1.700 milions que s'estalvien

L'altre dia definia d'esperpèntic el cap de l'oposició del Parlament català, el del govern alternatiu i exministre Salvador Illa. Avui, però hi hauria d'afegir alguns quants més, i em refereixo a tots aquells que estan implicats en les negociacions per a l'ampliació de l'aeroport de Barcelona.

Al govern socialista espanyol, que acostuma a no complir mai les promeses ni els pactes, li han posat com anell al dit. No li podien posar més fàcil des del govern de la Generalitat, i tots plegats fan pena, però els perjudicats som sempre els mateixos.

Tenim un govern, el català, que cada vegada és més llastimós. Sigui per les picabaralles entre els dos socis de govern o per la incapacitat dels seus membres, el cas és que cada vegada anem a pitjor, i això ho aprofita el govern espanyol. A Madrid tenien un problema pel conflicte originat entre els dos socis de govern, PSOE i Podemos, però des de Catalunya ja els hi hem resolt. La ministra, catalana, ha tingut l'amabilitat de comunicar-nos que degut a les discrepàncies del govern català, deixarien d'invertir els 1.700 milions d'euros promesos.

De fet, estem molt acostumats que ens prometin diners que no acaben arribant. Aquest costum fa que ja tothom s'hi atreveixi. Ja no es tracta tant de valorar si calia o no l'ampliació de l'aeroport, si els danys ecològics eren tan grans, i si Europa hauria permès el projecte. Es tracta de deixar de rebre diners que es podrien dirigir a altres llocs, com per exemple a invertir en Rodalies, un desastre endèmic que amb aquest pas no solucionarem mai.

Tenim un govern que ni fa ni deixa fer. Uns socis de govern barallats que només pensen en ells, i es deixen enredar per qualsevol govern espanyol, sigui del color que sigui, i els socis del partit de torn, en aquest cas el PSC, no fan res per Catalunya, sempre prioritzen el partit, i s'ha d'entendre, els interessos personals per anar escalant posicions i beneficis. 

El fracàs de Primàries, també a Arenys

Jo em pensava que després de l'estrepitós fracàs de Primàries Arenys en aquestes darreres eleccions municipals els hauria fet veure que un projecte agafat amb pinces no podia tenir èxit i que ho deixarien córrer. Llegeixo al web de Ràdio Arenys que pensen tornar-hi d'aquí a quatre anys. No ho entenc, ni gairebé no m'ho crec.

La idea de Primàries, a nivell de Catalunya, podia tenir sentit si es configurava una llista única de tots els independentistes, i els partits que se'n consideren acceptessin no presentar-se amb les seves sigles. Una vegada comprovat que això no passaria, sinó que ERC, CUP i JxCat es presentaven, el projecte Primàries ja va fracassar, i se'ls recomanava que no ho tiressin endavant. Malgrat tot ho varen fer en alguns municipis, entre ells Arenys de Mar, i el resultat ha estat decebedor.

Havent passat i suposo que havent-ho valorat, la decisió més lògica seria de tancar la barraqueta i pensar en altres històries, però no!

A Arenys de Mar amb prou feines varen trobar candidats per formar les llistes. Varen anar prorrogant el termini per presentar-se voluntaris al projecte, i amb molta insistència per part dels quatre promotors varen configurar la llista. El resultat va ser llastimós, ja que va ser la llista menys votada, amb 261 vots, el 3,40% dels vots vàlids. 

No s'hi val a dir que no es varen explicar bé. Molts els hi dèiem que ho deixessin córrer, però no en varen fer cas. Ara diuen que continuaran treballant... Quatre anys són molts anys per treballar sense un projecte clar. Passaran moltes coses i potser sí que l'any 2023 hi haurà una sola llista independentista, o potser ja ho serem d'independents, o... Qui ho sap! Ara el que interessa és que el dia 15 es constitueixi el nou Consistori, amb l'alcalde o alcaldessa que aconsegueixi més vots i que es posin a treballar, que a Arenys hi ha molta feina a fer!

Llanos de Luna va fent amics

La nostra delegada del govern espanyol, la senyora Llanos de Luna, cada dia té més feina. Jo em pensava que els delegats del govern eren unes persones amb càrrec honorífic i que simplement cobraven per fer veure als governs autònoms, que l'autonomia era relativa. 

Quan el delegat del govern era l'exalcalde Joan Rangel, no li vaig observar cap actuació contrària als nostres interessos. Suposo que això té a veure amb la persona, els seus caps i les circumstàncies. En aquests moments en que Rajoy i tot el seu govern ha perdut els papers, és força lògic que la seva delegada a Catalunya segueixi els mateixos passos. Això, al marge de la seva capacitat per ocupar un càrrec públic, encara que si el senyor Jorge Fernández pot ser ministre, qualsevol altre pot ocupar el càrrec de delegada del govern.

Avui he llegit el llistat de plets que té començats i la seva dèria per inhabilitat els alcaldes catalans. És la millor manera per fer-se simpàtica, ella i el seu partit, i la millor manera per fer créixer el nombre de persones que n'estem fins als... de continuar tenint-los per sobre governant. La senyora Llanos de Luna podrà continuar amb un càrrec públic, encara que siguem independents, però molt em temo que o canvia de partit polític o ho tindrà molt difícil, perquè qui no estima la seva terra, poc pot esperar dels seus beneficis.

Perdoneu que una vegada més dediqui un post a aquest personatge, tan penós com el ministre d'interior de les cases, tal com anomenava Antoni Bassas al senyor Jorge Fernández. La vida, però, no sempre ens dóna a escollir, i ara, en aquests moments, aquests personatges són els que creen opinió, una opinió llastimosa, però real. Segur que arribaran millors temps, en què ningú no se'n recordarà d'aquests polítics que ens han fet perdre tant el temps i els diners.

Senyor Jorge Fernández, quina pena de ministre!

No només és incompetent, ruc, indecís i avorrit, sinó que a més és llastimós. Ja no es tracta de criticar-li la seva visió política, sinó la pena que fa quan pretén criticar l'anhel sobiranista amb uns arguments tan ridículs. Segur que es pensa que així la gent tirarà enrere, però està ben equivocat, perquè el que provoca són més ganes de marxar d'aquesta Espanya de ministres patètics que només hi són per amistat i no pas per mèrits.

A la meva família sempre hem pensat políticament de manera diferent, i mai hem deixar de sopar plegats, perquè hi ha una cosa que s'anomena respecte, que predomina a casa, i ningú està per sobre de ningú quant a pensaments, ideologia i preferències.

La teoria del ministre, si és que podem parlar d'alguna teoria, és que amagant el cap sota l'ala, sent submís i creient a tot el que dicta el poderós, ens fa viure més units, encara que això suposi renunciar als nostres drets com a persones lliures i sobiranes.

De fet jo el podria entendre si estigués d'acord amb ell en que en temps d'en Franco, el dictador, es vivia més bé perquè hi havia un pensament únic. El problema és que només podien pensar uns quants, els que tenien el poder, i la seva unanimitat els salvava. Tot això demostra el seu poc sentit democràtic i les seves arrels franquistes, conreades dins d'un partit polític, el PP, que passarà a la història com el partit que va imposar la involució democràtica i social a l'Espanya del segle XXI.