Incentivar la deshabituació

L'article de Tali Sharot al diari ARA m'ha semblat molt interessant. Crec que us l'hauríeu de llegir. Parla del problema que representa avui l'habituació, que defineix com la tendència a reaccionar cada vegada menys davant de coses que no varien o que canvien a poc a poc. I és important reflexionar-hi, perquè ens pot explicar moltes de les coses que passen avui. 

    Fàcilment caiem en la simplificació de les explicacions a reaccions humanes. Penso, per exemple, en el populisme. Sovint diem que els discursos populistes van minant la població i per això l'auge de l'extrema dreta al nostre món. Si ens fixem en el fet de l'habituació es pot arribar a entendre l'auge del nazisme a Alemanya entremig de les dues guerres mundials, el segle passat.

    Però s'expliquen situacions més properes i que ens afecten directament. La prevaricació dels jutges espanyols ha arribat a un punt que ens fa creure que és la cosa més habitual i lògica. Ens hi hem habituat i som incapaços de reaccionar-hi en contra. D'aquí la importància de l'antídot a aquesta habituació: la deshabituació.

    L'article esmenta la Resistència francesa, el moviment pels drets civils Black Lives Matter i el Me Too, com a moviments impulsats per persones que qualifica d'incentivadors de la deshabituació, i en dona una colla d'exemples, alguns dels quals han estat víctimes directes de la violència o la discriminació, però però també aquells que s'han mogut tot veient el patiment dels altres.

    I té molta lògica pensar que els grans canvis faciliten la reacció de la gent, ja sigui a favor o en contra, però que els petits canvis, aquells que es produeixen de manera lenta, encara que acabin sent uns canvis radicals, aconsegueixen que les persones ens hi habituem i no hi reaccionem. Ens acostumem a fets que analitzats fredament són incomprensibles. Al dolor de víctimes innocents de Gaza, o altres contrades, i a una altra escala, a la politització de la justícia a càrrec d'uns personatges que ho són tot menys persones justes. Recomano la seva lectura. Fa pensar.

Societat civil desorganitzada

Sovint parlem de la societat civil organitzada i valorem les possibilitats de participació en un món polític construït a través dels partits polítics que d'alguna manera ho monopolitzen tot. Quan el nostre país estava sota les urpes autoritàries del franquisme, amb els partits polítics prohibits, era la societat civil la que s'organitzava per trobar aquelles escletxes que permetessin resperirar els aires de la democràcia tan anhelada. Amb el final del franquisme i l'aprovació dels partits polítics, la societat civil va quedar tocada. Tots els moviments veïnals varen patir la pèrdua de capital humà que es va sindicar i organitzar a través dels partits polítics. Fins i tot es va arribar a l'extrem que exdirigents veïnals sospitaven dels pocs que es varen quedar a les associacions veïnals. Semblava que tot havia de passar exclusivament a través dels partits.

Han passat anys i la societat civil s'ha anat organitzant, amb moviments socials i culturals que han estat més o menys consentits pels partits polítics, que han continuat pensant que eren ells els canals democràtics per dirigir el país. És per això que la participació ciutadana, tot i que ha experimentat canvis i millores, ha estat sempre mig amagada i dissimulada, amb poc interès per part de molts partits polítics, fins i tot aquells que es defineixen assemblearis i participatius.

Arran del procés independentista, dues organitzacions civils, com Òmnium i l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) varen prendre un gran protagonisme, força de la mà dels partits independentistes, amb algunes malfiances, però que es dissimulaven mentre tot anava vent en popa. Han passat els anys, i després del fracàs del 2017, no només els partits independentistes han patit les seves conseqüències, sinó que les mateixes organitzacions civils també han rebut.

Des de fa un temps l'ANC té molts problemes interns que es deixen veure des de fora i que no se li veu un futur gaire clar. L'actual presidenta no ha aconseguit la calma necessària per afrontar una situació adversa, fruit del resultat del procés, i tot i la seva resistència i persistència, res fa pensar que aconsegueixi arribar a bon port. Ens trobem, doncs, amb una societat civil totalment desorganitzada i que fa aigües. 

Ens queixem dels partits polítics, i tenim força arguments per fer-ho, però no podem oblidar ni menystenir els problemes que la societat civil, teòricament organitzada, està patint. Necessitem reflexionar a fons per aconseguir sortir d'aquest atzucac que ens fa tan mal i tan inoperants. Molta atenció amb els líders que són incapaços de revisar a fons el seu discurs i la seva actitud davant les adversitats. No ho tenen fàcil, però estan obligats a treballar-hi i, si no estan prou capacitats, fer un pas al costat.

Putin ha perdut la guerra?

Aquests dies llegim que Putin ha perdut la guerra. L’argument es basa en el fet que tothom suposava, i ell el primer, que la guerra seria un passeig de les tropes russes de manera triomfal i sense resistència, però no ha estat així, sinó que Rússia ha tingut molts problemes fins al punt de no poder entrar a la capital. Podem, però afirmar que Putin ha perdut la guerra?

Veient les imatges de destrucció de les ciutats ucraïneses i les morts pels carrers es fa molt difícil pensar que hagi perdut la guerra, i més preveient que concentra l’exèrcit per atacar l’est del país.

Sí que és cert que Putin no s’imaginava que les coses anirien d’aquesta manera, i que haurien de practicar tantes salvatjades per avançar en l’ocupació. Tampoc que tindria tantes baixes a les seves files, però al final… li preocupa gaire? Té el seu país manipulat i es creuen tot el que ell vol. Podrà fer la lectura que més li convingui i sortir airós de la batalla.

Malauradament, les morts ja hi són i la destrucció és total. Les seves ànsies de poder es veuen reconegudes encara que sigui a força de castigar la població veïna, però també els seus ciutadans. Se'm fa molt complicat pensar en com pot acabar tot això, i encara més imaginar-me una derrota de qui ho ha provocat tot. Té massa força i poder com per deixar-se vèncer, encara que hagi quedat demostrat que el seu exèrcit no està tan preparat com caldria imaginar. És perquè són molts i, sobretot, per l'amenaça d'anar més enllà de l'ús de les armes convencionals.

La història que s'està escrivint aquests dies és molt cruel i asfixiant. Poc ens imaginàvem que viuríem una etapa com l'actual. Parlàvem de la guerra, que sempre ha estat present en un racó o altre del món, situant-la lluny de casa nostra i amb poques conseqüències directes a la nostra economia i estabilitat. Crèiem que el segle XX no es repetiria al nostre continent, però hem pogut observar que cent anys després de la primera guerra mundial, els països occidentals estan immersos en una situació prebèl·lica prou complicada com per no témer el pitjor. Definitivament, no m'apunto a la idea que Putin hagi perdut la guerra. Aquesta continua i el futur és del tot incert.

Què en pensa el poble rus?

De l'anàlisi que s'està fent de la invasió russa a Ucraïna hi ha un element important a tenir en compte, i que d'alguna manera pot condicionar el futur, el desenllaç final. Està molt clar que la diferència entre les forces russes i les ucraïneses és molt gran i per tant no hi ha color a l'hora de pensar en qui pot guanyar la guerra. El fet a tenir en compte és l'opinió de la gent, sobretot dels russos.

Hi ha qui assegura que la guerra no és entre Rússia i Ucraïna, sinó entre Putin i els ucraïnesos. És, doncs, important tenir en compte què en pensa la majoria de la població russa. Realment els russos volen la guerra contra els seus veïns? És cert que Putin té el control absolut de la població, i la repressió a la ciutadania russa està a l'ordre del dia. Això no treu, però que els russos puguin pensar que el seu president s'equivoca.

La immediatesa porta a pensar en la rendició, voluntària o no, del govern ucraïnès. El suport que pot rebre del món occidental no li permetrà guanyar la guerra, sinó que es tracta d'un suport moral, que davant d'una guerra poca cosa pot aconseguir. A la llarga, però, sí que és important saber què en pensa el poble rus. Un cop destruït l'estat ucraïnès, caldrà veure com evoluciona tot plegat. Desapareixerà el país, o bé Putin hi instal·larà un govern titella que li riurà les gràcies?

La resistència de la població ucraïnesa pot estar molt condicionada per l'opinió de la població russa. Les sancions europees i dels EUA contra Putin i la població russa, pot condicionar l'opinió del poble rus respecte a la invasió provocada pel seu president. A la llarga podríem pensar que Putin ha errat en la seva decisió d'envair Ucraïna, encara que a curt termini sigui un èxit militar i d'objectius. 

Davant la impotència occidental, només podem pensar en aquesta possibilitat de futur. Que el temps acabi donant la raó a qui pensa que la guerra ha estat un greu error del president rus, en les seves ànsies de potència mundial. Xina també hi tindrà un paper a jugar important, ja que podrà condicionar la resistència de Rússia després de la dominació d'Ucraïna. Són moltes les hipòtesis i incògnites obertes. El pitjor de tot és que afecta directament a una població civil, la ucraïnesa, que perdrà moltes víctimes innocents, per una decisió impresentable i cruel del president rus.

El Tribunal de Comptes no accepta els avals

La decisió del Tribunal de Comptes, de rebutjar l'aval de l'Institut Català de Finances, era cantat. Ens hauria sorprès que la resposta hagués estat diferent, però no perquè ho trobem lògic, sinó perquè està en la línia de pressió i venjança contra els polítics i institucions catalanes. A més, la manera com es respon i el marge de temps que dona per avalar-ho de manera diferent, amb l'excusa que el termini havia acabat el mes de juliol, també està en la mateixa línia repressiva.

En moments com aquests, recordo el senyor Salvador Illa que demanava passar pàgina, però només mirava els independentistes, sense tenir en compte que els unionistes i totes les institucions espanyoles continuaven reprimint. Què pretenia el senyor Illa amb aquelles paraules? Mala fe, per la seva part.

El Tribunal de Comptes és una institució política, formada per polítics, i per tant no tenen garantia d'imparcialitat. El seu impuls ve donat per les forces polítiques que els varen nomenar, i per això faran tot el possible per perjudicar els polítics catalans.

Estem parlant d'un aval, quan no hi ha sentència sobre la il·legalitat dels fets pels quals se'ls acusa. Uns fets, la majoria dels quals quedaran en no-res, perquè l'acusació no s'aguanta. El problema és que Espanya no accepta que Catalunya tingui representativitat a l'estranger, i això els cou i els fa aplicar qualsevol mesura per frenar-ho. El Procés ha estat una bona excusa per posar en pràctica una tramitació sancionadora que vol arruïnar polítics i familiars, i que serveixi d'escarni perquè ningú més ho torni a intentar.

No hi ha remei, i l'encaix de Catalunya dins de l'Espanya única, no existirà mai, perquè no hi ha voluntat. No és cosa d'avui, sinó que la història ens recorda molts episodis, i molts més vindran en el futur, perquè la resistència, des de Catalunya, continuarà existint.

On és el PSC d'Arenys?

He trobat a faltar el PSC a l'acte institucional de l'Onze de setembre a Arenys de Mar. S'han posat al mateix nivell que el PP, quan formaven part del consistori. Crec que no és bo que no hi fossin, en un acte on hi hauria d'haver representat tot el poble. Ja entenc que hi ha diferències entre els partits polítics, però continuo pensant que les formes són importants.

No estem parlant d'una manifestació pels carrers, o la reivindicació de la independència, que ja sabem que no la desitgen, sinó d'un acte de celebració de la resistència d'un poble davant la injustícia de l'abús de poder d'un estat. No tot el PSC ha actuat de la mateixa manera arreu de Catalunya, i he suposat que s'ha tractat d'una decisió de la gent d'Arenys de Mar. No ho trobo bé.

És molt important ser coherent i també ser present a tot arreu defensant la posició pròpia. Absentar-se dels llocs no és la millor manera de representar a ningú. Ho puc entendre de partits polítics intolerants com el PP o C's, però tinc un altre concepte del PSC, al marge d'estar-hi o no d'acord amb els seus principis. Ara veig que tornen a insistir amb el federalisme. La llàstima és que no hi creu ningú, potser sí sobre el paper, però no a la pràctica.

Enguany ha estat un onze de setembre estrany, molt diferent als darrers anys, i hauria volgut que només fos degut al COVID, i no a posicions partidistes que ja veiem que no ens porten enlloc. Implicar-se en la vida diària de la vila és important, defensant cadascú la seva posició, però no amagant-se de la gent, i deixar un buit inexplicable. Tots hem canviat molt, però el PSC, si més no el local, haurà d'esforçar-se molt per deixar de ser un partit residual.

Madrid té por

Per bé o per mal s'ha aconseguit atemorir Madrid. Qualsevol acte a realitzar a Catalunya comporta l'alerta de la seguretat. Sigui la visita del Rei aquest dilluns o la jornada de reflexió del dissabte vinent, han fet que el govern espanyol es mogués per evitar aldarulls i sobretot l'alteració de la pau que s'espera en els dos esdeveniments.

No sóc persona de guerres, però sí que considero que el resultat obtingut és fruit de l'actuació policial i judicial de l'Estat contra Catalunya. Podem situar-ho a l'1 d'octubre de 2017 o podem retrocedir a l'any 2006 amb l'Estatut d'Autonomia aprovat i posteriorment retallat, a la meva manera de veure-ho, il·legítimament. L'Estatut resultant no ha estat el que el poble català va referendar com marca la sagrada Constitució dels unionistes.

El jovent, empès per la sentència injusta del Procés, que manté els presos polítics a la presó, amb condemnes fruit de la venjança de l'Estat i no de la Justícia que calia esperar, ha sortit al carrer a protestar i rebel·lar-se contra un Estat insolent, injust i venjatiu, que retalla els drets democràtics de tots els espanyols.

Sabem que mantenir aquesta força al carrer no és fàcil, com no ho va ser el moviment del 15M, i és per això que cadascú de nosaltres, segons la manera de ser i obrar, hem de mantenir aquesta flama que clama justícia, vingui d'Espanya o d'Europa, però que ha d'acabar amb aquests governs corruptes, venjatius i injustos. Només la resistència i perseverança ens farà vèncer.

El perill que es trenqui o ens arrossegui per terra

Tot i que avui volia parlar de l'estratègia per no parlar de feixisme, segons les referències i plantejament que fa del populisme el fundador i president del Nexus Institut, Rob Riemen, la notícia d'aquest migdia sobre la decisió pactada de no aixecar el 155, fa qui m'hi refereixi.

Avui és el tercer dia consecutiu que opino sobre la decisió del president de la Generalitat de nomenar consellers a polítics presos i a l'exili. Continuo pensant que és un error, i m'imagino que la decisió consensuada per Rajoy, Sánchez i Rivera, es deu principalment al nomenament del nou govern.

Si juguem a veure qui té més resistència, sento dir que el govern de l'estat té la paella pel mànec, perquè té els poders judicial, executiu i policial al seu bàndol, i nosaltres, el nostre govern, pot presumir de músculs, però tenim les de perdre.

Continuo pensant que està molt bé la idea de recuperar allò que il·legítimament ens han pres, però ara és hora d'avançar, i amb aquesta actitud no veig que puguem arribar molt lluny. Estem donant massa facilitats perquè els partits estatals vagin units, en part gràcies a la claudicació del PSOE a ser alternativa de govern. És així, ells ho han volgut, però els fem forts contra nosaltres.

Desitjo que el nostre president rectifiqui, ja sigui obligat per la impossibilitat de nomenar-los, o a voluntat pròpia, després d'haver ensenyat les dents, i no voler anar més lluny en el conflicte. També m'agradaria que es confirmés la trobada amb el president del govern espanyol, i que en aquesta ocasió s'actués de manera més brillant, sense improvisar i calculant totes les conseqüències.

La tasca del nostre president i del govern que en resulti nomenat no serà fàcil. Caldrà afrontar molts entrebancs, la majoria dels quals no hi podem renunciar, però és bo que coneguin què és essencial, i què es prioritari, i es deixi una mica de banda els simbolismes que no necessitem, o bé no són vitals, en un moment com l'actual.

No hi ha suficient consens per reformar la Constitució

Això diuen els pares de la Constitució i m'imagino que no ha vingut de nou a ningú. En circumstàncies normals és impossible que hi hagi consens, i si aquest s'aconseguís, crec que els catalans que ens estimem el país, la llengua i la cultura hauríem d'agafar les maletes i exiliar-nos.

Sempre he pensat que si mai modificaven la Constitució espanyola seria per a pitjor, i això m'ha fet poc amant a exigir modificar-la. Tocar res a Espanya seria per sortir-hi perdent, i això no vol dir que ara estiguem molt bé, sinó que el poc que tenim és considerat excessiu pels governs espanyols.

D'aquesta manera només ens pot consolar no tocar res i tenir prou força per defensar el que tenim, ja sigui l'educació, la llengua, i els drets singulars que hem aconseguit fins ara, conscients que sempre serem envejats i tindrem l'amenaça a sobre.

Sentir els discursos dels anomenats pares de la Constitució és com ficar més llenya al foc, perquè ens retreuen el nostre mal comportament tenint en compte els grans avantatges que tenim respecte a les altres comunitats. La crítica que fan als successius governs espanyols és mínima, i en canvi a nosaltres ens deixen com un drap brut. En paraules d'ells, hem estat deslleials.

Tindrem sort si som capaços de recuperar-nos de la darrera sotragada, i procurar anar més junts per, si més no, tenir la força d'expressar allò que no ens permeten, i que se'n faci ressò més enllà de les nostres fronteres. A partir d'aquí, siguem valents i feliços. No podem continuar vivint amargats, la qual cosa no vol dir acceptar la realitat sense resistència, però dosificant la mala llet que ens provoquen. 

Assegurem una majoria absoluta sobiranista, no tant per aconseguir la independència, sinó per salvar bous i esquelles que, avui, ja hi tindrem prou feina.

L'estratègia de deixar que l'altre s'entrebanqui

La nova estratègia del PP no consisteix en més diàleg, sinó en més pressió psicològica barrejada amb una certa intencionalitat per confondre'ns. Aquesta aparent contradicció entre el delegat del govern, el senyor Millo, i el president del grup del PP al Parlament, el senyor Albiol, no sé si és casual o buscada expressament.

Difícilment el president Rajoy canviarà la imatge de polític gris amb plantejaments poc definits, sinó que continuarà volent distreure l'atenció, despistant i no donant la cara, per evitar caure en una trampa.

El cert és que llegint la premsa i escoltant molts dels comentaris d'aquests darrers dies t'adones que la gent es pregunta més sobre com acabarà tot plegat, perquè ningú afluixa i això no és normal. La posició còmode es troba al bàndol del govern espanyol, que espera la ficada de peus a la galleda dels polítics sobiranistes. 

Molts som conscients que, acabi com acabi, d'aquesta part de la història del nostre país se n'escriuran molts llibres i la història hi reservarà un espai important. Allò que va començar com a una predicció il·luminada de Carod i Rovira, ha arribat a un punt en què molts incrèduls han caigut del cavall. Ara, ningú té clar si continuarem galopant, o bé ens costarà massa aixecar-nos i reprendre el camí. 

Avui ja es parlava de vaga general i de sortir al carrer a defensar les nostres institucions, quan fins fa quatre dies t'arribava el xoc de trens, sense que t'imaginessis gaire com ho il·lustraves. El govern de Madrid té a favor l'status quo, el de Catalunya la força de la gent. El primer està garantit, però en canvi falta per veure la resistència dels independentistes.

Una escalada més en les incerteses del Sàhara

Què passarà amb el Sàhara? Amb la mort del líder i fundador del Front Polisario, i president de la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD), Mohamed Abdelaziz, s'obre un període d'incerteses més grans, fins i tot, de les viscudes fins ara. La seva figura i empenta ha fet possible la resistència al govern del Marroc fins ara, reclamant la independència que cap país del món ni la mateix ONU ha estat capaç d'atorgar-li, malgrat els acords que fins ara hi ha hagut.
Com passa sempre, no n'hi ha prou en tenir la raó, sinó que cal la força necessària per a què te la donin. S'ha vist en bons ulls les seves aspiracions, però la força i estratègia marroquí ho ha impedit des del primer dia. I quan ets un perdedor tens moltes dificultats perquè et reconeguin els teus drets.
Els enemics del Front Polisari no són només externs, sinó que internament hi ha moltes dificultats per mantenir el pols de la independència, i en les noves generacions cada vegada hi ha més joves que qüestionen viure sempre en aquesta reivindicació fallida. Amb la desaparició del líder és més que probable que les postures contestatàries prenguin força, amb la qual cosa el seu futur és molt incert.
En la distància, les famílies que en algun moment de la nostra vida hem acollit nens del campament de Tindouf, lamentem la seva situació, però al mateix temps dubtem de quina és la sortida i l'actitud que cal que prenguin. Espanya els va abandonar de manera descarada i ha estat incapaç de donar el suport necessari, ni que fos per compensar l'error i la vergonya. Marroc s'ha valgut de la situació estratègica, fronterer del món musulmà i aliat dels Estats Units, per sotmetre els sahrauís i desatendre les resolucions de les Nacions Unides.
Aquesta és una de les moltes injustícies que hi ha pel món, que et fan adonar que els nostres problemes són insignificants i que a vegades dramatitzem sobre aspectes que per a molts habitants del planeta resulten simplement anècdotes.

Aguantarem el pols del govern espanyol?

Si el fred pot causar estralls en la nostra pell, les batzegades del govern espanyol poden ser un bon remei a la disbauxa política que estem vivint aquests dies al nostre país. Certament no ho acabo d'entendre. Llegeixo escrits que trobo encertats, que no veuen tampoc clares les darreres decisions dels protagonistes del full de ruta independentista. 

El més important, però, no és tant si jo ho comprenc o no, sinó què en pensen els que tenen el poder de decisió, i si estan segurs del camí que segueixen, un camí que ens fan recórrer tant si volem com no, i que pot no portar-nos enlloc. 

La gran incògnita és saber quantes persones continuen interessades en el full de ruta, i encara més, quantes persones estan disposades a donar la cara per continuar el full de ruta, amb totes les traves jurídiques, econòmiques i socials que el govern espanyol anirà col·locant davant del camí. 

Ara ja es tard per analitzar de quina força es disposa. Això es calcula abans de començar, i a vegades em temo que l'anàlisi no s'ha fet suficientment. Donar pals de cec no és la millor manera d'avançar, i sovint aquesta és la impressió que tenim dels nostres governants.

Les decisions, els comentaris, els articles periodístics, les declaracions polítiques... poden ser totalment interessades i per això no cal fer-ne gaire cas, sobretot individualment, però sí que és important d'analitzar quina és la tendència, quin és el resum final, i com ho vivim nosaltres, per adonar-nos si estem gaire equivocats. 

La unió fa la força i és per això que la millor victòria passa per aconseguir que els altres es barallin entre ells. Aquesta tàctica la té molt clara el govern espanyol, i l'ha començat a emprar. Veurem quina és la capacitat de resistència, i si el frec i frec entre la CUP i CDC els ha deixat massa tocats.

El missatge del cardenal Cañizares no surt a l’Evangeli

Ja sé que avui tocaria parlar de la manifestació en suport al president del govern català en el moment de declarar com a imputat pel procés participatiu del 9N, i de la reacció de la Fiscalia General de l'Estat defensant la independència de la Justícia. Em fa tanta vergonya i al mateix temps fàstic, que prefereixo deixar-ho per a un altre dia.

No menys vergonya sento, com a catòlic, quan escolto del cardenal de València les seves declaracions contràries a l'Evangeli. Em refereixo quan parla de l'acollida de refugiats. Només se m'acut pensar que Déu ens ho posa difícil perquè realment creguem amb fe i convenciment. Les mateixes dificultats que procura al Papa davant d'una resistència retrògrada a la seva voluntat d'obrir al món la institució caduca que s'arrossega des de fa tants segles.

Que ningú menystingui les dificultats ni els problemes que suposa rebre els refugiats sirians i d'altres països en guerra. No és un conte de fades, ni les solucions vénen rodades. Això, però, no té res a veure amb el discurs de la màxima autoritat de l'Església a València, que actua com un Rouco Varela qualsevol.

No puc dir que el debat del sínode d'aquests dies no em deixi dormir, però sí que m'agradaria que servís per normalitzar una situació que molts vivim en total naturalitat, bàsicament perquè mirem més enllà d'unes normes fetes pels homes, encara que portin birret i solideu. Res del que ens puguin dir ens podrà distanciar del veritable camí, però sí que s'agrairia més estimació i no tant rancor.

Entretinguts o desencisats políticament?

Ahir era Alfred Bosch qui havia de córrer a desmentir el que hores abans havia declarat sobre la llista única i avui, a La Vanguardia, Francesc Marc Álvaro insisteix en l'error de no ser capaços de constituir aquesta llista única. Álvaro ve a dir que la resistència d'ERC serà la causa del fracàs del sobiranisme.

El cert és que darrerament moltes persones diuen que amb l'auge de C's i l'entrada de Podemos, el moviment sobiranista s'ha desinflat, i que la possibilitat d'un front sobiranista fort s'ha esvaït. A tot això s'hi suma els moments complicats que està vivint l'ANC. 

Probablement aquest panorama incert ha provocat que CIU i ERC, de la mà de l'ANC i Òmnium Cultural hagin signat avui un acord del full de ruta, de manera que plantegen la declaració de la independència 18 mesos després del 27S, sempre i quan els catalans hi votin favorablement, la qual cosa està per veure. 

Si ens entretenen les converses dels polítics sobiranistes, també ho trobem en les sentències i imputacions per diferents casos de corrupció i tràfic d'influències. Tot plegat una pena molt grossa perquè veiem com uns quants impresentables s'han valgut de la política per aconseguir poder i enriquir-se.

Una de les mostres més evidents del mal ús de la política és la resistència a deixar-la i la freqüència en que aquests polítics confonen l'àmbit polític amb el particular, la institució com el seu patrimoni, la gestió pública com la seva empresa. 

A Vic alcaldable de CDC, i a Arenys?

Com ja vaig comentar fa uns dies, Vic i Arenys de Mar, ciutat i vila on hi tinc vincles directes, coincidien per la discussió sobre quin dels dos partits polítics de la Federació de CIU aportaria el cap de llista, dues poblacions on l'alcalde era i és militant d'UDC.

Ahir es va saber que Vic tornarà a tenir un alcaldable de CDC, en aquest cas una alcaldable que es podria convertir en la primera alcaldessa de la ciutat. Des de la recuperació de la democràcia l'alcalde de Vic ha estat el cap de llista de CIU, i si continua la mateixa tònica, Anna Erra serà l'alcaldessa de Vic.

A Arenys de Mar, segons les darreres notícies, es confirma com alcaldable Josep Manel Nogueras, el representant escollit per UDC en detriment de l'actual alcalde. Així m'hi referia aquesta setmana quan parlava dels vuit alcaldables. De totes maneres caldrà esperar algun gest, doncs, sembla ser que encara hi ha alguna resistència. 

Avui també s'ha donat a conèixer l'acord entre ERC i MES per anar junts a les eleccions municipals d'Arenys. Desconec quin és el pes de MES a la vila. En tot cas caldrà veure si aquest acord li permet a ERC recuperar tot el que va perdre en les darreres eleccions, o bé en té prou amb la força d'ERC a escala nacional per aconseguir els tres o més representants al Consistori.

Per altra banda, serà interessant comprovar si CIU (5), PSC (4) i ICV (3) aconsegueixen mantenir el nombre de regidors o són víctimes del més que probable creixement d'ERC i CUP, com a partits sobiranistes i amb suficient camp per córrer.

Per cert, mirant Polònia veig que, a l'hora de fer el ridícul, el substitut d'en Pere Navarro és en Joan Herrera. Sempre tan oportuns.

Els partits polítics van prenent posicions

Avui s'ha sabut que l'Oriol Pujol renuncia a la secretaria general de CDC i al seu escó al Parlament. Feia molt temps, massa, que CDC vivia una situació de provisionalitat a l'espera de com quedava esquitxat Oriol Pujol, judicialment. Sembla ser que el partit no podia esperar més i per això aquesta renúncia.

Això passa el mateix dia que es confirma que abans d'acabar el mes hi haurà un cita entre els presidents Mas i Rajoy. Serà una cita amb llums i taquígrafs, perquè els barons del PP, els presidents autonòmics del partit del govern i totes aquelles persones sensibles amb Catalunya, puguin veure i escoltar que fa i diu Rajoy, perquè no es comprometi en res que els pogués perjudicar.

La posició de la CUP, que va aprovar aquest cap de setmana, de cridar a la resistència, és valenta i també coherent, encara que no es troba en el millor moment. Difícilment una societat, com la catalana, que el fet sobiranista pesa sobretot en la classe mitjana, i que encara té molt a perdre, posarà en perill el seu patrimoni i benestar per defensar una independència que tampoc està massa clara.

Estem esperant a veure quina fitxa mou ERC, que de moment juga molt còmodament i plàcida, sobretot si CIU els necessita per continuar aguantant el tipus. La CUP que no hi té res a perdre, políticament, intentarà anar del bracet dels nous moviments socials i polítics que volen revolucionat el sistema democràtic espanyol i català, que estan del tot obsolets, però qui haurà de tir

ar del carro encara és CIU, perquè el PSC necessita més temps.

Morir batallant per allò en què sempre han cregut

Recordo les sessions de cinema a les antigues escoles de Cantonigròs, al costat del cementiri, on anys més tard es muntava la tómbola parroquial. La primera pel·lícula que em ve a la memòria és "Murieron con la botas puestas". No sé si la programaven cada any, però agradava molt. En aquell mateix equipament, recordo haver-hi cantat amb la meva germana. Em sabia cançons d'en Serrat, com "a la neu".

Cantonigròs és molt conegut pel Festival Internacional de Música, però molts anys abans, Cantonigròs va ser conegut pel Concurs Parroquial de Poesia, celebrat del 1944 al 1968, en plena dictadura franquista, amb el suport del bisbe de Vic, i promotors com Josep Cruells, rector de Cantonigròs, i Joan Triadú, convertint-se en un element important de la resistència cultural catalana.

Tot això per dir el nom de la pel·lícula que he recordat tot pensant en el sector crític del PSC, arran del possible relleu de Joaquim Nadal, com a primer secretari del PSC gironí. A diferència de l'exconseller Ernest Maragall, que va abandonar el vaixell, Nadal, Geli, Tura... han resistit dins el partit i poden morir batallant fins al darrer moment, defensant el dret a decidir, la singularitat catalana, i un altre model d'organitzar la vida política i econòmica del país.