Ataquem els feixistes tot ignorant-los

No sé si la millor manera de combatre el feixisme i els seus impulsors és provocant les baralles a totes les poblacions que els partidaris, simpatitzants i candidats de Vox s'hi desplacen. D'alguna manera crec que és donar-los més protagonisme del que es mereixen.

Certament és molt trist pensar que escons del Parlament català puguin estar ocupats per indesitjables, però no podem oblidar que són representants escollits per la ciutadania a través d'unes eleccions, i si surten elegits és perquè hi ha persones que els han votat.

És per això que no estimo oportuna l'actitud dels antifeixistes, encara que la pugui comprendre. La millor manera és anant a votar i reduir al màxim l'abstenció, perquè és aquesta la que afavoreix més a partits polítics com Vox. Sempre s'ha dit que una gran participació beneficia els grans partits i posa més difícil entrar al Parlament els partits petits, perquè els escons resulten més cars.

D'alguna manera a Vox li interessa anar de víctima i poder demostrar que els seus adversaris actuen de manera violent, poc democràticament perquè no els deixen expressar lliurement. És utilitzar les seves maneres per combatre'ls i no penso que sigui la millor manera.

El millor menyspreu que es pot fer a una persona i a les seves idees és la ignorància. No fer-ne cas, com si no existissin i treure publicitat. Si us fixeu les notícies a diaris i televisions els fan protagonistes i provoquen que persones innocents els compadeixin. Siguem més intel·ligents que ells hi ignorem-los. Fem-los petits i anem massivament a votar.

Les televisions diuen prou!

La notícia del dia és la plantada que alguns mitjans de comunicació han fet a l'encara president dels EUA. Sorprenentment avui s'han adonat que ja no podien aguantar més les mentides del president i han interromput una conferència del president farcida de mentides amb l'intent de capgirar la tendència dels resultats, que és la de donar per guanyador al candidat demòcrata, Joe Biden.

Aquests dies n'hem estat parlant i sabíem que, en la línia del senyor Trump, aquest faria mans i mànigues per retenir la presidència encara que els resultats li fossin adversos. Ho havia preparat tot i tenia a favor seu també els mitjans de comunicació. Al final, però, sembla que la veritat i la llei s'imposaran i es podrà obtenir els resultats reals.

Si això es tractés d'una pel·lícula probablement la titllaríem d'inversemblant, poc creïble! No pot ser que tot un president pugui arribar a actuar d'aquesta manera, però estem parlant de Trump, i estem cansats de sentir-lo mentir en benefici propi.

La democràcia als EUA ha estat malalta des que Trump va accedir a la presidència, un fet insòlit que no hauria d'haver succeït, i que tots plegats hi hauríem de reflexionar. Què va fallar perquè Trump fos escollit president? Si finalment, com tot fa pensar, perd la presidència, ho recordarem com un període fosc i trist per a la democràcia, i caldrà exigir Biden que recuperi l'honor i respecte que amb Trump s'ha perdut.

Més enllà del COVID

Avui, mentre estava escoltant el telenotícies, em preguntava de què estaríem parlant si no hi hagués el COVID. Que ningú es pensi que li faig la pilota al president Trump, sinó que em prenc molt seriosament la seva existència, i crec que hem de lluitar-hi per evitar més víctimes. Però sí que em feia la pregunta, perquè és cert que l'epidèmia ocupa bona part de les notícies, però també de totes les tertúlies i avisos que es produeixen al llarg del dia.

Probablement repescaríem alguna notícia que ara queda aparcada, i no pas perquè no sigui important, sinó perquè no ens toca de prop. Hem dit moltes vegades que les informacions passen molt de pressa, i que tens la sensació que només succeeix allò que et comenten, quan t'ho fan saber, però que després desapareix el problema, amb la mateixa rapidesa que la notícia.

Quantes guerres no hi ha que nosaltres només ens n'assabentem de tant en tant, però el dolor i la mort hi perduren. Fa uns dies parlàvem de l'enfrontament entre armenis i azerbaidjanesos, i n'hem deixat de parlar. És que la guerra no continua? No és això, sinó que hem passat pàgina i anem per un altre tema.

Les redaccions dels diaris i les televisions, segur que tenen molts temes a tractar, però la prioritat ara és el coronavirus i totes les conseqüències. S'entén, però el que no s'entén és el nostre poc interès per les injustícies que s'estan produint en aquests moments al món, més enllà de casa nostra.

Malauradament la previsió és que durant molt més temps haurem d'estar parlant del coronavirus, però seria bo que els mitjans d'informació no s'oblidessin dels desastres que passen pel món, i que massa sovint ens n'oblidem. També de les bones notícies, que segur que n'hi ha!

El mal ús de la comunicació de les televisions privades

No calia que arribés el coronavirus per adonar-nos de les diferències entre televisions privades i públiques, però sí que ens ha ajudat per veure qui està fent bon ús dels mitjans de comunicació i qui hi busca només l'enriquiment a base de sensacionalisme, i amb el risc d'alarmar la població innecessàriament.

Ahir vaig escoltar qui deixava anar una frase important que probablement molts descuidem i és el fet que les televisions privades són concessions públiques, la qual cosa hauria de servir per regular millor la manera de fer d'aquestes privades que no contribueixen a resoldre situacions problemàtiques, sinó que les utilitzen per cridar l'atenció desfigurant la realitat, fins i tot en casos com el del coronavirus on hi podrien haver morts també a casa nostra.

Reconec que a casa no acostumem a mirar la televisió privada, però en tens referències a tot arreu, i t'adones que hi ha uns programes amb uns conductors que només busquen el sensacionalisme. Només cal veure els tipus de concursos programats, la seva poca categoria ètica, i les tertúlies amb protagonistes que no tenen cap aportació interessant, més enllà de les anècdotes escandaloses o dramàtiques.

Crec que el control, que no vol dir censura, de les emissions televisives hauria de ser més exhaustiu, i condemnar tot allò que no compleixi amb un codi deontològic consensuat i que estigui d'acord amb els valors d'una societat lliure i democràtica. A vegades ens inventem molts organismes, però la seva actuació no està a l'altura. Ens queixem de l'educació dels nostres fills, però no ens preocupen prou les barbaritats que ens arriben des dels mitjans de comunicació, on sembla que si no hi ha denúncia, tot s'hi val.

La premsa espanyola es felicita per l'èxit de Colon

Quan llegeixes les portades dels diaris espanyols t'adones que la premsa està molt malament i que cada vegada és més difícil rebre les notícies de més enllà del teu poble, amb plena garantia que no estan contaminades. Una cosa són les opinions, que ja sabem que sempre són interessades i només et cal saber qui les dóna. L'altra ben diferent és la notícia pura i dura. Aquesta ha desaparegut de molts diaris i televisions, i es ven prostituïda i mal intencionada.

Les portades de diaris com La Razón o ABC ja no enganyen, són massa evidents, però sí que fan forat entremig de la gent més innocent i també els més radicals. Veure com et planten un "Pinchazo de Sánchez" per haver convocat 45.000 persones de tot Espanya, amb viatges pagats, no sé si es fotre's del públic o viure encegat.

Et pares, però, a pensar sobre el director de La Razón i et costa imaginar quina mena de personatge és. Estem parlant d'un professional del periodisme? Si així fos, què entendríem per periodisme? Pots arribar a imaginar-te que aquest senyor es cregui que aglutinar 45.000 persones contra Sánchez és un gran èxit, o més aviat és el que voldria creure's?

Aquest mateix senyor, quan valora la resposta ciutadana en un onze de setembre, amb més d'un milió de catalans manifestant-se al carrer, any rere any, li treu tota mena d'importància. Això és el que delata que la premsa espanyola està prostituïda, no té reputació i és simplement una màquina propagandista de l'extrema dreta més casposa del nostre planeta.

Trist, molt trist també, quan penses que fa uns anys hi havia un moviment progressista en el món de la cultura espanyola, que en aquests moments està adormida i els pocs que es mouen estan imbuïts d'aquesta casposa realitat de l'extrema dreta nostàlgica del franquisme.

De suspensió en suspensió i tirem perquè ara toca

La suspensió de lleis, acords i actuacions del Govern i el Parlament catalans ja no són novetat. Surten a les pàgines dels diaris, perquè bé se n'ha de deixar constància, però ja no sorprenen ningú, ni els defensors ni els afectats. Es tracta del procés lògic d'un moment històric determinat per la voluntat del govern català d'avançar cap al referèndum per a la independència i l'actitud intransigent del govern espanyol. 

No sabem què passarà demà passat, però sí el que passarà després de qualsevol passa endavant dels independentistes, i això no sorprèn, però sí que pot arribar a cansar a més gent de la que a hores d'ara ja n'està farta. Diaris i televisions no parlen d'altra cosa i et vénen moltes ganes d'apagar la ràdio o posar-te a resoldre el Sudoku.

Avui el torn ha estat per als pressuposts aprovats pel Parlament català, i que ja se sabia que serien recorreguts pel govern espanyol i suspesos immediatament pel Tribunal Constitucional. És per això que sobren les declaracions de càrrecs del PP o C's traient pit per haver pronosticat la mesura del Tribunal. Qui no sabia que passaria?

I es parla del Tractat d'Utrecht. El famós tractat pel qual Gibraltar es quedava en mans de la Gran Bretanya i la Corona d'Aragó a les de Castella. I se'n parla arran del Brexit i les ganes que Espanya té de quedar-se amb Gibraltar. Amb Gibraltar, però també amb Catalunya. No és qüestió de cedir en res, sobretot si s'hi troba la gallina dels ous d'or.

Estic convençut que els nostres néts i besnéts estudiant aquest període de la Història no sé si com un exemple més de la pèrdua de poder polític del nostre país o del començament de la renaixença, però de ben segur que no serà un període desconegut, sinó transcendent. Qui tingués una bola de cristall per saber si és prudent sortir a la foto!