La calor extrema del canvi climàtic

Tenim molt interioritzat el canvi climàtic, encara que potser no acabem de saber a fons què suposa i, sobretot, quines possibilitats tenim encara per revertir la situació i com a mínim intentar d'alleugerir la situació actual i futura.

La calor que estem patint aquest estiu l'acceptem conscients que forma part del canvi climàtic, i encara que podem imaginar que la cosa anirà a més en els propers anys, no sé si som prou conscients de què pot suposar per a la nostra salut i benestar.

Aquesta setmana estem esperançats amb les previsions que la calor haig arribat a les més altes cotes de l'estiu, i que estigui previst que la propera setmana la temperatura anirà a la baixa. Probablement, si es confirmen aquestes previsions, poc a poc començarem a oblidar-nos del canvi climàtic i ja no recordarem, si més no amb tant de sofriment, la calor que hem passat durant aquest estiu.

El perill, doncs, és que, ni a nivell individual ni col·lectiu, siguem capaços de prendre mesures per evitar que l'acceleració del canvi climàtic sigui exponencial. Diuen que només ens recordem de Santa Bàrbara quan trona, i això és ben cert. Les imatges dels pantans, secs com mai, les oblidarem a mesura que arribin les pluges, i només ho recordarem a nivell estadístic quan els homes del temps ens ho expliquin al seu espai meteorològic.

No sempre valorem prou la nostra capacitat d'incidir en els efectes del canvi climàtic, i com a comunitat també hi hauria coses a fer. Aquests dies s'ha parlat dels arbres de la Riera, que són testimoni del pas dels anys. La convivència amb la natura no és fàcil i hi ha unes servituds que s'han de tenir en compte. Si bé és cert que els plàtans no requereixen de gran dedicació, tampoc és bo que se'ls ignori i no es tractin una mica més del que a simple vista sembla que està passant. La mort d'alguns d'ells i la caiguda d'alguna branca, com va ocórrer la setmana passada, ens hauria d'alertar i fer prendre mesures als nostres governants.

Gaudir de plantes i arbres als pobles i ciutats penso que és tot un luxe, però com a tal comporta un manteniment que no sempre es fa. El canvi climàtic, amb la reducció de pluges i l'augment de la temperatura no els fa cap favor, i per això convindria més dedicació. La caiguda de les fulles és una constant, abans de la temporada de tardor, com havia estat habitual. Això també s'ha de tenir en compte, perquè no genera brutícia, però sí un perill per caure les persones grans.

Amb l'esperança d'una abaixada de les temperatures voldria fer present la necessitat de no abaixar la guàrdia i oblidar-nos del canvi climàtic com si fon un mal son. El canvi persisteix, i tots plegats hem de col·laborar a disminuir els efectes, cadascú segons les seves possibilitats i responsabilitats.

Obliguen la Generalitat valenciana a comunicar-se en castellà

El Tribunal Suprem obliga la Generalitat valenciana a comunicar-se en castellà amb la Generalitat catalana. Ja no saben què més fer per menystenir la nostra llengua. Jo puc entendre que per parlar amb una comunitat de parla castellana es faci servir aquesta llengua, encara que podria fer-se perfectament en format bilingüe, però que obliguin a dues comunitats de parla catalana a haver-ho de fer en castellà no té cap sentit, només fer la guitza!

És tan ridícul com les declaracions de l'arquebisbe de valència sobre la investigació de la vacuna del coronavirus, que l'ha considerat una obra del diable. És ben bé que no tenen res a fer i s'han d'entretenir a veure què faran per emprenyar els altres. El problema és que el Tribunal Suprem és una institució que té molt poder, sobretot aquests darrers anys en què la política està a mercè d'ells. 

Espanya no pot funcionar de cap manera mentre es dediquin esforços a aquestes matèries. Serà sempre un país endarrerit respecte als països que ens envolten. Els quaranta anys de dictadura varen ser més de quaranta anys de dictadura i repressió. Encara ho estem pagant, perquè els que varen retenir el poder continuen dirigint el país, a través de l'aparell de l'Estat.

Avui també hem sentit a parlar dels GAL i dels documents que ha revelat la CIA. Veure i escoltar el PSC com intenta dissimular, en defensa de Felipe González, ratlla la ridiculesa també. Encara no han entès que governar comporta unes servituds, i s'ha d'acceptar. No es fa sempre tot bé, i per tant no cal que dissimulin, que acceptin que el president del govern socialista estava darrere els GAL, i ja està!

Menys de 4 euros per aparcar a la Riera

A la pàgina web de Ràdio Arenys he llegit la notícia de la tarifa 24 hores a l'aparcament del Xifré. Crec que és una bona notícia que no sé com serà viscuda, perquè Arenys té un problema greu d'aparcament, però un altre d'encara més greu que és conceptual. M'explico. 

Totes les accions i decisions que prenem tenen unes conseqüències, algunes favorables i d'altres que no ho són. Quan prenem aquestes decisions hem de tenir-ho en compte, per evitar que després estiguem parlant de drets erronis. Què vull dir? Si decidim tenir un cotxe, perquè ens agrada o perquè el necessitem, hem de saber que hi ha una sèrie de comoditats que ens faran més fàcil la vida, però aquesta propietat comporta unes servituds o uns costos que no ens han de venir de nou. Necessitem assegurar el vehicle, comprar benzina, pagar l'impost de circulació, fer-ne el manteniment... i buscar un aparcament, ja sigui fix o rotatiu. Voler negar aquestes necessitats seria d'estúpids.

Què és el primer que qüestionem? Pagar per aparcar! Quan l'espai és sobrer és lògic que trobis la manera d'aparcar sense que et costi diners, però quan hi ha escassetat de places d'aparcament, l'única manera possible és aconseguir la rotació o construir equipaments idonis. És tan extraordinari?

Som molts els que tenim clar que quan ens desplacem a Barcelona hem de buscar un pàrquing, pagant. No se'ns acut donar voltes fins a trobar una plaça lliure i gratuïta, a no ser que sigui en dies i hores tempestives. Per què, doncs, ens ve tan de nou que a Arenys s'hagi de pagar?

Fa ja força anys que a Arenys es va començar a pagar entrada per assistir a concerts. Quan ho vàrem instituir, va costar molt que els arenyencs entenguessin que havien de pagar l'entrada per escoltar un concert a la parròquia. Ara, la majoria de les persones que assisteixen als concerts troben la cosa més normal el fet de pagar entrada. Passarà el mateix, amb els anys, a l'hora d'aparcar a Arenys? Tindrem assumit que no hi ha lloc gratuït per a tothom, i menys al centre de la vila?

L'ajuntament ha de fer fàcil i el més econòmic possible, poder aparcar al centre d'Arenys, perquè, entre altres coses, és un benefici per al comerç vilatà. Nosaltres hem d'entendre que anar fins a la Riera en cotxe, té un cost que no podem obviar ni queixar-nos.

Cal arriscar sense radicalismes

Els radicalismes són perillosos i al mateix temps absurds. A la llarga no porten enlloc, i obliguen a rectificar a no ser que l'orgull sigui massa crescut. No estic parlant d'assumir riscos, també perillós, però necessari si no volem estancar-nos i no avançar, massa freqüent avui.

Valdria la pena diferenciar una cosa de l'altra. A vegades creiem que s'ha de cremar tot per solucionar els problemes i ho contraposem a la immobilitat. Hem de ser agosarats, però no suïcides. Per què ho dic? Doncs per responsabilitzar aquells que fan farts de llop creient que la societat avança, però desapareixen tot seguit i al final no s'ha mogut res.

En què penso? Ara mateix recordava la reacció de la nova alcaldessa de Barcelona en relació al Mobile World Congress. Per poc no s'engegava tot a rodar, per una manera errònia d'entendre el funcionament d'una societat, de col·locar elements a la dreta o a l'esquerra, sense analitzar els beneficis o perjudicis d'una decisió mal presa.

Barcelona és una gran capital, que fa gran el nostre país, però aquesta grandesa té les seves servituds, no podem negar-les, però cal fer balanç i apreciar què suma més, els perjudicis o els beneficis de celebrar un esdeveniment com aquest a casa nostra. Si no es fa a Barcelona es farà en una altra gran ciutat, i els ingressos econòmics no vindran.

L'altre dia em queixava de la inactivitat del govern municipal de la vila, avui hi pensava i em dolia veure que estem estancats i que no tenim ni idea de què volem ser en un futur proper. No hi ha risc ni ganes d'actuar. Estem fent bullir l'olla, quan hauríem d'estar planificant i posant les primeres pedres d'allò que ha de ser Arenys de Mar. No demanem que es llancin a la piscina sense aigua, sinó que arrisquin projectant l'Arenys del futur.

Un nou planeta per enviar-hi els impresentables

Potser sigui hora de centrar-nos més en buscar altres planetes on hi hagi vida semblant a la Terra, però, si pot ser, sense els vicis que ens envaeixen i ens fa ser tan mediocres. I com que els que hi entenen donen per sentat que perquè hi hagi vida ha d'haver-hi aigua, aquesta és la premissa que es persegueix.

Avui llegíem la notícia que s'ha localitzat un planeta a l'altra banda de la plaça, uns cinc-cents milions d'anys llums de distància de la Terra, que anomenen Kepler-186f, on hi podria haver aigua i, per tant, vida humana.

D'entrada, i de manera egoista, m'agradaria enviar-hi alguns humans que més aviat em fan nosa, perquè investiguessin què hi passa, i no em faria res que s'hi trobessin bé i no volguessin tornar. Em sabria greu pels seus habitants, i pel concepte que de nosaltres tindrien, però tot sigui per la causa. Vull dir que tot sigui per fer una mica de neteja a casa nostra i no haver d'aguantar impresentables com el ministre d'Interior, el president balear i el valencià, o pesades com la Camacho o la Rosa Díez, que no ens deixen ni respirar tranquils.

Ja sé que no està bé parlar d'aquesta manera precisament el Dijous Sant, el dia de l'Amor fratern, però no em negareu que no portem massa temps aguantant aquests personatges sense poder-hi fer res. Diríem que la democràcia té les seves servituds i una d'elles és la majoria absoluta, que avala qualsevol decisió, encara que sigui antinatural.

La nostra creença ens fa dir perdoneu-los perquè no saben el que fan, però jo hi afegiria: a ser possible que s'ho facin entre ells i ens deixin una mica tranquils.