Combatre l'extrema dreta amb arguments

I resultats. Oblidem-nos de cordons sanitaris. No ens equivoquem i no utilitzem els mateixos mètodes per combatre una lacra que està de moda i que hem d'intentar fer fora de la millora manera possible. Els cordons sanitaris, les concertacions contra un partit polític fan del victimisme la victòria assegurada més endavant. Què ha passat a Ripoll? I aquests errors no només no serveixen per combatre l'extrema dreta, sinó que també resulten perjudicials a l'hora de voler vetar una força política determinada. Algú pensa en Badalona? o en Arenys de Mar mateix? 

El que calen són arguments i sobretot resultats. La gent està cansada de promeses i veure que les coses no s'arreglen. És en aquesta situació on el populisme guanya terreny, i és aquí on l'extrema dreta hi troba el filó per avançar. S'aprofita del sistema democràtic per reforçar la seva idea que és precisament poc democràtica, però l'eina li va bé.

Aquests dies, després de veure els resultats de les eleccions municipals, amb un increment del vot a l'extrema dreta, tothom tem el pitjor de cara a les eleccions generals del mes de juliol. Algú ho aprofitarà per posar la por al cos i intentar guanyar adeptes, però no n'hi ha prou amb proclames i alertes, sinó que calen resultats. És necessari que els nostres governs, siguin municipals, autonòmics o estatal, donin resposta a les moltes necessitats que tenen els ciutadans, i generin confiança. Quan les coses no funcionen és quan els oportunistes surten a guanyar vots, i la gent hi respon, de moment no massivament, però amb prou contundència com per posar en perill l'estat democràtic.

Està molt bé que expliquem el fons de la doctrina de l'extrema dreta. Un fons que ataca les persones que acaben sent els seus votants. Però amb la pedagogia no n'hi ha prou. Si els governs convencionals no són capaços de resoldre els problemes de la gent; si es mantenen allunyats i només s'hi acosten a l'hora de demanar el vot, és molt lògic que els electors desconfiïn d'ells i optin per votar unes formacions que no porten cap tipus de motxilla, perquè no han tingut responsabilitat de govern, i que al mateix temps presenten un discurs engrescador, que no se sustenta en res, però que promet tot allò que no passa avui, i que seran incapaços de donar si tenen l'oportunitat de governar.

Demanaria, doncs, als nostres polítics que facin una reflexió a fons del que estan oferint i canviïn la mentalitat. Si no són capaços de gestionar bé les institucions que governen, que facin un pas al costat i donin l'oportunitat a uns altres perquè ho gestionin amb eficàcia i amb resultats positius per a la gent. Si s'aferren a la cadira aconseguiran que l'extrema dreta continuï avançant i la nostra democràcia quedi penjant d'un fil.

Atac terrorista a França

Hem de lamentar un nou atac terrorista a França, amb tres morts, víctimes del fanatisme. Aquesta inseguretat en què es viu no és bona, i obliga a conviure en un estat d'alerta constant. És tan fàcil llevar la vida d'una persona, que esgarrifa.

No hi ha res ni ningú que pugui justificar la mort d'una altra persona, i s'ha de combatre amb totes les forces per aconseguir una vida tranquil·la a la comunitat. Hem de respectar totes les creences i no doblegar-nos al terrorisme, però també hem de mesurar les nostres paraules.

Seria injust culpar d'aquestes morts a ningú més que al seu botxí, però sí que caldria reflexionar si la nostra reacció davant d'aquests actes és la millor i més apropiada, i encara més, la reacció de persones que ocupen càrrecs públics ha de ser molt mesurada i justa, i evitar qualsevol provocació innecessària.

És delictiva la proclama del president turc davant l'assassinat del professor francès, i caldria una resposta política adequada. No es pot exaltar la població amb segons quines declaracions, però tampoc em sembla correcta la reacció i el to de les declaracions del president francès. Que ningú el vulgui culpar de l'atemptat de Niça, però sí que caldria dir-li que reflexionés sobre les seves paraules, i procurés no exaltar més del compte les persones que erròniament o no, s'han sentit atacades en els seus sentiments i creences.

Res no justifica l'assassinat, res disculpa un acte abominable, però entre tots hem de fer més fàcil la nostra convivència, i respectar la diversitat. Els assassins han de pagar la culpa i els seus actes mereixen un escarment que serveixi d'exemple a altres possibles atacants. Les nostres paraules han d'ajudar a la convivència i no a radicalitzar-la. Els nostres governants han de donar exemple de moderació, que no vol dir feblesa, davant els atacs injustificables, amb missatges rigorosos i exemplaritzants.

Bloquejar el país com a mesura de força

Hong Kong demostra que el poble té el poder a les mans, però no és una cosa improvisada ni de quatre dies, sinó que vol dir una gran força de voluntat, molta energia, valor i cap mica de por. No es tracta només d'arguments, sinó que es necessiten grans mobilitzacions i paralització del país. Aquesta és l'única arma del poble per combatre i arribar a guanyar el poder, quan aquest es posa en contra de la ciutadania i més que servir-la la reprimeix.

Ho dic perquè a casa nostra fa més de dos anys que estem discutint què s'ha de fer, es deixa a mans dels partits polítics i aquests sembla que s'ho estan repensant. Amb això no vull animar la gent a sortir al carrer. Cadascú és lliure de fer allò que millor li sembli. Si només es tracta de sortir cada onze de setembre perquè ens comptin, endavant, però no esperem gaire res més del que tenim.

Si algú continua creient en la possibilitat d'esdevenir independents, que entengui que la nostra actitud ha de canviar i hem de ser capaços de renunciar a tot per tal d'aconseguir aquest ideal. Si no és així ens estarem enganyant a nosaltres mateixos.

Els ciutadans de Hong Kong tenen un gran enemic, molt poderós, a qui només la desobediència i el bloqueig de la nació el pot combatre i, tot i així amb grans dificultats. Espanya té poder i té tot l'ajut de la comunitat europea. Podem molestar i ensenyar el que ens fan, però això no és suficient per aconseguir el gran objectiu de la independència. A un mes de l'onze de setembre pensem-hi una mica i actuem en conseqüència.

On és la centralitat política?

Duran i Lleida parla d'aglutinar les forces polítiques de centre, de la mateixa manera que hi ha moviments a l'esquerra i a la dreta. M'imagino que quan parla de moviments a l'esquerra es refereix a Podemos, Guanyem..., però quan parla de la dreta, a quins moviments es refereix? Suposo que entén que la dreta és el PP, però es refereix a Ciutadans i UPyD? On són els moviments?

El que se'm fa més difícil és tenir clar què s'entén per centralitat. Segons qui sents et parla de la centralitat del PSC. Duran i Lleida parla de la centralitat de CIU... estem parlant del mateix? Ja sé que avui els límits entre una ideologia i l'altra no són clars, i a més a molts els agrada considerar-se de centre. Això ja ve de l'època de Suárez.

Mentre uns parlen de moviments dels centristes d'altres es mouen a contra-rellotge per evitar ser desbancats. Em refereixo a IU que veu com el moviment Podemos els pot fer ombra i restar-los possibilitats de créixer, aprofitant que el PSOE encara està buscant qui ha de liderar la nova etapa socialista després del desastre final amb Zapatero que Rubalcaba no ha estat capaç de redreçar.

Probablement el més significatiu avui són els moviments que fan trontollar els partits tradicionals que es trobaven molt còmodes alternant èpoques millors i pitjors. Hi ha moltes persones que la política és el seu modus vivendi, i potser no recorden que la finalitat és servir la població que els escull. Això és el que pretenen combatre els nous moviments. El que no està tan clar és que ho aconsegueixin, perquè en política, com en totes les coses, qui vol canvis lluita contra tot i tots, i no és fàcil canviar inèrcies i no caure en el parany on han caigut els precedents. Però digueu-me: on és la centralitat política? És a UDC? o a CIU? o potser a C's? o a UPyD? o bé aquests són de dretes i el PP d'extrema dreta?