Informació incompleta?

Alguna vegada hem sentit a dir que hi havia un excés de notícies, sobretot amb l'arribada de les xarxes socials. Sempre he cregut que l'abundància de notícies no era mai un problema. En tot cas el problema és la incertesa sobre la veracitat d'allò que llegeixes o, en el cas que avui comento, si hi ha tot el que passa o la informació rebuda és incompleta.

El diari ARA es feia ressò del mapa que et permet localitzar els refugis climàtics que pots tenir a tocar de casa. Un mapa que el proporciona el Departament d'Interior de la Generalitat de Catalunya. Si hi entres pots veure tota mena de refugis, siguin edificis climatitzats o espais ombrívols i frescos.

La notícia pot ser interessant, sobretot per aquelles persones que la seva casa no està prou preparada per afrontar aquestes calorades que patim des de fa una bona colla de setmanes. Perquè ja no es tracta d'una onada de calor, sinó d'una temporada ben llarga de temperatures que en diuen fora de la normalitat, però que aviat haurem d'assumir com a normals.

Dic que podria ser una notícia interessant si reflectís bé la realitat, però temo que no sigui així. Les preguntes que em faig són: Com ha obtingut el Departament d'Interior les dades per poder confeccionar aquest mapa? S'ha assegurat que es relacionaven tots els refugis declarats als municipis catalans? 

Puc entendre que algun municipi no disposi de cap refugi climàtic, però m'estranya que això succeeixi a molts municipis catalans, i poso en dubte l'efectivitat de l'esmentat mapa quan veig, per exemple que a la meva vila no hi apareix cap refugi climàtic, quan em consta que el nostre Ajuntament n'ha relacionat uns quants. I és aquí on em pregunto novament: És culpa del nostre Ajuntament que no ha comunicat les dades al Departament d'Interior de la Generalitat, o bé el govern català ha estat poc curós a l'hora d'exposar el mapa, sense tenir la seguretat que tots els municipis hi han dit la seva?

L'exemple d'avui és una demostració que totes les notícies que rebem les hem de contrastar, fins i tot aquelles que ens venen de diaris que considerem seriosos i que ens diuen que les han tret de fonts gens sospitoses de no ser eficients, o sí?

Avui he passat calor!

Avui he passat calor! Soc persona d’hivern. M’agrada el fred, anar ben abrigat i afrontar el mal temps. No m’agrada suar i avui he suat, he utilitzat el ventall i, tot i això, no em trobava a gust.

No estem acostumats a les altes temperatures ni a la humitat que incrementa la sensació de calor. Permeteu-me que avui enllesteixi ràpidament el post i em posi a la fresca. Bona Festa Major!

Calor i foc

Cada vegada resulta més normal patir calor i incendis al nostre país. Suportar temperatures ratllant els quaranta graus no és cap novetat. Cada estiu hi estem arribant i sempre sembla que anem a pitjor. Paral·lelament, ens trobem amb petits o no tan petits incendis que posen en perill les nostres ciutats. Ens hi hem d’acostumar? Podem fer-hi alguna cosa?

Fa pocs dies, arran de l’incendi de les Gavarres, comentava la tristesa de veure cremar els nostres boscos, però també habitatges. Aquests darrers dies s’han encès nous focs a diferents parts del territori. L’excessiva calor hi ajuda, però les persones no som prou curosos en les nostres actuacions, per no parlar dels delinqüents, els incendiaris.

Ens han dit que tenim a sobre una nova onada de calor i, per tant, seria bo que extreméssim la vigilància a l’hora d'acomplir activitats susceptibles de produir espurnes, i al mateix temps evitar cops de calor i assolellades innecessàries. Hem de procurar que les persones de certa edat i els nadons no estiguin exposats al sol ni en llocs excessivament calorosos. Confiem que no tingui una llarga durada, però entretant no abaixem els braços.

Aquesta calor que ens mata!

M'he entretingut a llegir la notícia sobre les morts causades per les altes temperatures d'aquesta onada de calor que patim des de diumenge. Es tracta d'un càlcul basat en l'estadística de morts habituals comparant-la amb les morts d'aquests dies. La diferència s'adjudica a l'onada de calor. Les xifres són importants, ja que a Catalunya es calcula que són 43 les víctimes degut a les altes temperatures. Arreu podem veure xifres que criden l'atenció i el primer que et ve al cap són els negacionistes del canvi climàtic.

Les persones grans i amb afeccions cardiorespiratòries són les més exposades a no suportar la calor. Les forces flaquegen i propicien la mort avançada. És per això que cal seguir les instruccions que les autoritats pregonen i també el sentit comú. No sortir al carrer a les hores de sol brillant i buscar refugis climàtics per suportar-ho millor.

D'entre les morts n'hi ha algunes que són realment incomprensibles. Com si no pogués ser veritat, però que es repeteixen cada vegada. Em refereixo a les criatures abandonades dins dels vehicles, per uns pares inconscients. Com pot ser aquest nivell d'inconsciència? Les criatures també formen part del conjunt de la població amb més possibilitats de patir l'augment de les temperatures. De la mateixa manera que hem de tenir cura de la gent gran, no ens podem oblidar dels nadons, que són indefensos i requereixen la nostra atenció.

Aquests dies, doncs, només podem parlar de mesures correctores i salvadores, però caldria no oblidar aquelles mesures previsores, sigui a l'hora de construir els habitatges i edificis públics, o bé a l'hora de dissenyar els parcs urbans i espais d'esbarjo. Encara hi ha massa asfalt i ciment i poca terra transpirable.

Si creiem en el canvi climàtic, cosa que considero evident, caldria dissenyar les ciutats de la millor manera per fer-hi front. Després els vilatans ja ens encarregarem de cuidar els nostres avis, nets i a nosaltres mateixos, però els responsables polítics no es poden encantar.

Fa calor a les aules!

Cada any per aquestes dates llegeixes queixes de professors, alumnes i familiars de les altes temperatures a les aules. La majoria d'edificis escolars tenen els seus anys i no sempre reuneixen les condicions necessàries per fer front a la calor que patim els mesos de maig i juny, quan encara funciona el curs escolar, sobretot els darrers anys, a causa del canvi climàtic.

Quan ho llegeixo recordo que fa més de vint anys, quan gestionava l'antic teatre municipal de Vic, a l'eixample Morató, havia de limitar les actuacions programades, perquè no disposava d'aire condicionat. Sortosament pel públic vigatà, l'edifici de l'Atlàntida que el va substituir no té res a veure amb el vell i la gent pot gaudir de tota la programació sense haver de ventar-se.

Llegia avui el lema "Aules que cremen", referint-se a la campanya que molts instituts s'han adherit reclamant mesures que evitin l'agreujament d'una situació que ja no és insòlita i que caldria resoldre d'una vegada per sempre. La direcció de l'Institut Els Tres Turons d'Arenys de Mar, segons diu la notícia de Ràdio Arenys, ha enviat uns escrits a les famílies dels alumnes recomanant la vestimenta idònia per minorar els efectes d'aquesta calor, en previsió que les temperatures s'alcin encara més abans de Sant Joan, quan arribaran les vacances.

El Departament d'Ensenyament té molta feina a fer i els animem a no defallir. Sembla que de moment han parat el cop de les mobilitzacions dels professors reclamant una sèrie de reivindicacions que porten cua, però caldria vetllar per la salut dels alumnes i del professorat, i estudiar realment què cal fer per combatre aquestes altes temperatures a l'interior dels centres. Mesures a curt termini, però també a mitjà i llarg termini, ja que el que passa aquests mesos de finals de curs no és un fet aïllat que pugui desaparèixer, sinó que tot fa pensar que la cosa anirà a més.

Negacionistes

Fa temps que intento entendre les raons per les quals hi ha persones que defensen el negacionisme del canvi climàtic i no sé trobar-hi els motius. Digueu-me innocent! No crec que sigui simplement per portar la contrària a la majoria i fer-se notar. Sembla, i jo no hi entenc pas res, que hi ha prou motius per acceptar que avui no passa el mateix que abans. 

Una vegada vaig escoltar unes afirmacions que em varen sorprendre perquè, encara que no es presentava com a negacionista, el conferenciant venia a dir que al llarg de tota la història del món, hi ha hagut èpoques de tota mena i que preocupar-se per l'augment d'uns graus de la temperatura mitjana era una ximpleria.

El que puc veure, amb els meus ulls, és que el clima actual és molt diferent del de la meva joventut. Quan plou, que no ho fa gaire, acostuma a provocar disbarats, amb trombes d'aigua molt més exagerades. També recordo que abans les primaveres i les tardors tenien més rellevància. Eren una transició a l'estiu i hivern. Ara els canvis de temperatura són molt més sobtats, fa més calor, i no neva el que ho feia.

Si pots observar tot això i hi ha científics que t'ho poden argumentar, per què carai t'entossudeixes a negar el canvi climàtic? Què hi tens a guanyar?

Resulta curiós que les persones negacionistes del canvi climàtic, també són contràries a molts dels drets que des de sempre hem defensat com bàsics per a la convivència. I això fa olor de socarrimat. Tot plegat es confecciona com una ideologia rupturista de l'estat de dret i de la democràcia, i li veus les banyes sota la boina.

Quan els negacionistes arriben al poder, pots desconfiar de tots i de tot. I potser és això el que ara ens està passant. No es tracta d'un discurs d'una minoria extravagant, sinó que alguns han aconseguit la confiança de la població i estan dirigint el seu país. Mala peça al teler!

Tornarem a canviar l'horari

S'acosta el canvi d'horari i ja es torna a parlar de si es deixa de fer o no. Com en moltes altres coses Europa es mostra dubtosa i això, al meu entendre, és una demostració de la seva feblesa. Si en temes que algú podrà considerar menors no s'arriba a cap acord, què es pot esperar de decisions més transcendents?

No dic que no sigui una decisió que mereixi reflexió i anàlisi profunda, però quants anys portem amb la mateixa cançó? Espanya, per començar, ja no figura al fus horari que li correspondria. Tenim el mateix horari que alguns països europeus molt més a l'est. Després hi ha el tema dels canvis a la primavera i la tardor, que segons diuen persones expertes, no ens van gens bé.

Al marge d'estar a favor o no del canvi, hi ha la discussió sobre què ens interessa més, si ens quedem en l'horari d'estiu o el de l'hivern. Sembla que no ens hem de fixar en el possible estalvi energètic, perquè se'ns diu que no és real, per tant, es tracta de veure què ens agrada més, que a l'hivern es faci fosc molt aviat, o que s'allarguin les tardes d'estiu.

Si diuen que la naturalesa és sàvia, potser la solució més lògica és anar d'acord amb el fus horari que ens correspon, i adaptar-nos a la llum del dia per fer la nostra activitat diària. Que aquesta és una altra. Tots, quan hem viatjat per Europa, ens hem adonat que aquí anem tard. Acabem la jornada molt més tard que els altres i tampoc no la comencem gaire més tard que ells. El que ens diferencia sobretot és la pausa del migdia, i la raó que es dona és la temperatura de l'estiu que dificulta el ritme normal del treball.

No és senzill, però crec que hauríem d'anar més a la idea i decidir què volem realment i no anar donant voltes i voltes sense prendre cap decisió. Sempre he pensat que la gent més vàlida és la que té una capacitat de reacció i de prendre decisions més ràpides. Adormir-s'hi no és bo i paralitza el ritme de la nostra vida provocant situacions absurdes. Veurem què hi haurà de tot plegat.

Tornem a casa

El primer dia de pluja ha servit per acomiadar-nos de l’illa. Una illa que es caracteritza per ser molt humida i plujosa, però que aquesta vegada ens ha ofert sol des de l’alba fins ben entrada la nit. Temperatures entre deu i quinze graus, vint per sota dels que han patit els de casa. Ens espanta el xoc previst a l’arribada a Barcelona.

Hem desconnectat, tal com volíem, i només ens hem assabentat de quatre notícies, per allò d’anar amb altres persones i amb l’internet a la butxaca. Però ja es tractava d’això. Tindrem temps de posar-nos al dia i recuperar tot allò que ha succeït a la nostra esquena.

Ens hem trobat amb una illa neta i endreçada. Tot allò que trobem a faltar a casa nostra. Una illa tranquil·la on no havies de patir per si algun galifardeu voltava per allà esperant un descuit teu. Tot molt ben programat i en ordre, gaudint de la natura. Res de destruccions del territori més enllà dels efectes de la mateixa naturalesa.

Aigua, molta aigua en cascades, rius i llacs, i unes glaceres que estenen les seves llengües fins al mar. Foques, rens, xais, cavalls i alguna balena. I molts frarets enganxats als penya-segats sobre el mar. Vida al natural que molta falta ens fa a casa nostra, on hem perdut moltes imatges que encara vàrem arreplegar durant la nostra infància i adolescència.

La gent és bona i la vida és bella. En tot cas no les tractem prou bé per convertir-les en sofriment i desgràcies. Estem agraïts per poder-la gaudir, i fins i tot acceptem la calorada que ens espera d’aquí a poques hores de vol, quan posem els peus a terra.

Arriba Sant Roc

Arriba Sant Roc i la vila d’Arenys es mobilitza. Si una festa a Arenys és participativa aquesta és la de Sant Roc, amb un conjunt d’actes que han esdevingut tradició amb més o menys anys d’història, però tots ells amb molta participació de la gent, amb moltes hores d’assaig a l’esquena i molta il·lusió. Els macips, els gegants i la pesta s’emporten la palma i ens conviden a gaudir d’una festa alegre i diversa.

La calor d’aquests dies no ha de ser obstacle perquè tothom surti al carrer i viure la festa, ja sigui remullats pels macips, seguint la passejada nocturna dels gegants o el muntatge de la pesta, cada vegada més treballat i sorprenent.

L’estiu no s’ha acabat, però aquesta festa d’alguna manera tanca el parèntesi festiu que vam iniciar amb Sant Joan. Després vindrà l’Onze de setembre, però és tota una altra cosa.

És bo que les entitats també participin de la festa. Algunes ja ho fan, però hauríem d’engrescar-ne unes quantes més i fer-la més gran. Bon Sant Roc! Gaudiu de la festa!

Tenim tardor!

Després de molts anys de passar de l'estiu a l'hivern, sembla que enguany la tardor ha fet acte de presència. Potser només es tracta d'una sensació que tinc i algú, amb dades a la mà, m'ho podrà rebatre. Recordo que moltes persones comentaven que això de les quatre estacions era cosa passada. Que la primavera i la tardor havien desaparegut. Sobretot la tardor. Aquest any, però, estem gaudint d'una temperatura típica de la tardor. M'ho feia notar la M. Àngels, i a mi m'agrada. 

L'estiu ha estat pesat, com els darrers anys, amb massa calor. Molta xafogor al litoral, amb problemes per dormir a moltes cases. Però ha durat poc. El setembre, plujós, i aquest mes d'octubre, que de mica en mica es va fent fosc més d'hora, ens han permès gaudir de vespres agradables, per anar a passejar arran de mar i observar boniques postes de sol.

Tant de bo que aquesta bonança se'ns encomanés, i fos extensiva a totes les facetes de la vida. Les persones acostumem a complicar-nos la vida, i a mirar les coses per un forat, que no sempre és el més escaient. Aquests mesos de retorn a la normalitat, no sempre venen acompanyats de bones notícies, i enguany, concretament, tenim molts fronts oberts, alguns dels quals són realment negatius. Continua el genocidi a Gaza, amb l'afegit dels atacs al Líban. Rússia i Ucraïna continuen també en guerra i res fa pensar que es pugui acabar aviat.

Al nostre país la política tampoc ens aporta notícies gaire afalagadores. Hem aconseguit estalviar-nos unes noves eleccions, al preu d'un govern espanyolista, amb el perill de fer marxa enrere en drets adquirits. Tampoc tants! Vull pensar que es desencallaran molts temes que teníem aturats, però espero i desitjo que no sigui en detriment de la nostra idiosincràsia o singularitat, si us agrada més.

I a casa nostra, a la nostra vila, no acabem de veure que les coses s'arreglin. Continuem improvisant i tapant forats, sense tenir les idees clares ni una visió de futur que ens pugui engrescar. Problemes que s'eternitzen, errors que es repeteixen, i falta de lideratge i encert. Cal que tots hi posem de la nostra part, però ens hi han de deixar ser. De moment, gaudim de la tardor, que no sabem si l'any vinent tornarà.

Avui he il·lustrat el post amb una fotografia de l'Enric Pera.

Atenció amb el foc!

Em preocupa llegir notícies d'incendis dels nostres boscos, després d'un estiu càlid, però tranquil. Resulta curiós veure com després d'un estiu calorós, com acostumen a ser els nostres estius des de fa uns anys, sense que s'hagin produït greus incendis, ara, que la calor sembla que ha marxat, tinguem notícia d'incendis que, encara que no siguin molt grans, comporten problemes i risc.

L'incendi de l'Alt Empordà, amb força vent i humitat molt baixa, m'imagino que té els elements necessaris perquè una petita distracció pugui causar-lo. Si realment es tracta de badades humanes, és quan hem de donar un toc d'atenció i demanar que les persones no juguin amb foc, sobretot quan es troben prop d'un bosc. 

Durant els mesos de juliol i agost hem passat de puntetes, gairebé sense respirar i mirant de reüll, per no haver de trobar-nos amb la notícia d'un greu incendi en una part o altra del país. Tots recordem els grans incendis que vam patir fa uns quants estius, i sembla que darrerament estem de sort. Aquesta angúnia de l'estiu, i que ara havíem ja pràcticament oblidat, ens ha sorprès quan menys ens ho pensàvem.

Desitjo que tot quedi amb un ensurt i que no tingui greus conseqüències. Perquè, al marge dels problemes que poden ocasionar a famílies afectades, és un perjudici per al conjunt del país. Quan estimes la terra, et dol que un descuit, per no parlar dels focs intencionats, pugui desgraciar una part del país. El mal apareix en un instant, mentre que el bé s'ha de conrear sempre, amb esforç i sacrificis.

Que la bona pluja no ho aturi!

El temps no ens ha acompanyat en aquests primers dies de la segona festa d'Arenys de Mar. La pluja, que tant necessitem, ens ha fet una mica la guitza, provocant alguna cancel·lació d'actes, modificacions d'itinerari i retards horaris, que per als organitzadors és un trasbals. Em poso a la seva pell recordant quan organitzava actes a la intempèrie en temps de bonança, però de ruixats puntuals que em feien estar molt atent al cel per saber si hauríem de suspendre el concert, canviar-lo d'ubicació o retardar l'hora de començar. Només les persones que organitzen actes a l'aire lliure ho poden entendre. És l'experiència d'estar patint fins al darrer moment que et manté neguitós i, probablement, sense gaudir prou de la festa.

És per això que cal agrair a totes les persones que durant un any han estat preparant els actes de les festes de la meitat d'agost, i que no han pogut portar a terme tot allò que havien previst, ni amb les millors condicions. L'únic que ens consola és que la pluja és vida i darrerament és massa escassa. Tenim greus problemes de sequera i sabem que tot això no ha acabat.

Ànims, doncs, i a continuar amb la festa. Encara ens queden uns quants actes que, entre ullades de sol, esperem poder celebrar i gaudir-ne. Gràcies als geganters, als de la pesta, als macips, i a totes les persones que hi estan al darrere. Ells són els veritables artífexs de la festa popular a la nostra vila, organitzant-se per anar inventant i trobar la millor manera d'oblidar-nos de la calor de l'estiu, sortint als carrers amb les nostres figures més emblemàtiques i les tradicions que ens sentim tan nostres. Gràcies!

Efectes de la sequera

Recordo d'adolescent caminar fins a Tavertet i arribar a la cinglera per veure el pantà de Sau. Mira, només se li veu la punta! Era sempre una incògnita saber si el campanar de l'església de Sau sobresortiria més o menys de la superfície de l'aigua. Ens encantàvem veiem com alguna barca s'hi acostava... En èpoques de sequera es podia veure part de l'església, i fins i tot hi havia temporades que s'hi podia entrar tot caminant.

    Com ha canviat ara, oi? Ja fa temps que no ens ve de nou observar bona part del que havia estat el poble de Sau, ja no és el campanya que sobresurt, sinó que és tota l'esplanada i el Ter gairebé s'ha convertit en un rierol que travessa la vall camí de Susqueda.

    Les nostres aixetes continuen rajant, amb la mateixa pressió de sempre, però ens avisen que potser l'afluixaran, i qui sap si no ens hauran de tancar l'entrada d'aigua durant unes hores del dia. Ens ho prenem prou seriosament? Som conscients de la problemàtica que ens ve a sobre?

    Aquests dies passejant pels boscos t'adones de la sequera que també afecta els arbres i les mates. Ens hem habituat als arbres dels nostres carrers, i potser haurem d'imaginar-los sense i més pedregar. Haurem d'inventar-nos sistemes per fer ombra al carrer i que a l'estiu no tinguem tanta calor. També haurem de canviar el nostre llenguatge. Encara diem que fa bonança, quan no fa fred a l'hivern i fa tants mesos que gairebé no hem vist ploure. La neu ja és una altra història. Fins i tot el nostre govern ha deixat d'insistir en l'organització dels jocs olímpics d'hivern.

    Probablement ens adaptarem a la nova situació. No tindrem cap altre remei. Caldrà, però trobar la manera de fer-ho el menys desagradable possible, i potser aconseguirem uns hàbits que ja hauríem d'haver assolit fa temps, però la necessitat d'ara ens obliga.

    Malgrat tot, estic convençut que encara hi ha massa gent que no veu el problema, i no n'és conscient. Algú necessitarà que li tanquin l'aixeta per adonar-se que probablement no està fent bé les coses. La consciència ciutadana és molt important, i en casos com l'actual, s'ha de motivar per evitar el desastre.

Passejada pel Montseny

Aquest diumenge ens hem acostat al Montseny per fer-hi una passejada. Tot i l'amenaça que les temperatures serien baixes, a l'espera d'una remuntada insòlita a mitjans de setmana, s'ha de dir que gairebé hem patit calor. El sol ha estat present tota la jornada i ens ha permès gaudir de la natura força castigada per la sequera, tot i que la remor d'aigua ens hi ha acompanyat una bona estona.

Amb la pressió amb que vivim durant la setmana és bo fer un parèntesi i intentar alimentar-nos de pau i tranquil·litat. Viure tan a prop del Montseny et permet fer-hi una escapada i seguir camins més o menys fresats, per adonar-te que encara alguna cosa segueix viva, i que hem de fer el possible per conservar-lo, ja que a la plana i arran de mar ho tenim molt més complicat.

S'ha de dir que el tram per on hem caminat era per a mi totalment desconegut. Acostumem a pujar als cims, per gaudir del paisatge i l'alçada, però t'oblides d'obagues i raconades encisadores que també tenen el seu protagonisme. Als voltants del poble del Montseny hem fet una volta de poc més de dues hores, amb poc desnivell, i apte per a tots els públics. Al final del matí hem arribat per entaular-nos i fer-la petar. Una colla d'amics, alguns dels quals es troben cada mes per descobrir nous paratges i entre tots anar exercitant les nostres cames i pulmons, amb qui es agradable retrobar-t'hi de tant en tant.

Em consta que avui mateix alguns convilatans han arribat més amunt, amb gebrada inclosa i temperatures més pròpies de l'hivern. Nosaltres ens hem pogut anar traient capes de roba a mesura que el dia avançava. No sé si és qüestió del canvi climàtic, però el cert és que dels meus records d'adolescència, el mes de gener et tapaves el nas, i els dits de les mans per no agafar penellons. No és el cas d'avui.

Les paneroles envaeixen la ciutat

Avui m'ha cridat l'atenció el reportatge de l'ARA sobre les paneroles i la seva proliferació en època de calor i sequera. Sempre havíem tingut la idea que la seva presència ens definia l'espai com a brut i els seus residents com a desmanegats, deixats. Hem pogut veure que, no només els llocs bruts atrauen les paneroles, sinó que les humitats també hi fan la seva.

Aquest estiu no és diferent dels altres, i hem pogut saber que veïns nostres han tingut la visita d'aquests molestos animals. La veritat és que són desagradables i comporten maldecaps, perquè no són fàcils de foragitar. El reportatge explica les mesures a prendre per evitar que convisquin amb nosaltres. És important no deixar aliments al seu abast, ni aigua que degoti. Enretirar els mobles, perquè els agrada lliscar pel darrera dels armaris. Tenen una gran capacitat per escalar parets llises.

La sequera és preocupant, i cada vegada ocupa un lloc més present en les nostres converses. La convivència amb les bèsties urbanes no sempre és agradable. Penso en les paneroles, però també en les rates, que cada vegada en veiem més pels nostres carrers.

No sé si som capaços de fer el mínim per evitar les plagues, però la impressió que tinc és que no hi dediquem prou esforços per evitar la seva propagació. No és gens estrany caminar el vespre pels carrers i trobar-te amb una rata que surt d'un embornal. Sobretot tenint en compte que a la nostra vila s'han fet les obres molt malament, i s'han unit pluvials amb clavegueram. Això fa que els embornals arriben a connectar directament a la claveguera.

L'altre dia em queixava de com les nostres façanes estan plenes de fils elèctrics, telefònics i demés. El desmanec és total i si mirem per sota hi podem afegir aquesta mala praxis de deixar les clavegueres obertes pel carrer.

La responsabilitat és dels nostres governants, però mai se'ls exigeix res, i tothom va passant fent la viu-viu, deixant els nostres pobles totalment a mercè de les grans companyies, pel que fa al cablejat, o a les bèsties de claveguera, que busquen les bosses i deixalles que deixem alegrament al carrer.

És molt desagradable trobar-te una panerola a dins de casa, però també ens hauria de preocupar i molestar veure com pels nostres carrers i places circulen animalons que caldria tenir més ben controlats. Avui no parlo dels gossos pixaners i caganers que els seus amos no es comporten cívicament.

La calor extrema del canvi climàtic

Tenim molt interioritzat el canvi climàtic, encara que potser no acabem de saber a fons què suposa i, sobretot, quines possibilitats tenim encara per revertir la situació i com a mínim intentar d'alleugerir la situació actual i futura.

La calor que estem patint aquest estiu l'acceptem conscients que forma part del canvi climàtic, i encara que podem imaginar que la cosa anirà a més en els propers anys, no sé si som prou conscients de què pot suposar per a la nostra salut i benestar.

Aquesta setmana estem esperançats amb les previsions que la calor haig arribat a les més altes cotes de l'estiu, i que estigui previst que la propera setmana la temperatura anirà a la baixa. Probablement, si es confirmen aquestes previsions, poc a poc començarem a oblidar-nos del canvi climàtic i ja no recordarem, si més no amb tant de sofriment, la calor que hem passat durant aquest estiu.

El perill, doncs, és que, ni a nivell individual ni col·lectiu, siguem capaços de prendre mesures per evitar que l'acceleració del canvi climàtic sigui exponencial. Diuen que només ens recordem de Santa Bàrbara quan trona, i això és ben cert. Les imatges dels pantans, secs com mai, les oblidarem a mesura que arribin les pluges, i només ho recordarem a nivell estadístic quan els homes del temps ens ho expliquin al seu espai meteorològic.

No sempre valorem prou la nostra capacitat d'incidir en els efectes del canvi climàtic, i com a comunitat també hi hauria coses a fer. Aquests dies s'ha parlat dels arbres de la Riera, que són testimoni del pas dels anys. La convivència amb la natura no és fàcil i hi ha unes servituds que s'han de tenir en compte. Si bé és cert que els plàtans no requereixen de gran dedicació, tampoc és bo que se'ls ignori i no es tractin una mica més del que a simple vista sembla que està passant. La mort d'alguns d'ells i la caiguda d'alguna branca, com va ocórrer la setmana passada, ens hauria d'alertar i fer prendre mesures als nostres governants.

Gaudir de plantes i arbres als pobles i ciutats penso que és tot un luxe, però com a tal comporta un manteniment que no sempre es fa. El canvi climàtic, amb la reducció de pluges i l'augment de la temperatura no els fa cap favor, i per això convindria més dedicació. La caiguda de les fulles és una constant, abans de la temporada de tardor, com havia estat habitual. Això també s'ha de tenir en compte, perquè no genera brutícia, però sí un perill per caure les persones grans.

Amb l'esperança d'una abaixada de les temperatures voldria fer present la necessitat de no abaixar la guàrdia i oblidar-nos del canvi climàtic com si fon un mal son. El canvi persisteix, i tots plegats hem de col·laborar a disminuir els efectes, cadascú segons les seves possibilitats i responsabilitats.

Final de trajecte

Ahir ho avançava, però avui ja és un fet. El viatge s'ha acabat i tornem a ser a casa. Us haig de dir que, malgrat ser estiu i arribar a temperatures per sobre dels quaranta graus, arribats a la nostra vila la calor no afluixa, i encara que els termòmetres no assoleixen els mateixos graus, la xafogor provoca una sensació d'encara més calor. Estem suant.

Trigarem uns dies a acabar de pair tot el que hem contemplat. Unes visites que amb pocs dies concentren molta cosa i que necessites temps per acabar-ho d'assimilar. Les pedres històriques que ens han encisat i que demostren el coneixement d'una civilització mil·lenària, de la qual hem après moltíssim.

Karnak, Luxor, Edfu, Kom Ombo, Philae i Abu Simbel són una mostra de l'obra imponent que retrata una civilització de la qual hem après, copiat i incorporat a la nostra cultura molts dels seus costums i ensenyaments. I les piràmides! al costat mateix d'una capital de més de vint milions d'habitants. Una xifra que balla segons on ho consultis, però que saps que ha de ser gairebé impossible tenir-los a tots comptats.

Perquè a Egipte tot és monumental, grandiós, amb lletres majúscules. Ho són els seus monuments antics, però també l'obra més moderna. Comparteixen espai costums tradicionals amb la moda dels darrers temps, però tot col·locat als extrems. 

De camí cap a Abu Simbel t'adones de l'esforç necessari per enfrontar-se a la influència del desert, i les dificultats per disposar de terra fèrtil. La construcció de la presa d'Aswan, amb la creació de llac Nasser, et fa veure que tot allà és immens. La tasca de transportar l'aigua del Nil al desert és faraònica, si m'ho permeteu dir així. I és en això que t'adones que conviuen persones amb un nivell de vida molt per sota de la subsistència, amb tècnics capaços d'aconseguir qualsevol cosa per millorar l'economia del país, i fer front a l'adversitat que suposa la manca de pluja i la contundència del desert.

L'experiència del viatge servirà no només per tenir una visió d'un altre país i una altra manera de fer i de ser, sinó per adonar-te que tots els entrebancs es poden superar si hi ha ganes de sortir del pou on a vegades caiem. Ens han ensenyat els seus monuments, però també els seus anhels, les seves tribulacions, i també les misèries. Tot ha de servir, però per millorar la situació actual i trencar tabús, i créixer en autoestima.

Un vol sobre les civilitzacions

Per primera vegada m’he enlairat en globus i ho hem fet de matinada, a la sortida del sol, per sobre de milers d’anys d’història. De la mateixa manera que des de dalt ho vèiem tot molt petit, també era una perspectiva amb una gran distància en el temps. Tres quarts d’hora de viatge al passat d’una civilització molt rica que, amb el temps, ha derivat a una situació precària, amb molts problemes econòmics, però també culturals.

Després ho hem trepitjat sota un sol de justícia que et recordava que, malgrat tot, el nostre país gaudeix d’una temperatura prou agradable. La manca d’aigua de què ens queixem no té res a veure amb el que passa en aquest país del sud-est del Mediterrani.

L’aigua és riquesa, i això queda constatat quan veus què passa al voltant del riu principal del país, i com, a pocs centenars de metres, entres al desert més àrid.

Conviure amb persones amb uns mateixos objectius és fàcil, però té la durada que té. El més complicat és viure tots els dies de l’any amb persones que no sempre pensen el mateix que tu, ni tenen els mateixos objectius de vida, ni els interessos culturals i socials que marquen la teva vida. És per això que es requereix de molt d’esforç per fer fàcil la vida, i és bo que, mentre gaudeixes d’uns dies de repòs i de canvi d’aires, tinguis un moment per valorar què vol dir conviure en la divergència.

Desconnectar del món per uns dies

Avui he decidit que no volia saber res del que passava pel meu país, ni tampoc arreu. Em concentraria en el meu entorn immediat i, sobretot, gaudir del dia i de les novetats i sorpreses que em presentés. Haig de dir que ho he aconseguit i crec que ho posaré en pràctica durant aquests dies de vacances.

Oblidem sovint de la riquesa de conviure amb altres persones i ser capaç d’acceptar les diferències i les discrepàncies en el pensament i també en la manera de reaccionar davant dels esdeveniments. De tot se’n pot aprendre, i de les persones encara més.

Fas noves amistats, que saps que no durarà gaire, encara que sempre hi ha la incògnita, però et planteges viure l’experiència al màxim, el temps que sigui, i que en puguis guardar un bon record. T’adones que hi ha problemes que comparteixes, que no ets l’únic en patir-los, i parlant-ne a vegades t’ajuda a resoldre dubtes que no sempre són fàcils d’afrontar.

Avui, doncs, ha estat un dia amb moltes experiències. No només per visitar coses diferents, sinó per compartir moments amb altres persones que han tingut un passat probablement molt diferent al teu, però que t’uneix les ganes de passar bons moments, però sobretot fent la vida fàcil als altres. 

I demà més. També més calor. Sembla que forçosament ens hi haurem d’acostumar. No agrada, sobretot a les persones que, com a mi, ens agrada el fred. També en això hem d’aprendre a conviure i agafar la part positiva. Demà, també voldré estar desconnectat del món, i posar les fronteres molt a prop dels meus moviments.

El Pont de Vilomara

Era a començaments d'aquesta setmana que travessava Catalunya d'est a oest, i comentàvem que el nostre país realment té una massa forestal molt gran. Estem acostumats a viure en un espai saturat d'habitatges, on els pobles gairebé no se separen entre ells, però a la que et bellugues una mica cap a l'interior t'adones de la realitat.

No és que ens vingués de nou, però sí que t'hi fixes d'una manera especial perquè et crida l'atenció la gran diferència entre una part del nostre país i l'altra. Vàrem passar pel poble del Pont de Vilomara, i poc ens podíem pensar que quatre o cinc dies després seria notícia per l'incendi que s'hi està produint. 

Enguany sembla que ateses les altes temperatures no ens ve de nou que es produeixin incendis, ja no penses tant en les actuacions incíviques, i jo qualifico de criminals, d'aquells conductors que llencen les burilles per la finestra. En vàrem veure un. Malgrat tot, quan l'incendi es produeix, t'entra una ràbia i impotència i, sense arribar a poder posar-te a la pell dels afectats directes, t'entristeixes i ho passes malament.

Desitjo que el cossos de bombers i forestals aconsegueixin dominar el foc i que les conseqüències no siguin greus. Sobretot en vides humanes, però també d'animals i patrimoni. El nostre país està molt acostumat als incendis i, potser dic una bestiesa, sembla que la nostra vegetació hi està preparada. Probablement els menys preparats som les persones. 

A la nostra vila fa molta calor, i aprofitem tots els racons de la casa per trobar el punt més fresc. És en situacions com les d'aquests dies que penses en les persones que no tenen mitjans per combatre la calor, i demanes als nostres governants que facin el possible per facilitar-los llocs d'estada, encara que siguin temporals, per aconseguir fer front els pics de l'estiu.