Nascut a Granada

Aquests dies de Setmana Santa he seguit les notícies molt d’esquitllada. Tot i això, vaig veure que el TSJC continua posant bastons a les rodes a la llei de Política Lingüística, quant a l’ensenyament en llengua pròpia. És una mica la cançó de l’enfadós i, tal com ja he comentat alguna altra vegada, morirem lluitant per la nostra llengua. I no podem defallir.

Tinc la sort, també perquè m’hi he esforçat, de mantenir el català quan el meu interlocutor parla en castellà. No m’és gens difícil seguir la conversa en la meva llengua, parli com parli l’altre, amb el benentès que em comprèn i podem seguir la conversa. 

Avui m’he trobat amb una persona que feia algun esforç per contestar-me en català. Jo, si veig que pateixen gaire, els dic que em parlin en castellà sense cap problema, però en més d’una ocasió em responen que ja els va bé fer l’esforç. L’interlocutor d’avui m’ha dit que li costava un xic parlar-lo, fent èmfasi que havia nascut a Granada.

Si no ho lluitem nosaltres, ningú no ho farà per nosaltres. Això ho recalco als meus fills. Parlar en català arreu no és mala educació. És defensar la nostra llengua, que hem mamat i que ens fa expressar amb naturalitat els nostres sentiments, idees i opinions. Ens ha tocat viure-ho d’aquesta manera i ho hem d’acceptar sense claudicar.

Periodistes en qui confies

En aquest món cada vegada més trasbalsat per les notícies que ens arriben, amb força descrèdit i malfiança de les fonts, encara hi pots trobar periodistes que et desprenen confiança. Encara que desconeguis moltes coses del professional informador, les seves paraules, els seus raonaments i la manera de processar les notícies fan que te'l creguis.

Un d'aquests periodistes, i segur que n'hi ha més, és en Llibert Ferri, que va ser corresponsal de TV3 a l'antiga URSS, a qui el diari ARA l'entrevista amb motiu de la publicació del seu darrer llibre Putin ens observa (Pagès Editors).

Com molt bé se'l defineix, Ferri és un gran coneixedor de la història de la Unió Soviètica i de l'actual Rússia, a qui acostumes a acudir per conèixer, una mica més, què està passant en aquell país, i per què. Les respostes a l'entrevista són interessants perquè t'ajuden a entendre millor la realitat del país i qui és el seu president. Certament, no és gens engrescador, encara que afirmi que és optimista i que considera que Europa se'n sortirà, però quan? Ara caldrà llegir el seu llibre. 

Aquests dies, i ho comentava ahir, parlem molt de Trump i dels seus íntims col·laboradors, però també de Putin. Aquesta aparent amistat entre ambdós líders ens deixa una mica sorpresos i no acabem de veure fins on la portaran. Al meu humil entendre es mantindrà mentre ambdues parts hi surtin guanyant, però quan un d'ells hagi de claudicar davant de l'altre, s'acabarà. És allò de més d'un gall en un galliner.

Europa entretant va avançant pàgines i fent els deures que tenia aturats des de feia molts anys. De cop ens hem despertat del somni americà i ens hem adonat que, si vols estar ben servit, t'has de fer tu mateix el llit.

Ens queixem de les editorials actuals, on trobem a faltar més professionals de vàlua contrastada. Crec que haurien de buscar a fons i recuperar tots aquells periodistes que ens ajuden a entendre la realitat, que si no vigilem bé se'ns escapa i correm el risc de ser brutalment enganyats.

Ser respectuosos

Ahir parlava de la diferència entre criticar i insultar, i que calia ser crític, en positiu, però que res justificava l’insult. M’agradaria lligar-ho amb el respecte a les persones i també a les coses. De fet, si procurem ser respectuosos no tindríem ocasió per a l’insult, i potser aquí ja podríem acabar la discussió.

Ens trobem sovint en situacions desagradables i si gratem una mica ens adonem que l’esca del pecat es troba en el poc respecte que tenim vers els altres. Sobretot aquells amb qui no combreguem, que tenen una manera de pensar diferent a la nostra, o que fins i tot són adversaris o competidors.

Si fóssim respectuosos, la convivència milloraria. No hi hauria actes vandàlics, robatoris, agressions, ni insults. Caldria llimar les diferències a partir del diàleg civilitzat, aprenent a escoltar els altres, la seva opinió, i saber defensar la nostra amb arguments, sense ferir l’orgull de l’altre, ni desautoritzar-lo, i encara menys ridiculitzar-lo.

Penso en els polítics, que tenim molt presents, probablement perquè són notícia cada dia, la majoria de vegades en negatiu, però no ho podem centrar només en ells, sinó generalitzar-ho a tots els àmbits. Probablement un d’aquests altres entorns seria l’esportiu, i molt concretament el futbol. No hi ha setmana que no apareguin titulars a la premsa de fets desagradables motivats per una falta de respecte entre contrincants. I no només serien els jugadors les víctimes, sinó que hi ha situacions en què els agredits són el públic, per part d’algun jugador que no té clar quin és el seu paper a jugar damunt la gespa.

Recordo que els meus pares insistien molt en la necessitat de ser respectuosos. No els calia avisar-nos contra la violència, perquè no n’érem, però sí que havíem de vigilar de pensar més ens altres i fer-los la vida més fàcil i agradable. Crec que és a la família on aquests valors s’han d’ensenyar amb paraules i fets, i potser avui dia això s’ha aparcat i no s’hi dediquen el que convindria. Hi ha altres espais que hi poden contribuir i de ben segur que tots nosaltres en trobaríem un on hi podríem jugar un paper decisiu. Podríem ensenyar allò que vàrem aprendre de petits i que hem procurat exercir sempre, demanant disculpes quan ha calgut. 

Segur que no és tan difícil de practicar, però no està de moda, i avui ens movem massa pel que fa l’altre i pel que dirà. El respecte no l’hauríem de perdre mai, i això no té res a veure amb claudicar davant dels altres, deixar-te prendre el pèl, i dir amén a tot. Aquí tornaria a sortir l’esperit crític i la defensa, amb arguments i educació, de la nostra opinió.

ERC claudica

Cada dia que passa la imatge d'ERC és més deplorable. Fa angúnia de veure com el PSC se'ls passeja, aconseguint tot allò que volen i que els interessa com a partit polític, i així continuar amb la tendència de creixement que ja varen experimentar en les darreres eleccions autonòmiques a costa de Ciudadanos. 

La desfeta de la coalició de govern amb Junts no ha beneficiat en res a ERC, encara que algunes persones s'ho varen creure. Mantenir un govern amb minoria li resultarà molt negatiu de cara a les properes eleccions municipals, sobretot per la imatge que estan donant de contradiccions i falta de lideratge polític.

El president de la Generalitat no ha aconseguit engrescar a ningú, tret dels seus propis militants i simpatitzants, però fins i tot una part d'aquests es poden posar en contra de decisions com la que ha pres la direcció del partit sobre la B-40, en la desesperada cursa cap a l'aprovació dels pressupostos. Una decisió que encara no garanteix el suport final dels socialistes. El recanvi a l'empresonament d'Oriol Junqueras no ha funcionat.

El PSC va fort i s'aprofita de la feblesa d'ERC i de la seva vulnerabilitat, per marcar el ritme de les negociacions. Els socialistes saben que ERC encara no ha superat el trencament amb Junts. Se les prometien molt felices, pensant que els equivocats eren els de Junts i que els seus militants els castigarien. És evident que Junts té un problema d'autodefinició i necessita aclarir a tothom què vol ser en el futur, però també és clar que ERC no ha estat capaç d'aprofitar la presidència del govern per enfortir-se com a partit polític i esdevenir la primera força del país.

Les exigències del PSC per aprovar els pressupostos no són pròpies d'un partit polític progressista, i això encara és més greu, sobretot per al país que observa incrèdul com es poden manipular les coses només per interès personal i de partit. Per desgràcia nostra, doncs, si el partit en el govern fa aigües el país no avança, i així anem tirant des de fa massa temps. 

La responsabilitat de la situació en què es troba Catalunya està molt repartida. No hi ha un únic responsable, però sí que és cert que el partit en el govern hauria de donar senyals d'entendre la problemàtica i ser capaç de capgirar-la. Amb ERC ho tenim molt complicat.

Un nou pas enrere en la defensa del català

Segurament caldrà uns dies per acabar d'entendre aquesta proposició de llei que modifica la llei de política lingüística catalana, a proposta de PSC, ERC, JxCat i Comuns, però d'entrada no sembla una notícia gaire afalagadora. De fet ja es veia a venir que finalment, no només ERC s'abaixaria els pantalons, sinó que JxCat també l'acompanyarien.

En aquest país es va d'un extrem a l'altre. De plantar cara sense garanties, amb les conseqüències que tots hem vist aquests darrers quatre anys, a claudicar davant la pressió dels partits unionistes. M'imagino que encara alguns d'ells no ho veuran suficient, i les retallades seran més profundes del que s'escriu en aquesta proposició de llei.

Fa molt temps que vaig dient que tenim uns polítics que no ens mereixem, i si es confirma el que puc entendre d'aquesta modificació de la llei proposada, podem afirmar que ens condueixen a una marxa enrere sobre els nostres drets com a país amb llengua pròpia.

Era evident que calia donar resposta a la pressió judicial emparada pels partits polítics espanyolistes, PSC inclòs, i una part de la societat civil catalana, però no entenc que s'hagi d'arribar fins al punt de trencar amb la defensa del català com a llengua vehicular a l'ensenyament.

És cert que no s'està complint res del que diu la política d'immersió lingüística, i que en la majoria d'instituts el castellà predomina sobre el català, però això mereix una atenció i intentar resoldre la incongruència. Modificar la llei no soluciona el problema, més enllà de deixar tranquils els nostres polítics, que ens avergonyeixen dia rere dia.

Ja sé que cal ser caut a l'hora de fer judicis, i és important llegir a fons la lletra de la proposta de modificació de la llei, però d'entrada no és agradable veure com els polítics només busquen el seu anar bé i no s'arremanguen per solucionar els problemes que s'originen en la pràctica diària. Potser la poca resposta a la manifestació d'ahir dimecres en suport de l'escola en català, ha donat ales als nostres polítics a fer aquest pas enrere cap a una normalitat que molts desitjàvem que anés en una altra direcció.

Pedro Sánchez es queda els fons europeus

Solemnement el president del govern espanyol ha anunciat als presidents autonòmics, tots menys el català, que els fons europeus se'ls queda ell i ja els administrarà. Algú informava ahir que el govern espanyol havia beneït l'encàrrec de no sé quin vaixell que costa un ull de la cara, i que ho deurien pagar amb els fons europeus. No sé si anirà ben bé així, però els presidents autonòmics obedients, han quedat amb un pam de nas.

És el govern més progressista possible, segons afirmaven ells mateixos, però també deu ser el més centralista, amb permís d'Aznar i Rajoy. No avancem en autonomia, sinó tot el contrari. Llavors no entenen perquè el govern català no vol passar per l'adreçador. I el senyor Iceta clamant el cel per l'actitud del nostre president!

No sóc el defensor del president Torra, a qui he desitjat fa molt temps que deixés la presidència, però tal com deia ahir en el meu post, en aquesta ocasió li dono la raó. Ja està bé de tanta tonteria!

I el president basc? Ahir ho volia escriure, quan encara no havia decidit presentar-se a la reunió. Jo estava segur que al final hi aniria, encara que fos per intentar deixar en evidència a Torra. A la manera de pensar d'alguns, el fet que Torra no fos l'únic president absent a la reunió, el disculpava una mica, però amb la jugada de darrera hora d'Urkullu, com ha fet sempre, ara era Torra la nota discordant.

No ens ha de saber greu. Els bascos sempre han fet el mateix. Ells aconsegueixen anar per davant nostre. Els diners ja els tenen, per això els és tan fàcil jugar fins a darrera hora sobre si faran una cosa o l'altra. Amenacen el govern de torn, però al final són tan amics, i amb els objectius assolits. Nosaltres sempre hem de quedar com els dolents, i el problema és que no ens en sortim mai. Malgrat tot, no crec que seguint els consells d'Iceta anéssim millor. Claudicar és l'únic que persegueix.

Puigdemont crea un nou partit polític

Finalment el president a l'exili tira pel dret i no espera els resultats de les negociacions entre el PDECat i la Crida, i tira endavant la creació d'un nou partit al voltant de JxCat. Puigdemont va intentar ordenar l'acord entre les diferents faccions, però no se'n va sortir. Bonvehí ha aconseguit el suport de molts alcaldes del PDECat i no s'ha deixat convèncer, tot i la pressió rebuda. La sortida de Puigdemont ha estat no fer cas de les negociacions i fer allò que ell volia i ha defensat sempre.

Si fa uns dies parlava de la fragmentació de partits polítics hereus de Convergència, ara encara n'hi podrà haver més. Caldrà observar quina és la resposta dels defensors del PDECat, molts d'ells cansats de la intransigència del president a l'exili. Caldrà veure si afluixen i es posen d'acord en la creació d'aquest nou partit polític, o bé si es mantenen ferms en conservar el PDECat i presentar-se a les properes eleccions de manera separada.

Avui s'ha conegut que Puigdemont convoca l'assemblea constituent aquest 25 de juliol, i no vol esperar més. Això farà decidir a Bonvehí i aquells que li donen suport si cal mantenir-se ferms o claudicar. 

De la mateixa manera que Marta Pascal es va distanciar de Puigdemont, Bonvehí haurà acabat també distanciat d'ell. La força de Puigdemont ha estat important i, contra el que algú es podia pensar fa uns dies, al final haurà aconseguit els seus propòsits. De fet, la seva situació no li permet gaires figures, i necessita mantenir-se al dia perquè el seu exili no s'eternitzi. Una altra cosa és si aquesta és la solució a tot el Procés, o caldria enfocar-ho d'alguna manera perquè el resultat l'acostés al país.

Entretinguts ho estem, i veurem en què acaba tot plegat. Tal com ja comentava fa uns dies, ERC sembla en principi el més beneficiat per aconseguir el seu gran somni: esdevenir la primera força política del país.