Gòspel al Calisay

Mentre el sol va baixant alçada i potència, gaudim de la música, avui a càrrec de Mar de Gòspel, que condueix la Memi Sillah, tot un referent musical a la vila.

S’agraeix assistir a actes com el d’aquest capvespre d’estiu, en plena onada de calor. I pensar en la il·lusió i les hores d’assaig dels i de les cantaires. Desenvolupar la sensibilitat, en aquest cas musical, és un exercici de bona pràctica poc habitual, però molt necessari.

I la Memi presenta cada peça, amb unes explicacions ben documentades i pedagògiques, i això és interessant perquè no es tracta només de tenir les orelles atentes, sinó també la ment perquè sapiguem d’on ve tot. Les coses, i en aquest cas les cançons, no neixen per generació espontània, sinó que formen part de la història i és bo conèixer-la. Neixen i es transformen fins a arribar als nostres dies.

El pati del Calisay, que acostuma a jugar el paper de lloc de pas per anar a algunes de les sales de l'equipament cultural arenyenc, avui és protagonista de la vetllada musical, i us haig de dir que fa goig de veure. 

Gaudim, doncs, de la música. Moltes gràcies per la bona estona que estem passant!

Reconeixements i anonimat

A tots ens agrada el reconeixement, els premis i les medalles, però no hi ha millor satisfacció que l'orgull d'haver contribuït en un fet encara que sigui des de l'anonimat. 

Hi ha moltes ocasions en què tenim l'oportunitat d'agrair la feina desinteressada d'alguns per aconseguir guanys socials, però no podem oblidar que el dia a dia està ple d'actes que ignorem i que es porten a terme gràcies a la tasca d'uns quants que mai o rarament se'ls reconeixerà. Això, quan es fa amb la il·lusió d'ajudar els altres, no genera frustració, sinó satisfacció i el premi el reps a l'instant, sense que ningú t'hagi penjat la medalla.

Alguna vegada he plantejat que l'Ajuntament atorgués més títols d'arenyenc il·lustre a persones que han destacat per la seva col·laboració a millorar la nostra vila, sigui per la seva tasca cultural, econòmica o social. És cert, però que els reconeixements guanyen força i credibilitat si són escassos, davant el perill d'estar regalant títols a tort i dret, encara que caure en l'altre extrem tampoc és bo. Trobar l'equilibri no és fàcil.

La moda dels reconeixements ciutadans a través de votacions populars omple, en certa manera, aquest buit que podem trobar en l'escassetat de reconeixements institucionals. És bo que els vilatans valorin la feina dels seus convilatans, perquè ajuda a tenir en compte les persones que no només lluiten per viure, sinó que aprofiten el seu temps per ajudar els altres o que actuen de mirall per la seva tasca diària.

Al nostre país, anualment es concedeixen premis a persones que han destacat en la seva activitat professional, del lleure o social, i cal ser molt escrupolosos per no banalitzar els premis. És bo que tot reconeixement vingui avalat per una bona causa i no caure en el perill d'atorgar reconeixements per simpatia o compensacions. En un món tan castigat pel soroll, menyspreu i insults, trobar la manera de ser positius i buscar els mèrits de les persones, és el millor antídot contra la mediocritat imperant.

Una gran interpretació musical

El cap de setmana és cada vegada més complicat confeccionar la teva agenda per assistir als actes que es programen a la vila. Per una banda, és bo que hi hagi tanta activitat i que puguis escollir, per l'altra, el fet d'haver de renunciar a assistir en alguns dels actes programats et xafa una mica la guitarra, i et queda aquell regust de no haver-ho encertat.

Aquest divendres em va passar amb els actes de la tarda. A la mateixa hora coincidien més d'un que, aparentment, podien ser del meu interès. Al final vaig haver de decidir per a un d'ells, i em vaig equivocar. M'ha quedat al cap la idea que potser no vaig estar prou amatent a l'hora d'escollir.

No puc dir el mateix de dissabte. Ahir l'Escola de Música organitzava un concert amb la interpretació del Quintet Die Forelle. Cinc joves, molt joves, estudiants del Conservatori Professional de Música de Badalona que ens varen oferir el treball de dos anys. Ens ho explicava, al final de l'acte, la seva professora. Es tractava d'un fet únic que no acostuma a repetir-se. Una excel·lent interpretació, fruit d'un excel·lent treball de temps, esforç i il·lusió.

Hi anava refiat que m'ho passaria bé. Hi anava, també, mig enganyat per la publicitat que en feia prèviament la pàgina web de Ràdio Arenys. No és la primera vegada que m'enreden, involuntàriament, però que haurien de mirar de corregir-ho. Vaig gaudir del concert i el públic assistent va escoltar fidelment tota la interpretació, respectant els silencis entre els moviments de la peça, cosa que no sempre succeeix.

Em va impressionar no només el resultat sonor, sinó també la tècnica interpretativa i el sentiment dels músics, que no és usual amb persones tan joves. Els auguro molts d'èxits, sobretot si continuen treballant amb l'interès i esforç que demostren haver-hi dispensat. Felicitats!

Ben pensat, preparat i executat

Ho vàrem poder veure l'any 1992 en la celebració dels Jocs Olímpics a la ciutat de Barcelona, i ara ho hem tingut amb l'estada del papa Lleó XIV a Catalunya. Hi ha talent, imaginació i bon gust. Val la pena ser una mica positius, sobretot tenint en compte tot el que està passant i hem d'aguantar. Quan les coses es fan bé, es nota i ens hem de felicitar.

Deixem, per un moment, al marge les opinions sobre la necessitat, idoneïtat i encert de convidar el papa en el centenari de la mort d'Antoni Gaudí. Tothom hi dirà la seva, i tot és respectable. La mateixa construcció de la Sagrada Família té els seus detractors. Qualsevol actuació té qui li dona suport i qui ho critica, però el més important de tot és que es facin bé les coses, amb gust, il·lusió i professionalitat. Ens haurà agradat o no la visita del papa, però no podem negar que els actes de dimarts i dimecres a Catalunya han estat ben pensats, preparats i executats.

No em cansaré mai de proclamar la necessitat de treballar per a l'excel·lència. Serem capaços d'acostar-nos-hi més o menys, però la intenció ja val, i si ens hi esforcem segur que els resultats seran positius. I aquest treball ha de ser arreu, en tots els àmbits i circumstàncies. Hem de desterrar la mediocritat que trobem en tants llocs. 

Avui, mirant les xarxes socials, he vist expressions i vídeos comparant els actes de Madrid i Barcelona. Segurament no s'hauria de fer, bàsicament perquè el motiu de la visita d'un lloc i l'altre era diferent. Tot i això, permeteu-me que escombri cap a casa. Pel poc seguiment que n'he fet, haig de dir que no hi ha color. 

Si som capaços d'organitzar actes tan bells i simpàtics, hem de ser capaços de redreçar el camí que seguim i aconseguir grans fites. No podem defallir i ens hem de sentir orgullosos del que som, sense creure'ns els millors.

Visca la creativitat!

Segons he pogut llegir a la premsa, l'arenyenc Lluís Danés ha rebut l'encàrrec d'organitzar la festa d'inauguració de les Rambles de Barcelona, que des de fa molt temps es troben aixecades i que està previst que tingui lloc els dies 13 i 14 de febrer.

Els arenyencs ens sentim orgullosos que el director artístic recaigui en la persona d'en Lluís, un creador visual amb un llarg currículum artístic, en molts àmbits i esdeveniments, i que mai ens ha deixat indiferents. La creativitat és un do que escasseja i, en canvi, és l'ànima cultural de qualsevol societat que vulgui destacar, en un món on la mediocritat és força estesa.

Diuen que el món està mal repartit. Uns tant i d'altres tan poc! Seria bo que en el camp de l'ensenyament i la formació de les persones es treballés més la capacitat creativa de la gent. Si volem sortir d'un món grisós, necessitem enfortir aquest camp. Trobar persones amb imaginació, il·lusió i ganes de treballar per fer-ho tot més agradable i, sobretot, sortir de la monotonia en què a vegades ens entrebanquem.

La creativitat és bàsica en el món cultural, però no només aquí cal dedicar-hi esforços. Arreu trobem a faltar aquest component i potser és per això que les coses no funcionen com voldríem. Anem millorant les tècniques, ampliant els recursos i descobrint nous camps, però ens falta imaginació. El cost és elevat i no està planificat.

Cada dia, quan em desperto, penso en què podria fer avui per innovar i millorar tot allò que hauré de tocar i remenar. Tant de bo que tingués les idees clares, però la intenció hi és. Segur que si moltes més persones es paressin a pensar què poden aportar de més, el món giraria com un mitjó. Sortir del pou, o de la rutina hauria de ser un dels nostres objectius. 

Des d'aquí felicito en Lluís pel nou repte a assumir, i estic convençut que serà tot un èxit! 

Comença una nova etapa

Després d'una setmana de vacances que han servit per aturar el ritme frenètic dels darrers dies, comença una nova etapa de la meva vida, amb il·lusió i moltes ganes de ser útil per a totes aquelles persones que puguin necessitar els meus serveis. No es tracta de fer impossibles, sinó simplement tenir l'encert d'assessorar correctament els vilatans davant de possibles dubtes en la resolució dels seus conflictes amb l'Administració local. 

La figura del defensor de la ciutadania no és prou coneguda i hi ha un cert desconeixement de què pot fer, quines són les seves competències i quan hi podem acudir. Cal, doncs, no només fer més difusió de la seva existència, sinó també una mica de pedagogia per donar a conèixer quines són les seves funcions.

Arenys de Mar, compta amb la defensoria de la ciutadania des de fa gairebé vint anys, amb les persones de Manel Pou i la Teresa Verdura, que no han defallit, de manera altruista, per ajudar a totes les persones que s'hi han adreçat, sense límits en la seva voluntat de servir els arenyencs. El llistó que han deixat és el molt alt i, per tant, el repte és gran, però il·lusionant. Amb el seu ajut i el de la gent que forma part del Fòrum de Síndics Locals de Catalunya, confio a poder estar a l'altura.

Intentaré mantenir aquest blog que fa més de vint anys escric diàriament, deixant clar que és un espai de reflexions personals sobre què passa al nostre entorn i més enllà, desvinculat de la meva tasca com a defensor de la ciutadania. Penso que és bo que aprofitem l'espai d'Internet per exposar opinions serioses, potser no sempre encertades, però sempre de bona fe i amb ganes de posar un gra de sorra en l'esforç per fer més agradable la nostra convivència, massa sovint violentada.

Contemplant els flocs de neu

Avui contemplava les imatges de la nevada a diferents punts del nostre país i pensava que tant de bo ho fes més sovint i poder observar-ho. No sé si us passa a vosaltres, però a mi em genera una sensació de pau i tranquil·litat que contrasta amb la crispació en què vivim darrerament. Veure com els flocs de neu voleien mentre van caient a terra, emblanquinant el paisatge i aconseguint un contrast entre blanc i negre, en absència de la majoria dels colors que acostumen a acompanyar-nos.

A diferència de fa unes setmanes, avui no estàvem avisats, o potser jo anava despistat, i la nevada en cotes relativament baixes ens ha sorprès. L'efecte no és el mateix de quan t'han anat advertint que això podria passar. La il·lusió o el neguit, segons cadascú, d'esperar què acaba passant et fa oblidar de gaudir de les imatges de la nevada.

Tot i que una nevada pot generar problemes si ve acompanyada del fred que ho gela tot, no acostuma a comportar els problemes que darrerament ocasionen les llevantades, i si no ho podem demanar als usuaris de Rodalies, o els residents al litoral marítim. 

Diria que fins i tot, l'observació d'una nevada et desperta l'esperit poètic que alguns portem força amagat. I aquest fer-te aturar i observar la natura ens ajuda a la reflexió que caldria dedicar més sovint, sobretot per evitar viure gaire d'inèrcia i inconsciència, i el que és pitjor, oblidant-nos que compartim temps i espai amb altres persones a qui cal respectar i tenir en compte.

I si tot això ho acompanyes amb una llar de foc encesa i un fons musical plaent, ja no pots demanar més. No sabem la sort que en tenim alguns. I potser en seríem més si en tinguéssim plena consciència i no perdéssim tant el temps en insignificances i xafarderies.

Les coses mal fetes

Arran de les notícies dels accidents ocorreguts a la sortida de l'autovia del Maresme, al límit del terme municipal de la nostra vila, he intentat sense èxit trobar els escrits que vàrem presentar al síndic de greuges per sol·licitar que intervingués en insistir a la Generalitat que havien de millorar el nus de l'encreuament de carreteres en aquesta sortida de l'autovia, pensant sobretot en les persones que es mouen entre les dues poblacions veïnes. Fa molts anys, i el problema continua.

Les coses, quan es fan malament, costa molt que s'arreglin. Des del despatx no s'aprecien els problemes reals i això és un problema. Caldria que els encarregats de dissenyar els projectes analitzessin totes les casuístiques i es presentessin als llocs per evitar decisions que perjudiquen els usuaris.

Aquests dies ens comenten que hi ha hagut més d'un accident de cotxes i estic segur que la culpa és dels conductors que no han respectat els senyals de trànsit. Tot i això, si l'encreuament estigués ben fet, s'evitarien molts dels accidents.

Sabem que el projecte de millora està en algun despatx de la Generalitat. El que no sabem és la prioritat ni la previsió dels terminis per executar-la. Temo que la cosa vagi per llarg i, per tant, continuarà havent-hi més accidents i els vianants hauran de fer la gran volta si volen arribar al municipi veí. 

Aquesta és una prova més de la lentitud amb què actua l'administració pública i fa entenedor el rebuig d'una part important de la població que acaba caient sota el paraigua del populisme que practica l'extrema dreta, i així ens va.

La mobilitat al Maresme està en estudi, però s'avança a pas de tortuga. Els responsables de tirar endavant els projectes no ho pateixen personalment i això fa que s'eternitzi. Vivim, doncs, de projectes i promeses que no arribem a veure, i és per això que perdem la il·lusió i la confiança amb els nostres polítics. No s'estranyin, doncs, que la deriva populista vagi agafant més embranzida. No anem bé!

Arriba Sant Roc

Arriba Sant Roc i la vila d’Arenys es mobilitza. Si una festa a Arenys és participativa aquesta és la de Sant Roc, amb un conjunt d’actes que han esdevingut tradició amb més o menys anys d’història, però tots ells amb molta participació de la gent, amb moltes hores d’assaig a l’esquena i molta il·lusió. Els macips, els gegants i la pesta s’emporten la palma i ens conviden a gaudir d’una festa alegre i diversa.

La calor d’aquests dies no ha de ser obstacle perquè tothom surti al carrer i viure la festa, ja sigui remullats pels macips, seguint la passejada nocturna dels gegants o el muntatge de la pesta, cada vegada més treballat i sorprenent.

L’estiu no s’ha acabat, però aquesta festa d’alguna manera tanca el parèntesi festiu que vam iniciar amb Sant Joan. Després vindrà l’Onze de setembre, però és tota una altra cosa.

És bo que les entitats també participin de la festa. Algunes ja ho fan, però hauríem d’engrescar-ne unes quantes més i fer-la més gran. Bon Sant Roc! Gaudiu de la festa!

Comiat a José Manuel López

En plena festa major, la festa de les Santes Juliana i Semproniana, patrones de Mataró, ha mort qui fou regidor pel Partit Popular, el senyor José Manuel López, que vaig tenir la sort de conèixer i tractar durant els anys que va exercir com a regidor a l'oposició. El seu tracte era exquisit i tothom li ho reconeixia. Era un defensor del barri de Rocafonda, on residia, preocupat per tots els problemes de convivència que, des de la seva posició, intentava resoldre i entendre.

La política no és agraïda i si ja tenim el vici d'etiquetar els altres, quan es tracta de persones militants de partits polítics, aquesta pràctica s'extrema. Puc entendre que la pertinença a una agrupació política, fins i tot si no s'és militant, provoca que la gent els identifiqui d'una manera determinada, però cal tenir present que no tothom és igual. No tots els membres d'un partit polític pensen ni actuen de la mateixa manera, i és bo intentar conèixer les persones a fons i no classificar-los a la lleugera.

José Manuel López era tot un senyor i malgrat que poguéssim pensar diferent, amb ell podies treballar tranquil·lament al marge de les idees polítiques. Era respectuós, atent i treballador incansable. La meva experiència amb ell és positiva, cosa que no sempre pots dir de tothom, fins i tot d'aquells més propers ideològicament.

La seva mort m'ha sobtat. Des de la meva jubilació no hi havia tingut cap contacte i desconeixia que tingués problemes de salut. Seixanta anys són avui molt pocs anys, sobretot per aquelles persones que mantenen l'energia i les ganes de treballar per la societat, defensant les seves idees, amb il·lusió i dedicació, i honradesa.

Acompanyo en el sentiment la seva família i amics, que segur el trobaran a faltar, i també veïns i veïnes de Rocafonda i mataronins, que perden un ciutadà bo que va dedicar molts anys de la seva vida per millorar la ciutat. Que descansi en pau.

Compartim aniversari

Els aniversaris rodons acostumen a ser més celebrats que la resta i, enguany, en Tallaferro i la Flor d'Alba celebren el seu setantè aniversari, i la colla gegantera d'Arenys de Mar ha preparat un seguit d'actes commemoratius. Si la colla acostuma a pencar de valent, enguany se superarà per tal que no ens passi desapercebuda aquesta celebració.

Tot i que no acostumo a col·locar-me de protagonista en els meus escrits del blog, avui em permeto la llicència d'actuar de coprotagonista en celebrar, precisament avui, el meu setantè aniversari. És un any més, però com deia al començament, el fet de canviar de dècada i col·locar un zero al final, fa que prengui més relleu.

Ens fem grans, i això és una sort. La vellesa és tot un honor, però també un repte. No tothom hi pot arribar, ni tampoc en plenes condicions. Quan era un xiquet, ens parlaven d'un vell de seixanta anys. Avui és tota una altra història i cada vegada hi ha més persones centenàries. Això fa que, malgrat formar part del grup de jubilats, no em pugui considerar un vell, i els nostres gegants encara menys. Tenen molta corda per davant, i moltes generacions per anar engrescant i festejant.

Tot i que l'estiu comença als voltants de Sant Joan, per alguns és el dia 1 de juliol l'inici de les vacances, també per als jubilats. Els mestres i professors han acabat el curs, els casals d'estiu s'han posat en marxa, i algunes persones ja preparen les maletes per al seu viatge d'estiu.

Per a totes aquelles persones que comenceu les vacances, us desitjo un molt bon estiu, que gaudiu de les festes de carrer, de la festa major, amb totes les seves activitats, i tingueu uns moments de record per a tots aquells joves que amb il·lusió i dedicació ens ajuden a passar-nos-ho d'allò més bé. Bon estiu!

Ja arriben els Reis!

Aquesta nit màgica on la quitxalla somia amb els regals que esperen rebre de ses majestats, a Arenys s'hi afegeix la tradicional penjada de naps i cols. És una nit d'il·lusió i de disbauxa, que no passa desapercebuda. En el primer cas parlem d'innocència i família, pel que fa als naps i cols, es demana creativitat i imaginació, però també serenitat i control, per no fer destrosses, ja que en alguna ocasió algú s'ha passat de volta.

Recordo els reis, a Vic, quan era un xic, però també quan hi portava els meus fills. Crec que ells també en guarden un bon record. Cada població s'estima la cavalcada i la considera única. És lògic i bo. A Vic, l'esforç de l'organització crec que mereix una bona nota. És espectacular la quantitat de participants i la il·lusió que hi posen per engrescar els més menuts i fer-los passar unes hores agradables, amb molts nervis i ganes d'anar aviat a dormir.

I em venen al cap comentaris que he llegit aquests dies, que no són nous d'ara, de persones que consideren que la festa és un engany a les criatures i que caldria aturar-ho. Penso que tothom té dret a defensar i opinar sobre les coses i participar o deixar de participar-hi segons creguin convenient. La festa de Reis és un engany? 

És cert que fem creure als més petits l'existència d'uns personatges que arriben cada any per portar-nos regals. A partir d'aquí podem acceptar que els estem enredant i que arribarà un dia que ho descobriran, perquè algú els ho explicarà, i potser tindran un desengany. Hauríem de deixar de celebrar-ho i dir la veritat? Regalar nosaltres directament les joguines sense pensar en majestats arribades de l'Orient? 

Aquesta festa m'agrada, tot i que ja fa molts anys que no la visc en plenitud. Si no hi ha quitxalla per casa, es fa més estrany. Intento no posar-me transcendent i de la mateixa manera que estimo la festa de Sant Jordi, com el dia de la rosa i el llibre, quan ho podríem comprar cada dia de l'any, també m'agrada pensar en la il·lusió que es transmet a la canalla, i als més grans, sobretot tenint en compte que la nostra vida està plena de traves, desenganys i problemes. 

Que tingueu una bona nit de Reis, i de naps i cols!

Què ha canviat?

Avui fa deu anys que la majoria dels catalans vàrem anar a les urnes per declarar que volíem ser independents. Què ha passat fins ara i com ha canviat la situació? Aquesta pregunta ens la fem molta gent i segur que hi ha persones bragades en aquest tipus d'anàlisis que ens poden orientar i donar la seva opinió. Seria bo, però, que tots féssim aquest exercici, amb més o menys traça, però que segur que ens ha de servir per entendre tot el que està passant, valorar què hem fet malament, i intentar veure quin pot ser el futur més immediat.

La primera cosa que ha canviat, perquè en definitiva ha desaparegut, és la il·lusió. L'any 2014, amb més o menys consciència de país, una gran part de la població estava il·lusionada pensant que podien expressar la seva opinió i voluntat de futur de Catalunya. Aquesta il·lusió, després de tot el que s'ha anat succeint, ja no hi és. Més aviat hi ha un sentiment de fracàs i desil·lusió que s'ha impregnat a tots nosaltres que ens ha deixat una mica fora de joc. 

És cert que teníem tothom en contra. Els poders polítics, els judicials i els militars. Ningú ens ho posaria fàcil, però d'una manera innocent vàrem gosar manifestar allò que volíem, allò en què creiem, amb l'ajut dels polítics de torn. Després aquests no han sabut continuar la tasca, o no han pogut, i tot se n'ha anat en orris. 

En aquests moments estem enfeinats per aconseguir recuperar allò que ja teníem, però difícilment aconseguirem fer-nos entendre més enllà de les nostres fronteres mentals. Mai no ens han entès, ni ho han pretès. Els convé tenir-nos a dins i que aportem tot allò que ells en treuen profit.

Però nosaltres no hem de pensar tant en què diuen i pretenen ells, sinó què volem exactament i fins on volem arribar. La por de perdre el que tenim ens frena, i tot queda en intencions i somnis, que probablement no seran mai una realitat.

Ens falten bons polítics, que tinguin les idees clares i uns objectius definits i transparents. No els podem deixar sols, però no ens poden tornar a decebre. En deu anys han passat moltes coses i necessitem pair-ho i tornar a construir l'estratègia per aconseguir els nostres objectius.

Quin Onze de setembre celebrem?

Som a la vigília de l'Onze de setembre, i a l'expectativa de com anirà la festa després del canvi de govern i, del desgast que arrosseguem des de fa anys. Si fem una anàlisi de com ha evolucionat la diada ens adonem fàcilment que s'ha perdut tota l'empenta i energia que movia milers de catalans a celebrar una derrota, amb l'esperança de poder cantar victòria. Ara, després del desenllaç del Procés, el pessimisme predomina, i són poques les persones que encara mantenen viva la flama.

A diferència dels anys anteriors, tenim un president de la Generalitat no independentista, i clarament contrari a qualsevol idea que s'hi assembli. Tots recordem les seves paraules elogiant l'aplicació de l'article 155 de la Constitució, i això fa mal. Quin interès pot tenir Salvador Illa per celebrar la diada? Cap ni un!

M'imagino que el nou govern acudirà als actes institucions, si més no per no aixecar més polseguera de la necessària, però sense cap mena d'il·lusió ni interès. No voldran deixar en evidència el que tots ells pensen i creuen, perquè tenen clar que al país encara hi ha gent que somia amb la independència, i no es cansen de dir que volen ser el govern de tothom. 

Entretant, la societat civil té plantejat el dilema de si cal o no assistir a les convocatòries de la diada. Unes convocatòries que venen més obligades per no dir que no es fa res, que no pas pel mateix interès dels seus organitzadors. Si més no això és el que em fa l'efecte. Tenim la necessitat de girar full d'una època maldestra, però no en el sentit que voldria el nostre president, sinó per fer foc nou i tornar a començar. No podem oblidar la nostra lluita constant per defensar els nostres drets, que ningú no ens regalarà.

I hem de començar per casa. Ho hem fet tan malament que encara ens estem tirant els plats pel cap. No ens calen els adversaris o enemics, perquè tots sols ja ens compliquem la vida. Varen començar les baralles entre els partits independentistes, i ara ja són en l'àmbit intern. No sé què en quedarà d'ERC, però estic convençut que l'ego d'Oriol Junqueras és prou fort per fer cas omís de tothom i intentar recuperar el poder que no hauria volgut abandonar mai.

La tradició no és excusa ni justificació

Un any més la nit de reis ha estat protagonista a tots els pobles i ciutats del país, aportant il·lusió a moltes famílies que celebra la nit màgica, pensant en els seus petits. Un final de les festes nadalenques que té la seva part de crítica ja que no a tothom li sembla bé. De tant en tant et trobes amb persones que rebutgen l'engany als petits, i defensen dir la veritat i no fer somiar als petits amb uns reis que són tot un muntatge. És cert que a mida que et fas gran vas descobrint que no tot és tal com sembla. Arriba un dia que els pares no són els més intel·ligents del món, i que el rei, cap de l'Estat, és una imposició gens democràtica, encara que hi hagi qui ho defensi de totes passades.

    Als meus fills els vaig enredar amb els reis mags, i mai me n'he penedit. Cadascú, però és lliure de pensar i obrar com millor li sembli, i en tot cas se'n pot parlar, remarcant els pros i contres de prendre una decisió o una altra. Hi ha, però, un fet que provoca malestar en algunes poblacions que hauria de resoldre's definitivament. Em refereixo a la caracterització del rei Baltasar, home de pell negre i que encara hi ha qui ho resol pintant la cara a persones blanques.

    Fa uns quants anys era poc habitual conviure a les nostres viles amb persones de pell negra, i això feia que a l'hora de caracteritzar els tres reis de l'Orient, s'optés per pintar la cara del rei Baltasar i tots els seus patges. Ja fa uns anys que les nostres poblacions hi conviuen persones procedents del centre d'Àfrica, la majoria de les quals s'han arrelat perfectament i participen de les activitats que es programen, també en les festes nadalenques. Això ha permès incorporar aquestes persones en la cavalcada de reis, i que es deixés de pintar les cares. Però no pas a tot arreu. Hi ha encara ciutats del nostre país que es resisteixen a fer el pas, i acostumen a defensar-se per la tradició. Una excusa de mal pagador fàcil de rebatre.

    Sigui una cavalcada organitzada per una entitat privada, normalment subvencionada amb diner públic, o directament per l'ajuntament de la vila, cal posar fir a aquesta pràctica, per alguns titllada de racista, i per altres de mal gust i menyspreu vers una població que té els mateixos drets i deures, i que cal tenir en compte.

    Seria bo que aquest 2024 hagués estat el darrer any en què una població del nostre país passegés pels seus carrers un rei Baltasar i la seva cort, amb la cara pintada. Per respecte als nostres conciutadans, sisplau canviem aquesta pràctica que avui no té cap mena de sentit ni justificació.

Un gran equip per a un gran canvi al nostre Ajuntament

Aquesta tarda he estat retocant els apunts de la meva intervenció a l'acte central de campanya que la CUP celebrarà demà dissabte, al migdia, a la plaça de l'Església. Sempre amb el permís del temps i la pluja. Mai hem agraït tant que plogui com ara, encara que ens faci moure els actes de lloc. La sequera que estem patint és massa seriosa com per dubtar de la seva bondat.

Aquests dies, i ja portem una colla de setmanes, hem estat treballant a fons, distribuint les tasques, totes elles necessàries i imprescindibles, si el que volem és aconseguir arribar al més gran nombre de persones, i fer-ho amb un missatge clar, sincer i honest. Volem transmetre la il·lusió que compartim per aconseguir entrar a l'Ajuntament amb la força suficient per ser decisius en tot allò que ha de fer-nos sortir de l'atzucac en què ens ha ficat l'actual govern en minoria d'ERC.

M'he escapat una estona a col·laborar en la tasca de difusió del nostre programa a peu de carrer, en les paradetes que aquests dies hem anat organitzant per la vila. El contacte amb les persones és molt important, perquè sempre aprens d'elles, siguin de la mateixa corda o pensin diferent. La gent és amable i els desagradables són una excepció.

Ens han felicitat per la tasca realitzada aquests dies. Fins i tot alguna persona que durant la campanya actua d'adversària nostra. I ho hem agraït. La feina, quan es fa amb ganes i de manera col·laborativa, amb un gran equip de persones, sempre et compensa. Una altra cosa són els resultats electorals. No sempre va en consonància la bona feina amb la victòria, però nosaltres no defallim i ens quedem, de moment, amb la satisfacció de fer arribar a la gent les ganes de canviar la política municipal, pensant en les persones. En com fer-los la vida més fàcil, millorant la gestió, la mobilitat, la neteja, i comptant amb tothom per créixer junts.

Torno a casa a repassar el text perquè sigui el més clar possible, però sobretot el més honest, sincer i creïble. No enganyarem a la gent, perquè ens estaríem enganyant a nosaltres mateixos. Volem una vila millor i poder-ho compartir amb persones amables, treballadores i de confiança. Amb la CUP segur que s'hi podrà comptar. Som un gran equip!

Què s'ha fet per l'habitatge social?

Aquests dies de campanya hem pogut escoltar alguns discursos que són realment enganyosos. El govern d'ERC s'ha volgut posar la medalla dient que mai s'havia fet tant per l'habitatge social a la nostra vila, i queden tan amples!  Si una cosa és certa és que mai se n'havia parlat tant com ara, però els resultats són nuls i el problema d'accés a l'habitatge continua latent, sense solució imminent. 

Confiem que les mateixes paraules deixin en evidència la manera que l'actual govern té de tergiversar les coses. No és cert que s'hagi fet tant per habitatge, quan el més calent és a l'aigüera. Es refereixen als contactes amb les empreses que han de construir els 50 habitatges i gestionar-los? O bé es refereixen a l'únic habitatge que s'ha adquirit i que està buit i pendent de reformes? O es tracta de la gestió dels 10 habitatges del Pla dels Frares cedits per l'Agència d'Habitatge de Catalunya, i que es troben desemparats?

No, no s'ha fet gairebé res en habitatge, malgrat comptar amb una plantilla de tres arquitectes municipals. Ni s'ha donat compliment a la moció aprovada a finals de l'any passat per a la creació d'una oficina d'habitatge. Ni s'ha avançat en els treballs per detectar els habitatges buits a la vila...

No es pot estar disfressant la realitat amb l'únic objectiu de perpetuar-se en el poder, sense capacitat d'actuació i d'obtenir resultats satisfactoris. Un govern que no és capaç de pagar a temps les subvencions per al material escolar, serà capaç de gestionar l'habitatge social que ens diuen que ja han creat?

La CUP vol deixar en evidència la mala praxis de l'actual govern i ens presentem a les eleccions per fer realitat el canvi que el nostre Ajuntament necessita perquè la vila prosperi, i surti de l'atzucac que els darrers governs ens han deixat.

Maquillant la realitat els darrers dies de campanya per obtenir vots no és la millor manera de generar confiança a la gent. No volem prometre impossibles ni fer creure que la gestió municipal és fàcil i senzilla. Som conscients de les dificultats de liderar projectes municipals amb els pocs recursos que els ajuntaments tenen, però sabem que amb il·lusió, honestedat, les idees clares i molta dedicació podem capgirar la dinàmica actual i portar millores a la nostra vila. És per això que demanem la confiança dels arenyencs perquè tots junts entrem a l'Ajuntament amb força.

Tret de sortida a la campanya electoral

Aquesta mitjanit comença oficialment la campanya electoral per escollir els nous regidors i regidores del proper mandat. Totes les forces polítiques estan a punt al tret de sortida, però és evident que fa dies que la campanya està en marxa, encara que no li diguem pel seu nom. Parlem de precampanya. I n'hi ha que la comencen l'endemà mateix de les eleccions, sobretot quan els resultats no els hi han estat favorables.

Les campanyes electorals no tenen res de dolent, quan se'n fa un bon ús. És cert que generen despeses que ens les podríem estalviar, però ja se sap que hi ha aquell component publicitari que ens sembla que necessitem per acabar de convèncer les persones que puguin estar dubtant a l'hora de triar el partit que més els convenç.

És per això que o bé ens culpem tots o ens disculpem a la plegada. Si una força política deixa d'anunciar-se, més aviat hi sortirà perdent. Ningú es vol quedar a casa i després lamentar que no ha fet prou per donar-se a conèixer. Seria bo, però, que tothom fos honest en els seus plantejaments, encara que puguem acceptar alguna exageració. El que no és lícit és enganyar i prometre allò que saps que no podràs complir. I això passa més sovint del que sembla.

Avui, doncs, els polítics i les persones que hem decidit presentar-nos per servir la nostra vila i la seva gent, sortirem al carrer a penjar cartells i pancartes. Sortosament, si més no a la nostra vila, ja fa temps que ho tenim força regulat, i ja no es produeixen aquelles enganxades dels primers anys de la democràcia, on totes les parets s'empastifaven sense ordre ni concert. Tenia la seva disculpa, després de 40 anys de silenci obligat.

La CUP sortirem amb la il·lusió d'aconseguir uns bons resultats que ens permetin ser decisius en el govern de la nostra vila. És cert que es pot fer feina des de govern i des de l'oposició, però no és menys cert que si no pots assumir responsabilitats de govern es fa molt difícil que la teva opinió sigui escoltada. Ja no és tant per la raó que puguis tenir o no, com pel fet de no sumar prou perquè els teus vots siguin reconeguts.

Sortirem il·lusionats, però molt convençuts de la responsabilitat que representa dirigir el futur d'una vila, amb més de setze mil habitants, i amb moltes mancances fruit d'uns anys d'estancament i desordre. Tenim ganes de ser decisius i per això ens cal generar confiança entre els nostres conciutadans. Aquesta mitjanit comença a rodar una campanya que ja fa dies que funciona i que hi estem treballant per fer-nos creïbles.

El repte dels petits ajuntaments

Ahir vaig anar a parar, via Internet, a una jornada sobre organitzacions que creen valor públic, que va tenir lloc a Mataró, i que tenia per objectiu parlar de la transformació interna de les administracions locals. El tema és molt interessant i cabdal si volem tenir una administració municipal eficient i eficaç, la qual cosa no és fàcil.

Vaig seguir, d'una manera transversal, els diferents ponents i taules rodones, i en el meu interior hi havia una batalla oberta entre la decepció i la il·lusió per poder aplicar els canvis necessaris perquè la cosa funcioni. Certament, pensant en la meva vila, hi ha un problema greu de dimensions, i aquí és on vaig a parar tot sovint i recordo l'estudi de Roca Junyent, que va ser molt criticat.

Realment la dimensió d'una administració local és clau a l'hora de poder introduir canvis organitzatius que millorin la gestió pública. Els ajuntaments de poblacions petites i mitjanes se situen en el mateix nivell de les grans, quant a reptes a afrontar, però amb molts menys recursos. Sí que és cert que la Diputació de Barcelona dona molt de suport i allibera de càrregues que resultarien impossibles de suportar, però tot i així les dificultats dels petits ajuntaments són moltes, i quan parles de modernitzar-ho quedes molt limitat.

Gestionar un ajuntament no és fàcil perquè les eines i recursos de què disposes són escassos. Si a tot això hi afegeixes que figures claus com són els funcionaris d'habilitació nacional, secretari i interventor, acostumen a ser-hi de passada i sense gaire experiència en el càrrec, la problemàtica encara s'agreuja més.

Això hauria de servir per explicar els errors que es cometen en la gestió diària d'aquestes petites i mitjanes administracions, però no justificar-ho. Els reptes són grans, però no impossibles, i per això cal entrar amb força, confiança i amb els màxims aliats possibles. 

El nostre Ajuntament arrossega uns problemes de gestió que cal afrontar d'una vegada per totes, i no permetre que siguin l'obstacle perquè la vila se'n vegi afectada. Calen moltes idees, però sobretot que siguin clares, i també moltes ganes de treballar a fons, durant el temps que ens marquem ser a dins. No podem excusar-nos en les dificultats, sinó que hem de treballar per trobar aliances, suport i formació. 

Un ajuntament és una empresa que necessita una direcció clara, una organització dinàmica i uns professionals formats i engrescats per donar un bon servei a la població. L'objectiu ha de ser el servir als vilatans i vilatanes que esperen dels seus representants un lideratge efectiu, transparent i que obrin les portes a tothom. Tots som coresponsables del bon funcionament de l'administració pública més propera, la que ens ha de conèixer i ajudar a avançar.

Aquest 19 de març t'esperem a l'assemblea oberta de la CUP

La gent de la CUP volem conèixer la teva opinió, els teus suggeriments, les teves preocupacions i les teves esperances per construir junts un Arenys que ens il·lusioni i que tingui la força i valentia per afrontar totes les dificultats que el dia a dia ens presenta. Tot això ho volem conèixer i compartir, però no només ara, quan falten dos mesos per a les eleccions i necessitem el teu vot per poder entrar amb força a l'Ajuntament i ser una alternativa seriosa a l'estancament i disbauxa actual, sinó que ho mantindrem en el temps, perquè forma part de la nostra manera de ser. 

És per això que m'han convençut per caminar junts i aconseguir el canvi de govern que necessita la nostra vila. No és un compromís efímer, que s'acaba l'endemà de les eleccions, sinó que té continuïtat mentre assumim tasques de govern. Però també des de l'oposició, si aquest és el destí que el resultat de les eleccions ens depara. 

Volem ser la veu de tots els vilatans i vilatanes que deleguen la seva representativitat a unes persones que han decidit dedicar tot el seu temps per trobar les solucions que la vila necessita, i per fer-la avançar econòmicament, socialment i culturalment, amb uns objectius clars i bàsics de suport a la gent gran, que té dificultats de mobilitat, de relacions, i fins i tot de subsistència, però també als joves, que o bé no tenen feina o aquesta és precària, que tenen dificultats per independitzar-se perquè l'habitatge és prohibitiu i l'administració pública no ofereix pisos socials assequibles a les seves butxaques.

I ens proposem entrar al govern municipal per organitzar internament una institució que s'ha anat degradant, no pas per manca de bons professionals, sinó per una mala direcció i desídia dels responsables polítics. I volem potenciar la participació real i efectiva en tots els àmbits. No només amb un procés de pressupostos participatius que ha esdevingut obsolet, sinó amb la dinamització dels consells sectorials i territorials de participació, amb una incidència més gran en els plens municipals, on els ciutadans rebin resposta a les seves demandes.

I a tot això ens hi heu d'ajudar, i per això aquest diumenge 19 de març us convidem a participar en la nostra assemblea oberta, i a opinar, amb el compromís de traslladar-ho a l'Ajuntament, com a membres del Consistori, per aconseguir que totes les demandes siguin escoltades i es doni resposta, amb resultats més enllà de les paraules, de les promeses buides que s'intensifiquen abans de les eleccions, però que descaradament es queden en un calaix. Tots junts ho podem aconseguir!