Maó vist

La Maria Roura no entenia per què el seu cunyat, en Lluís Domènech, no li acabava la casa. Li havia deixat amb tota l’obra vista i no li havia enguixat la façana per rematar la feina. 

Aquesta anècdota em va recordar una altra, també real, que va succeir durant les obres de restauració de l’església romànica de Tavertet. Estaven gratant les parets per treure-li el guix i va tenir lloc una primera comunió d’una família de pintors, de pintors de paret. La queixa de l’endemà dilluns era que, tot i entenent que estaven d’obres, al rector no li hauria costat res ordenar que fessin una emblanquinada a les parets perquè fos més presentable als ulls dels convidats a la festa. 

Podem dir de tot, començant per ignorància o desconeixement de l’art, però en el fons el que ens porta sovint a pensar és que veiem el món per un forat, i aquest és petit i esbiaixat. Jutgem per allò que veiem, condicionats per la nostra manera de ser, per com ens han educat, i ens sembla que tot allò que es fa diferent és un error. Hi ha qui hi posarà més èmfasi, o qui s’hi rebel·larà amb força, o si en té l’ocasió, imposarà el seu criteri, i n’hi ha d’altres que ho criticaran o bé ho suportaran estoicament.

En política acostuma a passar que pensem que nosaltres tenim la raó i els altres estan equivocats. Els partits polítics, que són la plataforma per fer política al nostre sistema democràtic, acostumen a fallar per la seva manca d’autocrítica i la desconsideració cap a les persones, els seus militants, que acostumen a dir amén a tot, perquè així poden escalar posicions, oblidant-se de les pròpies conviccions.

L'extrema dreta continua bevent del descontentament

Tot s'encomana i sembla ser que els argentins també estan donant suport a l'extrema dreta, una manera de protestar contra els partits polítics que han estat governant sense aconseguir resoldre els principals problemes de la població, sobretot pel que fa a la situació econòmica, molt greu a l'Argentina, amb una inflació anual superior al 100%.

Vist el que passa arreu del món, potser estranya la baixada de Vox a les darreres eleccions generals. És clar que el PP no es troba tan lluny de l'extrem dret, i per tant s'emporta vots que no acaben de distingir la diferència entre PP i Vox, i potser per allò del vot útil alguns simpatitzants de Vox varen optar per votar el PP.

Sigui com sigui, els governs del món occidental i més enllà, haurien de mirar bé què està passant i què estan fent malament per crear tanta desafecció entre la ciutadania, i aquesta tendència a votar partits polítics que exerceixen el populisme, enganyant a tothom, i aconseguint bons resultats.

Ho diem sempre i no em cansaré de repetir-ho. Hi ha votants de l'extrema dreta, o diguem-ne directament feixisme, que seran els primers perjudicats de la seva victòria. Malgrat tot cauen en el parany, enfadats amb el govern de torn que fa moltes promeses però no les acaba complint.

Vivim uns temps de confusió on les dades macroeconòmiques són favorables i fan pensar que la cosa va bé, però la realitat, quan analitzem la situació de les famílies, el nivell de pobresa, la precarietat laboral, t'adones que no es correspon amb les xifres que ens venen els polítics i que trobes a la secció d'economia dels diaris i mitjans de comunicació.

Resulta molt preocupant que governs que es declaren progressistes d'esquerra no siguin capaços d'adonar-se de quina és la realitat i no treballin ni s'esforcin més per aconseguir capgirar la situació. Els principals afectats per l'auge de l'extrema dreta, que acompanya el descontentament de la població, són precisament els partits d'esquerra, i no s'acaba d'entendre que no facin res per aturar la inèrcia.

Ara tothom està pendent de la decisió de Junts aquest dijous de constitució del Congrés de Diputats. Ara, però, ja és tard. El PSOE ha viscut alegrament durant els darrers quatre anys i ara li agafen totes les pors. Haver-ho previst abans i haver treballat tant la qüestió econòmica de les famílies més desafavorides, com les relacions amb Catalunya. Ara no estaríem en aquesta situació d'incertesa pel que pugui acabar decidint un polític a l'exili que, a criteri de Pedro Sánchez, és simplement una anècdota.

Parlant de Seguretat

Ahir a la tarda va tenir lloc una xerrada sobre Seguretat, al local que ha habilitat la CUP al carrer Bonaire d'Arenys de Mar. El tema m'interessava i em va saber greu no haver portat paper i llapis per anar prenent apunts i no deixar-ho tot a la sort de la meva memòria. Em va tranquil·litzar el fet de veure que hi havia un periodista de Ràdio Arenys que cobria l'acte. El recurs seria anar a la crònica i recordar els trets importants de tot el que va dir el ponent, actual regidor responsable de Seguretat a l'Ajuntament de Sant Pol.  He tingut una desil·lusió quan he entrat al web de l'emissora degana de Catalunya. El periodista es va quedar amb l'anècdota.

De la xerrada voldria destacar la idea exposada, contràriament al que s'acostuma a dir, que l'esquerra està capacitada per posar ordre i assumir la responsabilitat de la regidoria de Seguretat. També en la gota malaia de la dreta i l'extrema dreta sobre la inseguretat ciutadana, receptant com a única solució l'ampliació del nombre de policies i més càmeres al carrer.

L'experiència de Sant Pol caldria estudiar-la bé, i estic segur que en podríem treure molts elements a tenir en compte per a la nostra vila. D'entrada, si una cosa va quedar clara, el govern municipal de Sant Pol tenia com a prioritat endreçar la regidoria, i al mateix temps disposava d'un pla per portar-ho a terme. Acostuma a passar que els nous regidors i regidores assumeixin la responsabilitat d'una cartera sense idees ni projectes. És per això que els vilatans acostumen a mal fiar-se dels seus governants, perquè parlen molt, però fan poc, i les coses s'encallen.

Ens va parlar del Pla director de Seguretat, d'un Consell Sectorial de Seguretat i d'una nova manera d'entendre la tasca dels policies, més propers a la gent, no només passejant pels carrers del poble, sinó interlocutant amb la gent, demostrant que estan al mateix bàndol. I la prevenció, que això mereixeria tot un article sencer.

Per acabar, i sense voluntat de ser molt exhaustiu amb tot el que es va dir, em va agradar la idea que podem aplicar amb molts altres temes, també en la participació, que no només és una regidoria l'encarregada de resoldre unes situacions concretes, sinó que totes les regidories han d'estar per la labor, i en el cas de la Seguretat, hi ha més gent que hi pot fer molt per evitar segons quines actuacions policials que no agraden, no només a la gent, sinó als propis professionals que les han d'executar. 

No ens podem quedar en l'anècdota, a no ser que aquest sigui l'objectiu del periodisme actual.

Afectats per Rodalies

Avui m'ha tocat desplaçar-me per carretera per culpa dels problemes amb la línia de Rodalies. Una avaria general ha deixat sense trens de RENFE a tot el país, des de les 5.00 fins a les 8.00 del matí, però amb retards i trens anul·lats tot el dia. Podríem estar parlant d'anècdota si no fos que massa sovint hi ha problemes amb el ferrocarril que gestiona l'estat espanyol, i que provoca malestar entre els seus usuaris. 

Un dia pot passar qualsevol cosa i quedar-te sense servei, però el que no és normal és que els problemes siguin constants i gairebé cada dia hi hagi línies afectades, la majoria de vegades per problemes de manteniment. Quan les coses no es cuiden, i això ho sabem per experiència a la llar, tard o d'hora sorgeixen problemes.

La reacció del govern català ha estat immediata i unànime, exigint el traspàs de competències a la Generalitat. Una petició que cansa i avorreix perquè fa massa anys que la sentim i no es fa res per aconseguir-ho. Culpables uns, per no permetre el traspàs, i els altres, per no ser capaços de deixar el govern de l'estat entre l'espasa i la paret i obligar-los a fer el pas, sobretot quan resulta que el govern de Madrid és el més progressista de la història.

El traspàs de Rodalies no és garantia de res, però sí que és cert que la gestió des de la proximitat sempre és més fàcil i s'aconsegueixen millors resultats, i per altra banda ha quedat demostrat que la gestió del servei ferroviari a Catalunya ha estat sempre penós i ple de problemes.

Jo també m'apunto a demanar el traspàs de competències, però demano al nostre govern que sigui més contundent en la seva petició i exigències. Estem massa farts d'anar amb el lliri a la mà, i en situacions com aquesta cal ser molt enèrgic i anar junts sense fissures.

M'imagino que la petició del nostre govern té l'aval de consellers d'ERC i de Junts, però fa falta que s'escenifiqui clarament i que des de la centralitat es vegi com una exigència clara i unànime. Si aconseguim el traspàs serà l'hora de demanar al nostre govern que inverteixi per canviar la dinàmica del mal servei actual. No serà fàcil, però ja que des d'aquí es veu tant que funciona malament, llavors serà més fàcil entendre que cal treballar a fons per aconseguir un servei de Rodalies eficient.

Els milers d'afectats per l'avaria del tren d'aquest matí, i les conseqüències que anirà tenint durant tota la jornada, haurien de ser compensats econòmicament, també les empreses que han patit un retard en l'entrada dels seus treballadors. Això, però seria demanar massa. A casa nostra estem acostumats que en situacions com la d'avui, com a molt sortim a criticar i a queixar-nos, per després abaixar el cap i esperar que torni a passar una altra vegada.

El retorn de l'extrema dreta

Cada dia que passa anem veient com avancem cap al retorn de l'extrema dreta al govern espanyol. No, encara hi governa el govern més progressista de la història, però cada dia falta menys perquè se'n vagin i deixin pas a la dreta més extrema des de la mort del dictador. Algú podrà pensar que és el que toca, després d'uns anys de certa estabilitat democràtica, però podríem suposar que el retorn de l'extrema dreta és el fruit de massa anys de desgovern i de no saber aprofitar l'avinentesa d'una majoria d'esquerres per establir una democràcia realment plena.

Hi ha fets que ens demostren que l'extrema dreta està agafant molta força entre la població, i ja no escandalitzen segons quines actituds i actuacions que en altres temps ens haurien fet posar les mans al cap. No es tracta de simples anècdotes, sinó que ens retraten el camí cap on anem.

La benedicció d'uns militars al Valle de los Caidos no és una anècdota. És un fet insòlit que no hauria de passar, i si ha passat ha estat per un descontrol del govern cap al seu exèrcit. Ja no perdem el temps demanant responsabilitats, perquè són massa les coses que passen i que demostren la feblesa dels nostres governants. 

A Catalunya ho patim tot, la desfeta de l'esquerra espanyola, però també els greuges comparatius respecte altres territoris espanyols. Som l'ase dels cops i si ens queixem som uns antipàtics i insolidaris. El nostre destí és abaixar el cap i rebre totes les batzegades i si volem marxar no ens deixen, perquè no els sortiria a compte. La sagrada unitat d'Espanya no és una obsessió sense causa, sinó que és la necessitat de tenir sota el seu poder la gallina dels ous d'or.

Malauradament som tan impresentables que el nostre govern és incapaç de plantar cara de veritat, i es deixa prendre el pèl, amb una taula de diàleg que no es reuneix, i amb uns pactes al Congrés de Diputats que no es compleixen, si més no per part del govern de l'Estat.

Estem malament, però encara acabarem pitjor. La guerra contra la nostra llengua, perpetrada per l'estat espanyol, amb tots els poders conxorxats, és una simple mostra de tota la força utilitzada per menysprear-nos i mantenir-nos subjectes i callats. És per això que cada vegada hi ha catalans més crítics amb ERC, que fins ara ha representat la voluntat negociadora d'uns perdedors a qui ningú no fa cas.

Les vacunes arribaran en comptagotes

El camí de les vacunacions serà llarg i ple d’obstacles. A molts els sembla que una vegada descoberta la vacuna ja tenim el problema del coronavirus resolt, però no és així. D’entrada la segona remesa de vacunes ja s’ha posposat. Problemes logístics han impedit que el segon dia es puguin rebre les vacunes necessàries per seguir amb el pla de vacunació.

Aquest no serà l’últim entrebanc amb què ens trobarem i caldrà molta paciència. Però a més, una persona vacunada no té garantida la seva immunitat. No cal ser pessimistes, però sí que convé tenir clar que el problema no queda resolt un dia per l’altre.

I tot això pensant que tothom juga net i que les vacunes fan el circuit previst i ningú no fa trampes. De moment ja hi ha hagut incompliments a l’hora d’iniciar la vacunació tots el mateix dia, dins de la Unió Europea, però això és només una anècdota comparat amb les sospites de tràfic de vacunes a New York.

Vull pensar que la part científica de l’assumpte funcionarà, i que realment les vacunes serviran per immunitzar-nos del coronavirus, després ja resarem perquè els nostres governs sàpiguen administrar correctament la distribució d’aquestes vacunes i que tothom hi tingui accés.

Parlant d’accés, no ens podem oblidar dels països més enllà del nostre món occidental i privilegiat. Com arribaran als països africans i asiàtics? Hi tenen tan dret com nosaltres, però a més, per interès nostre, convé també que tots ells rebin la vacuna i fer desaparèixer el coronavirus de la Terra. Potser aquesta serà la raó que ens salvarà, ja que la solidaritat, en aquests casos és molt escassa.

Hem sentit a parlar de cop d’estat

Quan se'ns a parlar de cops d'estat no et situes a Europa, sinó més aviat en algun país sud-americà o de l'Àfrica, perquè entens que al nostre entorn tot està més o menys travat i que formes part d'una àrea democràtica on els cops d'estat es troben molt lluny en la història passada. Resulta, però que aquests dies ho hem escoltat al Congrés de Diputats, a Madrid, a la capital del que considerem un país democràtic consolidat, després d'una transició de més de quaranta anys.

És precisament aquesta mala transició democràtica des del franquisme fins ara el que ha fet que l'amenaça d'un cop d'estat no es trobi tan lluny, i que només el fet de trobar-nos en un entorn consolidat democràticament ens pot arribar a salvar. Hem constatat que no tothom ha fet la transició, com és el cas del poder judicial, i que quan no governa la dreta, hi ha una pell molt fina que no permet segons quines idees i accions.

No cal dir que em sobtaria que el nostre país patís un cop d'estat, encara que pugui estar en l'ànim de molta més gent de la que ens pensem, amb uns partits polítics, com Vox o el mateix PP, que han retrocedit en els seus principis i valors democràtics. Malgrat tot és preocupant que en els ambients polítics i socials aquesta possibilitat sorgeixi i que algú s'hi aferri com a una solució a la situació caòtica que estem vivint.

No sé qui ha despertat a qui, però no és bo per al nostre país que aquest discurs corri entre la gent, perquè ajuda a crear un sentiment d'incerteses sobre el futur que frenen qualsevol iniciativa econòmica que pugui necessitar ara el nostre país, després de l'epidèmia del coronavirus. Tant de bo que tot quedi en una anècdota i no se'n parli més, però parlar de terroristes als qui varen enfrontar-se al franquisme, o animar la Guàrdia Civil a enfrontar-se al govern de l'Estat, no és una bona praxis.

L'envelliment dels edificis és un problema

Avui us parlo d'un tema important que passa força desapercebut tot i els problemes que pot ocasionar si no es troben solucions. Es tracta de l'envelliment dels edificis a Catalunya. Una de les dades a tenir en compte és que la meitat dels edificis del país tenen més de 40 anys i s'ha fet molt poca rehabilitació.

De totes les inspeccions realitzades pel govern català, només el 13% superen la revisió sense cap problema. El 87% restant presentaven algun tipus de deficiència, el 32% era greu, i el 3,8% molt greu.

Una vegada han passat els inspectors, les comunitats de veïns han de procedir a solucionar les deficiències detectades, i és aquí quan surten els problemes. Hi ha moltes comunitats de veïns que tenen problemes econòmics i la necessitat de fer-hi obres agreuja la situació. Hi ha immobles que comporten risc a les persones que hi resideixen i també als voltants. Què fer en aquests casos?

La revisió ha trigat massa temps a fer-se i la situació de molt immobles és greu i, per tant, la inversió que es fa necessària també és costosa. El govern es veu obligat a finançar aquestes obres en casos d'emergència, però no ho pot solucionar tot.

Aquest problema, que el veig important, sorprèn a molts perquè no hi ha consciència de quina és la realitat. Només cal passejar pels diferents barris d'una ciutat, per adonar-te de les deficiències existents, i això sense gratar ni ser expert en la matèria.

Penso que és important que el govern trobi la manera de pal·liar la situació i potser que s'arremangui una miqueta més i es posi a treballar. La notícia d'un bloc de pisos que amenaçava de caure fa pocs dies a Badalona, pot no resultar una anècdota i esdevenir una notícia habitual.

Els dos Arenys, també en les llistes electorals

Quan vaig arribar a Arenys de Mar, aviat farà quaranta anys, em varen parlar de la divisió en dues parts que trobaves fàcilment en molts aspectes de la vida arenyenca, sense haver d'anar a buscar les comparacions entre els dos Arenys. Entre parèntesi, jo venia de la ciutat dels sants, de les capelletes, però vaig arribar a una vila amb moltes congregacions i papes històrics, i també capelletes. Tanco el parèntesi.

Em parlaven de fets actuals i d'altres històrics. Com que no sóc arenyenc de pura raça, no els recordaré tots, i potser tindré alguna confusió a l'hora de comentar-los, però espero que m'ho sabran perdonar. Em parlaven del Casino i l'Ateneu, dels Seràfics i del Coro, dels frares i la parròquia, també en temes esportius s'ha mantingut la tradició amb dos clubs de bàsquet, i més recentment de futbol... i me'n deixo d'altres que algun 'atv' (arenyenc de tota la vida) segur que hi podria afegir i enriquir l'escrit.

Si he tret aquesta anècdota, però és perquè m'ha semblat veure els dos Arenys també en política. Probablement sigui més aviat a l'hora de conformar les llistes electorals, més que no pas a l'hora de votar-les, ja que aquí hi juga força la marca del partit i, per tant, no tant les persones que les configuren.

Si analitzo les llistes dels diferents partits que es presenten a les eleccions locals a la vila, identifico i diferencio els dos Arenys. Per una banda hi col·loco la CUP, ERC, ICV (o Arenys en Comú) i també JxArenys. Són uns partits que amb més o menys presència pots trobar els seus integrants en festes i activitats lúdiques i culturals de la vila, sobretot de caire tradicional. A l'altra banda hi tenim el PP, PSC, C's, que sense tractar-se de llistes fantasme, de cap manera!, sí que estan formades per persones amb menys presència en les activitats festives tradicionals. Obro un altre parèntesi. Recordo un exalcalde que en un pacte postelectoral que el va deixar a l'oposició, criticava el govern per ser una colla d'amics. Tanco el parèntesi.

Aquesta anàlisi, equivocada o no, no vol dir res. No prejutja cap tipus d'escala de valors, ni diferencia entre millors ni pitjors. A tot arreu hi ha de tot i més! És una curiositat que algú potser ens podria explicar, per què passa i quina repercussió té en la vida social i cultural de la vila, en funció dels resultats finals.

Tota transició comporta riscos i pors

Les transicions sempre resulten complicades perquè estem massa acostumats a la comoditat i els canvis ens fan por. És per això que no sempre les transicions resulten operatives ja que a vegades es perpetuen en el temps i això no és l'objectiu que un es planteja inicialment.

Avui llegint el diari ARA, quan parla dels pagaments en metàl·lic i el procés d'introducció dels pagaments en targeta o mòbil, he recordat anècdotes que et fan veure que no tots estem igualment preparats per adaptar-nos a l'era digital. No són només les persones de certa edat, sinó que hem de pensar també en aquells que viuen marginats i els que es resisteixen a qualsevol canvi, perquè els fan por.

D'aquesta reflexió he anat a parar a la transició democràtica espanyola i els molts problemes que s'han amagat i que ara hem descobert. Per a moltes persones la transició ha representat un esforç per mantenir la situació de l'època franquista, per interès propi i rebuig a perdre posició i poder, però també hi ha qui s'hi ha resistit per por a arribar a un món desconegut amb nous problemes, qui sap si encara pitjors.

La gran majoria ha estat convençuda que el canvi polític era necessari, però s'han quedat en l'anècdota i en el fons no han avançat tant com es poden imaginar. El resultat de tot plegat ha estat que les forces que regeixen la nostra societat són les mateixes, amb indumentàries més acolorides, però amb els mateixos principis d'ara fa quaranta anys. Els que hem criticat la involució dels darrers anys, hem estat criticats i acusats de fracturar la societat. Qui l'interessa no canviar el model de societat, se n'encarrega prou d'acusar els altres de provocadors i desestabilitzadors del sistema. La transició tenia bones intencions, però no ha servit per arribar a una societat suficientment justa i lliure.

No és anècdota, sinó un fet massa habitual

Aquestes darreres hores un camió-cuba ha hagut de desembussar el clavegueram davant del Calisay. Un mal ús del water provoca un tap amb el conseqüent riu de porqueria per la Riera d'Arenys. Com és possible?

Des de sempre he sentit a dir que a Arenys de Mar el clavegueram té problemes importants i que caldria fer-hi una inversió important per solucionar-ho. Per ara només es van fent pedaços a mesura que sorgeixen els problemes. La responsabilitat és compartida, i la dels arenyencs en primer lloc.

Com en tot, cal ser curós i utilitzar les coses per allò que serveixen i no caure en la deixadesa i pensar que per un dia no passa res. Què vull dir? Doncs que el sentit comú serveix per alguna cosa i la responsabilitat de fer bé les coses també. A qui se li pot ocórrer llençar unes tovalloletes o unes compreses al water? És tan difícil d'entendre que aquest no és el seu lloc? Doncs sembla que sí, que és massa complicat d'entendre i que encara hi ha persones que en fan un mal ús.

La societat funciona si els seus individus es comporten correctament, respectant les normes i les altres persones. Quan cadascú va a la seva és quan sorgeixen els problemes, i si llençar una compresa al water és més fàcil que reciclar-la d'acord amb el calendari municipal, doncs ho fotem al water i ja rebrà un altre, el de més avall.

Ens queixem dels nostres polítics, dels nostres representants, però potser hauríem de reflexionar si no són aquests fruit de la nostra manera de ser. Si no estem exigint massa als polítics i gens a nosaltres mateixos. Si volem que els altres compleixin hem de començar complint nosaltres. No pot ser aquesta actitud tan poc solidària i, en aquest cas, tan marrana!

Se'n va Moix, però en vindrà un altre

Qui ho diu que a Espanya no hi ha dimissions? Avui en tenim un exemple, amb la dimissió del Fiscal Anticorrupció, el senyor Moix, però no ens enganyem! Ha dimitit perquè tots nosaltres callem, però no havia fet res de malament, i el Fiscal General no el pensava dimitir!

Teníem un fiscal anticorrupció amic i aliat del partit més corrupte de la història de l'Espanya democràtica. Insòlit! Estava tot preparat i ben lligat, però sempre hi ha aquell periodista que veu més enllà del necessari i aconsegueix crear problemes al govern. Són periodistes que s'escapen del control del govern i dels grans mitjans de comunicació, tots ells conxorxats.

I ara vindrà el relleu. Es barregen diferents noms, però no tingueu por que nomenin ningú que pugui fer témer conseqüències negatives als corruptes del PP. Serà simplement un canvi de cromos, per anar avançant. Sacrifiquen personatges, però els beneficiats són sempre els mateixos.

N'hem vist unes quantes, però encara en vindran de més grans. Han estat molts anys d'acumulació de poder, beneficis i preferències. No hem tingut uns polítics entregats al servei del poble, sinó al poder personal i el diner, i la taca s'ha anat escampant per abastar el poder judicial. La justícia és administrada en funció dels que ostenten el poder, sigui econòmic o polític. La dimissió d'avui és una anècdota que no soluciona en res la corrupció que ho domina tot. Moix no dimiteix pel què ha fet, sinó pel que té.

Ni dignitat ni cortesia, Rajoy és gris i prescindible

No sé si estareu d'acord amb mi, però sempre he pensat que amb una persona que es comporta amb mala educació és molt difícil d'entendre-s'hi. Em refereixo a persones que han tingut la sort d'estudiar, han tingut una família a qui no els ha faltat mai res, si més no el més essencial, però que en canvi es comporten de manera indigna. 

El president espanyol és, al meu entendre, una persona en qui no hi pots confiar, perquè el seu tracte no és bo, ni agradable, si més no políticament. No provoca respecte ni admiració, sinó tot el contrari. És un polític gris i esquerp amb qui no et vénen ganes de treballar, ni tan sols discutir.

No dic tot això per la seva visió de l'Estat, ni la manera de jutjar i d'actuar en contra dels interessos dels catalans, que ni el mateix Aznar ens havia obviat tant, sinó que dic que Rajoy es comporta com un mal educat i que no es mereix el càrrec polític que les urnes li han donat, per detalls com el de no felicitar Pedro Sánchez per la victòria aconseguida en el PSOE. Ja sabem que no li ha agradat, i que preferia la fidel i obedient Susana Díaz, però per cortesia calia felicitar, des del primer moment, el seu adversari polític. És una anècdota, si vosaltres voleu, però de ben segur que en trobareu més.

Espanya no es mereix un president com Rajoy, i si ens el mereixem serà perquè hem caigut molt avall. Se'm fa difícil veure'l com a una persona honrada, justa i neta. Hi ha unes normes de comportament que tota persona que exerceix algun tipus de responsabilitat, sigui social, cultural o política, ha de seguir. Rajoy és feréstec, utilitza la ironia per menysprear qui no pensa com ell, no fa ni deixa fer, i aconsegueix mantenir el país a l'ombra del progrés, de la justícia social i la democràcia. Me l'imagino com aquell company de classe que te les fotia pel darrere, sense donar mai la cara.

Rajoy està tranquil perquè qui li ha de fer ombra encara ha d'aparèixer, però és cert que preferia mil vegades el PSOE de Susana Díaz i totes les patums dels anys 80, i no l'incòmode d'en Pedro Sánchez a qui Díaz i els seus l'han fet bo.

L'anècdota de la Mare Superiora

No sé si és cert o forma part de les caricatures més divertides que ens ofereixen les xarxes socials, però la carta de qui va ser primera dama de Catalunya, demanant el traspàs de dos milions entre diferents comptes bancaris, no em direu que no fa gràcia. Sigui o no verídica, és molt escaient per tot l'historial de Ferrusola, per la manera de ser, l'ambient viscut i les diferents reaccions al llarg de la seva vida 'política'.

Quan ho vaig llegir, m'ho vaig creure, perquè sentia la seva veu llegint la carta. L'hi veia. Si no ha estat ella, qui li hagi imputat l'ha de conèixer molt o estar molt encertat en l'ocurrència. Algú s'ha escandalitzat? Jo l'única cosa que m'escandalitza i em costa de creure és la cara dura d'aquell que et sermoneja i pel darrere et fot els quarts i se'n fot de tu.

Una vegada em varen entrar a robar en un petit local on no hi havia res de valor, però em va emprenyar molt, i sobretot em va fer mal, no pas pel que se'n varen endur, ni per haver destrossat el pany de la porta, sinó perquè vaig sentir que algú havia entrat a casa meva, havia violat la meva intimitat. A vegades no són tant les conseqüències com el fet en sí mateix.

Tampoc penso que ens haguem de molestar per si l'actitud de Pujol i família ha perjudicat la imatge de Catalunya o el procés sobiranista. Crec sincerament que el pitjor que ha fet aquesta família, i sobretot Jordi Pujol i senyora, ha estat jugar amb la nostra innocència i confiança. Faltar a la confiança que han dipositat en tu, és el pitjor que passar entre les relacions humanes, i això en política passa sovint. És una llàstima.

Rajoy ignora una pregunta en anglès

Es tracta d'una anècdota, però no deixa gaire bé al nostre president, l'espanyol. Ja sabem que no li cal conèixer l'anglès, perquè el castellà és universals i hi ha molt bons traductors que l'acompanyen on sigui, però avui dia un president d'un govern europeu crec que hauria de defensar-se en anglès. Esclar que amb el Brexit, potser l'anglès deixarà de ser llengua oficial a la Unió Europea.

Rajoy té moltes qualitats i una d'elles és la de ser capaç de presidir un govern sense fer res. És una mostra de la seva capacitat de seducció a adversaris com el PSOE o enganyats com C's. Una vegada que surt a fora, fa una roda de premsa i no surt darrere d'un plasma, sisplau no se us acudeixi preguntar-li en anglès. Feu-li fàcil.

Voldria saber quina sensació ha experimentat quan ha sentit que algú gosava preguntar-li en anglès. No cal dominar l'idioma, simplement defensar-se amb quatre frases fetes i un vocabulari reduït. No es tracta de fer grans discursos, sinó tan sols entendre què vol saber aquell periodista anglès d'un president d'un estat del sud d'Europa. 

Esclar que si un exministre pot ser enviat d'embaixador al Regne Unit sense conèixer l'anglès, per què li cal a Rajoy entendre allò que li pregunten en una llengua diferent a la castellana?

La corrupció del PP és una anècdota per Rajoy

Nosaltres tan preocupats i escandalitzats per la corrupció que els surt per les orelles als polítics populars, i ara resulta, segons Rajoy, que simplement es tracta d'una anècdota. Quins nassos! No només ens roben, sinó que a més ens prenen per imbècils!

El problema de tot plegat és que malgrat estiguin podrits de corrupció la gent els vota i d'aquesta manera no cal ser honrat. Tot i ser imputats per corrupció la justícia els condona la pena, cosa que no passa amb el pobre desgraciat que roba setanta euros. Els polítics enriquits paguen la llibertat amb els diners robats, un fet que pot succeir amb el cunyat del rei.

M'indigna la cara dura instaurada en el nostre país, i les dificultats per aconseguir fer aflorar les bones intencions, la generositat, l'honestedat... No sé si els polítics que tenim són els que ens mereixem. No sé si són el reflex de la societat, però si fos així, podem preocupar-nos perquè hem arribat molt avall.

L'anècdota que no ho hauria de ser, però som a Espanya

A casa, de petits ens havien ensenyat a dir sempre la veritat, ser educats amb les persones, cedir el pas a les persones grans, no dir 'paraulotes', ser honrats... tota una sèrie de valors que ara sembla que te n'hagis d'avergonyir, que parlar-ne sigui ser cursi o fins i tot friqui, perquè ara tot això no es porta, encara que quan la gent se'n troba algun, es sorprèn i fins i tot els agrada.

Són moltes les actuacions que a casa reprovem i després d'exclamar-nos i sorprendre'ns com han estat capaços de fer tal cosa, amb el que els pot arribar a passar, acabem amb la pregunta: I?, una simplificació de: I tu creus que els passarà res? Evidentment que la resposta és sempre la mateixa: No!

Avui he llegit que el diputat al Congrés, en Francesc Homs, ha registrat una denúncia contra el president del govern espanyol per prevaricació i desobediència a les sentències del Tribunal Constitucional, ja que sembla ser que n'hi ha unes quantes, i ara caldrà veure si el Fiscal General també actuarà... Tots sabem què passa quan no es respecten aquestes decisions en el cas de les institucions i càrrecs polítics catalans. Quan qui incompleix les seves decisions és el govern espanyol què passa? Res.

Aquest és un petit exemple que reforça la idea que molts tenim que la justícia no és igual per a tothom. El rei emèrit pot haver blanquejat diners o disposar de grans fortunes en bancs estrangers, però ell és immune. El president del govern espanyol pot haver estat cobrant dietes de desplaçament mentre vivia a Madrid i fins i tot a la Moncloa, i s'arxiva. El govern espanyol pot incomplir sentències del Constitucional, i el Fiscal General ni s'immuta, ni cap jutge els porta a judici.

Als Estats Units que hi ha un president tan dolent que no deixa entrar musulmans la jutgessa el fa callar. Aquí als refugiats els disparen bales de goma i no passa res!

I podríem parlar de la corrupció del PP, de les trifulgues entre l'ex-ministre d'Interior i l'ex-director de l'Oficina Antifrau, o dels temes que vulguem, multitud d'anècdotes que no deixen de ser només això, quan haurien de ser motiu de penes i, per què no, d'anys d'inhabilitació o presó. País! i desprès no entenen perquè alguns volem donar-nos-en de baixa.

Un agraïment sentit a la persona de Joan Rigol

Parlant bé d'un polític t'arrisques sempre a que et surti qualsevol traient-li els draps bruts, com si no se'ls perdonés les debilitats de tota persona humana. Ningú no és perfecte i per tant podem trobar episodis de la vida de qualsevol persona que siguin millorables i fins i tot recriminables, però si som capaços de fer-ne una valoració global, segur que trobaríem molts polítics de qui parlar-ne bé.

Un polític que sempre he admirat, encara que no hagi compartit ideologia o actuacions concretes, és Joan Rigol, expresident del Parlament català i històric dirigent d'Unió Democràtica de Catalunya. L'anècdota és haver compartit llotja en un concert a l'Auditori.

Sempre m'ha merescut molt de respecte la seva figura com a polític dialogant, intel·ligent i bo. Això ha fet que les seves decisions, hi estigués o no d'acord, mereixessin la meva consideració perquè jo estava convençut que ell tindria motius sincers i honestos per defensar-les. Encara recordo els esforços per aconseguir el Pacte Cultural amb totes les forces polítiques, quan va ser conseller de Cultura de la Generalitat.

Quan Rigol va sortir d'Unió Democràtica de Catalunya vaig pensar de seguida que els equivocats eren els que s'hi varen quedar. No podia ser que Joan Rigol fes un pas en fals. Ara, amb la dimissió de la presidència de Demòcrates Catalanes torno a pensar que aquests s'han equivocat, i de la mateixa manera que Unió Democràtica de Catalunya està en perill d'extinció, no auguro gaires bons resultats a la nova formació política.

Si ens queda temps per agraïments als nostres polítics que ho han donat tot per al nostre país, no ens podrem oblidar mai de la persona de Joan Rigol, qui encara de ben segur ens continuarà donant lliçons de bon fer en el món de la política i la societat.

Crispació i disbauxa a la Sala de Plens

Som en temps difícils i de bronques al Parlament i també al Ple municipal de la nostra vila. La posició decidida de Junts pel Sí i la CUP de tirar endavant amb el procés constituent ha fet que s'arribi a un enfrontament important amb les forces unionistes, que són minoria, però que tenen totes les armes judicials i polítiques espanyoles al seu favor.

A casa nostra una mala gestió política del govern municipal anterior i que va provocar la moció de censura que els va portar a l'oposició ha fet que la situació financera municipal sigui crítica quan mai no ho havia estat. Les picabaralles per culpar l'altre varen fer que ahir, segons he pogut llegir, l'alcaldessa hagués de suspendre per uns moments el Ple i convocar la Junta de Portaveus.

És cert que la majoria d'arenyencs viu bastant al marge i molts s'han quedat en l'anècdota de la moció de censura, per defensar un alcalde que no va fer bé les coses. Els que seguim més de prop la gestió pública municipal estem preocupats pel to que està agafant, que no beneficia a ningú, i ens agradaria que s'asserenessin els ànims i es busqués el treball ben fet de qui en aquests moments ens representa, ja sigui governant o bé a l'oposició.

Si l'oposició només actua en pla revenja a l'espera de fer el tomb d'aquí a tres anys, i si el govern actual no demostra que ho sap fer millor que els altres, perdrem tres anys més i deixarem la vila encara més aturada del que es troba ara. Dóna la impressió que l'única cosa que funciona són les festes i la cultura, però res a dir ni a resoldre en economia, treball, comerç...

També és cert que els arenyencs ens hem deixat anar i som menys curosos amb la selecció de la brossa, en no embrutar l'espai públic... i d'això només nosaltres en tenim la culpa, però cal que des de govern municipal demostrin que tenen les eines per resoldre aquest problema que no els podem imputar. No n'hi ha prou en aprovar mesures, reglaments i disposicions municipals si després no són capaços de fer-los complir. En aquests moments ja ni ha moltes de vigents i no es nota enlloc.

Sisplau, menys crispació i més dedicació al poble, cadascú des de la seva responsabilitat, però sense voler ser protagonista de picabaralles i voler-se penjar medalles, quan això ara no toca.

Canvi de cromos a l'alcaldia d'Arenys de Mar

Aquest migdia s'ha produït el canvi de cromos al govern municipal de la nostra vila, tal com estava previst des del dia 23 de març quan es va entrar per registre la petició de moció de censura a càrrec de  tots els grups municipals de l'oposició excepte el PP.

El canvi és tan recent que els responsables del web municipal no han tingut temps de substituir la fotografia de l'alcalde, on hi continua figurant el ara regidor a l'oposició, Estanis Fors. Si envio un correu electrònic a l'adreça d'alcaldia, qui el rebrà?

He llegit al web de Ràdio Arenys que la tensió ha estat present durant el Ple de la moció de censura, sobretot en les intervencions del ja exalcalde i del regidor Ramon Vinyes. L'alcaldessa, com ja va dir la setmana passada, ha recalcat que s'hi deixarà la pell. Algú li continua recriminant el fet de no viure a Arenys de Mar, però això és una anècdota i l'important és que treballi a fons per la vila que l'ha nomenat, a desgrat d'uns quants, alcaldessa.

L'alcalde sortint, que sembla ser no ha desitjat sort a l'alcaldessa entrant, ha manifestat que han fet molta feina i n'ha relacionat alguns exemples. Només faltaria que no haguessin fet res! sobretot perquè temes com el viver d'empreses vénen de molt lluny. No sé si ha parlat de la renovació del clavegueram d'una part del Rial Sa Clavella, o potser no ho ha fet per la vergonya que li deu fer si algun cop hi passa per casualitat!

Si ara fa vuit anys iniciava el compte enrere per arribar a l'alcaldia, de ben segur que avui ha iniciat un segon compte enrere pensant en el mes de juny de 2019.