Carregar les culpes al més dèbil

Uns dels errors més freqüents són la generalització i els tòpics. Acostumem a parlar amb molt poca propietat, molt a la lleugera, fent generalitzacions i utilitzant tòpics sense pensar gens. És molt fàcil dir que els espanyols són així, que els catalans són aixà, i que els immigrants són l'esca del pecat. Tan difícil és parar a pensar què estem dient quan parlem de col·lectius formats per milers de persones, totes elles diferents? Es tracta de simplificar, però reduint-ho a una imatge totalment falsa. Si al mateix temps ho aprofitem per criticar, insultar o inculpar aquests col·lectius caiem en un doble error. I això passa cada dia i arreu.

    La immigració és un tema molt delicat de parlar pel perill d'abocar-hi conceptes i idees que desconeixem, però que ens arriben, sovint per interessos concrets, i que no tenim la decència d'analitzar i matisar. Tampoc pensem en la història del segle passat quan espanyols i catalans eren emigrants a Europa per guanyar prou diners per enviar als familiars que es quedaven. Algú intenta entendre què vol dir emigrar?

    Si a tot això hi afegeixes que la legislació sobre immigració és totalment injusta i deixa fora de la llei a la gran majoria de persones que arriben al nostre país, el problema encara s'agreuja, i condiciona la manera de ser i de viure d'aquest col·lectiu, afavorint l'estigmatització. I si hi afegim els interessos partidistes per guanyar vots, la immigració esdevé un mercadeig inhumà.

    Fins ara semblava que el tema no tenia res a veure amb nosaltres. Tot i que els immigrants arribats al nostre país fa anys i panys que tenen dificultats per poder-se integrar laboralment i legalment, potser no ho utilitzàvem per generar divergències. Des de fa un temps, però, els nostres partits polítics s'hi han agafat i utilitzen la immigració per tirar-se els plats pel cap. Uns els culpen de totes les desgràcies, i d'altres es queden en la superficialitat, sense entrar a fons a canviar les regles que dificulten la seva integració.

    La llei d'estrangeria, que sembla ser que es vol modificar, fa massa anys que castiga les persones immigrants a malviure perquè no tenen ni permís de residència ni de treball. Obliga a treballar en negre i també a delinquir per subsistir. No voler afrontar la realitat esdevé un bufetada a la convivència. 

    Les xarxes socials van plenes de comentaris xenòfobs, que se sustenten en una deficient legislació que contempli la realitat i doni oportunitats de viure dignament a totes les persones del país, hi hagin nascut o arribat d'altres països. Parlar d'immigració incomoda, però és un fet real que s'ha de tractar, i els nostres polítics tenen el deure i l'obligació de posar-hi remei. 

L'autocensura és viva

A l'entrevista a Carles Sans, al diari ARA, es fa palès un canvi en la manera que té l'audiència d'acceptar la sàtira, que obliga als protagonistes a autocensurar-se per no complicar-se la vida. Avui ens trobem que qualsevol comentari passa per la censura de polítics, jutges i societat civil, i fa més difícil que els artistes es puguin manifestar.

Si analitzem què passava fa uns anys estarem d'acord amb l'opinió d'en Carles Sans. Hi ha discursos que avui no s'acceptarien i en canvi, quan es varen produir, feien gràcia i els aplaudíem. La pregunta que em faig és si ens trobem en una situació millor o pitjor que abans.

L'autocensura no és bona perquè limita l'originalitat i l'espontaneïtat, però és cert que no es pot dir qualsevol cosa i cal pensar-ho una mica, sobretot si el que vas a dir pot ferir un col·lectiu determinat. Què passava abans? Ho acceptàvem tot? Permetíem riure'ns de tothom i tot?

La grolleria és inacceptable, per decència i bon gust, però enriure's del mort i de qui el vetlla no hauria de comportar cap sanció, ni haver de passar per davant de cap jutge, encara que es mofin d'un rei o un president de govern. En aquests moments, però, tenim rapers a la presó o a l'exili. Un senyal que al nostre país no acaba de funcionar.

Un govern farcit d'ineptes

Cada vegada funcionem pitjor. Tenim un govern que no n'encerta ni una i, amb el temps, en sorprèn més la ineptitud dels seus consellers i conselleres. Avui es carregaven les culpes entre ells, m'imagino que en veure que fan tan malament les coses, i voldria entendre que avergonyits. O no se n'han adonat? No han vist que pitjor no ho podien fer?

I no em refereixo a problemes informàtics que ningú no desitja i a vegades no es poden preveure, però sí que hi ha plantejaments que són ridículs i una mostra clara de la incapacitat de dirigir ni un govern ni una empresa, per modesta que sigui.

A qui se li acut oferir deu mil ajudes quan hi ha cinc-cents mil candidats? I a més oferir-les als primers que hi arribin! Què esperaven que passaria? Tan talossos són els nostres consellers? Aquest conseller de treball ja fa temps que hauria d'haver dimitit, però al nostre país aquest verb no es conjuga!

No li fa vergonya presentar aquestes propostes? Es veu que no té sentit de la vergonya. Però és que això és un insult! És riure's dels autònoms, burlar-se d'ells. Si tinguessin aquest mínim de decència que se'ls hauria de suposar, correrien a dimitir. Però no ho faran, i aquesta no serà la darrera pífia que muntaran. 

L'administració pública en mans d'aquests polítics no pot funcionar pitjor, o potser sí! I això ho fan a costa de la supervivència de molts professionals, que es poden veure obligats a tancar els seus negocis i sortir a pidolar!

Estic indignat, i això que a mi no m'afecta personalment, però intento posar-me al lloc dels autònoms, i no puc aguantar tanta inutilitat i desvergonyiment dels nostres polítics. Sisplau que plegui algú, que algú demostri tenir un mínim de dignitat. No n'hi ha prou en demanar disculpes, s'ha de dimitir!

Els presoners polítics assisteixen al Parlament

Amb 27 mesos de presó a l'esquena i el que queda per endavant, què es pot pensar de les discussions entre ERC i JxCat? Jo penso que els deu fer molta ràbia veure que ells estan presoners i els altres es dediquen a barallar-se per veure qui es queda amb la poltrona. És immoral, oi?

Avui els consellers presos han aparegut al Parlament català per intervenir en la comissió del 155. No els he volgut escoltar, perquè sento pena, no només per la situació injusta en què viuen, sinó també després d'haver contemplat el panorama parlamentari d'ahir a la tarda. No hi ha dret. Crec que l'actual govern i diputats d'ERC i JxCat haurien de dimitir en bloc, si més no per decència. On s'és vist actuar d'aquesta manera tan descarada! No salvo a ningú, ni a uns ni als altres.

Els consellers empresonats han aprofitat la paraula per demanar unitat i que deixin de barallar-se. Potser ells haurien fet el mateix, però ara, amb la càrrega de l'empresonament, sens dubte que no ho poden entendre. On anem? Què pretenem? Ens trobem en un carreró sense sortida i amb uns dirigents que, a la meva manera de veure-ho, no ens mereixem. Si a tot això hi sumes el paper de l'oposició, sobretot C's, t'adones que estem en mans d'uns impresentables. El país no s'ho mereix, i hem d'anar a eleccions i desitjar que pugi gent nova, millor gent, millors representants de la societat catalana, de tota la diversitat. Ningú no se salva!

El PP ha perdut els papers i la decència

El joc democràtic no s'alimenta d'odi, venjança ni mort, sinó que presenta les diferents maneres d'entendre la vida i permet que els ciutadans expressin quina és la seva opció i la puguin defensar, amb arguments, conviccions i respecte. El model democràtic espanyol actual no segueix uns paràmetres honrats de confrontació d'idees, sinó que ha caigut en la trampa on tot s'hi val per aconseguir el poder i sotmetre els altres, els perdedors.

Vivim un temps difícil, perquè les regles del joc democràtic no s'han respectat i l'afany per aconseguir el poder no té aturador en les maneres. Hi ha un excés d'odi i fanatisme, que no permet que la societat avanci en respecte i justícia per a tots.

Fa uns anys no hauríem pogut imaginar-nos que un partit demòcrata com el PP fos capaç de propagar per les xarxes socials un missatge desitjant la mort del president del govern. Aquesta actitud reprovable, vingués d'on vingués, no podíem imaginar que sortís del Partit Popular. Ara tot és possible, no hi ha consciència ni pudor. L'objectiu és assolir el poder passant per sobre de qui sigui i com sigui.

Somiar que la situació pugui canviar és d'una innocència que ens agradaria fer possible, però que entenem que resulta molt complicat. S'han desfermat les feres i hem perdut el sentit de la vergonya. Potser és per això que ens trobem en aquest impàs on no veiem la sortida, ni ens agrada encomanar-nos a ningú, sense passar vergonya aliena.

El Parlament de Catalunya no es mereix el ridícul dels darrers mesos

Veure segons quines intervencions de la cap de l'oposició, al Parlament de Catalunya, m'ofenen. Em molesta adonar-me del nivell intel·lectual tan baix, de la poca moralitat de les seves crítiques i afirmacions, del poc respecte a la institució catalana. No és això el que s'espera del partit que va guanyar les eleccions al Parlament. 

Una líder de l'oposició parlamentària ha de ser contundent a l'hora d'analitzar la feina que fa el govern i exigir als partits que li donen suport un compromís clar de treball i coherència amb les promeses fetes. També ha de ser crítica i defensar la seva posició, els seus arguments i aquelles actuacions que voldria que es portessin a terme segons la seva manera de pensar.

És una llàstima, i un atac a la decència parlamentària el menyspreu cap a la resta de parlamentaris i a la pròpia institució de què fa gala la senyora Arrimadas i els seus diputats. M'agradaria un canvi de xip i, encara que no combregui amb la seva manera de pensar, que exposés clarament i amb educació les seves tesis i els seus principis.

De la mateixa manera que sóc molt crític amb les mancances de la cap de l'oposició i el seu partit polític, també ho sóc amb el president del govern i els partits independentistes que li donen suport. Estan fent el ridícul i desacreditant-se davant la població que en algun moment han confiat en ells. El trist espectacle a què ens tenen acostumats darrerament al Parlament, ens avergonyeix i voldríem que s'acabés d'una vegada i que tornessin, tots plegats, a situar el Parlament de Catalunya a primera divisió.

El president també ha d'assumir responsabilitats

Mai no defensaré la violència, pels meus principis, per l'educació rebuda, per ètica, per la més pura lògica que intento que regni en mi. És per això que vaig rebutjar la violència policial de l'1 d'octubre de 2017, i també els enfrontaments violents d'ahir dilluns, quan commemoràvem el primer aniversari del referèndum.

Ni la defenso, ni la justifico. Puc arribar a entendre que hi hagi persones que siguin violentes i que l'exerceixin, perquè en el món hi ha de tot i no tothom pensa igual, però en cap cas accepto ni molt menys me n'alegro, encara que els violents defensin el mateix que jo pugui estar defensant, però de manera pacífica. Crítica sí, però en pau.

Critico el meu president, el molt honorable Quim Torra, perquè considero que la seva actitud i les seves paraules no són les més adients ni oportunes, sinó que per una banda faciliten que algunes persones reaccionin amb violència, i per l'altra provoca el desencís i el descrèdit de tot el govern català.

No voldria que les meves paraules facilitessin la feina d'uns partits polítics a l'oposició on els seus dirigents no es mereixen estar on són, per decència i respecte a la democràcia. Això no treu, però que manifesti el meu desacord amb l'actitud de l'actual govern que penso que no està fent bé les coses, dubtant tot el dia, amb decisions contradictòries constants. 

Aquesta situació d'imprecisions ve acompanyada d'una lluita entre els partits sobiranistes que té més l'aspecte de rivalitat per estar a dalt, que no pas de ganes per solucionar els molts problemes que tenim, i arribar a un desenllaç en el procés. Que decideixen com ho volen acabar i que siguin transparents i contundents. Alguns poden estar en desacord amb les decisions que un govern pugui prendre, però tots estaran en contra si no es pren cap determinació.  

Mai no podrem oblidar l'1-O

Ningú amb un mínim de decència pot demanar-nos que oblidem tot el que va passar el dia 1 d'octubre de 2017. És impossible oblidar l'èxit del poble en la seva lluita per expressar-se democràticament, ni tampoc la violència amb què el govern de l'Estat espanyol va enviar la policia a atonyinar la ciutadania indefensa. 

Les imatges han estat suficientment clares i expressives de l'atac de la policia espanyola als catalans que vàrem anar a votar. Després ha vingut l'empresonament revengista una episodi més de la pressió de l'Estat contra Catalunya, la utilització del poder judicial per la seva incapacitat de negociar res políticament.

I no estem culpant només l'equip de govern del PP, perquè va ser gràcies al suport de C's i el PSOE que succeís tot el que vàrem veure, no només nosaltres, sinó també altres estats europeus i de la resta del món. 

No podem oblidar perquè l'actitud de l'Estat espanyol, de la mà dels tres poders, que actuen de comú acord, no ha estat una actitud pròpia d'un sistema democràtic, sinó autoritari, que ens ha recordat els pitjors moments del final del franquisme.

Pedro Sánchez ho té molt complicat per capgirar tot el mal provocat, perquè està en minoria, però sobretot perquè ha estat còmplice del PP i de l'extrema dreta espanyola. Pedro Sánchez té molta feina a fer, també per reprendre el diàleg amb Catalunya, però que no ens demani que oblidem l'1-O. És impossible.

Per què un boig pot governar un país?

No sé si us heu fet mai aquesta pregunta, però jo sí que m'ho qüestiono i em resulta difícil entendre aquesta possibilitat. Tenim, però prou exemples que avalen el fet. Uns estats que tenen un president o primer ministre que no té les facultats idònies per a tanta responsabilitat, i els afectats són els ciutadans d'aquell estat i, fins i tot, de la resta del món.

Les declaracions que fa el president Trump no són precisament les que caldria esperar del president dels EUA. No es tracta ja d'estar a favor o en contra d'un posicionament polític, sinó de la mínima decència i bones formes d'un cap d'estat que, en el cas de Trump, té un abast més enllà de les seves fronteres.

Erdogan, Putin, Baixar al-Àssad, Trump... i per què no Rajoy, són exemples de dirigents autoritaris, en certs casos disfressats de demòcrates, i amb una nul·la sintonia amb els seus administrats, que provoquen situacions de fins i tot guerra, però en tot cas d'injustícia, corrupció i despotisme.

La nostra societat ha estat incapaç d'organitzar-se d'una manera civilitzada, amb respecte a les persones, utilitzant els càrrecs polítics per servir la població, sobretot la més feble. En contra hem pogut observar que els dirigents, que en molts casos es perpetuen en el poder, l'utilitzen per a benefici propi i el dels seus. Això fa que les relacions humanes estiguin tan deteriorades i que es faci tan difícil conviure en aquesta societat d'interessos particulars i menyspreu als altres.

Cal una revisió global del sistema polític, i hem de poder creure que aquest segle XXI serà un període de reflexió i canvi en la manera de governar, si no volem acabar de malmetre el nostre món i la nostra societat.

Tertúlia sobre Arenys amb el regust de la indecent política espanyola

Comencem un nou mes i aquest divendres tenim tertúlia. Si el mes passat vàrem parlar de poesia, aquesta vegada analitzarem la situació política a Arenys i els seus partits polítics, en vistes a les eleccions municipals d'aquí a un any. Unes eleccions on ens podríem trobar amb tots els alcaldables canviats, sobretot si els pitjors presagis es compleixen.

Hi ha moltes incògnites, algunes de les quals trigarem a resoldre-les, però d'altres pot ser que tinguem  enllestides aviat. Hem de veure què passa amb els alcaldes i alcaldesses independentistes que varen ser citats als jutjats. També si la denúncia de la defensora del 'pueblo' porta la inhabilitació de l'exalcalde...

De tot això en parlarem, analitzant què s'ha fet a Arenys i què estava previst que es dugués a terme, i acabarem parlant de l'actualitat del país. Una actualitat que, a part de cansar-nos, cada vegada resulta més indignant. A casa dèiem l'altre dia que s'ha perdut la decència. No pot ser tot el que està passant, ja que no es tracta de buscar la justícia, sinó el que es busca és venjança, i a qualsevol preu i amb qualsevol marranada. No pot ser que tinguem un polític que aspira a governar, com és Albert Rivera, que tingui un comportament tan autoritari i poc democràtic, però al mateix temps tan indecent i immoral.

Trist, patètic i fastigosament reprovable sistema democràtic el nostre!

Vivim en un país on els culpables es fan les víctimes i traslladen la culpa als denunciants; un país on no s'atrapa mai els responsables de la corrupció que ho enfanga tot, o si més no se'n surten alegrement; un país on el pes de la Justícia no és el mateix per a tothom, i sempre en paguen els plats trencats els mateixos; un país on el poder polític es conxorxa amb el judicial per perpetuar-s'hi, a esquenes dels que els han escollit; un pais on no es prenen decisions per al bé comú, sinó que es decideix a conveniència dels dirigents polítics i els seus amics.

Ahir comentava que no em varen agradar les paraules del diputat Rufián a la sessió de control del Congrés de Diputats. No crec que aquest hagi de ser l'estil a seguir per obtenir la confessió dels acusats per utilitzar malament la seva responsabilitat política. Al mateix temps, però em fa fàstic la manera que tenen alguns polítics i càrrecs públics de treure's de sobre la responsabilitat d'unes actuacions il·legals, també moralment. Em dol que ningú assumeixi els errors i dimiteixi per honestedat.

Hi ha massa cinisme impregnat en la política del nostre país, i molt poca sinceritat i decència, i mentre això sigui així, no aconseguiran que la ciutadania es prengui seriosament l'exercici de la política ni respecti els que han decidit exercir com a polítics.

Ignoro que pot acabant passant amb l'ex-ministre i l'exdirector Antifrau que ahir varen passar pel Congrés de Diputats, però l'experiència em fa pensar que tot plegat acabarà en no-res, i sortiran nous casos que taparan aquest i així anirem passant els dies, els anys i les legislatures. Patètic, trist i fastigosament reprovable sistema democràtic el nostre!

El final d'UDC és una vergonya per a tots els catalans

El final d'Unió Democràtica de Catalunya és un desastre que de cap manera es mereixien els seus fundadors. Aquest partit polític ha tingut un desenllaç que només podem culpar-lo al senyor Josep Antoni Duran i Lleida, i en menor mesura al seu alumne Ramon Espadaler.

UDC, en la transició va ser l'únic partit demòcrata cristià de l'Estat espanyol que va aconseguir sobreviure, però de seguida es va veure com queia en mans de Duran i Lleida, obsessionat només en aconseguir uns èxits personals, sobretot gràcies a Jordi Pujol i la federació que varen subscriure.

La història no ha estat justa amb els fundadors del partit, que no es mereixien acabar com ha succeït, però el més trist de tot no és l'expulsió dels membres més propers als ideals programàtics d'UDC, ara molts d'ells a Demòcrates de Catalunya, ni a les diferents baixes que s'han anat produint, sinó que després d'adonar-se que són incapaços de reflotar el partit, l'abandonen i corren a crear-ne un altre, no fos cas que es quedin sense protagonisme.

És una mostra més del que no hauria de passar en democràcia. Els partits polítics han de ser les plataformes perquè ciutadans compromesos ofereixin un servei a la resta i no pas unes coves de lladres per viure de la resta de ciutadans. 

Quin sentit té que els actuals dirigents d'UDC tanquin el xiringuito i n'obrin un altre, amb un altre nom? Per fer què? Qui pot confiar en ells si ja s'ha vist que no els ha volgut ningú? Ens hem queixat durant molts anys del fraccionament de l'esquerra, però ara el que està passant és el mateix, però a la dreta. Demòcrates de Catalunya, Lliures, PDECat, i ara els ex-UDC.

Trist, és molt trist tot el que està passant al nostre país amb els partits polítics. No entenc com no tenen un mínim de decència i no els cau la cara de vergonya!

El senyor Felipe González ens avergonyeix

Les persones que tenim l'atreviment d'opinar en públic, exercim el dret molt alegrement i ens emparem en la nostra poca significació per criticar unes persones o altres, o la seva manera d'obrar. A més gosem dir que tal persona no hauria d'obrir boca i deixar de voler influir sobre els altres, després de vint anys d'haver sortit de l'escenari. Sí, em refereixo a Felipe González.

Us recomano la lectura de la columna de Carles Capdevila, al diari ARA, "Vagi-se'n, senyor González". Chapeau! Comparteixo l'article i no podia ser més clar i assenyat. Ho sento per les persones que no ho comparteixin, però penso que el senyor Felipe González, que va fer coses bones, però també greus errors, i que va perdre la seva credibilitat quan va travessar les portes giratòries, hauria de tenir la decència de callar i quedar-se tranquil fumant el seu cigar. 

I amb això no estic defensant el senyor Pedro Sánchez, que els seus militants tindran prou motius per fer-ho o criticar-lo, sinó rebutjant la manera com el senyor Felipe González ha actuat. I després criticàvem al senyor Aznar. Quina barra!

No negaré que la possibilitat que Rajoy governi quatre anys més em molesta, però també penso que un PSOE a l'oposició, amb un govern en minoria, també podria fer molt bona feina. El que critico és que una persona amb el currículum que té l'expresident González, hagi sortit de la manera que ho ha fet a carregar-se un dirigent del seu partit polític que arrossega molts problemes del passat, en bona part per culpa del propi Felipe González.

Una Constitució venerada per molts corruptes

La devoció dels polítics espanyols a la Constitució espanyola, sobretot els del PP, resulta un insult a la justícia social i a la decència quan el seu garant, el Tribunal Constitucional, anul·la la llei catalana de la pobresa energètica no pas pel contingut de la llei, sinó per un tema de competències.

El sentit comú no existeix en el món jurídic, però tampoc en la política, i trobem a faltar el sentit del ridícul, encara que en aquesta ocasió parlaríem de falta d'ètica, d'indecència, de mesquinesa. Avui hem vist com el Parlament Europeu votava a favor de no tallar el subministrament energètic a les llars durant l'hivern. Una decisió que tots podem entendre i que deixa més en evidència al sistema polític espanyol.

No cal entrar a comentar, o sí, els enormes beneficis de les companyies elèctriques i de gas, amb uns personatges designats com a compensació de favors anteriors i que han viscut alegrement durant els pitjors anys de la crisi econòmica. Podem continuar parlant d'ètica i justícia social i malparlar de l'ús i abús d'una Constitució sacralitzada que cau com una llosa sobre les persones més vulnerables.

Veneren la Constitució mentre defrauden Hisenda, requalifiquen terrenys per embutxacar-se beneficis il·legalment i s'inventen societats i utilitzen la casa reial per continuar estafant i robant a la ciutadania. 

I el més greu de tot plegat és que en una nova contesa electoral, la ciutadania espanyola tornarà a votar els mateixos corruptes de sempre. En el fons, el missatge que aquests polítics ens envien és que si no enganyem som uns passerells.

S'acaba la campanya i continuen els problemes a rodalies

Penúltim dia de campanya oficial i hauré de fer bondat i no allargar-me en el meu escrit. Després d'aproximadament 18 mesos, el que acostuma sent habitual, el meu cap es troba gairebé com els trens de rodalies.

Vergonya el que passa avui, no només per l'incident concret del dia, sinó per la freqüència amb que els usuaris de RENFE han de patir maltractament i menyspreu. Un país que s'enorgulleix de ser capdavanter en quilòmetres d'AVE, és incapaç de fer funcionar d'una manera decent un servei de rodalies de Barcelona.

Una mostra més del mal tracte que rep Catalunya que anima molta gent a insistir en separar-se d'Espanya. Si el PP català tingués un mínim de decència, s'hauria d'avergonyir del seu homòleg espanyol i sumar-se a la resta de partits polítics i societat per exigir a l'Estat espanyol inversió i competència en la gestió del servei públic, o bé, si no en són capaços, cedir les competències al govern català.

M'imagino que en aquests dos darrers dies de campanya els fets d'avui a rodalies sortiran, uns per acusar el govern de l'estat i el PP per dir que això li pot passar a tothom. És cert. Això li pot passar a tothom que no inverteixi en manteniment i millorar i dimensionar el servei d'acord amb les necessitats i els usuaris. El centralisme que ha practicat sempre el govern de l'Estat, sigui en mans del PP o del PSOE, ha provocat que el caos d'avui sigui una normalitat. No hi veig solució si no és sortint de l'Estat. Que algun unionista em digui que estic equivocat, però amb arguments realistes, i no amb promeses ni canvis d'estratègies impossibles.

A alguns polítics els manca una mica de vergonya

Vaja. Que són uns pocavergonyes. 

El PP té tants fronts oberts que no dóna l'abast. Fins fa poc el tema principal era Catalunya, ja que políticament no tenia cap partit que li fes ombra. El PSOE, dissortadament, continua en hores baixes, encara que els seus líders ho vulguin dissimular.

L'aparició de Podemos, tot i que diguin que només afecta el PSOE, no els ha fet cap gràcia, i s'han agafat allà on han pogut per tal de desacreditar-los. També s'ha de dir que no ho han tingut gaire difícil, dos dels tres dirigents principals han estat enxampats en situació estranya, un a nivell fiscal i l'altre laboral o becada.

En una societat sana aquests casos serien anècdotes, però tal com estem, amb tanta corrupció manifesta, que els que ens volen salvar de tot això no siguin aigua clara, no ajuda gens a confiar en els polítics, ni en els vells ni en els nous.

Als catalans, i a l'espera que s'acosti la data del 27S, ens han deixat una mica de banda, només una mica, per concentrar-se més en Podemos, que els pot fer molt mal en les properes eleccions autonòmiques i, posteriorment, les generals.

Avui, però, el circ estava muntat al Parlament. Tots els líders polítics a preguntar i jutjar el president Mas. Tots i totes, fins i tot les que, havent estat requerides, es varen negar a presentar-s'hi. La senyora Camacho, si tingués un mínim de vergonya i decència, no gosaria preguntar res al president. I amb això no pressuposo res, ni faig cap crítica a ningú pel fet que el president hi hagi estat convocat. Ell ha de respondre les preguntes i, si fa el cas, respondre públicament de les seves accions durant la seva carrera política, com a conseller o com a president.

Tal com algú comentava avui, tot plegat el que han buscat els polítics de cada partit ha estat sortir en pantalla i ensenyar el tipus. Alguns i algunes més els valdria quedar-se a casa i reflexionar sobre el seu paper, la seva coherència i la seva honradesa. Aquestes dues virtuts escassegen, i així anem.

La prostitució de la política

Serien molts els exemples que trobaríem per afirmar que s'està fent un mal ús de la política, que hem convertit en una pràctica pensada simplement en el poder partidista d'uns partits que ara comencen a veure que se'ls està escapant de les mans.

Avui llegia que el Partit Popular ha nomenat alcaldable de Sant Cebrià de Vallalta a un impresentable que fa poques setmanes va fer circular per Internet unes amenaces contra el president Mas. Una persona que no resideix al municipi, ni hi té cap tipus de vincle. Sembla ser que va estiuejar a Sant Pol. Aquesta pràctica és típica del partit de Rajoy i Sánchez-Camacho i que ens podrien explicar molt bé els nostres veïns d'Arenys de Munt. Som molts que demanem un canvi en la llei electoral per aconseguir, entre altres, un lligam més estret entre l'elector i l'elegit, i unes municipals, on és més fàcil aquesta relació, va i et porten un foraster.

Si bé aquesta pràctica és legal, això que tant defensa el PP, la seva legitimitat i decència és més dubtosa, però ja sabem que aquest partit polític li importa molt poc el que els altres li puguin dir, i arrossega una motxilla plena de persones corruptes i sense escrúpols.

La qüestió està en valorar què vota el ciutadà, la marca del partit o la persona que encapçala la llista. Que el senyor David Martínez pugui obtenir vots en les municipals de maig dependrà exclusivament de les sigles del partit, i el que els vilatans de Sant Cebrià puguin esperar d'ell se'm fa molt difícil de preveure.

En les eleccions municipals jo sempre he votat tenint en compte la llista i sobretot qui l'encapçala, però no he tancat els ulls a l'hora de mirar quin partit hi ha al darrere, i en alguns casos aquest detall ha pesat més que la persona del davant. Hi ha certes coses que no es poden aparcar. És per això que tinc molt clar que si a la nostra vila Ciutadans presenta a la Rosa Zaragoza com a cap de llista, molts incondicionals del PP faran el canvi sense pensar-s'hi gens.