De què està disposat a parlar Rajoy?

Des de la presa de possessió del nou president dels Estats Units, i fins i tot abans, no hi ha dia que no tinguem tema per opinar. He de fer un esforç per canviar de subjecte malgrat hi ha notícies que són prou interessants i curioses, sense necessitat d'entrar a valorar-ne la bondat ni les conseqüències que poden comportar cadascuna de les decisions del senyor Donald Trump.

Però a casa nostra tampoc no quedem curts, i dic casa nostra fent-ho extensiu a l'Estat que ens estima tant. Si no és per comentaris despectius contra els catalans, o pífies del president espanyol, o decisions judicials contra el nostre govern o el Parlament català, sempre succeeix algun o altre fet que és prou significant per parlar-ne.

A mesura que es refreda l'impacte de l'estada del nostre president a Brussel·les, van sorgint nous temes que el substitueixen amb l'acompanyament de les crítiques més o menys despectives cap a comentaris o decisions de càrrecs electes catalans, això sí, del bàndol sobiranista, perquè els unionistes tenen la butlla pagada.

Avui Rajoy ha dit que descartava qualsevol plantejament d'establir un pacte fiscal per a Catalunya perquè això provocaria "problemes descomunals" a l'Estat. Què ha volgut dir amb això? Tampoc està disposat a parlar d'una modificació de l'Estatut de Catalunya. Doncs on és la voluntat de diàleg? De què vol parlar amb Catalunya? D'inversions!

D'inversions sí que en vol parlar, però el problema és que els catalans estem escarmentats. Fa massa anys que ens prometen inversions miserables i ni aquestes s'acaben realitzant. Què ens pot prometre que ens puguem sentir còmodes dins d'Espanya? El corredor del Mediterrani? L'accés al port? De què i com ens vol convèncer?

Continuo pensant que els catalans que defensen Rajoy ho deuen tenir molt clar o bé en treuen suficient rèdit, però a mi se'm fa molt difícil trobar-hi sentit i un mínim de confiança en què tot pot millorar. Els defensors del referèndum pactat encara piulen? Ho creuen de veritat o bé ens estant enganyant? Tinc molts amics federalistes, però... tan ingenus són? Probablement pensen en el futur de Catalunya, quan ni ells ni jo existirem, el futur dels seus néts o besnéts. I malgrat tot els considero optimistes.

Primera festa de Sant Jaume sense el pare

Avui és la primera diada de Sant Jaume sense el pare. Malgrat que a Catalunya ja fa molts anys que va deixar de celebrar la festa, el pare la tenia molt present i a casa es va convertir en un costum anar a passar uns dies a Andorra. Allà era jornada festiva. En les primeres ocasions també hi vàrem anar la Beth i jo. Encara recordo la vegada que esperant l'inici de la missa, en una església d'Andorra, ens vàrem adonar que també hi eren els meus oncles, la tieta Maria i el tiet Joan. El vespre abans ens havien vingut a desitjar una bona estada a Andorra i a felicitar el pare.

Recordar moments viscuts per la família t'adones de la importància que té cada cosa que fas. No hi ha res que no mereixi un record i és bo que aquests siguin positius, encara que puguin semblar insignificants.Bes

Tot i que el temps passa molt de pressa, noranta-cinc anys donen per a molt. Per haver viscut una guerra i la postguerra, haver format una família fent-la créixer del no-res, i oferint-li futur. Després de treballar molt, des de gairebé una criatura, i poder veure néixer i créixer les seves netes i néts, i fins i tot un besnét.

Sovint ens oblidem de viure, de ser conscients que som vius, que teixim una xarxa amb els amics, familiars i veïns, que tard o d'hora ens acull quan les forces flaquegen. En una data especial, recordar el pare és una manera d'agrair-li el que va fer per nosaltres, potser no sempre amb encert, però sí amb estimació i ganes de fer-ho el millor possible. Felicitats pare!

A reveure pare

El pare s’ha anat apagant, perdent les seves forces després de 95 anys. Aquests darrers dies ens miràvem, el mirava i intentava entendre què estaria pensant. Tenia la mirada fixa com si es preguntés què estava esperant.

De mica en mica havia anat reduint el seu cercle d’interessos, d’il·lusions, de ganes de viure. Estimava amb bogeria l’Elisabeth, de qui s’ha hagut de refiar durant tant temps, i també la visita diària d’en Guerau, quan encara el podia mig sostenir sobre la falda. Es miraven.

La sotragada del pare, després que la mare ens deixés farà ja tretze anys, va ser perdre la vista. Es resistia a no fer res per tal de recuperar-la. No volia quedar-se a les fosques. Se’n lamentava i és comprensible. Confiava que hi hauria una solució, i quan el retrobava sempre em repetia el mateix: "el problema és que no hi veig".

Aquests darrers dies li he demanat que m’expliqués què pensava, per què no ens parlava i mantenia fixa la mirada. Vaig decidir atacar amb un altre sentit: el tacte. L’acariciava, insistia a fregar-li les orelles, i li agafava la mà. No aconseguia cap resposta. O sí! Amb el seu silenci i manca d’expressivitat, semblava voler dir-me que s’acomiadava de nosaltres. Que es trobava pendent que Déu se l’endugués d’aquest món per retrobar-se amb la mare, la seva mare de qui tant ens va parlar, i de la nostra mare, l’Assumpció.

El pare ha estimat i ha tingut una fe absoluta en Déu. No sempre hem coincidit en les formes. Hi ha hagut moments i situacions delicades que hem passat com hem pogut. En el fons, però, hi havia estimació i temor de Déu.

Avui li diem adéu i gràcies. No ho ha tingut fàcil, però ho ha donat tot, a casa, però també a fora, a les germanes de les Sacramentàries, a l'Hospitalitat de Lourdes, i això és el que més podem agrair-li al pare.

Pare, dóna-li molts records a la mare. Diga-li que hi pensem molt sovint, i que ara pensarem en tots dos, que de ben segur estareu pendents de tot el que anirem fent, aquí baix, amb els nostres fills i el seu besnét Guerau.

Ja en són 95!

Amb un dia d'antelació, aprofitant que avui és festa, hem celebrat els 95 anys del pare. Hi érem tots, fills, néts i besnét. El pare s'ha fet gran i diríem que no és home de moltes paraules. Intento entrar a la seva ment i conèixer què pensa i com veu el que l'envolta.

Viure la vellesa d'un familiar proper, a qui li coneixes el passat, perquè l'has compartit, t'ajuda a entendre que, tot i que a la vida hi som avui i demà no ho sabem, sí que ens ensenya a aprofitar el present i totes les oportunitats que et brinda, sense menystenir el futur, però essent conscient que no saps com hi arribaràs.

La nostra societat s'ha dedicat a ensenyar-nos com fer créixer els fills, però poc a com conviure i ajudar els pares, que cada vegada arriben a edats més avançades. La ciència evoluciona i permet que l'esperança de vida augmenti, però ens falta aprendre com allargar la nostra vida amb dignitat i capacitat cognitiva.

Demà farà 95 anys que en un poblet molt petit que s'ha convertit en un barri de Vic, La Guixa, naixia el petit de molts germans, que haurà passat una guerra, i la postguerra, una dictadura i una transició política. Que haurà votat per un futur millor, que malauradament no en podrà gaudir gaire, si és que no es torça tot. 

Una vida durant la qual s'ha inventat la televisió, s'ha anat a la lluna i no només ens telefonem, sinó que ens enviem imatges de manera instantània d'una part a l'altra del món. Una vida treballant per pujar una família i donar-li tot allò que ell no ha tingut mai. Un amor de molts anys que va perdre ara en farà 13, i que la fe l'ha ajudat a creure que podrà retrobar ben aviat.

El premi és la família que l'estima. Segur que n'és conscient i que ho agraeix, encara que ens costi d'entendre'l. Felicitats pare!