La dansa d'Arenys a la capital

Dins dels actes de la Mare de Déu de la Mercè, la festa major de Barcelona, avui ha tingut lloc la ballada de la dansa d'Arenys. El matí davant de la catedral i a la tarda a la plaça de Sant Jaume, dos punts emblemàtics de la capital i que dona més relleu a l'efemèride. 

No cal dir que els arenyencs, que ens estimem la vila, les seves tradicions i la cultura en general, ens sentim molt orgullosos, perquè no deixa de ser un reconeixement explícit de tot el que representa per a nosaltres aquesta dansa. I per als dansaires, un premi al seu treball i constància per donar a conèixer un tret cultural de la vila d'Arenys.

No hi hem assistit, però hem tingut informació puntual i exhaustiva de com s'han anat desenvolupant els dos actes, les dues ballades, amb imatges que deixen constància d'un fet que no és habitual. Hem d'agrair als responsables de cultura de la ciutat de Barcelona haver tingut la pensada, i a totes les persones que ho han fet possible. Segur que aquesta data quedarà a la memòria de molts arenyencs, i sobretot de tots els dansaires que hi han participat.

El treball diari i constant

Aquests dies que ens arriben notícies de Singapur, amb uns resultats brillants de nedadores catalanes, conviden a reflexionar sobre la feina de formiga que no sempre es veu, i que només te n'assabentes quan sorgeix l'èxit. Llavors tot esclata, i en tenim notícia, i ens n'alegrem, però no podem deixar de pensar en totes aquelles persones que no aconsegueixen ser les primeres, però no per això se'ls ha de restar mèrits.

Parlant d'esport, ens adonem que no totes les disciplines tenen el mateix ressò. Quan hi ha molts diners al darrere, les notícies són a primera pàgina dels diaris, encara que només sigui per comentar el menú del dinar de la concentració. És evident que un esport que mogui milers d'aficionats, sempre resultarà més atractiu als espònsors, i de retruc els diaris se'n faran més ressò, però hauríem de tenir l'encert de dedicar temps a aquells esportistes que treballen sense parar per aconseguir èxits que no tenen la mateixa repercussió entre la gent.

Em direu que m'embolico, però sempre he pensat que la gent que té una afició, que pot arribar a ser professió, i que treballa en silenci per millorar el seu rendiment i resultats, són persones que sumen. Que no provoquen aldarulls. Que no critiquen per criticar, ni es fan veure per ridiculeses. Si saps alguna cosa d'ells és per la feina constant, el seu esforç diari per assolir una meta.

A Arenys tenim la Marta Mitjans que va de rècord en rècord, i sense conèixer-la personalment, t'hi sents vinculat i orgullós de ser convilatà. I això és pels èxits aconseguits? Segur que sense ells no en tindríem notícies, però és d'admirar la seva preparació, la seva dedicació, sense la qual no aconseguiria pujar al pòdium. 

A totes aquestes persones que treballen amb constància i perseverança, tant si aconsegueixen l'èxit, com simplement la satisfacció personal de superació, cal felicitar-les i desitjar-los la felicitat en allò que els omple i que dediquen tantes hores del dia.

Exercir de català no és fàcil!

Avui ho he experimentat. Una vegada més. Haig de dir que tothom ha estat molt amable i que algú, des de fora, podia pensar que l’impertinent era jo. Si vols defensar el teu dret a expressar-te en la teva llengua sempre t’has d’enfrontar amb mil obstacles. No és estrany que moltes persones cedeixin i es passin al castellà. No és el meu cas.

Necessitava contactar amb una empresa de serveis, que en soc client. Tot i que l'app que tinc d'ells et permet utilitzar el català, quan t'hi poses en contacte no és tan fàcil que t'entenguin. Si, com és el meu cas, no canvies de llengua, la comunicació es complica i necessites més temps. Val la pena? Sí!

He començat escrivint en un xat de l'empresa, però el meu interlocutor s'ha excusat. No m'entenia. M'ha demanat que li confirmés el meu número de telèfon i m'ha comentat que en pocs minuts es posarien en contacte amb mi. Ha trigat una mica, però al cap d'una estona una noia, molt amable, m'ha trucat per dir-me que em transferia a un seu company, que m'atendria en català. 

Crec que aquesta és la manera d'actuar. Amb amabilitat i empatia, però sense claudicar. Sense passar-se al castellà, perquè si no defensem la nostra llengua nosaltres, està vist i comprovat que els altres no ho faran. Alguns per odi i ganes de perjudicar-nos. D'altres, per ignorància o poca voluntat.

Aquesta empresa, que té un abast internacional, instal·la unes plaques informatives a les façanes dels seus clients. N'he vist a Suècia, en suec. També a Alemanya, en alemany. I al nostre país acostumen a ser totes en castellà. A casa nostra, però, no! A casa la tenim en català, perquè en tenen disponibles, però l'has de demanar expressament. Malauradament, he pogut comprovar que la majoria, per no dir totes les plaques que he vist, són en castellà. Per què no demanem que les volem en català? Varen trigar uns dies més del compte, però ens les varen proporcionar.

Aquesta constància i insistència és l'única manera d'aconseguir que el català sigui present al nostre país. Cal tenir-ne consciència i no defallir. Ens constarà un mica, i potser algú ens dirà talibans, però hi tenim tot el dret. No us desanimeu. És molt el que podem aconseguir!

Orgullosos dels èxits de la Marta

No tinc el goig de conèixer personalment la Marta Mitjans, atleta arenyenca que no para d'aconseguir medalles, reconeixements i títols, el darrer és el rècord d'Espanya dels 800 metres, categoria sub-20, però m'apunto al grup de vilatans que ens sentim orgullosos que una arenyenca assoleixi tants d'èxits. El sentiment de pertinença de grup és bo, i per això hauríem de cuidar-ho una mica i entre tots aconseguir que el nostre treball individual, però també el col·lectiu, obtingui bons resultats.

La Marta, però, no obté l'èxit per casualitat. No li ve regalat, sinó que requereix el treball constant, diari, per anar guanyant terreny i superant-se. L'esforç del dia a dia, en silenci, sense que ningú se n'assabenti. Després podem llegir les notícies que ens parlen dels seus triomfs, però abans hi ha la feina metòdica, rigorosa i constant.

S'ha de felicitar la Marta, no només per quedar primera en les seves competicions, sinó per aquesta dedicació i sacrifici diari, en una cosa que li ve de gust, però que està plena de dificultats, també d'entrebancs, i que només amb insistència i esperit de superació ho pot afrontar.

L'exemple de la Marta ens hauria de servir a tots per afrontar el dia a dia amb la satisfacció de saber que ho donem tot per aconseguir les nostres fites. No sempre assolirem l'èxit, ni el reconeixement dels altres, però sí el nostre propi reconeixement, que és prou important. Perquè estic segur que la Marta agraeix les paraules i consideracions que rep de la resta de persones, però gaudeix de la seva pròpia satisfacció en veure que el seu treball, les seves hores d'entrenament i renúncies fan possible l'assoliment de l'èxit.  

Enhorabona, Marta. Gràcies per la teva il·lusió, esforç i tenacitat. Gràcies per portar el nom d'Arenys arreu on participes.

Disposats a ajudar on faci falta

Aquests dies de convivència amb el coronavirus s'ha posat de manifest una evidència que sovint tenim mig oblidada, com és la franja d'edat d'una part del voluntariat, el més constant i organitzat. Em refereixo al voluntariat de Creu Roja i Càritas, sobretot aquest darrer. Es tracta normalment de gent gran, que en moments d'epidèmia com l'actual, són població de risc, amb el que això significa a l'hora d'aportar la seva participació.També hem comprovat la reacció d'una bona part de la població, que només ha faltat dir que es necessitaven persones voluntàries, que han corregut a apuntar-se. Això corrobora l'opinió que jo tinc que en el fons les persones són bones i solidàries.

Els dos fets es complementen i fan possible que les necessitats en temps de crisi com l'actual, es puguin satisfer entre uns i altres. Això diu molt de la societat que vivim, una societat que titllem d'individualista, però que quan fa falta tothom es posa les piles per ajudar.

Arran d'aquesta experiència, convindria reflexionar com podem fer possible que el club de voluntaris baixi el llistó de la mitjana d'edat. Com aconseguim que Càritas i Creu Roja, per posar dos exemples, disposin de voluntaris més joves, sense renunciar als actuals, però afegint-los per facilitar les coses en situacions com l'actual. 

Tinc la creença, i crec que en aquest cas també és compleix, que les persones reaccionem davant les circumstàncies puntuals, que som capaços de crear moltes coses, però ens falta la constància, saber mantenir-les. Sense ganes de menystenir el voluntariat del moment, sí que considero important aquest esforç afegit, perquè de ben segur que hi ha sempre necessitats encara que no cridin tan l'atenció ni siguin tan emergents com l'actual.

Participació i Reacció

Davant d'emergències com l'actual et trobes amb diferents reaccions, algunes d'elles ben sorprenents i que t'emprenyen, però moltes d'altres d'admirar i que et demostren que la societat no està tan malament com a vegades pensem. Malgrat tot, siguin bones i no tan bones, sempre arribo a la conclusió que la nostra societat és una societat reactiva, i no pas participativa, i això es demostra en situacions com l'actual.

Participar no hauria de ser exclusivitat de situacions com les d'aquests dies, perquè el més difícil de la participació és la constància, el sacrifici o esperit de servei continuat. Reaccionar és un acte espontani, molt lloable quan és col·laboratiu, però que viu de l'excepcionalitat del moment, i té una durada efímera.

No vull amb això treure importància a les mostres de solidaritat i ganes d'ajudar de moltes persones, però sí que és important tenir-ho en compte, perquè d'aquesta manera podrem valorar més la participació, que avui no passa pels millors moments.

Al marge d'aquesta diferenciació, permeteu-me que opini que en el fons la gent és bona, i que només quatre desgraciats, que malauradament són els que es fan notar més, reaccionen de manera frívola i contravenint totes les mesures preses per resoldre la crisi. Aquests dies, hi ha moltes persones que s'han ofert a ajudar les persones més vulnerables, i encara que potser no tenen la formació adient, és d'agrair la seva predisposició. Hem de treballar amb aquests voluntaris per aconseguir una societat més justa, contrarestant les desigualtats o les mancances que el dia a dia ens deparen.

El Casal inicia una nova temporada de cinema

Aquest cap de setmana el cinema del Casal inicia la temporada de tardor amb una pel·lícula analògica, però anuncia incorporarà el format digital d'acord amb la nova normativa de les sales d'exhibició cinematogràfica. Aquesta és una molt bona notícia per a tots els arenyencs, que aconseguim mantenir una alternativa al multicines, al costat de casa.

No puc parlar en primera persona perquè no sóc un consumidor de pel·lícules, però això no treu que no m'alegri de la notícia i convidi tots els cinèfils a gaudir d'aquesta oportunitat i donar suport a la iniciativa dels seus promotors a qui felicitem per la seva entrega i servei a la població.

Si analitzem totes aquelles activitats que es porten a terme gràcies al voluntariat, ens adonaríem que el cinema del Casal ocupa un lloc preferent de reconeixement i gratitud. Mai no podrem agrair suficientment la seva tasca i és bo pensar-hi perquè, sovint, quan les coses funcionen actuem com si tot funcionés sol, i no es adonem que al darrere hi ha esforç, constància i servei. Gràcies amic Pallàs per la teva dedicació durant tants anys.

Pel govern del PP tot l'any és Carnaval

Diuen que per Carnaval tot s'hi val, i sembla ser que el govern espanyol, ara del PP i abans del PSOE, es varen creure que a Espanya sempre era Carnaval. Sortosament, i a diferència del temps del dictador, ara Europa opina i fins i tot, en alguns casos, dictamina, en contra de decisions governamentals que els ciutadans hem hagut de suportar per indefensió. Oblideu-vos de la figura del Defensor del Pueblo, perquè sempre ha actuat a favor del govern de torn.

Darrerament les pàgines dels diaris només fan que donar notícies de lleis i acords presos pels governs espanyols que són declarats il·legals o contraris al dret de les persones. Fins i tot institucions jurídiques espanyoles, que mai podrem pensar que tinguin cap tipus de biaix esquerranós, també posen en dubte la constitucionalitat de lleis aprovades gràcies a la majoria absoluta del PP, un partit polític que, com ja he dit en altres ocasions, es pensa que té legitimitat per fer tot allò que li plagui, sense límit ni control.

Les reformes de les lleis de l'avortament, la seguretat ciutadana i la d'educació; l'eliminació de la justícia universal, la imposició de les taxes judicials i l'impost sanitari sobre els hidrocarburs, per posar uns exemples, han posat en evidència que el govern espanyol legisla limitant drets i no pas defensant-nos, però a més ho fa malament. Quins recursos tenim per suportar tanta pressió i despotisme?

És molt trist haver de pensar que amb Aznar es funcionava millor. El govern de Rajoy ha aconseguit fer-lo bo i enyorar vells temps. L'única esperança que tenim són els efectes de la gota malaia, i per això la nostra insistència i constància exigint democràcia real i no despotisme que ni tan sols és il·lustrat.

No cal que tot s’enfonsi

Mig llegint el diari i mirant els darrers minuts del partit del Barça, m'ha cridat l'atenció les declaracions de l'exconseller Carretero en què afirma que el millor que li pot passar a Catalunya és la majoria absoluta del PP el 20N. És allò de com pitjor estiguem, millor en sortirem. Jo no hi crec.

Al marge d'acceptar o no que una majoria absoluta del PP és un resultat negatiu per Catalunya, em sembla que Carretero s'equivoca, i només cal que miri enrere. Precisament els catalans, en política, som incapaços de treballar solidàriament, i si pinten bastos, ja ens podem preparar.

Els èxits s'assoleixen treballant amb constància i responsabilitat. Esperar que els altres et solucionin els problemes (en el cas de Carretero, portant-te la contrària fins a l'extrem), a la llarga no acaba funcionant. És per això que en aquest blog m'he fet pesat repetint mil vegades que només ens en sortirem si anem tots plegats, si sabem implicar els altres en el projecte comú, en lloc de distanciar-nos-en. 

Carretero, que va marxar d'ERC, ara els demana anar junts amb un mateix objectiu: la independència. En això no s'equivoca, però els haurà de demostrar que sap escoltar i que no se'n va a la primera de canvi. Treballa en grup demana paciència, humilitat i saber escoltar.