Avui hem estat parlant amb una parella amb qui hem coincidit sopant. Ell és professor de matemàtiques d’institut, i ella llevadora. L’especialitat de llevadora s’obté després d’acabar la infermeria, i el primer que se m’ha acudit dir-li quan m’he assabentat de quin era el seu ofici ha estat: sensibilitat.
La seva resposta m’ha semblat interessant. No em sabia dir si era la sensibilitat la que l’havia portat a escollir aquesta feina, o bé el seu desenvolupament li comportava molta sensibilitat. Fos el que fos, sense vocació no es podria fer amb ganes i il·lusió.
La vocació és molt important i una de les tasques dels pares i mares hauria de ser desenvolupar les vocacions dels fills. No saber què estudiar o a què dedicar-se no ens prepara per a ser bons professionals, que no vol dir que la vocació no pugui arribar tard, però que arribi.
La sensibilitat ens ajudarà en segons quines professions. Probablement ens ajudarà en totes les que tinguin a veure amb el tracte humà, però al marge de la nostra professió, la sensibilitat la necessitem sempre per relacionar-nos amb els altres. Si el món està farcit de problemes i hi ha guerres, és en part per manca de sensibilitat.
La sensibilitat no ho resol tot, però si tots plegats cultivéssim la nostra sensibilitat el món seria totalment diferent i viuríem en pau i més felicitat. Que no ens faci vergonya passar per persona sensible. No és cap signe de debilitat ni flaquesa. La sensibilitat ens pot portar molt lluny, i afavorir el nostre entorn.
