Autoritat i autoritarisme

Sovint confonem els dos conceptes i a la pràctica qui ostenta l'autoritat cau en el parany d'actuar amb autoritarisme. Quan això passa en un sistema democràtic on els càrrecs s'obtenen a través d'unes eleccions, vol dir que no anem bé, que alguna cosa falla i que estem funcionant com en un règim autoritari, amb poc respecte vers els administrats.

Exercir l'autoritat en un model democràtic, com el nostre, hauria de ser sinònim de servei a la comunitat en l'exercici del càrrec públic, a qui li devem respecte i reconeixement. En cap cas ha de comportar coerció ni dirigisme absolut amb tics de despotisme i menyspreu. 

El reconeixement a l'autoritat és important, però aquest no s'ha d'obtenir a base d'actituds despòtiques ni exercint el poder de manera absoluta, sinó demostrant la capacitat de governar, l'empatia vers l'administrat i l'actitud de servei a la col·lectivitat. 

No és estrany que es produeixin desajusts entre governants i administrats, quan hi ha una manca de respecte i un canvi d'actitud dels que exerceixen el poder. Si bé és cert que els governants han de fer complir les normes bàsiques que ens hem fixat, cal tenir en compte els drets dels ciutadans i la seva llibertat d'expressió i crítica.

Crec sincerament que estem passant per una etapa força grisa, amb uns governants que han perdut el nord, que ni tenen la capacitat per dirigir les institucions públiques en un moment de crisi i conflicte, i molt allunyats de les persones que els han escollit. 

El cas concret de Catalunya és preocupant. L'autoritat del president del govern i el seu equip està més que qüestionada, i així difícilment es pot governar amb èxit i bons resultats. Quan no hi ha prou arguments per justificar segons quines decisions es posa en perill la governabilitat del país, i si això passa en uns moments problemàtics, amb dificultats econòmiques que deixen un percentatge de famílies molt alt en la pobresa, la situació encara s'agreuja més. 

En alguna ocasió he parlat en aquest mateix espai de l'esperit de servei que hauria de presidir en les relacions entre governants i ciutadans, i aquest no ha d'estar en contradicció amb el principi d'autoritat, que és important en tota societat organitzada, però sempre lluny d'un autoritarisme desproporcionat i sense justificació, que allunya la població dels seus dirigents, i malmet la convivència.

Arran de la lectura de "Per combatre aquesta època", de Rob Riemen

Populisme, una manera de no nomenar pel seu nom feixisme

(Judith Shklar [Homes i Ciutadans]) El terme populisme és un terme molt relliscós, fins i tot si s'aplica a ideologies i moviments polítics. ¿Es refereix a alguna cosa més especifica que a una barreja confusa d'actituds hostils? És simplement una manera poc precisa per referir-se a totes les persones que no són clarament ni d'esquerres ni dretes? ¿La paraula no inclou senzillament tots aquells que han estat ignorats per una historiografia incapaç d'admetre altres possibilitats que conservador, liberal i socialista, i que va oscil·lant entre els pilars de <<dreta>> i <<esquerra>> com si fossin lleis de la naturalesa? ¿El populisme és només una rebel·lió que no té visat per entrar a les capitals del pensament conservador?

(Federico Fellini) El feixisme sempre sorgeix d'un esperit provincià, d'una manca de coneixement dels problemes reals i de la negativa de la gent -per mandra, prejudici, cobdícia o arrogància- a donar un significat més profund a la seva vida. Pitjor encara, presumeixen de la seva ignorància i persegueixen l'èxit per a ells mateixos o el seu grup, mitjançant fanfarronades, afirmacions sense substància i una falsa exhibició de bones qualitats, en comptes de proveir-se d'autèntiques capacitats, experiències o reflexions culturals reals. No podem combatre el feixisme si no reconeixem que no és res més que el costat estúpid, patètic i frustrat de nosaltres mateixos i que ens hauria d'avergonyir. Per tenir aquesta part de nosaltres sota control necessitem alguna cosa més que activisme a favor d'un partit antifeixista, perquè en tot nosaltres hi ha amagat un feixisme latent. Ja va tenir veu, autoritat i confiança una vegada, i pot tornar a aconseguir-ho [...]

(Alexis de Tocqueville, visitant els EUA, 1831) Busco en va una paraula que expressi aquest fenomen, perquè els vells conceptes de despotisme i tirania no són adequats. Per tant, intentaré descriure-ho: veig una multitud immensa de persones, totes semblants i iguals, que giren incansablement sobre elles mateixes per tal d'obtenir els petits i vulgars plaers amb els quals s'omplen l'ànima. Cada una d'elles, vista aïlladament, és com aliena al destí de totes les altres. [...] Per damunt d'elles s'eleva un poder immens i tutelar que assumeix completament la responsabilitat d'assegurar-los els plaer i de vetllar per la seva sort. [...] A aquest poder li agrada que els seus súbdits es diverteixin, sempre que només pensin a divertir-se. Sempre he cregut que aquest tipus de servitud -ordenada, suau, pacífica- que acabo d'esbossar, podria combinar-se millor del que es pensa amb algunes de les formes exteriors de llibertat, i que no li seria del tot impossible establir-se a la mateixa ombra de la sobirania popular.
(Arnold Toynbee [Un estudi de la història]) [...] les civilitzacions cauran, no perquè sigui inevitable, sinó perquè les elits que governen no tenen respostes adequades a les circumstàncies canviants, o perquè només estan centrades en els seus propis interessos.

Per què un boig pot governar un país?

No sé si us heu fet mai aquesta pregunta, però jo sí que m'ho qüestiono i em resulta difícil entendre aquesta possibilitat. Tenim, però prou exemples que avalen el fet. Uns estats que tenen un president o primer ministre que no té les facultats idònies per a tanta responsabilitat, i els afectats són els ciutadans d'aquell estat i, fins i tot, de la resta del món.

Les declaracions que fa el president Trump no són precisament les que caldria esperar del president dels EUA. No es tracta ja d'estar a favor o en contra d'un posicionament polític, sinó de la mínima decència i bones formes d'un cap d'estat que, en el cas de Trump, té un abast més enllà de les seves fronteres.

Erdogan, Putin, Baixar al-Àssad, Trump... i per què no Rajoy, són exemples de dirigents autoritaris, en certs casos disfressats de demòcrates, i amb una nul·la sintonia amb els seus administrats, que provoquen situacions de fins i tot guerra, però en tot cas d'injustícia, corrupció i despotisme.

La nostra societat ha estat incapaç d'organitzar-se d'una manera civilitzada, amb respecte a les persones, utilitzant els càrrecs polítics per servir la població, sobretot la més feble. En contra hem pogut observar que els dirigents, que en molts casos es perpetuen en el poder, l'utilitzen per a benefici propi i el dels seus. Això fa que les relacions humanes estiguin tan deteriorades i que es faci tan difícil conviure en aquesta societat d'interessos particulars i menyspreu als altres.

Cal una revisió global del sistema polític, i hem de poder creure que aquest segle XXI serà un període de reflexió i canvi en la manera de governar, si no volem acabar de malmetre el nostre món i la nostra societat.

Les misèries d'un ministre inútil

En declaracions a l'ABC el ministre Jorge Fernández diu que "hi ha risc que la frustració independentista degeneri en violència". Aquest impresentable ministre fa molt temps que està intentant forçar la violència a casa nostra. No en va tenir prou amb la mort dels immigrants de l'estret que fa el que pot per incitar-nos. El senyor Fernández Díaz no s'adona que d'aquesta manera no ho aconseguirà.

Per altra banda, si algú s'hauria de sentir frustrat seria ell, però és tan inútil que ni s'adona del ridícul permanent en què es troba. Encara pensa que és titular del ministeri per mèrits propis, i això el fa pensar que té raó en les seves afirmacions. L'única cosa que el salva és que la majoria de ministres són tan mediocres com ell, i el seu president no dóna tampoc la talla.

Puc entendre que la situació en què es troba el seu partit no és la millor possible. La seva majoria absoluta els haurà provocat perdre les següents eleccions. No han estat capaços de valdre's d'aquesta majoria per consolidar-se en el poder, perquè han confós els termes. El seu despotisme els ha perdut i els ciutadans, que no tenen clara cap alternativa, sí que coincideixen en afirmar que amb el PP no es pot continuar.

De tot plegat el més trist és que no avancem. Fa anys que estem estancats i ni el PSOE ni el PP han estat capaços de situar el país en el lloc adient per no haver d'estar tot el dia patint per veure què passarà. La corrupció i el fet de posar com a primer objectiu el conservar els càrrecs polítics, ha fet obrir els ulls dels espanyols, de molts espanyols que els varen votar.

Actualment la gran preocupació de la militància del PP és el futur dels seus llocs de treball. Una punxada del PP en ajuntaments, comunitats autònomes i el mateix govern de l'Estat, significa la pèrdua del molts càrrecs i el problema de col·locar a tots aquells militants que han estat tan servicials. Això ja va passar amb el PSOE i es repeteix una vegada i una altra en un país bicèfal des del primer dia de la transició. L'únic consol que li pot quedar al ministre de l'Interior és que se li acosta l'hora de la jubilació. La història no en podrà dir res de bo d'aquest ministre, que haurà passat per la vida sense pena ni glòria.

Que no ens preocupi el menyspreu ni els insults

El respecte no es pot perdre en cap dels casos, fins i tot quan llegeixes declaracions d'Arcadi Espada has de mantenir la calma i pensar que ell opina diferent encara que utilitzi insults i menyspreu en les seves afirmacions. La capacitat d'aguantar tots els retrets i insults, sense perdre el nord i deixar d'avançar d'acord amb els nostres objectius és la millor manera d'aconseguir l'èxit. Si caiem en la trampa del menyspreu i l'atac, encara que només sigui lingüístic, perdrem tota la força que encara tenim.

Els fets, però també les paraules desacrediten aquells que de manera barroera ataquen els que no pensen com ells. Defensar la independència és tan legítim com voler mantenir la unitat d'Espanya. La legitimitat la tenim tota, encara que les lleis ens vagin en contra. Les lleis, però es poden canviar, i el PP ho sap de molt bona font, per experiència. És per això que negar un dret enrocant-se en una llei, com si fos impossible de modificar, és la cosa més absurda i sense sentit que hi pugui haver en una societat que es té per demòcrata.

Avui tots parlem de la llei de consultes, que volen aprovar per poder-la utilitzar el dia 9 de novembre. Tots sabem que no serà possible si no hi ha acord polític i aquest no es preveu existeixi, però, malgrat tot, els passos s'han de donar i la llei s'ha de portar al nostre Parlament, per a la seva aprovació. Hem de deixar constància de tots els passos que donem i al mateix temps deixar retratats aquells que són incapaços de respectar els altres. No demanem la independència, sinó el dret a decidir. És evident que en una societat governada pel PP difícilment podrem decidir res important. Han preparat prou bé el terreny per governar en el més absolut despotisme.

Pel govern del PP tot l'any és Carnaval

Diuen que per Carnaval tot s'hi val, i sembla ser que el govern espanyol, ara del PP i abans del PSOE, es varen creure que a Espanya sempre era Carnaval. Sortosament, i a diferència del temps del dictador, ara Europa opina i fins i tot, en alguns casos, dictamina, en contra de decisions governamentals que els ciutadans hem hagut de suportar per indefensió. Oblideu-vos de la figura del Defensor del Pueblo, perquè sempre ha actuat a favor del govern de torn.

Darrerament les pàgines dels diaris només fan que donar notícies de lleis i acords presos pels governs espanyols que són declarats il·legals o contraris al dret de les persones. Fins i tot institucions jurídiques espanyoles, que mai podrem pensar que tinguin cap tipus de biaix esquerranós, també posen en dubte la constitucionalitat de lleis aprovades gràcies a la majoria absoluta del PP, un partit polític que, com ja he dit en altres ocasions, es pensa que té legitimitat per fer tot allò que li plagui, sense límit ni control.

Les reformes de les lleis de l'avortament, la seguretat ciutadana i la d'educació; l'eliminació de la justícia universal, la imposició de les taxes judicials i l'impost sanitari sobre els hidrocarburs, per posar uns exemples, han posat en evidència que el govern espanyol legisla limitant drets i no pas defensant-nos, però a més ho fa malament. Quins recursos tenim per suportar tanta pressió i despotisme?

És molt trist haver de pensar que amb Aznar es funcionava millor. El govern de Rajoy ha aconseguit fer-lo bo i enyorar vells temps. L'única esperança que tenim són els efectes de la gota malaia, i per això la nostra insistència i constància exigint democràcia real i no despotisme que ni tan sols és il·lustrat.

Les notícies que arriben del Congrés de diputats no sorprenen

Com tothom es podia imaginar, els resultats de les votacions dels congressistes espanyols han estat els esperats. El PP si una cosa té és que actuen en bloc. Potser els únics conflictes els pateix quan el protagonista és el territori, però al Congrés o al Senat van tots junts, no calen votacions secretes, perquè tenen la lliçó molt ben apresa.

Avui ha quedat demostrat que a Espanya tot es fa a cop de majories absolutes. La incapacitat per dialogar es nota quan aquestes no existeixen. La majoria absoluta, però, no hauria de ser sinònim de despotisme i abús de poder. Caldria fer entendre que el diàleg també és possible, i necessari, en situacions de majoria absoluta. L'opinió de la minoria també compta i no es pot reduir tot a vots a favor i vots en contra.

Hi ha actuacions que són descarades i que ens transporten uns quants anys en el passat. Si ara ens trobem endarrerits respecte a la majoria dels països occidentals, com estarem en un futur amb poques possibilitats de canvis de majoria?

M'agradarà seguir la discussió entre els presidents autonòmics d'Extremadura, la gran beneficiada del sistema polític i econòmic actual, i els presidents murcià, valencià i balear, els tres governats pel PP, però sense treure'n profit. El president extremeny els acusa de dividir Espanya. Aquesta arenga ja la coneixem des de fa temps. Quan reclames justícia t'acusen de confrontar i dividir. L'única actitud que et permeten és la de ser sumís i no obrir boca. Nosaltres, els catalans, hem dit prou. Servirà de res?

L'avortament i la jurisdicció universal han fet un pas enrere. Caldrà molts anys per recuperar la situació actual, i mai podrem assolir el nivell de la resta de països del nostre entorn. Espanya està condemnada a viure de la manera més rància possible.

L'exjutge Garzón s'ofereix al PSOE

Llegeixo que l'exjutge Garzón i altres persones públiques s'han ofert al PSOE per enfrontar-se al PP i aconseguir fer-lo fora del govern. Sempre s'ha dit que el PSOE necessitava uns bons resultats del PSC per aconseguir guanyar les eleccions generals. En aquests moments està clar que el PSC no passa per una situació massa bona i això fa, si la dita és correcta, que el PSOE ho tingui molt difícil per superar el PP en unes eleccions espanyoles.

Intentar fitxar persones de renom i credibilitat pot ser una alternativa al caos actual del PSC, però això no és fàcil, ja que avui dia no hi ha gaires personalitats ben valorades que estiguin disposades a ficar-se en política, i els que en viuen, prefereixen remenar les cireres des del darrere.

Ignoro si actualment Garzón aporta credibilitat i vots a una llista electoral. Sí que és veritat que en són uns quants els que no varen veure bé que se l'apartés del món judicial, però caldria veure si és degut a la seva personalitat o bé als casos que ell portava pels quals molts espanyols han reclamat justícia.

La resposta de Rubalcaba ha estat molt freda, probablement perquè tampoc té clar que aquest suport els aporti gaires beneficis. De totes maneres, alguna cosa haurà de fer el PSOE si no vol veure com, a Madrid, el partit de Rosa Díez guanya adeptes i votants, en detriment del partit socialista. A Catalunya el PPC i el PSC ho pateixen a mans de C's, que amb un discurs populista i sense cap experiència de govern que els condicioni, avancen posicions estimulats pel discurs de la CUP i els partits sobiranistes.

M'agradaria pensar que el PP té els mesos comptats per continuar governant amb majoria absoluta i amb tanta impunitat i despotisme, però no estic massa esperançat en què els meus desitjos es converteixin en realitat.