Prohibir parlar en castellà

Aquesta setmana, al Mundial de futbol, s'ha viscut un fet absurd que només se'n parla quan t'afecta a tu. Em refereixo a la prohibició d'expressar-se en llengua castellana a les rodes de premsa després dels partits de futbol. Una mesura sense sentit i absurda, però que serveix per reflexionar-hi.

Els castellanoparlants han llençat els crits al cel, protestant i criticant que la seva llengua, que ells en diuen espanyola, s'hagi menystingut fins al punt de prohibir-ne l'ús. Un fet insòlit per aquesta llengua, però no per al món mundial. Els catalans l'hem patit i continuem patint, i sabem que no s'acaba aquí.

Llegia l'altre dia que la Judit Mascó comentava que parlar per telèfon a la mare, en català, des de Madrid, era mal vist i criticat. El problema rau en la informació i educació que han rebut els espanyols de parla castellana sobre l'ús del català. Per a una gran majoria, entre els que saben que existeix el català, el seu ús és residual i fins i tot una manera de toca els nassos i provocar-los. Alguns de mala fe, però estic segur que una bona part per desconeixement, i per la manipulació dels mitjans de comunicació i autoritats.

Ha estat insòlit perquè el castellà no és una llengua minoritària i, a més, el Mundial de futbol també s'està jugant a Mèxic. A vegades, fets com aquest, que tinc entès que ja s'ha esmenat, és important que succeeixin per observar com tractem els altres en funció de la seva llengua, cultura, raça i religió. La diversitat no s'acaba d'entendre, fins al punt de molestar i que hi hagi partits polítics, amb capacitat de governar, que procurin destruir-la, considerant-la un mal de la societat, en lloc d'una riquesa.

Com sempre he dit, hem nascut lluitant per defensar el català i marxarem sense haver-ho resolt. Per als castellans ha estat una anècdota, però per als catalans continua essent una discussió constant vagis on vagis, fins i tot a casa nostra.

Programes clars versus idees inconcretes

Acostumo a llegir al filòsof i articulista de l'ARA, en Ferran Sáez Mateu, perquè els seus escrits ajuden a reflexionar i agafar noves idees. A l'article d'avui ve a dir que per guanyar adeptes és millor ser inconcret i genèric i no pretendre ser clar en les idees. Espero haver-ho entès bé.

D'alguna manera el discurs de l'extrema dreta, populista, engresca molta gent perquè no l'acaba d'entendre o perquè suposa que té solucions per a tot allò que els partits tradicionals tenen problemes per resoldre-ho. També diu que a l'hora de governar o buscar complicitats se'ls veu el llautó. És una mica allò que diem sempre que és molt fàcil no portar cap motxilla, quan no has governat mai, perquè qui ho ha fet, segur que tens coses per retreure-li.

I tot plegat és una llàstima perquè les coses s'acaben sabent, però llavors és massa tard. Tenim molts exemples, alguns dels quals són vigents i en fase d'ofuscació o enlluernament, però que acabaran petant. Penso en el president dels EUA, que té molt poder i moltes possibilitats de fer molt mal. Arribarà un dia que tots veurem que hem estat enganyats, però a costa de què?

A Europa l'extrema dreta té la via oberta per anar avançant. Els partits polítics tradicionals s'han vist superats i no saben com enfrontar-s'hi. Hem de tenir molt clar que, amb més o menys raó, amb més o menys encert els partits democràtics de sempre tenen millors intencions que els populistes de moda. És cert que s'han trobat amb personatges corruptes i sense principis, que els hi han fet molt mal, però han estat prou clars en les seves intencions. No han enganyat i els seus simpatitzants els han seguit amb l'esperança de poder avançar en aquells principis.

Els populistes enganyen d'entrada i ho tenen molt assumit. Les promeses que fan són enganyoses. Entusiasmen la gent perquè es presenten com els únics capaços de resoldre tots els problemes. Amaguen, però, que limiten els drets, són sectaris i només busquen la seva supervivència. És una llàstima que tinguem tan poca vista i caiguem en la seva trampa. 

No m'agraden els petards!

Hi ha coses que sembla fer vergonya a la gent reconèixer-ho, sobretot en ambients de festa i diversió, o en celebracions com la revetlla de Sant Joan, tan nostrada. Em consideraran estrany, val més que no ho sàpiguen. Ho dissimularé i faré com si no passés res. Com si fos la persona més feliç i més enrotllada de tots!

Doncs, no! A mi no m'agraden els petards. Ho trobo una bestiesa, sense sentit. Una despesa inútil i una manera de molestar els altres. Ja sé que un pot gaudir dels petards sense emprenyar ningú, però no em negareu que emociona a més d'un veure l'ensurt que li claves al veí, o a aquella persona que circula tranquil·lament pel carrer.

És cert que de totes les coses se'n pot fer un bon o mal ús, però no em direu que no és absurd gastar-te els diners per encendre la metxa i fer esclatar un petard, o té sentit? Ja sé que hi ha moltes coses sense sentit que fem sovint i no ens queixem, però no em negareu que un dia assenyalat com la vigília de Sant Joan, amb l'arribada de la flama, procedent del Canigó, amb tot el que significa per als catalans, no sigui un bon moment per declarar que no m'agraden els petards! 

Cal anar encenent i llençant petards per aquí i allà? Fins i tot acompanyant la flama?

No em detindré a comentar fets luctuosos que els arenyencs tenim ben presents, només cal veure les notícies de les persones, normalment joves, que ingressen als hospitals i centres sanitaris la diada d'avui, per culpa dels petards. I encara que no ens facin mal ni el provoquem, quin sentit li donem? Gaudir de la fressa i les corredisses? No tenim res més a fer?

Mai m'han agradat ni mai n'he comprat. No crec que canviï d'opinió. Tothom és lliure de fer el que més li plagui, però intenteu no molestar els altres. Si de cas, tanqueu-vos a casa i comenceu a encendre els petards. Fins i tot podreu gaudir de l'art de socarrimar les parets. Es poden dibuixar imatges ben originals!

Amagar el cap sota les ales

Confesso que aquesta setmana m'he comportat com un flamenc, o com popularment es diu de l'estruç, encara que no sigui cert. He amagat el cap sota les ales. No he obert la televisió, ni he escoltat les notícies. No volia saber res del que ha passat als EUA. Només vaig conèixer la victòria de Trump i ja no he volgut saber res més. 

Reconec que és una estupidesa, i segur que recuperaré tot el que m'he perdut, però aquests dies tenia la necessitat de rebre notícies positives, que m'alegressin una mica més la vida, i sabia que si m'entretenia observant i escoltant tot el que pot arribar dels EUA, em deprimiria. No em venia bé.

Em comprometo a posar-me al dia i intentar entendre-ho i acceptar la realitat. A més, procuraré buscar la part positiva perquè ben segur n'hi deu haver, encara que aparentment no ho sembli. Les eleccions dels EUA no ens deixen indiferents, perquè la repercussió és mundial, i és trist adonar-te que els humans som incapaços d'avançar d'una manera raonada, i d'excloure els exabruptes i els que els practiquen.

La vida continua, i espero que no anem gaire enrere en drets i llibertats. Hi ha el perill de destrossar encara més tot allò que ha costat tant de construir. El fanatisme, els insults, i la venjança són tres elements que estan a la vista, i voldria pensar que no es posaran en pràctica, però la meva intuïció és que el nou president estirarà aquests i les conseqüències poden ser molt negatives.

Els petits es tapen la cara o tanquen els ulls i es pensen que no els veiem. Són reaccions infantils, espontànies que ens fan gràcia. Quan som grans això no tindria sentit, però emprem altres tècniques per despistar, però en el fons el que estem fent és enganyar-nos a nosaltres mateixos. La realitat és la que és, tant si la mirem com si hi passem de puntetes. Hem d'afrontar-la i en la mesura que puguem, millorar-la. 

Confiem que les coses caiguin pel seu propi pes i que no ens trobem en una situació tan dramàtica com aparentment ens fa pensar. Segur que s'han viscut èpoques pitjors, i el temps passa i ho cura tot. Malauradament, hi haurà persones que no s'ho passaran bé, i això és trist i preocupant. Confiem que tot no estigui perdut, i que la bona gent prevalgui per sobre dels que poden fer mal.

Confiança en els electors gallecs

A la jornada de reflexió de les eleccions gallegues de demà encara hi ha algú que confia en la possibilitat que el PP perdi la majoria absoluta i hi pugui haver un pacte d'esquerres que li prenguin el govern. És una possibilitat, però no està gens clara. La força que té el PP a Galícia, però també a la resta d'Espanya, ho fa complicat. Allà, sembla ser que Vox té poques possibilitats d'entrar, però en tot cas caldria recordar als votants gallecs tot el que està passant a altres comunitats autònomes governades pel pacte PP-Vox.

    Salvant les distàncies, quan veus què passa a Rússia, amb un president assassí, o als EUA, on tot fa pensar que la presidència torni a mans del corrupte Trump, t'adones que el poder dels dirigents és tal, que fa inviable qualsevol intent de democratitzar els països i escollir uns governants que estiguin al servei de la gent i no dels seus interessos personals.

    No he seguit la política gallega, però en tot cas, després de tants anys de govern amb majoria absoluta del PP, de ben segur que li convindria un canvi. Desconec igualment el tarannà de la candidata de BNG, que tot indica que podria ser la nova presidenta, si el PP perd la majoria, però estic segur que el revulsiu que podria significar aniria bé al seu país.

    Tinc molt clar que aquella teoria de com pitjor millor, no funciona. Si funcionés no tindríem els exemples del País València i les Illes Balears. Ambdues comunitats tenen molt present els anteriors governs del PP, i malgrat tot els hi han renovat la confiança. Els catalanoparlants ho pateixen directament per qüestió de llengua i cultura, però no només ells. El mal que poden aplicar uns ignorants, venjatius i autoritaris, com són els dirigents del PP, de la mà de Vox, trigarà molts anys a desaparèixer encara que a les següents eleccions guanyi l'oposició. Fer el bé és una feina feixuga i llarga, en canvi el mal és automàtic i a vegades fins i tot irreversible, o si més no molt complicat de recuperar-se.

    Confiem que els electors gallecs optin pel canvi, encara que només sigui per adonar-se de tot el que s'han perdut durant aquests anys de govern del PP. Que donin confiança a l'alternativa per defensar els seus drets i deixar de dependre del centre, que en definitiva és el que passa quan una comunitat autònoma és governada pel PP o el PSOE.

Mala llet acumulada

A l'espera de la confirmació de la mort del líder opositor rus, Aleksei Navalni, que haurem de qualificar d'assassinat polític, se'ns acumulen els casos que ens produeixen aquest malestar, aquesta ràbia interna, aquesta sensació d'impotència, de govern del mal, que no et deixa viure tranquil. Una sortida, que tria força gent, és la d'oblidar-te de què està passant i viure aïllat, indefens, però ignorant. Si ets sensible a totes les barbaritats que passen pel món, el sofriment és gran.

    Tots sabem de què és capaç el president Putin, i el mal que encara li queda per fer. Tristament es manté al poder i pot viure tranquil assassinant a tothom que li planta cara. També observem com el futur president dels EUA, malgrat tot el que ha fet i se li suposa, aconseguirà burlar la justícia i recuperar la presidència. Què passarà després és una incògnita, però res de bo podem esperar.

    I així podem anar repassant diferents racons del món, per adonar-nos que on figura que es regeix per un sistema democràtic, de lliure elecció, s'ha trobat la manera d'explotar les persones, víctimes de la tirania d'uns polítics de qui no cal esperar res de profit. I on no hi ha ni tan sols la possibilitat d'escollir els governants, ja no cal perdre-hi més temps.

    I a casa nostra també acumulem mala llet amb uns polítics de PP i Vox que practiquen la venjança contra aquells que no són dels seus. El cas més proper i flagrant és l'atac directe a tot allò que fa olor de català, al País Valencià i a les Illes Balears. No hi ha dia que no coneguem noves decisions en contra de la cultura i a favor del despotisme i l'opressió. No volen que la gent pensi, perquè saben que els tindran en contra. Volen una massa amorfa, ignorant, resignada i que els digui Amén a tot.

    Aquest és el panorama del nostre temps, i a Catalunya, on l'extrema dreta no té tanta força com al veïnat, tenim un govern feble, insegur i sense idees, incapaç de tirar el país endavant, amb el perill que la gent, desencantada, opti per discursos populistes, i que aquesta dreta vagi en augment.

    Cadascú de nosaltres ha de responsabilitzar-se, dins de les pròpies possibilitats i àmbits d'influència, de motivar els nostres veïns, amics, convilatans, perquè no es deixin arrastrar per aquesta inèrcia destructiva de la cultura, el pensament i les idees. No pot ser que el món estigui en mans d'uns manipuladors que només defensen els seus interessos. Alguns maten descaradament, d'altres sobreviuen voltats de corrupció i males pràctiques. Tots es burlen de la justícia que han procurat que estigui de la seva banda. No ens hi podem conformar!

Encara que tard, ho acaben pagant

Parlar de qualsevol altra cosa que no sigui la invasió russa d'Ucraïna sembla una falta de respecte al dolor dels ucraïnesos d'aquests dies. Tot plegat és molt trist, i et sents impotent davant la força, crueltat i cinisme del president rus. Et fas un tip de llegir escrits sobre la guerra a Ucraïna, i la impossibilitat de fer res contra Putin, més enllà de mesures econòmiques que no sabem en què perjudicaran al tirà. Malgrat tot, hi ha un tema que no podem deixar de banda, i és la derrota de Casado dins del PP.

Sens dubte que les dues notícies no es poden comparar, i les conseqüències de la guerra a Ucraïna són molt més greus que no pas el que pugui passar dins del PP, i de retruc a la política espanyola. De totes maneres és bo poder constatar com la vida castiga aquells que només es mouen per l'odi i la mentida. Al final acaben pagant per tot el mal provocat quan han tingut el poder.

Casado haurà passat per la política activa com una ànima en pena, amb un final que personalment crec que es mereix, per tot el que ha aportat a la política d'aquest país, per tota la desestabilització que ha provocat des de la seva posició, per la rabia generada contra Catalunya i l'esforç per crear animadversió.

El fotut del cas, però és que la corrupció del PP continua i sembla, que amb la sortida de Casado, encara surt reforçada. Resulta grotesc que la denúncia a una activitat corrupta del germà de la presidenta madrilenya, acabi castigant el denunciant. Aquesta seria la part negativa del final desastrós de Casado. Ell paga per tot el que ha fet, però ho fa arran d'una picabaralla interna amb una líder que ha protegit, conscientment o no, el seu germà, qui s'ha beneficiat de diner públic en temps de pandèmia, en una comunitat que ha liderat el nombre de víctimes mortals.

És molt trist, doncs, que Ayuso, el seu germà i els que han tramat la corrupció una vegada més a la política espanyola, resultin guanyadors d'una baralla de líders. Només moguts per interessos personals, però que la ciutadania dona suport d'una manera estúpida. Aquesta és la política que es fa al nostre país. Segur que el dolor d'aquests dies el tenim representat en la guerra d'Ucraïna, però no podem deixar de denunciar la corrupció dels nostres polítics. Al final ho acaben pagant, però després de molt sofriment i de perjudicis per a la ciutadania del país.

Viure per sobre del bé i del mal

Boris Johnson i Novak Djokovic són dos exemples de persones que es creuen per sobre del bé i del mal, i que tothom s'ha d'agenollar davant d'ells. No són els únics, ni molt menys, però aquests dies són notícia a la premsa i em serveixen per fer la reflexió del dia.

Massa sovint veiem persones que es creuen diferents a les altres i que se'ls ha de tenir en compte aquesta singularitat, per sobre de les lleis. Un pot estar d'acord o no amb les lleis, i manifestar-ho, però el que no pot pretendre és ser tractat diferent d'un altre, només perquè té nom internacional, ja sigui per ser el primer ministre d'un país, o el tennista número 1 del món.

Avui no sabem encara en què acabarà tot plegat. Uns voldrien que el primer ministre britànic dimitís, i d'altres que el tennista serbi sortís d'Austràlia sense poder competir. Probablement aquesta seria la solució més lògica per a un i altre, atès quines han estat les circumstàncies que els han portat a sortir a la primera pàgina dels diaris. El fet, però, que ho consideri com el més lògic no té res a veure amb el que pugui acabar passant.

Si ambdós casos el país protagonista fos Espanya, sabríem sobradament quina seria la seva resolució. A Espanya no dimiteix ningú, faci el que faci, i les exempcions són a l'ordre del dia. Ahir mateix sentíem el president de la Federació de Futbol, el senyor Luís Manuel Rubiales, justificant un tracte diferenciat als futbolistes espanyols, pel sol fet de formar part de la selecció espanyola.

Boris Johnson ha demostrat sobradament la seva capacitat de fer el que li rota, i sortir-se'n amb la seva. Els conservadors britànics difícilment deixaran dimitir el seu primer ministre, a no ser que tinguin clara la seva substitució. Quant a Austràlia, segur que el seu govern és molt més coherent amb tot el que determina per a la seva població. Només una intervenció judicial pot aconseguir derrotar el govern, i permetre que el jugador serbi participi a la competició.

El mal infringit a la Justícia

Diuen que probablement el coneixement de la sentència sobre el Procés s'allargui uns quants dies. Sembla ser que no la tenen a punt. M'imagino que deuen estar treballant per trobar la manera de no fer més el ridícul, amb ganes, però, de castigar severament els nostres presos polítics, amb una sentència que no es pugui desmuntar fàcilment, sobretot mirada des d'Europa.

Aquí cadascú busca la manera de sortir-ne el més airosament possible, però està vist que ens trobem en un embolic difícil de desfer sense que algú no prengui mal. El nivell assolit per la Justícia espanyola és tan denigrant que es trigarà molt temps a tornar a confiar en ella. Ara és sortir del mal pas de la manera que es pugui i començar a esborrar la memòria. Al darrere, però hi ha unes persones empresonades prèvia a la sentència, des de fa gairebé dos anys.

Particularment no aconseguiran explicar-me tot el que s'ha fet des del Poder Judicial, sense que hi vegi mala fe i injustícia. A mi m'han perdut i no em recuperaran sigui quina sigui la sentència final al procés. Jo no hi veig la Justícia, sinó la visió subjectiva d'unes persones amb toga.

No podem condemnar un col·lectiu pels actes d'uns pocs

El que veritablement genera més confiança és que es detingui el criminal i sigui penat pels seus actes. Malauradament es veu massa sovint que un delinqüent entra per una porta i surt per una altra. Aquesta aparent inseguretat què molta gent sembla patir es veu augmentada per la manca de confiança en les autoritats. Unes lleis massa garantistes desanimen les possibles víctimes, però també els policies que els detenen, a vegades jugant-se el físic.

Arran dels fets ocorreguts recentment a Arenys de Mar i el Masnou, és lògic sortir al carrer per no estigmatitzar tot el col·lectiu de menors no acompanyats, perquè no tots són iguals. No poden pagar justos per pecadors, però aquests han de ser arrestats i castigats. Això s'ha de veure, perquè també és un exemple per als altres.

Comptar amb aquest menors als nostres pobles és una realitat i també un risc, però hem de pensar en quina és la seva situació, i hem d'estar oberts a rebre aquests nois i noies que no han tingut la mateixa sort que nosaltres. Cal, però que les autoritats i les persones que en tenen cura, realitzin una bona feina d'acompanyament. No es poden deixar sols pels carrers i places sense cap tipus d'activitat. La seva autoestima els condiciona i no tothom té el coratge per comportar-se de manera cívic. Això s'ha d'entendre.

Si tots hi posem el nostre gra de sorra hi sortirem guanyant. No ens enganyem, el mal és a tot arreu i tempta els més pintats. Els més dèbils tenen més punts per caure-hi, però no per això els hem de condemnar d'entrada.

La impotència de l'Estat ens ha fet mal

I els que més l'estan patint són els presos polítics i els exiliats. Les salvatges garrotades de la policia espanyola l'1 d'octubre de 2017 són una mostra evident de la ràbia acumulada per la impotència de l'Estat. El mateix podem dir de l'actuació judicial amb l'empresonament preventiu i el fracàs amb les decisions judicials de tribunals europeus de justícia.

L'anàlisi que fa l'Antoni Bassas a "On són les putes urnes?", sobre la impotència de l'Estat, la il·lustra amb les imatges de la mateixa Policia Nacional, al Col·legi Nostra Llar, de Sabadell.

Si us fixeu en el següent enregistrament us adonareu que, filmat per la mateixa policia en diferents col·legis electorals, les imatges no estan manipulades i queda evident quin va ser el comportament de la policia el dia en què més de dos milions de catalans vàrem anar a votar el referèndum d'autodeterminació declarat il·legal per l'Estat espanyol. Un comportament de la policia que no és digne d'un país que es declara democràtic, sinó que més aviat ens recorda, als que ho vàrem viure, els anys finals del franquisme.

Sap molt greu que tot el patiment d'aquest 1 d'octubre de 2017 i el sofriment dels nostres presos i exiliats no ens hagi portat a una situació millor de la que estem ara. No podem permetre que tot el que hem passat durant aquest darrer any no hagi servit per a res, i hem d'exigir els nostres polítics que no perdin més el temps i plantegin seriosament la resolució del conflicte.