Sense pressupost

Hem llegit que, si no hi ha cap canvi de darrera hora, ni Ripoll, ni Barcelona, ni la Generalitat podran aprovar el pressupost per aquest 2025 i hauran de prorrogar l'anterior. Sabem que bona part de l'èxit d'un govern és l'execució del pressupost anual, i el primer que ha d'aconseguir és que el ple l'aprovi. Disposar de majoria absoluta, com és el cas de l'Ajuntament d'Arenys de Mar, és bàsic per no haver de patir. Quan el partit en el govern no disposa d'aquesta majoria i es veu obligat a negociar-ho, no sempre ho aconsegueix. Sovint són més aviat motivacions partidistes i de força, les que ho impedeixen.

En el cas de Ripoll, des que va aconseguir el govern el partit d'extrema dreta, liderat per la Sílvia Orriols, la seva presència als mitjans de comunicació ha estat constant. El famós cordó sanitari, que ja he comentat més d'una vegada que no és una bona pràctica, no s'ha pogut implantar, perquè els grups de l'oposició no s'han posat d'acord en donar l'alcaldia a algú altre. Ara, amb la qüestió de confiança que es planteja com a eina per aprovar el pressupost, es veurà si han madurat, o bé l'extrema dreta continua a l'alcaldia de la població.

A Barcelona no hi ha hagut entesa entre el PSC i els seus aliats ERC i Comuns, com si ja estiguessin preparant l'estratègia per a les eleccions de 2027. Falten dos anys, però els partits polítics acostumen a treballar molt anticipadament. Alguns, fins i tot, ja s'hi posen l'endemà de les eleccions, a quatre anys vista.

I a la Generalitat, ERC, amb el nou president, ha dit que no vol fer-li faci la vida a Salvador Illa, encara que s'avingui a posar en marxa totes aquelles actuacions que entraven dins d'un possible pacte. Potser també ja estan escalfant motors per a quan toqui.

L'estratègia dels partits polítics a l'hora de negociar i aprovar els pressupostos no s'entén des de la ciutadania i és, al meu entendre, un motiu més de la desafecció i la desconfiança creixent vers els polítics de torn. Seria bo que els polítics prioritzessin l'anar bé de la majoria i deixar una mica de banda les seves dèries. Entenc que la ideologia té un pes, però a vegades, si rasques un mica, t'adones que hi ha més motius partidistes que no pas ideològics. És una assignatura pendent que caldria aconseguir un assoliment satisfactori.

Serenitat

Avui llegia al diari els comentaris dels diferents partits polítics sobre el discurs de Nadal del rei Felip VI. Un discurs que, com cada any, no vaig escoltar, bàsicament perquè no m'interessa gens el que pugui dir aquest senyor, que s'ha desacreditat ell sol, al marge de ser un personatge que ningú no ha escollit. És l'hereu del rei que ens va imposar el dictador Franco. Un rei, per cert, que va fer i desfer només buscant el seu interès personal i familiar. Un rei, l'emèrit, que no hem pogut jutjar perquè no ens deixen. Ell pot ser corrupte i no passa res. Aquest és el model de democràcia que tenim.

I com que no m'interessa què diu el rei, no l'escolto. Una altra cosa és llegir els comentaris dels dirigents polítics. Com sempre, els partits majoritaris li fan la pilota. Saben que la majoria d'espanyols estan amb el rei. I ara, després del discurs del 3 d'octubre de 2017, contra els catalans, encara li tenen més estima i devoció. 

Segons llegeixo, el rei va demanar serenor. Que els partits polítics es comportessin de manera serena, sense tantes picabaralles. Som molts els que demanem als partits polítics que es comportin. El problema és que allò que critiquen dels altres s'ho haurien de fer mirar. De corruptes n'hi ha tots els partits polítics, i la manera més fàcil de dissimular els propis delictes és acusant els altres, del mateix. El PP, amb l'ajuda del Poder judicial i de la premsa espanyola, ara està abocat contra el PSOE, el president del govern i senyora, i tot allò que no poden controlar a través de les urnes. 

Però el rei, si fos honest, hauria de callar i demanar perdó per tot el que el seu progenitor va fer i que l'ha beneficiat. Junts ha demanat una qüestió de confiança al president del govern espanyol. Seria interessant que el rei s'hi sotmetés. No dubto que la guanyaria, ja que hi ha molts monàrquics a l'Espanya profunda, i també a casa nostra, però seria tot un detall. 

O, si no, que faci una cosa encara millor. Que renunciï a la inviolabilitat com a cap de l'Estat. Perquè una cosa és la responsabilitat per l'exercici del càrrec i una altra molt diferent és la responsabilitat dels actes de corrupció i enriquiment personal, que ell, com a fill obedient, ha de tenir molt present.

Mals moments per a Europa

La feblesa dels governs francès i alemany no és una bona notícia per a Europa que necessita enfortir-se davant dels molts reptes que té, el primer, probablement, el retorn de Trump a la presidència dels EUA. Si França, amb un president tocat pels problemes que té per assegurar un govern consistent i al seu gust, i Alemanya, que el seu canceller acaba de perdre una qüestió de confiança, i s'encaminen a unes eleccions avançades, ambdós trontollen, es fa difícil pensar que la Unió Europea pugui resistir tanta pressió externa, però també interna.

Amb uns quants estats de la Unió on l'extrema dreta juga un paper important, o està en vies d'aconseguir-ho, sembla com si l'home fort en aquests moments sigui el president del govern espanyol, tot i els pals a la roda que li posen des del PP i la judicatura. És per tot això que no veig possible que la necessària revitalització de la Unió Europea pugui venir ara.

Caldrà veure què diuen els nous càrrecs polítics que han iniciat el seu mandat ara fa pocs dies. Probablement haurien preferit sorgir en altres temps, quan hi havia més tranquil·litat i no calia prendre grans decisions. El dubte que tenim sempre és si aquests dirigents són els més adequats per donar l'empenta econòmica, però també política que Europa necessita. Els tics que porten no ens acaben de convèncer.

No és el millor temps per a la Unió, i probablement ara només podem aspirar a no empitjorar, passant de puntetes pels canvis que s'han de succeir, amb una guerra enquistada a Ucraïna, la insistència d'Israel de castigar els palestins de Gaza, i l'arribada d'un president nord-americà que no ens estima ni ens tindrà cap consideració.

Potser caldrà, doncs, hivernar, i esperar la primavera per veure com continua tot i intentar fer alguna cosa de profit. A casa van mal dades, però a Europa no està la cosa gaire millor.

Guerra als diacrítics!

L'endemà del 'cop d'estat' al PSOE i de la superació de la qüestió de confiança del president de la Generalitat, una de les notícies que han tingut més ressò ha estat la presentació, per part de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), de la revisió de l'ortografia catalana, amb l'eliminació de la majoria d'accents diacrítics com a punt estrella.

Després de fer-se públic hem escoltat opinions de tot tipus, prevalent, si no m'hi he fixat malament, els defensors de la reforma, que hi veuen una simplificació de la llengua, sense perjudicar-la, atès que en el cas dels accents diacrítics suprimits es tracta de mots inconfusibles en el context de la frase.

Hi ha opinions d'experts que mereixen ser escoltades i fins i tot tingudes en compte, i d'altres que opinem més amb el cor que no pas pels nostres coneixements lingüístics. Jo seria més amant de mantenir els accents diacrítics i al mateix temps incorporar la doble 'rr' en paraules que fins ara les escrivíem amb una sola 'r' malgrat figurar entre vocals (eradicar, per exemple). Però si em demaneu perquè prefereixo una cosa o l'altra només us podré dir que m'agrada més.

Tinc molta mania en que les persones parlin amb propietat, que utilitzin un vocabulari prou extens, i que els seus escrits no comportin confusió. Potser per això creia tant amb els accents diacrítics, i potser per això se'm farà més difícil acostumar-me al canvi. Deu ser que ja tinc uns quants anys i a mesura que envelleixes ets més reticent als canvis, t'aferres més al passat, en allò que t'han ensenyat de petit.

Sigui quina sigui l'opinió respecte als canvis proposats, crec que el més important és que la nostra llengua es mantingui viva, i que hi hagi prou persones que la segueixin estudiant i adaptant als temps canviants. Si cal, doncs, estudiarem els canvis ortogràfics i procurarem incorporar-los en els nostres escrits el més aviat possible.

Remullats esperant els resultats de Galícia i el País Basc

Plou i no fa mal, això s'ha d'aprofitar. En un país com el nostre que li costa tant de ploure, quan passa n'hem d'estar contents i agraïts, encara que ens provoqui canvi de plans i ens tiri per terra no sé quina activitat. Avui, tot i l'amenaça que plouria, hem sortit a caminar, però aviat hem hagut de girar cua i tornar amb pas ferm i alguna correguda, però n'estem satisfets.

A l'espera dels resultats electorals a Galícia i País Basc, llegeixo una pancarta de la campanya del PP a Galícia: "Feijóo, además de bueno eres honrado". És ben cert que avui és un fet a destacar l'honradesa, sobretot en el PP. Tot fa pensar que Feijóo no tindrà cap problema per aconseguir la majoria absoluta. Galícia, país natal de Franco, Fraga o Rajoy, es manté fidel a la dreta més conservadora de l'Estat. L'esquerra és testimonial, i no hi té res a fer. 

Al País Basc les coses no estan tan clares. Hi ha diferents incògnites a resoldre. Quin paper hi farà Podemos? Quants vots li traurà a Bildu? Què passarà amb el Partit Socialista? Quants escons li faltaran al PNB per poder governar? Amb qui haurà de pactar? Al País Basc, com a Espanya, l'esquerra està molt dividida i no suma. La gran incògnita és si el PNB necessitarà el PP per sumar i a canvi de què.

A casa nostra tots pendents de la qüestió de confiança, que sembla ser que no passarà res, i a Arenys... res de nou a l'horitzó.

Qui interessa que guanyi a Catalunya?

A la trobada d'aquest divendres últim, tot i la insistència, hi va quedar una pregunta sense resposta: a qui hem de votar el dia 26?

Vàrem parlar de les eleccions estatals, també de la qüestió de confiança del president català, i de la situació del govern municipal, després de la moció de censura a l'anterior alcalde... Com a decisió primera a prendre és el nostre vot del dia 26 de juny i vàrem poder constatar que ens unia la nostra desconfiança en la classe política actual i en no saber a qui havíem de votar per al bé del nostre país.

M'imagino que aquesta situació és extrapolable a molts ambients de casa nostra i a molts electors fidels, que acostumen a votar sempre. Probablement seran unes eleccions menys concorregudes, precisament per aquest dubte.

Ni CDC ni ERC ens han captivat prou, fins i tot a qui té posicions sobiranistes. Per aquests hi ha tres partits que es descarten d'entrada, com són el PP, C's i PSC. La incògnita és En Comú Podem que encara no hem pogut veure-la actuar a nivell estatal i menys ara que es presenten en coalició amb Izquierda Unida i Iniciativa, si és que encara hi són.

Llegeixo que el futur català dependrà d'aquestes eleccions, però jo penso que la influència no serà més forta de la que pot donar qualsevol moviment polític d'un dia qualsevol. Per a grans canvis caldria pensar més en el Senat que, passi el que passi en les eleccions al Congrés de Diputats, aconseguirà novament una majoria aclaparadora del PP.

Les CUP perden la confiança del govern

Avui toca criticar les CUP, o si més no això és el que es pot llegir en una bona part dels diaris, encara que hi ha qui dóna com a culpable Junts pel Sí, per haver-hi confiat. Les dues posicions són prou interessants i no sabria per on decantar-me. El que és evident, al meu entendre, és que podem perdre moltes coses, però mai la dignitat, i el govern català i els seus negociadors anaven pel camí.

Les CUP han ensenyat les cartes des del primer dia, potser des del segon, però és un error tractar-los de falsos i acusar-los d'engany. En tot cas els enganyats ho som per mèrits propis. Probablement per haver confiat que les CUP no eren realment com sempre havíem imaginat, sinó que havien canviat i s'assemblaven a nosaltres, o bé esperàvem que fessin allò que nosaltres volíem que fessin.

Ara és molt fàcil culpar les CUP o Junts pel Sí. És molt fàcil quan la teva posició ha estat la contrària, però en el moment de la veritat les coses no es veuen tan clares. Ara tothom ha vist com juga cadascú, i si es confirma la qüestió de confiança que el president català ha anunciat per al mes de setembre, serà el moment de rectificar allò que hem fet malament i dipositar la nostra confiança en aquells amb qui volem treballar plegats.

Hi ha molts catalans que varen creure en posar en primer lloc la independència per després dissenyar el nou Estat, i l'acusació que es fa a les CUP és que han prioritzat el model d'Estat abans de les eines per aconseguir plegats la independència. Crec que es fa necessària una reflexió a fons i sincera. Dels errors se n'aprèn, però mai de la supèrbia. Confio en la humilitat dels nostres polítics.