Ball de ganivets

No sé si a mi m’ho sembla o és que no podem fer un pet que no se n’assabentin el veí, però el cas és que no hi ha dia que no llegeixi al diari una notícia relacionada amb ganivetades, algunes de les quals tenen conseqüències irreversibles. Què ens està passant? 

La conclusió a què arribo és que cada vegada tenim comportaments més violents, però no és una violència sobtada, sinó que les víctimes es troben davant d’individus preparats, que porten l’arma a sobre. No és una violència gratuïta. Premeditada?

Sense justificar-ho, puc entendre que alguna persona se li giri el cap, per una discussió, una baralla…, però anar armat pel carrer ja és tota una altra cosa. Anar-la a buscar després de la baralla, tampoc és una reacció instantània. Què els ve al cap? Tanta agressivitat corre per dins?

Avui el diari parlava de l’apunyalament a un noi d'11 anys. No sé l’edat de l’agressor. Ens hem tornat bojos?

La vida no és fàcil per a tothom. Hi ha problemes de convivència, amb famílies desestructurades, amb lligams familiars complexos, amb dificultats per viure. Hi ha moltes persones vivint en la indigència, amb problemes per accedir a un habitatge, a una feina, o per obtenir permís de residència i treball, però tot això no és excusa. És més, ens trobem amb agressors que no compleixen cap d’aquests estereotips. Són persones que consideraríem normals, com tu i jo. Llavors, on és el problema? Què ho provoca tot això?

No podem donar la culpa als nostres polítics, però sí que els hauríem de demanar que ho tinguin present. Que investiguin què ens està passant a tots plegats i intentin trobar solucions que alleugereixin la situació. No podem continuar amb aquesta escalada de violència. No em serveix que em diguin que la percepció no s’ajusta a la realitat perquè hi ha víctimes i, per tant, hi ha agressors. 

És una feina de tots. Intentem rebaixar la intensitat amb què vivim. No anem tan revolucionats i potser així aconseguirem rebaixar el suflé. Tant de bo es redueixin les notícies alarmants que han anat in crescendo. Si no ho aturem, ens aclapararà a tots.

Amb la por al cos

Ahir intentava imaginar com pot ser la teva vida sabent que et busquen per matar-te. Quan saps que hi ha una recompensa per a qui aconsegueixi eliminar-te. Hem vist pel·lícules que ens han pogut posar en situació, però sovint el context és tan irreal que es fa difícil pensar que això et pugui passar a tu.

Imagineu-vos per un moment que tots els teus moviments des que et lleves i fins que te'n vas a dormir, i on ho fas, estan controlats i revisats perquè no hi hagi cap possibilitat que l'enemic, a qui no coneixes i a qui li pots posar qualsevol cara, et pugui trobar i aconseguir el seu objectiu.

La vida de l'escriptor Salman Rushide va fer un tomb en el moment que va publicar la seva obra dels versos satànics i que l'aiatol·là Khomeini va dictar la fàtua contra ell. Mai més viuria tranquil i, sobretot al principi, qualsevol cosa que volgués fer havia de ser estudiada i amagada completament.

Ja no és simplement el respecte a la llibertat d'expressió el que està en joc, sinó que hi ha la pròpia vida que està en perill. No és la llei o les institucions que estan en contra teu, sinó que qualsevol persona, fanàtic, pot atemptar la teva vida, només perquè algú ha decidit que la teva actuació mereix la teva mort.

No ens hem parat a pensar que qui va decidir el futur de Rushide ja fa temps que és mort però que va deixar una herència que, persones que encara no havien nascut, han arreplegat i són agressors en potència que poden fer efectiva l'acció.

No és estrany que, tal com ja va passar amb l'atemptat contra Charlie Hebdo, on molts dels seus membres ho varen pagar amb la seva vida, hi hagi qui pensi que potser no val la pena arriscar la vida per defensar la llibertat d'expressió. Però això és un pensament molt personal i que mai podem qüestionar, sinó en tot cas pensar que nosaltres no en seríem capaços. Actuacions valentes han estat les que sovint han aconseguit combatre el fanatisme, la ignorància i la criminalitat, i que gràcies a ells hem aconseguit assentar unes bases de democràcia que potser ara no tindríem. Tot i això, però, hi ha persones com l'escriptor Salman Rushdie que un dia la vida els va canviar, i que viuran sempre més amb la por al cos.

Ni corruptes ni incendiaris a l'Administració!

No volem ni corruptes ni incendiaris dins del govern, ni a les institucions públiques, ni amb cap tipus de càrrec públic. I això no ho dic pensant en Àustria, sinó també en casa nostra, en aquesta ocasió a l'ajuntament de Barcelona.

Hem conegut la notícia de la derrota in extremis del líder xenòfob austríac que no acabarà exercint de president d'Àustria gràcies al vot per correu. Sembla ser que a Àustria sí que funciona i a més és decisiu.

De l'ajuntament de Barcelona hem conegut que el tercer tinent d'alcalde hauria pressionat l'advocat d'un guàrdia urbà que havia patit lesions en mans d'un 'manter', per tal que no presentés denúncia contra l'agressor. No és pot repicar campanes i anar a la processó!

No serà, si es confirma, la primera vegada que un regidor de Barcelona en Comú no està a l'alçada de les circumstàncies. No pot ser que la manera de ser i pensar d'un grup municipal entri en conflicte amb els principis més bàsics de comportament d'un càrrec de l'administració pública.

Vull pensar que es pot ser militant de Podemos o d'agrupacions similars i al mateix temps assumir responsabilitats públiques. Si no fos així estaríem condemnats a ser governats pel mateix tipus de persones, i molts n'estem un mica farts.