Confiança

En els meus escrits la paraula confiança surt molt sovint i és que considero que és clau per al bon funcionament de la societat. La desconfiança no és bona aliada en les relacions humanes en cap àmbit. No ho és, i aquests dies ho hem pogut comprovar, en les relacions entre la policia i la ciutadania. Tampoc no ho és en el món judicial. No es pot ser just objectivament si es parteix de la desconfiança.

Els partits polítics han generat molta desconfiança i això ha estat el motiu que els partits tradicionals perdessin suport en benefici de l'extrema dreta populista, que utilitza l'engany i les falses promeses per guanyar vots. 

I quan parlem de l'excés de burocràcia de l'Administració també hi ha una dosi important de desconfiança. La corrupció ha provocat no només l'enriquiment il·legal d'uns quants, sinó perdre la confiança a la ciutadania i partir de la base que la primera intenció és enganyar.

Per diferents motius i circumstàncies he vist de prop el funcionament de l'administració pública, i molt concretament la municipal, i he constatat que la gestió administrativa milloraria si es confiés en l'administrat. Després ja inventarem mecanismes per comprovar que tot s'ha fet correctament, que n'hi ha, però d'entrada no posem bastons a les rodes.

Avui llegia que els libanesos desconfien de Hezbollah i de l'Estat. Com voleu que hi confiïn després de tot el que pateixen. I malgrat tot, resulta sorprenent que una gran majoria de russos continuïn confiant en Putin o que molts nord-americans mantinguin el suport al seu president. Què més ha de passar perquè els caigui la bena dels ulls?

I en un cercle més reduït, a la família, també es fa necessària la confiança entre els diferents membres. Si aquesta es perd, tot trontolla. La família, tot i els canvis sociològics de la nostra societat, continua essent l'element bàsic. Si no la cuidem, tot se n'anirà en orris.

Relleu a Bulgària

La Unió Europea se les prometia molt felices amb l'espectacular derrota electoral de Viktor Orbán a Hongria, i ahir diumenge va veure com un amic de Putin guanyava les eleccions a Bulgària. Plega un i n'entra un altre. No és clar que el substitut d'Orbán al capdavant del govern hongarès posi les coses fàcils a la Unió, però el que sí que es veu avui és que, si més no, hi haurà un relleu en la figura del president electe búlgar.

Ho he dit moltes vegades, i no em cansaré de repetir-ho, que Europa, si vol avançar econòmicament i socialment, ha de reformar-se. Ha de canviar la manera d'actuar. Ha de ser més transparent i que la ciutadania europea tingui una incidència més directa en les institucions. I ha de canviar el sistema de prendre les decisions. No pot ser que un país pugui bloquejar la Unió, com ha estat fent fins ara Hongria, i que pot tenir el relleu de Bulgària.

Rumen Radev, exmilitar i declarat admirador d'Orbán, ja ha manifestat que és contrari a l'euro, però sobretot que està en contra de l'ajuda militar a Ucraïna. És amic de Putin i suposo que farà el possible perquè aquest li pagui les gràcies. Amb la desaparició d'Orbán agafarà protagonisme i qui sap si serà capaç de reflotar el país més pobre de la Unió.

A la darrera conversa d'ahir, dins dels actes del festival literari Les Set*Ciències, a càrrec d'en Ferran Mascarell i l'Enric Sierra, i que tractava de les ciutats, es va parlar molt de política, mirant força el melic. Avui hem de mirar a Europa, si volem ser forts i anar units contra totes les disbauxes que passen pel món, i intentar tenir les idees clares i saber-les defensar. 

Uns resultats electorals desitjats

El resultat de les eleccions d'ahir a Hongria ha comportat una desfeta espectacular de qui ha estat durant vint anys primer ministre del país, els darrers setze de manera ininterrompuda, amb una posició de poder absolut, canviant-ho tot perquè res li fes ombra. Haig de reconèixer que, malgrat que les prediccions asseguraven la derrota, jo no ho tenia tan clar, tenint en compte la possibilitat que es manipulessin els resultats, un fet que cada vegada és més previsible que pugui passar.

La gran incògnita d'ara, però és el programa que seguirà el nou primer ministre, que ha escombrat els seus adversaris, sense ensenyar gairebé les cartes. L'única cosa que sabíem era que volia desbancar el fins ara primer ministre i ho ha aconseguit.

Els membres de la Unió Europea, estaven molt pendents dels resultats bàsicament perquè Orbán ha estat la pedra a la sabata de l'organització, actuant com un cavall de Troia, tot informant d'amagat Putin i Trump, del que s'estava coent dins de la Unió, i vetant acords que requereixen la unanimitat, en benefici de Rússia. 

Probablement, Orbán no ha estat l'única persona que ha obrat d'aquesta manera. Som conscients que la ultradreta, cada vegada més present i forta dins la Unió, també ha pogut facilitar informació interna als principals enemics. Una ultradreta que no creu en l'organització europea i que voldria recuperar les competències que els seus respectius països han cedit a la Unió.

Tot i el canvi polític que experimentarà Hongria continuo pensant que es fa necessària la reforma del funcionament del Parlament Europeu, de cara a substituir la unanimitat per majories qualificades en la presa de decisions. No es pot deixar tot en mans d'un sol membre que, per les circumstàncies que sigui, pot estar interessat a bloquejar el funcionament de la institució.

Orbán va perdre les eleccions d'ahir diumenge, però hi ha més perdedors i aquests es diuen Trump, Putin i Netanyahu.

Desconfiant

Avui podria ser un dia important tenint en compte la trobada entre els EUA i l'Iran per negociar l'alto el foc. Aconseguir que s'acabi la guerra absurda seria tota una fita, i per això hauríem d'estar expectants amb l'esperança que arribin a un acord. Estem massa escaldats, però, i hem perdut l'esperança. Ja no ens fiem de res i això, sense anar gaire lluny ho podem corroborar amb els exemples de Gaza, Ucraïna i ara l'Iran. Moltes negociacions, moltes paraules, però cap resultat eficient.

Algú creu que a Gaza ja viuen tranquils? Potser ens falta informació, i això ens fa pensar que tot s'ha acabat. A Ucraïna han pactat un alto el foc provisional, de 30 hores. Quantes vegades s'han reunit amb la intenció d'acabar la guerra? 

Em dol pensar que vivim en un món capaç de volar cap a la lluna, però incapaç d'aturar les guerres. Busquem culpables i n'assenyalem uns quants, probablement els protagonistes principals: Putin, Trump, Netanyahu, però què passa amb tota la gent que els fa costat. Ja no parlo de qui els ha votat, que aquest seria un altre tema, sinó d'aquells que estan al seu voltant i permeten que mantinguin les guerres.

També els dirigents europeus que amb la seva posició dubtosa i incoherent, són incapaços de plantar cara i permeten que Israel continuï bombardejant, amb el suport dels EUA. Trump amenaçava de sortir de l'OTAN, però entenc que el més coherent i moral seria que els altres països que en formen part fossin els que en sortissin. 

Aquests dies el papa avisava al president Trump que Déu no està al costat dels que tiren bombes. Aquestes paraules que no han tingut un gran ressò són importants pensant que l'Església massa sovint ha callat davant de fets criminals com els que protagonitza el president dels EUA. Les paraules se les emporta el vent. És cert i, per tant, cal escoltar-les i actuar en conseqüència. No podem continuar al mateix bàndol veient tot el que està passant. 

Avui li ha tocat a l'Iran

Avui és un dia trist per a totes les persones que defensem la pau, encara que aquesta estigui mal dissimulada i que no tothom la pugui gaudir com caldria. Atacar un país dient que volen defensar el poble oprimit és un excusa de mal pagador. I això ho fa qui pretenia rebre el Premi Nobel de la Pau i posar fi a totes les guerres del món. Ha intervingut a Veneçuela, ara l'Iran i els cubans estan a l'espera. Què més ens caldrà veure?

Em podeu dir que soc innocent, que desconec la realitat política del món, que no m'assabento bé de les coses... a mi, però, veure atacar un país dient que alliberaran els seus reprimits habitants no m'ho crec. L'any 1936 a Espanya no varen venir a sufocar un cop d'estat que ens va provocar viure quaranta anys de dictadura. Potser és perquè no hi tenien res a guanyar amb la intervenció. A Veneçuela sabem que hi havia interessos petroliers.

Quantes persones moriran per la decisió del president dels EUA, amb companyia del genocida que governa Israel? Què més cal esperar d'un personatge que encara li queden tres anys de mandat, si no troba la manera d'allargar-ho? Com pot ser que amb l'experiència històrica de líders autoritaris que varen posar per sobre els seus interessos de poder i domini a la vida de milions de persones, encara hàgim de patir personatges com Trump?

Algú diu que cal frenar els treballs de l'Iran per aconseguir l'energia nuclear. Quina garantia tenim que no sigui un ximple com Putin o Trump qui premi abans el botó? Estem en mans de persones desequilibrades i el nostre sistema polític és incapaç d'arraconar-les per evitar mals pitjors. Em preocupen aquests personatges, però també tots aquells que tenen al costat i s'aprofiten de les seves decisions per viure bé mirant cap a un altre costat.

El Regne Unit rectifica

Arran de l'acord adoptat perquè el Regne Unit torni al programa europeu Erasmus, avui la premsa parlava de la decisió de sortir d'Europa, el Brexit, després d'una votació que va generar molts dubtes. En primer lloc, perquè la campanya per defensar la sortida no era ni clara ni sincera, i probablement també perquè els seus defensors no ho havien analitzat prou bé, sobretot les conseqüències que se'n derivarien. Crec que poc després de la sortida ja se'n penedien.

La Unió Europea no viu els millors moments de la seva història, des de fa ja uns quants anys. Hi ha altres estats que potser també es plantejarien la sortida, llevat que en treguin algun benefici econòmic, i probablement frenats pel fracàs britànic. La solució demana reformar la Unió, des de dins, corregint aquells errors que són evidents. 

El creixement de la Unió no ha anat acompanyat de les reformes necessàries per fer-la més governable. No és el mateix ajuntar-te uns pocs estats més o menys semblants, que obrir les portes a una gran quantitat d'estats, amb característiques molt diverses i també interessos diferenciats. 

Podem posar molts exemples, però potser els més evidents, i no voldria equivocar-me, serien l'eliminació de la unanimitat dels principals acords a adoptar, i incorporar-hi el sistema de majoria qualificada, i la política fiscal unitària, que no es pot adoptar fàcilment i encara menys de manera sobtada.

L'auge de l'extrema dreta, d'un fals patriotisme que exaspera, no afavoreix l'avenç cap a una Unió més forta, sinó que més aviat potencia el distanciament dels estats membres, amb l'únic interès per aprofitar-se dels beneficis. Acceptar tots els drets, però negar o dificultar el compliment dels deures.

El conflicte entre Rússia i Ucraïna tampoc hi ajuda, i les amenaces de Putin, que culpa Europa de tots els mals, no facilitaran aquest caminar plegats que tant necessitem. Seria bo que ens aturéssim a reflexionar-hi i assumir el repte de desencallar una situació de paràlisi que fa massa temps que dura.

Drons, què hi ha del cert?

Darrerament, llegim que diferents països europeus s'han vist sorpresos per la invasió de drons prop dels seus aeroports provocant que s'haguessin de cancel·lar vols i fins i tot tancar per unes hores tota l'activitat. En tractar-se de països més o menys fronterers amb Rússia, i passant el que està passant amb la invasió a Ucraïna, que sembla no tenir aturador, totes les mirades són cap al Kremlin, que nega qualsevol implicació.

Què està passant? Qui hi ha al darrere? És Putin que intenta posar nerviosos els països de l'OTAN? Què es pretén amb aquests moviments? Despistar-nos d'altres objectius més importants i perillosos?

M'imagino que al final sabrem la veritat, però, com sempre, trigarem a conèixer el fons de la qüestió. A qui interessa entretenir-nos d'aquesta manera? Com a simples mortals ens passegem per aquest món desconeixent la majoria de les coses. Intuint, a vegades, què ens volen dir i fer, però molt innocents i víctimes del poder, que sempre queda lluny de nosaltres.

Aquests dies he parlat d'Europa i el paper gairebé de ridícul que està fent davant de Rússia, la Xina o els EUA, que sembla haver-nos deixat de la mà. Ara, amb aquestes incursions de drons sembla que es vol insistir en el paper de víctimes incapaces de posar ordre a casa nostra, essent la burla d'un president, Putin, que fa quatre dies el donàvem per acabat, però que fa i desfà sense que ningú li pugui parar els peus, ni tan sols el poderós i bocamoll Trump.

Jo vaig seguint les notícies i espero que un dia sabrem la veritat. Entretant, confio que només siguin ensurts i lluny de casa nostra. Volar té els seus riscos i no cal afegir-hi entrebancs ni posar més por al cos. A veure si ens espavilem i trobem uns dirigents que es facin respectar d'una vegada!

És cosa d'un home?

Quan veiem i analitzem tot el que està passant a Ucraïna o Gaza et preguntes si canviaria amb la desaparició de Putin o Netanyahu. Si aquests dos dirigents no hi fossin, es fonguessin, què passaria amb la guerra entre Rússia i Ucraïna, o amb el genocidi que practica Israel a Gaza? Pot ser que tot depengui d'un sol home? Que la xarxa que els envolta i els protegeix, amb la seva desaparició fes aigües?

Si realment tot depèn del poder que exerceix un sol home, potser entens les ganes de molts que la seva vida tingui els dies comptats. Dubtes si tot l'engranatge que els sustenta seria capaç de trobar un nou líder, un successor que seguís els mateixos passos. El dubte persisteix i només es pot esbrinar amb fets, que ara no és el cas.

Podríem posar altres exemples. El president Trump fa i desfà sense que ningú li pari els peus. Es va presentar a les eleccions amb el partit republicà, però els seus militants no hi pinten res. Sense Trump, què farien els republicans, encara que controlessin la Cambra de Representants i el Senat? Si sense els personatges de torn tot canviés, com entendríem la democràcia parlamentària? No es tracta d'un sistema autoritari en mans d'una persona que acumula tot el poder?

I quina és la responsabilitat dels votants? Amb el seu vot han permès que els líders esmentats ostentin el poder dels seus estats. No hi ha un component de responsabilitat que els hi podríem tirar en cara?

La famosa frase que cada país té els mandataris que es mereix potser no és ben correcta, però sí que és cert que tenim els dirigents que hem escollit, directament o de manera indirecta. Ara no ens equivoquem i li donem la culpa a la política de pactes. Després d'unes eleccions governa qui ha obtingut més confiança dels electors, o qui ha estat capaç de sumar més suports entre els elegits. 

És una llàstima que visquem un temps en què uns personatges execrables fan anar el món per allà on volen, amb persones innocents que hi deixen la vida, mentre ells s'ho miren des del despatx, molt tranquils. No és just, i tenim l'obligació de denunciar-ho.

Esperant el xàfec

Després de la DANA del mes d'octubre de l'any passat a València crec que s'ha intensificat l'estat d'alerta davant de possibles temporals descontrolats. El que va passar a València és molt greu i gros, i encara que mai es farà prou per evitar desgràcies humanes, tots els indicis fan pensar que aquella vegada varen fallar massa coses. Encara s'estan investigant responsabilitats, però la confiança en què els responsables de la catàstrofe siguin jutjats cada vegada és més escassa.

Deia que darrerament l'estat d'alerta davant de possibles aiguats és més freqüent. Cada vegada que anuncien pluges comencen a sortir totes les alarmes. A la nostra vila, per exemple, els avisos de retirar els cotxes dels rials són constants. Normalment, no passa res, però en tot cas es curen en salut i que ningú els pugui buscar les pessigolles. Esclar que el perill és que no passi com en la història d'en Pere i el llop: en veure el resultat, que la gent deixi de fer-ne cas.

Els negacionistes del canvi climàtic, que n'hi ha, m'imagino que s'ho deuen mirar d'esquitllada, convençuts que el món està malalt i que tot plegat és una mania d'uns quants, encara que aquests siguin especialistes en temes climàtics.

Sigui com sigui, la veritat és que cada vegada estem més pendents del temps. Les previsions continuen fallant com abans, però ara es miren més amb lupa. Vivim una mica tensats, i la situació del món no ens hi ajuda. Siguin les declaracions de Trump, el cinisme de Putin, o la impotència dels estats europeus davant d'una realitat que no saben com agafar-la, avui viure distret no és fàcil i això ens pot portar més problemes del compte. El remei pot passar per posar-hi distància, sense aclucar els dos ulls, no sigui que quan ens despertem sigui massa tard.

S'ha tornat completament boig!

Diu que s'ha tornat boig! Perquè continua atacant i matant víctimes innocents, però ell no es veu la biga a l'ull. Ell continua defensant el seu amic Netanyahu que està massacrant els palestins de Gaza, i es queda tan ample!

Ho afirmava el president dels EUA després dels nous atacs, i intensos, a Ucraïna. Uns atacs que coincideixen amb les negociacions de pau entre ambdós països. Algú es creu que Putin vol aturar la guerra? El president rus només aspira a guanyar-la, conquerint la totalitat del país veí. Entretant va donant llargues i enredant a tothom.

Trump no té cap consideració vers els ucraïnesos. El que li molesta és haver-se d'empassar les seves paraules, quan va dir que en poques setmanes aturaria la guerra. Es creia molt llest, però Putin el guanya, i sap que el president nord-americà és un bocamoll, que fa moltes promeses, es creu el rei del mambo, però a l'hora de veritat no està aconseguint res, més enllà de desestabilitzar el món, amb les seves decisions i contra decisions constants.

Seran quatre anys molt durs i desitgem que hi hagi poques coses irreversibles. Sigui com sigui, però, recuperar la situació prèvia a la seva arribada al poder, per segona vegada, no serà fàcil. El mal es provoca a l'instant. El bé costa molts anys i esforços.

Estem farts de les declaracions miserables que juguen amb els sentiments de la gent. Si realment està preocupat per les morts dels ucraïnesos, també ho hauria d'estar per la mort dels palestins. A Ucraïna potser no hi pot fer pràcticament res, però amb el genocidi de Gaza, sí. Que no sigui tan miserable, i no ens vulgui enredar a tots!

Quan no hi ha voluntat de dialogar...

Hi ha coses que són molt evidents, encara que es dissimulin. Quan una persona sap que té el poder de fer i desfer, ja pot dir el que vulgui per fer-se simpàtic, obert i dialogant, que al final tanca qualsevol porta a contrastar idees i opinions. Potser s'imagina que nosaltres ens creiem que ho ha intentat, però que li exigim massa i que no es pot asseure a parlar-ne. D'aquestes persones n'hi ha moltes i no fan cap favor a la governança i el bon funcionament d'un país, d'una població.

L'actitud de Putin amb relació a la guerra declarada a Ucraïna és execrable. Va allargant la situació com si fossin els altres que no volen aturar-ho. Diu que té la solució per acabar amb la guerra, però aquesta només passa per donar-li la raó i que els altres claudiquin. Això no és voluntat de diàleg, això són ganes de mantenir-se a dalt a costa dels altres, sense importar-li les morts de l'adversari, però tampoc dels seus soldats.

És una llàstima que la prepotència d'alguns causi tanta desolació. El cas de Putin i la guerra amb Ucraïna és un extrem, com també ho és el genocidi de Gaza. Parlar-ne junt amb altres temes menys transcendents fa mal, però cal no oblidar que en el dia a dia, a les nostres institucions, també les més properes, hi ha actituds prepotents que no ens fan cap bé. Ningú pot actuar a l'esquena dels altres, per més legitimitat que pugui tenir la seva actuació. El diàleg i la capacitat d'escoltar els altres és una virtut que està en hores baixes. Normalment, la història posa tothom al seu lloc. La llàstima, però, és que acostuma a ser massa tard i quan el mal ja està fet.

Si ens respectéssim una mica més i volguéssim de veritat que se'ns recordi en positiu, segur que actuaríem diferent. Escoltaríem més els altres i entendríem que la seva opinió també ens pot fer millorar les nostres propostes.

Hi ha fets, situacions i actituds que no es poden considerar simplement fruit de l'orgull, sinó que hi ha maldat al darrere. D'altres són més fruit de la manca de sensibilitat i humilitat, dos valors que són massa importants per prescindir-ne.

De què parlem a Europa?

M'agradaria que les converses i sobretot les negociacions dels dirigents polítics europeus giressin al voltant del creixement econòmic, de l'enfortiment de les relacions dels estats integrants de la Unió, de les reformes necessàries per aconseguir millorar econòmicament, però també socialment, i no pas que estiguin discutint si cal rearmar-se més. 

Accepto que no tinc prou coneixements de tot plegat, i que, per altra banda, també soc contrari a les guerres, els exèrcits i les armes. Ja sé que és molt fàcil posicionar-se d'aquesta manera i no tenir una alternativa clara i real davant d'un conflicte bèl·lic que, sempre, té un fons econòmic. Malgrat això, penso que els nostres dirigents haurien de veure que per més inversió que puguem fer per adquirir nous armaments, la possibilitat de fer front a una guerra que pugui venir de Rússia, frega el ridícul, per la qual cosa entenc que s'ha de prioritzar el diàleg per a la pau i l'entesa entre tots els estats, a incrementar l'estoc d'armes per anar a la guerra.

Puc entendre també que els països que fan frontera amb Rússia no estan d'allò més tranquils. Probablement, tampoc nosaltres ho hem fet fàcil, i sense que serveixi per justificar el president Putin, que no és de fiar, també hem col·laborat a posar-li la por al cos.

Estic seguint, d'alguna manera, el posicionament dels diferents líders polítics espanyols, i és bo subratllar la seva evolució ideològica al llarg dels anys. Els de la meva generació encara recordem el famós referèndum per a l'entrada d'Espanya a l'OTAN, i com ens va enganyar el president socialista, ara ancorat més a la dreta extrema, el senyor Felipe González.

Pedro Sánchez tampoc no està tan lluny del posicionament de la dreta, que no de l'extrema dreta, que ja sabem que són antieuropeus, i molt favorables a les tesis del flamant nou president dels EUA, un bocamoll desestabilitzador que molt probablement no aconseguirà fer gran Amèrica, però sí que ens ho farà passar malament a tots plegats.  

Acceptar l'alto el foc?

Segur que algú m'ho podrà explicar, però jo em pregunto si realment al president rus li interessa l'alto el foc que proposa Trump i que ha acceptat el president ucraïnès. Un alto el foc temporal, de trenta dies, per intentar negociar la pau. A la meva manera de veure-ho, a Putin només l'interessa la rendició d'Ucraïna. Va decidir envair-los, com li agradaria fer en altres llocs, perquè té l'espina clavada pensant en la desfeta de la Unió Soviètica.

Trump, que se li'n fot tot el que no sigui ell, ara juga el paper de mediador, per treure'n algun profit, no pas perquè sigui l'àngel protector de ningú. Zelenski té poques possibilitats de maniobra i ha hagut d'acceptar l'aturada per no acabar del tot, però a Putin no li interessa un parèntesi perquè ell no vol negociar res. Putin vol la victòria i annexionar-se la més gran extensió de territori possible.

Quan veus les imatges de la guerra, amb la quantitat de morts per cada banda, et fixes en el president rus i no li veus cap mena de compassió per a les seves pròpies víctimes. Els seus soldats són les peces necessàries per aconseguir la victòria, i no li importa el que els pugui passar. De fet, aquesta és la realitat d'una guerra. Qui la decideix està molt còmode al seu palau presidencial i en tot cas seran les seves tropes les que la patiran.

I Europa decidim rearmar-nos per evitar què? Us imagineu per un moment una situació de guerra al vostre país?, a la vostra població? La meva generació va néixer després de la guerra i, per tant, no tenim l'experiència, però sí que hem conegut escenes viscudes pels nostres pares. És important posar-se a la pell de les persones que estan patint la guerra, sigui al seu país o envaint-ne un altre. És llavors quan t'enrabies per la manca de sensibilitat d'alguns dirigents, la seva manca d'empatia i el seu gran egoisme. 

Putin voldria recuperar la Unió Soviètica per fer què? Quin profit en trauria la seva gent? O és només una ambició personal sense escrúpols?

Ara Putin ha de decidir si acceptar l'alto el foc o el defuig. La seva decisió hauria de tenir conseqüències. Ja n'hi ha prou d'anar passant, mentre el nombre de víctimes va augmentant!

Periodistes en qui confies

En aquest món cada vegada més trasbalsat per les notícies que ens arriben, amb força descrèdit i malfiança de les fonts, encara hi pots trobar periodistes que et desprenen confiança. Encara que desconeguis moltes coses del professional informador, les seves paraules, els seus raonaments i la manera de processar les notícies fan que te'l creguis.

Un d'aquests periodistes, i segur que n'hi ha més, és en Llibert Ferri, que va ser corresponsal de TV3 a l'antiga URSS, a qui el diari ARA l'entrevista amb motiu de la publicació del seu darrer llibre Putin ens observa (Pagès Editors).

Com molt bé se'l defineix, Ferri és un gran coneixedor de la història de la Unió Soviètica i de l'actual Rússia, a qui acostumes a acudir per conèixer, una mica més, què està passant en aquell país, i per què. Les respostes a l'entrevista són interessants perquè t'ajuden a entendre millor la realitat del país i qui és el seu president. Certament, no és gens engrescador, encara que afirmi que és optimista i que considera que Europa se'n sortirà, però quan? Ara caldrà llegir el seu llibre. 

Aquests dies, i ho comentava ahir, parlem molt de Trump i dels seus íntims col·laboradors, però també de Putin. Aquesta aparent amistat entre ambdós líders ens deixa una mica sorpresos i no acabem de veure fins on la portaran. Al meu humil entendre es mantindrà mentre ambdues parts hi surtin guanyant, però quan un d'ells hagi de claudicar davant de l'altre, s'acabarà. És allò de més d'un gall en un galliner.

Europa entretant va avançant pàgines i fent els deures que tenia aturats des de feia molts anys. De cop ens hem despertat del somni americà i ens hem adonat que, si vols estar ben servit, t'has de fer tu mateix el llit.

Ens queixem de les editorials actuals, on trobem a faltar més professionals de vàlua contrastada. Crec que haurien de buscar a fons i recuperar tots aquells periodistes que ens ajuden a entendre la realitat, que si no vigilem bé se'ns escapa i correm el risc de ser brutalment enganyats.

La feblesa d'Europa

Davant les amenaces i actitud prepotent de Trump, Europa hauria de respondre amb fermesa. En serà capaç? Hem escoltat algunes declaracions de dirigents europeus, però temo molt que es quedi només en paraules i no amb fets i accions que demostrin que Europa té una resposta efectiva i que la posarà en pràctica.

La dita que de l'arbre caigut tothom en fa estelles és molt aplicable en el nostre cas. L'evolució de la Unió Europeu ens ha portat a un estancament que no millorem ni en política fiscal, que era un dels objectius que potser ja hem oblidat, però tampoc en competitivitat econòmica, i veurem què passa amb els drets socials. Només som capaços de donar les culpes a l'extrema dreta sense adonar-nos que si aquesta puja és perquè els governs de sempre han estat incapaços de trobar solucions als problemes de la societat europea, ni han fet res per arribar a nous acords entre els estats membres.

La cimera de Múnic ha demostrat que Europa és feble i que els nous mandataris nord-americans ens ho retreuen i volen imposar la seva política ultra, perquè s'adonen que som incapaços de rebel·lar-nos i sortir d'aquest atzucac crònic.

Quan les coses van malament tots són plors i queixes, però abans, quan hi érem a temps per preparar-nos per al futur, no hem fet res i hem caigut en la trampa de la comoditat i no moure fitxa. Sempre arribem tard. Les polítiques d'anar posant pedaços no són bones i tard o d'hora en veiem les conseqüències.

Ens fan falten bons líders europeus per avançar, però també tenir les idees clares i posar-nos d'acord què volem. Ens hem estat lamentant de la situació d'Ucraïna, però no hem fet res per solucionar el problema i aturar la guerra. Ara ens queixem que Trump vulgui liderar el procés de pau sense tenir-nos en compte. Què esperàvem? Europa és el primer interessat en la pau d'Ucraïna, i als EUA els cau molt lluny. No tindran cap problema a vetar la seva entrada a l'OTAN i que perdin territori a favor de Putin. Ells quedaran bé amb la vianda al plat.

Tot el que estem aconseguint és que se'ns vegin les vergonyes. Les nostres misèries i febleses queden en evidència, i el populisme, reforçat amb la victòria de Trump, va aconseguint guanyar terreny, fins que ens asfixiï. 

Els tirans i els seus amics

Pendents de tot el que està passant a Síria, i desitjant encert dels nous dirigents, en benefici de tota la seva població, ens preguntem què passarà amb el tirà Al-Assad? Estem massa acostumats que aquests personatges aconsegueixen un refugi segur que els evita presentar-se davant la justícia per ser jutjats pels molts crims comesos. 

Aquests dies estem descobrint les atrocitats comeses pel dictador que, tot i no venir de nou, impressionen i ens repugnen per la crueltat i la quantitat de persones torturades i assassinades. Un sirià format a Europa que va heretar un país en mans d'un cruel dirigent, i que fins i tot s'ha superat en la maldat de les seves accions.

El tirà s'ha refugiat a Rússia, amb un altre personatge del nostre món més inhumà, el senyor Putin, que li ha fet costat fins ara, evitant la seva caiguda anys ha, en els primers moments de la revolució avortada. Putin, però, no és un home en qui confiar, i pot trair-lo en qualsevol moment si en pot treure algun rèdit. És per això que Al-Assad no pot viure gaire refiat, i potser hauria d'estar mirant de trobar un altre aixopluc que li asseguri una vida d'exili tranquil·la, sense ensurts.

En moments com aquests penso en la dictadura franquista i el paper que varen jugar els estats europeus, aquells que estaven en contra de postulats feixistes, i no varen fer res per alliberar-nos del dictador. T'adones que l'actitud dels estats és hipòcrita i que només busquen els seus propis interessos, valorant què els convé més, sense importar-los gaire el que pugui patir la ciutadania d'aquell país veí. El suport de Rússia o dels EUA, sempre parteix dels mateixos principis: pensen en ells i quan deixen de tenir-hi interès, se'n van. No cal recordar què ha passat a l'Afganistan al llarg de la història més recent.

L'interès de Putin en aquests moments està centrat en Ucraïna, i el dels EUA està per veure, esperant el nou president, encara que hagi deixat molt clar que primer són ells i els altres que els bombin.

Què ha de fer l'OTAN?

Davant les darreres amenaces del president rus, Putin, quina ha de ser la resposta de l'OTAN? No crec que sigui una pregunta fàcil de respondre. Algú, probablement, ho tindrà molt clar, però el perill que les amenaces de Putin es converteixin en una realitat, no ens pot deixar indiferents. És evident que molts pensaran que ell, i només ell, és el culpable d'haver iniciat les hostilitats. Potser no està tan clar els motius, ni la pressió que pogués tenir, ni l'entorn on viu, però va ser Putin qui va iniciar la guerra contra Ucraïna. Això, però, és suficient motiu per continuar endavant en la defensa d'Ucraïna?

Els màxims dirigents dels EUA i el Regne Unit es reuneixen per decidir si Ucraïna pot utilitzar els míssils de llarg abast en territori rus. Això significaria una escalada important en el conflicte. Sembla que aquest armament només es pot utilitzar amb el suport logístic de l'OTAN. Té el dret Ucraïna de defensar-se atacant Rússia? Qui posa els límits? Pot, el president rus, decidir quines armes utilitza el seu enemic?

Només em fixo en les víctimes civils del conflicte. La gran majoria, per no dir totes, són ucraïneses. De moment no hi ha previsió que el conflicte s'aturi i, per tant, que disminueixin les víctimes mortals. Posar en marxa aquest nou armament és agreujar el conflicte? Quins drets tenen o han perdut les víctimes ucraïneses?

A simple vista semblaria que les amenaces de Putin són una excusa per culpar els altres de tot l'enrenou. És posar pressió als altres, intentant evitar que l'enemic es rearmi i esdevingui més perillós. Des d'aquest punt de vista, no hi hauria cap motiu per limitar els mitjans bèl·lics ucraïnesos per combatre. Si analitzem les conseqüències que poden tenir fer realitat les amenaces de Putin, potser sí que requereix analitzar-ho a fons.

Sortosament, no estic en la situació d'haver de decidir res. I això ens fa pensar que és molt fàcil criticar les decisions dels altres, quan nosaltres podem quedar lliures de qualsevol culpa. Les guerres s'han d'evitar i aturar, quan aquestes estan en marxa. Decidir qui ho atura i com ho fa, no és senzill. Espero i desitjo que els dirigents mundials que han de prendre decisions al respecte, ho facin amb intel·ligència, valorant tots els pros i contres. La guerra és massa present a la nostra història mundial, per no tenir-ho en compte i anar amb peus de plom a l'hora de fer cap passa.

Un record a l'esperança

Avui es compleixen els 80 anys del desembarcament de Normandia, una data que ha quedat enregistrada a la història d'Occident. En vaig parlar en aquest blog a finals de març, arran d'una escapada per aquelles contrades. Guardo un bon record d'aquella visita fugissera i la impressió que em va fer en veure aquelles platges i imaginar-me, si això és possible, com devia ser vuitanta anys enrere.

    N'hem parlat molt, però no n'hem après res. Ens trobem en una situació que crèiem superada. A les portes d'unes noves eleccions europees, totes les pors es concentren en l'auge previst de l'extrema dreta, amb el seu populisme que ho empastifa tot. Amb una dreta que ha sucumbit al discurs ultra, incapaç de defensar un programa propi, civilitzat i raonat, i una esquerra pràcticament desapareguda.

    Aquest panorama actual tan depriment, no ens allunya tant com voldríem de la crueltat de la guerra mundial que va permetre posar fi a la barbàrie del nazisme. I de què ens ha servit tot el dolor sofert?

    Europa està en guerra i no és capaç de posar-hi fi, i al mateix temps es ven al discurs de l'extrema dreta. Putin justifica la seva acció i també l'OTAN, però al bell mig hi ha unes persones que pateixen i moren injustament. Quins records tindrem d'aquesta època? Seran igualment dolorosos? 

    I a Gaza? Com és possible contemplar tot el que està passant no gaire lluny de casa nostra? L'odi, la venjança, la intolerància, la mesquinesa... No he pogut seguir les notícies del dia, però estic segur que s'han celebrat actes de recordatori. M'agradaria, però trobar la manera que la gent recapituli i els que tenen poder de decisió, rectifiquin la manera d'obrar i s'eviti més morts injustes. Que el record dels 80 anys de l'inici de la recuperació de la pau ens ajudin a assentar el cap i a no repetir més errors cruels.

De tornada

Després d'un parèntesi, de mica en mica torno a connectar amb l'actualitat, i m'adono que poca cosa ha canviat d'ara fa vuit dies. De fet, quan es convoquen eleccions d'alguna manera tot s'atura. La desgràcia és que nosaltres estem aturats des de fa una colla d'anys, i ara has d'escoltar totes les promeses de canvi i millores que saps que no acabaran passant. Estem parlant de les mateixes persones, i sense relleu és difícil que es creïn noves expectatives.

    A Catalunya, doncs, tot de cara a les eleccions del mes de maig, amb poques possibilitats de canvi de cromo, i per tant continuarem com fins ara, encallats o fins i tot caminant enrere com els crancs. I a Europa una mica allò que deixava anar fa uns dies, sense tenir la informació recent. La paraula guerra es fa sentir arreu, i són moltes les veus que es manifesten intranquil·les, recordant els esdeveniments del segle passat, quan es descartava la possibilitat de la guerra, i aquesta va acabar arribant.

    El panorama actual ha deixat en segona posició les eleccions europees i la dels EUA, que havien ocupat moltes pàgines dels diaris. No és que no es considerin importants, però la por a la guerra, sobretot pensant que tenim un president rus que pot fer qualsevol disbarat, ha fet que les aparquin per a més endavant. No podem oblidar, però, que els resultats electorals poden transformar la situació actual, i ho poden fer en negatiu, sobretot si l'extrema dreta guanya més terreny del previst a Europa, i si Trump recupera la presidència nord-americana.

    He intentat posar-me al dia en poques hores, i no ha estat difícil, ja que gairebé arreu tot es concentra amb les dues notícies que he esmentat, i això m'ha permès dedicar temps a recordar l'experiència d'aquests dies, visitant una part del continent que desconeixia, i retornant a la capital francesa, una mica de potes enlaire a l'espera dels Jocs Olímpics d'aquest estiu. 

    Són moltes les coses que podria destacar del viatge, però avui em quedo amb l'aigua. Cada vegada som més conscients de la importància d'aquest líquid que a casa escasseja tant, i quan veus paisatges ben remullats, amb uns rius de gran cabal, et venen ganes de dir-los que no saben la sort que tenen. Que al sud l'aigua és escassa i que hem de fer moltes cabrioles per aconseguir unes reserves que evitin la sequera extrema. També et servei per pensar en països de més al sud que fa molts anys que la pateixen. Decididament hem de concloure que els humans no ho estem fent gaire bé.

80 anys del desembarcament

 El 6 de juny es commemorarà el vuitantè aniversari del desembarcament de Normandia, una data que ha quedat fixada a la història mundial, i molt especialment al continent europeu. L’entrada dels aliats per les costes de Normandia va significar l’inici del final de la segona guerra mundial. L’estratègia va funcionar bé i, segons hem pogut saber, el treball dels serveis d’espionatge varen ser la clau.   

    Tot això ens ve a la memòria mentre sonen campanes d’una possible tercera guerra mundial, la qual cosa ens demostraria que els humans no hem après res. De què hauran servit tantes morts? No som capaços d’entendre'ns sense fer servir el fusell?

    Putin ha insinuat la possibilitat d’haver d’iniciar una guerra nuclear, que no tindria res a veure amb les guerres del segle passat. Des d’Europa també han arribat veus alarmants, i la ministra de defensa espanyola també s’hi ha referit. No sé si els darrers dies hi ha hagut novetats al respecte, però en tot cas les coses no acaben de funcionar a Occident.

    Seria interessant recordar tot el que va passar i el temps que es va necessitar per reconstruir tot el que la guerra va destruir. Seria suficient per aturar qualsevol intent d’encendre la metxa?

    Falten poc més de dos mesos per arribar a la data fatídica d’un número rodó, 80, que ès el que acostuma a servir per recordar fets històrics. Serem capaços de capgirar la tendència dels darrers mesos i posar seny? Disposem de suficient informació com per pensar-hi una mica. El problema és que les persones que hi podrien fer alguna cosa per evitar el desastre són les que més fàcilment burlarien el perill. Malauradament sempre paguen justos per pecadors.