Buscar d'allà on es pugui!

Llegia l'article d'en Toni Soler a l'ARA i estic d'acord que cal una renovació de polítics, menys mediocres, i que entre tots els hem de trobar, però no podem oblidar que els polítics no surten per generació espontània, ni surten del no-res. Els polítics són membres de la nostra societat i hem de tenir clar que d'on no n'hi ha no en raja.

Està bé que busquem nous líders, més capacitats per dirigir amb èxit el nostre país, i resoldre els principals problemes amb què ens hem d'afrontar, però el primer que caldrà fer és procurar que existeixin aquestes persones i, per tant, fer els possibles perquè la formació dels nostres fills i nets sigui millor, que tinguin bons resultats en competències i, sobretot, resolutius davant de les situacions imprevistes.

Recordo què comentava l'economista Xavier Sala i Martín, i que en vaig parlar l'altre dia en aquest post. Hem de procurar tenir alumnes i, lògicament, ciutadans intel·ligents i no només que sàpiguen memoritzar davant d'un examen. Persones que davant d'una situació nova, sàpiguen com actuar. 

Si millorem la cultura, el coneixement i les aptituds de la nostra ciutadania, serà més fàcil aconseguir nous dirigents amb capacitat per fer-nos avançar com a societat organitzada i com a país. Potser llavors podrem, o podran, tornar a intentar aconseguir la independència amb l'objectiu de ser governats en la proximitat, coneixent la realitat nostrada, estimant el país, la llengua i la cultura. Un fet que posem en dubte dels dirigents espanyols, siguin de dretes o d'esquerres.

Són intel·ligents els jutges?

El post d'ahir dimecres donaria per a molts capítols del meu blog. No sé si vàreu enllaçar l'entrevista a Xavier Sala i Martín. En tot cas avui em pregunto on situaríem els jutges. Són intel·ligents, o es tracta de rosegaapunts o aquells que només memoritzen?

Se sap que les oposicions a jutge es basen en la memorització de tots els temes que poden preguntar-se a l'examen i que els aspirants a jutge es passen moltes hores, dies, mesos i anys, estudiant el temari per aconseguir la plaça. No he entès mai la necessitat de posar en pràctica aquest model d'examen, sobretot ara que tens tantes possibilitats d'obtenir la informació a través d'Internet.

Crec que caldria canviar el sistema i desconec si s'està plantejant, o bé continuen pensant que la plaça de jutge és per aquella persona que té la capacitat de memoritzar tot allò que ha llegit i entès, i no tant la capacitat d'enfrontar-se a la vida, que és canviant i plena de sorpreses.

Estic convençut que si els jutges rebessin una formació diferent, els judicis anirien d'una altra manera. Probablement, el tancament obligat per memoritzar tots els textos els allunya de la realitat del món i llavors, quan han de resoldre els conflictes humans, no els acaben d'entendre, o la seva visió és molt parcial i fins i tot perillosa.

Quan em pregunto si els jutges són intel·ligents, no insinuo que puguin ser uns rucs. Cal haver llegit el meu post d'ahir, o haver escoltat l'entrevista a l'economista Xavier Sala i Martín. Es tracta de saber si davant d'un cas no previst, tenen la capacitat de trobar una solució raonada i efectiva, que sigui al mateix temps justa.

Ja veieu que en aquest post no parlo d'ideologia. Sabem on s'encasellen la majoria dels jutges espanyols i això és un problema greu, i pels independentistes catalans encara s'agreuja més. Només tenint en compte la formació que reben i la manera que tenen per treure's les oposicions, n'hi ha prou per pensar que el nostre país no funciona prou bé. Algú em pot dir com s'ho fan altres països europeus? Estan igual que nosaltres? A veure què me'n dieu.

Impresentables al món de la política

Com a tot arreu, al món de la política del nostre país també hi ha persones que hauríem de qualificar d'impresentables. Persones que només aspiren a aconseguir poder personal trepitjant a qui sigui, també als més propers, a qui hauries d'anar de bracet per defensar els teus objectius i servir millor la ciutadania.

Hi ha massa gent que viu de la política sense merèixer-ho. A la política només hi haurien d'anar a parar aquelles persones que tenen un esperit de servei, que defensant els seus principis i ideologia, estan disposats a dedicar bona part del seu temps als altres. La realitat, però és força diferent. Hi ha molt bona gent implicada en política i que considera una prioritat participar i col·laborar perquè les coses funcionin millor, però també n'hi ha que són uns aprofitats.

N'hi ha d'intel·ligents, però també de rucs i incapaços de guanyar-se la vida honestament i que aprofiten el trampolí dels partits polítics per aconseguir diners, poder i nom. Els companys de viatge ho pateixen, i només hi surten perdent aquells que discrepen en les maneres. Aquelles persones que estan convençudes de la necessitat de fer camí junts.

Avui llegia l'acusació de dues militants de Junts pel xantatge que els va fer un alt dirigent del partit. No sé què hi ha de cert, qui té raó ni com acabarà la investigació, però en tot cas cal treballar a fons perquè si els fets són reals, no es puguin anar produint en el món de la política.

Tenim massa casos de corrupció, d'assetjament, d'abús de confiança, i s'hi ha de posar remei. No sé si evitant que les persones s'eternitzin al món polític ho resoldríem. Probablement hi hauria menys casos denunciables, però es fa difícil pensar que tot pugui funcionar com una seda.

És per això que els responsables de les formacions polítiques, sobretot aquelles que tenen capacitat de governar, vetllin pel bon comportament de la seva militància i dels càrrecs que tenen poder de decisió dins del partit i a les institucions públiques. Cal transparència i, si convé, fer caure caps.

Fama, educació i intel·ligència

Aquests dies, arran de la victòria de l'equip espanyol a l'Eurocopa s'han sentit comentaris patriòtics que a mi m'avergonyeixen. Quan ets fora del país costa molt de fer entendre que a tu no et va res això de la selecció espanyola, i encara menys tots els comentaris fanàtics i fora de lloc que has d'escoltar. En situacions com aquestes es reafirma el meu sentiment catalanista.

He llegit molt poca cosa de tot el que s'ha dit, i per tant no puc fer una anàlisi exhaustiva de la situació, però sí que m'han arribat proclames nacionalistes, en defensa de Gibraltar espanyol, i sembla que un tal Carvajal es va passar molt amb les seves declaracions. Només vaig poder llegir uns comentaris d'admiració com a jugador, desconec el seu nivell, però decebedors com a persona.

Perquè algunes persones es creuen que en ser famós ja pots dir el que vols, i fins i tot hi ha qui creu que els declarants tenen molta raó. Desconeixen que la fama, l'educació i la intel·ligència no sempre van de bracet, i en el món del futbol, és ben clara aquesta divergència, la qual cosa no vol dir que tots els futbolistes siguin uns ignorants.

Sap greu que segons quines imatges i paraules quedin registrades i serveixin per identificar-nos. És llavors quan has de fer l'esforç de separar les coses, i intentar fer entendre que a tot arreu hi ha de tot, i molt.

No ens creguem que nosaltres som millors, però és evident que en qüestió de patriotisme tenim moltes diferències. I aquí rau la importància de no deixar-se portar ni per tòpics ni per generalitzacions, que no són mai bones. Tampoc els catalans ens hem de creure que anem junts i que ens trobem en una bassa d'oli. Més d'una vegada ens pugen els colors a la cara.

La conclusió és que cadascú de nosaltres tenim prou feina per demostrar allò que som i sentim. No cal anar de prepotents, però sí que ens haurem d'avergonyir sovint de segons quins comentaris. Ni la selecció, ni els seus jugadors em representen. Ja s'ho faran. 

No caiguem en la provocació

El pitjor error és caure en la provocació i esdevenir violents. Si alguna cosa fa mal és defensar-te practicant la no violència, deixant sense arguments els repressors. 

No em va agradar l'actitud dels provocadors d'incendis ahir al centre de Barcelona, perquè no és això el que volem i encara menys el que necessitem. Provocar aldarulls és una irresponsabilitat que només dóna arguments als altres i deixa en entredit tota la tasca d'aquells que es manifesten pacíficament.

Se'm fa difícil pensar que els fets d'aquest dimarts no tornaran a passar i per això considero que els líders socials i els polítics haurien de fer pedagogia i recomanar la gent que no caigui en provocacions i es mantingui pacífica. Si realment volem donar algun exemple a la resta del món és enfrontar-nos pacíficament a qui castiga injustament els que posen les urnes i compleixen el seu mandat.

Animo les persones que aquest dimecres han iniciat el seu viatge a peu fins a la capital catalana, a continuar el seu camí de manera no violent i que la seva força sigui la quantitat de persones mobilitzades i no les accions que puguin malmetre la pau i tranquil·litat de les nostres ciutats i pobles.

Siguem més intel·ligents i no ens deixem portar per les entranyes i la violència, perquè aquesta no és la manera d'aconseguir la llibertat del nostre país.

La democràcia és el sistema polític menys dolent

Quan parlàvem de democràcia i en valoràvem resultats sempre arribàvem a la conclusió que era el sistema menys dolent de què disposàvem, però no sé si era una manera còmoda de tancar el tema i no empantanegar-nos a buscar-ne un altre. Avui que observem com un nen mal criat i no gaire llest pot haver arribat a ser el president de la primera potència mundial, t'adones que la democràcia no té els filtres suficients per evitar errors com el dels EUA.

Quan dic llest no em refereixo a la capacitat d'assolir la presidència dels EUA i tants milions de patrimoni, que crec que ho ha demostrat sobradament, sinó a l'intel·lecte, a la capacitat de mantenir una conversa de cert nivell, amb educació i saber estar i no fer el ridícul, i evitar provocar mals irreparables. Ambdues capacitats són diferents i queda demostrat massa sovint que és millor ser murri que no pas intel·ligent

Si els EUA coronen personatges com Trump, no ens ha de venir de nou que per Espanya hagin passat figures com Aznar i M. Rajoy, que potser han utilitzat correctament l'estratègia, cadascú la seva, però que han estat unes persones grises que han incentivat la violència i ens han dut a l'atzucac on ens trobem.

Catalunya necessita bons polítics, líders intel·ligents i amb esperit de servei, per capgirar una situació que ens té a tots atrapats i no es veu ningú amb capacitat per alliberar-nos-en. Tenim un president de govern que és mot intel·lectual, però poc realista i massa provocador, quan la situació reclama estratègia, poc soroll i fermesa, i no sortir amb ciris trencats. 

Continuo pensant que la democràcia és una bona eina, però ens falta saber-la utilitzar correctament.

Amb violència no aconseguirem res de bo!

Tenim tota la raó, diguin el que diguin els partits de l'article 155, però no podem fer-la malbé utilitzant la violència, que no ens porta enlloc. Els actes d'ahir diumenge no ens afavoreixen i només poden posar pals a les rodes i entrebancs a la situació dels nostres presos polítics. Fins ara només els unionistes havien protagonitzat baralles després de cada concentració. Les nostres baralles tenen més ressò, perquè és el que han estat buscant des del primer dia.

Siguem intel·ligents i continuem combatent amb les armes dels arguments. Fem veure al món sencer on es troba la maldat, la mentida i l'engany. Que descobreixin, si encara no ho saben, que els jutges espanyols enganyen, que actuen a mercè dels polítics corruptes del PP.

En un país en què un condemnat per corrupció pot viure lliure a Suïssa, i unes persones sense condemna estan empresonades o exiliades, no és un país normal, no és un país demòcrata. La democràcia fa temps que va desaparèixer d'Espanya, per obra i gràcia del PP, ara en companyia de C's, i sense que l'esquerra espanyola hagi fet res per evitar-ho, ans el contrari, encara li donen suport.

Tinc molt clar que Puigdemont serà empresonat ben aviat a prop de Madrid i que la lluita per recuperar els nostres drets només podrà triomfar si no som violents, sinó resistents. Contundents sí, però no-violents.

La veu d'un poble per sobre de qualsevol tribunal

Què passa amb el Tribunal Constitucional darrerament? Hem pogut llegir notícies sobre algunes sentències favorables a recursos del Parlament o Govern catalans sobre lleis imposades pel govern espanyol. Serà que volen compensar les continuades sentències contra lleis catalanes? Serà que les darreres resolucions europees contra decisions espanyoles els han fet reflexionar?

No podem caure en el joc de donar suport a un Tribunal quan les seves sentències ens són favorables i després criticar-lo quan no ens convenen. Hi creiem o no hi creiem! Personalment no hi crec, perquè continuo pensant que per sobre de qualsevol decisió hi ha la decisió popular que es mesura en un referèndum. Negar aquesta possibilitat és negar un dret bàsic i primer.

Mai, per intel·ligents, bones persones i objectius que puguin ser els membres d'un Tribunal, mai podran prevaler les seves decisions a la voluntat del poble. Sota aquest principi que hi crec i que defensaré sempre, m'agradi o no el resultat, no puc acceptar la primacia d'un Tribunal.

Si la voluntat d'un poble no és escoltada, mai es produiran canvis a la societat, i aquest impàs, aquest no avançar és la mostra més palpable de falta de democràcia. Qui posa les lleis per sobre de la veu de la majoria del poble està equivocat i actua per interessos. 

S'ha viscut a Escòcia i ningú pot defensar altra cosa que en aquests moments els escocesos no volen la independència, i això és així perquè el resultat del referèndum va ser clar i posteriorment s'ha vist que han retirat el suport als partits independentistes. Això ho podem afirmar perquè es va permetre el referèndum. El mateix podria passar a Catalunya, però d'entrada ens han de permetre conèixer què vol la majoria i després actuar en conseqüència.

Carles Capdevila, la perla de l'ARA

Interessant l'entrevista de l'Antoni Bassas al catedràtic d'història contemporània Borja de Riquer. Quin gust poder llegir persones intel·ligents i quin tip d'escoltar porqueria per televisió que es fa la gent!

Avui al diari ARA hi havia escrits que t'animen a llegir i a pensar. Fins i tot m'ha agradat l'article d'en Xavier Fina, encara que no és sant de la meva devoció. S'ha de dir que l'he començat a llegir amb poc interès. El títol 'En defensa de Félix de Azúa', si m'ha cridat l'atenció ha estat més aviat per rebuig. Llavors, una vegada l'he llegit hi he estat d'acord, però crec que el títol no és encertat. A mi em costa molt posar títol als meus escrits.

No hi ha dubte que la columna d'en Carles Capdevila és la perla de l'ARA. Em resulta impossible no estar-hi d'acord, i a més és gratificant, alliçonadora, amb esperit crític, però en positiu, donant gràcies a la vida.

No em passa el mateix amb l'actual directora del diari. No he aconseguit entrar-hi, ni pels temes ni per la manera que els tracta. Se'm fa feixuc, probablement perquè no sóc prou bon lector, o perquè encara fa poc temps que la llegeixo. Siguem positius!

Fins ara no havia sortit l'estat de setge

He convocat una reunió per aquest divendres, però de seguida m'ha entrat el dubte. I si declaren l'estat de setge a Catalunya? No podrem assistir-hi, o millor dit, si ho fem, no en podrem sortir fins a l'endemà, ja que les reunions acaben més enllà de mitjanit.

No sé si són moments d'histèria col·lectiva o bé què passa. El grup del PP al Parlament no s'ha constituït per allargar l'inici de les sessions plenàries. La presidenta del Parlament vol convocar els portaveus dels grups, sense que hi siguin tots. Uns fan comèdia, però l'altra per què té tanta pressa? No podem esperar que hi siguin tots i llavors començar? No hi entenc, però no hi sé veure el problema.

M'imagino que la presidenta, amb el visca la república catalana li va sort d'ella, però ara la convocatòria amb presses suposo que no, oi? que ve d'un dia?

He intentat entendre el PSC i C's amb la claudicació al PP, i no ho veig. Els feia més intel·ligents. Pensava que el ruc era el Rajoy, i ara resultarà que no ho és tant, si més no comparat amb els altres dos.

Quant al joc que tenen muntat les dues candidatures independentistes, començo a veure-hi l'entrellat. Es tracta de fer posar nerviosos a tothom. Per una banda fer creure al govern espanyol que tot això acaba amb una picabaralla i en un no-res, i al seus votants els mantenen vius i amatents a tots els seus passos, per acabar amb una rialla general. Esclar!

Es tracta d'anar passant els dies i les setmanes, demanant de tant en tant si hi ha alguna novetat, però sense tenir l'orella a la ràdio, que no ens deixa fer res! Per cert, diuen que hi ha judici per l'atemptat a l'Aznar, d'ara fa uns catorze anys? Realment la Justícia està al dia. Bé, a l'hora de suspendre lleis catalanes sí que hi ha pressa, però ja hi estem acostumats.

Un reguitzell d'estratègies per provocar por

Cada dia anem veient diferents accions per espantar els electors i que desisteixin, si així ho pensaven fer, de votar els partits independentistes. En tractar-se, la majoria dels cops, de mentides, es pot considerar immoral, però a qui ve de nou? Les campanyes d'intoxicació han existit sempre, i normalment han estat més intel·ligents i subtils que les actuals.

Qui pensi que tot el que ha estat fent el govern, els mitjans de comunicació, i entitats com la Societat Civil Catalana, no té repercussió, s'equivoca. Hi ha moltes persones que es creuen sempre el pitjor i les pors que els posen al cos són prou importants com per fer canviar el seu vot, o si més no abstenir-se.

Tot això era imaginable i probablement s'ha pecat d'innocència per part dels partits i moviments independentistes. Segur que si calibréssim les trampes i mentides que un i altre bàndol han exercit, guanyaria de camp el conjunt de partits contraris a la independència.

Les estadístiques favorables al Sí, poden també perjudicar els independentistes, si se'n refien massa i desmotivin els electors a donar-hi suport. Caldrà seguir aquest pols entre uns i altres, per conèixer per a quin costat es decanta.

Fernández Díaz, el ministre en blanc i negre

El senyor Jorge Fernández Díaz deu ser una bona persona, però com a ministre és un inútil i un irresponsable. Avui l'ha tornat a embolicar amb unes declaracions que no són ni intel·ligents ni honestes. Com alguns comentaristes diuen, la consigna del PP de donar totes les culpes al sobiranisme és evident en qualsevol declaració de ministres i responsables del partit, però n'hi ha de més intel·ligents. Les del ministre de l'Interior són com les d'avui.

És indignant que els ministres populars no actuïn com a ministres, sinó com a militants del PP. És una vergonya tenir un govern que només defensa el seu partit polític. No només el poder judicial és la veu del seu amo, el poder executiu, sinó que aquest no actua com a tal, sinó com a portaveu del PP.

Potser se m'ha escapat, però no he sabut trobar cap agraïment del ministre al cos dels Mossos d'Esquadra. Podria ser que la culpa sigui dels mitjans de comunicació, que hagin ocultat els elogis i només comentin la crítica al sobiranisme. En tot cas el senyor ministre té molt poca mà esquerra, però el fet és que no l'ha hagut d'assajar ja que les majories absolutes ho amaguen tot.

No es pot matar tot el que és gras

La demagògia, en política, no és una exclusiva de la dreta. L'esquerra, quan hi cau, ho fa de manera més descarada i, per tant, més visible per a tots. Ada Colau, arran del Mobile World Congress, ha caigut en la trampa del purisme i la simplicitat de les sentències, en un món tan global, complex i difícil de destriar entremig dels diversos comportaments socials, econòmics i culturals.

L'actitud d'Ada Colau em recorda una època de la meva joventut en què les ganes d'argumentar i justificar tots els nostres comportaments, ens portaven a un món idíl·lic, irreal i inassolible. Però això ho pensàvem de joves, en una època de dictadura, amb unes escletxes que deixaven entreveure altres sistemes polítics, que desitjàvem aconseguir.

L'Ada Colau ja té una edat i pretén assumir grans responsabilitats, i per això no li convé sé massa simplista i caure en postulats més adequats per a persones adolescents. Qualsevol cosa que fem i organitzem té els seus pros i contres, però no és de massa intel·ligent carregar-s'ho tot per sistema. El que cal és aprofitar totes les energies per aconseguir aquells objectius que ens semblen més ètics, més encertats i més igualitaris.

Pensar que l'organització del Mobile World Congress és un error i que Barcelona no l'hauria de celebrar més, no crec que sigui la millor manera de presentar-se a la seva alcaldia. La seva postura pot il·lusionar a una part de la ciutadania, però ha de tenir en compte que no es pot viure només d'il·lusions, sinó que cal crear els marcs idonis per fer gran la ciutat, i amb ella tota la seva població, entorn i país. 

La columna de l'Empar Moliner a l'ARA és, pel reduït espai, molt exagerat, però serveixi de reflexió. No pretenc donar lliçons a una persona que ha estat treballant durant anys per aconseguir uns drets ciutadans que la societat ha estat negant. La seva feina és admirable, t'hagi convençut més o menys, però no es pot caure en el parany d'anar contra corrent de tot, d'una manera massa simple, i sense valorar totes les dimensions i efectes d'una encertada política econòmica i social.

Un altre dia parlaré d'en Raül Romeva. La seva sortida d'ICV és un pèrdua significativa per al partit, però també per a la política del nostre país. Espero que després del temps que consideri pertinent, el puguem recuperar.

José Montilla reclama solucions polítiques per a Catalunya i Espanya

Els opinadors i la ciutadania en general som, en moltes ocasions, poc imparcials a l'hora de jutjar i criticar comportaments polítics. Ens deixem portar massa per les nostres simpaties i ens costa reconèixer-ho. Darrerament en el nostre país es fa difícil no caure en l'error de dividir-nos en dos bàndols sense valorar els matisos que algunes persones intenten aportar. Bons i dolents és un joc de canalla, però que adaptem els adults. És el sí o el no, sense acceptar alternatives.

He llegit el 'comunicat' del president José Montilla, criticant la resposta de Rajoy a la manifestació del 9N, rebutjant les querelles i la seva incapacitat per donar una resposta política al desencaix de Catalunya a Espanya. No és la primera vegada que Montilla es queixa de la desafecció dels catalans per una mala política espanyola. No ha tingut mai cap resposta i probablement és per això que ens trobem on som.

Al final de l'escrit el president Montilla, malgrat reconèixer diferències de criteri, es posa a disposició del seu president davant d'una eventual querella que li pugui presentar la Fiscalia. Montilla, que reconeix l'èxit del 9N, no pot entendre la posició del president espanyol més enllà d'una concessió al sector més radical de la dreta espanyola.

El posicionament del PP i C's, menystenint els resultats de la jornada del 9N simplement perquè no els convé, els fa caure en el ridícul, però al mateix temps els deslegitima com a polítics demòcrates. La ràbia de Rivera, Rosa Díaz o Sánchez-Camacho, pel que va passar diumenge, no els permet acceptar els fets i ho disfressen amb interpretacions enganyoses que només aconsegueixen enredar-se ells sols, i que al mateix temps els fa perdre la confiança de la ciutadania. Valorar els èxits de l'adversari és una forma d'empatia cap a la ciutadania i, a la llarga, una manera d'aconseguir seguidors i suport electoral. Els polítics s'obliden que els votants són més intel·ligents del que creuen o voldrien. Al final la vida col·loca a cadascú on li escau.