Val més caure en gràcia que ser graciós!

No sé per què m'ha vingut al cap aquesta frase quan pensava amb en Plácido Domingo i en Julio Iglesias. Segurament ho hauria d'enfocar diferent i arribar a la conclusió que els partits polítics, que són l'eina per fer rotllar l'engranatge de la democràcia representativa han assolit una força desproporcionada en àmbits que n'haurien d'estar al marge, un d'ells el judicial, però no només aquest.

Aquests dies llegíem les acusacions d'unes persones d'haver estat maltractades pel cantant Julio Iglesias i que probablement el portarà a judici, i no fa pas tant de temps que el protagonista d'històries semblants, em refereixo a maltractament a les dones, era un altre cantant, en aquest cas el senyor Plácido Domingo.

Tot i els molts testimonis sobre el comportament del cantant d'òpera, al final no va passar res, i el que és pitjor, encara va rebre aplaudiments i suport del públic, com si es tractés d'una víctima i no pas del presumpte violador.

M'imagino que una cosa semblant passarà amb Julio Iglesias. No hi ha res com tenir poder i fama i, sobretot, tenir el suport de partits polítics que ens han governat i ho tornaran a fer. És per això que comentava que els partits polítics actuen més enllà de la política i creen una xarxa d'autoprotecció encara que això representi menystenir possibles víctimes d'un abús de poder.

Mentre permetem que els poderosos puguin fer el que els plagui i encara els hi riem les gràcies, existirà gent oprimida i indefensa que ningú els farà cas, ni tan sols els tribunals de justícia. No podem avançar-nos als esdeveniments ni acusar sense proves suficients als presumptes assetjadors i abusadors, però una vegada demostrats els fets no hi pot haver cap excusa, i encara menys els diners i la fama, que els estalviï la pena. 

Si volem un món just, hem d'aplicar la justícia a tothom per igual, encara que ens hagin donat suport en campanya electoral o formin part d'un grup de persones selectes que es fan mirar. No podem caure en el parany de deixar-nos enlluernar per l'èxit, que no sempre és sinònim de bon comportament.

El Duo Dinámico i el canvi climàtic

A veure si ho he entès bé. Resulta que un membre del Duo Dinámico declara que això del canvi climàtic és una bajanada sense sentit, i hi ha un diari espanyol que se'n fa ressò, i com ho hem de valorar? El fet que el cantant sigui famós per la seva història musical, li dona autoritat per parlar del canvi climàtic? És així com funcionen les teories al nostre país?

    Suposo que al darrere d'això hi ha un interès partidista. M'imagino que la ultradreta, de la mà d'aquest diari, va furgant per sembrar el caos en el pensament de la gent, sobretot de les persones que cauen més fàcilment en l'engany, mogudes per uns interessos que resulten prou amagats.

    No hi ha dubte que Espanya és un país de pandereta. Ens queixem dels polítics que tenim, però t'adones que el nivell de tots plegats és baixíssim. Si som així tampoc no hem d'esperar grans patums com a governants.

    La notícia l'he agafat molt d'esquitllada i, per tant, no sé la profunditat de la mateixa. No voldria carregar-me un famós cantant sense tenir prou informació al respecte, però en tot cas em serveix per comentar que la ignorància és atrevida. Sigui en aquest cas o en altres. I només així es pot entendre que postulats com els de Vox o Ciudadanos, per posar dos exemples, tinguin els seus seguidors.

    Ara Ciudadanos potser acabaran desapareixen del dos llocs on encara es belluguen, els parlaments català i europeu, però han tingut la seva història i no podem oblidar-nos que varen guanyar unes eleccions catalans, essent la força més votada. Això ens fa veure quina és la nostra realitat, i tota la feina que ens fa falta per arribar a ser un país seriós.

    Jo no hi entenc i per tant no puc defensar el canvi climàtic, però tampoc no tinc cap argument per manifestar que no existeix. Sí que puc afirmar que en els darrers anys he passat més calor que no pas abans. Que he vist ploure menys del compte i que la sensació que tinc és que la primavera i la tardor han pràcticament desaparegut. Potser això no ha notat el cantant esmentat, o és que segueix fervorosament els postulats de Vox, i no li toca cap altre remei que creure-s'ho, encara que no tinc cap argument per defensar-ho. I el diari?

Hi ha coses que continuen existint!

El temps passa i tot canvia, però hi ha coses que es resisteixen a desaparèixer. Es transformen i intenten mantenir el mateix públic, o potser agafar-ne de nou. És llavors que t'adones que va arribar un dia que te'n vares oblidar i, per a tu, pràcticament és com si haguessin deixar d'existir. 

    Avui, repassant el diari, m'ha cridat l'atenció una notícia sobre els millors candidats a guanyar el Festival d'Eurovisió. Encara es fa? m'he preguntat. Sí, el festival continua organitzant-se, però desconec en què ha canviat de quan jo el vaig descobrir, ara fa moltíssims anys. Els meus records són els de la cantant anglesa, Sandie Shaw, que ho feia descalça i va guanyar el primer premi amb Puppet on a string. O també dels èxits espanyols de la Massiel, amb el La, la, la, que havia substituït a Joan Manuel Serrat, per negar-se a cantar en castellà, i la Salomé, amb el vivo cantando. Quins temps aquells! Després d'aquells anys s'ha de dir que gairebé em vaig oblidar que el festival continuava.

    Parlem d'uns anys que només teníem una opció. Un sol canal de televisió a Espanya, en blanc i negre, i l'endemà tots havíem vist els mateixos programes. La vida televisiva era molt simple. Passarien uns quants anys fins que no varen aparèixer els canals privats, depriments, amb espectacles com les mamachicho, que es varen posar de moda i semblava que no hi podia haver res més interessant i divertit. Quins temps!

    Tot i que no miro pràcticament gens la televisió, perquè m'ha deixat d'interessar, crec que no m'equivocaria si dic que malgrat els avenços en tots els camps, tecnològics, culturals i creatius, l'oferta televisiva no ha millorat pas gaire. Moltes hores d'emissió, amb molta xerrera, però amb poc contingut, sobretot cultural i formatiu. Pur entreteniment, i encara de baix nivell. És trist!

    Us puc assegurar que no seguiré la retransmissió del proper festival, que crec que es farà aquest mes de maig, ni sé quins cantants s'hi presenten ni amb quines cançons ho fan. Segurament que hi haurà gent interessada, i que s'ho passarà molt bé. Tots els meus millors desitjos. En un món divers, hi ha d'haver diversitat d'opinions i gustos, però a mi m'agradaria pensar que som capaços d'utilitzar la televisió per millors projectes, amb una base cultural que aixequi el nivell i no es limitin a entretenir i augmentar l'audiència passiva i resignada.

Qui ensenya els pits i qui celebra 70 anys d'escoltisme

Navegant per Internet he trobat una notícia curiosa que he pensat que podria comentar, sobretot perquè al darrere hi ha un fons polític que aviat serà molt freqüent també a casa nostra. Em refereixo al que va passar en un concert de la cantant Rocío Saiz, a Múrcia, que us haig de confessar que no tinc el gust de conèixer. Segons diu la notícia, i que segur que demà podrem llegir a la premsa escrita, aquesta cantant es va treure la camiseta i va ensenyar els pits, un fet que sembla ser acostuma a ser força habitual en ella, però que en aquesta ocasió va tenir la reacció de la policia que la va obligar a tapar-se. Més tard sembla ser que fins i tot li varen demanar la documentació i la volien emmanillar, per desordre públic i no sé què més.

La notícia també diu que la Fiscalia investigarà l'actuació del policia per esbrinar si es va cometre cap delicte d'abús de poder, coacció o atac a drets fonamentals. Uns fets que amb el PP i Vox ja no seran cap novetat.

I la lectura d'aquesta notícia m'ha recordat el que va passar a Arenys de Mar el diumenge 11 de juny durant la celebració dels 70 anys del CAU. Per qui no ho sàpiga, un policia va obligar a suspendre l'acte, quan pràcticament ja acabaven, perquè segons ell no tenien autorització. Tot i que li varen dir i demostrar que tenien permís municipal, el policia va obligar suspendre l'actuació. No sé si en aquest cas la Fiscalia analitzarà un possible delicte del policia local per abús de poder i coacció.

Amb el panorama que se'ns acosta, arribant la dreta extrema i l'extrema dreta al poder, haurem de vigilar que els nostres policies no es deixin portar per l'instint autoritari, i ens trobem cada vegada més desemparats. Perquè nosaltres encara ho estem veient molt lluny. Ens sembla que tot això és cosa de Múrcia, València i l'Aragó, però no ens adonem que la Moncloa, el Congrés de Diputats i el Senat estan a punt de caure a mans de l'extrema dreta, i aniran de la mà dels tribunals de Justícia, que ja els pertanyen, les policies i l'exèrcit. I per més que a casa nostra el PP i Vox siguin testimonials, el poder de decisió ve de Madrid, i allà no hi tenim res a pelar. 

Senyores i senyors, no ens ho agafem a la fresca, perquè després ens tocarà plorar. Els que vàrem viure anys de dictadura ho tenim encara molt present. Sí que és cert que no pensàvem que aniríem enrere, però ara ja ho tenim tan a prop que només ens cal mentalitzar-nos, i agrair eternament a l'esquerra espanyola i catalana, la seva incapacitat per fer polítiques progressistes i amb resultats eficients i convincents. L'extrema dreta puja, perquè la gent la vota. 

Catalunya fa coïssor

Aquests dies, arran de la visita i actuació del músic Bruce Springsteen a Barcelona, s'ha posat de manifest, una vegada més, que Espanya no vol sentir a parlar de Catalunya, si és en positiu. En tot cas s'hi apunten per deixar-nos verds, però mai per escriure floretes o destacar favorablement d'actes i fets remarcables, o tan simples com l'actuació d'un cantant a la capital catalana.

Tot plegat faria riure si no fos tan seriós. El problema de l'encaix de Catalunya al conjunt d'Espanya és una realitat que ningú, honestament, la pot negar. Els espanyols, manipulats pels diferents governs i tots els mitjans de comunicació, ens detesten, però no acceptaran mai que marxem de l'Estat. Normalment, quan una cosa et molesta te la treus de sobre, però en aquest cas, que els molestem i els provoquem aquesta mena de coïssor, ens retenen perquè ens necessiten, però sobretot perquè el seu orgull nacionalista no els permet pensar una altra cosa.

Segons he pogut llegir, ja que no acostumo sintonitzar les emissores de televisió espanyoles, i amb prou feines la "nostra", els canals que han parlat dels concerts de Barcelona han intentat amagar la salutació del cantant, referida a Catalunya. No és només que els pugui saber greu que la gira europea del músic comenci a Barcelona i deixi al marge la gran capital espanyola, sinó que, el simple fet que en lloc de saludar als espanyols de Barcelona ho faci als catalans, ja els provoca aquesta urticària.

Malgrat que tot això no és cap novetat i que tenim mostres de l'antipatia que es remunten a molts segles enrere, sense que es pugui preveure cap canvi significatiu, els nostres governants, els catalans, continuen distrets sense afrontar el problema real i encarar-s'hi. Els darrers moviments del govern d'ERC en minoria ens preocupen una mica, per no dir molt. El missatge del seu president, intentant convèncer-nos que la seva estratègia actual és la millor per aconseguir la independència catalana, no deixa de ser un engany més dels polítics d'aquesta fornada. Si no podem prescindir d'ells, ho tindrem molt magre per aconseguir res de les nostres aspiracions com a poble sobirà. Ni el descafeïnat de l'autonomia té garanties de futur, més enllà d'un formalisme buit de contingut i competències, ja que sempre hi ha l'espasa de Dàmocles que et penja sobre el cap, a punt de tallar qualsevol moviment que tingui en compte la nostra diversitat.

No sé qui va assessorar Bruce Springsteen, però en tot cas va provocar la ràbia dels mitjans de comunicació espanyols, i amb ells tota una massa de gent, la majoria dels quals són prou innocents, però reben la informació que reben, i no hi poden fer gran cosa més.

Un dia trist per als subscriptors de l'ARA

Avui em fa vergonya reconèixer que soc subscriptor del diari ARA des del primer exemplar, quan el director n'era en Carles Capdevila i el projecte molt més ambiciós i interessant del que pugui ser avui. Ahir opinava sobre el descens del nivell dels col·laboradors actuals de la secció d'opinió, i avui hi haig d'afegir a tota la direcció.

M'ha sabut molt greu veure que a la portada del diari, de manera prou manifesta i contundent, sortia la notícia de la nova cançó de la Shakira. No l'he escoltat ni hi tinc cap interès per fer-ho. Només sabent de què va ja en tinc prou com per deixar-ho de banda. Però, a més, em fa ràbia que se'n faci tant de ressò, i que sigui el diari on hi estic subscrit, que en parli a primera pàgina, encara em sap més greu.

Ja fa temps que observo un empobriment dels continguts del diari ARA, i em fa replantejar si continuo donant-li suport econòmic, amb la meva subscripció. La veritat és que no trobo cap alternativa clara que em faci donar-me de baixa, però és cert que ho tinc present molt sovint, sobretot quan estic llegint tot el seu contingut diari.

Avui, fins i tot l'Antoni Bassas, que juga un paper important al diari, ha utilitzat la seva columna per parlar del mateix tema. Sembla que no hi hagi coses més importants de què parlar, com per estar malgastant temps i recursos amb notícies d'aquest nivell i interès. Potser és que calculen que els lectors de l'ARA tenen ganes de conèixer més detalls de la popular cantant, però sobretot de les disputes i rancúnies amb el seu ex. Si és així, jo dec ser dels pocs lectors que no hi vull dedicar ni un segon.

Ens queixem molt dels nostres polítics, però potser caldria analitzar què més hi ha al nostre país que valgui la pena canviar i millorar. La premsa, per exemple, cada vegada és menys interessant, i no crec que sigui per manca de bons periodistes, però sí per una mala orientació i assessorament.

Tant de bo que les coses canviïn, i que tots siguem més crítics i donem a conèixer la nostra opinió, per veure si els responsables, en aquest cas del diari ARA, s'adonen que potser no ho estan fent tan bé com caldria i suposen. Avui és un dia trist per a la comunitat de lectors i subscriptors del diari ARA.