La justícia argentina no jutjarà Martín Villa

El dia de Nadal les notícies també es paralitzen, i sembla que la vida hagi entrat en una pausa a l'espera de l'inici de la nova setmana. Enguany podem parlar de les mesures contra la Covid, però tampoc no són cap novetat, ja que l'any passat ja teníem el coronavirus entre nosaltres.

Tot es paralitza i només algunes desgràcies poden ocupar les primeres pàgines dels diaris. El País hi ha col·locat el rei, arran del seu discurs anual. Un discurs que sembla ser que no ha aportat res de nou, i tampoc s'esperava.

Llegint els diaris digitals m'he detingut en la notícia que anunciava que la justícia argentina no jutjaria l'exministre espanyol Martín Villa, que també va ser governador civil de Barcelona. Des de fa més de 10 anys hi ha una moguda per acusar l'exministre d'haver comès crims contra la humanitat, arran de les morts de tres obrers a Vitòria l'any 1976, i un altre durant les festes de San Fermín, a Pamplona, l'any 1978.

A Espanya ha estat impossible aconseguir portar-lo a judici per la llei d'amnistia general, que ho va perdonar tot, i es va obrir la via des de l'Argentina, que sembla que tampoc haurà reeixit, encara que la sentència podrà ser recorreguda. Els motius que s'han donat són que no hi ha proves suficients com per imputar-li els assassinats esmentats.

La transició ha servit per mantenir els poders fàctics de sempre, i permetre que els botxins del franquisme rentessin la roba i entressin dins del model democràtic nets de culpa, malgrat tot el que havien fet o permès fer. Aquesta manera de perdonar els pecats i mirar només endavant, ha provocat que quaranta anys després ens adonem que el camí no va ser del tot encertat, però ara ja és tard.

No seria el mateix si els culpables de les matances durant el franquisme, ara estiguessin aparcats i no tinguessin cap influència sobre la política i l'economia del país, però no és així. Aquests que es varen estalviar enfrontar-se a la justícia pel mal provocat, són els que tallen el bacallà avui dia. Aquest problema l'arrossegarem sempre més, i caldrà moltes generacions fins que no puguem alliberar-nos d'uns fets que han marcat la història del nostre país.

Uns sediciosos que animen a votar

Em disculpareu si us dic que desconfio de tothom. Com que la meva formació en dret és mínima se'm fa estrany certs comportaments en nom de la llei, ja no sé si es tracta d'una interpretació interessada o bé d'un desenvolupament que em costa d'entendre. Sigui com sigui, el que és cert en aquests moments és que els interessos polítics i l'aplicació de les lleis van totalment de la mà, i allò de la divisió de poders ha passat a la història.

Fins ahir sentíem parlar de sedició en boca de la Guàrdia Civil, avui, però, ha estat la Fiscalia de l'Audiència Nacional qui l'ha utilitzat, acusant els presidents d'Òmnium i l'ANC de sediciosos. A mi no m'ho sembla, potser perquè no tingui clara la definició. Acusar de sediciós qui anima la gent a votar em resulta estrany. Algú m'ho pot aclarir?

Una altra confusió d'aquests dies és diferenciar entre "alertar" i "amenaçar". ¿El governador Millo alerta o amenaça els directors d'Instituts, si obren les portes el dia 1 d'octubre? Hi ha una expressió molt repetida, però poc assumida, que distingeix "la raó de la força" de "la força de la raó". Ja en temps d'escolarització experimentem la diferència entre els "matons" que tot ho volen acabar solucionant a bufetades, d'aquells que intenten argumentar, però que acaben amb un ull de vellut.

La tàctica de Rajoy, de deixar que l'adversari es cansi, normalment d'avorriment, en aquesta ocasió no li ha sortit prou bé, i al final ha hagut de recórrer a practicar la raó de la força. Aprofitar el seu poder militar, policial i judicial per aniquilar qui pretenia col·locar una urna, després de ser impossible dialogar.

La posició del PP i C's l'hem entès des del primer dia. Aquests darrers varen néixer precisament per atacar Catalunya, des de dins, i més tard també des de fora, però més difícil ha estat copsar el posicionament del PSOE i sobretot del PSC. L'ambigüitat que havien practicat els ha estat difícil de mantenir, i finalment han caigut en mans i territori del PP. Hauran de passar molts anys perquè puguin arribar a ser una alternativa de govern. És una llàstima, però qui la fa, la paga!

Si no coneixeu Tavertet, no us el perdeu!

Aquesta setmana el programa Divendres de TV3 s'ha desplaçat a Tavertet, però per qüestió de feina i compromisos no l'he pogut seguir. Gràcies a Internet i la secció "a la carta", aquesta tarda, abans de trobar-me amb els amics de la Tertúlia (avui viatjarem a l'Índia), puc visionar els diferents fragments del programa. Demà al matí tinc previst d'anar-hi i podré comprovar si pel fet que aquesta setmana hagi sortit a TV3 s'hi veuen més forasters.

Vaig descobrir Tavertet fa molts anys. Jo era molt jove, i hi anàvem a peu des de Cantonigròs on hi passàvem els estius. En aquell temps el rector era el meu cosí, mossèn Jordi, que vivia amb la seva mare, la tieta Antònia. Recordo els dinars de carn d'olla i la tornada a Cantonigròs amb la DKW de Can Baró, fins al Pla de Can Codina, i la resta del camí a peu fins a Cantonigròs.

Anys després els pares hi varen comprar un parell de cases i quan volíem anar-les a veure, com que no teníem cotxe, hi anàvem en taxi des de Vic. Només un taxista, amic de la família, ens hi volia dur. La carretera era de roca viva i els cotxes es malmetien.

Els primers anys que visitàvem Tavertet, el poble no tenia ni llum ni aigua, ni tampoc carretera en condicions d'arribar-hi. Des del camí vell de Cantonigròs albiràvem el poble que es mostrava silent, assolellat i sense ni un arbre. Tot eren matolls. Els porticons s'anaven tancant a mesura que ens hi acostàvem. No estaven gaire acostumats a veure-hi forasters.

Qui hagi conegut Tavertet darrerament o el visiti a partir d'ara, ha de saber que no té res a veure de quan jo el vaig conèixer, i això em provoca una certa nostàlgia. En Jordi Sanglas, l'alcalde de Tavertet i pare de l'Estrella, a qui el llavors governador de Barcelona, Rodolfo Martín Villa, va cessar. Hi anàvem a comprar el pa i també els tofolets, i bevíem Ibersol. Són molts els records que no puc evocar en aquest breu post.