ERC ens avergonyeix

Tot i que ja han passat uns quants dies no vull deixar de parlar d’un tema que avergonyeix a tothom que tingui un mínim de sensibilitat. Estem molt acostumats al joc brut dels partits polítics, una xacra que no ens en podem desempallegar. Sembla que avui no hi ha límits, i amb els cartells d’ERC s’han superat amb escreix.

Si els dirigents d’ERC, responsables de la campanya, directament o indirecta, tinguessin un mínim de dignitat es retirarien tot demanant perdó. Però no ho faran perquè són indignes.

A la vida no tot s’hi val, però hi ha gent que actua al marge de l'ètica, i en el món de la política això és una evidència. Sisplau, que no em vinguin a dir que els altres actuen igual o pitjor. No hi ha res que ho justifiqui.

Vivim uns temps molt difícils on hem perdut totes les referències, també la moralitat. Fins i tot hi ha qui li fa vergonya parlar de pèrdua de valors. Ho troba carrincló.

M’imagino que ERC donarà el suport a Illa perquè sigui elegit president. Probablement és el més lògic, però al mateix temps el més convenient per a ERC, que si hagués de presentar-se a unes noves eleccions pagaria el preu de la seva miserable actuació.

Estic convençut que dins d’ERC hi ha persones molt honestes i vàlides, perquè en conec. A elles em dirigeixo perquè tinguin la valentia i honestedat per fer decantar de les seves files als irresponsables que han tacat la marca del seu partit.

Passem pàgina d'aquest any!

Ahir no vaig escoltar el missatge d'Any Nou del president català perquè no m'interessa. No m'interessa el que pugui dir-me el president, però sí que m'interessa el que pugui passar al meu país. Més que desinterès el que em passa és que m'avergonyeix escoltar-lo, i això no m'havia passat mai abans, fos qui fos el president de torn. Em podia agradar més o menys, però no m'avergonyia. Ara sí.

He escoltat a les notícies la reacció dels altres presidents autonòmics, i evidentment tot han estat crítiques a les paraules del nostre president, però això no vol dir res, perquè també les hauria rebut qualsevol altre dels presidents. Catalunya està sempre sota la mirada de tothom, faci el que faci és criticada i nosaltres els catalans que ens estimem la pàtria, també. És per això que em sap greu saber que el nostre president és un bocamoll, que borda molt, però no mossega. Aquestes declaracions que fa, però, serveixen perquè els adversaris trobin l'excusa on basar la seva crítica. No els donem arguments, que no els necessiten!

Us desitjo a tots un any molt millor que aquest 2018. Desitjo que els presos polítics puguin sortir al carrer i els exiliats tornar a casa. Ho desitjo encara que ho veig molt complicat, i encara més si mantenim el govern català actual, que sincerament crec que no ens mereixem.

Avui les enquestes ofereixen empats

Cada dia llegim diferents enquestes que pronostiquen quins seran els resultats electorals del dia 21 de desembre. Tenim clar que darrerament acostumen a fallar força, però si més no et donen una idea de cap on van les coses. Dir que el PSC pujarà, ja no sembla cap bestiesa i ajuda a pensar que potser sí varen tocar fons i recuperen alguns dels vots perduts els últims temps.

Avui llegia el pronòstic de dos empats, un per a cadascun dels dos bàndols. Sembla ser que el president, amb la candidatura Junts per Catalunya, es recupera i redueix distàncies amb ERC, amb qui gairebé estarien empatats. Molts pensem que una candidatura unitària hauria beneficiat els interessos sobiranistes d'ambdues opcions, però...

També les estadístiques donen un empat entre C'S i el PSC. Si fins ara Arrimadas apareixia com a principal força de l'oposició a l'independentisme, amb possibilitats de quedar com a primera força parlamentària, ara veiem que el PSC li va al darrere fins al punt d'empatar amb nombre de vots i escons.

Aquest segon empat m'agrada, i encara ho veuria millor si Iceta, qui m'avergonyeix veure'l ballar, superés Arrimadas. Estic convençut que és millor opció per a Catalunya un PSC més fort i un C's més residual, tenint en compte el seu menyspreu a la nostra llengua i cultura.

El perill que els tres partits independentistes no assoleixin el 50% dels escons parlamentaris, fa que el futur de la República sigui cada vegada més gris. Deixar-ho tot a les mans dels comuns no és gaire bo, sobretot per l'experiència que tenim d'ells, amb un fer i desfer que no ens mereix cap garantia ni seguretat. Amb ells, com a molt, podem aspirar a lluitar per a un referèndum pactat, però els seus dubtes i canvis d'opinió ens poden portar molt enllà, amb un país debilitat i sotmès als capricis dels partits espanyolistes.

Jorge Fernández Díaz, el fatxa incompetent

Fa molt temps que jutjo el ministre Fernández Díaz i cada vegada es constata millor l'encert de les meves paraules. Perdoneu-me la manca de modèstia, però em ve de gust pensar-hi per creure'm que no sóc ni cruel ni injust quan qualifico el ministre com a incompetent, inútil i fatxa. Avui he pogut llegir com la majoria dels jutges del Tribunal Suprem havien signat un escrit en protesta de les ingerències del ministre en temes jurídics.

No estem parlant de simple pressió política als jutges, sinó de crítica descarada sobre les seves decisions judicials. I ho fa un paio que ja ha tastat la desautorització d'instàncies europees. Un ministre que té una obsessió contra Catalunya que és el país que el va acollir i en va treure tots els rèdits, però que no accepta la diversitat ni la crítica. És arrogant i dictador com el patró a qui adora i enyora. 

Rajoy es va voltar de gent mediocre, perquè no podia ser d'una altra manera. Aquest és un defecte força corrent dels líders polítics, que defensen les seves mancances i debilitats, rodejant-se de persones que no els hi poden fer ombra. Si algun d'ells el supera en intel·ligència, o bé plega o continua al seu costat per beneficiar-se dels ingressos i poder.

Encara falta un any perquè haguem de continuar aguantant tanta incompetència, però espero i desitjo que la podridura que predomina en el govern espanyol i a tot allò que toquen, es faci més gran i incontrolable, i el canvi que tots esperem arribi abans d'hora, i s'emporti tota aquesta xusma que no ens deixa ni respirar, i ens avergonyeix davant del món sencer.