Condecorant franquistes i anul·lant consells de guerra

Un país que condecora exministres franquistes, molt saludable no pot ser, si paral·lelament condemna qui treu les urnes, ja puja el to. Els més favorables a l'actitud del govern de l'Estat són els menys demòcrates, que a Espanya n'hi ha uns quants. Quan llegeixes que dirigents del PSC i de l'ex Unió Democràtica signen un manifest en contra del referèndum, t'adones que hi ha més fang del que podria semblar a cop d'ull.

Si féssim un llistat de les personalitats espanyoles que han rebut en els darrers anys algun tipus de reconeixement oficial o condecoració, ens adonaríem de quin és el perfil que té i ha tingut el suport del govern espanyol i quins són els empestats que mai rebran cap tipus de reconeixement. Si això no és un indicador del grau de democràcia del nostre país, ja em direu amb què ho podem mesurar.

Curiosament en el mateix moment que en el Congrés de Diputats es reconeixen mèrits a persones predemocràtiques, el Parlament de Catalunya declara nuls els consells de guerra franquistes. Una diferència de matís important. Ha arribat tard, perquè han passat més de quaranta anys de la mort del dictador, però com a mínim ha arribat.

És important explicar que tots els partits han criticat el franquisme i aquests injustos consells de guerra, encara que més enllà no hi han anat tots. PP i C's han defensat la transició. Som molts que a hores d'ara no podem defensar-la, perquè ha estat injusta amb els perdedors i excessivament benèvola amb els assassins.

Tots sabem que hi ha corrupció i uns polítics blindats, però...

Avui m'he trobat amb un entrebanc d'aquells que se't presenten i consideres absurd, però que et trobes indefens i només tens la possibilitat de picar de peus i empassar-te la saliva. He escrit una queixa i l'he enviat a la Generalitat, pràcticament convençut que em diran que no, però també que la raó està de la meva part. Temes administratius, penso jo que mal plantejats i encara menys argumentats.

Però, esclar, quan veus com està el país i tot el que es decideix des de Madrid, t'adones que les traves que reps són insignificants en relació a la bona part de la societat espanyola i catalana en particular. Si no fos perquè hi ha molt en joc, i moltes persones que s'ho estan passant molt malament, demanaries que de la realitat se'n fes un serial. No és estrany que els guionistes de Polònia ho tinguin tan fàcil a l'hora de preparar el programa setmanal. Difícilment podríem trobar un govern i un estat tan esperpèntics com l'espanyol. 

No hi ha dia que no surti una notícia ridícula que ens avergonyeixi a tots plegats. L'escrit d'avui d'en Carles Capdevila és molt encertat. De fet en Carles ens hi té acostumats, però avui mereix una menció especial. Corregir una indecència no és ser decent. Amb aquest títol en Carles Capdevila critica la manera com ens volen enredar, fent veure que rectifiquen en el nomenament de l'exministre Soria, no pas perquè fos una indecència, sinó per la interpretació equivocada de la resta de partits polítics i societat civil.

És vergonyós, perquè dóna la impressió que els ministres en funcions que queden s'estiguin barallant per veure qui és més protagonista que els altres. Avui Jorge Fernández Díaz, que feia massa dies que no en parlàvem, ha volgut sortir a les primeres pàgines dels diaris. I amb això què creu que aconseguirà? Més respecte? Més autoritat? O, potser, més porqueria a la motxilla que fa temps que arrossega? La sort, per a ell, és que al final de tot rebrà un premi, potser una condecoració, però ben remunerada.

Alícia Sánchez-Camacho condecorada per un impostor?

A casa dèiem 'el pecat ha fet forat', i això li podríem dir a la senyora Sánchez-Camacho. El seu afany per atacar qualsevol cosa que faci olor a independència, encara que només es tracti del dret a decidir, ella si abraona i comença a insultar. És per això que s'explica la seva alegria quan li varen dir que la condecoraven per la seva lluita antiindependentista.

No sé si ho vàreu veure, però esclafia a riure. De fet s'ha de comprendre ja que no hi està massa acostumada, a que les coses li vagin bé, políticament. Només s'allibera d'aquesta càrrega quan mira el PSC i comprova que sempre hi ha qui viu pitjor.

La condecoració li va lliurar el senyor Abraham Haim, president del Consell de la Comunitat Sefardita de Jerusalem, però des de la Comunitat Israelita de Barcelona (CIB), entitat que representa les entitats jueves a Catalunya, des de 1917, i que també forma part de la Federación de Comunidades  Judías de España, s'ha emès un comunicat en què es nega qualsevol tipus de representativitat d'aquest senyor, que ni viu ni treballa a Catalunya.

S'ha de conèixer tot, i es veu que aquest senyor ha declarat que "Franco va ser una bona persona amb els jueus". Davant d'això s'explica la seva simpatia per Alícia Sánchez-Camacho, i ella tan cofoia amb la medalla.