Comprar amb confiança i seguretat

Llegia la notícia sobre la campanya que l'Agència Catalana del Consum (ACC) vol posar en marxa al sector de les ungles i l'estètica. És cert que aquests establiments han crescut com bolets. Acostumen a ser negocis de curta durada, que es posen de moda i no paren d'obrir locals. Això mateix va passar amb les botigues de venda de fundes de mòbils, o de cigarrets electrònics.

És bo que l'ACC inspeccioni que les empreses que donen serveis ho facin correctament, per evitar la indefensió dels consumidors. Tot i això, no hem de pressuposar que s'estigui fent malament, i malmirar aquests negocis sense tenir cap base que ho pugui demostrar.

A la mateixa notícia es parlava de les denúncies que s'interposen a les grans companyies, com poden ser les elèctriques, i aquí sí que cal dedicar-hi temps i energia. Són empreses que exerceixen un monopoli, que no en pots prescindir i que si l'Administració no ho controla, poden fer i desfer davant la impotència dels seus usuaris o clients.

Al nostre país la postvenda no està funcionant correctament, i s'ha de trobar la manera d'exigir que els serveis de les empreses, siguin del sector que siguin i al marge del seu volum de negoci, s'ofereixin amb totes les garanties i atencions. No tenim massa pràctica en la mediació entre empreses i clients, i caldria fer pedagogia al respecte, incorporant més empreses en el marc de la mediació i l'arbitratge, i donar-ho a conèixer a la ciutadania. Que sàpiguen que els seus drets són tinguts en compte i coneguin on han d'anar per reclamar allò que considerin que no s'ha realitzat correctament.

En un temps en què sospitem de tot i tothom, on la picaresca i l'engany tenen la seva presència, és bo que l'Administració procuri recuperar la confiança perduda i treballi perquè els professionals dels diferents negocis compleixin amb les seves obligacions.

Segur que hi ha molta gent que desconeix l'existència de la Junta Arbitral de Consum de Catalunya, i que els establiments adherits tenen un distintiu a l'entrada de la botiga. Comprar en aquestes botigues comporta un grau superior de confiança i és bo fixar-nos-hi sempre, sobretot quan hi anem per primera vegada.

Espai públic lliure d'armes blanques

Així ho ha titulat la consellera Núria Parlon en la presentació de la nova política dels Mossos d'Esquadra per fer front a l'augment de delictes amb arma blanca als nostres carrers. No fa gaires setmanes que ho comentava en aquest blog, impressionat pel gran nombre d'incidents amb personatges armats. Portar un punyal, ganivet o navalla a la butxaca és un risc per a la societat. Una baralla improvisada, amb aquests elements a sobre, incrementa el risc de violència extrema amb resultat de mort.

Segons han informat, la consellera i el director general de la policia autonòmica, es multarà les persones que circulin pel carrer amb aquestes armes i no puguin justificar-ho. Hi ha coses que són de sentit comú, i t'estranya que s'hagi d'arribar a aquests extrems. L'experiència ha demostrat que avui és un perill anar pel carrer i enfrontar-te amb estranys. Fàcilment, surt un ganivet que posa en perill la teva vida.

Robatoris amb arma blanca; atracaments, i baralles, estan a l'ordre del dia. Te'ls trobes al carrer, a l'aeroport o en sales de festa, i allò que en principi havia de ser una sortida plaent i tranquil·la pot acabar en tragèdia.

Aquesta mesura que vol impulsar la policia catalana donarà fruits? Els delinqüents potencials deixaran de portar l'arma a sobre per por d'haver de pagar una multa? Jo tinc els meus dubtes. Les persones obedients no acostumen a portar armes a sobre per atacar. Potser alguns, per defensar-se. Els que van a buscar brega difícilment s'aturaran per l'amenaça de la multa.

Això no vol dir que no s'hagi de fer alguna cosa per aturar l'escalada de delictes amb arma blanca. Cal que polítics i tècnics analitzin la situació i busquin remeis. No vull carregar-me a la lleugera aquesta decisió. És molt fàcil, des de casa, criticar tot allò que es decideix aplicar. Em preocupa que amb això no n'hi hagi prou. Les sancions no espanten a tothom. La facilitat en reincidir sense que s'agreugi la pena, tampoc hi ajuda. En la línia del que comentava abans-d'ahir, cal legislar bé. La policia i els jutges apliquen, entenem que correctament, les lleis que els legisladors aproven. Mirem, doncs, d'elaborar bones lleis, que tinguin en compte totes les casuístiques, també la picaresca i el desvergonyiment, i potser aconseguirem treure'ns de sobre aquesta xacra que s'ha instaurat des de fa massa temps.

Tinc la casa potes enlaire, però no l'he trobat!

L'enigma del dia és on es troba el president. Tot el país esvalotat i els espanyols molt emprenyats perquè, de moment, se'ls ha escapat de les mans. No cal posar-se nerviós i confiar en la nostra policia que coses més difícils ha resolt. 

Al marge del fons de la qüestió, que és el més important, avui ens fixem en les formes, en la picaresca, en el rebombori, en la capacitat de marejar la perdiu del president i els seus col·laboradors. De moment, el govern d'ERC és el més retratat i el que ho té més difícil per justificar res. Ni la seva incapacitat per detenir el president, ni les formes utilitzades pels Mossos d'Esquadra per foragitar els ciutadans, segons sembla amb gas pebre. 

Els vigatans, que varen rebre la seva heroïna Marta Rovira, no sé si avui la voldrien ben lluny. ERC no té marxa enrere, i per això no votaran a favor de suspendre el debat d'investidura de Salvador Illa. No ho poden fer, perquè estan agafats de mans i peus.

Tots els fets d'avui es van sumant a l'historial d'un procés que va sorprendre a mig món, que no va aconseguir arribar al final desitjat, però que encara ens aportarà moltes sorpreses. Qui cregui que tot ha acabat està molt equivocat. Una altra cosa és que els més grans tinguin l'ocasió de reviure situacions semblants.

Espanya està avergonyida per tot el que està passant. No ho poden entendre. La ràbia els cou per dins, i veuen que ni amb l'estimada col·laboració de la judicatura poden tancar el tema. La dreta està que trina, però l'esquerra socialista també. Ho han de dissimular perquè governen gràcies als que els hi fan la guitza, però estan a punt d'explotar.

Estic parlant de les formes, ja que el contingut és molt greu i no se'n pot parlar alegrament ni rient. La prevaricació dels jutges, no acceptant la llei d'amnistia aprovada pel Poder Legislatiu, és vergonyosa i delicte. Segur que arribarà un dia que des d'Europa ho deixaran clar. La llàstima de tot plegat és el temps que ha de transcórrer per deixar-los en evidència.

El temps és el nostre gran enemic, i només podem entretenir-nos contemplant anècdotes com les d'avui, que deixen en evidència la incapacitat de polítics, jutges i policia de fer bé la seva feina.

Jugar amb les baixes laborals

Hi ha temes que són delicats i potser per això no s'afronten amb diligència i seriositat. Les baixes laborals són un dret de tots els treballadors i cal defensar-les en tot moment. Una altra cosa és el control d'aquestes baixes per possibles abusos. Qui ho controla? Tot està en mans del metge de torn? En què es basa un metge per concedir una baixa? Els criteris són diferents en funció del metge que et toca?

    Segur que tots hem conviscut amb companys de treball que en algun moment o altra han obtingut la baixa laboral. Potser nosaltres mateixos ens hem trobat en aquesta situació, i per tant som capaços de valorar, en general, si els motius de les baixes concedides són justos o bé hi ha alguna cosa discutible. 

    Es dona la casualitat que hi ha persones que estan molt sovint de baixa. Algunes d'elles tenen la dissort de no gaudir d'una bona salut i per tant, de manera reiterada, són baixa laboral. D'altres probablement adopten el recurs de la baixa amb molta facilitat fins al punt que arribes a dubtar de la necessitat de presentar la baixa, o de la lleugeresa amb què el metge de família signa les baixes dels seus pacients.

    A l'administració pública és molt freqüent veure que hi ha part de la plantilla que està de baixa. Alguns circumstancialment, però d'altres amb una assiduïtat que genera certes sospites. El control sobre les baixes reiterades és molt light i es produeix després de molts mesos de baixa. Això afavoreix que el treballador pugui gaudir de la baixa durant molt de temps. 

    Que quedi clar que, a l'hora d'analitzar què passa amb les baixes laborals, no tothom que està de baixa és sospitós d'estar enredant l'empresa, sigui pública o privada, però sí que en alguns casos potser caldria anar a fons i valorar si les baixes aconseguides són plenament justificades o bé una excusa per abandonar el lloc de treball. També caldria investigar els metges que tenen la mà molt lleugera a l'hora de signar les baixes. Potser amb un control més exhaustiu s'evitaria la picaresca d'alguns.

    La notícia de la baixa laboral dels membres directius d'una escola de Sabadell, que ha tingut moltes queixes pel baix nivell educatiu que es presta, m'ha fet pensar en la facilitat per obtenir una baixa laboral. Potser és cert que la situació que es viu en aquest centre, amb tanta pressió dels pares i exprofessors, és prou motiu per estar sota mínims i necessitar la baixa, però el primer que penses és si això no és una manera de desconnectar i... ja us ho fareu. En tot cas no es pot jutjar a la lleugera, i en cap cas es pot eliminar el dret de tots els treballadors a disposar d'una baixa laboral retribuïda. Que ningú es cregui que podem prescindir-ne i perdre uns drets que varen costar molt d'assolir. Per tant, el control no aniria en contra del dret, sinó a favor de gaudir-ne correctament.

El Montseny, a banda i banda

Si et passeges fins a l'espigó del port d'Arenys pots arribar a veure el Montseny, avui encara una mica emblanquinat. El mar als peus i la punta del turó de l'home per sobre dels edificis d'una vila, com la majoria de poblacions de la costa, víctima de l'especulació immobiliària que no va respectar gaire la seva fesomia ni ens permet conèixer l'evolució històrica de les seves construccions.

    A l'altra banda hi ha la plana de Vic, amb el Matagalls presidint-la. Amb la meva germana, que no ha de fer ni una passa per presenciar la majestuositat de la muntanya, ens hem intercanviat les imatges del Montseny d'aquesta tarda, banda i banda, on podem apreciar els tres cims més carismàtics. 

    Tot esperant la llevantada anunciada per a mitjans de setmana, ens acontentem veure com la neu ha fet acte de presència a prop de casa, amb les ganes que arribin les pluges de veritat per pal·liar, encara que sigui lleugerament, la sequera que estem patint. 

    Vivim uns temps on la sensibilitat està una mica absent. Contemplar la natura t'ajuda a conrear aquesta sensibilitat que es veu ferida per actes incívics, gamberrades i manca de consideració vers les persones i les coses. Una sensibilitat que necessitem treballar, tant a casa com a l'escola, o en el conjunt d'activitats que al cap del dia arribem a desenvolupar. Fa l'efecte que hi ha qui ho troba cursi i es creu molt important i madur si en prescindeix. Greu error.

    Confondre l'enginy, la creativitat, o la picaresca amb l'insult, la destrucció o la barroeria fa que algunes tradicions esdevinguin més una molèstia que no pas un element de significació i cultura. Hi ha qui ho barreja tot, i es creu que d'aquesta manera resoldran els problemes del món. Res més lluny de la veritat. Però les coses s'aprenen dia rere dia, amb l'exemple que dones als fills, amb les relacions amb amics i parelles, i res no passa per casualitat. 

    Contemplant el Montseny ja m'hi trobava. M'imaginava els diferents camins que en un moment o altre de la meva vida he seguit per arribar al cim, i agraïa els que em varen ensenyar a estimar les petits coses de la vida, a saber respectar-les i gaudir-ne. Tot això et distreu una mica del disgust que segons quines accions et produeixen. És una llàstima que hi hagi persones que no se sàpiguen comportar civilitzadament.

Confinats a Arenys de Mar

Cap de setmana confinats al nostre municipi. Avui a les 6h del matí ha entrat en vigor la prohibició de sortir del municipi sense una justificació clara, com pot ser anar al treball o a l'escola. Teòricament havíem d'observar molta policia a les carreteres controlant que ningú no sortís sense motiu. La veritat és que a casa hem estat tres els que ens hem desplaçat fora de la vila i cap de nosaltres ha sabut veure cap control.

Pot ser que la policia s'hagi concentrat al perímetre de les grans ciutats i hagi deixat de banda els petits municipis. El cert és que amb mesures com aquesta es pot comprovar cada municipi si és importador o exportador de treballadors. Pel que fa a la vila d'Arenys sempre s'ha dit que el nombre de persones que treballen fora és més gran que no pas les que venen a treballar aquí.

Aquest confinament intenta evitar que ens moguem, ja que acostuma a ser els caps de setmana quan ens desplacem més lluny, ja sigui a la segona residència, o a fer turisme aprofitant els dies de festa laboral. Per a qui viu a Barcelona i se sent angoixat, una mesura com aquesta costa d'acceptar, però sempre hem de fer l'esforç de pensar en les víctimes que podem estalviar.

Avui, però sentíem una dada curiosa i no tan estranya com podria semblar, tenint en compte la nostra picaresca. Ahir dijous, quan hi havia llibertat de moviments, la sortida de vehicles de Barcelona va ser molt més alta que l'entrada experimentada el matí. Quins cotxes varen sortir de més? Els de segona residència?

Tot fa pensar que algunes famílies han avançat la sortida de cap de setmana a dijous, comptant que l'endemà divendres no ho podrien fer. Va per aquí la cosa? I quan tornaran a la gran ciutat? Els esperarem i demanarem on han anat. Si tornen durant el dilluns voldrà dir que es tracta de famílies que ja no formen part del món laboral, jubilats o rendistes, que no els cal arribar al dissabte per gaudir de dos dies de festa, o persones que la pandèmia els ha deixat a l'atur.

Un poble traït

M’he començat a llegir el llibre de Paul Preston “Un poble traït” i m’acaba de venir al cap arran de la notícia sobre els 100 milions que es va embutxacar el rei emèrit. Comença el seu llibre remarcant la incompetència i la corrupció com les grans característiques dels governants espanyols, i en dona referències. No és un dir per dir.

Nosaltres ho hem vist amb els propis ulls, els dos grans partits que s’han alternat en la governabilitat d’Espanya han donat mostra d’ambdues característiques. Els dos partits polítics, PP i PSOE, han tingut dirigents empresonats, i no n’hi ha hagut més perquè el sistema judicial espanyol, a més de lent els hi és favorable. Si les investigacions i les resolucions haguessin estat tan primmirades com en el cas dels partits independentistes, hauríem vist caure algun president del govern espanyol.

Però no tot s’acaba amb el govern i els partits polítics escollits per la ciutadania, sinó que també hi participa el rei, que ens és imposat i que gaudeix de total impunitat. Això no fa res més que permetre que pugui delinquir i no sigui jutjat ni condemnat. Ho és moralment, però en aquest país la moral està molt desprestigiada.

Un país que al llarg de la història ha demostrat que la picaresca, l’engany i la corrupció no només ha estat present entre la població, sinó que ha arribat al poder i ho han utilitzat per dirigir de manera autoritària la nació. Uns han succeït als altres, però sempre han mantingut el frau i l’engany com a denominador comú. Estic impacient per continuar la lectura del llibre de Preston, i anar observant les diferents maneres que tots els seus protagonistes han utilitzat per enganyar-nos, per trair la nostra innocència i bona fe.

Hisenda som tots i totes, publicitat o sornegueria?

Em podeu titllar d'anecdòtic, demagògic, oportunista, simplista... Però tot i així vull referir-me a la notícia de la pobra jubilada que haurà de pagar 23.000 euros a Hisenda per haver estat cobrant 91 euros mensuals per unes classes de treballs manuals a la Universitat d'Ossa de Montiel, a Albacete. 

Sembla ser que a més, se li va demanar com a favor i que des de la Universitat havien fet la consulta a Hisenda i, en tractar-se de només 91 euros mensuals, els varen dir que no hi havia incompatibilitat amb el que cobrava de jubilació. Davant la impotència de la jubilada i la direcció de la Universitat, s'ha decidit fer-ho públic.

Històries com aquesta són les que provoquen frustració, però al mateix temps estimulen la picaresca i el frau. També indignació quan penses en la facilitat de grans fortunes d'evitar qualsevol càstig pels seus actes corruptes. I els polítics, els primers que haurien de donar exemple.

Només se m'acut titllar la notícia de patètica i deplorable. Ja sé que els sentiments o el cor no són els millors companys de viatge a l'hora d'aplicar la justícia, però precisament perquè tothom ha de complir davant la llei, no és just que sigui una pensionista qui pagui per la seva acció il·legal i encara hi hagi tantes persones que no han retornat els diners de les black cards.

I el més trist de tot és que no sé veure cap opció de govern possible que ens auguri remeis contra tanta injustícia. Tot acaba en grans promeses i boniques paraules i intencionalitats, però sense que es solucioni res. 

Entenc que si es pot demostrar que Hisenda va mal aconsellar la jubilada, ara se li hauria de condonar la pena, però no sé perquè m'imagino, que ningú acceptarà l'error d'Hisenda i la víctima serà la més dèbil. L'única via que els quedava era denunciar-ho públicament per aconseguir, ja sigui per pietat o vergonya, que la sentència no s'executi.