Cal tocar de peus a terra

Podem estar d'acord que després de tant d'enrenou i fracassos continuats en la direcció del nostre país, convenia una pausa tranquil·la perquè ens ajudés a veure com havíem de continuar. Els fets del 2017 varen engrescar la gent que no ha trigat gaires anys a desenganyar-se. Els febles intents de mantenir la flama també han fracassat, i fruit d'això el pes dels partits independentistes va afluixar i el PSC se'n va beneficiar.

L'enfrontament sostingut entre ERC i Junts també ha estat clau a l'hora de cedir la presidència de la Generalitat al PSC, amb el dirigent més espanyolista de la història del partit català. ERC no es volia exposar a un fracàs electoral encara pitjor, si no s'arribava a l'acord d'investidura de Salvador Illa, però ara ho estem pagant.

En molts temes segur que amb l'actitud de l'actual president es podrà avançar, perquè estava clar que havíem caigut en el clot de la ingovernabilitat. Hi ha propostes que són prou interessants i que aniria bé que es tiressin endavant, però és evident que en temes de sobirania, i ja no diguem d'independència, aquí sí que tenim un mur ben alt. El nostre president no moure ni un dit per posar pegues al seu amic i president del govern espanyol. I d'això es queixen des de Junts, i amb la boca petita, també des d'ERC, encara que no poden dir gran cosa. Ells varen prendre la decisió que en aquests moments s'està valorant si va ser encertada o no.

ERC tindrà un nou president, molt probablement Oriol Junqueras. Una persona que no ha volgut desvelar què va votar quan el seu partit va posar en votació donar o no suport al PSC. No ho diu per intentar quedar bé amb tot. Una vegada més genera desconfiança, perquè no és aigua clara. No ho ha estat en el passat ni ho serà en el futur.

Els pactes de govern amb els socialistes, tant a Madrid com a Catalunya s'aguanten perquè no hi ha una alternativa que generi cap mena de confiança. Això, però no pot durar gaire i tard o d'hora ens haurem d'afrontar amb la realitat i fer el pas decidit per defensar els nostres drets. 

Relleu de protagonistes

Arran de l'aparició i desaparició immediata del president Puigdemont el dia de la investidura de Salvador Illa, ja vaig comentar en aquest blog que no ho veia clar ni ho trobava encertat. De totes maneres, cadascú té les seves raons i ja s'encarregaran de defensar-ho o criticar-ho. Tot i això, sí que voldria fer notar que l'arribada i sortida del president tindrà conseqüències. De fet, ja les està tenint. Els entesos en lleis ja han avançat que la jugada li pot comportar descrèdit entre els tribunals que fins ara l'han defensat, o si més no han evitat que els jutges espanyols l'engarjolessin. 

Avui llegia que Vox portarà als tribunals el president Rull com a còmplice de la fugida del president Puigdemont, per no haver permès, en primera instància, la inspecció del Parlament per comprovar que no s'hi amagava el president Puigdemont, i probablement hi haurà més persones a qui se citarà i, qui sap si també se'ls enviarà a judici. Tot això em recorda el discurs, de fa molts mesos, de Salvador Illa demanant girar full. Potser sí que convindria girar full, però ho hauria de fer tothom i no només els d'una banda, com semblava que l'actual president de la Generalitat apuntava.

En aquests moments ja no sé qui està encara encausat, a qui l'han indultat totalment, i qui està pendent de judici. La veritat és que no ens ho han posat fàcil, i potser per això moltes persones demanen un canvi de líders perquè tinguem tots clar amb qui podem comptar per dirigir el país, sobretot del bàndol independentista. Alguns ja han fet un pas al costat, o han dit que el farien, però d'altres continuen al davant, i ja no saps si fan més nosa que servei. 

Puigdemont, per una banda, i Junqueras, per l'altra, sembla que no volen llançar la tovallola i insisteixen en el seu protagonisme. Aquí és quan et preguntes si són prou conscients del fet que un país no pot dependre d'unes persones, i que aquestes li poden fer força mal. La idea que a la vida hi som de passada, i que no ens podem aferrar a res, sembla que no tothom ho té clar. Desitgem que no ens perjudiquin més i puguin entendre que tenen relleu, que ho pot fer tan bé o millor que ells.

Tinc la casa potes enlaire, però no l'he trobat!

L'enigma del dia és on es troba el president. Tot el país esvalotat i els espanyols molt emprenyats perquè, de moment, se'ls ha escapat de les mans. No cal posar-se nerviós i confiar en la nostra policia que coses més difícils ha resolt. 

Al marge del fons de la qüestió, que és el més important, avui ens fixem en les formes, en la picaresca, en el rebombori, en la capacitat de marejar la perdiu del president i els seus col·laboradors. De moment, el govern d'ERC és el més retratat i el que ho té més difícil per justificar res. Ni la seva incapacitat per detenir el president, ni les formes utilitzades pels Mossos d'Esquadra per foragitar els ciutadans, segons sembla amb gas pebre. 

Els vigatans, que varen rebre la seva heroïna Marta Rovira, no sé si avui la voldrien ben lluny. ERC no té marxa enrere, i per això no votaran a favor de suspendre el debat d'investidura de Salvador Illa. No ho poden fer, perquè estan agafats de mans i peus.

Tots els fets d'avui es van sumant a l'historial d'un procés que va sorprendre a mig món, que no va aconseguir arribar al final desitjat, però que encara ens aportarà moltes sorpreses. Qui cregui que tot ha acabat està molt equivocat. Una altra cosa és que els més grans tinguin l'ocasió de reviure situacions semblants.

Espanya està avergonyida per tot el que està passant. No ho poden entendre. La ràbia els cou per dins, i veuen que ni amb l'estimada col·laboració de la judicatura poden tancar el tema. La dreta està que trina, però l'esquerra socialista també. Ho han de dissimular perquè governen gràcies als que els hi fan la guitza, però estan a punt d'explotar.

Estic parlant de les formes, ja que el contingut és molt greu i no se'n pot parlar alegrament ni rient. La prevaricació dels jutges, no acceptant la llei d'amnistia aprovada pel Poder Legislatiu, és vergonyosa i delicte. Segur que arribarà un dia que des d'Europa ho deixaran clar. La llàstima de tot plegat és el temps que ha de transcórrer per deixar-los en evidència.

El temps és el nostre gran enemic, i només podem entretenir-nos contemplant anècdotes com les d'avui, que deixen en evidència la incapacitat de polítics, jutges i policia de fer bé la seva feina.

El fred de peus d'ERC

 Si una cosa podem destacar aquesta setmana, després de les votacions del Congrés de Diputats, són les manifestacions de fred de peus del govern d'ERC pel paper jugat per Junts. Al marge del resultat que s'acabi aconseguint, ja que del PSOE no ens en podem refiar gens, la reacció de diferents membres del govern català ha estat penosa. És trist que es primi l'acció partidista per sobre de l'acció de govern, en benefici de tot el país. Una cosa és malfiar-se dels pactes, que per experiència ERC ho pot entendre perfectament, i l'altra deixar veure l'enveja i ràbia respecte a Junts, perquè d'alguna manera han estat més astuts que ells, si més no aparentment, i això ven.

    Com podem anar bé si els nostres polítics prefereixen tirar-se els plats pel cap que no pas treballar per aconseguir beneficis per a Catalunya? Aquesta baralla constant entre ERC i Junts ens fa mal, i provoca una desafecció de la majoria de gent, i facilita el desplaçament cap a posicions populistes i trencadores, que sabem que no ens portaran enlloc, però que poden fer trontollar més el país.

    ERC té un problema de lideratge. Els seus consellers i alts càrrecs no tenen la capacitat mínima per ostentar els càrrecs que ocupen, i per això el país no avança. És trist que només sàpiguen desautoritzar els seus adversaris, per la por que tenen de perdre la poltrona. Estic convençut que el PSC es frega les mans ja que veu cada vegada més a prop la victòria que els ha de permetre presidir la Generalitat. ERC i Junts els hi estan posant a dit.

    Vergonya és el que sento quan escolto les declaracions de diferents conselleres d'ERC, intentant treure valor a tot allò que aconsegueix Junts amb la seva estratègia, molt més política i directa que no pas ells. ERC ha demostrat, amb tot el temps que ha presidit el govern català, la seva incapacitat per fer seure el govern espanyol i aconseguir alguna cosa. És ara que Junts en treu alguns rèdits, que de resquitllada ERC n'obté alguna cosa, però no pas per mèrits propis.

    Jo també desconfio dels pactes d'investidura i les contraprestacions pel suports als darrers decrets del PSOE, però això no treu que consideri el paper que estan jugant els membres d'ERC de ridícul, criaturer i el pitjor de tot, gens positiu per als interessos catalans. No anem bé!

Breu repàs del 2023

A finals d'any toca fer balanç i analitzar en què hem millorat i què ens queda per fer, i això ho hem de fer tant a nivell personal, familiar, o de vilatà compromès amb els altres, i assumir la responsabilitat que calgui si arribem a la conclusió que ho podíem haver fet més bé. De fet, no estaria per demés fer aquest exercici cada vespre abans de dormir, per allò de no deixar-ho per a l'últim dia, i així seríem a temps a rectificar abans no fos massa tard.

    Recordo que acabava l'any 2022 prometent que en el nou any, aquest que acabarem demà mateix, ho faríem millor. Al marge de com ens hem comportat individualment cadascú de nosaltres, crec que haurem d'admetre que en general tots plegats hem suspès. Només en el capítol de la guerra, hem d'anotar que no hem estat capaços d'aturar el conflicte entre Rússia i Ucraïna, i hi hem d'afegir el genocidi de Gaza, sense oblidar-nos de tot el que està passant en altres territoris que, en no parlar-ne, sembla que estiguin tots calmats. 

    Sense pretendre ser exhaustiu em venen a la memòria els conflictes del Iemen, Etiòpia i Eritrea, Sudan, el Sahel, Armènia i Azerbaidjan, Somàlia, Síria, República Democràtica del Congo, Mali, Nigèria... per no parlar de tot el que està passant a l'Iran, l'Afganistan o Birmània, per posar més exemples. De la majoria d'ells amb prou feines en tenim notícies, i ja se sap que si no ho veiem és que no passa. Trist, molt trist!

    Més enllà dels conflictes bèl·lics, també ha estat un any en què l'extrema dreta ha anat avançant en el món occidental, fruit del desgast dels governs estatals, incapaços de resoldre els problemes de la ciutadania, corromputs, molts d'ells, i superats per un discurs populista i trencador del sistema, que intenta convèncer la gent que la solució passa per ells. Una situació que ens recorda el segle passat, el període entre les dues guerres mundials, i que ens fa témer el pitjor.

    I a casa nostra continuem amb un govern gris, que no genera cap tipus de confiança ni esperances per al futur, amb un parèntesi obert pels resultats electorals del mes de juliol, i que han donat ales als partits independentistes catalans, en ser claus per al manteniment del govern socialista, però sense que ho acabem de veure gaire clar. Un parèntesi que de ben segur tancarem el 2024, quan podrem constatar si totes les promeses de la investidura es fan realitat o acaben en un no-res. 

    Ens haurem de conformar en esforçar-nos per millorar personalment, i somiar en la possibilitat que els reis mags, que tantes il·lusions proporcionen a la quitxalla, ens regalin uns dirigents mundials nous, que siguin capaços de redreçar un camí que fa massa anys que fa marrades.

Hereu, premi de consolació

El CEO publicava l'altre dia les expectatives dels partits polítics catalans després dels pactes a què han arribat els partits independentistes amb el PSOE, per a la investidura de Pedro Sánchez. El guanyador, per golejada era el PSC, mentre que ERC anava fent la viu-viu, i Junts s'enfonsava. L'esforç de Puigdemont no els salvava de la desfeta. Però ai! avui ens comuniquen els nous ministres del govern socialista i... on és el PSC?

L'amic, defensor fidel del president, l'incansable Miquel Iceta ha desaparegut de la llista. L'han jubilat abans d'hora i enviat, junt amb l'exalcaldessa de Gavà, cap a casa que ja n'hi ha prou. De la senyora Sánchez es podia esperar. No ha estat a l'alçada, probablement sense que ningú se n'hagi estranyat. Iceta, però, que va entrar de ministre una mica d'esquitllada, ara semblava que li havien d'agrair el suport explícit al president, però no. La política és desagraïda.

I el PSC ha saltat dient que tots molt bé, però és més una reacció per dissimular el desengany, que res més. Li han donat el ministeri a una persona de perfil baix. Ni el seu pas per l'alcaldia de Barcelona el va enfilar gaire amunt. El premi al ministeri pot acabar sent un càstig. Veurem si aconsegueix fer petjada, que es noti més que el seu pas per la plaça de Sant Jaume.

I jo em pregunto, què farà ara en Miquel Iceta? Durant tota la seva vida ha estat a la cuina del PSC, remenant les cireres, posant i traient, i encara que s'ho hagi passat molt bé, m'imagino que tornar-hi ara, després del seu pas pel ministeri, no deu ser el que més li vingui de gust. Però la veritat no la sabrem pas. Si una cosa tenen els polítics professionals, aquells que no han fet res més a la seva vida més enllà d'estar dins d'un partit polític i anar escalant posicions, és que no ens diuen la veritat. Ni són transparents ni sincers.

Encara no he tingut temps de llegir gaires comentaris ni escrits al respecte, però segur que en aquests propers dies en tindrem l'ocasió. És una estratègia del president Sánchez o un descuit? De catalans ja se'n trobarà prou com per tenir-me més al costat? O es tracta de potenciar els socialistes del centre, els que més problemes li han posat a l'hora de pactar amb els independentistes? I Marlaska? A mi que algú m'ho expliqui. Jo només ho entenc per tal de tenir-lo a prop i que lluny no li comportés més problemes del compte. Doneu-li un càrrec i estarà callat. M'imagino que això és la política dels partits. La que hem de patir i aprendre a conviure-hi.

Un discurs crític i valent

Segur que se m'han escapat detalls interessants del debat d'investidura del president Pedro Sánchez, perquè no l'he seguit en directe i m'he limitat a llegir, a posteriori, comentaris i anècdotes de les diferents intervencions dels nostres polítics. Cada vegada em costa més estar concentrat seguint els debats, i opto per llegir les cròniques, parant atenció en els aspectes que em semblen més interessants, i ometent la palla que acostuma a intoxicar.

M'ha agradat la intervenció del representant d'ERC, el senyor Rufián, a la sessió de dimecres i que he pogut escoltar a les xarxes socials. Gabriel Rufián és una persona que en més d'una ocasió he criticat, per la seva manera de fer i dir les coses, i que per tant és just que ara ho destaqui. La crítica, sempre subjectiva, s'ha de poder fer sense partidismes ni manies personals, i quan estàs d'acord amb les paraules i el discurs, has de saber-ho reconèixer. La polarització que ens domina des de fa un temps, trenca aquesta dinàmica que hauríem de ser capaços de recuperar.

La ironia, típica en el diputat, va ser present en tota la seva intervenció, sense deixar-se cap detall al calaix que no fos important d'explicitar, contra una dreta que ha sortit de mare, i un president que no ens acaba de generar la confiança suficient per creure en el futur. 

Rufián va deixar les coses molt clares a aquesta dreta que l'únic problema que té és que no ha aconseguit recuperar la Moncloa, que és l'única cosa que els interessava, i que han posat l'amnistia com a excusa per fer desestabilitzar políticament el país i intentar que la investidura del líder socialista fes fallida.

El diputat va deixar en evidència l'herència franquista de la dreta espanyola, i amb suficients exemples de situacions que retraten quin tipus de polítics tenim al país, i com es manipula la ciutadania per aconseguir el poder al preu que sigui.

No sé si el pacte in extremis contra la dreta extrema espanyola tindrà una durada gaire llarga, però si més no ha quedat evident que Espanya no podia permetre que Vox condicionés el govern d'una dreta en hores baixes, que subsisteix gràcies al suport d'uns mitjans de comunicació, però sobretot dels poders judicial i econòmic del país, que enyoren l'etapa franquista i no suporten la idea que l'esquerra es mantingui en el govern, i encara menys si això es fa gràcies al suport dels independentistes catalans.

Pensar en la repercussió de les paraules d'un diputat en seu parlamentària es fa molt difícil, i encara més quan pel carrer es succeeixen actes frívols i cavernícoles que ens provoquen vergonya aliena.

Extravagants pul·lulant pels carrers

Probablement avui tocaria parlar del debat d'investidura del president del govern espanyol, de tot el que ha passat durant la primera sessió, esperant quins seran els resultats de la votació de demà dijous, però no ho podré fer. No ho he seguit ni poc ni molt, encara que estic segur que ràpidament em posaré en sintonia i coneixeré tot el que ha succeït i s'ha dit. Sí que puc parlar de la pena que tinc en veure la reacció de molts ciutadans espanyols, demostrant la seva ignorància, però també l'odi que no sé ben bé d'on els ve.

No vull pas dir que tots els simpatitzants de Vox i PP siguin uns ignorants, ni que no puguin manifestar-se en contra del pacte d'investidura, sobretot tenint en compte com s'ha gestat tot plegat. Sí que és cert que a l'hora d'analitzar-ho no podem oblidar-nos de tot el que han fet personatges com Aznar i Rajoy, i no donar-los una bona part de la culpa. Això no treu, però, que segons quines manifestacions, declaracions i sobreactuacions, resultin extravagants, humiliants i vergonyoses.

Em fa vergonya que els europeus puguin pensar que tots som iguals. No pretenc passar per una persona millor que els altres, però diferent, i sí, molt millor que segons quins personatges que estan sortint a les televisions i les xarxes socials. Com a mínim tinc el sentit del ridícul ben present, i la voluntat d'escoltar els altres, encara que no pensin igual, respectar-los com a persones. Algunes d'aquestes, el seu comportament és força dubtós i surt fora de la racionalitat.

Voldria pensar que les declaracions i manifestacions que han tingut lloc avui a la seu del Congrés de Diputats de Madrid hauran estat a l'altura d'uns polítics, que ens representen, i que han de conduir el país o fiscalitzar la feina dels encarregats a governar. Em temo, però, per experiència, que alguna o altra beneiteria haurà aparegut i potser m'he estalviat algun moment desagradable, de vergonya aliena.

Ho he dit moltes vegades, perquè ho crec fermament. Espanya necessita una dreta civilitzada, capaç d'aglutinar totes aquelles persones que no tenen pensaments socialistes i de progrés social. Mentre la dreta espanyola vagi de la mà de l'extrema dreta, sense aparents diferències, el país no anirà bé. Aquesta dreta ha fet bo al president socialista, malgrat ser qui és i com és. Una persona que ha incomplert tots els compromisos adquirits, sense que passés cap mica de vergonya. Un president que ha fet gala de ser el més progressista de la història, quan els beneficis per a l'esquerra encara estan per veure. Malgrat tot, però, veient el panorama que ens brinda la dreta, no hi ha cap dubte que la majoria d'espanyols tenen clar què no pot passar si volem avançar en democràcia i drets socials. 

Més braços enlaire que mai!

Aquests dies, arran de les protestes contra l’amnistia, amb concentració de persones davant de la seu dels socialistes a Madrid, però també a altres punts d’Espanya, Barcelona inclosa, he pensat que em molestaria que al meu bàndol hi haguessin els nostàlgics del franquisme amb tots els símbols acreditatius. De fet, parlem de nostàlgics, però la majoria d’ells no varen viure el franquisme. Ni el varen patir ni se’n varen beneficiar, perquè simplement no havien nascut, i no crec que tots ells siguin fills de famílies franquistes.

He dit que em molestaria a no ser que jo també combregués amb aquesta ideologia, que no és el cas. Això em fa pensar que a la majoria de votants i simpatitzants del PP ja els està bé, però segurament que no a tothom, i com a mínim n’hi ha alguns que l’etiqueta que els hi col·loquem, simplement els molesta per les conseqüències que hi pugui haver, electoralment, en un futur, més que no pas per defensar un model de societat autoritària i irrespectuosa amb el dret d’expressió.

Les imatges, que he contemplat en comptagotes, són prou explícites i, si bé entenc l’enuig d’una part de la població espanyola, votants de la dreta i també socialistes, deixen en evidència una manera d’entendre la política, la democràcia i la convivència, que preocupa. Sobretot perquè ens genera molts dubtes de cara el futur.

La dreta del PP no ha paït que havent guanyat les eleccions no pugui governar. No entén, o ho fa veure, que només és capaç de sumar l’extrema dreta, i que això vol dir alguna cosa. Ja sé que l’aritmètica dels resultats és la que és i que en aquests moments la dreta no pot prescindir de l’extrema dreta, però potser no és una casualitat, sinó que el seu discurs, tan esbiaixat a l’extrem, només els podia conduir a on som ara.

El PP s’esforça a animar els seus a manifestar-se contra el pacte dels socialistes amb els independentistes simplement perquè voldrien investir el seu líder com a president del govern espanyol, i per això els cal soroll, però voldrien que la gent no s’esvalotés tant com fins ara, però tenen els seguidors que tenen, i també uns dirigents que han provocat la irritació, com és el cas de la presidenta de la Comunitat de Madrid. Normalment les coses no surten perquè sí. Sempre hi ha unes actuacions prèvies que condicionen l’actuació de les masses. La història en va plena.

Per cert, deixeu-me que apunti una curiositat: als jutges no els agrada l’amnistia tal com sembla que plantegen PSOE i Junts, ja que dona a entendre que no es pot confiar en la seva feina. A algú li ve de nou? ¿No creuen que és precisament la desconfiança total amb la manera de practicar la justícia a Espanya l’origen de tots els mals? Reconec que el lawfare és delicat i fins i tot perillós, però els fets potser donen la raó als que en desconfien. No ho veieu igual?

Com tenim el pacte?

Voldria equivocar-me, però no em refio del pacte a què han arribat ERC i el PSOE per a la investidura de Pedro Sánchez. Ni el president en funcions és garantia de compliment dels pactes i compromisos, ni el president català i el seu partit no han demostrat fins ara que no els aixequen la camisa a la primera de canvi. Tothom els ha pres el pèl i els socialistes espanyols en són uns experts. I així ens va.

Em fa por que les ganes d’ERC de passar la mà per la cara a Junts a l’hora de negociar amb el PSOE no ens acabi estimbant pel pedregar. No seria la primera vegada, ni tampoc serà l’última. Ens considerem molt espavilats, però tothom s’hi atreveix.

El PSOE, amb Pedro Sánchez liderant-lo, farà qualsevol promesa per tal d’aconseguir els vots independentistes per a la investidura, per després demostrar que no té cap mena d’escrúpols per incomplir els pactes. I què hi farem nosaltres? Abaixar el cap, com sempre. I tot això al marge del que pugui fer el Senat, el PP i el Poder judicial. Fins i tot no caldran, perquè tot plegat quedi en no-res.

L’expresident Puigdemont va movent fitxes i té a tothom intrigat. Pactarà? Reconec que negociar amb el PSOE no ha de ser fàcil, però em preocupen massa els egos dels negociadors. Em preocupa la hipocresia dels socialistes que dirà tot allò que faci falta per aconseguir els vots. Després, quan tingui la presidència, farà i desfarà a la seva conveniència i el PSC, que podria intercedir per defensar Catalunya, no mourà ni un dit. Són el que són i ja ens ho han demostrat.

Hi ha un cronòmetre i una data límit, i com a mínim això farà que la situació no s’eternitzi. Vivim en un país de pandereta, amb uns polítics mediocres, uns poders fàctics ancorats al franquisme, i una esquerra que no ha estat a l'altura quan n’ha tingut l’oportunitat. I amb tot això hi ha els problemes d’encaixar Catalunya que arrosseguem des de fa tres segles. Està vist i comprovat que el marc no és el més idoni per avançar, i encara menys per cantar victòria.

Qui confia en les promeses del govern?

No hi ha dia que no llegim algun comentari sobre incompliment de compromisos per part del govern. S'ha convertit en un fet usual i gairebé ho hem normalitzat. Simplement se'n fa menció i es posa al calaix dels records efímers, fins que algú en fa un estudi per refrescar la memòria.

I això ho dic ara que estem en un període de negociacions entre el president del govern espanyol en funcions i els partits independentistes catalans que l'hi han de permetre la investidura. Unes negociacions que hauran d'acabar amb un acord o no, i per tant en un compromís per part de Pedro Sánchez en una colla de reivindicacions, algunes de les quals són històriques.

Si veiem que les promeses se les emporta el vent i se n'acaben complint menys de la meitat, quina credibilitat pot tenir el que prometi Pedro Sánchez per ser investit? Si Catalunya ha vist que, mani qui mani a Madrid, les inversions promeses, que sempre són inferiors a les que tocaria, no s'acaben realitzant, o se'n porten a terme moltes menys de les aprovades, què podem esperar del nou govern espanyol.

És cert que vetar Pedro Sánchez i facilitar que, amb unes noves eleccions, arribi al poder el PP de la mà de Vox, no és cap garantia de millora ni d'esperança. Però tampoc il·lusiona gaire pensar que l'acord que es pugui acabar pactant amb el líder socialista arriba a bon port. Potser, per això, hi ha tants catalans que s'hi giren d'esquena i no segueixen la informació sobre les negociacions, perquè ja saben que tot quedarà en no-res.

L'amnistia, el reconeixement diferencial de Catalunya, la protecció del català, el traspàs de Rodalies, i tantes altres coses que sonen aquests dies, no són d'ara, sinó que arrosseguem de fa molt temps. I tenim prou motius per desconfiar-ne. Si ens centrem en Rodalies, que semblaria una cosa fàcil de traspassar, veiem quina és la posició del govern espanyol, amb la ministra catalana al capdavant: traspàs, en tot cas, de les línies que només circulen dins de la comunitat, és a dir, la insignificança personificada. I com queda resolta la mala gestió que se'n fa des de Madrid? No solucionem res!

És per això el meu escepticisme amb tot el que va sortint a la premsa i les xarxes socials. Tant de bo que m'equivoqui, però sigui quin sigui l'acord final d'investidura, Catalunya continuarà marginada pel govern espanyol de torn.

L'extrema dreta treu el nas a l'Argentina

Les eleccions d'avui a l'Argentina segueixen una mica el patró del que s'ha anat veient a molts països, on l'extrema dreta guanya terreny, fins al punt de quedar en primer lloc, gràcies a la desconfiança general a la vella política, als de sempre, del color que siguin, però que no han resolt els principals problemes de la societat, i en moltes ocasions han donat mostres de corrupció.

No he seguit la prèvia de les eleccions, més enllà d'algunes imatges d'un candidat d'extrema dreta embogit i amb moltes ganes de guanyar. Un candidat a qui li fan costat els partits d'extrema dreta de la resta del món, units pel desig comú de fer fora els governants de sempre. I la gent se'ls creu.

La situació econòmica d'Argentina convida l'extrema dreta, pel descontentament general i els problemes que la majoria de la gent pateix. També la corrupció històrica dels antics governants és una falca perquè personatges com Javier Milei puguin arribar al govern de la nació. Uns polítics que no seran la solució per a les classes populars i les més deprimides, però que el seu desengany amb els actuals governants fa que busquin una alternativa, i aquesta ve de la mà de l'engany, el populisme i el llenguatge xavacà.

Segons he pogut llegir tot fa pensar que la victòria serà pel candidat de l'extrema dreta i que el final es decidirà en una segona volta, a mitjans de novembre, entre ell i el que quedi en segon lloc en les votacions d'avui. No sé si serà el mateix que a França, on gràcies a una segona volta es varen estalviar ser governats per l'extrema dreta. Un país més, doncs, que l'extrema dreta arriba molt lluny i no acaba governant pels pèls. 

A Espanya, això encara no ha passat, però a nivell autonòmic ja tenim moltes comunitats governades amb el suport de Vox i, per tant, amb la pressió que exerceixen sobre un Partit Popular feble, amb les mans lligades i acceptant tot allò que probablement no gosarien fer sols, però que poden penjar-li la llufa al seu soci de govern. Només l'experiència d'aquestes comunitats ens pot alliberar de l'entrada de l'extrema dreta al govern de l'Estat. Tot això si tira endavant el pacte d'investidura a favor de Pedro Sánchez, ja que amb unes noves eleccions, el canvi de paradigma podria ser una realitat.

No ens oblidem dels immigrants!

Es fa difícil aquests dies escriure i no parlar del conflicte obert entre israelians i palestins. De fet el conflicte no és d'ara, sinó que s'arrossega de fa una bona colla d'anys, però aquests dies, després de l'atac de Hamàs el dissabte passat i la brutal resposta del govern israelià, s'ha fet més que evident, o si més no, nosaltres en prenem més consciència perquè ho veiem a totes hores del dia.

Es fa difícil no parlar del tema de la guerra oberta i els centenars de morts, però hi ha prou temes que hem de tenir presents i pensar-hi. Temes com la immigració i les morts que també se succeeixen en els intents per arribar a Europa. Avui mateix s'ha intervingut vuit embarcacions amb més de 450 persones a bord. Un fet, la immigració, que no té l'empara legal que caldria.

He escrit moltes vegades en aquest blog que la llei d'estrangeria a Espanya és un peix que es mossega la cua. Els estrangers que aconsegueixen arribar al país, si no són comunitaris o bé rics, no tenen cap possibilitat de viure de manera legal. No poden accedir al treball i en molts municipis els és molt complicat poder-s'hi empadronar i tenir accés a l'educació i a la sanitat.

Ja sé que estem molt preocupats per la negociació de la investidura del nou president del govern espanyol, i no dic que no sigui important. El problema és que quan no és un all és una ceba, i mai trobem el moment de resoldre temes, com la immigració, que es troben deixats de la mà de Déu, pagant-ne les conseqüències els menys afavorits, els més vulnerables, com sempre.

Puc entendre que la dreta espanyola, quan ha estat al govern, no hagi fet res per trobar una solució definitiva a la integració de la immigració, evitant que malvisquin i hagin de treballar en negre o delinquir, per pura subsistència. El que no s'entén és que l'esquerra progressista tampoc hagi mogut un dit per resoldre-ho. On és el progressisme? On és la mirada als més febles?

He aparcat per uns moments la guerra a Gaza, sense deixar de mirar-hi a reüll, pel mal de cor que provoca, per parlar d'un altre tema que no és nou, però com que ningú fa res per solucionar-ho, n'hem d'anar parlant sovint. Sisplau, que algú faci alguna cosa per trobar una resposta a una situació anòmala que no té cap mena de sentit i que fa viure malament a moltes persones. Persones que no han tingut la sort de molts, de poder viure dignament al nostre país de naixement.

Plou sobre mullat

De fet, l'expressió amb què titulo el meu post no és massa escaient en un temps de sequera preocupant. Arribarà un dia que no s'entendrà si no tens una edat, per recordar aquells temps en què la pluja venia de manera més o menys regular. Sempre ens queixàvem que al nostre país la pluja no sabia ploure, però ara ja passa de taca d'oli, per emprar una altra expressió que, al preu que va l'oli, potser també haurem d'arraconar.

Amb el títol em volia referir als sismes recents a l'Afganistan que han provocat milers de morts. No hi ha prou desgràcies al país com perquè a sobre els fenòmens naturals castiguin la població. Si bé és cert que aquests fenòmens estan força repartits pel món, no és menys cert que les pitjors conseqüències se les emporten els països més pobres, amb més problemes acumulats.

I els terratrèmols han passat força desapercebuts arreu del món pel fet de coincidir amb l'atac sorpresa de Hamàs i les seves conseqüències. Encara que el nombre de morts serà menor, la guerra declarada a Israel s'emporta les primeres pàgines dels telenotícies i la premsa en general.

Tot plegat ens ha de fer pensar que a vegades ens queixem sense gaires motius, o si més no amb menys dret que moltes altres persones que quan se'n surten d'una n'entren a una altra, i no deixen de patir per la seva supervivència, sigui per causes naturals o per la manera de governar d'uns autòcrates o fanàtics, que agredeixen els més dèbils.

A casa nostra estem distrets amb les negociacions per la investidura del nou president del govern espanyol, i avui amb la manifestació de les forces de la dreta i l'extrema dreta, contra el gran crim que suposaria l'aprovació de l'amnistia per a uns delirants enemics de la unitat sagrada de l'Estat espanyol.

Cadascú es distreu amb el que vol, o el que pot, però en tot cas tinguem la festa en pau, i no arribem als extrems que una part de la població mundial ha de viure i patir, sense possibilitats de fer res per evitar-ho.

És per això que des d'aquí el meu record i solidaritat amb totes les persones que pateixen, han perdut familiars i amics, i no tenen el futur gens clar, siguin joves o no tan joves. 

Especulant sobre la investidura

Què hi ha al darrere de les negociacions per a la investidura de Pedro Sánchez? Trobo que tots plegats especulem molt, però potser té lògica per la importància del tema i el futur immediat de l'estat espanyol. La premsa, els articulistes, les xarxes socials, les xerrades al cafè, o a l'hora de dinar, estan plens de comentaris sobre què diu un i altre, què pensa fer el president en funcions, com reaccionarà el seu partit, i en concret els famosos barons... I els partits independentistes, fins on seran capaços d'exigir i quan destensaran la corda per no haver d'arribar a les eleccions?

Jo m'imagino que la cosa va per oferir l'amnistia i que ens oblidem del referèndum. És una manera de justificar als socialistes més crítics que regala amnistia a canvi de posar pau i deixar de banda qualsevol intent de demanar què volem els catalans. Si Pedro Sánchez ho ha de donar tot, com ho justificarà davant dels seus?

Però, i els partits independentistes com tenen pensat explicar la seva decisió final? Probablement aquí rau la clau de tot, perquè en definitiva són els que poden decantar la balança. Els dirigents d'ERC i Junts tenen uns militants, simpatitzants i votants molt heterogenis. Alguns d'ells tenen molt clar que s'ha d'anar a màxims i no fer cap tipus de concessió. Exigir-ho tot. D'altres són més cauts i temen més una nova convocatòria electoral que faciliti la majoria dels partits de dreta i extrema dreta. Davant d'aquest perill, prefereixen moderar-se i que els seus dirigents no tensin la corda fins a trencar-la. I segur que n'hi d'altres que ja li donarien el vot, només pel fet que el PP es quedi a l'oposició, si més no durant quatre anys més.

És per això que facin el que facin els negociadors del vot d'investidura, rebran una allau de crítiques, d'un costat o l'altre. Potser això farà que siguin més lliures a l'hora de decidir-se, sabent que no deixaran contents a tothom. 

Com podeu veure també he entrat en el joc de l'especulació. Suposo que en aquests moments no podem fer res més. Però hi ha una cosa que hem de tenir molt clara, i és que no és el mateix opinar des de fora que des de dins. No és el mateix prendre una decisió que analitzar si qui l'ha pres ho ha fet bé o no. Estem en un país on cada quatre anys, si no és abans, decidim qui volem que ens governi. No estem en una democràcia participativa, sinó representativa. És per això que l'única cosa que podem fer és, quan ens deixen, votar les persones que creiem que ho poden fer més bé, i entretant intentar canviar el sistema, perquè la participació sigui cada vegada més real, acceptada, i per què no, exigible. 

Junts torna a enredar la troca

Segons he pogut llegir, Junts, que s'ha envalentit després de l'acord assolit per votar la presidenta del Congrés de Diputats, demana que per aconseguir la investidura, Pedro Sánchez ha de pactar l'amnistia, incorporant-hi Laura Borràs, pels fets al capdavant de l'Institut de les Lletres Catalanes.

Ja ho he dit en altres ocasions, però ara que torna a sortir el tema, i que es posa com a condició per arribar a un acord d'investidura, vull recordar que no es poden confondre les coses i per tant no es pot estar enredant a la gent. Laura Borràs va ser condemnada per haver fraccionat contractes i d'aquesta manera haver afavorit empreses de la seva corda. 

Podem estar d'acord que el judici i posterior condemna va ser molt estricte si ho comparem amb altres casos similars, i això segur que té a veure amb el càrrec que ocupava i amb el marc de les condemnes i judicis pel procés d'independència. Malgrat tot, s'ha de dir les coses pel seu nom i no barrejar-les.

Junts té tot el dret de demanar l'amnistia, també de la senyora Laura Borràs, com també podria demanar-la per a altres persones i casos que ara desconeixem, però ficar-ho en el mateix sac de les negociacions no és la millor manera de clarificar les coses. 

Crec que la posició de Junts, si es manté, no ajudarà a arreglar les coses. Tot i entenent que la senyora Borràs ha pagat el preu de la seva posició, manera de pensar i dir, en un entorn gens favorable, el delicte pel qual se la condemna no té a veure amb el procés independentista, sinó amb la corrupció. Podem estar d'acord que no hi havia lucre personal, però això la condemna ja ho deu tenir en compte.

El fraccionament dels contractes per esdevenir menors i no haver de passar pels controls dels contractes majors, és una pràctica massa habitual. S'hauria de vetllar perquè això no passés i denunciar aquelles pràctiques que, per les raons que siguin, no arriben a ser jutjades. Caldria no fer diferències en funció de si una persona o un partit polític et cau més bé o no, però dit això, al final qui no actua d'acord amb la llei administrativa, i contracta directament a qui li ve de gust, ha de pagar-ne les conseqüències.

M'imagino que les negociacions per a la investidura seran llargues i complexes, i no serà aquesta la principal causa de malestar. De totes maneres els ciutadans voldríem que els nostres representants polítics fossin coherents, transparents i amb les idees clares. No maregem la perdiu, perquè llavors perdrem bous i esquelles.

C's no es presentarà a la presa de possessió del nou president

Segons ha manifestat el senyor Carrizosa el seu grup parlamentari no assistirà a la presa de possessió del nou president de la Generalitat. De fet resulta molt poc significativa la seva presència o no a l'acte, ja que només es tracta de sis diputats. No és el mateix de quan eren majoria i es podien notar sensiblement les seves cadires buides.

Ciutadans avui no representa gairebé res dins del Parlament, i fa honor al seu respecte sobre les institucions catalanes. Ja sabem que el partit polític va néixer precisament per menystenir-les i atacar la llengua i la singularitat del país. Avui, doncs són uns fracassats que han vist en què quedava el seu discurs.

La gran sort del nostre Parlament i en conseqüència del país, és que s'hagi substituït Ciutadans pel PSC. S'ha tornat a una normalitat que havia sorprès a propis i a estranys. El seu discurs crític sense aportar res en positiu, tenia els dies comptats, i això s'ha vist no només a Catalunya, sinó també a Espanya i darrerament a la comunitat de Madrid.

L'absència de ciutadans ratifica la seva insignificança i el camí a la seva desaparició del panorama polític català. Al PSC no li agrada la investidura d'Aragonès, però es manté ferm en la seva convicció que s'ha jugar el joc democràtic i respectar les majories parlamentàries. No n'hi ha prou en guanyar, sinó que s'ha de ser capaç de convèncer i formar la majoria necessària per poder governar. Ciutadans no en va ser capaç, però ara amb sis diputats ni opta a donar veu als seus electors.

Empentes per arribar a dalt

Encara no s'ha investit president i un dels socis ja té problemes interns. No cal esperar les disputes entre els dos partits polítics, sinó que un mateix ja té trifulgues. Es tracta de JxCat que, una vegada s'ha sabut que Elsa Artadi renunciava a formar part del govern i a la possible vicepresidència, ara es barallen els diferents socis de JxCat per ocupar el seu lloc. Això de dir-se junts no acaba de ser gaire adient.

Aquesta tarda té lloc la primera sessió del debat d'investidura que sembla ser que serà el definitiu i el que permetrà que ERC recuperi la presidència d'un govern de la Generalitat. Pere Aragonès ha tingut molts contratemps per assolir la presidència, però després del pacte a què varen arribar els dos socis de govern, ara sí que podrà ser escollit president.

Ha arribat el moment de fer circular els rumors de noms de possibles consellers i conselleres, i quan es donava per suposat que Artadi seria a la llista, ahir va donar la sorpresa manifestant que hi renunciava per dedicar-se al partit i a l'Ajuntament de Barcelona. Probablement es confirmi que serà la propera candidata a l'alcaldia per part de JxCat.

Si JxCat tenia problemes per trobar la paritat de consellers i conselleres, la renúncia d'Artadi encara els ho posa més difícil, però a més, hi ha baralles internes per ocupar aquesta plaça. A diferència d'ERC, que sembla que de moment tots van en la mateixa direcció, a JxCat hi ha diversitat d'opinions i això els pot fer difícil cosir ferides i treballar plegats. Sembla com si no hi pogués haver tranquil·litat a Palau, i que resolt un entrebanc en sorgeixi un altre de nou, per així anar-nos entretenint i dedicar poc temps i energies als veritables problemes de la societat.

Demanem que posin seny tots plegats i que comencin a treballar. Hi ha molta feina a fer i ja s'ha perdut massa temps.

Catalunya no es mereix aquests polítics

L'impàs en la investidura del president de la Generalitat es manifesta a les xarxes socials amb molta crispació entre simpatitzants d'ERC i JxCat, també en escrits de col·laboradors a la premsa, amb referències a aquesta situació, algun d'ells molt interessants. Una menció especial l'escrit de Joan B. Culla, a l'ARA, que acaba referint-se al Consell per la República, donant-li el sentit i valor que té i no més.

Resulta força desagradable viure la situació que estem vivint aquests dies, després de tants mesos de desgovern i amb un futur gens clar. No hi ha cap garantia que una vegada constituït el govern entre ERC i JxCat hi hagi prou sintonia per avançar, i això encara ens desespera més.

Avui hi ha hagut el segon debat i intent d'investidura i el resultat ha estat el mateix. No l'he seguit, perquè no em dona la gana de perdre el temps escoltant polítics amb tan poc respecte als que els han votat. Això no és el que volem, i el problema és el de sempre: ens fa falta polítics competents.

La picabaralla entre uns i altres no va més enllà de les ganes de protagonisme de les dues parts, però algú s'oblida que les urnes varen parlar i ara no és JxCat qui està per davant, sinó ERC. Crec que m'hi referia ahir mateix, quan deia que JxCat encara no ha paït haver quedat per sota d'ERC, i això és un signe de debilitat i poca maduresa política. No em mereixen més respecte del que demostren envers nosaltres, i espero que el temps els situï al seu lloc.

No ens toca res més que esperar més intents, però el que han de saber és que la gent està molt cansada d'ells, i que el dia menys pensat es poden trobar amb un disgust no esperat. És una llàstima que es perdin tantes oportunitats per avançar i aprofitar el talent que la nostra societat té i que ara es troba adormit. Ho demanàvem abans de les darreres eleccions, però els polítics són els mateixos i la seva mediocritat també.

Una sortida intel·ligent a l'impàs actual

Crec que la proposta de Germà Bel que fa a JxCat, de votar favorablement a la investidura de Pere Aragonès i quedar-se fora del govern, seria una proposta intel·ligent, políticament. L'altra cosa és si realment són prou intel·ligents, o millor dit, si són prou responsables políticament parlant, per prendre una decisió com aquesta. Tinc clar que JxCat encara no ha paït haver quedat pel darrere d'ERC i que per això va donant llargues al pacte.

Si realment pensen que el president ha de ser Pere Aragonès, i això s'entendria pel fet d'haver acceptat la presidència del Parlament, ara haurien de deixar de fastiguejar tota la població, i si no veuen clar el pacte amb ERC per governar durant quatre anys, quedar-ne fora i, com diu Germà Bel, recomposar-se i organitzar-se com a partit polític.

Penso que deu ser veritat que les dues forces polítiques no estan en disposició de formar un govern amb garanties de continuïtat, però entenc que el país no es mereix que la situació actual s'allargui en el temps. És hora de caminar endavant i una bona solució seria la proposta de Bel.

Malauradament hi ha massa orgull ferit i això és el que ens porta a perdre'ns com a poble. No crec que sigui demanar massa que es comportin com a adults i que vetllin per l'interès del país i no dels seus interessos partidistes. Ja està bé d'encallar-ho tot i ser la riota de tothom. Vivim uns temps prou difícils com per continuar amb aquestes baralles que no porten enlloc. Han de veure que, si no s'han posat d'acord fins ara, tampoc s'hi posaran en els propers dies, encara que endarrereixin la presa de possessió del president. Doncs, sisplau, cediu i des de fora del govern ja hi haurà prou elements com per controlar que no es facin disbarats, però almenys permetran que es governi.