La dificultat de prendre decisions

Quan fou mort el combregaren! Aquesta expressió catalana que avui molt jovent i també força adults potser no entendran, s'utilitzava per criticar quan un ajut o una decisió arriba massa tard i ja no serveix de res. Però en el cas que vull comentar potser la més escaient seria: Després de la batalla, tots són generals, referint-se que quan tot ha acabat, tothom sap què calia fer. 

L'endemà de la ventada són moltes les crítiques per la decisió del govern català de suspendre serveis, com l'ensenyament o el sanitari, sobretot en aquells punts on el vent gairebé no va bufar. Hi ha moltes persones que consideren que és una exageració i que no ens podem permetre el luxe d'aturar tota l'activitat pel risc que pot suposar una forta ventada. No oblidem que, com a mínim, hi ha hagut una persona morta.

No és fàcil prendre decisions i, en canvi, sí que ho és criticar-ho. Sempre he dit que hem de ser crítics amb l'actuació dels nostres polítics, però en positiu, argumentant-ho i no fer afirmacions a la lleugera, cosa que és força habitual, avui més, gràcies a la facilitat que ens donen les xarxes socials.

Jo no critico la decisió del govern, precisament per la dificultat de preveure el risc real dels efectes de la possible ventada, que va existir a una bona part del país, i sobretot en llocs on no és tan habitual. Si volem buscar motius per fer crítica en trobaríem i probablement la manca de manteniment preventiu en seria un bon exemple.

Dels fets d'ahir dijous crec que n'hauríem d'aprendre que poques coses podem fer per evitar futures ventades o inundacions, però sí que es pot analitzar com tenim les nostres ciutats, les vies de comunicació, els boscos, i efectuar un manteniment preventiu que pugui evitar o si més no disminuir els efectes provocats pels fenòmens naturals, que amb el canvi climàtic cada vegada són més contundents.

La manca d'inversió a Rodalies ens ha demostrat que tenim una xarxa deteriorada i que trigarem molts anys ha posar-hi remei. Probablement, els arbres dels nostres pobles i ciutats, que ens permeten veure una mica de verd entremig de tant ciment, caldria cuidar-los una mica i potser no deixar que creixin exageradament, davant del perill que ens caiguin per barret.

Què és veritablement real?

Cada vegada rebem més informació i no obsta perquè visquem desinformats o bé dubtant de si allò que ens diuen és realment cert o ens estan enganyant. Aquesta aparent contradicció ve propiciada per una manca d'anàlisi i racionalització del nostre pensament, i de la capacitat o falta de costum de contrastar les notícies i informacions que ens arriben.

Què és real i què és imaginació? Som capaços de distingir allò que és d'allò que ens sembla que és? Hi ha qui té molt interès i poder com per fer-nos creure coses que no són. Ens poden convèncer fàcilment i ser incapaços d'adonar-nos que allò que ens diuen és fals, que no està passant, que és una adulteració de la realitat.

Si busquem el concepte de realitat ens diuen que la realitat és el conjunt de tot allò que efectivament existeix, en contrast amb tot allò que és imaginari o tot allò que sembli altra cosa que el que és. Per tant, quan analitzem uns fets, una situació, la nostra manera de ser, de concebre la vida, ens condiciona i podem estar imaginant coses que no són.

Avui, que és tan fàcil escampar notícies, opinions, declaracions, i arribar molt lluny, a persones que no ens coneixen ni tenen un criteri determinat de segons què, és un perill no aturar-se a analitzar allò que ens arriba, abans d'acceptar que és cert i que no es tracta d'una manipulació de la realitat pels interessos que sigui.

Comencem a estar cansats de les xarxes socials, on persones anònimes, o ni tan sols persones, sinó enginys tecnològics, sentencien, si no critiquen i insulten, simplement per embrutar i no aportar res de positiu. Sembla que aquest és el camí de no retorn, que no ens pot fer claudicar dels nostres principis, i ens ha de fer forts per ser capaços de discernir què és real i que és imaginari o interessadament manipulat.

Comença l'estiu, però...

Hi ha dies que, repassant les notícies abans de començar a escriure la meva reflexió al blog, em venen ganes de tancar l'ordinador i deixar-ho per a un altre dia que em pugui inspirar millor, o si més no que tingui més humor, i evitar ser massa pessimista. Avui em trobo en aquesta situació de no saber com començar per no ser gaire derrotista, i procurar aportar alguna cosa positiva a les persones que tenen la paciència de llegir-me. 

En alguna altra ocasió ja he comentat que no sé si es tracta que em vaig fent gran i que no acabo d'entendre les coses que passen ara, i que enyoro el passat, amb la idea que abans tot funcionava molt millor, sabent que tot plegat pot acabar sent, precisament això, que em faig gran.

Políticament considero que estem passant per uns moments molt crítics, amb un perill greu de perdre molts dels pocs drets aconseguits després de la dictadura, amb un creixement important d'idees feixistes i autoritàries, que arriben a través de les urnes, és a dir, a través del vot del poble. Aquesta negror que veig al final del tunel em preocupa, i ja he dit en més d'una ocasió que si arriba l'extrema dreta és perquè els altres no ho estem fent bé.

El respecte a les persones també es troba cada vegada més qüestionat. Observem manifestacions recriminables d'insults plens d'odi, homofòbia, racisme, menyspreu. Uns insults que surten de dins i que de ben segur tenen una explicació. Probablement és la reacció irracional a un estat de desengany, de desconfiança, d'inseguretat, que caldria estudiar per recuperar la calma.

He llegit la notícia dels insults als jugadors del Barça, però també les declaracions de polítics de Vox, negant evidències, només per sortir a la premsa i crear més angoixa entre la població. I el problema de tot plegat és que els hi està sortint força bé.

D'aquí la gran importància i responsabilitat dels nostres polítics en la seva actuació. Si no donen exemple, ajuden a agreujar la situació. És cert que no els podem exigir més del que ens hem d'exigir a nosaltres mateixos, però ells són persones públiques, que marquen pautes i condicionen la resta, i per això és tan important que s'hi esforcin una mica més.

Avui detenien l'alcaldessa de Sitges. No sé què hi ha de cert, ni quina és la seva responsabilitat o culpa de les acusacions que se li fan, però en tot cas el simple fet de la seva detenció ja no ens ajuda, i agreuja la desconfiança cap als nostres polítics. Seria bo que s'aclarís ràpidament tot plegat, però acostuma a passar que tot s'allarga en el temps, i ho fa més difícil. 

M'esforçaré perquè l'escrit de demà sigui més positiu. Hi ha coses i fets agradables, i és bo parlar-ne. No pot ser que ens quedem sempre amb els temes del mateix color, encara que és comprensible que passi, perquè ens dolen i ens fan patir.