Qui ens defensa davant l'administració local

Aquest passat divendres vaig assistir a la taula rodona programada per l'Ateneu, amb la participació de quatre defensors de la ciutadania, tres en exercici i l'emèrit d'Arenys de Mar. Era un capaltard complicat, ja ho vaig comentar en aquest blog, perquè coincidien diferents actes prou interessants, que t'obligaven a triar-ne un i perdre't els altres.

Va començar l'acte la nostra defensora, la Teresa Verdura, després d'una introducció de l'estil a què ens té acostumats la Joana, la responsable de cultura de l'entitat, resumint molt bé quin és el paper dels síndics locals. La Teresa, que aquest dilluns presentarà la memòria dels anys 2023 i 2024, en un ple monogràfic, va cedir ràpidament la paraula als altres síndics convidats, en Francesc, de Palafrugell, que va ser molt clar i pedagògic, i la Marcel·la, de Tiana, que ens va explicar molt bé com es desenvolupava la seva feina. En Manel Pou va, d'alguna manera, cloure l'acte, amb el detall d'algunes de les seves actuacions que en guarda bona memòria.

Tot i que la institució dels síndics és de caràcter voluntari, i a Catalunya no arriben a la cinquantena, la seva feina és encomiable. Bàsicament, es tracta de defensar els vilatans davant l'administració local, si aquesta no dona resposta a les seves sol·licituds, o la que reben no els satisfà. Això no treu, però, que l'abast de la seva tasca no s'eixampli molt més, en la línia de defensar els vilatans davant de situacions que no sempre són fàcils de resoldre, ja sigui per les dificultats que hi posen les empreses i altres institucions, o els mateixos problemes de convivència, contra els quals no estem prou preparats.

A l'espera que la futura llei dels síndics o defensors locals arribi a aprovar-se i es pugui regular amb més formalitat i menys voluntarisme, cal agrair els governs municipals que han acceptat el repte de tenir algú que els fiscalitzi i que a vegades els pot arribar a complicar l'existència. Tot sigui per al bé de la majoria dels vilatans!

Des d'aquí agrair la tasca que realitzen aquestes persones, escollides pels nostres representants polítics, en sessió plenària. De manera especial a la Teresa Verdura i en Manel Pou, les dues persones que han tirat endavant la institució a la nostra vila, i que han ajudat a humanitzar la nostra societat, que no sempre està a l'altura de les circumstàncies.

T'esperem a l'acte de la CUP!

Avui la CUP realitza el seu acte de campanya per a les eleccions generals de diumenge. Una campanya que amb prou feines s'ha fet present a la nostra vila. Algunes pancartes, quatre cartells mal comptats i un únic acte al carrer per recordar que diumenge ens juguem el futur d'aquests quatre anys, i més.

És evident que la televisió, la ràdio i la premsa s'han encarregat de recordar-nos-ho, però si ho comparem amb les eleccions municipals d'ara fa dos mesos, no té res a veure. La repercussió pot ser més gran, encara que menys propera. Estem cansats de campanyes i votacions? No hi veiem un futur clar on nosaltres hi puguem incidir?

La CUP cada vegada es planteja si es presenta en unes eleccions que no són les municipals. Anar a Madrid a què fer? No és una posició fàcil, i a la CUP ja se l'ha acusat de no donar la cara, o bé no prendre decisions davant de disjuntives importants. La CUP va decidir aquesta vegada tornar a Madrid per continuar donant la cara, sabent que poca cosa més que parlar i defensar els interessos dels catalans es podrà fer, amb uns resultats que no s'auguren esperançadors.

Però no ens confonguem i pensem que cal un vot útil contra el feixisme. A Madrid no hi poden haver només dos discursos, que mai són favorables als catalans. A Madrid s'hi ha d'anar per fer acte de presència i perquè ens escoltin. S'hi ha d'anar per poder dir la veritat i intentar que els faci mal. Que tinguin mala consciència, o com a mínim que no tot siguin discursos desorientadors i allunyats dels problemes reals d'una part de l'Estat, que ens reté, però no ens estima.

És una llàstima que el discurs en defensa de Catalunya no sigui unànim, però és una evidència que no tots els catalans som ni pensem igual. La diversitat enriqueix i defineix una realitat que no podem negar. Sí que hem d'esforçar-nos per no tirar-nos els plats ple cap i provocar que els que no ens volen hi surtin guanyant. Cadascú, des de la seva ideologia i voluntat política ha de treballar per aconseguir un tracte just i un reconeixement a la diversitat que propugna la carta magna que tant es posen a la boca PSOE i PP.

A Arenys de Mar, aquesta tarda explicarem per què anem a Madrid, i ho farem amb la participació dels nostres regidors locals, que es presenten en aquestes eleccions, i del diputat Carles Riera, a qui hem d'agrair el seu testimoni al Parlament català, una institució en hores baixes, que alguns dels seus membres voldrien suprimir, i ho intentaran si són capaços d'obtenir prou vots per capgirar el nostre sistema democràtic. Us esperem a l'acte, i diumenge el vostre vot!

El rerefons de les declaracions partidistes

Ho podem veure en qualsevol dels actes públics i polítics que es fan un dia de juny, protagonitzats pel partit polític que escolliu. La reacció de la resta dels partits té un rerefons de contingut polític molt important.

Llegiu què opinen, per exemple, de l'acte d'aquest matí a Barcelona. Un acte que ha congregat a unes quaranta mil persones, crec que diuen, i que cadascú valorarà com millor li vagi pels seus propis interessos o els del seu partit polític. Què en diu el PSC? i el PP? 

La impressió que jo tinc, i potser m'equivoco, és que la gent del PSC no té la consciència prou tranquil·la. És evident que no tothom, però una bona part no estan còmodes amb tot el que està passant. La història ens dirà qui tenia raó, però en aquests moments no s'ho passen bé. 

Tampoc estan gaire tranquils molts simpatitzants d'ICV, que veuen com els seus dirigents naveguen dia rere dia, amb contradiccions i com si estiguessin esperant el resultat per afegir-s'hi. No s'hi senten còmodes, però tampoc saben què aconsellar-los. Com la canalla petita, esperen endevinar qui guanyarà per ser de la colla.

I al PDECat què hi passa? Com ho viuen aquells convergents de tota la vida? Unes persones que no havien sigut mai independentistes, sinó que rondinaven amb el tracte rebut pel govern espanyol i anhelaven aconseguir més autonomia. S'ho passen bé ara que el seu partit, transformat, es dirigeix sense fre cap al referèndum, amb l'esperança que guanyi el Sí?

Penseu que després serà molt fàcil opinar. És ara que cal ser atrevits i dir el que es pensa, amb el perill que d'aquí a quatre mesos t'hagis d'empassar tot el que hauràs expressat. D'això es tracta, oi?

Si els únics arguments en contra són jurídics, anem bé

920 dels 947 municipis de Catalunya estan equivocats i no tenen dret a aspirar a poder votar perquè la Constitució no ho permet. Aquest és el gran argument per fer callar el poble i... la Sánchez-Camacho i el Rivera s'hi apunten. Es tracta de no permetre saber què volem. Aquest és el model de democràcia que ens brinda el país, i molts no hi estem d'acord.

L'acte d'aquest matí al Palau de la Generalitat ha estat una pallassada sense cap valor ni futur. Ja poden anar demanant que els 12 jutges del Tribunal ho tenen molt clar. Ells decideixen per nosaltres. Ells són els jutges imparcials que diuen el que és bo i el que no per a Espanya i per a tots els espanyols. Aquest és el nostre model de democràcia. La participació només cada quatre anys. Després... a callar i veure com els errors dels polítics els paguem nosaltres, com el Castor, oi?

És per això que volem votar, per dir si volem continuar com ara o ho canviem. Si la Constitució no ho permet, que la canviïn, però nosaltres hem de poder votar. Si els únics arguments en contra són jurídics, anem bé, perquè ho podem canviar. Si són polítics...