Qüestió de lideratges?

Avui, fent una llegida a la premsa, m'he aturat a pensar sobre els líders dels partits polítics i el paper que juguen, o millor dit, la importància que representen per al conjunt del seu partit polític. Repassant els diferents partits polítics catalans m'he anat fixant en els seus líders i el grau de coneixença, i he intentat lligar-ho amb els resultats electorals.

Encara que puguis defensar la importància del treball d'equip i el concurs del més gran nombre de persones possible, t'adones que la significació del màxim dirigent condiciona molt el seguiment i, per què no, el nombre de vots que pot arribar a recollir un partit polític. 

Probablement no és la situació i desgast del president Puigdemont el que provoqui que Junts es trobi en moments complicats i amb una tendència a la baixa de seguidors i votants, però en tot cas es troba a faltar una direcció potent per recompondre el partit després del fracàs del Procés. 

ERC va córrer a salvar els mobles amb la recuperació de Junqueras, per manca d'una alternativa forta que evités més desastres al partit. Junqueras també està desgastat i qüestionat, però qui el pot substituir amb cara i ulls?

El PSC també necessitava un canvi de lideratge, amb uns personatges força caducats. El president Illa, tot i el seu caràcter avorrit, sembla que ha aconseguit aglutinar un partit que havia tingut temps gloriosos, però que havia quedat superat durant l'auge de Ciutadans. 

La CUP i els Comuns resisteixen com poden, possiblement mancats d'un lideratge que els permeti viure amb l'esperança de continuar vius a la política. Pot ser que sigui volgut, pel seu caràcter assembleari, però jugant al costat dels altres, que treballen i poleixen el líder ideal, ho tenen magre.

He arribat a la conclusió que les grans masses veneren els líders i que els partits polítics, per aconseguir governar, s'esforcen a trobar aquests personatges que els han de catapultar a la victòria.

Societat civil desorganitzada

Sovint parlem de la societat civil organitzada i valorem les possibilitats de participació en un món polític construït a través dels partits polítics que d'alguna manera ho monopolitzen tot. Quan el nostre país estava sota les urpes autoritàries del franquisme, amb els partits polítics prohibits, era la societat civil la que s'organitzava per trobar aquelles escletxes que permetessin resperirar els aires de la democràcia tan anhelada. Amb el final del franquisme i l'aprovació dels partits polítics, la societat civil va quedar tocada. Tots els moviments veïnals varen patir la pèrdua de capital humà que es va sindicar i organitzar a través dels partits polítics. Fins i tot es va arribar a l'extrem que exdirigents veïnals sospitaven dels pocs que es varen quedar a les associacions veïnals. Semblava que tot havia de passar exclusivament a través dels partits.

Han passat anys i la societat civil s'ha anat organitzant, amb moviments socials i culturals que han estat més o menys consentits pels partits polítics, que han continuat pensant que eren ells els canals democràtics per dirigir el país. És per això que la participació ciutadana, tot i que ha experimentat canvis i millores, ha estat sempre mig amagada i dissimulada, amb poc interès per part de molts partits polítics, fins i tot aquells que es defineixen assemblearis i participatius.

Arran del procés independentista, dues organitzacions civils, com Òmnium i l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) varen prendre un gran protagonisme, força de la mà dels partits independentistes, amb algunes malfiances, però que es dissimulaven mentre tot anava vent en popa. Han passat els anys, i després del fracàs del 2017, no només els partits independentistes han patit les seves conseqüències, sinó que les mateixes organitzacions civils també han rebut.

Des de fa un temps l'ANC té molts problemes interns que es deixen veure des de fora i que no se li veu un futur gaire clar. L'actual presidenta no ha aconseguit la calma necessària per afrontar una situació adversa, fruit del resultat del procés, i tot i la seva resistència i persistència, res fa pensar que aconsegueixi arribar a bon port. Ens trobem, doncs, amb una societat civil totalment desorganitzada i que fa aigües. 

Ens queixem dels partits polítics, i tenim força arguments per fer-ho, però no podem oblidar ni menystenir els problemes que la societat civil, teòricament organitzada, està patint. Necessitem reflexionar a fons per aconseguir sortir d'aquest atzucac que ens fa tan mal i tan inoperants. Molta atenció amb els líders que són incapaços de revisar a fons el seu discurs i la seva actitud davant les adversitats. No ho tenen fàcil, però estan obligats a treballar-hi i, si no estan prou capacitats, fer un pas al costat.

Surten o es queden al govern?

Demà i demà passat els militants de JuntsXCat estan cridats a decidir què volen que facin els dirigents del seu partit sobre la continuïtat en el govern de coalició amb ERC. Fins ara hem pogut escoltar les opinions dels dos bàndols que s'han creat, entre elles les dels membres del govern, els més afectats per la decisió que es prengui.

La consulta a la militància és un fet cada vegada més habitual, però se'm fa difícil de veure si es tracta d'una voluntat de fer participar els militants, per part dels seus dirigents, o bé passar-los la pilota quan qualsevol de les decisions que es prengui pot ser conflictiva o motiu de crítica efervescent. Perquè aquesta consulta no es fa sempre ni amb tots els temes. No són partits assemblearis, sinó que es tracta de donar la paraula quan els convé.

Avui llegia l'article de Ferran Sáez Mateu al diari ARA sobre els partits polítics, on es critica el fet de pensar que sense ells no hi ha democràcia. L'article és molt discutible i probablement caldrien moltes matisacions i explicacions per part de l'autor, per poder acabar d'entendre on va a parar, però sí que penso que els partits polítics s'haurien de repensar, i també el sistema polític, per poder analitzar fins a quin punt hi ha una dependència exagerada dels partits polítics.

No en tinc ni idea de què decidirà la militància de Junts, però en cas que defensin la continuïtat en el govern, quedarà clar que les picabaralles entre els dos socis no s'hauran acabat i la resolució del problema de no-govern el continuarem patint molt temps. Tampoc no és cap garantia de millora si la decisió final passa per abandonar el govern.

El PSC ja fa dies que està pressionant el president del govern català perquè mogui fitxa i decideixi fer-los cas i pactar, entre altres coses, el pressupost per a l'any vinent. El seguiment que es fa sobre les expectatives dels catalans a l'hora d'emetre el seu vot en cas de convocar-se eleccions, dona molts bons resultats als socialistes, que haurien sortit de la seva travessia del desert, amb la victòria i auge de Ciutadans, per recuperar el seu pes polític, una vegada que els hereus de Jordi Pujol han fet figa.

Analitzarem, doncs, la decisió que prenguin els militants de JuntsXCat, i també el grau de participació, que servirà per donar més o menys credibilitat a la decisió presa. També caldrà estudiar què passa amb els dirigents que s'han posicionat molt clarament per una postura o l'altra, què fan si perd la seva opció. Laura Borràs es podria jugar el seu futur polític, que no només penjaria del fil de la justícia, sinó també de la seva posició política davant les dificultats actuals per posar-se d'acord amb els seus companys de viatge, ara adversaris persistents.

Això s'acaba, però continuarà

Tanquem l'any amb dues incògnites a resoldre, si més no que són prou significatives. Per una banda ens falta saber què dirà el Tribunal Suprem sobre la immunitat d'Oriol Junqueras i la possibilitat que exerceixi d'eurodiputat, i per l'altra estem expectants què dirà el Consell Nacional d'ERC sobre l'acord en les negociacions dels seus dirigents amb el PSOE, per fer Pedro Sánchez president.

En el primer cas sembla que el senyor Marchena creurà el Tribunal de Justícia de Luxemburg i farà cas a l'Advocacia de l'Estat, perquè d'alguna manera s'acabi aquest trist sainet. Tot fa pensar que cedirà i Oriol Junqueras, potser acompanyat de policia, podrà assistir a les sessions d'Strasburg i Brussel·les, però com que en aquest nostre país tot és possible, haurem d'esperar uns dies per saber-ho.

Quant a ERC sembla ser que la reunió del dia 2 de gener és una pura formalitat, i que tot està ja decidit. És a dir, que mereix poca confiança el que pugui dir el seu Consell Nacional. A vegades és una excusa dir que són assemblearis, perquè al final qui decideix és la direcció del partit. 

També el president de la Generalitat rebrà informació de què ha pactat el seu vicepresident amb el PSOE. Un fet que podria ser també una mica insòlit. És que el president a hores d'ara encara no coneix la lletra de l'acord? És cert que parlen de diàleg entre governs, perquè de moment és estrictament entre partits, però... fa mal, no?

Que acabeu l'any molt bé i, si és possible, que comenceu el nou any encara millor!

Laia Martín vol impulsar la participació dels vilatans

Llegeixo al web de Ràdio Arenys que la regidora Laia Martín vol impulsar la participació dels vilatans més enllà del procés participatiu que es realitza anualment, ja sigui amb el contacte amb els veïns o a través dels consells de participació.

Ningú no li pot negar a la regidoria que és una "pencona", que s'ha passat quatre anys suant la gota per millorar temes com la recollida selectiva o el treball amb la plantació d'arbrat a la platja i neteja dels rials. Ara, en el nou mandat es proposa millorar la participació i això és bo, sempre i quan hi hagi bona fe, i això se li ha de pressuposar a la regidora.

Del darrer mandat s'ha de criticar la manca d'empatia de la regidora d'urbanisme en les seves trobades amb els veïns a l'hora de presentar els projectes d'obres als carrers. Si una cosa s'hi va trobar a faltar va ser la voluntat que els veïns participessin en les decisions. Es tractava de sessions purament informatives sense dret a rèplica.

És bo, doncs, sentir la regidora que això es vol millorar, i confio que tingui l'encert de fer-ho rutllar i no es quedi tot en paraules. Ja hem vist que la majoria de partits polítics que tenen capacitat de governar es limiten a escoltar els vilatans quan s'acosten les eleccions. Després passen tres anys i mig fent i desfent sense pensar en ningú.

Tant de bo que la participació ciutadana funcioni en aquest mandat. Esperem que el fet que la CUP formi part del govern, també hi ajudi. Un i altre són partits assemblearis, però moltes vegades és enganyós, tot queda en les formes, però sense contingut real. Siguem optimistes!