El temps no ho cura tot

Aquest mes de juliol es commemora el cinquantè aniversari de l'arribada de l'home a la lluna. Els que tenim una edat ho recordem. S'havia assolit un repte que feia anys que era un objectiu perseguit. Semblava que s'obrien les portes a molts més descobriments i aventures. Ens ho miràvem en blanc i negre, a través d'uns televisors que tenien pocs anys d'història. Començava una nova època?

Vivíem en la grisor del franquisme, amb moltes ganes de sortir d'aquest reducte autoritari, somiant poder entrar a Europa i deslliurar-nos de la dictadura del general Franco. Amèrica arribava a la lluna i nosaltres continuàvem sotmesos en la censura política, social i cultural.

Han passat cinquanta anys i es parla de Mart, però llavors, quan s'arribà a la lluna semblava que era l'inici d'un no acabar. Anys més tard vàrem deixar de sentir-ne a parlar. No és que desaparegués la NASA, però sí de les portades dels diaris. Fins fa poc, quan ha sortit la notícia de l'anada a Mart. Ho veurem?

Contrastar aquesta notícia amb la realitat política que vivim a casa nostra t'entristeix. Estem perdent el temps miserablement, només per l'ambició d'uns quants. Què hem fet malament que ens toqui aguantar aquest govern? Ens adonem suficientment que les nostres converses giren sempre sobre el mateix tema. És això una vida agradable i interessant? Quina importància té si el president el jutgen per haver mantingut el llaç groc al seu balcó? 

El més trist de tot plegat és que creiem que el temps ho cura tot, però no és del tot cert. Quina cara li queda a qui va ser president del Barça, en ser alliberat sense condemna després de gairebé dos anys de presó preventiva? Quina cara els queda als mestres de l'institut de Sant Andreu de la Barca quan s'arxiven les seves causes, després d'haver passat la vergonya de veure les seves fotografies a les primeres pàgines dels diaris grocs espanyols? Què passarà amb els nostres presos polítics i exiliats? Respondrem que el temps ho cura tot?

Una lliçó d'ètica a l'administració pública

L'altre dia vaig tenir l'oportunitat d'assistir a una conferència sobre ètica a l'administració pública, que va resultar molt interessant. Com sempre dic, quan assisteixes a una conferència sobre qualsevol tema, no cal que t'expliquin grans novetats, ni tens necessitat de fer grans descobriments, que sempre està bé, sinó que n'hi ha prou que t'ho expliquin bé, argumentat, amb exemples evidents i conclusions clares. Sovint tenim les idees barrejades i ens porta a confusions o, si més no, a no tenir prou clares les solucions a situacions que no voldries repetir.

Com podeu imaginar va quedar molt clar el nivell d'ètica a l'administració pública del nostre país, si ho comparem amb països del nord d'Europa, però no només. Podíem veure que en temes de corrupció som la vergonya de la majoria de països, i una dada important: el nivell d'ètica de la nostra societat. És a dir, el grau de comprensió i d'acceptació d'actituds poc ètiques dels nostres representants polítics, que en altres països seria intolerable. El cas de les dimissions també és una evidència de què passa a Espanya i què passa a la resta del món occidental i de més enllà.

Un matís important va ser fer-nos notar que la corrupció estava més lligada al camp polític que no pas el tècnic. En tot cas els funcionaris podien pecar de no denunciar allò que poden haver vist, probablement per manca de seguretat i de protecció una vegada feta la denúncia.

Hi va haver un capítol en què se'm varen fer present moltes situacions que probablement a més d'un els podia fer passar un xic de vergonya. No sempre les coses es fan inconscientment, encara que un intenti fer veure que no se n'adona. El món de l'administració pública té molt a millorar, i no està tan clar que es pugui fer de la millor manera possible.

La mitjana no ens serveix en un món injust

Us recomano la lectura de l'article de Xavier Antich al diari Ara "Com ens ho hem de fer, plegats?". De què depèn que una comunitat se'n surti o no? A partir de quin moment un esdeveniment pot esguerrar una vida? Estadísticament es pot fer la mitjana de moltes coses, però, ¿com pot fer-se la mitjana de les aspiracions socials i polítiques d'una comunitat? Què dóna la mitjana de les aspiracions socials?

M'agrada l'anècdota d'un músic que li va dir que el so d'una orquestra no el donava la mitjana de la qualitat dels seus millors professionals, sinó el pitjor dels seus músics, perquè d'ell se'n deriva la qualitat que finalment surt del conjunt.

He intentat visionar la situació de la nostra societat, amb tots els avantatges, amb tot allò que hem aconseguit amb treball i esforç, amb els grans esdeveniments i descobriments, i he arribat a la mateixa conclusió, que és la injustícia social, la corrupció i la degradació del medi allò que determina la visió que tenim de la nostra societat. Hem fet grans progressos, sí, però no hem aconseguit eradicar la pobresa ni les grans desigualtats socials.

Només ignorant les persones, ignorant els altres i només pensant en nosaltres mateixos, en l'anar bé personal i egoista, podem fer un balanç positiu de la nostra societat, altrament arribarem a la conclusió que vivim en un món injust.