No ens volen entendre!

Quan fas una repassada de tot el que està passant al nostre voltant en relació al fet català t'adones que només hi creiem nosaltres i encara amb prou feines. Tinc la sensació que cada vegada la nostra autoestima va més a la baixa i anem acceptant que potser no n'hi ha per tant. La defensa de la nostra identitat, la nostra llengua, els nostres costums i la manera de ser sembla que ens aclapara i que estem disposats a renunciar-hi per no fer-nos pesats. I això és molt perillós.

No hi ha dia que no sorgeixi alguna notícia on la nostra llengua o els nostres drets com a poble sobirà no es qüestionin o menystinguin. Fins i tot ara que partits polítics com ERC i Junts, que són necessaris per sumar i tirar endavant amb el projecte socialista a Espanya, no ens fan cas o ens ignoren. Perquè no n'hi ha prou amb grans declaracions i voluntats d'entesa quan després, a l'hora de prendre decisions de qualsevol mena, s'ignora que la nostra llengua, la pròpia, és el català.

Avui llegia una notícia que m'imagino que està contrastada i no ens enganyen, on es diu que el govern espanyol, el socialista, el més progressista de la història i que ha fet tant per Catalunya, no té cap intenció de tenir en compte el català a l'hora de tirar endavant la seva proposta de regularitzar la situació de tants immigrants que viuen a l'Estat espanyol, sense permís de residència ni treball, per una llei d'estrangeria obsoleta i inútil.

Puc entendre que algú que no ens coneix o fins i tot ens té mania, es cansi de les nostres reivindicacions. Ho consideren un caprici de nens rics que no estan mai contents. No entenen que, per exemple, quan parlem en català ho fem de la manera més natural perquè aquesta és la llengua materna de molts. No és per despistar o fer-nos sentir diferents. És que som diferents, ni millors ni pitjors.

Ja ho dit moltes vegades que morirem, tal com vàrem néixer, lluitant pels nostres drets, el reconeixement de la nostra identitat i no pas les ganes d'enfrontar-nos a ningú. A tu et molesta que un britànic parli en anglès? Doncs, per què et molesta que parli en català?

Titulars de campanya

Ara és l'hora de trobar els titulars més escaients per iniciar la campanya electoral del 12 de maig. Cadascun dels partits polítics haurà de trobar les paraules més engrescadores per a una ciutadania massa cansada de promeses i frustracions. Salvador Illa, que està molt animat pensant que revalidarà el triomf i només li falta aconseguir prou suport per no haver de quedar-se una vegada més a l'oposició, ha tret el Procés com a lema a tenir en compte. Ell és qui farà oblidar-nos del Procés.

    Recordo que a l'anterior campanya va insistir molt en el sentit de passar pàgina. El problema del seu discurs és que només tenia una direcció. Els independentistes havien de renunciar a tot per bé de tothom. Els altres, els constitucionalistes, els espanyolistes, ho havien estat fent tot bé i no els calia rectificar res. Simplement havien de continuar fent el mateix de sempre. A què es referia quan deia que havíem de passar pàgina? Tenia en compte els tribunals de justícia que no pararien de burxar per anar engarjolant independentistes amb qualsevol excusa? Jo puc entendre que es vulgui passar pàgina d'una cosa, d'uns fets, d'un període més o menys desgraciat, si tothom hi participa. Que només siguin uns que hagin de passar pàgina implica renunciar als seus objectius i acceptar que estaven equivocats.

    Ara Illa diu que només ell pot aconseguir deixar enrere el Procés. I jo li pregunto què podem esperar de Catalunya si aconsegueix la presidència de la Generalitat? Continuarem sent víctimes de l'espoli espanyol? Seguirem veient que les inversions promeses no s'executen? Que aportem molt més del que rebem, i una vegada repartits els diners reculem estrepitosament respecte a altres autonomies menys contributives? Quina Catalunya vol el dirigent del PSC? De moment ens ha ensenyat que tenia molt d'interès en la construcció d'un macro casino. És aquesta la Catalunya que podem esperar d'ell? 

    L'única cosa que el pot salvar per aconseguir la presidència és la trista realitat de no tenir una alternativa clara. Si ERC assegura que no hi vol pactar i que només compta poder-ho fer amb Junts. Què canviarà respecte a la situació actual? Es portaran millor i s'arribaran a entendre? Creuen, Junts i ERC, que obtindran prou suport com per esdevenir partits de govern, amb majoria suficient per portar a terme els seus objectius? Quin lema presentaran per animar-nos a votar-los? Quin serà el seu titular de campanya?

    Avui, una bona amiga em deia que potser el fet de ser fora el dia de les eleccions li serviria d'excusa per no anar a votar. Sempre ho ha fet, però ara... Quina serà la resposta dels catalans? Podem confiar en algú?

JxCat a l'oposició

En parlava l'altre dia arran d'un comentari de Germà Bel, i avui ho he tornat a llegir en format notícia. Es podria donar el cas que JxCat decidissin no entrar al govern i afavorissin que Aragonés fos el pròxim president de la Generalitat. I dic el mateix que deia l'altre dia, i és que ho consideraria una bona solució, veient que és tan difícil arribar a un pacte.

A més seria reconèixer el valor de JxCat de renunciar a formar part del govern, i ocupar unes cadires molt desitjades. Parlava l'altre dia d'intel·ligència. Crec que no hauria de ser tan complicat, si tothom pensés en el bé del país i no tant en els beneficis personals o de partit, però això sembla que és més difícil del que sembla.

Després de tant temps no t'arribes a creure els polítics, i ens podríem trobar en el punt que estiguessin dient la veritat, però tan escarmentats ja, no ho donem per bo i els col·loquem tots al mateix sac. 

He llegit l'entrevista que l'ARA feia a Elsa Artadi i se'm fa difícil entendre el seu posicionament, sobretot quan se li pregunta sobre la tutela d'Aragonès per part de Puigdemont. Si diferencien tant la tasca de la Generalitat de la que pugui fer el Consell per la República, no veig perquè hi troben tantes pegues a l'hora de pactar el govern. Si entenen que la defensa de l'independentisme s'ha de fer des del Consell i que la Generalitat ha de resoldre els problemes que se li plantegen a qualsevol govern, doncs endavant i deixem-nos de tantes trifulgues.

Com la majoria d'articulistes acabo demanant sisplau que acabin d'una vegada amb tantes negociacions i es posin a treballar, que hi ha molts temes a resoldre i no podem seguir aturats més temps!

Montilla entra a Enagàs

Hem conegut l'entrada del president Montilla a Enagàs com a conseller independent, un fet que pot tenir moltes lectures i les seves corresponents crítiques. Sap greu aquesta relació d'expolítics amb grans companyies, sovint afavorides per tractes polítics diversos. Es pot parlar en aquest cas de porta giratòria? 

Un fet crida l'atenció i em fa preguntar en obert si és legal que Montilla utilitzi el despatx d'expresident i els tres treballadors que li corresponen, per a la nova feina. M'imagino que abans de decidir-ho ho deu haver consultat, però si més no és discutible èticament. A la meva manera de pensar fins i tot discutiria el fet que els expresidents rebin aquesta herència, però si a més s'utilitza per a una altra tasca diferent a la pròpia d'expresident, la cosa em sembla desorbitada.

De fet ens hauríem de preguntar, quin sentit té que s'ofereixi un despatx als expresidents? Per fer-hi  què? Per escriure les memòries? Per assessorar els successors? Segur que li trobaríem funcions que compensessin o justifiquessin aquesta prebenda, però per entrar a treballar en una gran companyia? És això justificable?

L'experiència d'un expresident hauria de servir per a la col·lectivitat, per al bé públic, però no per a l'empresa privada. Crec sincerament que Montilla hauria de renunciar al despatx i els treballadors. Em semblaria més ètic.

Cent un anys enrere

Avui és un dia especial a la família. Avui és Santa Llúcia, el dia que es lliura el premi Sant Jordi de les lletres catalanes, però a casa avui celebràvem l'aniversari de la mare. Ella va néixer el dia 13 de desembre de 1918, és a dir, ara fa cent un anys. Malgrat ens va deixar fa disset anys, durant tot el dia l'he tingut molt present. La mare és una persona que mai oblides, per anys que passin.

Han estat moltes les anècdotes i experiències viscudes que m'han vingut a la memòria. La mare que va viure la guerra, amb molta pressió a la família, sense pares i per tant sense el caliu familiar que la majoria de nosaltres hem pogut gaudir. Una infància dura i una adolescència traumàtica amb l'esclat de la guerra civil. Això s'impregna a la pell i no et deixa indiferent. 

A casa només vàrem conèixer episodis concrets de la revolució, però l'objectiu era passar pàgina i, malgrat viure sota la dictadura, procurar ser feliç i gaudir de la vida. Potser per això costava d'entendre el nostre rebuig al sistema polític impulsat, i les ganes de desempallegar-nos de les cadenes que ens imposava el dictador.

Però el record de la mare va més enllà i s'endinsa en les anècdotes del dia a dia, dels petits plaers de la vida, de les aficions i traça. I analitzant la pròpia vida, que et porta a prendre decisions, sovint difícils, renunciant a coses que no sempre hi estàs disposat, valores molt més l'esforç dels teus pares en uns anys sense tantes comoditats com ara, però també amb menys ambicions desproporcionades. 

Avui la mare ha estat la protagonista del meu dia. Un dia que he intentat viure plenament i en record d'aquells anys que vàrem compartir i que un set de gener va posar fi.

Bloquejar el país com a mesura de força

Hong Kong demostra que el poble té el poder a les mans, però no és una cosa improvisada ni de quatre dies, sinó que vol dir una gran força de voluntat, molta energia, valor i cap mica de por. No es tracta només d'arguments, sinó que es necessiten grans mobilitzacions i paralització del país. Aquesta és l'única arma del poble per combatre i arribar a guanyar el poder, quan aquest es posa en contra de la ciutadania i més que servir-la la reprimeix.

Ho dic perquè a casa nostra fa més de dos anys que estem discutint què s'ha de fer, es deixa a mans dels partits polítics i aquests sembla que s'ho estan repensant. Amb això no vull animar la gent a sortir al carrer. Cadascú és lliure de fer allò que millor li sembli. Si només es tracta de sortir cada onze de setembre perquè ens comptin, endavant, però no esperem gaire res més del que tenim.

Si algú continua creient en la possibilitat d'esdevenir independents, que entengui que la nostra actitud ha de canviar i hem de ser capaços de renunciar a tot per tal d'aconseguir aquest ideal. Si no és així ens estarem enganyant a nosaltres mateixos.

Els ciutadans de Hong Kong tenen un gran enemic, molt poderós, a qui només la desobediència i el bloqueig de la nació el pot combatre i, tot i així amb grans dificultats. Espanya té poder i té tot l'ajut de la comunitat europea. Podem molestar i ensenyar el que ens fan, però això no és suficient per aconseguir el gran objectiu de la independència. A un mes de l'onze de setembre pensem-hi una mica i actuem en conseqüència.

Albiol es queda sense alcaldia

Contra tots els pronòstics Albiol s'ha quedat sense alcaldia. Albiol va fer una campanya amagant la marca del PP que havia obtingut molt mals resultats i va aconseguir una gran victòria, però que no ha estat suficient per poder ser nomenat novament alcalde de Badalona. Tal com ha passat en molts d'altres municipis, la llista més votada no ha obtingut el regal de l'alcaldia, sinó que l'oposició ha aconseguit la majoria absoluta amb un altre candidat. 

El caràcter i l'actitud d'Albiol, sovint en posicionaments polèmics, ha fet que molts badalonins, però també d'altres municipis, estiguessin pendents de què acabava passant en la constitució del nou Consistori. Molts adversaris que renunciaven a la seva opció sempre que aconseguissin evitar que Albiol tornés a l'alcaldia. 

Per Albiol és una patacada després d'haver fracassat com a parlamentari català i ara no haver aconseguit l'alcaldia. Albiol no és persona de segona fila, necessita estar al davant i polemitzar amb qui sigui. No me'l ser imaginar de líder de l'oposició durant quatre anys, però és massa jove per renunciar a la política i no té, dins del PP, cap esperança o al menys això em fa pensar, atesa la situació en què es troba el partit.

Qui sí ha triomfat al marge del partit ha estat el nou alcalde de Terrassa que va dimitir arran de l'actitud del PSC en l'aplicació de l'article 155 de la Constitució i s'ha presentat en una nova llista i ha aconseguit fer fora el PSC de l'alcaldia. Albiol ho ha intentat amagant les sigles del PP, però n'ha quedat fora. Veure ara quin paper l'espera i si el respectarà durant gaire temps.

En condicions de modificar Constitució i Estatut?

Estem en condicions de modificar la Constitució i l'Estatut d'Autonomia? Si se'ns ofereix aquestes modificacions a canvi de renunciar a la unilateralitat, estem segur que la composició del Congrés de Diputats, Senat i Parlament català ho pot fer possible?

A mi no em surten els números i potser estic confós, però crec que per més interès que hi pugui tenir el PSC, la suma de diputats en les diferents institucions no és suficient per aprovar aquestes modificacions. Si és així voldria dir que ens estan enganyant, ens volen fer callar fent-nos creure que ens ho solucionaran.

No em fio de ningú i molt menys de l'Estat espanyol amb totes les seves institucions i organismes. Com que tenen la paella pel mànec fan i desfan i a sobre ens prenen per babaus. El PSC juga en aquest joc? També ens pretén enredar? Jo puc entendre que no vulguin la unilateralitat, però que ens vulguin fer creure que ho solucionarem modificant l'Estatut... més aviat penso que les modificacions, vist el panorama espanyol, si s'arribessin a produir seria a pitjor. Espero més intel·ligència per part del govern de la Generalitat. Ja fa temps que l'estem exigint.

Gest de salut democràtica dels premiats Ollé i Quidant

Un gest de fermesa i compromís amb la justícia el que han fet l'enginyer Bernat Ollé i l'investigador Romain Quidant, renunciant als premis Princesa de Girona que varen rebre els anys 2015 i 2011 respectivament. Han retornat els diners i les escultures amb què els varen obsequiar, manifestant que la Casa Reial ha tacat la Fundació que lliura aquests premis, amb l'actitud del Rei d'Espanya davant dels fets de l'1 d'octubre, en el seu discurs del dia 3.

Afegeixen en la seva carta: "Creiem que el rei ha donat el vistiplau explícit a l'onada de repressió de les institucions espanyoles contra Catalunya, incloent-hi l'empresonament de líders cívics i del govern legítimament escollit pels votants catalans".

Aquestes setmanes estem veient retratades moltes persones, amb responsabilitat política, i això és el millor que podem aconseguir de manera pacífica aquells que no estem d'acord amb l'actitud d'un govern del PP, corrupte fins al moll de l'òs, amb la connivència del PSOE i els ànims de l'extrema dreta de VOX i C's.

Caldrà veure què té més consistència si els interessos d'autoprotecció dels estats europeus o bé l'evidència de les actituds autoritàries del govern espanyol i tot el sistema judicial. Les veus que comencen a sentir-se per Europa en contra de la manera de fer de Rajoy, no sabem si aniran augmentant a mesura que passi el temps i quedin més en evidència personatges com l'eurodiputat González Pons o el ministre Alfonso María Dastis, o bé seran prou intel·ligents per dissimular lo barroers que són i poc democràtics.

Atents a no errar el camí per aconseguir el nostre objectiu

La tensió amb què es viu aquests dies no és bona, ni per a la nostra salut ni per a la manera de respondre al que a vegades creiem provocacions, i només es tracta de prevencions. Ara, més que mai, és important mossegar-se la llengua abans de dir res, per evitar que després ens sàpiga greu.

Cadascú de nosaltres hem de pensar on som i quin és el nostre paper en tot l'entramat al voltant del procés. Podem anar-hi a favor o en contra, però hem de tenir molt clar quina ha de ser la nostra actuació.

Avui el vespre, amb els amics i amigues de la Tertúlia, parlarem de tot el que ha succeït des de la darrera trobada. A finals del curs passat ja prevèiem que a la retrobada hauríem de comentar moltes notícies, però segur que vàrem quedar curts. Només amb la darrera setmana ja tenim debat per estona.

Les reflexions que podem fer no solucionaran els problemes que ara mateix tenim, però de ben segur que ens poden ajudar per aixecar els ànims als més pessimistes, i aturar aquells que potser van massa embalats.

La por de l'aplicació de l'article 155 de la Constitució, o de la declaració unilateral d'independència al Parlament català, i a la resposta ciutadana o les represàlies policials que se'n puguin derivar, ens fa estar molt alerta de no fer un pas en fals, i recomanem tothom, sobretot aquells que tenen poder i capacitat de decisió, que s'ho pensin dues vegades abans de no precipitar-se, sense que això vulgui dir que haguem de renunciar al full de ruta, però a vegades cal agafar un camí més planer, encara que facis volta.

Patxi López, la salvació de l'esquerra espanyola?

Si no fos que en política mai no tens la certesa de que allò que avui et promet un polític demà t'ho continuï defensant, avui podríem tenir clar quin líder socialista ens interessa més a Catalunya i caldria donar-li suport des del PSC. 

Continuo pensant que Susana Díaz és la pitjor alternativa, no només per a nosaltres, sinó també per al futur de l'esquerra a Espanya. S'ha demostrat que el socialisme andalús, liderat per la candidata, és molt proper a la dreta i prefereix renunciar als principis socialistes per donar la mà a la dreta més rància del PP de Rajoy.

Penso que l'entrada de Patxi López en la lluita per aconseguir liderar el PSOE és el millor que li podia passar al PSOE i en definitiva al socialisme espanyol, i voldria pensar que també a l'esquerra espanyola. Una lluita només entre Sánchez i Díaz hauria estat força perversa per convertir-se en un enfrontament personal i entre defensors d'un i altre personatge.

És cert que Patxi López no és nou en política i ha deixat molt clar com pensa, però el veig fora de la pugna entre persones i defensor de l'esquerra contraposada a la dreta reaccionària del PP. És un socialista d'una comunitat amb aspiracions sobiranistes, que l'ha presidit i que les entén encara que no les comparteixi, i que pot fer molt per al bé d'Espanya i també de les comunitats que no creuen en el cafè per a tots i que voldrien un canvi real de la política espanyola, que no ens podrà donar mai ni Susana Díaz ni Rajoy.

La provisionalitat esdevé una realitat consolidada

Tots tenim assumit, i els joves encara més, que cada vegada resultarà més difícil, per no dir impossible, aconseguir un lloc de treball amb condicions acceptables i de llarga durada. Allò que havíem vist dels nostres pares i potser també en algú de nosaltres, que es començava una feina que durava tota la vida, avui és pràcticament impossible.

Aquesta realitat s'ha de viure en positiu i intentar veure-hi els avantatges i minimitzar els efectes negatius. Cal que tot l'entorn ho tingui assumit i busquem complicitats i evitem contradiccions. Si la feina no és segura no ens podem aventurar a comprar un habitatge, sinó que convé potenciar el lloguer dels habitatges a uns preus decents i assumibles pels joves.

La inseguretat o provisionalitat de la feina haurà d'anar de la mà d'altres components temporals i condicionats. En política ens estem trobant que les grans majories s'han acabat, no sé si definitivament, però sí temporalment. Cada vegada hi ha més estats europeus amb governs que caminen sobre la maroma. Això obliga a canviar la manera d'actuar i ens trobem que Espanya, que sempre arriba tard, no sap com encarar-ho sense provocar un crisi profunda.

Rajoy ja no es nega a parlar amb els partits nacionalistes, i busca aconseguir el consens que fa tants anys li hem reclamat sense aconseguir cap tipus d'èxit.

La conformació d'un nou govern estatal amb l'actual equilibri de forces del Congrés serà complicat, però ens permetrà veure la capacitat dels nostres polítics per consensuar i pactar programes, aprenent a renunciar i a no viure amb la veritat absoluta.

Aquest esforç que hauran de fer els nostres polítics és semblant al que han de fer els nostres joves per fer-se un lloc a la vida, professionalment, i aconseguir una certa estabilitat que els permeti gaudir de la vida sense excessiva pressió.

Els partits polítics van prenent posicions

Avui s'ha sabut que l'Oriol Pujol renuncia a la secretaria general de CDC i al seu escó al Parlament. Feia molt temps, massa, que CDC vivia una situació de provisionalitat a l'espera de com quedava esquitxat Oriol Pujol, judicialment. Sembla ser que el partit no podia esperar més i per això aquesta renúncia.

Això passa el mateix dia que es confirma que abans d'acabar el mes hi haurà un cita entre els presidents Mas i Rajoy. Serà una cita amb llums i taquígrafs, perquè els barons del PP, els presidents autonòmics del partit del govern i totes aquelles persones sensibles amb Catalunya, puguin veure i escoltar que fa i diu Rajoy, perquè no es comprometi en res que els pogués perjudicar.

La posició de la CUP, que va aprovar aquest cap de setmana, de cridar a la resistència, és valenta i també coherent, encara que no es troba en el millor moment. Difícilment una societat, com la catalana, que el fet sobiranista pesa sobretot en la classe mitjana, i que encara té molt a perdre, posarà en perill el seu patrimoni i benestar per defensar una independència que tampoc està massa clara.

Estem esperant a veure quina fitxa mou ERC, que de moment juga molt còmodament i plàcida, sobretot si CIU els necessita per continuar aguantant el tipus. La CUP que no hi té res a perdre, políticament, intentarà anar del bracet dels nous moviments socials i polítics que volen revolucionat el sistema democràtic espanyol i català, que estan del tot obsolets, però qui haurà de tir

ar del carro encara és CIU, perquè el PSC necessita més temps.

En base a què Iceta reclama l'escó d'Elena

Miquel Iceta i Joan Ignasi Elena treuen a la llum la repetida discussió sobre la propietat dels escons guanyats en unes eleccions. Deixant de banda que els partits catalans han estat incapaços d'aprovar una llei electoral catalana, amb la llei en vigor els ciutadans votem un partit i no unes persones. Això és, si més no, formalment, ja que no tenim l'oportunitat d'escollir els membres que configuren una llista. O tots o cap.

Partint de la base que no votem les persones, quan una d'elles decideix sortir del partit, amb pura lògica hauria de renunciar a l'escó. I dic renunciar perquè la llei atorga els escons a les persones i no als partits. Com que és així, els diputats o regidors es veuen amb dret de retenir l'escó encara que surtin del partit amb qui es varen presentar en les eleccions.

En el cas que ens ocupa, el senyor Elena acusa Iceta que l'actual direcció del partit ha canviat la  posició que tenia durant la campanya electoral, i és per això que entén que potser haurien de ser els altres diputats els que haurien de renunciar a l'escó, i que els ocupessin aquelles persones que continuen pensant de la mateixa manera. És així?

La vida és molt canviant, i els partits polítics, com totes les coses, han de ser capaços d'evolucionar i adaptar-se a la realitat (també la Constitució). Una cosa és, però, adaptar-se a les circumstàncies i l'altra és capgirar les promeses i principis inicials. Ho hem dit del PP que una vegada va obtenir la majoria absoluta va realitzar tot el contrari del que ens havia promès. Això és trampa.

La discussió sobre la propietat dels escons durarà sempre, si més no mentre tinguem l'actual llei electoral i siguem incapaços d'aprovar-ne una altra que s'adapti millor a la nostra realitat. Com en Xavier Roig, miro cap a la Gran Bretanya. Tenim moltes coses a aprendre d'ells.

Les rebaixes del PSC

No sé si parlar de rebaixes o bé de subhasta perquè de fet estaríem parlant de dos postors. El PSC cansat dels crítics sobiranistes opta per subhastar-los i hi ha dos possibles compradors: ERC i ICV. Tots dos amb moltes ganes de sumar, uns per arribar aconseguir ser la primera força del país i els segons per deixar de ser un partit residual i evitar que C's els avanci.

Està força clar que l'opció sobiranista del PSC, la que posseïa l'essència del socialisme català, ha estat derrotada per una direcció totalment submisa al PSOE, que amb l'excusa del federalisme ha claudicat per acontentar el vot espanyolista que manté el partit a Catalunya.

Els que hi hem estat a prop i no ens agrada el to que està agafant, tenim molts dubtes sobre els resultats de les operacions que es puguin realitzar, potser perquè les alternatives no les veiem suficientment clares.

Sempre he defensat la necessitat d'un PSC fort al nostre país i he lamentat decisions poc afortunades dels darrers temps, amb una direcció fràgil, amb una vista posada més a Madrid que en la nostra nació, renunciant a principis que sempre havien defensat. No m'estranya el desencant de moltes famílies socialistes catalanes i la seva desorientació.

L'actual direcció del PSC aconseguirà ampliar les diferències electorals entre l'àrea metropolitana i la resta del país, on el seu paper serà merament testimonial. Tot i així caldrà veure si, fins i tot en el territori que sempre ha estat fort, no rep una patacada en benefici de C's i del propi PP, perquè quan els discursos s'assemblen tant, et pots trobar amb moltes sorpreses.

Seguirem els resultats de les primàries socialistes per a les eleccions municipals de 2015 i com es va definint la composició del partit, per anar especulant sobre els resultats que caldrà esperar, per a un mandat on probablement veurem augmentar el nombre de grups municipals dels diferents consistoris.