Por a sortir al carrer

Tal com estan anant els fets potser sí que vindrà un dia que tindrem por de sortir al carrer a manifestar-nos. La insistència de la judicatura espanyola en afirmar que Tsunami Democràtic va ser un acte de terrorisme, i que els seus impulsors han de ser jutjats per terroristes, ens posa en un punt de no retorn per a totes les persones que en algun moment o altre tenim ganes de sortir a protestar. El dret a manifestar-se no pot ser reprimit, i titllar-ho alegrement de terrorisme és una manera de limitar el dret i posar en risc el sistema democràtic.

    Els contraris a la independència, a tot el Procés, poden pensar que l'actitud dels jutges espanyols és positiva i que els culpables de totes les mobilitzacions ho han de pagar de la manera més contundent possible. Potser no s'adonen que aquest biaix ens condueix a una situació predemocràtica, a un posicionament típic de les autarquies. A alguns ja els va bé, però a molts els perjudica directament sense que se n'adonin.

    Avui milers de russos han desafiat la prohibició de manifestar-se a favor del líder de l'oposició assassinat, i han sortit al carrer, amb molta valentia. Ells ho tenen cru, i encara no veuen el final del túnel. D'aquí a quinze dies hi haurà un nou simulacre d'eleccions que permetran que el dictador Putin continuï governant sis anys més. S'ha desfet de tots els possibles opositors, de la manera més vil.

    Nosaltres estem anys llum d'aquesta situació, però sotmesos a una dictadura encoberta d'uns personatges, amb molt poder, que no l'han deixat anar des del temps del franquisme. L'excusa del moviment independentista l'han utilitzat per restringir les llibertats. Contra els catalans tothom s'hi apunta, i molts espanyols caminen cegament a mercè d'un poder de l'Estat, que no és fruit d'una decisió sobirana del poble, sinó de la manipulació descarada del poder ocult, econòmic i social, polític i judicial.

    No hi ha llei que ho aturi. Mentre els jutges puguin interpretar subjectivament i per interès de classe, qualsevol actuació ciutadana, mentint i enganyant a tort i a dret, no dormirem tranquils. Sortir al carrer, a partir d'ara, serà un risc, sobretot si no penses com ells, i pretens canviar les coses, encara que sigui pacíficament.  

    Els russos que s'atreveixen a desafiar el poder de l'Estat són realment valents. S'hi juguen molt. A nosaltres ens volen atemorir perquè no els fem trontollar el sistema. El sistema que els manté a dalt, remenant les cireres.

La por de Putin

Un home atemorit és perillós, sobretot si té poder. Putin fa dos mesos va rebre una sotragada que encara no l'ha superat. La revolta del líder de Wagner el va fer trontollar. No s'ho esperava. El president rus està massa acostumat a donar ordres i que tothom l'obeeixi. Això no vol dir que no tingui les seves pors i estigui d'alguna manera amagat per evitar qualsevol disgust irreversible.

Prigojin era un problema i calia fer-lo fora de circulació. Tenia massa admiradors i seguidors com per defenestrar-lo civilitzadament, i la mort en accident ha estat la millor solució. Hi ha qui posa en dubte la seva responsabilitat, però coneixent com les gasten a Rússia, i en concret el mateix president rus, amb tota la història que hi ha al darrere amb líders opositors, qui no es pot creure que hi estava al darrere?

El següent pas a resoldre era l'enterrament. Pels mèrits militars tenia dret a honors d'Estat, però això comportava possibles revoltes dels seus amics i seguidors. Putin no es podia permetre la llicència de provocar unes manifestacions de suport al líder desaparegut, i és per això que ha forçat un enterrament íntim, sense avís previ per evitar aglomeracions de gent.

Tot fa pensar que Prigojin és mort i enterrat, però la certesa no sé si la tindrem mai, si més no mentre Rússia sigui presidida per Putin. Totes les pel·lícules al voltant de la guerra freda, amb protagonistes els russos i els americans, contemplaven aquest secretisme que les feia interessants. La realitat supera la ficció, i a Rússia tot és una incògnita.

La por del president no és bona per a ell, però tampoc per a ningú. Una persona amb por té problemes per mesurar les seves forces, la seva reacció davant del perill. Putin ha demostrat que no té escrúpols i que cegament lidera un atac contra tothom que posi pals a la roda per aconseguir recuperar la Unió Soviètica. S'ha demostrat internament amb els líders que s'hi han oposat, i externament amb els atacs a altres repúbliques o la col·locació de líders titella per continuar decidint el futur d'aquests pobles.

El capítol Prigojin s'haurà tancat, amb molts dubtes, però sense deixar respirar a cap contrincant. Caldrà veure com continuarà tot plegat, i sobretot quina serà la reacció dels països de la seva òrbita i Occident, pensant que a dins ho té força controlat. De totes maneres, de la mateixa manera que Prigojin no devia dormir tranquil, tampoc Putin pot tancar els ulls, i aquesta por ens la pot transmetre a tots plegats, encara que estiguem vivint molts quilòmetres lluny.

Què passarà amb els mercenaris de Wagner?

Aquesta setmana ens anunciaven que l'aparell on viatjava el cap de Wagner, el senyor Ievgueni Prigojin, s'havia estavellat. Un accident molt dubtós, on desapareixia, si això es confirmava, la persona que va gosar enfrontar-se al president rus, amb qui tenien unes relacions que els no entesos no acabem d'entendre.

Feia temps que coneixíem l'existència dels mercenaris de Wagner, i els consideràvem uns col·laboradors valents de Putin en la seva guerra contra Ucraïna. Havíem llegit crítiques del seu líder pel poc suport rebut, i moltes queixes per com dirigien la guerra des de Moscou. No vàrem acabar de comprendre què va passar amb la seva marxa cap a Moscou, on semblava que hi hauria una espècie de cop d'estat, que finalment no va existir. I deprés un perdó tot estrany i l'exili a Bielorússia.

Moltes persones havien escrit que la vida de Prigojin corria perill i la notícia de l'accident de la seva avioneta privada ho confirmava. Això si es confirma que hi viatjava i que finalment hi va morir. 

S'em fa molt difícil entendre la situació i agafar-ne la idea correcta de tot el que ha passat, la intencionalitat real del líder desaparegut, i també del propi Putin. Llegeixo tot el que surt a la premsa sobre els mercenaris, ara desemparats, i el Kremlin, per intentar entendre-ho. No és fàcil.

Biden, el president dels EUA, va afirmar que tot el que passava a Rússia hi havia Putin al darrere, i jo m'ho crec. Les casualitats en aquell país són massa estranyes quan es refereixen a morts d'opositors i persones que han suposat algun obstacle a l'actual mandatari. D'escrúpols ja sabem que no en gasta, i per tant tot és possible.

La incògnita ara és saber què passarà amb tots els mercenaris. Tornaran a Rússia, sense que la seva vida corri perill? En són molts, i per tant, és possible que Putin s'encarregui de fer-los desaparèixer a tots, o bé els reconvertirà perquè formin part del seu exèrcit? Sabem que el grup Wagner feia molt bona feina a Rússia, i de ben segur que Putin n'estava orgullós. Què passarà ara? Probablement la feina que Prigojin duia a terme estalviava a Putin molts disgustos i ara... ho haurà de liderar ell directament? No crec que tot el que ha aconseguit al continent africà es deixi perdre, però qui hi haurà al capdavant?

Són moltes preguntes que no en sé la resposta, i em tocarà anar seguint tot el que s'escrigui a partir d'ara, confiant que les fonts siguin fidedignes. És el que passa quan t'has de refiar d'allò que t'arriba de fora. Et diuen la veritat? Tota la veritat? 

L'allau de notícies del procés sobiranista impedeix veure què passa més enllà

La trobada de l'OTAN de demà a Gales passa gairebé desapercebuda a casa nostra on les informacions sobre el cas Pujol, la intervenció d'ahir al Congrés del ministre Montoro, i els interrogants sobre la capacitat de convocatòria de l'Onze de setembre i la consulta del 9-N ens tenen gairebé col·lapsats i sense temps ni espai per parlar i debatre altres temes d'actualitat que, com el cas de la reunió de l'OTAN, són prou importants.

A vegades penses que tots plegats ens hem tornat ximples. L'opinió que podem tenir de Putin i del conflicte entre Ucraïna i Rússia pot ser molt tergiversada. Les fonts d'informació són les que són i l'objectivitat no existeix. Jo hi veig un interès rus, del senyor Putin, per annexionar-se Ucraïna, si més no la part est, per facilitar l'accés al mar. És un voler retornar a l'imperi soviètic, un voler plantar cara al món occidental i fer-nos veure que no és la Rússia cap cot fruit del desmembrament de la URSS, sinó una nova força mundial i, sobretot, atòmica, tal com ens ha recordat aquests dies.

De la reunió de l'OTAN no sé si podem esperar-ne massa res, doncs la situació és complexa i el senyor Putin ho sap. Putin sap que les seves provacions són difícils de contrarestar, perquè ningú vol iniciar cap guerra de conseqüències inimaginables. I es clar, si els contraris no s'han d'atrevir a declarar-li la guerra, quina por ha de tenir? Mentre actua de gallet, augmenta l'estima que el poble rus té d'ell, i també els pro-russos d'Ucraïna i altres estats de l'antiga URSS avui independents.

És per això que Putin no hi té res a perdre, sinó tot el contrari, i això és el que necessita per tal de fer oblidar els moments dèbils del seu 'regnat' i esborrar qualsevol nom d'opositors que en algun moment varen tenir cert protagonisme. A fora engresca els simpatitzants i atemoreix els adversaris. 

Potser historiadors i especialistes del món polític criticaran el meu atreviment a simplificar d'aquesta manera la meva opinió sobre el moment que vivim, però són només les impressions d'un ciutadà d'aquest estat que vol ser, que està preocupat pel que passa en aquests moments a poques hores de vol de casa nostra.