Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Poder judicial. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Poder judicial. Mostrar tots els missatges

dissabte, 15 d’agost del 2026

Els Catarres a la Riera

Ahir a la nit. Bé, hauria de dir aquesta matinada, ja que el concert ha començat passades les 12 h, la Riera d'Arenys de Mar estava plena a vessar per escoltar i cantar les cançons dels Catarres. Un grup d'Aiguafreda, ara ja Osona, que es varen fer famosos amb una cançó que va sorprendre a molta gent. Em refereixo a la Jenifer.

És típic i usual que els grups de casa nostra iniciïn la seva carrera musical amb una cançó que esdevé una revolució, ja que durant molt de temps la sents a tots cantons. La Jenifer era una noia de Castelldefels, poc nostrada, que entrava a la vida d'un noi ben arrelat a la cultura catalana.

De fet, jo que no soc seguidor d'aquest grup, però que vaig ser-hi durant tot el concert, em vaig quedar amb les proclames a favor del país i la llengua. Avui ho trobem a faltar una mica, sobretot després de la patacada del Procés i totes les conseqüències. Encara tenim polítics a l'exili i d'altres imputats, amb una llei de l'amnistia aprovada pel Poder Legislatiu, però que el Poder Judicial no té ganes d'aplicar. Sorprenent, oi?

Deia, doncs, que els Catarres no varen deixar de felicitar la gent que assistia al concert, majoritàriament quitxalla i adolescents, que coneixien les lletres de les cançons interpretades, tot dient que junts som invencibles. I és cert que si anéssim tots a l'una, aconseguiríem moltes coses. Fins i tot que la recollida de la brossa de la nostra vila fos tot un èxit. Quan cadascú va a la seva, esdevé un caos lamentable i només som capaços de culpar els altres.

Em va agradar assistir al concert, tot i que no soc gaire amant de participar en actes multitudinaris, on reps cops i masegades. La majoria podien ser els meus nets, però alguns adults també les taral·larejaven gairebé totes. 

El concert formava part d'una munió d'actes del cap de setmana per celebrar la festa de Sant Roc. Avui tindrem la representació de la Pesta i demà els macips i la dansa d'Arenys. No us ho perdeu!

dimecres, 22 de juliol del 2026

Amnistiats els membres de la Sindicatura Electoral del Referèndum

El dia 15 de febrer, diumenge, escrivia un post on comentava la conferència que havia assistit dissabte, on el catedràtic de ciència política de la Universitat de Barcelona, el senyor Jordi Matas, qui va ser president de la Sindicatura Electoral del Referèndum de l'1 d'octubre de 2017, ens va explicar totes les peripècies viscudes, remarcant que encara estaven pendents de la resolució final del seu cas. 

Us he posat l'enllaç perquè pugueu conèixer els detalls de la conferència i no repetir-me. Avui hem conegut la notícia de l'aplicació de l'amnistia a tots els membres d'aquesta sindicatura. Passa després de dos anys de bloqueig judicial i, com molt bé sabem, encara hi ha pendent l'aplicació a altres persones com poden ser el president Puigdemont o el líder d'ERC, Oriol Junqueras, entre altres.

Al marge de la nostra opinió respecte a les sentències, el que queda clar és que una llei aprovada per majoria al Congrés de Diputats, és a dir, pel Poder Legislatiu, no pot ser paralitzat pel Poder Judicial, perquè ideològicament no hi estiguin d'acord. La separació de poders és la base de la consistència del sistema democràtic que tenim a casa nostra i, si a més tenim en compte que la sobirania emana del poble, què més democràtic que seguir les decisions i acords dels representants legítims de la ciutadania, que els ha votat?

Quant trigarem a veure que s'aplica totalment la llei d'amnistia? Què més ha de passar? Quin poder tenen els tribunals de justícia espanyols per sobre del Poder Legislatiu? Europa s'ha manifestat i no pot ser que s'estiguin buscant subterfugis per saltar-se la llei. 

Algú exigia fa temps girar full, però mentre els jutges i els seus tribunals s'entestin a no acatar les lleis aprovades democràticament serà impossible passar full. 

dilluns, 2 de març del 2026

Anar a contracorrent és perillós

Per una vegada que sembla que hi ha un jutge, en aquest cas una jutgessa, que està per la feina i no es deixa portar pel corrent conservador, per dir-ho fi, només fa que sortir entrebancs. M'estic referint a la jutgessa de Catarroja, la senyora Núria Ruiz Tobarra, que està investigant què va passar a València amb la DANA i la falta de resposta per part de les autoritats d'aquella comunitat. 

De moment el senyor Mazón, que no va poder resistir la pressió i mantenir-se en el càrrec, continua aforat i cobrant diners públics, malgrat tot el que va passar i la suspicàcia que no va actuar correctament, però que ho ha amagat amb tot el desvergonyiment i el suport del seu partit que només té paraules per acusar els altres.

He llegit, i suposo que és cert, que la jutgessa en qüestió ha rebut tota mena d'amenaces i pressions perquè deixi córrer el cas. Fins i tot denúncies per fer-la culpable de no sé què i que hagi d'abandonar la feina i el càrrec que ostenta. Sembla, doncs, que sortir de la dinàmica que domina en el Poder Judicial, comporta massa problemes. Tot està massa lligat per a permetre que algun jutge o jutgessa se li acudeixi acusar gent de la seva ideologia.

Tot això són suposicions i conclusions a què arribes llegint les notícies de cada dia. Resulta que hi ha càrrecs del partit en el govern que varen mentir. D'altres han perdut la memòria i no recorden res del que va passar ni varen fer. I els que la llei els empara per no dir la veritat, se n'aprofiten. L'única esperança que tenim és la dita que abans s'atrapa un mentider que no pas un coix. Malgrat tot, anem tard i ja fa massa temps que va passar tot, i hi ha gent amb responsabilitats que no assumeixen el pes de la mort de tantes persones.

És evident que si tot just ara s'està jutjant l'expresident Jordi Pujol i la seva família, trigarem temps a saber tota la veritat sobre l'amagatall i l'actuació del president de la Generalitat valenciana aquell fatídic dia.

dilluns, 30 de desembre del 2024

És el jutge l'autor dels missatges?

He llegit al diari ARA que el Poder Judicial investiga un jutge de Madrid per uns comentaris a la xarxa social X contra el president del govern espanyol i la seva esposa. Segons diu la notícia el perfil de la xarxa porta el nom d'aquest jutge, però no queda clar que sigui ell realment l'autor dels escrits. És evident que cal una investigació per saber si és el jutge qui difama el president Pedro Sánchez i senyora, o bé algú es fa passar per ell per comprometre'l. 

Avui tot és possible. Pot ser que un jutge insulti el president del govern, sabent que tenen tot el poder del món i que es creuen els amos d'aquest món tan polaritzat. També és possible que hi hagi una suplantació de l'autoria, en un món de xarxes socials plenes d'anònims i de hackers. La conclusió a què arribes és que no et pots creure res i, en tot cas, seguir els esdeveniments per veure si es troben proves que puguin assegurar que les coses són com diuen.

Al marge d'aquest cas concret, però aprofitant l'avinentesa, és necessari canviar la manera d'actuar i no permetre que els jutges actuïn segons la seva ideologia i preferències polítiques. La famosa separació de poders, sembla que només s'exigeixi al Poder executiu i al legislatiu, però en quedi al marge el Poder judicial. Tenim prou proves per assegurar que hi ha molts jutges, perquè no podem dir que ho siguin tots, que aprofiten el seu poder per revertir la voluntat de la ciutadania.

Els catalans ho tenim clar des de fa molts anys. Un exemple clar és l'Estatut d'Autonomia que vàrem referendar i ens el varen retallar. L'actual, el que ens regeix, no l'hem aprovat i no passa res. Aquest no és l'únic exemple. El més recent és la no aplicació de la llei d'amnistia, perquè no agrada als jutges. I podríem anar continuant. Però ara ja no només som nosaltres els perjudicats. L'esquerra espanyola, que cada vegada està més desemparada, amb una Europa abocada a l'extrema dreta, se sent maltractada i la dreta i l'extrema dreta espanyoles es freguen les mans. No només tenen a favor la premsa, sinó que els jutges els proporcionen el que no obtenen a les urnes. 

Veurem si el cas que comentava al començament es confirma i resulta que és el jutge qui es dedicava a malparlar del president del govern. Per la nostra salut seria bo pensar que no és així, però ja no ens podem refiar de res ni de ningú.

dimecres, 25 de desembre del 2024

Serenitat

Avui llegia al diari els comentaris dels diferents partits polítics sobre el discurs de Nadal del rei Felip VI. Un discurs que, com cada any, no vaig escoltar, bàsicament perquè no m'interessa gens el que pugui dir aquest senyor, que s'ha desacreditat ell sol, al marge de ser un personatge que ningú no ha escollit. És l'hereu del rei que ens va imposar el dictador Franco. Un rei, per cert, que va fer i desfer només buscant el seu interès personal i familiar. Un rei, l'emèrit, que no hem pogut jutjar perquè no ens deixen. Ell pot ser corrupte i no passa res. Aquest és el model de democràcia que tenim.

I com que no m'interessa què diu el rei, no l'escolto. Una altra cosa és llegir els comentaris dels dirigents polítics. Com sempre, els partits majoritaris li fan la pilota. Saben que la majoria d'espanyols estan amb el rei. I ara, després del discurs del 3 d'octubre de 2017, contra els catalans, encara li tenen més estima i devoció. 

Segons llegeixo, el rei va demanar serenor. Que els partits polítics es comportessin de manera serena, sense tantes picabaralles. Som molts els que demanem als partits polítics que es comportin. El problema és que allò que critiquen dels altres s'ho haurien de fer mirar. De corruptes n'hi ha tots els partits polítics, i la manera més fàcil de dissimular els propis delictes és acusant els altres, del mateix. El PP, amb l'ajuda del Poder judicial i de la premsa espanyola, ara està abocat contra el PSOE, el president del govern i senyora, i tot allò que no poden controlar a través de les urnes. 

Però el rei, si fos honest, hauria de callar i demanar perdó per tot el que el seu progenitor va fer i que l'ha beneficiat. Junts ha demanat una qüestió de confiança al president del govern espanyol. Seria interessant que el rei s'hi sotmetés. No dubto que la guanyaria, ja que hi ha molts monàrquics a l'Espanya profunda, i també a casa nostra, però seria tot un detall. 

O, si no, que faci una cosa encara millor. Que renunciï a la inviolabilitat com a cap de l'Estat. Perquè una cosa és la responsabilitat per l'exercici del càrrec i una altra molt diferent és la responsabilitat dels actes de corrupció i enriquiment personal, que ell, com a fill obedient, ha de tenir molt present.

dijous, 12 de desembre del 2024

Una segona oportunitat

La tradició nord-americana en què els presidents signen indults massius ens sorprèn una mica. Potser perquè a casa nostra els indults escassegen i són mal vistos, sobretot quan es tracta de persones acusades de terrorisme i posar en perill la unitat d'Espanya.

Sempre he pensat que és bo concedir una segona oportunitat als que s'han equivocat. Tots ens mereixem el dret a poder rectificar i fer-ho d'una altra manera. Però tot això no és tan fàcil i, sobretot, hi ha circumstàncies molt diverses que segur provoquen opinions antagòniques.

Que el president d'un país indulti el fill sona una mica estrany i esdevé sospitós. L'aplicació de la justícia cal que sigui del tot objectiva, sense pressions ni interessos de cap mena. És evident que a casa nostra els encarregats d'aplicar la justícia i dictar sentències no passen per un bon moment. No els hi tenim prou confiança per anar amb els ulls clucs i deixar que facin. Fan perquè poden i tenen tots els elements a favor, però no generen confiança.

El govern espanyol va indultar els condemnats pel Procés independentista, i va aconseguir que el Congrés de Diputats aprovés una llei d'amnistia que ha estat recorreguda i que el Poder Judicial, que ha de resoldre-ho, no hi està gaire d'acord, per no dir gens, i va donant llargues. És una lluita entre Poder Judicial, que ens ve imposat, encara que ens facin creure que té consens a l'hora d'escollir els seus membres, i el Poder Legislatiu, que és el resultat de la voluntat de la ciutadania. Si defensem que la sobirania emana del poble, queda ben clar qui ha de marcar el camí.

Les segones oportunitats s'han de potenciar i defensar on sigui, però no es poden prendre mesures a la lleugera sense preveure'n possibles conseqüències. M'imagino que, abans d'indultar, el president nord-americà s'assessora bé i rep la llista de les persones que es mereixen aquesta segona oportunitat, sense posar en risc la vida pacífica de la societat. Quan els condemnats ho són per temes polítics, la cosa ja no és tan clara, perquè és molt difícil decidir si el seu alliberament posa en perill la societat que els rebrà, o més aviat facilita que es normalitzi una situació que no era democràticament acceptable.

dissabte, 9 de novembre del 2024

Què ha canviat?

Avui fa deu anys que la majoria dels catalans vàrem anar a les urnes per declarar que volíem ser independents. Què ha passat fins ara i com ha canviat la situació? Aquesta pregunta ens la fem molta gent i segur que hi ha persones bragades en aquest tipus d'anàlisis que ens poden orientar i donar la seva opinió. Seria bo, però, que tots féssim aquest exercici, amb més o menys traça, però que segur que ens ha de servir per entendre tot el que està passant, valorar què hem fet malament, i intentar veure quin pot ser el futur més immediat.

La primera cosa que ha canviat, perquè en definitiva ha desaparegut, és la il·lusió. L'any 2014, amb més o menys consciència de país, una gran part de la població estava il·lusionada pensant que podien expressar la seva opinió i voluntat de futur de Catalunya. Aquesta il·lusió, després de tot el que s'ha anat succeint, ja no hi és. Més aviat hi ha un sentiment de fracàs i desil·lusió que s'ha impregnat a tots nosaltres que ens ha deixat una mica fora de joc. 

És cert que teníem tothom en contra. Els poders polítics, els judicials i els militars. Ningú ens ho posaria fàcil, però d'una manera innocent vàrem gosar manifestar allò que volíem, allò en què creiem, amb l'ajut dels polítics de torn. Després aquests no han sabut continuar la tasca, o no han pogut, i tot se n'ha anat en orris. 

En aquests moments estem enfeinats per aconseguir recuperar allò que ja teníem, però difícilment aconseguirem fer-nos entendre més enllà de les nostres fronteres mentals. Mai no ens han entès, ni ho han pretès. Els convé tenir-nos a dins i que aportem tot allò que ells en treuen profit.

Però nosaltres no hem de pensar tant en què diuen i pretenen ells, sinó què volem exactament i fins on volem arribar. La por de perdre el que tenim ens frena, i tot queda en intencions i somnis, que probablement no seran mai una realitat.

Ens falten bons polítics, que tinguin les idees clares i uns objectius definits i transparents. No els podem deixar sols, però no ens poden tornar a decebre. En deu anys han passat moltes coses i necessitem pair-ho i tornar a construir l'estratègia per aconseguir els nostres objectius.

dijous, 19 de setembre del 2024

Prescindir del Legislatiu

Mai havíem sentit a parlar tant de la separació de poders, com a base del sistema democràtic, com ara. La ingerència descarada del Poder judicial espanyol en temes purament polítics ha fet que ho tinguéssim molt present i poséssim en dubte la salut de la nostra democràcia. 

No sé si tot va començar quan el president del govern Mariano Rajoy va deixar en mans dels jutges la resolució dels problemes polítics que no va voler ni saber afrontar. Jo crec que ens hauríem de remuntar molt més enllà i probablement arribaríem a la conclusió que la transició democràtica es va oblidar dels jutges, i que per això som on som.

Sigui com sigui, sí que és cert que Rajoy els va envalentir i ara no hi ha manera d'aturar-los. No hi ha dia que no aparegui en els mitjans de comunicació alguna notícia on queda palesa aquesta força de les institucions judicials, i els mateixos jutges a títol personal, deixant en ridícul i sense efecte totes les lleis i acords presos pel Poder legislatiu. És per això que arribes al punt de dir que potser podríem prescindir d'aquesta pota i deixar que els jutges ho controlin tot. Fins i tot el Poder executiu.

Avui llegia que el jutge Llarena, que al meu entendre no para de prevaricar, i no li passa res!, no es creia l'informe dels Mossos d'Esquadra sobre la fugida del president català, i no només creu que varen ser uns inútils, sinó que es malfia si no hi havia una voluntat real de permetre-li la fugida. No dubta només de la seva professionalitat, sinó també de la lleialtat. 

Com que els ho permetem tot, ells no paren d'avançar en el camí de menystenir a tothom, considerant que només ells ho saben fer tot bé. Ni les institucions judicials europees actuen correctament, ni els altres poders espanyols fan bé la feina. 

Se'm fa difícil veure el final de tot plegat. No es tracta d'esperar la jubilació d'aquesta generació de jutges, conservadors i predemocràtics, perquè sembla que tot està prou blindat, a l'espera que els poders legislatiu i executiu tornin a mans dels conservadors, i d'aquesta manera fer pinya conjunta, amagant les baralles que no deixen de ser una pantomima que ens enreda a tots.

dijous, 5 de setembre del 2024

Comencem de veritat?

Avui s'ha celebrat l'acte d'obertura de l'any judicial, amb la nova presidenta del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), i amb les expectatives de si s'avançarà, després de més de cinc anys de paràlisi, i què passarà amb temes tan importants com l'aplicació de la llei d'amnistia.

La defensa de la tasca dels jutges és lògica i la llibertat d'interpretar les lleis també, però al meu entendre un dels problemes més greus que patim al país és la negativa dels jutges d'aplicar una llei aprovada pel Poder legislatiu. Una cosa és la seva interpretació, però sempre segons la lletra de la llei, i mai deixant-la en un racó perquè no agrada.

L'altre dia escoltava a l'exdiputat Jordi Turull reclamant resposta al recurs presentat al Tribunal Suprem, per la decisió de no aplicar-li la llei d'amnistia pel delicte de malversació, encara que sigui negativa, i així poder-ho traslladar al Tribunal Constitucional. Aturar un procés per impedir que es resolgui és, al meu entendre, prevaricar i, com ja he dit altres vegades, algú ho hauria de denunciar i evitar que es continuï practicant aquest mètode d'aturar-ho tot simplement per conveniència ideològica.

Un jutge no és més que una persona normal i corrent. Té uns drets i uns deures. Se li han de respectar tots els drets i fer-li complir tots els deures. Si això no passa, vol dir que el sistema no funciona. Que la democràcia en aquest país no és plena i que tenim un problema que cal resoldre com més aviat millor.

Veurem si finalment es desencalla tot, però haurem de lluitar molt perquè se'ns reconeguin i respectin els nostres drets, encara que no els agradi.

I avui també hi ha hagut sessió plenària al Parlament català. Per primera vegada el nou president del govern català s'ha presentat per explicar-se i respondre les preguntes de l'oposició. No he seguit el ple i, per tant, fins que no llegeixi les notícies de la premsa, no podré saber com ha anat. Espero i desitjo que, una vegada elegit el president del govern, aquest comenci a treballar seriosament, i que el Parlament, amb el pacte a tres, també surti de la paràlisi a què ens tenen acostumats.

dimarts, 3 de setembre del 2024

Ja tenim presidenta!

Fa massa temps que observem, i patim, les misèries del Poder judicial perquè ara, que finalment s'han posat d'acord amb els membres i la presidenta del Consell General del Poder Judicial, estiguem en condicions de confiar que tot anirà millor. En situacions normals hauríem de creure que s'ha avançat en la bona línia, però ens han malacostumat i ja no ens fiem de ningú.

Avui coneixíem el nom de la nova presidenta i sembla que, aparentment, els dos partits polítics majoritaris, PP i PSOE, els que han fet impossible l'acord durant més de cinc anys, diuen estar contents amb l'elecció. Diuen que és una jurista sensata. No sé si pressuposen que en aquest món dels jutges hi ha molt insensats.

A mi m'agradaria que es castiguessin els jutges que prevariquen. Això no sé qui ho ha de regular i pot fer-hi alguna cosa, però mentre els jutges amb responsabilitats puguin frenar els processos judicials per interessos polítics i ideològics, no podrem confiar en la Justícia.

En el cas del Procés s'ha fet molt evident que el ritme de treball ha anat segons han volgut els jutges. La no aplicació de la llei d'amnistia, aprovada pel Poder Legislatiu, és un cas de prevaricació i no s'hauria de permetre. Puc entendre que a un jutge no li agradi una llei, però ell està obligant a fer-la complir i acceptar allò que un altre poder de l'estat ha aprovat. O no es tracta d'evitar la ingerència entre els tres poders?

Ja sé que hem de confiar en les persones i donar-los un marge de confiança, però ens han enganyat tant i tan sovint, que resulta molt difícil mantenir-la. Ho intentarem, però estic convençut que no tindrem gaires alegries. El món està força corromput, i pel que fa al Poder judicial, no li va al darrere.

dilluns, 19 d’agost del 2024

Encara som a l'agost

Tot i que encara estem en plenes vacances d'agost, si més no per aquelles persones que en poden gaudir, l'agenda política ja s'està omplint de cara el setembre i molt especialment el que fa al Poder Judicial. El PP té preparat un reguitzell d'actuacions per entorpir encara més tot el funcionament judicial. Pel que fa a la llei d'amnistia, aprovada pel Poder legislatiu, però encallada per voluntat dels jutges, també s'està mirant com es pot tirar enrere. Una manera, atès que actualment el Tribunal Constitucional té majoria progressista, és presentant recursos contra jutges d'aquesta tendència per intentar que la balança canviï de cantó.

Com podem veure, doncs, la confiança en la Justícia, en aquest país, és nul·la. No ens ho posen gens fàcil i forçosament ens decantem per pensar que tot està corromput i que no hi ha manera de poder avançar. La dreta, estigui o no al govern, sempre té la paella pel mànec i encara no ho hem après.

Si una cosa ens han ensenyat és desconfiar dels jutges. Ja sabem que l'objectivitat és molt complicada, però enteníem que com a mínim hi havia honestedat. És el mateix que passa o passava amb la premsa. Sempre hem titllat els diaris ideològicament, però ens crèiem que, com a mínim, no ens enganyaven. Ens intentaven convèncer, però honestament. De cop hem obert els ulls i la innocència, com passa amb els infants que creuen en els reis mags, t'adones que tot és un muntatge. A vegades, en el cas dels reis de l'Orient, per il·lusionar-te, però en d'altres, com en la política i la justícia, per decebre't.

Aprofitaré aquests quinze dies per trobar notícies interessants per comentar i, a poder ser, positives. No tot ha d'estar perdut, encara que cada vegada ens ho posen més difícil per descobrir-ho.



dimecres, 26 de juny del 2024

A propòsit de la separació de poders

Ens omplim la boca afirmant que la democràcia es basa en la separació de poders, però a l'hora de la veritat és força dubtós que aquesta separació sigui real, o si més no, que no hi hagi una barreja ideològica que tingui més presència que no pas la formació jurídica i, el que encara és pitjor, la manca d'imparcialitat i objectivitat a l'hora de repartir justícia pel món.

    S'ha desencallat l'òrgan suprem del Poder judicial, però com s'ha fet? Repartint cromos entre els dos grans partits polítics. Cada partit ha escollit aquells deu magistrats que li són afins, progressistes o conservadors, amb el detall que el PP hi ha col·locat els més bel·licistes. És així com s'ha de fer?

    Entenc que no és fàcil. Quan sento a dir al PP que els jutges s'haurien d'escollir entre ells, només hi sé veure la ideologia conservadora, per no anar a fons, de la majoria dels jutges espanyols. És evident que si es nomenen entre ells, el color es perpetuarà. I si ho fan els polítics? No és una ingerència a un altre Poder, que s'entén que és independent?

    Accepto que aconseguir la fórmula perfecta és una utopia i que s'ha de buscar la millor manera de sortir de l'atzucac. El que no hauria de tornar a passar és que el tribunal visqués cinc anys caducat per manca d'acord. Sigui el sistema que sigui, aquest hauria de ser automàtic i no a conveniència dels polítics.

    Tinc molt clar que el poble escull els polítics i no pas els jutges. Si no elegim els jutges hem de suposar que aquests actuen de manera imparcial i gens interessada. Si no fos el cas, els hauríem de poder escollir nosaltres, sigui directament o bé a través de les persones que sí que hem pogut votar. La qüestió està que la suposició d'imparcialitat és d'una innocència que fa tremolar. No només ha quedat clar amb tot el que ha passat arran del Procés d'independència catalana, sinó que ho hem vist en molts altres casos en què els conservadors ho han tingut tot a favor. Si arribem a la conclusió que no hi ha imparcialitat, i que la ideologia que persisteix és l'hereva del franquisme, podem afirmar que la separació de poders al nostre país és un engany. 

dimarts, 25 de juny del 2024

L'amnistia arriba a l'Oleks

Avui m'he assabentat de l'acord entre PP i PSOE per renovar la cúpula del Poder judicial, després de cinc anys d'estira-i-arronsa. Us haig de dir que he llegit la notícia molt en diagonal i no he acabat d'entendre ben bé l'acord ni per què fins ara no ho havien aconseguit. Què ha canviat? Qui ha cedit? Vull pensar que a partir d'ara les coses aniran millor, però tinc tants dubtes que no ho celebraré fins que els meus ulls no ho vegin i comprovi que els dos partits polítics n'estan ben convençuts i, el que és més important, que els jutges imparteixen la justícia de manera objectiva, sense seguir consignes retrògrades com fins ara. És demanar molt, oi?

    L'altra notícia ha estat l'inici de l'aplicació de la llei d'amnistia, amb els primers beneficiats, un d'ells l'Oleks, a qui coneixem molt bé i, per tant, ho celebrem de veritat. Els càrrecs que tenia i la condemna rebuda eren totalment desproporcionats, fins i tot als ulls d'aquelles persones que no han cregut mai en el Procés, i que s'hi han manifestat en contra. 

    No sé si estem normalitzant la situació i posant les coses al seu lloc, o és un simple miratge que tard o d'hora ens farà obrir els ulls. Portem tant de temps amb els passos canviats que, ara, qualsevol cosa que reconsideri les acusacions ens sembla positiva, encertada i esperançadora. 

    Seguirem els esdeveniments, tot confiant que els mesos vinents arribin a ser decisius per arreglar una situació de paràlisi i crisi política i social que arrosseguem des de fa massa temps. Quedem-nos avui amb aquestes dues notícies, sobretot amb l'amnistia de l'Oleks, a qui esperem veure aviat per felicitar-lo de tot cor.

dimarts, 11 de juny del 2024

Ha sortit la llei, ja?

Una pregunta que ens fem algunes persones és per què han trigat tants dies a publicar al BOE l'aprovació de la llei d'amnistia? Com tots sabem, una llei no és efectiva sense la seva publicació al butlletí oficial. Per què, doncs, han esperat a publicar-ho i no l'endemà mateix, com podia haver estat?

    La resposta ens la donen molts mitjans de comunicació i opinadors: s'ha esperat que passessin les eleccions europees per evitar que tingués alguna repercussió electoral. En què hauria influït si la publicació s'hagués fet quan tocava? A què juguem?

    Totes aquestes estratègies no fan res més que allunyar la gent de la política, dels polítics, els nostres governants. Llavors no ens ha de venir de nou que l'abstenció vagi creixent. Quina confiança ens demostren tenir i quina hem de tenir-los?

    Avui, tots els mitjans de comunicació es feien ressò de la publicació i dels primers moviments dels jutges per intentar contrarestar els efectes que la llei aprovada pot tenir per als encausats, siguin exiliats o indultats després de quatre anys de presó. I aquí ve la segona part de la desconfiança general, en aquest cas vers uns magistrats que han d'impartir justícia, però que més aviat sembla que defensin uns interessos ideològics concrets. 

    Sabem que l'aplicació de la justícia no serà fàcil, sinó més aviat complicada i amb molts elements distorsionadors. La majoria de jutges no estan per amnistiar els independentistes, que consideren uns enemics de l'Estat, i que com a tals no se'ls pot perdonar. Aquesta és la manera com el Poder judicial tracta els casos. L'objectivitat que s'espera no hi és per enlloc.

    Com que el tema anirà per llarg, de moment quedem-nos que la llei ha entrat en vigor, i ara només ens resta examinar de quina manera els jutges es burlen de la llei per evitar haver d'amnistiar els dolents de la pel·lícula. I això passa a Europa, on se li reconeix un cert pedigrí. Imagineu-vos que Espanya fos al bell mig de Sud-amèrica. De riure, oi?

dilluns, 27 de maig del 2024

Sortir escollit per aconseguir la immunitat

Aquesta setmana està previst que s'aprovi, al Congrés de Diputats, la llei d'amnistia que ha estat segrestada durant uns mesos al Senat, amb majoria del PP, després que canviessin les normes per endarrerir la seva aprovació. Tot plegat és un conjunt de despropòsits que no fan res més que accentuar l'allunyament de la ciutadania de la gestió pública i dels partits polítics que monopolitzen i embruten la política. I la cosa no acaba aquí. Ja ens han avançat que una vegada aprovada pel Poder legislatiu, serà el Poder judicial qui continuarà jugant a la política per intentar desautoritzar els legisladors, que són els que hem escollit en votació, no pas els jutges. No és estrany, doncs, que la gent passi de la política i només es mogui quan li toquen la butxaca, i que sempre toca als mateixos.

    Vivim en campanya electoral contínua, amb una lluita pel poder, que no té res a veure amb l'esperit de servei al poble. Presenciem en tot moment els insults i els enganys que no tenen altre objectiu que aconseguir ser a dalt i dominar-ho tot. Avui ni tan sols s'intenta amagar-ho i t'adones que persones corruptes, estafadores i menyspreables es presenten a les eleccions amb l'únic objectiu d'aconseguir la immunitat parlamentària. Aquest seria l'exemple d'un, per a mi, desconegut influencer ultradretà, perseguit per la Justícia, i això que no provoca fàstics als jutges, en una formació anomenada "Se acabó la fiesta". Més aviat jo l'anomenaria "La fiesta continua".

    Davant d'aquest panorama hi ha dies que et venen ganes de tancar la porta i engegar-los tots a pastar fang. Tot aquell esforç, amb més o menys encert, per ajudar a millorar l'entorn, solucionant els petits problemes, i col·locant-te al costat dels més necessitats, se'n va a l'aire per culpa d'uns desaprensius que només busquen el seu anar bé, sempre a costa dels altres.

    A l'obra de teatre que ahir es va representar al Teatre Principal de la meva vila, et recordaven uns fets que creies que no tornarien a passar i que s'acabarien aviat, amb la victòria de la Justícia, la Pau i la Llibertat. Després veus que els humans som tan impresentables, que caiem una vegada rere l'altra en les mateixes trampes, potser guiats per un egoisme que no ens deixa respirar, ni pensar, i encara menys estimar.  

dimecres, 1 de maig del 2024

Molt soroll per a no res

Fa molt temps que la política al nostre país trontolla i no crec que la salvació, o la regeneració que ell proclama, vingui gràcies al president del govern espanyol i la seva reflexió de cinc dies. No m’ho crec perquè s’haurien de canviar coses que no voldrà fer. També a dins del seu partit polític i el seu govern. Ministres com el senyor Marlaska no són cap garantia per a una bona salut democràtica, no només pel seu currículum anterior al ministeri, sinó per tot el que ha fet, o no ha fet, des que va jurar el càrrec.

    No podem oblidar què ha fet fins ara el senyor Pedro Sánchez per lluitar contra el lawfare, abans que no l’afectés personalment. Tampoc no podem oblidar el suport dels socialistes a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució contra Catalunya, ni les seves afirmacions, també del candidat a la Generalitat, el senyor Illa, contra l’amnistia als implicats en el Procés. Ha estat quan ha necessitat els vots dels independentistes catalans que ha mogut fitxa.

    Tot això em fa pensar que Pedro Sánchez no farà res que posi en perill la seva traquil·litat i el seu anar bé personal i del seu partit, i no podem oblidar que qualsevol actuació en pro d’aquesta regeneració és d’alt risc.

    Ni Illa és cap garantia de millora dels interessos dels catalans, presidint la Generalitat de Catalunya, ni ho és Pedro Sánchez al capdavant del govern espanyol. Fins ara s’ha vist que només s’ha mogut per allò que ha interessat al seu partit i, concretament, a les persones amb qui s’ha envoltat. Creure que ara serà diferent i que treballarà per eradicar aquesta manera de fer política que només beneficia a uns quants és totalment erroni.

    Sabem que l’alternativa a Espanya no és millor, i això el salva als ulls de molta gent. Malgrat això no podem pensar que amb ell aconseguirem un grau d’autogovern que fa tants anys que anhelem. Ni una llibertat a l’hora d’expressar les nostres idees. Si realment vol convèncer-nos dels seus propòsits que comenci a prendre decisions valentes i es desempallegui d’aquells companys de viatge que mai li obriran el camí pla de la democràcia. Que elimini aquelles lleis hereves del franquisme i la dreta recalcitrant. Que n’elabori de noves i s’enfronti al gran problema de la democràcia espanyola com és el Poder judicial, que es manté com abans de la sortida del franquisme. Tot això no és fàcil, però és l’únic camí a seguir si veritablement vol que ens creiem les seves paraules i confiem mínimament en ell.

diumenge, 28 d’abril del 2024

Deixeu-me dir-hi la meva

S'ha escrit molt sobre la decisió del president del govern espanyol de cancel·lar la seva agenda cinc dies per reflexionar si ha de continuar o dimitir, per tot el que s'ha dit i fet en contra de la seva dona. Tothom hi diu la seva i he intentat quedar-me amb els comentaris de les persones que, aparentment, no tenen un interès directe en la decisió que pugui acabar prenent el president. També m'he fixat amb l'actitud del PP, qui podria ser el gran beneficiat en cas d'anar a eleccions anticipades, i haig de dir que em refermo en el fàstic que em produeix des de fa molt temps.

    Em quedo amb la idea que probablement la decisió del president Pedro Sánchez no és la més encertada. Sobretot tenint en compte que no és la primera víctima dels atacs sense treva de la dreta i l'extrema dreta espanyola, amb l'ajuda fidel de jutges i mitjans de comunicació. Partint d'aquesta base, hauria d'haver estat més llest i no provocar que tots aquells que fa anys que ho estan patint, li tirin en cara el fet que el seu partit polític, i ell en concret, no han fet mai res per combatre-ho ni posar-s'hi al costat a defensar el dret a la llibertat d'idees i a la presumpció d'innocència.

    Estic, doncs, d'acord amb aquells que diuen que en tot cas la reflexió l'hauria de fer sense abandonar el barco, encara que sigui momentàniament. Ell ha demostrat molta valentia en moltes ocasions, no només per enfrontar-se amb els adversaris polítics, sinó també dins del seu propi partit. 

    Demà acaba el termini que es va fixar, i de ben segur que haurà escoltat els crits de suport dels seus i també la petició de dimissió dels adversaris. Sincerament penso que no pot prendre una decisió sense posar-ho a consulta, i la millor manera, i crec que la més encertada, seria plantejant una moció de confiança. És la manera que el sistema democràtic vigent té a disposició per refrendar o rebutjar un governant. Després, qui continuï al capdavant haurà de treballar seriosament per solucionar aquesta xacra que arrosseguem des de fa tant temps, de la politització del Poder judicial. Un món, el dels jutges, que encara no ha entrat en la dinàmica democràtica. Mentre això no s'arregli el país no funcionarà i la qualitat democràtica s'anirà deteriorant.

dijous, 25 d’abril del 2024

Pendents de la decisió del president

La notícia d'avui es va originar ahir a la tarda-vespre, o si més no és quan jo me'n vaig assabentar. El president del govern espanyol va anunciar que cancel·lava la seva agenda durant cinc dies per meditar el seu futur. Una possibilitat és la seva dimissió, cansat per l'assetjament que considera que pateix per part de la dreta espanyola, que tots sabem que quan no governa fa tots els possibles per aconseguir desbancar l'esquerra del govern.

    Això no ens ve de nou perquè ha estat la tàctica que ha seguit la dreta espanyola des del primer dia del restabliment de la democràcia a Espanya. Vàrem sortir d'una dictadura molt llarga per entrar en un model democràtic amb moltes mancances, que encara avui patim. Ara, amb l'auge de l'extrema dreta arreu, encara es fa més palès.

    Els catalans estem molt acostumats a rebre bastonades per tots costats. Normalment és la dreta en forma de partits polítics, jutges i mitjans de comunicació, però no només. L'esquerra espanyola també ens té en el seu punt de mira i només quan ens ha necessitat ha fet veure que ens escoltava i donava la mà. Sabem, però, que és per pura necessitat i interès. La crítica que el PP els hi fa està totalment encertada. Ells i nosaltres sabem que si no ens necessitessin ens tornarien a aplicar l'article 155 de la Constitució. És per això que cal malfiar-se del PSC, que fa només el que li deixa fer el PSOE, i que si aconsegueix governar el nostre país, el posarà a disposició d'ells, i mai en benefici nostre.

    Dit això cal expressar la repulsa per la manera d'obrar de la dreta espanyola. Ja no parlo de l'extrema dreta perquè amb l'actuació de la dreta del PP ja en tenim prou per veure quin peu calcen. És fastigós veure com actuen la majoria de jutges que tenen poder a les institucions d'un Poder Judicial que és el llegat més evident del franquisme, i la defensa dels interessos dels poders fàctics que fan i desfan.

    Estarem a l'aguait per si el gest del president del govern és una simple maniobra per causar efecte i sortir reforçat en uns moments de dificultats, o si tira endavant la idea de dimitir i portar-nos a unes noves eleccions, amb moltes possibilitats que la dreta acabi arribant a la Moncloa. Els catalans sabem que passi el que passi ho tenim molt negre. Es tracta d'analitzar quina tonalitat de gris podem aconseguir segons quina sigui la decisió final. 

    Pedro Sánchez està experimentant allò que molts independentistes represaliats han viscut els darrers anys. Tant de bo li serveixi per obrir els ulls i adonar-se de quina és la realitat del nostre país. Ell repeteix que malgrat tot confia en la Justícia. Jo, malauradament, ja fa molts anys que he deixat de confiar en la justícia que es pot esperar del sistema judicial espanyol.

dijous, 18 d’abril del 2024

Exili i llibertat d’expressió

La decisió de la Junta Electoral Provincial de Barcelona de prohibir l’ús del mot exili referit al president Puigdemont i altres persones en situació semblant és una demostració més de la malaltia que pateix la democràcia al nostre país. Una mostra clara que la democràcia no està consolidada i de l’arbitrarietat de les institucions del món judicial i la seva deriva autoritària i repressiva.

    Davant de decisions con aquesta no ens queda cap més remei que proclamar amb la veu ben alta quina és la realitat que pateixen persones com el president Puigdemont, encara que hi estiguem lluny políticament. La llibertat d’expressar una situació política com l’exili no pot ser prohibida en un estat democràtic sa. Paral·lelament s’ha de dir que els partits polítics que denuncien i propicien aquestes prohibicions cauen en el mateix sac dels malalts de la democràcia i no es mereixen ocupar llocs de representació política a les nostres institucions.

    Les reaccions d’alguns partits polítics en campanya electoral haurien de fer-nos veure de quin mal pateixen i con podrien arribar a prostituir la nostra democràcia si sortissin escollits amb prou força com per condicionar el nostre futur. Salvant les distàncies, tenim exemples prou clars com Argentina, que cada dia apareixen, als diaris, notícies alarmants per als seus habitants. Un país que tot fa pensar que va sortir del foc per caure a les brases.

    Pensant en el nostre país, espero i desitjo que com a mínim aquells partits polítics que podem deixar arraconats, desapareguin definitivament de les nostres institucions i restin en l’oblit per a la nostra salut democràtica. Ja tenim prou feina amb aguantar el Poder Judicial i les Juntes electorals, que no em podem prescindir ni podem o trobem la manera de canviar, i que van més enllà del seu paper d'impartir justícia o regular els processos electorals.

dijous, 11 d’abril del 2024

Corruptes sense conseqüències

No sé si us passa a vosaltres, però hi ha notícies que no les vull escoltar, perquè m'indignen. Crec que era aquest matí que sentia al 3/24, com a música de fons, una compareixença de qui fou ministre del PP, el senyor Rodrigo Rato, que acumula no sé quantes acusacions, que no acabaran en res, enfrontant-se a la jutgessa. Crec que anava així.

    Quan veus que hi ha persones que han defraudat, s'han enriquit de manera desorbitada, que han hagut de comparèixer als jutjats per fer front a acusacions diverses, però que viuen alegrament de la riquesa obtinguda, amb tot l'assessorament necessari, i s'estalvien la presó, t'entra una ràbia que no és sana. I és precisament per això que no ho escolto. Ho ignoro, encara que en el fons em queda aquell regust que et fa venir ganes d'engegar-ho tot a rodar.

    Perquè en aquest país, i suposo que això passa arreu, hi ha persones que es poden permetre el luxe de defraudar a Hisenda i portar una vida corrupta, i no els hi passa res. D'altres, que han tingut la desgràcia de néixer pobres o amb recursos justets per anar tirant, que no se'ls hi acudeixi de fer res fora de la Llei, perquè tindran totes les de perdre, i la presó i la condemna més severa els caurà a sobre.

    I aquest és el món que entre tots hem estat capaços de crear. I quan això ho fa la dreta, ho entens, perquè entre ells s'ajuden. Es consideren una classe superior, i com a tal actuen. Però que l'esquerra, que es fa dir progressista, permeti aquesta situació és quan no es pot entendre. Ja sé que el Poder judicial està corromput i del costat de la dreta i l'extrema dreta, però jo crec que els governs d'esquerres podrien fer-hi alguna cosa més. I, sinó, pleguem els trastos i deixem-ho córrer!

    Entretant, un jutge que té un currículum que com a mínim l'hauria hagut de portar a la reserva, fora del servei actiu, es dedica a acusar tothom que no pensa com ell, amb el suport dels partits polítics de la dreta, els mitjans de comunicació, els poders fàctics econòmics i la majoria de la població que viu enganyada. Això deixa en evidència el Poder Judicial espanyol, i et fa veure que no hi pots confiar de cap manera. La inseguretat jurídica de la qual parlen sovint, és precisament aquí on es fa evident. Déu ens guardi de no haver de caure a les mans dels jutges espanyols, perquè només pel fet de ser catalans convençuts i amb ganes de defensar els nostres drets, ja som enemics de la Pàtria i carn de canó.