Hi ha moments que no pots callar!

M’avorreix solemnement parlar de Trump, però hi ha moments que no me’n puc estar, i no és perquè pensi que el president dels EUA pugui acabar llegint el meu blog, sinó per si algú, d’entre la gent que em segueix, o que arribi al meu blog per casualitat, té dubtes. Per aquelles persones que segueixen els predicats de Vox o simpatitzen amb aquesta entitat mal anomenada Abogados Cristianos.

Algú de bona fe pot pensar que l’eutanàsia és un error, que no s’hauria de permetre i que la llei que l’empara s’hauria d’abolir. Que un criminal, xenòfob i violent, com podríem definir Trump, amb tots els mals i morts que està causant, posi en dubte la legalitat d’una llei com l’eutanàsia, i posi en dubte la defensa dels drets humans a Espanya, és un insult a la intel·ligència i no hi hauríem de dedicar ni un minut, llevat que serveixi per a la bona gent i innocent que es pensen que amb aquestes proclames es va amb la bondat per davant.

No m’agrada prendre partit a la lleugera, però hi ha situacions que no es poden consentir i s’ha de dir en veu alta i clara que no es pot jugar amb els sentiments de la gent. Puc arribar a entendre els pares de la noia que desitja acabar amb el patiment en aquest món, però és denigrant veure que un personatge com Trump i la seva administració, que mata persones innocents de fora el país o de dins mateix, faci aquestes proclames. 

El món no es mereix segons quins dirigents poderosos, i en tenim uns quants que ho fan pagar a les víctimes innocents. Que ningú no se m’acosti a defensar aquesta intromissió sense sentit i perversa, que no invoquin el nom de Déu en va. Els creients ens sentim ofesos per segons quines manifestacions i accions d’entitats que es fan passar per creients i bones. No enganyem més a la gent i aprenem a estimar els altres!

Coincidències de la vida

Aquesta setmana han mort dues persones que varen ser protagonistes durant l'intent de cop d'estat del 23-F. Em refereixo a l'extinent coronel Antonio Tejero, que va entrar al Congrés de Diputats armat i disparant trets a l'aire, fent estirar a terra els seus diputats, i a la llavors diputada Anna Balletbò que va poder sortir de l'hemicicle per la seva situació d'embarassada. Sens dubte que no els podem posar de costat quant a mèrits, però la casualitat ha fet que morissin amb poques hores de diferència. 

Arran de la mort del colpista s'han sentit declaracions que no ens hauríem imaginat que en ple segle XXI es produïssin. Ens adonem que estem fent passes enrere en el camí de la defensa dels drets humans, amb l'auge de l'extrema dreta, nostàlgica del franquisme i de la repressió. 

Ahir parlava de la necessitat de ser contundents contra les manifestacions d'odi. Avui afegiria que caldria fer molta pedagogia als joves, que no han viscut la dictadura, però es deixen entabanar pel populisme de l'extrema dreta, fins al punt de creure que l'autoritarisme és la millor solució per organitzar una societat.

Fa uns anys que observàvem manifestacions feixistes en diades assenyalades, com pot ser el dotze d'octubre, però avui és molt més freqüent veure concentracions a diferents llocs del país, amb qualsevol excusa. Tenim l'extrema dreta dins de les institucions, creixent i dominant el discurs fàcil i enganyós, i no estem tranquils pensant en el futur.

La defensa de la llibertat d'expressió serveix moltes vegades per permetre discursos de persones que estan en contra d'aquest dret. És una mica una contradicció. No els podem negar les seves paraules, però hem de combatre-les amb arguments per deixar-los en evidència i evitar que continuïn enganyant a més gent.

Avui podem estar descontents amb els governs que tenim, però hem de ser molt conscients que, si no canvien les coses, l'alternativa és un perill per a la democràcia i la defensa dels drets fonamentals.

Padró i drets humans

Avui sortia la notícia que l'Ajuntament de Barcelona ha comunicat a diferents ONG que a partir d'ara no podran empadronar a ningú més a les seves adreces, i que les persones que hi tenen empadronades s'hauran de donar de baixa i trobar un nou emplaçament. Com podeu imaginar, la notícia ha alarmat a les ONG pel que això pot comportar a les persones que es troben en aquesta situació.

    En un post és impossible parlar d'empadronament, immigració i habitatge, tres temes molt lligats, sense que quedi una mica penjat, i m'agradaria tenir l'ocasió de poder-ho debatre profundament atesa la importància del tema, pensant que al darrere hi ha unes persones que en surten perjudicades, i que són les menys afavorides i que tenen més dificultats per moure's en aquest món cada vegada més individualista.

    Avui qui no està empadronat no pot gaudir de serveis tan necessaris com l'assistència social, sanitària i educativa. No es tracta només de disposar o no d'una habitatge digne, sinó de tenir dret a rebre atencions vitals. És per això que l'empadronament no és un tràmit qualsevol, sinó una necessitat que no se'n pot defugir. 

    Al nostre país es pot entrar de moltes maneres, però una vegada a dins els drets són restringits. La majoria d'immigrants no poden votar, no poden treballar legalment, no poden reagrupar-se familiarment i, si no poden justificar un habitatge, no es poden empadronar. A totes aquestes persones hi hem d'afegir els autòctons que no tenen aixopluc, molts dels quals viuen al carrer o en situació de vulnerabilitat. Les ONG solucionaven en part la problemàtica, sobretot en municipis on la interpretació de la normativa de l'empadronament és més restrictiva. Barcelona era un dels municipis on la màniga era més àmplia, però ara tot fa pensar que el govern socialista de la ciutat vol fer marxa enrere.

    Necessitem una llei d'estrangeria seriosa i coherent, que no posi més dificultats de les necessàries a les persones que arriben de fora. Cal deslligar l'empadronament de la possibilitat de rebre assistència mèdica, social i educativa. I permeteu-me que hi afegeixi la necessitat imperiosa que l'administració pública construeixi habitatge social i deixi de donar les culpes als privats. 

    Els partits polítics que estan en campanya haurien de ser més seriosos i afrontar la problemàtica actual amb solucions reals i efectives, i deixar de donar la culpa als altres. De moment no n'hi ha cap, amb poder real de prendre decisions, que ens ofereixi la garantia que els trets aniran per aquí. 

Drets humans, setanta-cinc anys!

Avui es commemoren els 75 anys de la declaració universal dels drets humans. Un fet que ens recorda l'obligació de respectar-los i fer-los complir, ja que parlem molt de drets, fins i tot els recordem, però a l'hora de la veritat no tothom hi queda inclòs, ni tots els drets reconeguts es respecten.

    No hi ha dubte que hi ha uns drets que són vulnerats sistemàticament arreu on hi ha conflictes bèl·lics. Quan veiem el que està passant a Ucraïna o a Gaza, sobretot, sense oblidar-nos que hi ha més països en guerra, encara que no se'n parli als telenotícies, hi ha drets que estan per sobre de qualssevol altres, que afecten unes persones que han tingut la dissort de néixer i viure en el lloc i el moment més inoportú, i que per culpa d'una lluita d'interessos són víctimes directes de la injustícia.

    Hi ha un segon nivell de drets que queda molt bé de parlar-ne, però que estem anys lluny perquè es tinguin en compte i que els humans, tots, els tinguem a l'abast. Només per posar un exemple tenim el dret a l'habitatge i a una vida digna que hauria de ser l'objectiu de qualsevol governant, i que no hi ha manera de fer-ho realitat. Al nostre país, d'una manera exagerada, l'habitatge digne resulta una quimera per a molts ciutadans. Sembla que tothom té clar com s'hauria de resoldre, però ningú no és capaç de posar en marxa la maquinària per fer-ho possible.

    És per això que quan arriba el dia 10 de desembre no saps si alegrar-te o entristir-te. Després de la greu experiència de la segona guerra mundial semblava que no hi havia cap altra possibilitat que asseure's per redactar aquesta declaració universal, que posés les bases d'una societat que no tornés a caure en els mateixos paranys. Una societat que havia de ser justa i respectuosa, posant l'accent en la igualtat i no discriminació entre els humans, amb respecte a la diversitat. Han passat els anys, i ens adonem que som molt lluny d'aconseguir fer realitat el respecte als drets humans i, el que encara és més greu, és la sensació que estem fent els passos per arribar a una situació semblant a la d'ara fa un segle. Amb un creixement de les ideologies feixistes, amb una extrema dreta carregada de vicis, discriminant per raó de raça, cultura, religió i procedència.

    Com a recordatori de com hauríem d'actuar i encaminar la política a seguir en els nostres països és bo, però no podem deixar de treballar i insistir perquè els drets humans no siguin només un llistat de bones intencions, sinó una pràctica habitual que presideixin totes les nostres actuacions, i siguin d'obligat compliment per als nostres governants.

Algú confia encara en l'ONU?

L'escrit de Nadia Ghulam que reprodueix el diari ARA, "A l'ONU se li escapa el món de les mans", ajuda a fer una reflexió sobre el món, en general, i d'aquesta institució que hauria de ser la garant de la pau i la justícia social al món. Un compromís de tots els països membres que cada vegada està més en dubte. Confiem en l'ONU?

Les guerres, que no s'aturen, són una demostració clara de la nostra incapacitat de compartir la vida en aquest planeta. Unes guerres que s'eternitzen en uns territoris molt castigats, i que van rebrotant arreu del món en detriment dels més febles i indefensos. 

En parlava l'altre dia quan considerava cínic el president Putin parlant de Palestina mentre el seu exèrcit continua matant civils a Ucraïna. I aquests països que tenen la capacitat de vetar qualsevol resolució, mai permetran la signatura d'acords que defensin els més castigats per l'odi i la venjança.

Resulta frustrant veure com disposem d'institucions que treballen per la pau i la millora del món, en tots els aspectes, i que hi ha l'absència de les principals potències, o bé aquestes poden evitar qualsevol sanció per incompliment dels acords acceptats per la majoria dels països del món. Aquesta frustració és la que posa en dubte l'eficàcia d'institucions com l'ONU. Què està fent per aturar la mortaldat a la Franja de Gaza? Què ha aconseguit en la guerra declarada per Rússia a Ucraïna? Què està fent per aturar la repressió contra les dones a l'Afganistan?

Hi ha evidència de la violació dels drets humans a molts països i l'ONU és incapaç de fer res per evitar-ho. Per què serveix una institució com aquesta si té les mans lligades i no pot resoldre tots els problemes que se succeeixen al món? Què podem esperar del treball, les discussions, les converses i les proclames que es fan a l'ONU?

Quan una institució creiem que no funciona només cal que fem l'anàlisi de què passaria si aquesta no existís. Si arribem a la conclusió que tot seguiria igual, sense resoldre els conflictes que ens dominen, hem de concloure que és molt millor tancar la paradeta i no viure d'il·lusions falses. Voldria pensar que l'ONU és necessària i que ens porta solucions, però cada vegada se'm fa més difícil confiar-hi. Algú em pot convèncer del contrari?

Els vells socialistes estan que trinen

No em demaneu com acabaran les negociacions per formar govern perquè no ho sé. Suposo que no ho sap ningú. El que tinc molt clar és que el desgast dels socialistes espanyols és i serà important. La pressió que reben amb les exigències de Junts és molt gran i acabi com acabi, de ben segur que en patiran les conseqüències.

En diuen barons, però jo els titllo de nostàlgics del passat amb una dosi de transformació de la ideologia i pensament d'esquerra molt important. Els socialistes que es varen fer amb el poder a l'Espanya postfranquista han canviat molt i no tenen res a veure amb el passat. O potser és que llavors era molt fàcil declarar-se d'esquerres i intentar assumir quotes de poder mai imaginades.

L'evolució ideològica de personatges com Alfonso Guerra o Felipe González, per posar només dos exemples, és espatarrant. De la jaqueta de vellut a embutxacar-se diners als despatxos de les multinacionals. De predicar el socialisme a defensar la classe poderosa. De parlar dels drets humans i els pobles ibèrics a defensar la autoritarisme contra qualsevol intent de sortir al carrer a defensar la diversitat de l'Estat espanyol.

L'actual president del govern en funcions ha destacat per la seva facilitat amb tota mena d'equilibris per tal de continuar al capdavant. Primer dins del mateix partit socialista i després a la presidència del govern, malgrat els entrebancs que els mateixos companys socialistes, alguns d'ells, els famosos barons, li varen posar pel davant.

Pedro Sánchez vol mantenir la presidència i farà tots els possibles per aconseguir-ho, per més dificultats que li posi l'expresident Puigdemont. Però els seus companys de viatge. Les patums dins del PSOE estan que trinen. M'imagino que no els fa cap gràcia perdre la Moncloa, però només de pensar que han de claudicar davant del dimoni, els fa molta por i ràbia. 

Veurem fins on arriba la capacitat de Puigdemont per plantar cara al PSOE i aconseguir els objectius fixats, però també caldrà veure fins quan els socialistes seran capaços de fer front als enemics interns. Estic convençut que a Pedro Sánchez li fa més por Felipe González i els seus col·legues, que no pas el guanyador de les eleccions, que només pot anar de la mà de l'extrema dreta. Ho anirem seguint.

Què hi dirà el síndic de Barcelona?

Avui hem sabut que l'alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, ha deixat sense efecte el decret signat per l'anterior alcaldessa, Ada Colau, de trencar les relacions amb l'Estat d'Israel i suspengués temporalment l'agermanament amb la ciutat de Tel-Aviv. La decisió de Colau, que va deixar sols els Comuns, venia avalada per la petició d'una bona colla d'entitats de la ciutat i del propi síndic David Bondia.

Està clar que les diferències entre Collboni i Colau, malgrat el pacte de govern de l'anterior mandat, han de reflectir-se d'alguna manera ara que s'han canviat els papers, i fins al moment que els Comuns no entrin novament a governar la ciutat. Sabem que els seus assessors i càrrecs de confiança s'han mantingut, i ara només falta que l'alcalde cridi Colau a pactar un nou govern compartit. Serà així?

La decisió de Colau va ser molt criticada, sobretot per part d'uns partits polítics i ciutadans que no veien clar aquell trencament. Segurament moltes persones estan en desacord amb la política que segueix i imposa el president Benjamin Netanyahu, però potser no tenen tan clar que es pugui decidir un trencament de les relacions, amb tota la simbologia que comporta.

És cert que sovint ens omplim la boca criticant governs d'altres països, però no posem en pràctica cap tipus de pressió per afavorir un canvi o una millora en la manera de governar. Colau ho va fer i va ser molt criticada. Ara és Collboni que hi intervé, tornant a l'anterior situació. En sabem els motius?

Sabem que la hipocresia acostuma a ser molt present en el món de la política, i per això quan algun polític pren decisions dràstiques sorprèn, a vegades favorablement, però normalment amb un calaix de crítiques important. Llavors ens queixem que els polítics no prenen decisions.

Com que la notícia és molt recent, encara no he tingut temps de veure les reaccions que comportarà la decisió de l'alcalde de Barcelona, no només a nivell intern del govern, sinó de ciutat i país. Haig de pensar que està en la línia del que pensa i creu el PSOE, i que no ha pres la decisió sense encomanar-se amb algú de pes que li faci costat. Agradi més o menys la decisió de Collboni, s'ha de reconèixer que és coherent amb el que va declarar el seu dia. La pregunta que em faig és l'efecte que tindrà a Tel-Aviv i al govern d'Israel. Hi veuran algun canvi? Ho notaran en alguna cosa? 

M'interessa, però més, la reacció del síndic. Una persona molt activa en la defensa dels drets de les persones, que no se'n calla cap. En el seu moment va beneir la decisió de Colau. Què hi dirà ara?

El drama de la immigració que ens interpel·la

L'ONG Caminando Fronteras s'ha convertit en una mena de notari de morts i desapareguts, segons informava el diari ARA. El titular de la notícia era que en cinc anys, més d'11.000 persones han mort intentant arribar a Espanya. Això és molt fort i ens hauria de remoure la consciència. En quin món vivim?

Ja sé que no cal sortir del país per observar injustícies, famílies que viuen en la pobresa, desnonaments sense pietat i més, però no podem deixar de pensar en les persones que motivades per la fam o la guerra surten del seu país per trobar un lloc on viure amb dignitat.

T'adones que no estem fent res per aturar tanta mortaldat. Per aconseguir que deixin de patir i morir tantes persones en el seu trajecte cap a un món millor. Un món que els permeti viure. Llavors també recordes que tenim una llei d'estrangeria, de la qual n'he parlat més d'una vegada, que és totalment injusta i maliciosa. Una llei que no fa justícia al perfil que vol tenir de democràcia i respecte als drets humans. 

I jo em pregunto, de quins humans estem parlant quan ens referim als seus drets? A uns quants humans, que han tingut la sort de viure unes circumstàncies que els han permès gaudir amb un mínim de dignitat, o volem parlar de tots els humans?

La immigració és una llosa que ens persegueix i molt em temo que ho continuarà fent sense que siguem capaços de trobar una solució justa per a tothom. Avui, al funeral d'en Ramon Solé, quan s'hi referien en la seva tasca humanitària i de voluntariat, he pensat que sortosament tenim persones que pensen en els altres i que es desviuen per ajudar-les. Una tasca que no acostuma a ser prou lloada ni reconeguda, i que al mateix temps hauria de ser responsabilitat dels nostres governs, els quals ens representen.

Definitivament no anem bé. No ens estem preocupant de les coses importants, de les persones que pateixen, sigui quin sigui la seva procedència, cultura i raça. Ens dediquem massa a coses supèrflues, fets menors que no aporten res a la societat, més enllà d'un gaudi puntual d'uns pocs, dels que som i ens hem de considerar uns privilegiats.

Si no som capaços de denunciar aquesta fredor, aquesta insensibilitat i menyspreu cap a la vida de les persones, no podem sentir-nos orgullosos de la nostra societat, ni de la nostra pròpia existència.

L'accés a l'energia, un dret

Aquests dies he llegit en diferents llocs comentaris sobre l'hora de pondre's el sol abans de l'arribada del 21 de desembre. Sempre hem tingut aquesta data com a referència del dia més curt de l'any, a partir del qual la tarda s'allarga i podem gaudir de més hores de llum natural. D'alguna manera són les ganes que tenim de poder deixar enrere la foscor de l'hivern i recuperar les hores de sol que ens acompanyen per fer passejades, després de la jornada de treball, o simplement per sortir a donar el vol amb els amics i veure que encara és clar.

Fins i tot ho escoltat pel carrer, i he pensat que realment ens agrada molt la llum del dia i anyorem els dies d'estiu quan el dia és tan llarg, i no recordem les altes temperatures que ens ha atabalat tant. De fet ens queixem força del temps, la temperatura, i també de les hores que estem a les fosques.

També soc de les persones que m'agrada la llum del dia. Acostumo a anar a dormir força tard i aprofito les hores nocturnes per llegir o arreglar quatre coses, però gaudeixo de la llum del dia. Esclar que si em deixen escollir entre patir la calor de l'estiu, sobretot la xafogor, o viure a les fosques, aviat ho tinc decidit. Soc amant del fred i l'hivern, i això comporta poques hores de sol.

L'altre dia, però, vaig llegir les explicacions de perquè el sol començava a pondre's més tard tot i no haver arribat al solstici d'hivern, i em va semblar molt interessant. Hi ha moltes coses que ignorem o simplement deixem de banda, i quan algú ens hi fa pensar ho trobem interessant.

El cap de setmana, quan la família està més hores reunida, és bo gaudir del dia i si aquest s'allarga a la tarda, molt millor. Poc a poc, doncs, anirem recuperant les nostres hores de sol, però el fred es mantindrà i anirà a més. Un fred, que amb els preus del gas i l'electricitat, provoca un increment de la despesa que comporta més problemes a les famílies amb menys recursos. I aquí volia arribar.

Parlem molt del dret a l'habitatge, i malauradament encara no hem aconseguit que tothom pugui viure dignament, digui el que digui la nostra Constitució. Segons com vagin les coses, caldrà afegir el dret a disposar dels recursos per escalfar la llar. No és estrany que el síndic de greuges de Barcelona, David Bondia, demani que l'accés a l'energia estigui garantit dins dels drets humans.

Política menyspreable

En aquest país ja fa temps que la dreta, que tots sabem que està molt ancorada a l'extrem, utilitza l'insult, la crispació i les escridassades per acollonir l'esquerra i evitar que el progressisme de què parla el president del govern espanyol, pugui fer avenços cap a una societat més justa i equilibrada. 

Quan parlo de la dreta no em refereixo només als partits polítics de dreta i els seus militants i dirigents, sinó també tot el conjunt d'institucions i mitjans de comunicació que treballen per mantenir una classe dirigent, majoritàriament hereus del franquisme, i impossibilitar que es millori el respecte als drets humans dels més febles.

Aquests insults i muntatges que presenta la dreta hispànica s'acompanyen d'un conjunt de mentides i falsedats que intoxiquen la societat i provoquen que ments innocents s'ho acabin creient, i s'apuntin amb aquells que en el fons mai els defensaran, encara que ho pugui semblar.

El que està passant darrerament al Congrés de Diputats és una vergonya que ens hauria de provocar a tots. No ho hauríem de permetre, però al final optem per callar, criticar i fins i tot fer algun comentari a les xarxes socials, però no arribar gaire més lluny. Tenim molt a perdre i això ens fa acovardir i fer possible que ments perverses continuïn dominant l'opinió pública.

No es tracta, però d'una baralla entre bons i dolents. Tots som responsables dels nostres actes i de les nostres declaracions. L'esquerra hauria de fer una autocrítica per analitzar fins a quin punt no és responsable de l'embranzida de l'extrema dreta. 

Fa quatre dies que confiàvem que la sortida de Casado del PP seria la manera de recuperar una dreta civilitzada, que es desenganxés de Vox i fos capaç de decidir pel seu compte. Temíem personatges com la presidenta madrilenya, i sabíem que no eren casos aïllats, ni tampoc cap tipus de novetat a la dreta espanyola. Abans d'ella hem conviscut amb altres líders esbiaixats a l'extrema dreta que han provocat que la dreta espanyola no fos homologable amb la dreta europea. Mesos després hem pogut comprovar que Feijóo no és capaç de liderar amb autoritat i sense ingerències una dreta moderada, democràtica i sense enganys. 

I d'això en som conscients tots, però sembla que ningú no faci prou per evitar que aquesta dreta més despòtica aconsegueixi el govern de l'Estat. Llavors tot seran llàgrimes i laments. Més clar no ens ho podem pas presentar.

Qatar i la nostra llei d'estrangeria

He llegit d'esquitllada les declaracions del president de la FIFA defensant la celebració del Mundial de Futbol a Qatar, davant les crítiques per no respectar el drets humans de molts treballadors que han contribuït en la construcció de les instal·lacions esportives.

Haig de dir que té raó quan comenta el que estan fent els estats europeus amb els immigrants i això ens hauria de servir de lliçó. Podem estar en contra de la política que se segueix a Qatar i criticar-ho amb veu alta, però no podem oblidar què passa a la resta del món. El tracte inhumà cap als immigrants és clar i injust, i tot i que fa molts anys que en parlem, no hi ha cap pais democràtic que intenti solucionar-ho.

A casa nostra, per exemple, hi ha molts immigrants que malviuen per culpa d'una legislació que no els considera com a persones amb tots els drets. La llei d'estrangeria, que tant hem criticat, no fa res per resoldre el problema de les persones que viuen al país i no tenen permís ni de residència ni de treball.

Aquest peix que es mossega la cua entre residència i treball, fa temps que dura i cap govern, ni tan sols el més progressista de la història d'Espanya, ha fet res per posar-hi remei. Què esperem d'unes persones que no poden treballar? Com ho han de fer per subsistir? Si se'ls permet viure il·legalment, per què no es troba la manera de que es puguin guanyar la vida sense necessitat d'haver de demanar almoina o delinquir?

Algú deia que si no deixes treballar ni residir il·legalment unes persones, hauries d'esforçar-te a fer-los sortir del país. Això sona molt dur, però té tot el sentit del món. Si no els deixes treballar ni els dones papers perquè puguin considerar-se legals, el més coherent és el que facis marxar. Si no ho fas, cosa que jo no demano pas que es faci, has de solucionar-los la vida perquè siguin legals i amb possibilitats de treball.

Hi ha molts immigrants que treballen il·legalment, i això és culpa de la legislació i els polítics que s'han d'encarregar de redactar les lleis i reformar-les. No és culpa dels immigrants ni de les persones que els donen feina. Si treballen tenen menys possibilitats d'haver de delinquir o malviure pels carrers dels pobles i les ciutats.

Està molt bé que critiquem el règim de Qatar com també hauríem de fer-ho d'altres països amb poc respecte a les persones, però no podem oblidar el que passa a casa nostra. Siguem també crítics amb els nostres governants i exigim una reforma de la llei d'estrangeria que humanitzi la situació i permeti que tots plegats respectem els drets de les persones, hagin nascut on ho hagin fet. 

No agrada Qatar, però... jugarem el Mundial

Qatar no agrada, però el mundial s'hi celebrarà i a l'hora de la veritat tot haurà quedat en comentaris i crítiques sense cap resolució al respecte. Això demostra que a l'hora de criticar i reaccionar som els primers, però després és molt difícil actuar amb coherència i ser conseqüents.

El diner ho amaga tot, i l'ètica i els principis queden en un segon pla. La reivindicació sobre el poc respecte als drets humans queda apagada davant la força del diner. I per això no és estrany trobar-nos dia rere dia que els diferents països del món giren la cara quan no els agrada haver-se d'enfrontar al gran capital. 

És cert que no hi podem fer gran cosa. Potser deixar de mirar els partits de futbol, encara que si ja no els hem seguit en altres mundials, no hi haurà gaire diferència, i si hi fos, fins a quin punt tindria cap efecte. Els que s'han embutxacat les comissions i els beneficis ja van tips, fem el que fem ara nosaltres.

I demanar coherència als nostres governants. Exigir, per exemple, deixar de participar-hi, ratlla la utopia. A l'hora de signar un manifest de protesta per no respectar els drets humans, no hi ha gaires problemes, tot i que es fa amb la boca petita, però rebutjar explícitament a participar d'uns esdeveniments perquè no ens agrada com tracten la gent al seu país, ja és una altra cosa.

El mundial de Qatar passarà a la història com un dels més criticats, però els països participants no tindran mai cap mala consciència, i el guanyador ho recordarà com una gran efemèride. Esperar que els estats del món es tanquin en banda, és d'il·lusos, i això ho hem vist molt de prop. També a la Unió Europea, que té feines i treballs per tirar endavant fent front a totes les qüestions que se li presenten. Ser coherent no és fàcil, ni a títol individual, ni col·lectiu.

Són molts els països que no respecten els drets més elementals de les persones, però només ens encarem amb aquells que poca ombra ens poder fer. La història és testimoni de l'actitud dels països forts en front dels febles. 

A la mort d'un referent del nostre país

És cert que quan una persona rellevant es mor hi ha coincidència de moltes persones en lloar la seva personalitat, la seva trajectòria i tot allò que ha fet per al país, fins i tot per part de persones poc afins a la seva ideologia. Sembla com si per uns moments tothom s'oblidi de les picabaralles més punyents i que condicionen bona part de la nostra vida. És un moment de retre homenatge a la persona que ha mort i transmetre el condol a familiars i amics.

A la mort de Josep Espar Ticó són moltes les persones que han manifestat la seva pena i recordat la seva figura que, agradi o no, s'ha de reconèixer pel que va significar per a la identitat catalana en uns moments molt difícils per al país. Segur que hi ha persones que preferirien que no hagués existit, o que no els representa res, però d'aquí a no reconèixer el seu paper dins la història del nostre país hi ha una gran diferència, i honestament no es pot menystenir.

En les mostres de condol hi ha qui ha manifestat la seva tristesa per la desaparició de personatges de la nostra història, fent notar que aquestes figures potser no han deixat uns descendents de la mateixa categoria i personalitat. Quan em queixo del nivell dels nostres polítics actuals i fins i tot ressalto la seva mediocritat, penso precisament en la manca de relleu de polítics que varen viure els anys de la dictadura i que amb un objectiu clar, varen treballar per aconseguir un país lliure i democràtic, amb uns valors universals dignes de qualsevol persona que defensi els drets humans i el respecte per a totes les persones.

Avui estem vivint un període gris de la nostra història, com d'altres s'han viscut, amb una manca de líders capaços de conduir el país d'una manera digna. Salvant les distàncies i tenint en compte la realitat actual, potser caldria analitzar més el nostre passat i totes les persones que d'alguna manera o altra han conduit el país cap a la llibertat, per veure què estem fent malament i en què caldria canviar els nostres hàbits.

Malgrat que la història es repeteix, les condicions no són mai les mateixes, i per això no es pot aplicar un mateix model com en el passat, però sí que hi ha uns principis que no es poden perdre. L'esforç, la coherència, la honestedat, l'esperit de servei, l'estimació cap al país, la cultura, la llengua... són valors que no podem perdre i que massa vegades tenim oblidats o en un segon terme. 

Hem crescut i adquirit molts coneixements. Cada vegada hi ha més persones amb un nivell cultural més alt, amb accés a l'ensenyament i al coneixement en general, i això hauria de ser un avantatge per millorar resultats. Com és possible que en segons quins aspectes hem reculat? Per què no hem millorat com a societat, ara que vivim en un sistema democràtic? Què estem fent malament?

És bo recordar persones com en Josep Espar Ticó, que han estat un exemple de sacrifici per al país, quan podien viure lliurement i sense problemes. Hi ha moltes persones que tenen dificultats greus per subsistir i a elles no els podem exigir gaires més sacrificis, però som molts els que hem tingut la sort de néixer i créixer voltats de comoditats, i en canvi hem estat incapaços de posar tot això al servei del país, de la nostra societat. És bo reflexionar sobre què retornem a la societat del molt que hem rebut de manera gratuïta.

La formació permanent de la policia

Farà un parell de mesos, crec recordar, que vàrem saber que en les oposicions a policia nacional hi havia hagut moltes persones suspeses en la prova d'ortografia. Se'n va parlar perquè la xifra de suspesos era elevada. Ara he llegit a VilaWeb que els aspirants suspesos s'han organitzat per presentar un recurs al Tribunal Superior de Justícia de Madrid, perquè no accepten la correcció de la prova. 

Arran de la notícia volia comentar la meva preocupació per com se seleccionen les persones que han de formar part del cos de policia, sigui la nacional, l'autonòmica o la local, atesa la responsabilitat d'exercir una professió com aquesta, amb dret a armes, i jo hi afegiria també com s'actualitza la seva formació i seguiment professional.

Tinc molt clar que és un error pensar que un professional no necessita actualitzar els seus coneixements i aprendre cada dia més de l'ofici, de la mateixa manera que en càrrecs públics és necessari trobar la manera de renovar-se. Oi que ens cal renovar el carnet de conduir, i demostrar que continuem aptes per conduir un cotxe?, igualment penso que els policies també necessitarien passar uns tests per assegurar que continuen en condicions per exercir el seu càrrec i responsabilitat.

Em preocupa que un servidor públic, sobretot si utilitza armament, pugui estancar-se i no avançar en coneixements, però també en respecte a les persones i mentalitat de servidor públic. Probablement el percentatge de policies corruptes o 'perillosos', que s'han pogut detectar per actuacions inapropiades és molt baix, i per tant no cal alarmar a ningú, però és prou significatiu trobar un sol cas, pensant en les conseqüències que això pot tenir.

Un examen ortogràfic per aconseguir un lloc de treball a la policia pot semblar irrellevant i fins i tot innecessari. El problema de sempre és on poses el llistó, i pensant en la policia, també el fet evident i provat que sempre hi ha conflictes per exigir un tracte diferenciat als altres servidors públics, sense tenir present que no sempre el nivell exigit és equiparable.

No es tracta de qüestionar la capacitat dels aspirants a policia, ni desmerèixer la capacitat de qui ha aconseguit la plaça, però sí que entenc que caldria trobar la manera perquè els nostres servidors públics, amb qui hem de dipositar tota la nostra confiança, es puguin reciclar al llarg de la vida, sobretot tenint en compte el respecte a la diversitat i als drets humans de tothom, sigui quina sigui la seva raça, procedència, sexe i religió.

El camí a la llibertat serà llarg

Tenen raó els que diuen que falta negociació política per a resoldre el conflicte entre Catalunya i Espanya. La mesura aprovada avui pel Consell de Ministres és un pas discutible, però un pas cap a la solució d'aquest conflicte, però no es pot quedar en això. 

No sabrem mai si la decisió de Pedro Sánchez de concedir els indults és voluntària o bé si s'hi ha vist obligat, i més ara que el Consell d'Europa ha estat molt clar amb l'aprovació de l'informe on qüestiona el respecte dels drets humans a l'Estat.

S'ha de ser molt cec i mal intencionat no veure que la sentència del Tribunal Suprem no era més que una revenja per tot el procés iniciat a Catalunya, amb la convocatòria del referèndum del dia 1 d'octubre de 2017. Això no treu que no es fessin malament moltes coses des del govern de Catalunya, però una cosa no treu l'altra. 

La manifestació liderada per l'ANC i Òmnium Cultural, per la qual varen ser condemnats els seus presidents, Sánchez i Cuixart, no havia de comportar de cap de les maneres les penes que el Tribunal Suprem va dictar. Només es poden entendre per un sentiment d'orgull ferit de nostàlgics del franquisme.

No serà fàcil que l'Estat espanyol reconegui els seus errors i el biaix dels tribunals de justícia, i caldrà molts informes i sentències europees perquè es normalitzi la situació i es restitueixin els drets robats als presos polítics i exiliats, i a tots els alts càrrecs que venen sent pressionats per sentències condemnatòries arran del procés.

El camí a la llibertat serà llarg i hem de demanar al nostre govern que sigui digne representant del poble que l'ha escollit i deixi de donar pals de cec. Cal que el nostre país recuperi el lideratge social i polític que el caracteritzava, i sobretot l'econòmic, tan malmès per les circumstàncies. Hem d'aconseguir que l'obcecació del PP tingui els seus fruits en el fracàs del seu gir cap a la ultradreta de la mà de Vox.

Al voltant del conflicte israelià i palestí

Hem conviscut molts anys, amb el conflicte entre palestins i israelians que gairebé som immunes al dolor. Els alts i baixos han fet que hi paréssim atenció, perquè és quan els diaris i les televisions en van plens, però ja res ens ve de nou del que allí hi passa.

Aquests dies estem presenciant, a través dels mitjans de comunicació, un empitjorament del conflicte amb pràcticament una guerra declarada. Morts i desolació que no troben la manera de resoldre-ho. No es tracta ja només dels cercles coneguts de Gaza i Cisjordània, sinó que aquesta vegada s'ha generalitzat, amb greus baralles a Jerusalem i altres poblacions del país.

Aquesta situació permanent en el temps et fa adonar de quina és la realitat humana, i la vulnerabilitat dels drets humans més elementals. La hipocresia també és present no només entre els protagonistes del conflicte, sinó entre els seus seguidors, defensors d'un i altre bàndol.

El poder dels EUA s'ha demostrat durant la presidència de Trump, que va aconseguir fer enemistar països àrabs, deixant més arraconats els palestins, que ara s'han vist en cor de revelar-se contra el tracte inhumà de l'exèrcit israelià. Un exèrcit que és l'únic recurs que utilitza un estat que no hi veu cap més solució per seguir ocupant territori.

En la distància és molt difícil posicionar-se, malgrat que els inputs que ens arriben podrien fer-nos pensar que hi ha un fort agressiu i un dèbil que esgarrapa amb totes les seves forces per poder sobreviure i defensar el que consideren justament seu. Sigui, però quina sigui la nostra visió i opinió, el que no és just és el sofriment de la població, amb víctimes mortals, i la por al cos per saber si continuaràs viu l'endemà al matí.

Recordant les paraules del rei espanyol

Es compleixen tres anys del discurs del rei Felip VI en què deixava una majoria de catalans fora i amb moltes ganes de separar-se d'Espanya i no tenir res a veure amb el rei. Un discurs que per primera vegada prenia partit per una posició excloent, molt diferent dels discursos anteriors, tots ells discrets i sense polèmica, amb frases diplomàtiques i a vegades sense gaire sentit.

El dia 3 d'octubre de 2017 el rei va ser molt clar i va renyar els catalans per haver gosat manifestar la seva opinió sobre un fet transcendental, per haver expressat públicament i en referèndum la voluntat popular. En lloc d'intentar fer amics per deixar de desitjar la independència, va fustigar i insultar la intel·ligència de molts catalans. Va crear encara més divisió entre nosaltres, i va deixar de ser el cap d'Estat de tots els espanyols.

Sortosament ara podem discrepar públicament del rei, i donar-ho a conèixer amb la crema de la seva imatge, sense el perill de ser presos. Els drets humans estan sota vigilància al nostre país, i només a base de lluita i amb el suport d'Europa es pot anar avançant. Malauradament, massa poc a poc.

Avui molts han recordat les paraules del rei, i han mantingut l'allunyament d'un personatge que ens ha recordat massa un seu antecessor homònim. Per alguns, segons em comentaven avui mateix, el rei es mereix que sigui recordat com "l'últim".

En democràcia no tot s'hi val

El titular hauria de ser cert, però malauradament sembla que sí que tot s'hi val i un bon exemple és el cas dels EUA amb Trump. Esclar que no estem parlant de la qualitat democràtica del sistema. Caldria ser més precís i parlar d'una bona salut democràtica. 

Realment és fastigós adonar-te dels tripijocs per guanyar uns vots i després poder fer i desfer al teu aire. Això passa arreu, encara que hi ha llocs on és més exagerat. Els compromisos que es prenen se salten a la torera. Els acords són efímers i no es respecten, tot plegat és una farsa.

En el cas de Trump estem observant el cangueli del president quan s'adona que les enquestes no li són favorables, i és per això que està desplegant diferents estratègies per aconseguir canviar-les. Ningú no pot cantar victòria perquè no tot és tan senzill, però sembla ser que els números no li quadren.

El desplegament de l'exèrcit als estats dirigits per presidents demòcrates, és una manera de crear polèmica i poder dir que només els republicans saben com actuar. La seva por a perdre les eleccions l'arriba a fer dir que preveu manipulació en el vot per correu, com si pogués tenir la consciència tranquil·la, i especular en ajornar les eleccions més enllà del mes de novembre, que és quan toquen.

No és només als EUA on la democràcia es troba infectada. Cada vegada són més els països democràtics que veuen prostituïda la seva realitat política i social. A casa nostra ha estat la judicialització de la política el que posa en dubte qualsevol decisió que les institucions de l'Estat prenen. La Unitat d'Espanya és l'únic objectiu que ho presideix tot i justifica totes les decisions polítiques i judicials. Els drets humans han passat en un segon terme, i hem arribat al punt que ens ho creiem gairebé tot.

Europa està revivint un segle XX entre guerres que ens fa patir. L'auge de l'extrema dreta i la manca d'uns líders polítics que puguin dirigir els estats, són un perill per a la pau del món. No cal ser dramàtics, però hem de ser previsors, i adonar-nos que el camí que seguim no és el més adequat. Tant de bo siguem a temps de rectificar!

Una institució que per a molts fa nosa

Cada vegada sabem més la veritat del que va passar i no ens serveix de res. En el cas de la corrupció del rei emèrit i els possibles vincles del rei Felip VI, anem coneixent nous episodis i fets que l'involucren en la corrupció, però sabem que no servirà per encausar ningú. Això més aviat provoca impotència i ràbia. A vegades penses que potser seria millor no saber-ho i continuar vivint enganyats, abans que indignats per no poder fer res per carregar-los les culpes.

A totes aquestes notícies s'hi ajunta la visita que els reis actuals estan fent a tot el país, i que aviat tocarà a Catalunya. No són ben rebuts per a moltes persones, però els hem d'aguantar. Ells ho fan com un deure i nosaltres ho vivim com una obligació. El millor seria, en les circumstàncies actuals, que es quedessin a casa i ho deixessin per a més endavant.

Hi ha qui veu en tot això el principi de la decadència, però jo, que en aquests temes sóc molt pessimista, penso que només es tracta d'un parèntesi negre de la institució reial, a l'espera de temps millors, sobretot aquells en què passen més desapercebuts. 

A tot això només faltava la coincidència de la celebració de l'aniversari, en números rodons, del Tribunal Constitucional, per acabar d'embolicar-ho tot i, per a molts, acabar de maleir la situació que estem patint. No es pot lloar un Tribunal com si es tractés d'alguna cosa sagrada quan depèn de la voluntat dels seus membres, que en cap cas garanteixen l'objectivitat en les seves decisions. Estem en mans d'un poder que té la lliçó ben apresa i que res els farà moure del camí traçat. El concepte de democràcia i respecte als drets humans és totalment ignorat per uns defensors de l'estatus quo, basat en la defensa a ultrança de la unitat d'Espanya.

Confiança en el TEDH

Ens aquests darrers anys molts hem perdut la confiança en les institucions. Hem detectat una manca d'imparcialitat en els poders públics i molt concretament en la Justícia. Sense confiança és impossible que una societat pugui avançar. És per això que tan sovint parlem del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), perquè és l'últim recurs en què hi tenim la confiança dipositada. Creiem que és un tribunal on es farà justícia, malgrat sigui massa tard per poder estalviar sofriment als presos polítics.

Avui llegia que en l'informe anual de l'esmentat tribunal, nou de les deu sentències dictades durant l'any, Espanya ha estat condemnada. Aquestes dades fan pensar molt, però desconfio que la justícia espanyola se'n faci ressò. Són dades que de ben segur procuren ignorar i no sentir-se al·ludits. 

El més perillós de tot és que amb el concurs de partits polítics demòcrates, unes dades com aquestes propicien la reflexió i probablement la voluntat d'esmena, però amb l'entrada de partits autoritaris i sectaris com és el cas de VOX la reacció més lògica és culpar Europa de tots els mals i considerar-se superiors a la resta. De fet, una actitud molt propera al franquisme, que és d'on emana tot aquest moviment d'extrema dreta que ressorgeix al país.

El futur polític no està molt clar davant d'aquesta deriva cap a una dreta més radical, per part del PP i C's, amb el coixí de l'extrema dreta de VOX. En una situació com aquesta, a nivell espanyol, el PSOE esdevé l'oasi a preservar, però, si pot ser, deixant uns quants barons al marge. La seva nostàlgia s'assembla massa a la nostàlgia de temps passats, que voldríem superats.