Val més caure en gràcia que ser graciós!

No sé per què m'ha vingut al cap aquesta frase quan pensava amb en Plácido Domingo i en Julio Iglesias. Segurament ho hauria d'enfocar diferent i arribar a la conclusió que els partits polítics, que són l'eina per fer rotllar l'engranatge de la democràcia representativa han assolit una força desproporcionada en àmbits que n'haurien d'estar al marge, un d'ells el judicial, però no només aquest.

Aquests dies llegíem les acusacions d'unes persones d'haver estat maltractades pel cantant Julio Iglesias i que probablement el portarà a judici, i no fa pas tant de temps que el protagonista d'històries semblants, em refereixo a maltractament a les dones, era un altre cantant, en aquest cas el senyor Plácido Domingo.

Tot i els molts testimonis sobre el comportament del cantant d'òpera, al final no va passar res, i el que és pitjor, encara va rebre aplaudiments i suport del públic, com si es tractés d'una víctima i no pas del presumpte violador.

M'imagino que una cosa semblant passarà amb Julio Iglesias. No hi ha res com tenir poder i fama i, sobretot, tenir el suport de partits polítics que ens han governat i ho tornaran a fer. És per això que comentava que els partits polítics actuen més enllà de la política i creen una xarxa d'autoprotecció encara que això representi menystenir possibles víctimes d'un abús de poder.

Mentre permetem que els poderosos puguin fer el que els plagui i encara els hi riem les gràcies, existirà gent oprimida i indefensa que ningú els farà cas, ni tan sols els tribunals de justícia. No podem avançar-nos als esdeveniments ni acusar sense proves suficients als presumptes assetjadors i abusadors, però una vegada demostrats els fets no hi pot haver cap excusa, i encara menys els diners i la fama, que els estalviï la pena. 

Si volem un món just, hem d'aplicar la justícia a tothom per igual, encara que ens hagin donat suport en campanya electoral o formin part d'un grup de persones selectes que es fan mirar. No podem caure en el parany de deixar-nos enlluernar per l'èxit, que no sempre és sinònim de bon comportament.

La vila dels Teletubbies

Avui m'han demanat si jo vivia al poble dels Teletubbies. D'entrada m'he quedat una mica parat, primer perquè de fet no són de la meva època, però per altra banda no sabia a què es referia amb la pregunta. Què passava al meu poble que es pogués confondre amb el poble de les Teletubbies. M'han ensenyat la foto i ho he vist clar.

Arenys celebra aquests dies l'Arenys de flors, i s'intenta engalanar la vila amb flors, finestres i balcons, i l'Ajuntament acostuma a posar bonica alguna plaça o, en el cas d'aquest any, la seva façana. De fet, obro parèntesi, aquest cap de setmana s'acumulen les celebracions, algunes d'elles ajornades per culpa de la pandèmia, com és la Fira del Solstici d'estiu, i també podrem visitar la fira de brocanters i col·leccionisme. Tanco parèntesi.

No és la primera vegada que comento la decoració que prepara aquest ajuntament amb motiu de l'Arenys de flors, perquè em crida l'atenció el gust del promotor o dissenyador. Ja vaig dir l'altra vegada que es tractava de gustos i per tant cadascú té els seus. He comprovat que no coincideixen amb els meus, i veig que tampoc amb qui em preguntava la relació del meu poble amb els Teletubbies.

No es tracta de passar vergonya, sinó saber defensar que no tothom pensa igual ni li interessen les mateixes coses. El que és important és que es puguin celebrar actes culturals malgrat la pandèmia, i que ho aprofitem per passejar i saludar els amics i convilatans. Si l'ornamentació ens serveix per riure per sota el nas, agafem-nos-ho de bon humor i gaudim del llarg cap de setmana.

Una innocentada continuada

Avui, 28 de desembre, recordo el costum generalitzat de prendre el pèl a la gent amb notícies falses i tot tipus de bromes. La majoria eren innocentades que no feien mal, no comportaven grans disgustos i més aviat provocaven somriures. Han passat els anys i el dia 28 ja no destaca per les innocentades, i només n'ha quedat alguns reductes. Demà sabrem de què s'ha fet broma. 

Aquest canvi, però no significa que regni la veracitat de les notícies, sinó que les innocentades duren tot l'any, ja no es concentren en un dia del mes de desembre. En aquests moment no hi ha dia que no ens llevem amb alguna notícia que no sigui una innocentada, una presa de pèl. Ens el prenen tant que ja no es creiem res.

La presa de pèl està en mans de les institucions de l'Estat, també del nostre govern i els receptors som sempre els mateixos. Vivint desconeixent la meitat de les coses i ens sorprenen notícies que volen ser verdaderes, però que falsegen la realitat.

Els catalans, ja no necessitem el 28 de desembre, perquè portem uns anys que la innocentada és diària, ja sigui l'empresonament de terroristes que queden en llibertat als tres mesos, o presos polítics i exiliats que continuen a la presó o a l'exili malgrat les sentencies europees.

Els temps canvien, és cert, i a casa nostra hem passat a ser un país enganyat a la força, amb els nostres líders empresonats, i amb uns recanvis que fan riure, per no plorar.

Construir un altre full de ruta

Permeteu-me que se m'escapi el riure quan llegeixo un titular com aquest: "ERC emplaça la resta de partits independentistes a elaborar un full de ruta per materialitzar la República". I em faig diverses preguntes. Què hem estat fent fins ara? Oi que es va proclamar la república al Parlament de Catalunya, encara que ho varen esborrar als pocs segons? Quins són els partits independentistes? No són aquests tres que es barallen entre ells?

No sé qui ho deia ni on ho he llegit, però hi estic d'acord: podem fer alguna cosa més entretant? No afirmaré que no s'estigui fent res, perquè no en tinc constància, però fa la impressió que es deixen perdre moltes iniciatives que caldria recuperar. Hauríem d'aprofitar aquest moment que el partit en el govern espanyol, per pietat o per vergonya, estarà més receptiu, si més no en les polítiques socials. Hi estem prou a sobre?

Sóc un desconfiat, però malgrat tot celebro les trobades entre ministres i consellers. No sé si portaran enlloc, però com a mínim sembla que hi ha ganes de dialogar. No és la pura arrogància del PP, sinó que mínimament es fa una aproximació. No tiro les campanes al vol, perquè sóc una mica un gat escaldat.

Retornant, però als nostres partits. Vosaltres creieu que els que hi ha ara seran capaços d'avançar cap a la república sense entrebancar-se novament? S'ha après la lliçó.

A voltes penso que tornarem a ensopegar en la mateixa pedra, perquè no escarmentem. Voldria creure que algú té imaginat un traçat amb probabilitats de sortir-ne airós, però hi ha massa picabaralla interna i els tres partits independentistes van cadascú per la seva banda. És un déjà vu.

La innocentada de Ciudadanos

Haig de reconèixer que he trobat molt ocurrent la innocentada que ens han brindat Ciutadans la jornada del 28 de desembre. En un primer moment he pensat que la notícia anava de debò, i que realment pensaven que per respecte a la democràcia se'ls havia de reservar la presidència del Parlament a ells. Després he entès que es tractava de la innocentada del dia, i que ens volien fer riure una estona. Ha estat bé.

De fet, si les passades eleccions s'haguessin celebrat avui, la innocentada hauria estat el resultat. No em direu que no és una gran innocentada comprovar que el partit polític més anticatalà que us pugueu imaginar hagi acabat guanyant les eleccions! Això només ens pot passar a nosaltres els catalanes, que a més d'anar amb un lliri a la mà, no sabem què és anar junts.

Ara inventarem la proclamació del nostre president telemàticament, i no sé què més haurem de fer per ser la riota de molts. És això! Aquesta és la innocentada que ens arriba des de Brussel·les, la innocentada de la llista del President, on ERC també hi hauria treballat.

N'han sortit més d'innocentades. Algú ha fet córrer que el president del Parlament podria acabar sent Xavier Domènech. Potser d'aquesta manera amortitzaria el seu desembarcament a Catalunya. Dels socialistes no sé quina notícia em podria servir per penjar-li la llufa. De fet Miquel Iceta fa molt temps que es dedica a penjar-nos la llufa, però se li veu molt el gest i de seguida ens la traiem de sobre. Ell no seria capaç de proposar-se com a president del Parlament, encara que potser seria l'única cosa que no li tombarien des del PSOE. 

Activitat frenètica per avortar el referèndum

L'altre dia vaig estar a punt d'escriure un tuit sobre la semblança entre la imatge del fiscal general amenaçant els ajuntaments favorables a la celebració del referèndum i la que ens va oferir Carlos Arias Navarro anunciant la mort del dictador.

Avui hi ha massa coses que ens recorden els temps del franquisme i això vol dir que la nostra democràcia no ha avançat tant de com ens volen fer creure. De fet els governants espanyols actuals, amb el suport de C's, són els hereus d'aquells anys que alguns crèiem superats, però no.

Arran de la tenacitat del govern català, amb el president Puigdemont al capdavant, les mesures que va prenent el govern espanyol i el fiscal general resulten patètiques, i farien riure si no fos que ho pensen de veritat i han perdut el seny. Només el seu orgull els permet anar buscant la manera de posar impediments. Crec que mai s'havien imaginat que els costaria tant i a costa de deixar la seva reputació molt tocada, tant a nivell espanyol com internacional.

Independentment del que arribi a succeir el dia 1 d'octubre, l'endemà la situació no tornarà a la normalitat que voldria el govern espanyol. Els deures quedaran per fer i ningú no podrà abaixar la guàrdia, perquè el procés no haurà mort.

Sembla estrany que el PSOE, i evidentment el PSC, no s'adonin que han equivocat el camí. I amb això no vull dir que haguessin de defensar el referèndum, que ja m'agradaria, sinó simplement haver marcat distàncies amb el PP i C's. D'ara en endavant, tot el que puguin fer serà a remolc del lideratge del PP i la possibilitat de ser una alternativa de govern a Espanya, encara s'allunyarà més. És una llàstima!

La indiferència s'apodera de les nostres emocions

Quan llegeixo notícies com l'exigència del PP valencià perquè el president del govern del seu país defensi que les llengües catalana i valenciana són diferents no sé si posar-me a riure o a plorar. Intento ficar-me a la pell dels valencians que s'ho creuen i em costa d'imaginar. Només hi trobo intencionalitat política. És allò de no saber portar el barret adequat. En aquest país judicialitzem la política i polititzem la lingüística.

Entenc que cada Parlament té la seva pròpia vida i que es parla de tot, però barallar-se per això quan hi ha problemes greus, ho trobo estúpid i una pèrdua de temps innecessària. Esclar que hi ha qui pensa el mateix de la independència. Cadascú ho veu a la seva manera.

Ens preocupen els brots racistes, i ho entenc, perquè remenar aquests temes no saps mai on et portarà. No podem oblidar, però la situació dels milers de persones que estan en terra de ningú, per dir-ho d'alguna manera, i que sofreixen i moren per culpa de la nostra insensibilitat. La dels nostres representants polítics.

Tenim un president del govern espanyol que basa tota la seva política en no mullar-se en res que el pugui condicionar. És incapaç de donar la cara en situacions com ara amb el president Trump que pretén desestabilitzar el món per orgull i profit personal. Aquests dies he llegit articles al respecte que m'han semblat molt interessants. No podem viure al marge d'una situació que no sabem on ens durà.

Avui la indiferència s'ha apoderat de les nostres emocions i som capaços d'escoltar estoicament que una persona ha estat expulsada de l'Exèrcit perquè ha tacat la imatge de la institució quan l'ha denunciat per corrupció. Tampoc no es podia dir que la Guàrdia Civil llençava bales de goma contra els immigrants que intentaven arribar a la costa espanyola (en varen morir quinze). Deixaven malament la institució i de passada a l'inepte i missaire ministre de l'Interior.

Quan la lectura de la premsa va del sainet a la tragèdia

Hi ha dies que després de llegir el diari no saps si plorar o riure. Normalment rius, encara que el que seria més lògic fóra arrancar a plorar. L'actitud del govern espanyol és patètica. La persecució de tot allò que fa o organitza el govern català és d'una mediocritat alarmant. Les trampes que s'inventa el govern català per treure's de sobre la pressió de l'espanyol són unes filigranes que surten gràcies a l'enginy que els ha obligat a desenvolupar.

Llegir tot això, no em digueu que no sigui patètic i deplorable. Però no és només el govern espanyol, sinó que la premsa i televisió també són ridículs, si més no als nostres ulls. Avui, per exemple, he llegit els escarafalls de la premsa espanyola per l'obsequi del president del Barça al Papa Francesc d'una samarreta amb el nom "Francesc". Si són tan escrupolosos a l'hora de conservar el nom d'origen, perquè als anteriors papes els anomenaven Juan Pablo II i Benedito XVI? S'ho han preguntat?

Em direu que són tonteries, però hi ha un rerefons important i uns objectius clars i unes estratègies ben estudiades. Es tracta de contaminar i posar-nos com els dolents de la pel·lícula.

El següent atac del govern espanyol és portar al Tribunal Constitucional les ambaixades catalanes i la llei catalana d'acció exterior. Es tracta de tallar i impedir totes les iniciatives del govern català, per aconseguir convertir l'autonomia, el Parlament, i el govern català en pura joguina, amb unes competències mínimes i insignificants, i continuar xuclant els nostres diners per malbaratar en quilòmetres d'AVE, sense passatgers, mantenint unes rodalies saturades i obsoletes, i aparcant el corredor del Mediterrani, només per posar alguns exemples.

Això i molt més, i perquè no crec en la voluntat espanyola d'acceptar un model federal, que cada vegada tinc més clar que només ens pot salvar el fet de sortir d'aquest Estat opressor i gelós fins a l'extrem de caure en la paranoia i la venjança judicial. M'agradaria que algú m'ho fes veure de manera diferent, però fins ara no hi he sabut trobar cap resposta millor.

El 18 de juliol encara pesa massa

Els nostàlgics franquistes de la mà d'un representant de l'església reivindiquen un nou alçament militar per l'auge de l'extrema esquerra a Espanya. Algú es pot prendre seriosament aquest país?  De quina església estem parlant? de quin país estem parlant? Hi dirà alguna cosa el nostre ministre de l'Interior? Potser és que se sent més proper a aquests nostàlgics.

La condescendència cap a postures integristes de l'extrema dreta no és un bon senyal i no presenta un futur massa esperançador. La dreta a Espanya cada vegada és més extrema i amb massa poder. Justificar un nou juliol del 36 per la puixança de l'extrema esquerra no fa riure perquè és preocupant, però és ridícul i perillós. Ridícul perquè no hi ha enlloc on agafar-se, perillós perquè el govern ens ha demostrat ser massa permissiu amb les accions de l'extrema dreta, els nostàlgics del franquisme, de la dictadura, i extremadament rigorós amb els que no pensen com ell.

El govern espanyol pot aturar aquests grupuscles i la seva voluntat desestabilitzadora o bé permetre que els radicals siguin els veritables protagonistes del futur del país. L'experiència amb el govern del PP és prou desastrosa com per no témer el pitjor. 

Alícia Sánchez-Camacho condecorada per un impostor?

A casa dèiem 'el pecat ha fet forat', i això li podríem dir a la senyora Sánchez-Camacho. El seu afany per atacar qualsevol cosa que faci olor a independència, encara que només es tracti del dret a decidir, ella si abraona i comença a insultar. És per això que s'explica la seva alegria quan li varen dir que la condecoraven per la seva lluita antiindependentista.

No sé si ho vàreu veure, però esclafia a riure. De fet s'ha de comprendre ja que no hi està massa acostumada, a que les coses li vagin bé, políticament. Només s'allibera d'aquesta càrrega quan mira el PSC i comprova que sempre hi ha qui viu pitjor.

La condecoració li va lliurar el senyor Abraham Haim, president del Consell de la Comunitat Sefardita de Jerusalem, però des de la Comunitat Israelita de Barcelona (CIB), entitat que representa les entitats jueves a Catalunya, des de 1917, i que també forma part de la Federación de Comunidades  Judías de España, s'ha emès un comunicat en què es nega qualsevol tipus de representativitat d'aquest senyor, que ni viu ni treballa a Catalunya.

S'ha de conèixer tot, i es veu que aquest senyor ha declarat que "Franco va ser una bona persona amb els jueus". Davant d'això s'explica la seva simpatia per Alícia Sánchez-Camacho, i ella tan cofoia amb la medalla.

Augmenta el descrèdit de la premsa espanyola

No dic res de nou perquè tothom ho sap, encara que no tothom ho reconeix públicament, simplement per interès. Ja ni tan sols ens fa vergonya. Ho hem assumit com un fet natural que ningú no en fa cas, com si no pogués ser d'altra manera.

Penso, però que a persones com el senyor Marhuenda sí que els hauria de caure la cara de vergonya. Com es pot ser tan fals i buscar la mentida per poder continuar el negoci? Com es pot ser tan hipòcrita? Us sona allò del codi deontològic? al senyor Marhuenda no. Bé, sí que el coneix, però no el practica. No li sortiria a compte.

Avui llegia els titulars de diaris com La Razón, l'ABC o El Mundo, que treia l'ARA digital, i no saps si riure o plorar. El pitjor de tot és que hi ha persones que s'ho creuen. Aquest és el mal, perquè si les persones llegissin més d'un diari, i a poder ser d'òrbites diferents, com a mínim tindrien la possibilitat de dubtar d'allò que llegeixen. Posar-ho en quarantena i no empassar-s'ho tal com els ho expliquen.

De totes maneres hi ha una dada important que el senyor Marhuenda ens refrega per la cara, i és que en aquests moments només el 39,3% dels catalans votaria sí a la independència. Crec que aquesta informació pot ser molt valuosa per al govern espanyol, que els faci accedir a la consulta, amb l'expectativa que no hi ha cap perill que hi votem a favor. Ara, doncs, és l'hora d'aprofitar-ho i convocar-la, i d'aquesta manera acabar amb aquesta bogeria de la independència i deixar-nos ben retratats.

Ens queixem de la política i els polítics, que no tenen credibilitat, però no estan sols. Els periodistes i diaris espanyols també els acompanyen en aquest segment del descrèdit i manca de professionalitat. És trist, però això és el que tenim. Jo penso que ens mereixem alguna cosa millor.

Pels segles, dels segles. Amén

Atenció! Ho ha dit el ministre d'Exteriors, el senyor García-Margallo, i jo he començat a tremolar. Com pot ser que tot un president d'un país que vol ser independent, vulgui posar-lo en perill per la seva obsessió en la independència? Quina frivolitat!

És cert que tothom diu el que millor li sembla per guanyar adeptes. Avui Borrell ens explicava a TV3 que els 16 mil milions que ens promet Mas en una Catalunya independent, es converteixen en poc més de 700 milions, i una despesa a cobrir de més de 13 mil milions d'euros. Tot plegat una ruïna.

El senyor García-Margallo no entén que el que demanem es poder decidir. Si ens deixen decidir, llavors que ens expliquin les conseqüències del sí i del no, però el problema que tenim ara no és si volem la independència o no, sinó que volem votar.

Tot plegat fa una mica de riure, però seria bo que regnés la serietat i no frivolitzéssim tant. A la xarxa social es poden llegir moltes ximpleries, deduccions simplistes i molt fanatisme. Això no és bo. Tan ridícul fa el senyor ministre afirmant coses que no són, perquè el futur no el coneix ningú, i menys quan es tracta de política, on tothom tira l'aigua al seu molí, com aquelles persones que només tenen ulls per una decisió massa important com per prendre-se-la a la lleugera.

Hem d'animar tothom a prendre partit, però sense enganyar, ni fer somiar paradisos idíl·lics. En tot cas la primera fita és aconseguir exercir el nostre dret a decidir.

El sentit del ridícul en política

Tot i que ha sortit en la conversa dels darrers escrits en aquest blog, permeteu-me que insisteixi en el sentit del ridícul. Sé que no ens podem agafar en broma cap de les notícies que apareixen als diaris aquest any del Tricentenari, però a vegades és tot tan ridícul que se t'escapa el riure.

L'actitud del president valencià exigint canviar la definició de valencià, la sentència del TSJC especificant que la immersió en castellà ha de ser del 25%, o el nom de LAPO al català de la Franja, no em direu que no són exemples de la màxima ridiculesa. I n'hi ha més.

La llàstima de tot això és que ho diuen i defensen seriosament i es creuen que tenen la raó. Que els que pensem el contrari ho fem per interès i sense arguments. I no cal que siguin espanyols que no hagin trepitjat la nostra terra. La senyora Camacho, de Blanes, també ho defensa i vol fer-nos creure que s'ho creu.

Per què tanta pèrdua de temps i energies? i en Pere Navarro? he escoltat les darreres afirmacions? jo les puc entendre pensant en la seva submissió a Rubalcaba i el PSOE, però es podrien dissimular una mica.

Per cert, llegint el web de Ràdio Arenys he pensat que ICV i ERC, a l'oposició a l'Ajuntament d'Arenys de Mar, se'ls complica el darrer any i mig abans de les eleccions, amb la sortida del grup del govern del regidor del Bloc. Hauran de rivalitzar per poder vendre a la població que són més oposició que ell. Se'ls ha acabat la bona vida.

En Jordi Canal ens ha deixat

Avui és un dia molt trist. Ningú es podia imaginar el que acabaria passant. En Jordi, el nostre company de feina, amb qui hem compartit tants anys la tasca diària de fer funcionar una part de l'administració, ha mort víctima d'un infart.

És molt dolorós pensar que ja no el tindrem més amb nosaltres, i que ha marxat tan de sobte, que no l'hem pogut acomiadar. La vida es manifesta injusta quan s'emporta persones vitals que encara tenien molta feina per fer.

Se'm fa molt difícil expressar tot el que sento. Amb en Jordi hem discutit i rigut alhora. En Jordi era únic i per tot allà on ha passat ha deixat empremta. No era del tot fàcil treballar amb ell, perquè era una mica dispers, o almenys això era el que semblava. La seva taula era un aparent desordre, però que tenia controlada fins al darrer paper. Jo me'n refiava molt d'en Jordi.

En Jordi procurava per la seva gent, defensant-los on calgués, donant la cara amb l'aparença d'aquell que no s'immuta, però ho vivia intensament i més d'una vegada l'havíem advertit que no podia agafar-s'ho a la tremenda. 

Avui tots plorem la mort d'en Jordi Canal. Seran molts els mataronins que sentiran la seva mort, perquè ha participat en moltíssimes entitats, sobretot culturals, de Mataró. En Jordi mai passava desapercebut tant si es tractava de fer gresca com d'enfrontar-se amb els problemes que es presentaven. 

La mort d'en Jordi em recorda la mort de la Pilar, la meva companya de feina a qui encara enyoro i ploro la seva mort. És molt dur, per nosaltres i sobretot per la seva família, que han perdut un gran pare i un gran marit.

Qui creu encara en la Justícia?

Aquesta pregunta me la faig sovint i no sé com respondre-me-la. Encara hi ha algú que hi cregui? què entenem per justícia? tothom és igual davant d'ella? això ens ho va recordar el rei no fa molt, però se'ns escapava el riure per sota el nas. Riem per no plorar, perquè és massa greu com per fer-hi broma.

Encara tinc present la notícia del judici a l'estudiant de piano de Puigcerdà, de qui vaig parlar en aquest bloc, que llegeixo la sentència del judici als implicats en l'enfonsament del Prestige, que va empastifar la costa del nord. Tot i el desastre ecològic, ningú se n'haurà responsabilitat, i ningú en pagarà ni cinc.

A Espanya els judicis triguen deu o més anys abans no hi ha sentència i això fa que quan és l'hora ja gairebé no recordem la magnitud dels problemes ocasionats. Ara es parla molt de les preferents, del cas Gürtel, de Nóos... moltes persones, durant anys, passaran pels despatxos dels jutges, però... creieu que algú en pagarà els plats trencats? sí, les víctimes en paguen els plats trencats, però als botxins no els passa res.

Serà per culpa del sistema judicial vigent que és lent i feixuc, o del legislatiu que no actualitza correctament les lleis, o els protagonistes d'un i altre poders, que no són bons professionals, o el Fiscal de l'Estat... jo no tinc prou coneixements al respecte, però és evident que alguna cosa falla. Entretant continuarem patint injustícies. No hi trobarem el sentit comú, ni el just equilibri de les sentències dictades, i posarem en dubte la Justícia.

Tot això s'agreuja en aquests moments, per l'obsessió de l'actual ministre de Justícia d'impregnar d'ideologia les lleis que modifica, amb el suport de la majoria absoluta del Congrés de Diputats i Senat. I el pitjor de tot és que l'alternativa és tan o més dolenta, si més no això ha quedat demostrat en  les darreres legislatures. La dreta decideix quan governa i també quan està a l'oposició. A Espanya l'esquerra va diluir-se fa molt temps.