Cinquanta anys després

Avui hem celebrat la Diada Nacional de Catalunya recordant Sant Boi de Llobregat ara fa cinquanta anys. Era la primera vegada que es podia celebrar després del franquisme i la il·lusió de molts catalans es reflectia a la cara. Han passat aquests anys i és bo analitzar en què hem avançat i què ens falta per recórrer. 

No tothom pensa el mateix i trobarem persones que se sentiran frustrades perquè les expectatives eren massa optimistes i som allà on som, i d'altres pensaran que tot plegat són ganes d'embolicar la troca i que ens hauríem de concentrar en els "veritables" problemes de la nostra societat. Una societat que està anant enrere en molts aspectes, malgrat l'avenç que ningú no ens pot negar.

És trist que el discurs generalitzat continuï sent la defensa de la llengua catalana, reivindicant el dret a utilitzar-la i defensar-la davant de les traves que encara es posen. Com pot ser que després de cinquanta anys encara ens estiguem discutint per la llengua? Per una cosa tan important com és la llengua pròpia d'una nació?

A vosaltres no ho sé, però a mi m'entristeix. És una lluita constant on t'has de sentir dir segons quines coses, si defenses el teu dret a utilitzar la teva llengua, i t'has d'esforçar i lluitar perquè el català estigui respectat com a llengua pròpia del meu país.

Permeteu-me que recordi que, al marge d'institucions pròpies o foranes, que posen bastons a les rodes, tenim unes lleis que no sempre som capaços de fer complir. La normalitat de la llengua passa, en primer lloc, per utilitzar-la i no canviar-la quan algú se'ns dirigeix en una altra llengua o ens fa l'efecte que no ens pot entendre. Però també demana controlar que tots els establiments de casa nostra utilitzin, com a mínim el català per anunciar-se. Això és ben visible, i no hi ha excuses a l'hora de fer complir la llei. 

Com he dit mil vegades, morirem lluitant per la defensa del català. Cal tenir-ho clar, i admetre que és una feina feixuga que no podem defallir, però que n'estem fins al monyo!

Trobar pis de lloguer

Tenim molt clar que el tema de l'habitatge és avui un dels més comentats i al mateix una de les principals preocupacions de la societat. Tot el que es faci per aconseguir facilitar l'accés a l'habitatge serà benvingut, però cal fer-ho bé i analitzar a fons les conseqüències de segons quines decisions o lleis proposades.

Fa por parlar d'aquests temes tan impactants perquè no sempre s'entén allò que vols explicar, o bé no ho saps fer de manera prou entenedora per no crear malentesos. En una societat capitalista com la nostra funcionem a través del mercat de l'oferta i la demanda. Qui no ho vulgui entendre té un problema. En tot cas en què ens podem discutir i opinar és en la llibertat o control d'aquest mercat. Hi haurà qui defensarà que el mercat ha de ser regulat perquè considera que el moviment no és prou just, i també hi haurà qui dirà que és el mercat qui ha de decidir els preus dels productes.

Si tenim escassetat d'habitatges i un excés de demanda, el mercat farà que els preus s'encareixin. Si no hi volem intervenir, les persones amb poc poder adquisitiu ho tindran magre per poder accedir a l'habitatge. Si creiem en la intervenció de l'Estat, caldrà analitzar quines són les millors mesures a tenir en compte per aconseguir que hi hagi més gent que pugui accedir al seu habitatge, un dret reconegut per la Constitució.

Hem vist fracassar moltes lleis aprovades o proposades al Congrés de Diputats, i ens hauríem de preguntar per què. L'article de Fernando Trias de Bes, avui a l'ARA, és interessant perquè manifesta clarament l'error d'incidir en el preu de l'habitatge. El darrer paràgraf del seu article és clau per entendre el problema, i per això el reprodueixo: "La política d'habitatge necessita augmentar l'oferta, donar seguretat jurídica i mobilitzar sòl. Posar un topall als preus ensorra l'oferta. Era de manual. El problema persisteix.".

I és aquí on em qüestiono la capacitat dels nostres representants polítics, siguin a govern o a l'oposició per prendre segons quines decisions o opinar al respecte. Considero que o bé van mal assessorats i no es refien dels professionals que hi entenen, o és que només juguen a fer política ideològica, sense un fonament lògic i intel·ligent.

L'empadronament és un dret i una obligació

La meva primera experiència a l'administració pública va ser, ara fa quaranta anys, de cap de servei amb responsabilitat sobre el padró municipal d'una ciutat que, en aquells anys, fregava els cent mil habitants. Des de llavors ha plogut molt i han canviat les coses. Els tràmits no són ben bé els mateixos, però l'esperit és el mateix, com també l'objectiu: conèixer qui viu al nostre municipi, per saber quins serveis necessitem cobrir. L'empadronament t'obre la porta a una colla de drets reconeguts, com l'educació o la salut.

Ahir, la majoria del Parlament de Catalunya es va comprometre a garantir l'empadronament universal. Es varen desmarcar del pacte, Junts, PP i l'extrema dreta. La iniciativa va ser de la Xarxa d'Entitats pel Padró, amb més d'un centenar d'entitats associades, que exigeixen l'empadronament de totes les persones residents en un municipi.

L'insòlit del cas és que tots aquests esforços estan avalats per la llei de règim local, i que existeix jurisprudència del Tribunal Suprem. La pregunta que ens fem és: per què encara hi ha municipis que incompleixen la llei? Puc entendre que l'extrema dreta hi estigui en contra i hi posi totes les pegues pel fet que moltes de les persones afectades són immigrants, que els volen fora, encara que d'esquitllada ho pateixin persones autòctones. No està tan clar que PP i Junts s'alineïn en aquest posicionament. 

 Em costa massa d'entendre que no es prenguin mesures estrictes de compliment de la llei, per part de les institucions responsables de fer-la complir, i que s'hagi d'arribar a aquesta situació d'indefensió jurídica de moltes persones. Normalment, les més vulnerables i que necessiten tot el nostre suport.

Celebro que a la meva vila, governada amb majoria absoluta per Junts, l'empadronament sigui universal i que ningú no pateixi la injustícia de veure's arraconat i marginat. No disposar del padró comporta molts problemes administratius i, de rebot, socials i econòmics. Negar l'empadronament a una persona que resideix en un municipi, al marge de la titularitat o no del seu habitatge, de les condicions d'aquest, o fins i tot sabent que viu a la intempèrie, és d'una gravetat extrema, no només jurídica, perquè ho mana llei, sinó també moral i ètica. 

L'anonimat a les xarxes socials

Estic totalment d'acord amb el president del govern espanyol quant a la prohibició de l'anonimat a les xarxes socials. Ho he defensat en aquest blog moltíssimes vegades i estic convençut que el contingut de les xarxes milloraria si tothom hagués de donar la cara. Hem de defensar la llibertat d'expressió amb totes les nostres forces. És un dret que no podem renunciar-hi, i que ha costat molt poder-lo exercir. La llibertat d'opinió és imprescindible. Tots hem de dir allò que pensem i volem, i criticar amb arguments allò que no ens sembla bé. Tot això, però, ho hem de fer amb la cara descoberta per evitar que s'aprofitin les xarxes i l'anonimat per falsejar la realitat, insultar sense proves i manipular la gent.

Se'm fa estrany que després de tants anys de xarxes socials i de tants exemples de manipulació i descrèdit, encara no s'hagi fet el pas que demanava avui el president Pedro Sánchez. No podria entendre que algú defensés l'anonimat. Quin benefici hi ha? Llavors, si tots veiem que cal desemmascarar els internautes, a què esperem?

M'imagino que la petició del president pot caure fàcilment en un calaix i no arribar a bon fi. Hi ha molts interessos al darrere que expliquen la voluntat de mantenir aquest anonimat, sobretot pensant que al darrere no sempre són persones normals i corrents, sinó que hi ha una xarxa moguda per interessos polítics i econòmics, amb la voluntat de tergiversar els fets i provocar adeptes a conceptes i predicats que, en situació normal, tothom rebutjaria.

Fa més de vint anys que escric diàriament les meves idees i opinions en aquest racó d'Internet. Soc conscient que no sempre l'he encertat. Que he criticat fets i persones que probablement no s'ho mereixien, però sempre he evitat l'insult gratuït, i m'he expressat amb nom i cognoms, perquè crec en l'honestedat dels opinadors, el risc a l'error, però mai la intencionalitat fraudulenta. Continuaré escrivint sense amagar-me de ningú, i m'agradaria que aquesta fos la tònica majoritària. Si no es vol signar els escrits, com a mínim que sigui possible accedir a l'autoria en cas de difamacions i manipulacions crítiques, que n'hi ha.

El dret a un habitatge digne

El president de la Generalitat acaba de prometre la construcció de 50.000 habitatges públics, una promesa que voldria veure complir-se i que no passi com amb promeses semblants que han quedat en un calaix. El problema d'accés a l'habitatge és real i necessita una solució urgent, i caldria que totes les forces polítiques s'hi sumessin, des de la seva responsabilitat, sigui autonòmica, estatal o local.

I cal legislar bé. Comentava en un post de mitjans de setembre que calia legislar bé i que les lleis aprovades no resultessin contraproduents. En temes d'habitatge també hi ha hagut problemes perquè, a vegades, en lloc de legislar a favor d'algun objectiu es fa en contra de. La llei de l'habitatge tenia més interès a castigar els especuladors que en trobar la manera d'aconseguir més habitatge al mercat, assequible per a totes les butxaques.

S'ha constatat que en el mercat de lloguer d'habitatges n'ha desaparegut una bona colla, molts dels quals han anat a parar a lloguer de temporada, per un buit legal que no es va saber veure en el seu moment, i que darrerament s'ha intentat resoldre sense obtenir la majoria parlamentària suficient per aprovar-ho. Tot un desfet de temps!

Portem molts anys d'endarreriment, amb un parc d'habitatges públics que fa pena. La Constitució espanyola, que en segons quins aspectes s'és molt intransigent en el seu compliment, quant a habitatge, que en parla específicament, no se n'ha fet cas, i l'administració pública no ha vetllat per aquest dret constitucional.

A la nostra vila, per exemple, quan parlem d'habitatges socials o protegits, ens hem de remuntar a moltes dècades enrere, amb la pèrdua de la categoria i l'especulació subsegüent. Fa anys que parlem d'uns pisos, que la seva construcció tot just sembla que comença a caminar. I això és extrapolable a tot el territori.

La lluita per aconseguir respectar el dret a l'habitatge digne continuarà i caldrà estar molt amatent perquè les institucions públiques facilitin el camí, i aconsegueixin millorar la situació del país. No perdem l'esperança, però estem una mica desencisats.

L'habitatge a mercè d'aprenents de polític

Soc conscient que els polítics són l'ase dels cops a qui ens costa molt poc criticar. No tot ho fan malament, però hi ha coses que clamen al cel. Com es pot gestionar pitjor el tema de l'habitatge? Què ha de passar perquè s'adonin que ho estan fent malament, i que en lloc de resoldre el problema l'estan empitjorant?

    Tenim una manca d'habitatge social, o protegit, ja sigui de lloguer o compra, que arrosseguem des de fa anys. Tots ho sabem i queda escrit arreu, però no hi ha manera de revertir la situació i cada vegada és més greu. I no és que no es faci res, sinó que no es fa el que caldria i en canvi s'estan aprovant unes lleis que encara hi posen més dificultats. Des de la implantació de la nova llei d'habitatge, s'ha reduït el parc de pisos de lloguer una barbaritat. Ara no només els pisos no s'abarateixen, sinó que no se'n troben!

    Els polítics, espavilats, varen decidir resoldre la manca d'habitatge assequible legislant contra els propietaris. Es varen definir unes àrees tenses o de mercat residencial tensionat, amb un sostre en els preus de lloguer tenint en compte, bàsicament, els metres quadrats, i no tant el seu estat, els serveis i prestacions, diferenciant, això sí, els petits propietaris dels grans tenidors. Quin ha estat el resultat? han desaparegut multitud de pisos del mercat del lloguer. Ara, els que necessiten trobar un pis assequible, no el troben, i ho tenen més difícil que abans.

    En lloc de centrar tots els esforços en construir nous habitatges, l'administració pública ha optat per intervenir el mercat, i fent-ho de la pitjor manera possible, sense uns criteris adequats, racionals, provocant que molts petits propietaris, desmotivats, els treguin del mercat. I no diguem què estan fent els grans tenidors!

    Tan difícil és adonar-se de l'error? No podem estar en mans d'uns aprenents de polítics amb incapacitat per legislar amb un mínim de rigor per evitar les conseqüències que tot això provoca. S'han posat en contra dels petits propietaris, a qui han considerat com els dolents de la pel·lícula, i no han aconseguit afavorir els aspirants a llogaters. Al final tots enfadats i el problema de la manca d'habitatge assequible sense resoldre.

    L'habitatge digne és un dret recollit a la Constitució, que cal defensar i lluitar perquè sigui una realitat. S'ha d'evitar l'especulació i s'ha de regular de manera que tothom pugui disposar d'un habitatge i que ningú s'aprofiti dels altres. Però s'ha de regular bé. No es pot fer a cegues, sense estudiar a fons els pros i contres de qualsevol mesura. Necessitem uns polítics intel·ligents, que no es deixin portar per proclames simples, i encara menys caient en la dinàmica dels bons i els dolents. No s'ha de legislar en contra de, sinó a favor de les persones que tenen necessitat d'emancipar-se, formar una família, o deixar de viure al carrer. Exigim que es construeixi habitatge social, i denunciem una mala praxi legislativa! Sisplau, fem bé les coses!

Incapacitat per legislar

Aquests dies estem comprovant que els nostres polítics tenen un problema greu d'incapacitat per legislar correctament, sense entendre on és l'arrel dels problemes i confonent-se a l'hora de redactar lleis i, per tant, no solucionant-los. Em refereixo concretament a la llei de regulació del preu dels lloguers, però trobaríem altres exemples, com va passar amb la llei contra la violència de gènere, i més.

    Els nostres polítics han quedat satisfets amb una llei que regula el preu de lloguer dels pisos. Satisfets relativament perquè alguns encara volien anar més a fons. En lloc de treballar per invertir en la construcció de pisos de protecció del lloguer, pisos socials, i evitar al mateix temps que aquells que ho havien estat, ara es trobin en el mercat lliure, s'han entossudit a pressionar els propietaris dels pisos per resoldre un problema de mala gestió pública.

    Han posat un topall al lloguer dels pisos, que certament han experimentat una crescuda desmesurada i preocupant per a les persones que necessiten llogar un pis per viure-hi. Estan en contra dels grans tenidors i no volen que hi facin negoci a costa dels ciutadans, per un dret contemplat a la Constitució, però que, com d'altres coses, és paper mullat, però de retruc castiguen als petits propietaris que han invertit en immobles els estalvis del seu treball. Resulta, però, que se'ls hi escapen moltes casuístiques i els més beneficiats són els qui en principi es dirigien per evitar els grans negocis: els grans tenidors. 

    La pressió sobre el mercat de lloguer està convertint els pisos de lloguer de tot l'any en pisos de temporada, en pisos turístics, burlant d'aquesta manera la nova llei. I ara s'ha sabut que una bona part de grans tenidors són propietaris d'immobles amb molts pisos. Un fet que permet considerar-ho com un sol element a l'hora de comptabilitzar el nombre de pisos de propietat, i deixar-los fora del llistat de grans tenidors, i per tant al marge de la normativa més restrictiva d'aquesta llei.

    Diuen que feta la llei, feta la trampa, i ens trobem que tenim uns polítics que erren els trets, atacant unes persones que no toca, i permetent que els llestos de sempre quedin al marge d'aquesta pretesa pressió. Voler solucionar els problemes de l'habitatge pressionant els privats és un error que tindrà conseqüències. En lloc d'això caldria planificar la construcció d'habitatges públics de protecció del lloguer, i fer possible que el percentatge d'habitatge protegit al nostre país tingui més a veure amb el que passa a la resta de països del món occidental on pertanyem.

Por a sortir al carrer

Tal com estan anant els fets potser sí que vindrà un dia que tindrem por de sortir al carrer a manifestar-nos. La insistència de la judicatura espanyola en afirmar que Tsunami Democràtic va ser un acte de terrorisme, i que els seus impulsors han de ser jutjats per terroristes, ens posa en un punt de no retorn per a totes les persones que en algun moment o altre tenim ganes de sortir a protestar. El dret a manifestar-se no pot ser reprimit, i titllar-ho alegrement de terrorisme és una manera de limitar el dret i posar en risc el sistema democràtic.

    Els contraris a la independència, a tot el Procés, poden pensar que l'actitud dels jutges espanyols és positiva i que els culpables de totes les mobilitzacions ho han de pagar de la manera més contundent possible. Potser no s'adonen que aquest biaix ens condueix a una situació predemocràtica, a un posicionament típic de les autarquies. A alguns ja els va bé, però a molts els perjudica directament sense que se n'adonin.

    Avui milers de russos han desafiat la prohibició de manifestar-se a favor del líder de l'oposició assassinat, i han sortit al carrer, amb molta valentia. Ells ho tenen cru, i encara no veuen el final del túnel. D'aquí a quinze dies hi haurà un nou simulacre d'eleccions que permetran que el dictador Putin continuï governant sis anys més. S'ha desfet de tots els possibles opositors, de la manera més vil.

    Nosaltres estem anys llum d'aquesta situació, però sotmesos a una dictadura encoberta d'uns personatges, amb molt poder, que no l'han deixat anar des del temps del franquisme. L'excusa del moviment independentista l'han utilitzat per restringir les llibertats. Contra els catalans tothom s'hi apunta, i molts espanyols caminen cegament a mercè d'un poder de l'Estat, que no és fruit d'una decisió sobirana del poble, sinó de la manipulació descarada del poder ocult, econòmic i social, polític i judicial.

    No hi ha llei que ho aturi. Mentre els jutges puguin interpretar subjectivament i per interès de classe, qualsevol actuació ciutadana, mentint i enganyant a tort i a dret, no dormirem tranquils. Sortir al carrer, a partir d'ara, serà un risc, sobretot si no penses com ells, i pretens canviar les coses, encara que sigui pacíficament.  

    Els russos que s'atreveixen a desafiar el poder de l'Estat són realment valents. S'hi juguen molt. A nosaltres ens volen atemorir perquè no els fem trontollar el sistema. El sistema que els manté a dalt, remenant les cireres.

El dret a defensar-nos

A què dona dret el dret a defensar-nos? Tot s'hi val? El que està fent l'exèrcit israelià és defensar-se? No ho entenc!

Ho vaig escriure el primer dia de l'atac de Hamàs a Israel. Res no justifica els crims perpetrats per Hamàs en territori d'Israel. Dit això, la revenja contra la població civil indefensa, on està escrit que formi part del dret a defensar-se? 

El conflicte entre Palestina i Israel no és simple. Qualsevol opinió al respecte necessita molta reflexió, també contrastar la informació que ens arriba, i sentit comú. Els crims, siguin d'un costat o l'altre no tenen cap justificació ni es poden aplaudir, com alguns fan. Massacrar la població civil és un acte criminal que no pot defensar ningú, i això que critica el senyor Putin, s'ho hauria d'aplicar en el cas d'Ucraïna.

Vivim un temps on les imatges poden ser falses, manipulades intencionadament, però és molt difícil no creure que l'exèrcit d'Israel està destruint la Franja de Gaza, matant tota la seva població, amb l'excusa de derrotar el grup terrorista Hamàs. No és això!

He llegit que el Parlament tenia la intenció d'aprovar una declaració institucional a favor del dret a defensar-se d'Israel. Potser ja ho ha fet (?). Hi estaria d'acord, però no a qualsevol preu. Una cosa és defensar-se i l'altra cosir a trets totes les persones d'un país. No són danys col·laterals, sinó actes criminals intencionats. Quan bombardegen la població de Gaza són conscients que estan matant víctimes innocents. Tan se val que siguin nens, joves, dones o persones grans. Estan segant vides humanes que han tingut la dissort de néixer en un país amb un conflicte permanent i que ara s'ha agreujat per l'atac del passat 7 d'octubre.

Que algú m'expliqui en què consisteix defensar-se perquè pugui entendre les barbaritats que està fent Israel amb la població palestina. No tinc necessitat de posicionar-me en cap bàndol, simplement critico i rebutjo els assassinats que s'estan cometent, amb l'excusa d'una defensa, que seria legítima, si no es tractés d'una matança sense límits.

Occident ha ensenyat les vergonyes. Ni l'ONU, ni la UE, ni els diferents països europeus i nord-americans han demostrat estar a l'alçada de les circumstàncies. És una vergonya que tots hem d'assumir. Estem destruint la poca credibilitat del món occidental.

La polèmica de l'humor i la sàtira

Arran de la polèmica orquestrada pel gag del programa de TV3, Està passant, que d'entrada ja dic que no he vist, he pensat que valia la pena que tots plegats reflexionéssim sobre la nostra actitud davant dels acudits, les bromes i els comentaris que cada dia podem trobar en algun lloc o altre. Sobretot ara que és tan fàcil escriure a través de les xarxes socials.

Considero que és molt fina la línia que separa l'humor de l'insult i per això és tan fàcil que hi hagi persones que en un moment determinat es puguin sentir ofeses per comentaris o esquetxos que es publiquen en obert. Penso que tots plegats hauríem de tenir més sentir de l'humor i no agafar-nos la vida tan a la valenta. També és cert que hi ha uns temes que són més sensibles i que provoquen amb més facilitat el rebutj de la gent. Un cas molt clar és la religió.

Insisteixo que no he vist el gag i per tant no puc opinar de l'exemple en concret, però sí que he llegit els diferents comentaris, entre ells els que ha fet el director del programa, Toni Soler, a qui se li exigia demanar disculpes. Soler diu, si no vaig errat, que contra els catalans s'ha escrit molt i ningú dels que ara s'exclamen contra el gag ha fet res per queixar-se i demanar disculpes. Jo afegiria que se'ns ha arribat a insultar i no només per part de la gent del carrer, sinó dels propis dirigents polítics i institucions espanyoles. Això no treu que puguem dir i fer el que vulguem, però sí que ens demostra que a l'hora de formalitzar una queixa hem de procurar ser coherents i no només protestar quan ens sentim agredits o insultats, sinó quan considerem que no s'actua correctament, encara que no siguem nosaltres els agredits.

Des de sempre els programes d'humor han estat en un moment o altre motiu de queixa, per allò de la frontera entre l'humor i l'insult, que comentava al principi, i per això entenc que no és gens fàcil ser humorista. Sí que és cert que n'hi ha que no seran mai polèmics, però normalment es converteixen en avorrits o provoquen rialles, per xavacans o grollers.

Algú pensarà que l'actitud del rei Felip VI en el seu discurs del 3 d'octubre de 2017 va estar encertat, però jo continuaré dient que va ser una ofensa contra tot un poble que viu sotmès a la repressió, a vegades subtil, d'un poder dominant que no ens reconeix ni els nostres drets ni la llibertat de poder decidir. Jo no hauria escrit un gag més o menys graciós sobre temes religiosos, però jo no soc humorista ni provocador.

Fracàs anunciat de l'onze de setembre

A finals d'agost, des de fa ja uns quants anys, la notícia que apareix a la premsa són els preparatius de la diada nacional de Catalunya. No pas els actes oficials que s'han continuat celebrant, sinó les manifestacions convocades per reivindicar el dret a decidir en un referèndum pactat amb el govern de l'estat. 

No cal dir que la situació política actual no és gens propícia per engrescar ningú a sortir al carrer a demanar res, perquè ja fa massa temps que estem demanant coses com que el nostre govern s'aclareixi què vol fer i amb qui. Després de tant desgast polític i amb l'afegit de la situació de crisi econòmica, per l'alça dels preus, sobretot l'energia, però no només, ara es fa molt difícil pensar que la gent pugui sortir en massa al carrer. 

És per això que passi el que passi el dia onze de setembre d'enguany, la convocatòria al carrer serà un fracàs d'assistència. Estem massa cansats, però sobretot desil·lusionats amb els nostres polítics. Les baralles continuades entre els polítics independentistes que conformen el govern, sense ja pensar en la CUP, fa que no tinguem ganes de fer el ridícul. Probablement el nombre de defensors de l'independentisme ha baixat, però sobretot el que ha passat és que ha disminuït en gran mesura el nombre de persones disposades a sortir al carrer a reclamar què sap què i a qui.

Són de plànyer els dirigents d'entitats sobiranistes que intenten mantenir el caliu, malgrat l'actitud dels nostres governants. No és un problema d'ells que la gent no estigui disposada a sortir al carrer, i que no es puguin obtenir xifres de rècord. Els problemàtics són els nostres polítics que són incapaços de posar-se d'acord en aclarir què volen que sigui el nostre país. Tant hem canviat?

El més fàcil és pensar que els governants actuals en tenen prou en tastar poder, cobrar un sou públic i anar fent bullir l'olla. Voldria pensar que hi ha alguna cosa més interessant al darrere, i sobretot més honesta i lloable.

Avui llegia que el president Aragonès no ha aclarit si assistiria a la manifestació que s'ha convocat. M'imagino que és conscient que assistir-hi pot comportar-li fer més el ridícul del que ja està fent, amb una manifestació clara de no tenir criteri, més enllà de mantenir-se a la poltrona. Com ja he dit més d'una vegada, cal esperar un relleu, i que tinguem la sort que els nous siguin millors que els actuals.

Dret a l'habitatge i a la propietat privada

Aquesta setmana s'ha celebrat a Arenys de Mar un judici ràpid per l'ocupació d'un pis de Calella, propietat d'una família resident a França i que, segons sembla, han tingut el pis ocupat durant molt temps, amb diferents ocupants. De fet la notícia va sorgir perquè els propietaris, cansats que de manera legal no poguessin aconseguir fer fora els ocupants, varen decidir obrar pel seu compte. Els ocupants en veure's atacats pels propietaris varen trucar a la policia, i aquesta va detenir els propietaris. 

Com us podeu imaginar, la reacció de veïns, alguns amb problemes semblants, no es va fer esperar, i tothom es va solidaritzar amb els propietaris detinguts i a qui encara hi ha pendent un judici per haver actuat com ho varen fer. En el judici ràpid, però, es jutjava l'ocupació del pis, i la jutgessa va ordenar sancionar els ocupants i fer-los fora del pis. Finalment, doncs, els propietaris han recuperat el pis, però no saben què passarà quan se'ls jutgi per haver actuat pel seu compte.

Dit això voldria deixar clar que l'ocupació de pisos és un tema que massa vegades es jutja de manera molt simplista, tant a favor com en contra dels ocupants, i no hauria de ser així. Hi ha moltes casuístiques i no es poden ventilar a la primera de canvi, sovint empesos per afirmacions gratuïtes, normalment molt arbitràries.

D'entrada l'ocupació d'un pis no pot estar emparada per cap llei. El fet que la Constitució proclami el dret a l'habitatge no vol dir que cadascú de nosaltres ens puguem instal·lar allà on vulguem sense seguir cap tipus de protocol. L'administració pública té l'obligació de treballar perquè totes les famílies tinguin un habitatge digne, i s'hi ha d'esforçar no només de paraula, sinó amb fets. 

Aprofitant la vulnerabilitat de moltes famílies hi ha sempre qui delinqueix i en fa negoci fraudulent. Hi ha ocupants que no tenen cap necessitat d'habitatge i ho fan per saltar-se les normes sense respectar el dret a la propietat, que també existeix i s'ha de protegir.

És lloable que hi hagi persones i organitzacions que lluitin perquè no hi hagi famílies sense llar, però això mai haurà d'anar de la mà de l'ocupació de la propietat privada. L'administració s'ha d'avançar als fets i procurar-se habitatges suficients per poder cedir a les persones necessitades, però al mateix temps protegir els petits propietaris que, a vegades, fruit del treball han aconseguit comprar-se un habitatge i viure del lloguer que puguin obtenir.

Si som capaços de diferenciar el dret a l'habitatge del dret a la propietat privada, podrem començar a parlar del tema, que és important i necessita resposta i solucions el més aviat possible. És per això que soc partidari d'una administració pública potent, capaç de reorganitzar el sistema econòmic, equilibrant les economies, potenciant els més vulnerables i determinant impostos per a les rendes més altes. Una manera de pensar que no té res a veure amb els principis de la dreta ultralliberal que ho vol deixar tot a mans de l'oferta i la demanda, sense tenir en compte les desigualtats existents que, sense control, es fan més grans.

Anul·lat el dret a l'avortament als EUA

Arran de la decisió del Tribunal Suprem dels Estats Units d'anul·lar el dret a l'avortament i deixar-ho en mans dels diferents estats americans fa que em qüestioni la idoneïtat de tribunals com aquest, que en funció de la ideologia dels seus membres puguin anul·lar drets que molt probablement serien votats a favor per una gran majoria dels seus habitants. El tema no és gratuït i es pot aplicar en molts països batejats com a demòcrates, i per a molts conceptes que no sempre són tan clars.

Ho he dit alguna vegada explicant el cas espanyol, amb una Constitució que porta molts anys sense revisar-se, i un Tribunal Constitucional ancorat a l'extrema dreta, que fa impossible cap gir si no és voluntat dels seus membres. Una dotzena de jutges decideixen què és constitucional o no, encara que una majoria de ciutadans opini el contrari.

És una reflexió que em faig sovint i que arribo a considerar una servitud del model de democràcia que tenim al món occidental. És al meu entendre un obstacle perquè es compleixi fidelment el principi de sobirania resident en el poble. I és discutible perquè partim d'un model que legitima unes persones a decidir el futur d'un país. Unes persones que ostenten un càrrec i una responsabilitat, que no emana directament del poble.

Espanya és un clar exemple de la manipulació a l'hora de mantenir uns càrrecs que esdevenen decisius, malgrat haver caducat fa anys. La lluita política entre els dos grans partits polítics espanyols fa inviable unes substitucions que, al llarg dels anys, podrien anar canviant el tarannà i la manera de pensar dels membres dels tribunals de justícia. 

No es tracta de fer saltar els mobles a la primera de canvi, però sí que és necessari que les lleis i la seva aplicació s'adeqüin als canvis que la societat experimenta al llarg del temps, i s'acostin a la voluntat dels seus habitants. Pensar que una Constitució és inamovible i que és sagrada, és un greu error. És bo escriure les pautes de conducta i els seus arguments, però això no treu que al llarg de la història no es puguin anar adaptant a les circumstàncies, sense que això signifiqui estripar les cartes a la primera de canvi.

La decisió del Tribunal Suprem americà sobre l'avortament és una decisió de gran transcendència, al marge de l'opinió que pugui tenir qualsevol persona, i en concret qualsevol nord-americana, directament afectada per la resolució. No sabem les conseqüències de la decisió presa, però sí que endevinem quins interessos hi ha al darrere. No és estrany que moltes persones considerem que el model de societat del món occidental estigui vivint uns temps difícils i que es qüestioni el seu funcionament, amb conseqüències que poden arribar a ser molt desagradables. 

L'entrada a l'OTAN, una provocació o un dret?

La pregunta que plantejo és si la possibilitat que Finlàndia i Suècia sol·licitin entrar a formar part de l'OTAN és una provocació a Rússia, o bé un dret que hi tenen, després de veure què ha fet Rússia amb Ucraïna.

Des del principi Rússia sempre ha manifestat que se sent provocada per l'OTAN, que ha anat avançant fins a les mateixes fronteres amb el seu país, i una de les excuses per envair Ucraïna ha estat la possibilitat que aquest país entrés a l'OTAN. Ara, quan Finlàndia, i també Suècia, estan discutint si fan el pas, Rússia se sent encara més acorralada i amenaça amb represàlies.

Considero que qualsevol país és sobirà per decidir si es manté neutral o bé s'alinea amb altres països del seu entorn, en aquest cas per preparar la seva defensa i seguretat. Des d'aquest punt de vista, Rússia no hauria de moure fitxa perquè és un tema que correspon a aquests dos països. Vist com ha anat tot plegat, es pot entendre que Rússia se senti pressionat per l'OTAN, sobretot tenint en compte la manera de pensar dels dirigents russos, amb Putin al capdavant.

Suècia hi és a prop, però Finlàndia té 1.300 quilòmetres de frontera amb Rússia, i per tant, com en el cas de les repúbliques bàltiques, limita territorial amb el seu país. Amb la possible entrada de Finlàndia a l'OTAN, desapareix aquest marge territorial que separa les dues forces militars i tensiona les seves relacions.

La situació és una mica com allò de què és primer si l'ou o la gallina. La por que pugui tenir Finlàndia en mantenir-se neutral, al costat de Rússia, havent vist què li ha passat a Ucraïna, és prou justificable. Per altra banda, el fet d'entrar a l'OTAN també exerceix una pressió a Rússia que veu com el seu adversari militar avança cap a la seva frontera, ampliant el nombre de països membres.

El més fàcil és defensar la desmilitarització de tot el continent, però avui sembla una quimera. Malauradament el militarisme és ben viu, i la rivalitat entre nacions, amb un component afegit respecte el segle passat, com són les armes nuclears, posa en perill qualsevol moviment d'ambdues parts. 

És lògic, doncs, que una vegada conegudes les intencions de Finlàndia i Suècia respecte a l'OTAN, apareguin opinions contràries sobre la idoneïtat de la seva incorporació a l'Aliança, que el meu entendre són igualment vàlides. No és fàcil posicionar-se al respecte, ni tampoc, per aquests dos països, prendre la millor decisió.

La llengua no es toca!

Avui centenars de persones s'han manifestat davant de l'escola Turó del Drac, de Canet de Mar, contra la sentència del TSJC que obliga a fer un 25% de les classes en castellà, al curs de P5, on una família ho ha demanat.

N'hem parlat molt i en continuarem parlant durant molts anys, perquè Espanya no ha paït mai que Catalunya tingui una llengua pròpia i fa tot el possible per denigrar-la i intentar que desaparegui. La política d'immersió lingüística va ser aprovada amb una majoria de vots, i ha funcionat correctament, en teoria, perquè a la pràctica són molts els professors que fan les classes en castellà, sobretot en zones de concentració de famílies castellanoparlants.

Mitjans de comunicació espanyols, jutges i partits de dretes han buscat sempre com desafavorir el català, inventant-se històries, mentint i enganyant la població espanyola que es creu que a Catalunya menystenim els que parlen castellà.

Fa uns dies que va sortir en una conversa, que el País Basc s'havia quedat amb el Concert econòmic, i Catalunya amb la llengua. Això segon s'ha posat sempre en qüestió, i ens hem fet un tip de lluitar per reivindicar el nostre dret a parlar amb la nostra llengua, no només a casa, sinó també als jutjats, al carrer, a les institucions ubicades a Catalunya. 

Ens farem grans i el problema subsistirà. No podem dir que sigui una batalla perduda, sinó que és una batalla constant i que no s'acaba mai. Sempre a la defensiva, barallant-nos contra la mentida i l'odi dels partits polítics espanyols.

La llengua no es toca! és un eslògan que hem de tenir molt present i defensar-lo amb totes les nostres forces. No serà fàcil, però ho hem de fer, i nosaltres hem de posar esforç de la nostra part. Hem de parlar en català amb tothom que ens entengui, encara que ens responguin en castellà. Això no és ser mal educat, sinó ensenyar que les dues llengües poden conviure, mai una llengua per sobre de l'altra.

S'han complert els serveis mínims?

Desconec els motius de la vaga de Renfe d'aquests dies i respecto el dret de vaga. Una vegada dit això, considero que és molt important vetllar perquè els serveis públics no s'aturin fàcilment, i es busqui abans tots els elements possibles per evitar que un país trontolli en el sector del transport públic com està passant aquests dies a Rodalies.

Tenim un servei de transport ferroviari que és penós, amb problemes continuats de retards i incidents, que afavoreix que molta gent opti per utilitzar el vehicle propi per desplaçar-se a la feina, quan ho podria fer tranquil·lament amb transport públic. Si a tot això hi afegeixes aturades importants sense uns serveis mínims que assegurin un transport fiable dels passatgers, arribes a la conclusió que estàs vivint en un país que no es correspon amb l'entorn on està ubicat.

Fa molts anys que venim reivindicant més inversió pública a la xarxa ferroviària de l'àrea metropolitana de Barcelona. Més que invertir en trens d'alta velocitat, calia primer assegurar una bona xarxa de trens per a la gent que treballa i s'ha de desplaçar diàriament a la feina. Resulta irònic i penós que s'hagi de fer aquestes afirmacions que tothom trobaria banals, però la realitat és que l'administració pública ha permès aquest desequilibri que arrosseguem de fa anys, i que no sembla que es vulgui solucionar.

Sembla ser que els serveis mínims dictats per aquesta vaga no s'han respectat. Si això fos cert, caldria sancionar qui no ha fet la feina, i no permetre que es menystingui la ciutadania. No es pot aprofitar l'impacte d'una vaga en el transport públic per fer una vaga descontrolada i prendre-s'ho a la lleugera. Com deia al començament de l'escrit, cal respectar el dret de vaga de tots els treballadors, però també s'ha de respectar el dret da la ciutadania a un transport públic digne. Si això no ha passat, algú n'hauria de donar explicacions, i qui en sigui responsable, assumir aquesta responsabilitat i afrontar-ne les conseqüències.

El rei és rebutjat per centenars de manifestants

Amb la visita del rei al monestir de Poblet s'ha volgut cobrir l'expedient de visita a Catalunya dins el recorregut que fa per tota la península. I com calia suposar les reaccions han estat crispades, amb una policia tancant l'accés dels independentistes i facilitant l'entrada als espanyolistes i defensors del rei. Arran dels fets, el president de la Generalitat demana un informe al cap dels Mossos per conèixer en detall la manera com han procedit.

Una vegada més les crítiques al comportament dels cossos policials han estat presents, per considerar que s'ha vulnerat el dret d'expressió. No podem oblidar que la manifestació en contra d'un fet, com pot ser la visita del rei al país, és i ha de ser totalment permesa. L'altra cosa és si hi ha actes incívics i violents, que obliguin la policia a prendre mesures de contenció.

Molts voldrem conèixer l'opinió del conseller d'Interior, Miquel Buch, que es troba entre l'espasa i la paret. Per una banda es veu obligat a defensar l'actuació de la policia que d'ell depèn, però per l'altra ha de justificar la seva defensa davant qui ho considera una manca de llibertat dels manifestants.

Una de les reaccions més crítiques a l'actuació de la policia ha estat la de l'exconsellera d'Ensenyament, Clara Ponsatí, exigint la dimissió del conseller Buch. Ponsatí no és la primera vegada que es manifesta molt crítica amb el govern actual, probablement exigint més energia davant de la paràlisi de l'actual govern, que ha permès una inacció que no afavoreix els interessos del país. 

El dret a vot, en perill

Aquests dies ha sorgit la polèmica a les comunitats gallegues i basques que tenen convocades les eleccions al seu Parlament aquest diumenge dia 12 de juliol, arran dels rebrots del coronavirus. Hi ha qui defensa que es pot impedir votar qui estigui contagiat, perquè podria contagiar altres persones, però també hi ha qui diu que s'ha de fer qualsevol cosa per permetre exercir el dret a vot, que defensa la nostra estimada Constitució.

Entenc que hi ha declaracions fetes molt a la lleugera. No és tan fàcil dir que tu no pots votar perquè estàs contagiat. Aquesta era una possibilitat que havien de preveure quan varen decidir convocar les eleccions, el mateix que podria passar a Catalunya si s'acaben convocant a la tardor. Si som tan primmirats, val la pena ser més previsors i trobar la manera perquè tothom pugui votar.

Avui la premsa se'n feia ressò i aportava diferents declaracions de consellers gallecs i també del govern basc. Hi ha alcaldes, amb població confinada, que demanen ajornar les votacions al seu municipi, però sembla ser que els respectius governs no ho veuen bé. També hi ha les opinions de tot tipus de la part judicial. Què passaria si a alguna persona se li negués el dret a vot, i ho recorregués al Tribunal Constitucional? Es podrien declarar nul·les les eleccions i, per tant, els resultats?

Queden dos dies i convindria que quedés clar quines són les possibilitats i, sobretot, les repercussions que poden tenir unes o altres decisions. El govern de Madrid se'n renta les mans i es posa a xiular. Són els governs de Galícia i el País Basc, i les seves Juntes Electorals les que hauran de decidir què fan. Sigui el que sigui, segur que comportarà polèmica, ja sigui per no haver deixat votar a algun elector, o bé per posar en risc la salut de la resta de ciutadans. El plat està servit!

Es trenquen els comuns?

He llegit que una quinzena de membres de l'executiva i el consell nacional de Catalunya en Comú, han criticat el funcionament dels òrgans interns i la renúncia al dret a decidir o a exigir la llibertat dels presos polítics, i han dimitit dels seus càrrecs per "l'allunyament constant de l'ideari del partit".

M'ha semblat entendre que no els ha agradat el pacte signat amb el PSOE perquè els trenca la coherència amb tot el que ells han defensat i s'alineen amb un partit que defensa un posicionament que els comuns sempre han criticat.

El fet no és nou en el bàndol de l'esquerra. Sempre s'ha vist que l'esquerra és molt més sensible al respecte als principis que no pas la dreta. Per a l'esquerra no tot s'hi val i per això és més purista, la qual cosa la porta a la divisió en petits grups, que dificulten l'oposició a una dreta molt més cohesionada, no tan preocupada pels seus principis rectors.

A la meva vila sempre he vist uns militants molt implicats en l'independentisme que no pas el que s'ha defensat des de la direcció del partit. També hem pogut veure desercions, a nivell nacional, de militants que han anat a parar a les files d'ERC. 

Tot plegat és una llàstima, però és humà equivocar-se o voler canviar. El món evoluciona i les idees també. A més, segons quina és l'acció del repressor també canvia la resposta de l'oprimit. 

Desconec les repercussions d'aquestes dimissions, si tindran efectes interns o bé repercutiran en la marxa del partit, un dels més canviants dels darrers temps.

Llibertat: l’autodeterminació és un dret

"Llibertat: l’autodeterminació és un dret". Aquest és el lema unitari de les concentracions previstes per avui dimecres a les 20 h, després que el judici del procés sigui vist per sentència. Unes concentracions contra la farsa d'un judici injust que només ha pretès venjar-se per l'èxit de la convocatòria del referèndum de l'1 d'octubre.

No podem deixar d'exigir la democratització del país i que es permeti expressar la voluntat del poble, lliurement. Que d'una vegada per sempre es deixi de judicialitzar la política i que la sobirania emani del poble i no del gran capital, dels interessos dels de sempre que no han deixat de manar durant aquests anys mal anomenats de transició.

Ens trobem al carrer per exigir que els nostres drets siguin respectats i que sàpiguen que res no ens farà canviar. No serem violents, però sí persistents.