Ens falla la memòria

Avui recomanaria llegir l'article de Xavier Bosch al diari ARA, "Felipe, amb efa de fatxa", perquè la nostra memòria ens falla sovint. Tenim lapsus importants que si ho corregíssim entendríem millors les coses i posaríem a moltes persones al seu lloc.

La jubilació de qui fou president del govern espanyol, Felipe González, se'ns fa una eternitat. No és que desitgi que desaparegui, però callat estaria millor i nosaltres més tranquils. No pretenc fer un repàs exhaustiu de la seva trajectòria política, ni tampoc recordar què va passar durant aquells anys del seu govern. Som molts els que sempre hem lamentat que es va perdre una oportunitat política de transitar d'una dictadura a una plena democràcia, però no sempre es fan bé les coses. El pitjor de tot, però és no tenir memòria i criticar allò mateix que es va fer en el passat.

Quan Felipe González critica el seu successor, l'actual president Pedro Sánchez, l'acusa de les mateixes coses que se l'ha acusat a ell, i en va sortir tan tranquil, permetent-se el luxe d'estar donant consells i lliçons de comportament, quan li hauria de caure la cara de vergonya, per no enviar-lo a la presó.

Em sap greu dir-ho, però quan el sento a parlar, si no soc a temps de tancar la ràdio, em venen ganes de vomitar. Com es pot ser tan cínic? No es tracta de defensar l'actuació de l'actual govern, que tenen prou problemes a resoldre i se'ls hi està escapant de les mans. Només es tracta de posar en solfa tot allò que va fer caure el govern socialista de Felipe González, per la corrupció dels seus assessors i alts càrrecs més propers. 

L'article de Xavier Bosch ho diu ben clar i, per tant, no cal reproduir-ho. Sap greu que persones que varen tenir tant poder i que haurien pogut fer tant de bé per a la democràcia d'aquest país, es quedessin a mig fer, i ara tingui la barra de criticar els altres per fets que no difereixen en res, amb el seu historial. 

Si l'extrema dreta progressa a marxes forçades és en gran part per culpa d'uns polítics que varen fer mal ús del seu poder i que, disfressats de progressistes, ens han pervertit la democràcia.

Un president mediocre per a un estat endarrerit i gris

Tot i que ja fa uns quants anys que escric diàriament en el meu blog, hi ha dies que no en tinc ganes simplement perquè les notícies de les quals puc parlar em tenen cansat i fastiguejat. Avui seria un dia d'aquests. Llegint els diaris digitals em venen ganes de vomitar. No pot ser que els polítics espanyols, els que marquen paquet, siguin tan impresentables i nosaltres tan mesells d'aguantar-los. Ho he dit en alguna altra ocasió: situacions com aquestes em fan venir ganes de plegar, de dir que m'esborro, que no comptin més amb mi.

La llàstima és que no es podem esborrar, sinó que hem de continuar essent injuriats, menyspreats i a sobre de ser cornuts ens toca pagar el beure. Les declaracions de Rajoy, tot i que parla ben poc, o les del gran ministre Fernández Díaz, o l'engany del ministre Montoro i la mala baba del senyor Gallardón. Arriba un moment en què no saps qui és pitjor, qui la fa més grossa, qui ens enreda amb més barra. I tot això és culpa de que tenen majoria absoluta. Algú pensa que la perdran? Déu us escolti!

Ens volen fer combregar amb rodes de molí, que ens abaixen els impostos, però ens foten per l'altra banda. D'un lloc o altre han de sortir els diners. Ens modifiquen les lleis que s'havien pogut anar aprovant amb un lleuger toc progressista, i ho fa un ministre que amaga a casa el fill que borratxo va ocasionar un accident i es va escapolir. I el senyor Fernández Díaz, que condecora verges i resa al Valle de los Caidos, continua volent-nos fer por si insistim amb la consulta i la independència. 

El president diu que vol dialogar si no parlem de la consulta. Ens vol deixar parlar de tot menys del que ens interessa. El senyor Rajoy es té per una persona dialogant i només és un frustrat estadista que li fa por prendre decisions i encara més defensar-les en públic. Un president mediocre per a un estat del segle XX.

Vergonya i malícia per les paraules d'Aznar

"Em costa molt guanyar-me honradament la vida i pago fins a l'últim dels meus impostos"

I a la majoria dels espanyols què creu que els hi passa? I encara n'hi ha molts que ni tan sols se'n poden sortir, i sap per què? ho vol saber? Sap quina política ha aplicat el PP, també quan vostè governava? i el que va fer també el PSOE?

De tot plegat n'estem pagant les culpes. N'hi ha que s'han suïcidat quan han vist que quedaven sense pis i amb deutes impossibles de retornar. Sense feina ni ajut del subsidi d'atur. 

Em fa vergonya que l'expresident Aznar faci aquestes declaracions. Em recorden les declaracions de Duran i Lleida quan afirmava que continuaria en la política perquè amb el sou de mestre no podria viure. Ho diuen i queden tan amples! Quina colla de pocavergonyes!

Hi ha aquell polític que cobra menys que si es dediqués a la seva professió, però n'hi ha una colla, els que estan a dalt i els seus "preferits", que viuen del 'xollo', que si no fos per la política no sabrien on anar a jeure!

I ens diu que paga tots els seus impostos. Normal, oi? o potser és que no hi estava acostumat. Esclar que abonat a les caixes B, això de pagar impostos els ve de nou. I això que el sistema no és progressiu com caldria. No s'adona que els més pobres, si no paguen impostos és perquè no tenen ni cinc a les butxaques? i ningú no els hi perdona!

Afegeix que no vol passar a la història. Aquí no hi ha res a fer. Ja ha fet tard. La història el recordarà, però en negatiu, com un mal son, en una època grisa i trista per Espanya, que va provocar la crisi econòmica que encara estem patint, que va donar suport a la guerra d'Iraq, buscant una armes químiques que no existien. La història no el perdonarà. La llàstima és que haurà viscut com un rei, encara que ara tingui la barra de dir que li costa guanyar-se honradament la vida. Trist i imperdonable.