L'últim, que tanqui la porta!

La immigració dona per a molts debats, amb coneixement, però sobretot amb molt desconeixement. Bàsicament perquè jutgem per allò que veiem, sense conèixer a fons la realitat. Tampoc és el mateix parlar de la immigració que ens trobem a casa, o del que està passant a la frontera entre Mèxic i els EUA. Allò no ho veiem, sinó que ens ho expliquen, i si qui en parla és un candidat a la presidència, pots anar ben servit.

Avui llegia un article de l'ARA, que m'ha semblat interessant. Es veu ben bé allò que sempre s'ha dit: els darrers a arribar són els primers a demanar que es tanquin les portes. Si entra més gent, a qui perjudicaran serà als que encara s'estan situant i, com és normal arreu, la solidaritat acostuma a escassejar.

Arran de les eleccions dels EUA, que tindran lloc ben aviat, l'enfrontament entre els dos candidats amb possibilitats de presidir el país té com un dels punts centrals la immigració, probablement perquè saben que la gent és molt sensible. I a l'article que esmento queda clara una cosa: les promeses incompletes acaben fent mal. I encara hi afegiria que la motxilla de qui governa acostuma a ser una llosa davant d'unes eleccions. És molt fàcil fer promeses electorals, i molt complicat justificar per què durant el mandat no s'han complert.

Els llatins establerts als EUA no volen més entrades. És per això que simpatitzen amb Trump. No recorden el camí que ells, o els seus pares, varen recórrer ni les penalitats sofertes. O, si ho fan, creuen que és hora de tancar portes perquè ja són suficients. 

A casa nostra podríem fer molts paral·lelismes, però cal pensar que tot plegat és molt delicat. S'ha de saber interpretar bé. Catalunya ha tingut moviments migratoris al llarg de la història, amb períodes de molta intensitat. Cada moviment nou ha estat observat amb preocupació pels residents, fossin autòctons o arribats anteriorment. Normalment, aquests darrers són els que han estat més crítics o bel·ligerants, i no els podem culpar sense entendre els motius. Qui ho té tot assegurat, desconfia menys dels altres. Qui ha de lluitar dia rere dia per arribar a finals de mes, tot ho veu més inestable, i l'arribada massiva d'immigrants l'inquieta. 

Com en tot, s'ha de fer molta pedagogia i ser molt transparents. A casa hi ha feina per a molta gent, però l'acollida s'ha de fer correctament i les lleis que la regulin han d'estar ben escrites. Jugar amb la immigració acostuma a ser habitual en les campanyes electorals, i els EUA no en són cap excepció.

Es confirma la pèrdua de confiança al president

Avui s'ha confirmat la pèrdua de confiança del Parlament de Catalunya al president de la Generalitat i el seu govern . Només es tractava que la CUP no votés en contra de la moció que presentava el PSC perquè aritmèticament els partits polítics que donen suport al govern català sumessin menys que la resta. És qüestió d'aritmètica, però no podem menystenir la situació perquè, com ja deia abans d'ahir, el fet no és casual. Són molts els independentistes que estan decebuts amb l'actual govern, i sobretot amb el president.

La misèria s'ha allargat més del compte i ha anat creixent el distanciament entre la població sobiranista i el govern. Alguns li recriminen que no sigui més bel·ligerant i deixi d'acatar les decisions del Poder Judicial, d'altres perquè s'ha oblidat de fer política i els problemes socials es van fent grossos. Sigui com sigui, la suma dels descontents de ben segur que supera als fidels al govern.

Avançar les eleccions, tal com reclama la CUP i els partits de l'oposició no és garantia de res, perquè està demostrat que la societat està molt dispersa, però mantenir aquest govern aturat tampoc és una bona opció. Si el que persegueixen és guanyar temps per tornar a investir Puigdemont estan molt equivocats, però si aquest no és el pretext, no s'entén un govern paralitzat que ni fa ni deixa fer. Tant en un cas com en l'altre probablement la millor sortida és avançar les eleccions, però esperant que hi ha millors candidats per presentar-s'hi.

La guerra contra la població civil siriana

A Síria continua la guerra i les víctimes no són militars, sinó civils. Avui ja no es parla de danys col·laterals, perquè les civils han esdevingut l'objectiu, i el més greu és que l'exèrcit sirià els ataca de la manera més crua. I la societat occidental què hi diu? 

Els europeus només patim per l'entrada massiva d'immigrants, molts d'ells procedents de Síria, si aconsegueixen travessar el Mediterrani. Els ofegats se sumen a les víctimes de la guerra en terra ferma la qual cosa fa que el nombre de morts i desapareguts sigui esgarrifós.

Amb els anys i els grans descobriments hem aconseguit que les guerres s'adrecessin directament a la població civil. Les persones més indefenses són les que primer ho paguen amb la vida. Infants, gent gran que no tenen manera de defensar-se són l'objectiu de tot un exèrcit al servei d'un president que no para de destrossar el seu propi país, per defensar què?

Algú em pot dir què passa per la ment de Baixar al-Àssad? Quina capacitat té per posar ordre real al seu país? Hi ha algú que hi pugui fer res? 

Ahir La Vanguardia recordava la mort de Tyler Drumheller, que va ser agent nord-americà de la CIA, i que en un programa 60 minuts del 2006, parlant de la justificació de la invasió a l'Iraq, comentava que "cada vegada que els sento dir que va ser un error de la intel·ligència, se'm regira l'estómac".

L'exagent va ser molt bel·ligerant amb els seus superiors i es va fer un tip d'avisar que les armes de destrucció massiva no existien, però no li varen fer cas. No va interessar. La decisió estava presa. 

Drumheller va afirmar que "El problema és parlar de guerra contra el terrorisme. Això dóna a la gent la perspectiva que la pots guanyar. Una vegada capturem tots els membre d'Al-Qaida al món, n'hi haurà d'altres esperant". Això precisament és el que succeeix amb l'Estat Islàmic sembrant terror a diferents territoris del món.

Ara qui ho arregla tot plegat? Els occidentals varen iniciar la guerra i ara no hi ha qui ho pugui parar. De qui és la culpa? Quins són els grans perjudicats? Ho he dit abans: la població civil.