Aprendre a mesurar les paraules i opinions

Permeteu-me que insisteixi amb un tema que em preocupa i que ja n'he parlat més d'una vegada en aquest blog. Em refereixo a la precipitació a l'hora d'escriure opinions, idees i acudits a les xarxes socials, sense pensar-hi una mica abans i, si convé, contrastar informacions.

Hi ha moltes persones que tenen el costum d'intervenir lleugerament en debats oberts a les xarxes socials, i moltes vegades es denota un desconeixement absolut d'allò que afirmen amb contundència. Són capaces de dir que tal cosa està prohibida, quan no s'han entretingut a comprovar quina norma, llei o reglament ho dictamina. És perquè ho han sentit a dir, o potser perquè els sona que podria ser d'aquella manera?

Hi ha actuacions i fets que ens desagraden i que voldríem que estiguessin regulats i fins i tot prohibits, però no per això podem afirmar tranquil·lament que allò estigui prohibit o sancionat per unes normes que ens estem inventant o tergiversant.

Podem pensar que les paraules se les emporta el vent, i que la profusió de comentaris, banals la majoria, no ens han d'afectar, però no és així. A còpia d'anar llegint segons què, et pots acabar creient que allò que diuen és cert. Existeix l'estratègia d'insistir en un tema per aconseguir que la gent s'ho cregui, però hem de ser més intel·ligents i cauts, i quan ens fixem en el que corre per les xarxes, tenir la capacitat de contrastar-ho buscant fonts de confiança que ens puguin treure del dubte.

Mireu que en cap cas he parlat d'insults o manipulació de la gent, que també ho trobarem. Em limito avui a parlar d'aquells reenviaments que es fan sense pensar ni reflexionar, potser de bona fe, però en tot cas de manera errònia. Seria bo que abans de dir segons què, ens paréssim a buscar què hi ha de cert i si no som capaços de trobar-ho, estalviar-nos la feina de desacreditar-nos. Perquè al final, el que estem fent és deixar en evidència la nostra ignorància o mediocritat.

Rodoreda, un bosc

Aquest matí hem fet una escapada a la capital, en tren fins a la plaça Catalunya, sense incidències i amb puntualitat. Cal remarcar-ho, perquè no és cosa habitual i quan funciona, s'ha de dir. Hem anat al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona on hi ha l'exposició "Rodoreda, un bosc", dedicada a l'obra de Mercè Rodoreda, que es podrà visitar fins al 25 de maig.

 És una gran exposició, amb infinitat de referències a l'obra de l'escriptora catalana més important del segle XX. No és una exposició fàcil de seguir i, al meu entendre, per gaudir-ne plenament cal conèixer bé la seva obra i, a poder ser, haver rellegit darrerament les seves novel·les.

Els lectors de Rodoreda si no hi han anat, no s'ho poden perdre i m'agradaria que em diguessin què pensen de l'orientació de la comissària de l'exposició, la Neus Penalba. Estic convençut que si es plantegés un debat sobre la manera com s'ha preparat l'exposició, hi hauria opinions per a tots els gustos. Personalment, que no soc un gran coneixedor de Rodoreda, ni de bon tros, m'ha sorprès el to de l'exposició. Seria interessant recollir aquí opinions dels visitants.

Sigui com sigui, penso que no es pot perdre l'oportunitat de visitar l'exposició i recordar fets i textos de l'escriptora. També intentar situar-se en l'època i entendre què significa viure trenta anys a l'exili. Contextualitzar és sempre un bon exercici per entendre la gent i la seva obra.

No cal dir que els catalans podem sentir-nos orgullosos de Mercè Rodoreda i tot el que va escriure, que s'ha traduït a moltíssimes llengües, que permet que persones d'arreu del món coneguin detalls i circumstàncies molt nostrades i que a través de la seva obra traspassen fronteres.

Si no hi heu anat, feu-hi una escapada, i m'ho comenteu. 

El respecte a les persones i a les opinions

Hi ha una idea força escampada i repetida, però que no sempre tenim en compte ni tothom n'és coneixedor: Totes les persones es mereixen el respecte, però no totes les opinions són respectables. Una cosa tan senzilla pot portar molts conflictes i confondre els termes. No tot el que es diu mereix ser respectat, sobretot darrerament que hi ha tot un discurs discriminatori i violent contra segons quins col·lectius.

Faltem al respecte a les persones i això és greu. En una societat el respecte és la clau de la convivència. Som diversos i pensem molt diferent, però això no impedeix que ens hàgim de respectar. Una altra cosa, i aquí hi ha la clau, és que totes les opinions mereixin ser respectades, ja que n'hi ha que són clarament ofensives i no es poden acceptar. 

L'extrema dreta acostuma a proclamar idees que són contràries als drets de les persones diferents, les persones que acostumen a ser més vulnerables, ja sigui per la seva situació econòmica, política, religiosa o social, i aquí no podem abaixar la guàrdia. Hem de ser prou forts per fer veure i defensar que la diversitat és una riquesa i que no podem posar tothom al mateix sac tenint només en compte la raça, la procedència, l'arrelament. 

Els nostres dirigents polítics es mouen per ideologies que podem trobar més o menys encertades, i tots han de poder dir la seva, però això no vol dir que s'hagi de respectar tot allò que diuen, i hem d'estar alerta per combatre totes aquelles idees i plantejaments que són contraris al dret de les persones.

Les tertúlies televisives, per no parlar de les xarxes socials, acostumen a recollir un bon grapat d'opinions, algunes de les quals són clarament malintencionades, i també en trobem d'inacceptables. Evitar segons quines afirmacions es fa difícil, i tampoc no es tracta de només convidar experts en la matèria que es tracti. Escoltar quantes més opinions també ens enriqueix, però convé tenir ben obertes les orelles, i valorar allò que ens diuen i discernir entre el que és simplement una opinió i el que podem prendre com idea de raonament. 

Taxi a demanda, ni carn ni peix

Aquest dilluns s'ha posat en marxa a la nostra vila el servei de taxi a demanda que està destinat a substituir un possible bus urbà per desplaçar-nos per diferents indrets de la població. Des de fa molt temps s'ha anat reclamant un transport urbà i, de moment, s'havia resolt en part per algunes de les destinacions, utilitzant el trajecte que fa el bus interurbà que circula per Arenys.

La insistència de vilatans en la millora d'aquest transport públic interurbà ha fet que el govern municipal, després de valorar que no podia assumir la despesa d'un bus interurbà, organitzés aquest servei de taxi a demanda que caldrà analitzar durant aquest període de prova que s'han fixat.

Tot just fa tres dies que funciona i són molts els comentaris i opinions que pots recollir a les xarxes socials o per les botigues i carrers. Probablement no s'ha explicat prou bé, ni s'ha acabat de decidir el model que en un primer moment s'havia comentat. 

El model de taxi a demanda que ens ofereix el govern municipal no és ni el model d'un autobús, que té fixades unes parades on els seus usuaris han d'acudir per desplaçar-se per Arenys, ni és el model d'un taxi que et recull on tu vols i et porta a la destinació que li demanes. És un sistema entremig, amb els problemes que això pot comportar.

Qui cregui que disposarà d'un taxi com ha existit sempre, però a un preu reduït, no ho té ben entès. El taxi et vindrà a buscar a casa, però no et portarà allà on vols anar, sinó a una de les deu parades que s'han establert. De tornada, hauràs d'anar a alguna d'aquestes parades perquè el taxi et porti fins a casa teva.

Com s'organitza? L'has de contractar amb unes hores d'antelació. És a dir, has de programar amb temps el teu desplaçament. I la tornada? Sabràs a quina hora t'han de venir a recollir al lloc i hora pactada? No queda clar. 

Qui tingui dificultats de mobilitat, tampoc li resoldrà el problema, com no ho faria un autobús urbà. El recurs del taxi tradicional no el podrà deixar d'utilitzar. 

Tenim un temps per valorar l'èxit del servei i, sobretot, a quanta gent li resol els problemes que ara té per moure's per Arenys.

Cal ser honestos

Aquests dies als mitjans de comunicació i a les xarxes socials hi ha molts comentaris relacionats amb el genocidi de Gaza, sobretot arran de la posada en marxa de l'anomenada flotilla que ahir va ser assaltada per militars israelians. Hi ha diferents posicionaments, i amb això no hi ha res a dir, però sí que s'ha de criticar la manca d'honestedat.

No es pot aprofitar una desgràcia per interessos personals o polítics. Per altra banda, és fastigós sentir els comentaris de la presidenta de la Comunitat de Madrid. A vegades penses que no està bé del cap. Tothom pot dir el que li sembli, però hi ha uns límits que crec que ella ha traspassat i que no s'hauria de permetre. Pensar, però, amb qui ho pot aturar ja és tota una altra història.

El cas de l'assalt a la flotilla és greu, encara que tothom sabia que passaria. Un govern com l'israelià que mata indiscriminadament a tants palestins indefensos, què no farà amb quatre voluntaris que pretenen deixar-los en evidència. Dit això, no podem deixar de denunciar aquesta actitud. Israel ha actuat en aigües internacionals, i a més no té autoritat sobre les aigües de Gaza. Israel fa el que vol i les grans potències mundials, amb els EUA al capdavant, els ho permeten.

I dic que s'ha de ser honest, perquè tinc alguns dubtes sobre alguna de les actuacions que hem pogut veure aquests dies. No soc ningú per jutjar els altres, ni les seves actuacions ni paraules, però en tot cas hi ha posicionaments que no acabo de veure clars i m'agradaria que fossin coherents amb la persona, davant de qualsevol situació, i no es jugués amb la injustícia que pateixen els palestins des de sempre.

La flotilla ha deixat en evidència una realitat que els estats occidentals miren d'amagar o dissimular. Ara caldria veure quin és el següent pas. Pot ser que no passi res i que tot continuï igual, però la consciència de molts dirigents hauria de trontollar i fer prendre decisions valentes davant de tanta barbàrie.

La unanimitat ho bloqueja tot

Soc molt pessimista sobre el futur de la Unió Europea. He dit moltes vegades que l'entrada a Europa era per a molts de nosaltres un somni que es va fer realitat quan vàrem poder-nos treure de sobre la dictadura franquista. D'alguna manera ens va semblar que entràvem a la glòria i que es resoldrien tots els nostres mals, fruit de la repressió viscuda. 

Han passat els anys i cada vegada estem més desanimats amb el funcionament del nostre entorn europeu. Es va avançar en molts aspectes, però des de fa un temps ens trobem encallats i més aviat anem enrere. Tenim la sensació que som més febles i irrellevants. Hem viscut sota l'empara dels EUA i ens hem adormit. Ara que Trump ens gira l'esquena, ens ha enganxat amb els pixats al ventre.

Més d'una vegada he parlat de la unanimitat imposada a la Unió Europea per decidir com avançar en tots els temes que es debaten, i he deixat clar que ho considerava un destorb a l'hora d'aprovar resolucions que ens permetin sortir de l'atzucac. La unanimitat ho bloqueja tot. Amb l'ampliació dels estats membres ens hem trobat amb diferents sensibilitats i això fa impossible que tothom estigui d'acord amb tot.

Ens queixem de les majories absolutes i no parlem gaire de la unanimitat. Si les primeres posen traves al diàleg i l'enriquiment que suposa rebre inputs de diferents opinions, la unanimitat tampoc ajuda a l'hora de prendre decisions. Hi ha molt debat, això sí, però situat en un bucle infinit.

La solució exigeix eliminar la clàusula de la unanimitat i buscar la majoria, amb totes les reserves i proporcions que es considerin adients. Mentre tot s'hagi d'acordar unànimement no avançarem i més enviat anirem fent passes enrere. Totes les altres potències mundials ens passaran la mà per la cara. Ens creiem molt demòcrates, però no aconseguim resoldre res. 

El debat sobre la cessió de poder dels estats a la Unió és molt interessant i necessari, però mentre no ens deslliurem d'aquesta condició no ens en sortirem. És per això que deia al començament que els meus sentiments són poc optimistes i em preocupa quin serà el nostre futur.

Evitar l'exclusió social

Parlar d'immigració suposa un risc. Hi ha persones que, amb desconeixement de la realitat legal, opinen sobre el fet migratori, o més aviat es dediquen a carregar totes les culpes a les persones immigrants. Si intentes explicar què passa realment i amb què es troben les persones que venen de l'estranger, se't tiren a sobre sense escoltar i voler entendre-ho. Com en totes les coses, hi ha divisió d'opinions, i això no ha de ser negatiu. El problema és quan no es volen escoltar els arguments dels altres.

Avui llegia que el PSOE estaria a favor de regularitzar la situació dels estrangers que viuen a casa nostra. Davant la notícia han sortit totes les veus contràries a la immigració i que acostumen a culpar-los de tots els mals. La realitat, però, és que la legislació vigent no facilita la vida dels immigrants, amb moltes traves per poder treballar i, per tant, obtenir recursos per viure.

El nostre país té un problema de baixa productivitat, salaris baixos i poca qualificació dels treballadors. Aquest panorama és ideal perquè vinguin moltes persones d'altres països, perquè en el fons ens falta mà d'obra, però difícilment ens aixecaran el nivell de productivitat. Tampoc els salaris milloraran, i en conseqüència el poder adquisitiu continuarà baix. És el peix que es mossega la cua.

El risc d'exclusió social és alt al nostre país. Llegia l'altre dia un article on deixaven clar que avui dia tenir feina no és, necessàriament, la clau per sortir de la pobresa. Amb feines tan mal pagades resulta difícil arribar a final de mes. Si a tot això hi afegeixes persones que tenen complicat trobar una feina, simplement perquè no disposen de permís de treball, el risc d'exclusió s'amplia i això té greus conseqüències.

Cal diferenciar, doncs, tots els paràmetres i no simplificar-ho. Si el govern no simplifica els tràmits per obtenir el permís de residència i de treball, eliminant el bucle que fa impossible ambdues coses, o si més no ho complica exageradament, no aconseguirem una situació estable, ni un mercat del treball transparent i normalitzat. 

Amb la regularització de les persones arribades al nostre país s'hi haurà d'acompanyar les millores laborals, no només la reducció horària, que sembla que és l'única cosa que tenen a la ment els sindicats. Cal més formació, nivell salarial més alt, i millorar la productivitat. Si no treballem amb aquests objectius, estarem donant cops de pal cec sense aconseguir avançar econòmicament i social.

Quan no hi ha voluntat de dialogar...

Hi ha coses que són molt evidents, encara que es dissimulin. Quan una persona sap que té el poder de fer i desfer, ja pot dir el que vulgui per fer-se simpàtic, obert i dialogant, que al final tanca qualsevol porta a contrastar idees i opinions. Potser s'imagina que nosaltres ens creiem que ho ha intentat, però que li exigim massa i que no es pot asseure a parlar-ne. D'aquestes persones n'hi ha moltes i no fan cap favor a la governança i el bon funcionament d'un país, d'una població.

L'actitud de Putin amb relació a la guerra declarada a Ucraïna és execrable. Va allargant la situació com si fossin els altres que no volen aturar-ho. Diu que té la solució per acabar amb la guerra, però aquesta només passa per donar-li la raó i que els altres claudiquin. Això no és voluntat de diàleg, això són ganes de mantenir-se a dalt a costa dels altres, sense importar-li les morts de l'adversari, però tampoc dels seus soldats.

És una llàstima que la prepotència d'alguns causi tanta desolació. El cas de Putin i la guerra amb Ucraïna és un extrem, com també ho és el genocidi de Gaza. Parlar-ne junt amb altres temes menys transcendents fa mal, però cal no oblidar que en el dia a dia, a les nostres institucions, també les més properes, hi ha actituds prepotents que no ens fan cap bé. Ningú pot actuar a l'esquena dels altres, per més legitimitat que pugui tenir la seva actuació. El diàleg i la capacitat d'escoltar els altres és una virtut que està en hores baixes. Normalment, la història posa tothom al seu lloc. La llàstima, però, és que acostuma a ser massa tard i quan el mal ja està fet.

Si ens respectéssim una mica més i volguéssim de veritat que se'ns recordi en positiu, segur que actuaríem diferent. Escoltaríem més els altres i entendríem que la seva opinió també ens pot fer millorar les nostres propostes.

Hi ha fets, situacions i actituds que no es poden considerar simplement fruit de l'orgull, sinó que hi ha maldat al darrere. D'altres són més fruit de la manca de sensibilitat i humilitat, dos valors que són massa importants per prescindir-ne.

Professionals de les tertúlies

Cada vegada, quan començo a escriure un post en aquest blog, i ja en porto gairebé set mil, tinc molt present que tot el que pugui dir i opinar són idees pròpies que he anat adquirint a base de la lectura d'opinions i notícies, amb total consciència que puc estar equivocat, per la qual cosa intento no sentenciar mai res i, sense fer-me pesat, recordar que hi ha molts temes que em preocupen i que no tinc prou coneixement per aferrar-me en res, més enllà dels meus sentiments i creences. 

Tot això ho dic perquè passa massa sovint que hi ha persones que surten a la llum pública, fent sentències sobre temes que no coneixen ben bé prou, i no ho reconeixen. Si això passa en un blog particular perdut a la selva de l'Internet, que hi vas a parar si t'interessa, però que pot passar molt desapercebut, la repercussió és escassa. En canvi, si això succeeix a una televisió pública o un mitjà de comunicació de gran abast, els efectes són diferents.

Des de fa molts anys les televisions s'han especialitzat en les tertúlies, amb uns opinadors clàssics i gairebé permanents, alguns dels quals opinen sobre totes les coses, independentment que en tinguin coneixement. Són els professionals de la tertúlia. Els homes i dones que ho saben tot, i que pretenen que els oients els segueixin sense crítica. Com en totes les coses, hi ha exageracions que clamen el cel, i d'altres que simplement justegen. 

El problema no rau només sobre els convidats, ja fixes, sinó que moltes vegades hi hem de sumar els moderadors o conductors del programa. Presentadors que també s'han arribat a creure que saben de tot. I això no ens fa cap bé. Probablement és per això que he renunciat a seguir els debats i tertúlies, i només arribo a veure moments puntuals, quan em trobo a prop d'un aparell de televisió. A vegades, amb pocs segons en tinc prou per canviar d'espai i oblidar-me del que estan dient.

Sempre s'aprèn dels altres, encara que només sigui per decidir-te a no fer cas d'allò que t'estan comentant. Hi ha molta saviesa escampada arreu, però també hi ha molta mesquinesa i aquesta fa mal, i fa perdre la confiança en mitjans que potser s'ho estan treballant prou bé. 

Per als meus lectors més fidels, us recordo una vegada més que aquest espai intenta expressar públicament pensaments que em venen al cap arran de notícies i fets que passen pel món. Més enllà d'això, és bo que cadascú pensi per ell mateix i tregui les seves conclusions, que poden ser totalment contràries a les expressades en aquest espai.

Policia amiga

No tothom té el mateix concepte de policia, sigui local, autonòmica o estatal, ni de quina ha de ser la seva manera d'actuar, ni fins i tot de la necessitat de comptar amb cossos policials a l'àmbit que sigui. És per això que quan es parla de la policia, normalment per actuacions que generen polèmica, les opinions són diverses i enfrontades.

Tot i que la policia és motiu de debat en moltes ocasions i llocs, considero que s'ha fet poc per intentar trobar una definició del seu paper i necessitat d'existir que tingui la més gran acceptació possible, sabent que sempre hi haurà discrepàncies i no s'arribarà a la unanimitat.

Em preocupa, sobretot, quan el concepte de policia repressora i sancionadora predomina a la idea d'una policia al servei de la gent. Una policia protectora davant de l'incivisme i la delinqüència. Pensar que una societat com la nostra, amb fortes desigualtats i diversitat manifesta tot pugui funcionar sense cap mica de control policial es fa difícil, però això no vol dir que haguem de tenir un cos de policia amb el garrot a punt per veure a qui clava la primera trompada.

Si els càrrecs públics tenen l'obligació de donar exemple en el seva manera de procedir, la policia ho ha de tenir molt clar. Pel que representen, per la confiança dipositada, i per la capacitat de manifestar-se amb contundència, és bo que tinguin en compte el principi que tothom és bo, sinó es demostra el contrari. I encara més, que tots som iguals davant la llei, i tenim els mateixos drets, siguem blancs o negres, tinguem unes creences o unes altres, parlem un idioma o un altre, o bé siguem més o menys rics.

Per tot això la idea de policia amiga sempre m'ha semblat que era la millor opció. Una policia amb qui pots confiar quan tens un problema. Que t'escoltarà i intentarà resoldre allò que t'amoïna, i que en donarà compte a les institucions corresponents quan sigui el cas de resoldre-ho des d'altres instàncies. 

I quan llegeixes fets com el que s'ha jutjat aquests dies, de maltracte a persones per qüestió del color de la pell, t'avergonyeix i t'indigna, i fa que generalitzis la idea que tot policia té actituds xenòfobes i racistes, quan això no és cert.

Cada cos policial té les seves competències, i pensant en la policia local, la més propera i que es gestiona des del govern que hem escollit els vilatans, entenc que caldria elaborar un pla local de seguretat que deixés clar el model de policia que volem per a la nostra vila. Crec que és una assignatura pendent, que el nou govern municipal hauria d'encarar en aquest mandat.

La idoneïtat de l'impost de successions

L'article de Fernando Trias de Bes al diari ARA, "La casa dels pares", estic segur que generarà molts comentaris i també crítica. L'articulista sempre dona la seva opinió de manera franca i això acostuma a provocar recels i opinions contràries. Ell no se n'amaga, i penso que és d'agrair. Hi ha altres articulistes que procuren no definir-se del tot i evitar l'allau de crítiques. 

En aquest article critica l'impost de successions amb l'argument que els immobles que els fills reben dels pares ja han pagat tots els impostos haguts i per haver, i no té cap sentit haver de pagar pel simple fet de rebre'l en herència.

Hi ha persones que tenen molt clar que els propietaris han de pagar, sigui el que sigui, però han de pagar, i per tant els nous propietaris també, però no entren en l'anàlisi del fet impositiu. Els nous propietaris ja pagaran els impostos corresponents quan gestionin la propietat, però pagar per rebre-ho?

Sempre he defensat que l'Estat ha de tenir recursos suficients per fer una de les tasques més importants, segons la meva manera d'entendre la vida, i que és la redistribució de la riquesa. La manera d'obtenir aquests recursos és una altra història i s'ha d'estudiar bé i trobar-hi una lògica, que amb l'impost de successions som molts que no li sabem trobar, sobretot quan estem parlant de l'habitatge principal.

És cert que molts municipis tenen rebaixes considerables quan es tracta dels habitatges on residien els pares difunts, però no sempre és així, ni tampoc en la totalitat dels impostos a satisfer en el moment de registrar la nova propietat, per parts dels hereus.

La discussió pot ser llarga i es poden trobar molt matisos, però m'agradaria que la gent opinés amb arguments sòlids i no amb plantejaments ideològics que a vegades no s'aguanten amb res. No caiguem en la trampa de rics i pobres, perquè l'impost no ho té en compte. Podem discutir si l'Estat ha de cobrar més o menys impostos per poder tenir els recursos necessaris per actuar. Ja sabem que hi ha qui voldria un Estat feble i que les diferències entre la població continuessin augmentant, però això ja és un altre tema que dona per a un debat encara més llarg i profund.

La discussió sobre l'impost de successions no és nova d'ara i em temo que tindrà un recorregut llarg. Algú hi veu competència deslleial per part de les comunitats autònomes que l'han suprimit. Puc entendre que la nostra Generalitat està mancada dels recursos suficients per donar un servei d'acord amb les necessitats creades al nostre país, però cal veure d'on han de sortir aquests recursos i si l'opció de l'impost de successions té lògica o no. Sempre, al marge de les ideologies, i sense entrar a valorar particularitat de si els hereus tenen recursos per fer-hi front. Parlem en genèric i raonadament.

Des de la CUP continuem treballant

Avui hem participat al programa de Ràdio Arenys, El dominical, en representació de la CUP. Hi hem assistit l'Arnau i la Pat, els dos regidors electes de la nostra formació, i jo mateix. Era el primer programa després de les eleccions de finals de maig i tocava parlar de la situació actual a l'Ajuntament, i el paper a jugar per part de la CUP.

Com molt bé responia la Pat, a preguntes del director del programa, l'Enric Sierra, les majories absolutes fan por i no es consideren bones. Sens dubte que una majoria absoluta facilita que el partit guanyador prescindeixi de tothom i a més intenti fer tota la feina d'amagat, passant la mínima informació possible. Això, però no ha de ser necessàriament així, i jo vull pensar que no està en la voluntat dels justos guanyadors de la nostra vila, actuar d'esquena a tothom. El que ha passat al final de l'anterior mandat pot ser una lliçó de com no s'ha d'actuar.

Des de la CUP estic segur que col·laborarem en tot el que faci falta per endreçar la vila i millorar la vida de tothom. Per avançar i resoldre tots aquells problemes que tenim al davant, alguns d'ells gairebé endèmics. També és cert que cadascú pensa de la seva manera i que si es vol participació, també hi ha d'haver gestos. 

Ha sortit en la conversa radiofònica i són temes importants que no podem oblidar: la municipalització de serveis, com la gestió de l'aigua, l'habitatge i les escoles bressol, per posar tres exemples importants, han de trobar solucions que engresquin la majoria de forces polítiques presents al Consistori, i que no només acontentin els nou polítics de l'equip de govern.

Com no podia ser d'una altra manera, la gent de la CUP continua al peu del canó, treballant per a la vila, i ho fa escoltant a tothom, per rebre els suggeriments, les queixes i opinions dels arenyencs, i poder-ho traslladar a l'Ajuntament. Segur que l'equip de govern pararà les orelles, però nosaltres també estarem atents per recollir totes aquelles sensibilitats que mereixen tenir-se en compte i ser respostes. 

La primera trobada serà el proper dissabte 1 de juliol, de 10h a 12h del matí, a la plaça de l'Església, en assemblea oberta a tothom, siguin simpatitzants de la CUP o no. L'únic requisit és estimar Arenys de Mar i voler treballar perquè ens puguem sentir orgullosos de formar part d'aquesta vila. Tot i que tindrem més ocasions per convidar-vos-hi, aprofito l'avinentesa per recordar-ho i que us ho pugueu anotar a l'agenda.

La CUP, també amb la gent gran

Aquesta tarda l'hem passat fent-la petar amb els socis de l'Esplai, que aquests dies han obert les portes per parlar amb les diferents formacions polítiques que ens presentem a les eleccions de diumenge. Ens hi hem trobat molt a gust i han sortit temes molt interessants.

La CUP no actua diferent ara que hi ha eleccions de la resta de l'any, perquè la CUP parla amb la gent, sense embuts, mostrant-nos tal com som, explicant els nostres projectes i idees, però sobretot escoltant els altres i recollint totes les inquietuds, les demandes i reivindicacions. 

El nostre compromís, com ja ho hem explicitat, és que aquestes trobades no es limitin a la campanya electoral, sinó que tinguin una continuïtat, al marge de si les eleccions en són més o menys favorables, si podem formar part del govern municipal, o ens quedem a l'oposició. 

En el seu dia la CUP va proposar la creació del regidor de barri entre totes les formacions polítiques del Consistori, però cap altre partit polític ho va recollir, i per això es varen crear les assemblees de zona de la CUP. Es pot tornar a intentar, o simplement deixar clar que els membres de la CUP seguiran parlant amb la gent i amb totes les entitats de la vila, per recollir totes les opinions i traslladar-les a l'Ajuntament.

Hem parlat d'energia renovable, de participació, de subvencions, de com combatre la bretxa digital, de mobilitat i accessibilitat a les diferents zones d'Arenys, d'habitatge, de les activitats que realitzen les entitats i el poc interès demostrat pels diferents governs municipals. Hem recollit els precs i anotat bé els comentaris crítics, però al mateix temps constructius i de sentit comú. Hi ha coses que no s'estan fent bé, i d'altres que ni tan sols es fan ni es preveuen. 

La nostra vila, que és una de les més envellides de la comarca, necessita un canvi en la manera de treballar amb la gent gran. Ho diem en el programa: no només calen polítiques assistencials per a la gent gran, sinó que hem d'aprofitar el coneixement, l'experiència i la disponibilitat de moltes persones que poden ajudar-nos en la tasca de revitalitzar la nostra vila. La jubilació no és el final de la vida, sinó el començament d'una nova etapa, on tots podem aportar-hi molt. L'Ajuntament ho ha de facilitar i tenir-ho en compte. 

Amb la CUP, la candidatura més jove de totes, la gent gran té futur. És per això que demanem el vot per tal de ser decisius a l'hora de portar a la pràctica el nostre programa per als propers quatre anys.

La diada de Sant Jordi

Avui hem celebrat la diada de Sant Jordi amb moltes ganes de deixar enrere l'excepcionalitat dels darrers anys en motiu de la pandèmia. I ho hem fet coincidint en cap de setmana, recordant la discussió sobre la preferència que sigui un dia festiu o no. I a tot això hi hem d'afegir la proximitat de les eleccions municipals, que treu els partits polítics al carrer amb més ganes que en un any normal.

M'agrada aquesta festa, perquè els catalans ens la sentim molt nostra. Entre tots hem aconseguit creure'ns que podíem ser diferents a l'hora d'estimar una diada pensada per a tots i totes, amb el llibre com a excusa per declarar el nostre amor a la parella, la família, els amics, però sobretot a la terra.

L'he començat amb un acte entranyable organitzat per la Biblioteca de la vila, amb la participació de dos cors, un infantil, el cor Tiamat, i un altre d'adults, el cor Adzé, i els participants del taller d'escriptura creativa. Ha estat un acte emotiu, amb molta assistència de públic, que ens ha permès celebrar la diada d'una manera diferent.

Després han vingut les parades de llibres, amb una presència destacada de les diferents formacions polítiques que volen presentar-se a les eleccions del mes de maig. Alguns amb els candidats com a gran reclam. D'altres més implicats amb el protagonista de la jornada: el llibre.

Haig de dir que, si em feu escollir, em quedo amb l'acte que ha obert la festa. Ho he comentat amb alguns amics que s'han acostat a la parada. Si bé és cert que són coses que es fan i que es justifiquen, no són la meva prioritat. El contacte amb les persones és important, i la possibilitat d'intercanviar idees i opinions també, però en essència estem parlant d'un acte amb un component preelectoral important, que em deixa un cert regust.

Valoro positivament la jornada, i sobretot les cares alegres de joves i grans. Intento deixar una mica de banda aquesta sensació de no estar fent ben bé el que voldries, i procuro barrejar-me entremig de tothom, pensant que la festa s'ho val, i que és bo que, sigui quina sigui l'excusa, els vilatans trobem la manera de gaudir de la vida i oblidar-nos per unes hores dels problemes, que per alguns no són pocs, que ens condicionen el dia a dia. 

I per això vaig decidir presentar-me

Qui no vulgui pols, que no vaig a l'era! I això és ben cert. Si no et vols complicar la vida, et quedes a casa, vius la teva vida i que els altres s'espavilin. Això si tens la sort que la vida et somriu i que pots anar tirant sense gaires maldecaps. Però no tots som iguals, i n'hi ha uns quants que ens agrada complicar-nos la vida i per això prenem decisions que potser hi ha qui no les pot entendre. 

Després d'una vida de treball, arriba la tranquil·litat de la jubilació. Si la salut t'acompanya, et permet dedicar bona part del teu temps a fer tot allò que potser el dia a dia no t'ha permès fins ara. El pots dedicar a coses personals i familiars, o embarrancar-te a pensar en els altres i treballar per a la comunitat.

Decidir presentar-te en unes eleccions municipals no és ben bé voler dedicar-te a la política, sinó a treballar per la vila on has nascut o t'ha acollit, amb la voluntat de millorar-la, aprofitant la teva experiència i coneixements, però sobretot les ganes de treballar sense defallir, perquè el teu pas per la casa de la vila sigui profitós.

No és la primera vegada que opto a formar part del Consistori arenyenc. Durant el mandat 2007-2011 vaig tenir l'honor de formar part de l'equip de govern local, amb responsabilitats a diferents àrees. No vaig poder fer tot allò que hauria volgut, però estic molt content i orgullós de tot el que vaig aconseguir. Moltes de les coses que vaig emprendre es varen iniciar amb mi, i la majoria han perdurat en el temps.

Penso, i per això vaig acceptar l'oferiment de la CUP, que hi ha moltes coses a millorar. Que la gestió municipal actual té molt que desitjar, i una de les coses que més m'amoïnen i que tinc més ganes de poder contribuir a solucionar, és la poca empatia cap als vilatans, també aquells que no pensen com tu. El poc cas que es fa de les opinions de la gent, dels suggeriments i les crítiques, i la manca de facilitats perquè tothom pugui participar de veritat de la vida pública. 

La meva experiència a l'Ajuntament m'avala, tant a nivell de participació ciutadana, com d'organització interna. És per això que he decidit sacrificar bona part del meu temps lliure per oferir el meu treball i coneixements a la vila que estimo des del primer dia que hi vaig arribar. Ara només cal obtenir la confiança dels vilatans, i aconseguir formar un grup de treball que lideri el nou projecte municipal, que necessàriament passarà per un canvi en la manera de fer política. Gràcies.

Adéu 2022, en el proper ho farem millor

Acabem un any complicat, que ens deixa un regust estrany i moltes ganes de començar-ne un de millor. Un any on sobresurt la guerra a Ucraïna, per propera, i com totes les guerres, injusta i absurda. El dolor que ens acompanya perdura, perquè no hi sabem veure el final, i això farà que l'any que encetem demà, mantingui un panorama terrible, amb víctimes innocents, fruit d'un despropòsit del president rus, i culpa d'un món que no valora prou les persones.

També acabem l'any amb un repunt dramàtic de la violència masclista, que en un mes ha matat a l'estat espanyol a dotze dones en mans d'uns botxins que havien de ser els garants de la seva felicitat, els seus companys de viatge, i en canvi han esdevingut els criminals que les hi han fet perdre la vida. Uns culpables que no ens poden deixar indiferents i que ens obliguen a trobar solucions immediates a tanta barbàrie i injustícia.

I acabem un any sense un futur massa clar pel que fa als preus de l'energia, de les hipoteques i dels productes bàsics d'alimentació. Un fet que provoca problemes greus a les classes més humils i vulnerables, i que els governs han de mirar de trobar-hi solucions per aconseguir que la seva vida sigui digna.

I en començarem un de nou, que voldríem que fos millor, ja sigui perquè siguem capaços de resoldre els problemes que arrosseguem, i més imaginatius a l'hora de liderar projectes de futur, més justos i equitatius. A nivell municipal, i atès que es convocaran eleccions, tenim l'oportunitat de canviar aquells governs que no han fet la feina, que no han complert les promeses que havien anunciat ara fa quatre anys, i donar suport als que sí que han estat encertats en la seva gestió municipal.

A casa nostra, a la nostra vila d'Arenys de Mar, hem d'aconseguir un canvi de govern que ens permeti millorar les condicions de vida de tots els arenyencs, sobretot dels més vulnerables, i que no disposen d'un mínim que els permeti viure correctament. Però també per millorar la netedat dels nostres carrers i liderar projectes que portem anys encallats. Un nou govern que no faci falses promeses i que les que ens presenti les compleixi. Que reti comptes de la seva feina, amb transparència. Que escolti els vilatans, els animi a participar realment de la vida pública, i doni resposta a les seves demandes, queixes i opinions.

El llistó està molt baix, i estic convençut que el podem aixecar. Cal esperit de servei, humilitat, sinceritat i ganes de treballar i empenta. Cal gent preparada que no només busqui una cadira que li doni rellevància. Calen persones empàtiques, honestes i treballadores. I això ho hem d'aconseguir, perquè segur que entre tota la nostra població disposem de persones que tenen aquest perfil.

Des del meu blog us desitjo una bona entrada d'any, i que tots els vostres anhels i objectius els pugueu dur a terme duran l'any 2023, amb l'acompanyament de tots els vostres amics, familiars i veïns. Totes aquelles persones que formem part d'aquesta bella vila marinera.

Reinventar TV3

Vaig llegir l'entrevista al director de TV3, el senyor Sigfrid Gras, al diari ARA, i la veritat que em va decebre una mica. Avui la Mònica Planas, també al diari ARA, no el deixa gaire bé. M'imagino que no és fàcil dirigir en aquests moments una televisió pública, amb els nous reptes, bàsicament per sortir de la televisió tradicional, que ja no convenç. I ha de ser difícil per la pressió política que reben, a part del que puguin dir i expressar els teleespectadors.

Haig de dir que miro molt poc la televisió, però sí que he passat èpoques que era més fidel a la cadena. Suposo que la poca qualitat dels programes que s'emeten també hi ha influït, però no vull donar-los tota la culpa. M'ha deixat d'interessar la televisió i em dedico més a la lectura. Les notícies del dia les pots trobar a qualsevol racó d'Internet i no quedar despenjat.

Pel que es desprèn de l'entrevista esmentada no es genera gaire entusiasme ni es preveu cap gran millora del panorama televisiu català. Estic segur que hi ha bons professionals que hi estan treballant, i que buscaran la manera de mantenir un nivell adequat perquè la televisió no acabi desapareixent de les nostres vides, però segur que ho tenen difícil.

Em fa gràcia quan parlen de limitar la política als espais televisius, quan la política està a tot arreu. Una altra cosa és evitar propaganda gratuïta dels partits polítics, sobretot quan aquests són els que dirigeixen el país. La política en sentit ampli és present en totes les relacions humanes, i és bo reflexionar-hi i poder saber què hi ha de cert en totes les decisions que es prenen i que ens afecten directament.

També és cert que hem viscut uns anys amb un excés de tertúlies que han tingut en el Procés la base de tota la xerrameca. Estem una mica cansats, i s'ha de trobar l'equilibri per deixar de mirar-nos el melic, sense oblidar que no podem viure al marge del que passa al món, el més immediat, però també el més llunyà.

La tria dels tertulians també ha estat una llosa que ha afectat la credibilitat de la televisió. Segurament no s'ha escollit els millors, prioritzant els amics i els més accessibles. Entenc que no és fàcil trobar el posicionament idoni per no ser rebutjat pels més fidels seguidors, obrint les portes a aquelles veus que són més crítiques, però que poden aportar una visió des de fora que ens ha d'enriquir a tots plegats.

Estic convençut que difícilment tornaré a mirar la televisió amb la freqüència que ho havia fet anys enrere, però sí que m'agradaria poder descobrir una televisió que m'aportés més coneixements, més opinions diverses, sense oblidar la gran tasca que la televisió catalana ha fet per fomentar la nostra llengua i la nostra cultura. Ha estat el contrapès a la repressió que ens ha vingut de fora, i d'un sector intern de pensament anticatalà.

Més sobre el diari ARA

Avui m'he entretingut a llegir els comentaris que han aparegut a les xarxes socials sobre la censura, per part del diari ARA, de l'article de qui era col·laborador seu, en Xavier Roig. Abans d'ahir ja vaig escriure sobre el tema, però no en tenia prou coneixement. Només sabia l'opinió d'una banda. Avui no és que sàpiga gaire més, però almenys he pogut constatar que realment el diari ARA havia censurat l'escrit.

Personalment em sap greu, perquè tal com deia en l'altre escrit, en sóc subscriptor des del primer número, però també deia que no em va agradar el nomenament de l'actual directora, i així vaig intentar manifestar-ho a en Carles Capdevila, encara que probablement no li va arribar el missatge.

La censura no és bona i en aquest cas considero que no ha estat encertada. No hi he trobat la gravetat dels insults que manifesta la directora de l'ARA, i en tot cas sempre queda clar que és l'opinió de qui signa l'escrit.

També em sap greu que Xavier Roig deixi de col·laborar al diari, perquè els seus escrits m'acostumaven a agradar i els podia subscriure gairebé tots. Tots sabíem que l'articulista era molt apassionat amb els seus judicis i opinions, i que era molt coherent amb tot el que deia. Qui no hi estava d'acord podia discrepar-ne o bé deixar de llegir-lo, però censurar mai és bo.

Tot i la meva opinió sobre qui està al capdavant del diari, no he pres la decisió de donar-me de baixa, i confio no equivocar-me. Hi ha bons col·laboradors encara, i tampoc tenim tanta premsa alternativa que poguem canviar fàcilment. Sí que m'agradaria, però, que els fets ocorreguts servissin per fer una reflexió i canviar la manera d'actuar. Si la tònica és la mateixa amb la resta de col·laboradors, ens trobarem amb més desercions, o bé amb articles superficials i poc crítics amb la situació política actual. 

Les negociacions dels pressupostos

Les baralles entre ERC i JxCat continuen, ara amb la negociació per a l'aprovació dels pressupostos de l'Estat. Jordi Sánchez considera que l'acord a què han arribat ERC i el PSOE no és garantia de res, ja que no es parla de quotes de català en els audiovisuals, sinó que ja se'n parlarà més endavant.

Jordi Sánchez critica ERC per haver negociat sols amb el PSOE quan ho podien haver fet junts, però jo em pregunto: quina voluntat de negociar tenien JxCat? Si s'han desmarcat de la taula de negociació, ara parlen de negociar els pressupostos?

A la meva manera d'entendre, considero que JxCat no ha seguit el camí correcte cap a la negociació. S'ha posicionat de manera tossuda, esperant ser la clau de la negociació, i estan quedant sols. Probablement el PDECat té més clar quin és el seu paper al Congrés de Diputats.

Aquest posicionament d'un i altre partit no és bo per al nostre país. Encara que Jordi Sánchez asseguri que aquestes desavinences no afecten en clau de país, no és bo que això passi entre els dos partits polítics que configuren el govern català.

Paral·lelament hi ha la negociació dels pressupostos de Catalunya en què la CUP discrepa de la proposta elaborada pel govern català. En principi els vots de la CUP son imprescindibles per a la seva aprovació, a no ser que el govern busqui un pacte amb els socialistes, a canvi d'alguna concessió.

Malgrat tot, jo penso que és bo que sigui necessària la negociació entre partits polítics, més que no pas les majories absolutes. Encara que resulti fatigós la negociació, és positiu tenir en compte diferents opinions i millorar-ho gràcies els pros i contres.

Quina vacuna per a la segona dosi?

Sembla ser que les dades que tenim darrerament sobre contagis del coronavirus, gent hospitalitzada i defuncions està a la baixa i que estem a prop d'arribar a la nova normalitat, que ja em parlàvem fa un any. Tothom es mostra molt optimista preveient que en poques setmanes podrem fer vida gairebé normal, sense mascaretes i amb sales de festa obertes per evitar tantes aglomeracions a l'espai públic els caps de setmana.

Però no tot és positiu. La vacunació, que va a bon ritme, ens genera dubtes, sobretot pel que fa a la segona dosi de l'AstraZeneca a menors de 60 anys. Hi ha països que es permet la segona dosi amb la mateixa vacuna i d'altres que opten per una altra vacuna. S'ha fet proves amb poques persones i hi ha qui diu que queda demostrat que és millor escollir una altra vacuna per a aquesta segona dosi, i uns altres que pensen que la mostra utilitzada no és significativa.

Aquesta disparitat d'opinions, en base científica ens comporta que dubtem molt si la decisió que ha pres el govern espanyol és l'encertada o no. Hem passat per moltes situacions d'incertesa i ara que semblava que tot anava ben encaminat, tornem a dubtar i, al final, haver d'acceptar una decisió política que no tots els científics aplaudeixen.

En el mateix mitjà de comunicació he sentit arguments a favor i en contra, tots ells basats en criteris científics, i això és el que genera els dubtes. Seria bo que es posessin d'acord i que tots poguéssim seguir un mateix protocol, perquè evitar que no només tinguem la preocupació per immunitzar-nos del virus, sinó que a més tinguem la por a fer-ho de la millor manera possible, sense el perill de rebre'n conseqüències irreversibles.