Le Pen, un bon exemple

Avui s'ha iniciat el judici a Marine Le Pen per malversació de diners procedents de l'Eurocambra. Potser això pot ajudar a fer obrir els ulls a una bona colla de gent que, desencisats pel funcionament dels partits polítics tradicionals, ha optat darrerament per votar l'extrema dreta, com si fossin els possibles salvadors del seu futur.

S'ha anat dient que el desencís i la manca de resposta als problemes de la ciutadania, per part dels partits polítics de sempre, ha fet que el vot es decantés cap a uns partits d'extrema dreta, que utilitzen el populisme per enlluernar la població i fer-los creure que ells sí que estan per la feina, i ells són els que els poden solucionar tots els problemes. El missatge de l'extrema dreta es reforça amb els casos de corrupció que s'han donat en els partits polítics. Un fet que posa en estat d'alerta la població, perquè està farta de sentir-se enganyada. Resulta, però, que l'extrema dreta no està lliure de pecat, i ara es podrà comprovar.

Espanya també va enviar, en les darreres eleccions europees, uns representants polítics que, utilitzant les xarxes socials per enredar la gent, varen aconseguir prou vots per sortir escollits i convertir-se en eurodiputats. Crec que ja tenen problemes. Què us penseu!

És una llàstima que per fer desistir la gent de votar l'extrema dreta, s'hagi d'arribar a aquestes situacions. Seria molt millor que quedessin en evidència per no solucionar res d'allò que prometen, sense haver d'anar a judici per unes actuacions fraudulentes. 

A veure, doncs, si aquest judici serveix per a alguna cosa i posa cadascú al seu lloc. Res justifica res. Ni els polítics de sempre seran més ben considerats. Caldria que els corruptes s'apartessin de la política i aconseguíssim uns representants honestos, treballadors i eficaços en la seva feina. Això a Brussel·les i a totes les institucions. Si no és així, no ens estranyem que la participació electoral vagi a la baixa.

La UE no espera les eleccions del juny

Darrerament es parla molt de la pujada de vots de la dreta que es preveu a les eleccions europees del mes de juny, i algú es posa les mans al cap tement la força que pot arribar a tenir l'extrema dreta. S'ha vist l'evolució de molts països europeus, on l'extrema dreta ha guanyat pes, per acabar governant, ja sigui en solitari o amb altres forces polítiques que li han donat la mà. Què no ha de passar a Europa?

    De totes maneres no ens adonem que el discurs de l'extrema dreta ja governa a Europa. Només cal veure quines lleis i a quins acords arriben els nostres eurodiputats, per adonar-se que la influència de la dreta és gran. Per què ho fan? Per evitar que guanyin les eleccions? Em fa riure, per no plorar, com l'esquerra cedeix davant la dreta en els seus postulats. No s'adonen que els electors deixen de confiar en ells? Per què hem de votar l'esquerra, si estan fent polítiques de dreta?

    El darrer exemple és en clau migratòria, posant tota mena d'entrebancs per normalitzar la situació de moltes persones que viuen en països europeus, amb moltes dificultats per aconseguir viure dignament. Posant traves a l'accés a la sanitat pública a persones que viuen dins la UE, no és la millor manera de resoldre els problemes de la població, i encara menys els sanitaris. 

    A casa nostra encara hi ha ajuntaments que són reticents a l'hora d'empadronar immigrants, molts dels quals no tenen papers per culpa d'una llei d'estrangeria que impedeix normalitzar la seva situació, amb un bucle impossible de superar. El padró permet l'accés a l'educació i a la sanitat i a molts serveis necessaris i que tots els humans hi tenen dret. I no són necessàriament ajuntaments governats per la dreta, sinó que n'hi ha alguns on sempre hi ha governat l'esquerra.

    És per això que no ens cal esperar a veure què passarà el mes de juny, si realment l'extrema dreta acabarà agafant la direcció política a la UE, perquè ja fa temps que està marcant la seva línia, aconseguint que per por, desídia o manca de lideratge ferm, l'esquerra faci política de dreta perjudicant els més dèbils. 

    A vegades parlen molt del cordó sanitari a l'extrema dreta, però al mateix temps estan agafant el seu model, i amb més o menys intel·ligència l'estan posant en pràctica. De què servei el cordó sanitari?

Els eurodiputats s'avorreixen

M'ha cridat l'atenció la notícia que els diputats del Parlament Europeu s'avorreixen. I ja no diguem el públic que intenti seguir els debats. L'ARA titula la notícia com el pla per deixar de ser avorrit, però no he sabut veure on era el pla, més enllà dels possibles motius que el fan avorrit. La fotografia que acompanyava la notícia, i que reprodueixo en aquest post, fa pensar una mica. La parlamentària que està fent mitja, potser té la capacitat de fer dues coses a l'hora, i per això no improvisa la situació, sinó que ja ve preparada des de casa.

Crec que el principal problema de molts parlaments és que abans de començar la sessió ja se sap com aniran les votacions. El fet que els diputats no tinguin llibertat de vot i que tots hagin d'estar d'acord amb el que els marca el partit en què es varen presentar a les eleccions, fa que els debats siguin força inútils. Una manera de perdre el temps, perquè ningú espera convèncer als seus adversaris i, per tant, potser sí que la diputada fa bé d'emportar-se la mitja i així aprofita més el temps.

Estic segur que si els diputats poguessin votar allò que realment pensen de cada matèria que es posa a votació, sense haver de donar comptes al partit, tot resultaria més interessant. La disciplina de vot té un sentit, però fa perdre qualsevol interès als debats dels parlaments. De fet, hauríem de començar des del principi i canviar el sistema electoral, de manera que els votants poguéssim escollir els nostres representants al marge del partit per on es presenten.

El sistema de llistes obertes fa que l'electe es degui a les persones que l'han votat, i pugui expressar allò que pensa en cada sessió. És als seus votants a qui ha de donar comptes de la seva gestió i decisions, i potser això ajudaria a guanyar interès a tot la tasca parlamentària. Si la parlamentària que hagués votat es posés a fer mitja en plena sessió, segur que no la tornaria a votar.

El Parlament Europeu s'ha de replantejar el seu funcionament, començant pel sistema electoral i continuar amb les repercussions de tot el que s'hi aprova. Tenim un problema de representativitat i efectivitat de les resolucions discutides i aprovades. D'alguna manera no ens ho acabem de creure, i quan restringeixen la capacitat de prendre decisions dels diferents països membres de la UE, ens queixem i parlem d'ingerències. És per això que algú n'ha marxat i algun altre ho està pensant. El Pla passaria, doncs, perquè els estats membres s'ho creguin i que els debats del Parlament siguin més vius, operatius i resolutius. 

Amenaça o entreteniment?

Després que el govern de Madrid celebrés l'aixecament de la immunitat dels eurodiputats independentistes catalans, i que, sobretot, s'anul·lés el tercer grau als presos polítics, el líder d'ERC a la capital d'Espanya, Gabriel Rufián, ha deixat entreveure la possibilitat que el partit deixi de donar suport al PSOE. És això una amenaça o forma part de l'entreteniment d'ERC per fer veure que pinten alguna cosa a Madrid?

M'imagino que aquesta serà una pràctica recorrent mentre duri la legislatura, perquè el que és clar és que el PSOE no canviarà d'actitud, i si cal es buscarà un altre soci, encara que sigui Vox, com ja hem pogut comprovar-ho. No tenen pas manies!

ERC necessita sentir-se necessària per a la governabilitat d'Espanya, i haurà de jugar amb aquest dilema sobre pressionar o deixar de fer-ho en funció de les circumstàncies. Avui estava cantat el que passaria, i per tant no crec que els hagi vingut de nou, però ERC també ha de donar la cara davant l'electorat que esper d'ells un posicionament més clar sobre la independència i l'autodeterminació.

Els dirigents d'ERC han estat molt clars a l'hora de marcar diferències amb el PSC, però no passa el mateix amb el PSOE. Sempre han defensat que l'aprovació dels pressupostos va ser en benefici propi, per deixar enrere els pressupostos del PP, però hi ha hagut la voluntat de sentir-se útils i, a poder ser, imprescindibles perquè el PSOE continuï governant. Veurem en què acaba tot plegat. 

Rufián no ha paït bé l'èxit de Perpinyà

L'èxit de Puigdemont a Perpinyà sembla ser que ha posat nerviosos la gent d'ERC. El seu diputat al Congrés de Madrid, Gabriel Rufián, la reptat a que tingui el mateix èxit a Cornellà. No se'ls hi ha posat gens bé, i tot això perquè la lluita entre els dos partits polítics està en primer pla. ERC fa tot el possible per superar JxCat, que malgrat els problemes interns d'identitat, continuen estan per sobre al Parlament català.

Rufián ha comparat els exiliats amb els presos polítics, a qui ha els ha donat tot el mèrit, davant la comoditat dels exiliats que es poden permetre mítings com el de Perpinyà. Jo, modestament, li voldria recordar que la feina que s'ha fet des de l'exterior, li agradi més o menys, ha estat molt important i considero que va ser una bona decisió marxar fora i treballar per al país. Tot això sense desmerèixer els presoners ni oblidar que gràcies a Junqueras, ara hi ha tres eurodiputats catalans de l'exili.

No podem anar bé quan les coses es plantegen d'aquesta manera. Aquesta ràbia interna no pot ser bona, si més no per al país. ERC fa massa temps que persegueix la victòria, ofuscadament, i seria bo que pensés més en el país, i adonar-se que el més important és que sumin i continuïn superant el 50% de la representació parlamentària, sigui qui sigui el primer, que per cert són els de C's.

El PP cada vegada més a l'extrem

Està bé que es treguin la carota i ensenyin qui són veritablement els diputats, i en aquest cas eurodiputats, del PP, més propers a Vox que no pas a la dreta europea. Dolors Montserrat és l'exemple de la dreta més rància del PP i ho demostren amb el seu posicionament als acords que es prenen al Parlament europeu.

He llegit que els diputats del PP al Parlament europeu han votat en contra de pressionar Polònia i Hongria per la seva deriva autoritària. Deu ser que ja s'hi troben, se senten interpel·lats. Si ells governessin a Espanya estarien en la mateixa situació que els dos països citats.

S'ha de ser transparent i Dolors Montserrat ho és, i el grup d'eurodiputats que lidera sembla ser que també ho volen ser. Els veurem mentre hi tinguin a Puigdemont i Comín d'eurodiputats, abans no es concedeixi els suplicatoris sol·licitats pel Tribunal Suprem, però estic segur que els veurem en molts altres temes, ara que l'extrema dreta s'ha posicionat clarament a Europa i particularment a Espanya. 

Tot plegat deixa entreveure que es juga més amb el cor que no pas amb el cap. Hi ha odi i set de venjança pel ridícul que han fet, i perden els papers a l'hora de posicionar-se davant les adversitats. És trist que a nivell espanyol no existeixi cap dreta moderada, i que els tres partits de la dreta s'hagin posicionat a l'extrem, a la radicalitat que no és bona per a res.

Vigília de la manifestació catalana a Estrasburg

Demà dimarts molts catalans seran a Estrasburg, però no hi seran ni Puigdemont ni Comín. El Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha rebutjat les mesures cautelars perquè demà els dos eurodiputats catalans s'asseguessin al Parlament Europeu provisionalment, la qual cosa no vol dir que no estudiï a fons el tema per dictar sentència.

Una vegada més amics, companys i familiars es trobaran en una ciutat europea reivindicant els drets dels nostres polítics presos i exiliats. Europa, a qui tenim dipositada més confiança, no s'ho pren a la lleugera i vol evitar un pas en fals. És per això que vol estudiar bé les circumstàncies per poder sentenciar correctament. A Espanya ja sabem que les sentències i amenaces contra els catalans són molt habituals i amb pocs miraments.

Avui contemplem per Internet com han començat a arribar catalans a la ciutat francesa d'Estrasburg. Desitgem que facin honor al concepte que tots volem que tinguin de nosaltres. Reivindicadors, insistents, però educats, no violents i amables. Demà hi haurà una altra ocasió per fer córrer les xifres sobre l'abast de la manifestació catalana.

La hipocresia de polítics d'esquerra

Arran de la visita del papa Francesc al Parlament Europeu hem pogut observar un detall més de la hipocresia de partits que s'autoanomenen progressistes i d'esquerra, però que demostren el seu baix nivell humà i social.

M'imagino que després de la seva actuació, aquests diputats europeus es deuen haver sentit importants i satisfets per la seva bona obra. Als meus ulls són una colla d'hipòcrites que jutgen de manera simplista la visita del papa i les seves paraules que, si d'una cosa s'han de titllar, són de crítica a la societat injusta i de recriminació per l'augment de la pobresa a la Unió Europea, quan els seus partits han contribuït a la situació actual.

Em fan fàstic aquestes postures. Estic d'acord en la defensa de totes les idees, però amb respecte, el mateix que demanen per a ells. És per això que no critico l'eurodiputada Marina Albiol (EUPV) per lluir una samarreta amb el lema "Nosaltres decidim" i el símbol feminista, sinó la plantada dels altres diputats quan entrava el papa a la sala per fer el seu discurs.

Passa que criticar l'Església des de fora és molt fàcil, però només el dia que els partits polítics puguin presentar-nos un historial net i sense màcula podran començar a criticar-la. Li reconec molts errors, passats i presents, i crec que l'exemple de Francesc pot ajudar a dignificar el paper que hauria d'haver representat al llarg de la història.

I aquests partits tan crítics són els que a la desesperada busquen pactar amb els moviments Podemos i Guanyem perquè la seva incapacitat de liderar un projecte d'esquerres efectiu, farà que es vegin arraconats i en perill de desaparèixer. Sisplau, siguem educats, crítics sí, però educats i respectuosos i amb capacitat d'autocrítica també.