Especulant sobre la investidura

Què hi ha al darrere de les negociacions per a la investidura de Pedro Sánchez? Trobo que tots plegats especulem molt, però potser té lògica per la importància del tema i el futur immediat de l'estat espanyol. La premsa, els articulistes, les xarxes socials, les xerrades al cafè, o a l'hora de dinar, estan plens de comentaris sobre què diu un i altre, què pensa fer el president en funcions, com reaccionarà el seu partit, i en concret els famosos barons... I els partits independentistes, fins on seran capaços d'exigir i quan destensaran la corda per no haver d'arribar a les eleccions?

Jo m'imagino que la cosa va per oferir l'amnistia i que ens oblidem del referèndum. És una manera de justificar als socialistes més crítics que regala amnistia a canvi de posar pau i deixar de banda qualsevol intent de demanar què volem els catalans. Si Pedro Sánchez ho ha de donar tot, com ho justificarà davant dels seus?

Però, i els partits independentistes com tenen pensat explicar la seva decisió final? Probablement aquí rau la clau de tot, perquè en definitiva són els que poden decantar la balança. Els dirigents d'ERC i Junts tenen uns militants, simpatitzants i votants molt heterogenis. Alguns d'ells tenen molt clar que s'ha d'anar a màxims i no fer cap tipus de concessió. Exigir-ho tot. D'altres són més cauts i temen més una nova convocatòria electoral que faciliti la majoria dels partits de dreta i extrema dreta. Davant d'aquest perill, prefereixen moderar-se i que els seus dirigents no tensin la corda fins a trencar-la. I segur que n'hi d'altres que ja li donarien el vot, només pel fet que el PP es quedi a l'oposició, si més no durant quatre anys més.

És per això que facin el que facin els negociadors del vot d'investidura, rebran una allau de crítiques, d'un costat o l'altre. Potser això farà que siguin més lliures a l'hora de decidir-se, sabent que no deixaran contents a tothom. 

Com podeu veure també he entrat en el joc de l'especulació. Suposo que en aquests moments no podem fer res més. Però hi ha una cosa que hem de tenir molt clara, i és que no és el mateix opinar des de fora que des de dins. No és el mateix prendre una decisió que analitzar si qui l'ha pres ho ha fet bé o no. Estem en un país on cada quatre anys, si no és abans, decidim qui volem que ens governi. No estem en una democràcia participativa, sinó representativa. És per això que l'única cosa que podem fer és, quan ens deixen, votar les persones que creiem que ho poden fer més bé, i entretant intentar canviar el sistema, perquè la participació sigui cada vegada més real, acceptada, i per què no, exigible. 

Tots pendents de la corba

Crec que mai hi havia hagut tanta gent pendent d'una corba com està passant amb la pandèmia del coronavirus. Portem uns dies en què s'especula si la corba s'aplana, si arribem al pic, i quan començarà a baixar. És cert que es tracta d'evitar el més gran nombre de víctimes i això és el que passaria si les morts comencessin a disminuir.

Tenim doncs la representació de les corbes als diferents països, que ens serveix de comparatiu atès que no a tot arreu va començar el mateix moment. Xina, on tot va començar, ja comencen a alleugerir les mesures de confinament, perquè ha quedat demostrat que les persones afectades pel coronavirus ha disminuït moltíssim, i es veuen en cor de tornar a la vida normal els propers dies. A la resta del món encara està pujant o fins i tot encara s'espera la seva arribada.

Denigrant, segons la meva manera de pensar, tal com es presenta el seguiment de l'epidèmia a nivell espanyol, amb els representants militars donant la cara, com si es tractés d'una guerra. Els que vàrem viure sota el franquisme tenim molt mal record dels militars i la Policia Nacional, com per ara haver-los d'aguantar. Una vegada més el PSOE m'ha decebut i ha reafirmat la idea que en segons quins aspectes no són tan diferents de la dreta espanyola.

Les rebaixes del PSC

No sé si parlar de rebaixes o bé de subhasta perquè de fet estaríem parlant de dos postors. El PSC cansat dels crítics sobiranistes opta per subhastar-los i hi ha dos possibles compradors: ERC i ICV. Tots dos amb moltes ganes de sumar, uns per arribar aconseguir ser la primera força del país i els segons per deixar de ser un partit residual i evitar que C's els avanci.

Està força clar que l'opció sobiranista del PSC, la que posseïa l'essència del socialisme català, ha estat derrotada per una direcció totalment submisa al PSOE, que amb l'excusa del federalisme ha claudicat per acontentar el vot espanyolista que manté el partit a Catalunya.

Els que hi hem estat a prop i no ens agrada el to que està agafant, tenim molts dubtes sobre els resultats de les operacions que es puguin realitzar, potser perquè les alternatives no les veiem suficientment clares.

Sempre he defensat la necessitat d'un PSC fort al nostre país i he lamentat decisions poc afortunades dels darrers temps, amb una direcció fràgil, amb una vista posada més a Madrid que en la nostra nació, renunciant a principis que sempre havien defensat. No m'estranya el desencant de moltes famílies socialistes catalanes i la seva desorientació.

L'actual direcció del PSC aconseguirà ampliar les diferències electorals entre l'àrea metropolitana i la resta del país, on el seu paper serà merament testimonial. Tot i així caldrà veure si, fins i tot en el territori que sempre ha estat fort, no rep una patacada en benefici de C's i del propi PP, perquè quan els discursos s'assemblen tant, et pots trobar amb moltes sorpreses.

Seguirem els resultats de les primàries socialistes per a les eleccions municipals de 2015 i com es va definint la composició del partit, per anar especulant sobre els resultats que caldrà esperar, per a un mandat on probablement veurem augmentar el nombre de grups municipals dels diferents consistoris.