Concentrats contra el terrorisme i el genocidi

Avui he participat en una concentració davant de l'Ajuntament a favor de la pau i en contra del genocidi perpetrat a Gaza durant els dos darrers anys. Hi he anat sense saber qui la convocava, però en tot cas convençut que no podem deixar de denunciar el genocidi contra els palestins i exigir judici contra Netanyahu i qui li hagi fet costat.

L'acte ha estat diferent d'altres que s'han convocat abans, amb la interpretació de cançons i recital de poemes, en defensa de la pau. Segons ens han informat, a la mateixa hora a moltes altres ciutats i pobles de l'estat espanyol se celebraven concentracions idèntiques. Una de les poques coses que podem fer per denunciar tot el que ha estat passant, i que els nostres governs no han sabut o volgut liderar.

Tothom és lliure d'assistir als actes que es convoquen segons la seva consciència i disponibilitat, però hi he trobat a faltar representants polítics del nostre consistori, encara que només fos per donar testimoni del rebuig als fets de Gaza. Quan s'ostenten càrrecs polítics un ha de saber que les actuacions no s'analitzen a títol personal, sinó que hi ha el component de la representativitat que pesa. Algú tindrà els motius per no haver-hi assistit, però convindria fer-s'ho mirar. Que hi haguessin partits polítics sense cap representació no té massa explicacions.

Vull destacar que a la pancarta on s'anunciava la concentració es deixava molt clar que no s'acceptava ni el terrorisme ni el genocidi. Ho dic perquè no serveixi d'excusa que només es combat un bàndol, per no assistir a l'acte.

Vicky Molins, un exemple de vida

Més enllà de les paraules hi ha els fets. Ens cansem sovint d'escoltar missatges i arengues sobre les bones obres, i trobem a faltar exemplaritat, i quan ens trobem davant d'una persona que no s'atura a donar lliçons, sinó que s'arremanga i es posa a treballar per ajudar els altres, ens il·lumina, i obrim els ulls i reconeixem la seva feina.

Hi ha persones que deixen en evidència a dirigents polítics que s'omplen la boca d'esperit de servei i dedicació als altres, però també de responsables eclesiàstics que tenen una gran formació teològica, però no han entès el veritable missatge de Déu. La història n'ha recollit una bona colla i en la majoria dels casos han hagut de lluitar contra la institució que defensava les seves creences, però que ha preferit anar de bracet del poder i deixar de banda els més humils, per salvar la seva pell, les seves riqueses o les de la seva institució.

No he tingut la sort de conèixer la Vicky més enllà de tot el que he pogut veure i llegir a través dels mitjans de comunicació. D'ella en podran parlar molt bé les persones beneficiades per la seva abnegació, el seu esforç diari per ajudar qui queda al marge d'una societat cada vegada més individualista, que només busca fer-se rica, sense mirar qui té al costat.

L'exemple de la Vicky Molins ens fa veure que la bondat existeix, encara que passi força desapercebuda. Que la institució de l'Església ha aconseguit que alguns dels seus fidels hagin entès quins són els objectius a qui s'ha de dirigir la mirada. 

Per un moment he imaginat un cara a cara entre Trump, que està de moda, i la Vicky. Ambdós parlen de Déu, però no es refereixen al mateix. El Déu de la Vicky és aquell que t'ho fa deixar tot per ajudar a l'altre. No em feu dir quin és el Déu de Trump. 

Avui hem conegut la mort de la Vicky, i moltes persones l'estaran plorant. Tant de bo que el seu exemple de vida el sapiguem seguir i que trobem altres persones que recullin el seu testimoni i mantinguin l'esperança d'aquelles persones que la societat ha menystingut.  

El pas al costat del president Puigdemont

A qui interessa més que el president Puigdemont faci un pas al costat? Avui llegia l'entrevista de l'ARA al candidat a presidir novament ERC, el senyor Oriol Junqueras, i pensava que, malgrat el que pugui dir, no és ell la persona més interessada amb el relleu del líder de Junts, sinó el seu propi partit polític.

La deriva independentista de Junts no ha acabat bé i a més de no servir per aconseguir la independència per al país, tampoc ha funcionat per mantenir la seva força com a partit polític. Alguns comentaristes parlen de la pèrdua del centre, que era la clau de l'èxit de Convergència Democràtica, i el testimoni agafat pel PSC de Salvador Illa, amb molta intel·ligència política, està funcionant prou bé per a ells.

Aquest perdre el nord de Junts ha beneficiat l'opció socialista que, renuncia a les polítiques clarament d'esquerres, per fer-se fort en un espai central que avui no té a ningú. Això tindrà les seves conseqüències en l'àmbit de país, que ja fa temps que ho estem veient, però pel que fa a partits polítics hi ha una situació d'incertesa entre la gent de la dreta que necessita aclarir-se, pel seu propi anar bé. 

Amb la continuïtat de Carles Puigdemont al capdavant de Junts, difícilment aconseguiran les majories d'allò on venen, i tenen greus dificultats per pactar amb les altres forces polítiques. ERC, que no sap ben bé on és, a l'espera de confirmar la seva presidència, sempre tindrà més fàcil el pacte, sobretot per la seva ambigüitat del programa, i l'espai que més o menys ha pretès ocupar. Tenen uns Comuns que sempre serviran de crossa a l'esquerra, cosa que no té la dreta del nostre país, amb un PP que mai mirarà per casa.

És per tot això que molt probablement són la gent de Junts els més interessats en el relleu del seu líder. Trobar la manera d'agrair-li tota la feina feta, i desitjar-li una bona jubilació. Què faran, és tota una incògnita, però no tenen tot el temps del món per anar-s'ho pensant. El temps vola i no poden perdre més pistonades.

T'esperem a l'acte de la CUP!

Avui la CUP realitza el seu acte de campanya per a les eleccions generals de diumenge. Una campanya que amb prou feines s'ha fet present a la nostra vila. Algunes pancartes, quatre cartells mal comptats i un únic acte al carrer per recordar que diumenge ens juguem el futur d'aquests quatre anys, i més.

És evident que la televisió, la ràdio i la premsa s'han encarregat de recordar-nos-ho, però si ho comparem amb les eleccions municipals d'ara fa dos mesos, no té res a veure. La repercussió pot ser més gran, encara que menys propera. Estem cansats de campanyes i votacions? No hi veiem un futur clar on nosaltres hi puguem incidir?

La CUP cada vegada es planteja si es presenta en unes eleccions que no són les municipals. Anar a Madrid a què fer? No és una posició fàcil, i a la CUP ja se l'ha acusat de no donar la cara, o bé no prendre decisions davant de disjuntives importants. La CUP va decidir aquesta vegada tornar a Madrid per continuar donant la cara, sabent que poca cosa més que parlar i defensar els interessos dels catalans es podrà fer, amb uns resultats que no s'auguren esperançadors.

Però no ens confonguem i pensem que cal un vot útil contra el feixisme. A Madrid no hi poden haver només dos discursos, que mai són favorables als catalans. A Madrid s'hi ha d'anar per fer acte de presència i perquè ens escoltin. S'hi ha d'anar per poder dir la veritat i intentar que els faci mal. Que tinguin mala consciència, o com a mínim que no tot siguin discursos desorientadors i allunyats dels problemes reals d'una part de l'Estat, que ens reté, però no ens estima.

És una llàstima que el discurs en defensa de Catalunya no sigui unànim, però és una evidència que no tots els catalans som ni pensem igual. La diversitat enriqueix i defineix una realitat que no podem negar. Sí que hem d'esforçar-nos per no tirar-nos els plats ple cap i provocar que els que no ens volen hi surtin guanyant. Cadascú, des de la seva ideologia i voluntat política ha de treballar per aconseguir un tracte just i un reconeixement a la diversitat que propugna la carta magna que tant es posen a la boca PSOE i PP.

A Arenys de Mar, aquesta tarda explicarem per què anem a Madrid, i ho farem amb la participació dels nostres regidors locals, que es presenten en aquestes eleccions, i del diputat Carles Riera, a qui hem d'agrair el seu testimoni al Parlament català, una institució en hores baixes, que alguns dels seus membres voldrien suprimir, i ho intentaran si són capaços d'obtenir prou vots per capgirar el nostre sistema democràtic. Us esperem a l'acte, i diumenge el vostre vot!

Veus que ens transporten al passat, a les arrels

Aquesta tarda he tingut l'ocasió d'escoltar un reportatge d'uns vint minuts sobre Tavertet, amb la veu de diferents persones que han viscut o viuen a la població, explicant anècdotes que ens acosten la seva història, la seva gent i la seva evolució, que per a les persones que l'hem conegut des de fa molts anys, ens aporta bells records.

Escoltant els diferents relats a Veus de Tavertet, t'adones que sovint, quan descobrim un poble, un territori, una gent, només et fixes en el moment present i se't fa difícil d'imaginar el seu passat i com s'ho han fet per arribar fins aquí. En el cas de Tavertet, si ens remuntem a seixanta anys enrere, que són els meus records, la diferència a com és ara és total. 

En alguna ocasió ja he escrit en aquest blog algunes de les vivències sobre Tavertet, i alguna cosa explico en aquest reportatge. Com us podeu imaginar, passar d'una població sense llum, ni aigua, ni carretera transitable, a com està ara, transforma radicalment la manera de viure d'uns habitants, en uns anys on no hi havia Internet, però tampoc televisió i amb prou feines disposaven d'algun aparell de ràdio.

L'evolució de Tavertet és una mostra de l'evolució del nostre país, focalitzada en un punt, un cul de sac, en un medi rural i sense gaires recursos. Gent treballadora, dedicant totes les hores del dia al camp i al bestiar, o al bosc, i ajudant-se mútuament per afrontar les dificultats i adversitats.

Des d'aquí vull felicitar la iniciativa d'aquest projecte, que ajuda a recordar un passat no molt llunyà, però completament diferent a la realitat actual, quan encara hi ha persones que en poden donar testimoni, i fer-nos veure que som aquí gràcies al treball de moltes persones amb nom i cognom, però que tenien un àmbit d'actuació molt reduït, amb moltes dificultats per desplaçar-se i comunicar-se amb la resta del món.

L'altre dia, al curs de filosofia, parlàvem del passat, present i futur, i encara que coincidíem força en la necessitat de viure el present, no ens acabàvem de posar d'acord amb la importància que havíem de donar al passat i el futur. Sempre he defensat que necessitem viure més el present, sense oblidar, però, d'on venim, ni que la nostra actuació d'ara condicionarà el nostre futur. El passat és important per entendre el present, i en alguns casos evitar errors del passat, pensant en el futur. 

Estic segur que si escolteu el reportatge us interessarà, tot i que reconec que per a les persones que hem seguit de més o menys a prop els canvis de Tavertet, tenim un afegit emocional incomparable.

Visita a la casa Pratdesaba

El Patronat d'Estudis Osonencs ha organitzat una visita a la casa Pratdesaba de Vic per a tots aquells socis interessats en la història de la nostra ciutat, de personatges com Josep Pratdesaba i Portabella, un vigatà il·lustre de ressò internacional. Des del moment que vaig rebre la invitació, vaig pensar que era una bona ocasió per visitar la seva casa, i el seu observatori astronòmic, instal·lat a dalt de tot de l'edifici.

De jovenet, anant a fer d'escolà a l'església de les Sagramentàries, que es troba davant per davant, em cridava l'atenció l'observatori, pintat de blanc i amb els signes del zodíac. Avui he sabut que no va ser el primer observatori que es va fer construir, sinó que ja en va tenir un en el seu domicili de la plaça major, encara que menys sofisticat.

Recordo Josep Pratdesaba a l'interior de l'església, al lateral dret. Una persona que jo veia molt gran i que sempre em va despertar admiració i que puc dir amb orgull que vaig tenir el goig de conèixer, encara que no hi arribés a parlar mai. La diferència d'edat, vuitanta-cinc anys més que no pas jo, segur que ho poden explicar.

En Xavier Cervera, que ens ha fet de guia, i també l'Anna, besnéta de Josep Pratdesaba i propietària de l'edifici, ens han parlat del científic i hem pogut veure la seva casa, plena de records i d'alguns objectes que, malgrat els anys transcorreguts, encara funcionen, com és una ràdio, un rellotge de pèndol o un piano, per nomenar-ne uns quants, i que són testimonis d'una manera de viure d'ara fa més de cinquanta anys. Josep Pratdesaba va morir l'any 1967.

Ja ens havien avançat que la família ho guardava tot, i ho hem pogut comprovar. L'habitatge, que és força gran, està ple d'objectes, la majoria dels quals donen testimoni d'aquells anys, del treball i dels reconeixements rebuts, entre els quals destaca el de la International Lunar Society de Londres, que va donar el nom de Pratdesaba a un cràter de la lluna.

En aquests moments l'Agrupació Astronòmica d'Osona està restaurant l'observatori per aconseguir deixar-lo en les mateixes condicions de quan Josep Pratdesaba contemplava les estrelles, després de molts anys abandonat. Avui hem pogut veure el telescopi desmuntat en peces, ja restaurades, l'exterior de l'observatori pintat novament de blanc i amb els 12 signes del zodíac, i l'inici dels treballs interns per deixar-lo en condicions de ser visitat per totes les persones interessades en el món de l'astronomia.

Vull agrair al Patronat l'oportunitat que ens han donat per fer aquesta interessant visita, i animo tothom a apuntar-se en les properes que es puguin organitzar.

A la mort de l'arquebisbe Desmond Tutu

Tothom es recorda dels personatges que han fet història en aquest món en el moment de la seva mort. Llavors tot són paraules de reconeixement, però sovint queden només en paraules. El testimoni de personatges com l'arquebisbe Desmond Tutu, ajuden a tenir una mica d'esperança, però malauradament el seu record s'esvaeix en poques hores.

Caldria que tots plegats féssim l'esforç de llegir bé les paraules i els fets de persones que han ajudat a humanitzar la vida, en situacions ben difícils. En el cas de l'arquebisbe, que als 90 anys ha mort, hem de fer memòria de la injustícia en què es va viure a Sud-àfrica, amb un apartheid injust que va comportar molt de sofriment.

No sempre els homes d'església ha estat testimonis de lluita contra la injustícia. Massa vegades hem observat que l'església es posava al costat del poder injust, per intentar salvar els mobles. Espanya durant el franquisme en va ser una bona mostra, i això ha fet que molta gent hagi desconfiat de la institució, i se n'hagi allunyat.

Sempre, però, hi trobarem persones que amb el seu testimoni de vida han engrandit l'esperança d'un món millor, i en diferents contrades hem pogut observar la seva tasca en pro d'un món més just. Persones com Desmond Tutu o Pere Casaldàliga han donat exemple de bondat i d'enfrontament valent a la injustícia, i han permès que la vida, al seu voltant, fos una lluita sincera cap al benestar de les persones injustament menyspreades.

Avui tots els diaris digitals es fan ressò de la mort de l'arquebisbe, però seria interessant que recordéssim la seva obra, les seves paraules i el seu exemple de vida, per intentar aprendre a viure i contribuir en un món més just.

Continua el ball de querelles al nostre Ajuntament

Tot fa pensar que els alcaldes d'aquest mandat són molt aficionats a les querelles. No només llancen amenaces, sinó que n'acaben presentant. Donen feina als jutges que avui dia són els més sol·licitats.

Sap molt greu tot plegat i continuo pensant que la vila d'Arenys no s'ho mereix. No pot ser que estiguin tot el dia fent-se retrets, donant una imatge patètica de la política local. Només s'ha de veure i escoltar els plens municipals per adonar-nos del poc que s'avança i com queden aturades moltes de les propostes i promeses que fan uns i altres.

Permeteu-me que els posi en el mateix sac, encara que cadascú té el seu segell propi que l'identifica. En comú, però, la presumpció que menteixen, que no diuen la veritat, que la dissimulen, però és evident que amb l'exemple que donen alguns testimoni del judici del Tribunal Suprem, és fàcil de suposar que s'hi llancen amb molta tranquil·litat.

No és bo llegir que un regidor es querelli contra l'alcaldessa i altres regidors i regidores. És la prova de la incapacitat per dialogar, discutir i acordar. Al marge de la capacitat de gestionar un ajuntament hi ha la manera de ser de les persones, i en això està tot dit.

Després de la moció de censura ja vaig manifestar que aquest Ajuntament necessitava una gerència potent, per coordinar tota la plantilla municipal amb l'objectiu de millorar en eficiència i resultats. No n'hi ha prou amb tenir uns bons professionals, sinó s'articula bé la seva gestió, i aquest és un greu problema del nostre Ajuntament.

És per això que en alguna altra ocasió m'he manifestat molt pessimista de cara al futur més enllà del 26 de maig. Al meu entendre ni el govern ni l'oposició han set capaços de demostrar-nos una mínima garantia per canviar el xip i permetre que Arenys avanci més enllà del fer bullir l'olla. Això ho sap fer tothom.

El passat d'alguns testimonis dels fiscals

Em serveixo de la premsa perquè moltes coses o bé les ignorava o ja no ho recordava. Aquest és el cas del testimoni en el judici sobre el procés sobiranista de qui fou cap de la Policia Nacional a Catalunya durant els fets de 2017, el senyor Sebastián Trapote, o també del coordinador de tota l'operació policial, el coronel Diego Pérez de los Cobos.

El primer sembla ser que se'l va acusar de la mort d'un detingut per un tret a l'esquena l'any 1974. Com passava llavors, i ara no han canviat tant les coses, el cas es va arxivar i va poder continuar la seva carrera policial. Pel que fa al coronel, se'l relaciona amb el cop d'estat del 23 de febrer de 1981, quan es va presentar de voluntari amb els colpistes.

És cert que tothom té un passat i les persones tenim el dret de poder rectificar en aquelles coses que hem fallat. Passa, però, que hi ha circumstàncies curioses que lliguen massa i algunes són sorprenents, com ara que un coronel aboni les tesis de la fiscalia per acusar de rebel·lió a uns polítics catalans, quan ell té a la motxilla el passat lligat amb l'intent real de cop d'estat de Tejero.

Cadascú que en tregui les seves conclusions, però de tot plegat arribes a pensar que existeix tota una trama molt ben desenvolupada, amb uns personatges molt concrets que sempre estan a punt per donar la mà a polítics corruptes, al poder del diner i de la política. Sempre contra el poble, en aquest moments parlaríem dels catalans sobiranistes, però en alguna altra ocasió serà contra la base del poble espanyol. No són només els que escollim cada quatre anys els que ens perjudiquen, sinó que hi ha tota una trama que domina l'Estat sigui qui sigui el partit en el govern.

Fals testimoni

Segons comentaris de persones i mitjans de comunicació que segueixen el judici del procés sobiranista s'ha detectat la pràctica de fals testimoni en alguns dels compareixents. Els acusats en un judici no estan obligats a dir la veritat, i encara menys si aquesta els pot inculpar, però en el cas dels testimonis hi estan obligats i així se'ls hi exigeix al començament, en forma de jurament o promesa.

Diuen que l'exdelegat del govern a Catalunya, el senyor Millor, se'n va fer un tip de dir mentides, algunes d'elles comprovables gràcies a enregistraments que constaten que en el moment del judici no estava dient la veritat. Ell no va ser l'únic, encara que sí el més barroer i que menys va saber dissimular.

De fet la trajectòria política del senyor Millo deixa en evidència la seva categoria no només professional, sinó també personal. L'hemeroteca ha permès mostrar la seva capacitat per mentir. D'això en parlava jo mateix en el post d'ahir dimarts, però avui hi insisteixo pel fet que un testimoni fals és un delicte i algú n'hauria de prendre nota i fer la denúncia corresponent. 

De ben segur que cap dels magistrats del Tribunal Suprem que presideixen el judici no mourà fitxa, a ells ja els està bé, perquè anaven molt fluixos de justificants de la causa de rebel·lió, però les declaracions del senyor Millo i altres compareixents no poden quedar en l'oblit dels que reclamem justícia, i si ha mentit per fer quedar bé als seus, n'ha d'assumir les conseqüències.

Una persona normal obeeix la policia

Amb el poc que he seguit les declaracions del senyor Nieto com a testimoni en el judici als nostres presos polítics, he retingut aquesta frase: "qualsevol persona normal fa el que li diu la policia", o una frase semblant. És evident que el dia 1 d'octubre de 2019 totes les persones que varen rebre la visita de la policia nacional i la guàrdia civil no devien ser normals, perquè no varen fer, voluntàriament, el que la policia els demanava, a cops de porra, estirades de cabell i empentes.

Probablement fa massa temps, massa anys que els catalans hem rebut d'una manera directa o indirectament patacades de la policia, també menyspreu i insults, com per continuar tenint fe en la policia. Si els creiem és per evitar una atonyinada, no pas perquè ens mereixin cap respecte. No se l'han guanyat.

És evident que parlo dels policies com a institució i no entro a parlar d'ells a títol personal. Aquí no m'hi fico perquè cadascú, entenc, que actua segons les ordres que rep. Tenim exemples de convivència amb guàrdies civils, pares de família i veïns, però amb un rebuig a la institució. Ho dic perquè quedi clar que són les ordres que reben les que ens distancien.

Per tot això, jo canviaria el títol d'aquest post i parlaria d'una persona normal com aquella que obeeix la policia si no vol rebre una patacada. Aquesta seria la normalitat i als extrems hi trobaríem aquells que no els fan por, i també aquells que els tenen devoció.

Compartint habitació amb en Jose

He llegit l'entrevista al Pare Hilari Raguer, i n'he gaudit com passa sempre que escoltes o llegeixes les paraules d'un home savi i bo. Estic totalment convençut que el món giraria de manera diferent si hi haguessin més persones com el Pare Hilari, però encara més si fóssim tots plegats més sensibles i aprenguéssim del seu testimoni.

Vivim en una societat tan buida de contingut que em preocupa tornar-me asocial. A vegades em vénen ganes de recloure'm i quedar-me només amb qui i amb què m'alimenta intel·lectualment parlant. Això no és bo, perquè l'home és social i hem de viure en aquesta socialització.

Durant sis dies he compartit habitació amb una persona totalment diferent a mi, en cultura, estudis, tarannà, experiència viscuda... però ens hem avingut tan! Tot el secret ha estat en l'educació en el tracte. No cal tenir molts estudis per ser una persona educada. A vegades quants més estudis es tenen menys educació es practica en el tracte amb altres persones. En tota persona pots arribar-hi a trobar moltes qualitats, encara que pensis diferent i en moguin altres interessos. L'únic obstacle pot ser el tancament per l'altra part a manternir una relació de cordialitat. 

Pensava què hauria passat si aquests sis dies hagués compartit habitació amb Albert Rivera o Pablo Casado. Jo hauria intentat fer el mateix que he estat fent amb en Jose, però ells? Els veig tan poc sensibles i obsessius i interessats, que se'm fa molt difícil que per un moment es puguin comportar com persones civilitzades. Segur que si tots hi poséssim una mica del nostre esforç la vida en societat aniria millor, i no em caldria recloure'm a casa.

El govern de Sánchez compassadament

Com en un sorteig de Loteria, van sortint els i les ministres afortunades i anem coneixent el nou govern socialista. A les xarxes, i de manera pausada, van apareixen els noms dels i de les ministres de Sánchez. El primer, que acostuma a ser el que t'il·lusiona o bé et descarta el premi, va ser Josep Borrell. Per la meva part va ser una mala notícia i ja no tenien sentit la resta d'elegits que poguessin anar sortint.

De fet haig de confessar que no conec la majoria d'elles i per tant no puc opinar sobre l'encert o no de les premiades. Malauradament, els pocs que conec no em mereixen gaire confiança i només puc desitjar equivocar-me en les meves expectatives.

Ni Borrell, ni Batet, ni Ábalos són sants de la meva devoció i no crec que ens beneficiï gaire als catalans que somiem en canvis importants en la gestió política. L'experiència de tot aquest temps no ens fa ser gaire optimistes. De fet, el mateix president del govern espanyol ja ens ha deixat testimoni de la seva estima vers el nostre govern i les nostres institucions. És per això que no ens ve de nou.

Entretant veiem que els jutges continuen treballant carregant-se cada vegada més la llibertat d'expressió. Ens adonem que fets i acudits que fins ara havien estat, si més no tolerats, en aquests moments són motiu de judici i possible sentència condemnatòria. Penso que no tenen ni sentit de l'humor, que sempre va bé, ni respecte a la llibertat d'expressió, que hauria de ser d'obligat compliment. Parlar malament del rei, dels jutges i de les forces armades no hauria de ser mai considerat un delicte ni motiu de judici. Mentre el país funcioni i pensi d'aquesta manera, no aconseguirem la normalitat democràtica que ens crèiem tenir.

Duran critica Junqueras de trencar la unitat

Duran critica Junqueras de trencar la unitat en defensar la desobediència a l'hora de votar el 9-N. Ja vaig dir ahir en aquest blog que des d'un partit amb opcions de governar no es podia liderar la desobediència, però una vegada dit això penso que el senyor Duran és el menys indicat per parlar d'unitat, trencaments i tot allò que comporta treball de conjunt, perquè el senyor Duran i Lleida és el típic personatge que va a la seva sense importar-li el mal que pugui fer als altres.

Si hi ha un polític envejós que només actua pensant en ell i menystenint adversaris i socis, aquest és el senyor Duran i Lleida. És una persona que ni dóna testimoni de coherència amb el que diu i esbomba, ni sap què vol dir treballar plegats. Fa fora els que li fan ombra i desacredita els que no pensen com ell. Ha fet sempre el que ha volgut i ara critica Junqueras perquè va a la seva.

Jo també estic d'acord que no podem caure en la trampa que ens para Espanya i fer el que diu Oriol Junqueras. El govern català ha de fer tots els passos legals perquè ningú li pugui tirar en cara que actua il·legalment. La tasca ha de consistir en posar en evidència que el govern espanyol i totes les institucions que controla el PP no fan possible el que Catalunya, de manera legal i amb molta paciència, vol fer.

El paper de CIU és important i m'agradaria que en aquesta tasca hi ajudés ICV, que els trobo massa feliços esperant que els altres moguin fitxa. També seria desitjable que el PSC donés suport al govern de Mas en el compliment de la legalitat. Si Iceta diu que està a favor del dret a decidir, faig veure que no veig la Carmen Chacon i me'l crec.

Els catalans podem donar suport a l'ANC i Òmnium, però no podem permetre il·legalitats absurdes com les que planteja ERC. En aquest cas penso que Oriol Junqueras és massa innocent i es deixa portar per l'eufòria i cau en la xarxa del govern espanyol, el seu fiscal i el seu Tribunal Constitucional.

A Manel Calvo, un homenatge merescut

Per qüestions familiars aquest cap de setmana he sortit d'Arenys i no crec que arribi a temps per assistir a l'homenatge a Manel Calvo, pel seu esforç en mantenir viva la tradició dels macips a la vila, en uns anys difícils, com molts recordaran.

Les festes tradicionals tenen un fort lligam en les persones que les mantenen vives, les quals van circulant amb els anys, sorgint noves fornades, a vegades molt diferents de les anteriors. A la nostra vila la vida dels geganters i dels macips també han estat testimoni del transcurs del temps i les generacions i, com és normal, els temps canvien i les persones també.

Desconec a fons la situació actual dels geganters, però crec que és bona i que va superar uns anys en què es demanava voluntaris per continuar fent la delícia dels petits i donar vida a les festes de la vila. En el cas dels macips, també hi va haver un parell o tres d'anys en què es va estar a punt de trencar la tradició, arribant fins i tot a constituir-se colles alternatives.

Tant en el cas dels geganters com dels macips, la gent ha d'entendre que el fet de pertànyer en les colles no et dóna dret a determinar-ne el futur, ni utilitzar-ho per a motius personals, per més ben argumentats que estiguin. Ni els geganters podien boicotejar l'acompanyament de les autoritats municipals a l'Ofici de Sant Zenon, ni els macips alternatius podien canviar el sentit de la història.

Els gegants són propietat de la vila d'Arenys de Mar i la figura dels macips és el testimoni del vot de vila a Sant Roc. Sortir d'aquesta contextualització és un error que no es pot defensar ni permetre.

Hem d'agrair tots els joves l'esforç i dedicació per mantenir vives les tradicions, i enguany és molt oportú homenatjar en Manel Calvo, que va jugar un paper molt important en una situació greu que sortosament ja no és més que una anècdota en la història dels macips a la vila. Gràcies Manel!