De quaranta en quaranta anys no sabem si ens toca

Hem de creure que el govern català no es mou per improvisacions, sinó que ho té tot calculat. Seria molt poc seriós que abans de mobilitzar la ciutadania no hagués calculat la reacció del govern de Madrid i els seus amics fiscals, sobretot quan han passat més de tres-cents anys.

Hi ha, però qui no ho té tan clar i a mesura que s'acosta la data del referèndum entren més sospites de si tot estava calculat, o bé hi ha alguna escletxa no prevista que avortarà la seva celebració. Què faran els mossos? Són dels nostres (es pregunten uns quants)? compliran amb l'ordre constitucional i faran cas del fiscal? Quina sort que té en Rajoy de comptar amb aquest fiscal que li fa la feina bruta!

I l'Iceta què dirà diumenge el vespre? Segur que ja té els dos discursos a punt, esperant els esdeveniments per llegir-ne l'un o l'altre en funció de com vagi tot. Costa això de nadar i guardar la roba sense que no t'ho tirin en cara, oi?

En aquests moments és complicat analitzar a fons el paper d'un i altre, i no serà fins que passin uns quants mesos que no podrem treure'n conclusions i valorar qui tenia raó. M'agradaria pensar que tothom ha obrat amb consciència defensant legítimament les seves il·lusions i principis. Al final qui queda retratat és qui ha enganyat. La llàstima, però és que sovint els retrats es queden amb el poder, i has de viure quaranta anys per poder somiar en un canvi.

Pluja fina i persistent de la primera tarda d'abril

Avui fa una d'aquelles tardes grises i plujoses que et conviden a quedar-te a casa ben assegut a l'altre costat del balcó, observant com la pluja fina i persistent sadolla la sed de les plantes de l'eixida, que tot just fa vuit dies han començat a florir. M'agrada la pluja, potser perquè tinc molt clar el benefici de l'aigua, que moltes temporades enyorem durant una bona colla de dies i setmanes. Sé que la pluja en caps de setmana fa la guitza a moltes famílies i obliga a suspendre moltes activitats, però a Catalunya no ens podem permetre el luxe de renunciar-hi. L'aigua és un bé escàs que cal preservar.

Llegia les notícies que arriben de Veneçuela i m'entristeix. Coneixem el que ens permeten conèixer i per tant es fa difícil jutjar, però en tot cas és una llàstima que les actituds dels polítics estiguin més pensades en la seva integritat i poder que no pas en el bé de la població. Sembla ser que a darrera hora el Suprem ha rectificat i ha deixat sense efecte la supressió de les funcions del Parlament, amb majoria dels partits polítics oposats al president Maduro.

Sóc incapaç de dir què és el millor que li pot passar als veneçolans, però de ben segur que les picabaralles polítiques no els solucionen la vida, i això és trist que passi en un país potencialment ric.

I a casa nostra, en el naixement d'un nou partit polític, veiem que els protagonismes personals ocupen bona part de les discussions, i posen en perill la creació d'un partit polític fort, amb possibilitats de ser una alternativa de govern i per tant d'aportar nova saba a un món, el polític, corromput, viciat i cansat, que cada vegada ens desespera més. Si comencen així, però, no ens proporcionen gaire optimisme ni il·lusions.

A reveure pare

El pare s’ha anat apagant, perdent les seves forces després de 95 anys. Aquests darrers dies ens miràvem, el mirava i intentava entendre què estaria pensant. Tenia la mirada fixa com si es preguntés què estava esperant.

De mica en mica havia anat reduint el seu cercle d’interessos, d’il·lusions, de ganes de viure. Estimava amb bogeria l’Elisabeth, de qui s’ha hagut de refiar durant tant temps, i també la visita diària d’en Guerau, quan encara el podia mig sostenir sobre la falda. Es miraven.

La sotragada del pare, després que la mare ens deixés farà ja tretze anys, va ser perdre la vista. Es resistia a no fer res per tal de recuperar-la. No volia quedar-se a les fosques. Se’n lamentava i és comprensible. Confiava que hi hauria una solució, i quan el retrobava sempre em repetia el mateix: "el problema és que no hi veig".

Aquests darrers dies li he demanat que m’expliqués què pensava, per què no ens parlava i mantenia fixa la mirada. Vaig decidir atacar amb un altre sentit: el tacte. L’acariciava, insistia a fregar-li les orelles, i li agafava la mà. No aconseguia cap resposta. O sí! Amb el seu silenci i manca d’expressivitat, semblava voler dir-me que s’acomiadava de nosaltres. Que es trobava pendent que Déu se l’endugués d’aquest món per retrobar-se amb la mare, la seva mare de qui tant ens va parlar, i de la nostra mare, l’Assumpció.

El pare ha estimat i ha tingut una fe absoluta en Déu. No sempre hem coincidit en les formes. Hi ha hagut moments i situacions delicades que hem passat com hem pogut. En el fons, però, hi havia estimació i temor de Déu.

Avui li diem adéu i gràcies. No ho ha tingut fàcil, però ho ha donat tot, a casa, però també a fora, a les germanes de les Sacramentàries, a l'Hospitalitat de Lourdes, i això és el que més podem agrair-li al pare.

Pare, dóna-li molts records a la mare. Diga-li que hi pensem molt sovint, i que ara pensarem en tots dos, que de ben segur estareu pendents de tot el que anirem fent, aquí baix, amb els nostres fills i el seu besnét Guerau.

ERC s'equivoca novament

La història d'Esquerra Republicana de Catalunya és un cúmul d'errors que els ha fet fluctuar més que a cap altre partit polític, amb una desfilada continuada de dirigents, sense aconseguir l'estabilització. Ara, amb Oriol Junqueras i amb un objectiu clar i a més validat per una majoria social activa important, tot feia pensar que ERC hauria aconseguit assentar el cap i plantejar una bona estratègia, però sembla ser que tampoc no serà així.

ERC no ha sabut veure que l'únic soci en l'aventura actual cap a la independència era CDC, i que calia ser molt humil i reconèixer que sense el paper que ha liderat el president, posant en perill la continuïtat de la federació de CIU, mai no s'hauria mobilitzat tants catalans demanant la independència. Aquest error, fruit en part de l'excés d'orgull i prepotència, però en bona part a la miopia tradicional d'aquest partit, pot acabar amb els anhels de molts catalans, que una vegada més vegin frustrades les seves il·lusions.

Avui moltes mirades estan posades a la CUP que, tret de fets aïllats, ha provocat força més confiança, reconeixent el paper del president, al mateix temps que defensant una altra concepció de la política i país.

Potser ERC és el veritable mirall de Catalunya i és això el que ens mereixem tots plegats, però ERC com a moviment polític havia d'adonar-se que en un moment com l'actual en què PSC i ICV han desestimat l'opció sobiranista, només de la mà de CDC podia avançar cap a la independència. 

Falten encara uns mesos i entremig hi ha les eleccions municipals, i per tant encara hi som a temps a replantejar estratègies. No sé si ERC ho sabrà fer. Potser li cal una lliçó d'humilitat i aquesta li pot venir el dia 24 de maig.

Dificultats per mantenir la il·lusió i la reivindicació

En més d'una ocasió m'haureu llegit que iniciar coses és fàcil, però mantenir-les ja costa més. Hi ha moltes persones disposades a inventar i començar projectes, però el que costa més és la seva continuïtat, fer que no només s'aguanti, sinó que vagi creixent i consolidant-se. Penso en l'Escola de Música d'Arenys de Mar, que vaig contribuir a crear, però que s'ha d'agrair a la Blanca Soler, en Sixte Ruiz i més persones, que hagin estat capaces de mantenir-la i fer-la créixer. Seria una llàstima que la nova llei de l'administració local provoqués la seva desaparició, quan ens sembla que Arenys no podria existir sense ella.

Tot això ho trec arran de les informacions que surten sobre les dificultats perquè la gent s'inscrigui a l'hora de conformar la 'V' l'Onze de Setembre. L'ANC va ser capaç d'engrescar una gran quantitat de persones per manifestar-se a favor del dret a decidir, els anys 2012 i 2013, però ara, precisament quan cal més força per donar més esperances al 9-N, sembla ser que no hi ha tantes empentes a l'hora d'inscriure's. 

No sé si els catalans ja estem cansats de tants mesos de reivindicacions i faci que molts hagin llançat la tovallola. Si més no aquesta és la impressió que dóna llegint la premsa, encara que segons quina ja li convé escampar-ho.

Veurem si la gent s'anima a darrera hora, però també cal entendre que el llistó estava molt alt, i encara que sigui aquest 2014 un any important per consolidar la reivindicació del dret a decidir, no serà estrany que la resposta sigui més baixa. També s'ha de tenir en compte que l'any passat la majoria dels participants ho feien a peu de casa, sense necessitat de desplaçar-se, i en canvi enguany es torna a la capital, amb el conseqüent desplaçament.

Sigui el que sigui, que ningú s'imagini que les coses es fan d'un dia per l'altre, i ara que dos consellers han manifestat que sense l'aval del Tribunal Constitucional no hi haurà consulta el 9-N, és molt fàcil que més gent es desmoralitzi, i tanquem un període de dos anys d'il·lusions sense cap resultat, i potser fins i tot assolint un tracte pitjor al que teníem inicialment.