Raïm de casa!

Aquests dies estic menjant raïm d'una parra molt esplèndida. Un raïm que l'acabem de collir i, és clar, el gust és insuperable. Quan els productes han de venir de l'altra punta del món, havent passat per diferents cambres frigorífiques, no poden tenir el mateix sabor. El mateix passava amb les maduixes del meu sogre, que les menjaves poques hores després que les hagués trencat. Res a veure amb les que venien de Huelva.

Avui, intentàvem comprar espàrrecs i, com és costum, hem mirat la procedència. Venien del Perú! No n'hi ha més a prop? No tinc res contra els peruans. És un país que enamora i que en guardo un gran record. La muntanya dels set colors, per exemple, és una excursió que no et pots perdre. Però una cosa és el país i la seva gent, i l'altra comprar productes que han travessat l'Atlàntic.

Abans, els nostres pares i avis, només menjaven allò que collien. Es menjava el que donava la temporada i tothom tan feliç. Ara et pots permetre el luxe de menjar allò que a casa no hi ha, però a quin preu? I no em refereixo únicament al cost econòmic, sinó també al gustatiu.

No pretenc fer propaganda dels productes quilòmetre zero, però crec que seria bo que, sense exageracions ni fanatismes, ens dediquéssim a adquirir aquells productes nostrats, que en coneixem la procedència i que són de temporada. Segur que no passarem fam i podrem trobar prou varietat i, al mateix temps, ajudarem als nostres pagesos, que tenen prou maldecaps per tirar endavant la feina, a poder-se guanyar la vida amb el seu treball i no haver de dependre de subvencions ni grans sacrificis.

Avui, per postres, tornaré a menjar raïm. Una parra que produirà el que produirà, amb vida molt efímera, però que l'any que ve hi tornarà.

De tornada

M'ha tornat a passar. Aconsegueixo relaxar-me, oblidar-me de tots els maldecaps, també de tot el que ens està passant, totes les calamitats i desgràcies d'un món violent i cruel, i gaudeixo de la pau i la tranquil·litat. De poder parlar de llibres, natura, sortides i il·lusions. Un dia diferent i agraït, que t'alimenta l'esperit i et dona la força per continuar.

A la tornada, de camí cap a casa, em comença a entrar la mala llet. M'adono que tot el que ha passat no és normal. Que aquell parèntesi és fals i que no té continuïtat. Que les forces que em semblava haver recuperat les estic perdent sense adonar-me'n.

Em molesten els cotxes que em trobo a la carretera, no només els que segueixen el mateix sentit, sinó també els que van contra direcció. No m'han fet res, no m'han molestat. És la seva presència, que n'hi ha tants! Que tothom té pressa i no puc intercanviar una paraula amb ells. M'imagino els problemes que tenen a la ment i recupero els meus.

El paisatge era verd i plaent. Es notava que enguany ha plogut. Que les darreres pluges han renovat la gespa i li han donat brillantor. Els ramats, pasturant, se'ls veia contents. Ben alimentats. La carretera més ampla que mai, ben senyalitzada i acabada d'asfaltar. 

Els carrers gairebé buits, però amb les persones amb qui he pogut parlar hi ha hagut comunicació, respecte, educació. Després, però, la tornada m'obre els ulls i em fa adonar que a la nostra societat li falta alguna cosa, i n'hi sobren moltes. Hem perdut valors i compromís. 

Aquesta sensació que es repeteix cada vegada que retorno al punt de partida, em fa veure que ens hem de renovar, abans no decidim llançar la tovallola. On és la realitat? Quin és el món real, aquell que hem de llimar i depurar? 

El canvi sobtat no m'ajuda a mantenir les forces per fer front a un conjunt de situacions que no desitjaríem a ningú, i a tot això em passa a mi que he estat un privilegiat, amb una família, amics i coneguts que m'han transmès l'amistat, l'amor i les ganes d'avançar de la mà.

Què gestionarem?

Oriol Junqueras anunciava avui que demà el Consell de Ministres aprovarà la nova empresa de Rodalies de Catalunya, l'empresa mixta que ha de gestionar el servei, i avui mateix el caos a tota la xarxa és descomunal. De fet, no ens ve de nou. El que ens estranya és quan funciona bé, que no és amb normalitat. 

La pregunta que em faig és què gestionarem? Si tota la infraestructura està tan malament, què s'hi pot fer? No hi ha dubte que des de la proximitat i, sobretot, l'interès que hi pot dipositar el govern propi, hem d'aconseguir un millor servei, però si tot està tan malparat, serà difícil que es pugui oferir aquest servei de qualitat, que és el que ens mereixem i que no tenim.

Ahir llegia que s'està invertint molt en línies de metro de Barcelona, i cada vegada hi ha menys persones que hi viuen, i més que van a viure als municipis del voltant, per la qual cosa el que cal és invertir en Rodalies, que és el que més es necessita. Al nostre país tot funciona al revés.

Després d'una pausa, per anar a repescar la meva filla que el servei de Rodalies l'havia deixat a l'estacada, continuo parlant del malament que funciona el servei. No és el primer dia que hem de recórrer al vehicle privat per anar o tornar de la feina. Diria que ja hi estem acostumats, però en el caos no t'hi acostumes mai. Sempre et sorprèn, encara que no et vingui de nou.

Hem de confiar en els nostres dirigents i pensar que s'arremangaran per estalviar-nos maldecaps, però no som innocents i sabem que la cosa va per llarg. Els problemes del transport públic els patíem fa més de cinquanta anys, quan baixàvem a estudiar a Barcelona, i els continuem patint ara, si t'has de desplaçar per la feina. País!

I per això vaig decidir presentar-me

Qui no vulgui pols, que no vaig a l'era! I això és ben cert. Si no et vols complicar la vida, et quedes a casa, vius la teva vida i que els altres s'espavilin. Això si tens la sort que la vida et somriu i que pots anar tirant sense gaires maldecaps. Però no tots som iguals, i n'hi ha uns quants que ens agrada complicar-nos la vida i per això prenem decisions que potser hi ha qui no les pot entendre. 

Després d'una vida de treball, arriba la tranquil·litat de la jubilació. Si la salut t'acompanya, et permet dedicar bona part del teu temps a fer tot allò que potser el dia a dia no t'ha permès fins ara. El pots dedicar a coses personals i familiars, o embarrancar-te a pensar en els altres i treballar per a la comunitat.

Decidir presentar-te en unes eleccions municipals no és ben bé voler dedicar-te a la política, sinó a treballar per la vila on has nascut o t'ha acollit, amb la voluntat de millorar-la, aprofitant la teva experiència i coneixements, però sobretot les ganes de treballar sense defallir, perquè el teu pas per la casa de la vila sigui profitós.

No és la primera vegada que opto a formar part del Consistori arenyenc. Durant el mandat 2007-2011 vaig tenir l'honor de formar part de l'equip de govern local, amb responsabilitats a diferents àrees. No vaig poder fer tot allò que hauria volgut, però estic molt content i orgullós de tot el que vaig aconseguir. Moltes de les coses que vaig emprendre es varen iniciar amb mi, i la majoria han perdurat en el temps.

Penso, i per això vaig acceptar l'oferiment de la CUP, que hi ha moltes coses a millorar. Que la gestió municipal actual té molt que desitjar, i una de les coses que més m'amoïnen i que tinc més ganes de poder contribuir a solucionar, és la poca empatia cap als vilatans, també aquells que no pensen com tu. El poc cas que es fa de les opinions de la gent, dels suggeriments i les crítiques, i la manca de facilitats perquè tothom pugui participar de veritat de la vida pública. 

La meva experiència a l'Ajuntament m'avala, tant a nivell de participació ciutadana, com d'organització interna. És per això que he decidit sacrificar bona part del meu temps lliure per oferir el meu treball i coneixements a la vila que estimo des del primer dia que hi vaig arribar. Ara només cal obtenir la confiança dels vilatans, i aconseguir formar un grup de treball que lideri el nou projecte municipal, que necessàriament passarà per un canvi en la manera de fer política. Gràcies.

Els maldecaps de Joe Biden

Aquests dies es parla de la popularitat del president dels EUA, el senyor Biden, i la veritat és que no queda gaire ben parat. Se'n parla perquè enguany, a la meitat del seu mandat, hi ha previstes unes eleccions que li podrien fer baixar molts punts i amargar-li la resta del mandat. 

Tots recordem com va anar l'elecció del senyor Joe Biden. El món estava molt atent a veure què passava als EUA, després d'un mandat complicat amb Donald Trump com a president, i sobretot perquè va amenaçar de no acceptar els resultats electorals si en sortia derrotat. Es va posar en dubte la democràcia de la primera potència mundial, i es temia per les repercussions que això tindria.

Biden va sortir-ne victoriós, tot i que no despertava un gran entusiasme. D'alguna manera molts demòcrates del món occidental buscaven la derrota de Trump, sense importar gaire qui accedia a la presidència dels EUA. Des del primer dia es va dubtar molt de la idoneïtat del candidat demòcrata, però això no era el més important.

Després de quedar clar que Trump havia perdut, varen començar els recels sobre les anècdotes del president i la seva capacitat per liderar el món occidental, tenint en compte l'empenta que havia agafat la Xina, i tot el que ha anat succeint amb la Rússia de Putin.

De tot plegat et sorprèn la dificultat per trobar persones al món que tinguin un perfil escaient a liderar un país, sobretot tenint en compta la seva influència a la resta del món. Tot això et fa reflexionar sobre el funcionament del sistema democràtic, i com es configuren els candidats, el suport que reben, i els interessos que hi ha al seu darrere.

Som a mig mandat i al marge dels resultats que les eleccions abans esmentades puguin deperar, cada vegada hi haurà més pressió sobre el mandatari nord-americà, i encara més si s'especula en la possibilitat que el derrotat republicà, el senyor Trump, vulgui tornar a intentar aconseguir la presidència. Els fets de l'assalt al Capitoli varen ser prou greus i varen provocar una ruptura al país que difícilment es podrà superar. 

La gravetat de l'actuació del president Trump segur que tindrà conseqüències durant molt de temps, i de manera especial en les primeres eleccions que tindran lloc als EUA, amb un president que no acaba de donar la talla, molts problemes internacionals, amb pèrdua d'influència mundial, i un Trump venjatiu que voldrà recuperar la presidència, ja sigui personalment, o a través de gent de la seva confiança. El partit republicà va quedar molt tocat, sucumbint a la influència de Trump, simplement per evitar una derrota més gran de la que varen tenir. 

Guanyar-se el sou en política

Una companya deia tot esmorzant, que els polítics que no fan la feina no haurien de cobrar. Parlàvem de la incapacitat de Pedro Sánchez, de formar govern, i que portem quatre convocatòries d'eleccions amb tant poc temps.

Jo sempre he pensat que els sous dels polítics no són tan elevats com algú vol fer creure. Exercir el govern comporta unes responsabilitats que es mereixen retribuir. Un altra cosa serien els privilegis que a vegades s'obtenen a títol personal. Hi ha persones amb capacitat per governar que no es decideixen pel sou a rebre i els maldecaps que es posen a sobre. Potser si els sous fossin més elevats hi hauria més candidats entre la gent més preparada.

Esclar que els vividors també se'n beneficiarien, encara que no tinguessin la preparació necessària. Dins del món de la política hi ha moltes persones que no es mereixerien ocupar els llocs de responsabilitat que ocupen, ni per preparació o mèrits, ni per les seves intencions. 

Tornant al comentari de la companya, potser seria una bona idea haver de justificar el sou, i si un polític no és capaç de governar i manté pràcticament aturat el govern, que hagués de retornar el sou. Probablement s'espavilarien i, com deia ahir, no ens voldrien fer creure que ho han fet tot per aconseguir formar govern. No es pot ser més cínic.