Una innocentada continuada

Avui, 28 de desembre, recordo el costum generalitzat de prendre el pèl a la gent amb notícies falses i tot tipus de bromes. La majoria eren innocentades que no feien mal, no comportaven grans disgustos i més aviat provocaven somriures. Han passat els anys i el dia 28 ja no destaca per les innocentades, i només n'ha quedat alguns reductes. Demà sabrem de què s'ha fet broma. 

Aquest canvi, però no significa que regni la veracitat de les notícies, sinó que les innocentades duren tot l'any, ja no es concentren en un dia del mes de desembre. En aquests moment no hi ha dia que no ens llevem amb alguna notícia que no sigui una innocentada, una presa de pèl. Ens el prenen tant que ja no es creiem res.

La presa de pèl està en mans de les institucions de l'Estat, també del nostre govern i els receptors som sempre els mateixos. Vivint desconeixent la meitat de les coses i ens sorprenen notícies que volen ser verdaderes, però que falsegen la realitat.

Els catalans, ja no necessitem el 28 de desembre, perquè portem uns anys que la innocentada és diària, ja sigui l'empresonament de terroristes que queden en llibertat als tres mesos, o presos polítics i exiliats que continuen a la presó o a l'exili malgrat les sentencies europees.

Els temps canvien, és cert, i a casa nostra hem passat a ser un país enganyat a la força, amb els nostres líders empresonats, i amb uns recanvis que fan riure, per no plorar.

Què volem dir quan parlem de participació ciutadana?

En els darrers anys s'ha popularitzat la participació ciutadana aplicada en una eina: el pressupost municipal. Cada vegada són més els ajuntaments que organitzen els pressupostos participatius, sobretot ara que hi ha una plataforma que s'ha estès amb el suport de la Diputació de Barcelona i de Localret, la Plataforma Decidim, que possibilita que els ciutadans decideixin en què voldrien que s'invertís una part del pressupost, fixada per cada ajuntament, seguint uns criteris determinats.

Malgrat l'eufòria de molts equips de govern i tècnics municipals, la meva opinió és que, per una banda el desenvolupament de la plataforma arriba tard, a Arenys de Mar, que no vàrem ser pioners ni molt menys, el 2008 ja teníem pressupostos participatius, i per l'altra, si es concentra tot l'esforç de la participació en aquesta sola acció, com passa en molts municipis, és un oasi en un desert gens participatiu.

Si un ajuntament creu que posant en marxa els pressupostos participatius ja ha pujat al tren de la participació, no va bé. La participació ciutadana en un municipi o comunitat va més enllà de decidir què fer amb una part del pressupost. La participació en la vida pública no s'acaba tota en això, i aquí rau el problema de la majoria de ciutats i pobles: cada dia hi ha més crítica per la manca de participació, i el propi procés genera desconfiança, sinó rebuig.

En un post no es pot argumentar tots els beneficis i riscos de la participació ciutadana en un municipi, però sí que es pot apuntar l'error que molts ajuntaments, no tots, cometen o cometran si queden satisfets amb l'aplicació dels pressupostos participatius i no fan res més. Hi ha exemples interessants, però tot fa pensar que no hi ha gaire interès en anar més enllà. 

Reflexioneu un moment: si al vostre municipi hi ha pressupostos participatius... Noteu que participeu molt en la vida pública de la vostra vila? Hi ha exemples que potser us faran obrir els ulls. Imagineu que, de comú acord dels partits polítics del vostre ajuntament, us han demanat on ubicar un servei municipal, i un cop decidit us anuncien que si guanyen les properes eleccions en faran cas omís. Això és participar, o viure enganyat?

Hi confies fins que et sents enganyat

En el cas Ateneu no sé qui té raó, si l'alcalde o el seu president, però en tot cas sap greu que la situació sigui la de crispació, de dubtes i de subvenció encallada. No vull pensar que es tracti d'un tema personal de l'alcalde, per baralles polítiques, sinó en tot cas d'un tema mal resolt com ja estem acostumats amb l'actual govern municipal.

Després de tot l'enrenou pel cas Ateneu, que no es preveu de solució fàcil ni propera; després d'haver descobert una actuació il·legal que només ha merescut un mea culpa, pel cas de la subvenció de la pel·lícula Laia; després de l'opacitat en l'execució de la llicència per a una estació de rentat de cotxes; després de la 'sanció' d'Adif per una alcaldada... quan veig que s'aprova, en sessió plenària, un codi ètic que exigeix una actuació transparent, honesta i legal, arribo a la conclusió que hi ha molta feina a fer abans no sigui possible el seu compliment, difícilment abans d'un any, com es preveu en el mateix codi.

Trobo a faltar professionalitat i rigor en la gestió municipal, i em fa molta por el que pugui venir a partir d'ara. La meva desconfiança en la gestió municipal és absoluta, i per experiència dels veïns més propers a casa, a partir d'ara només em creuré allò que el meu alcalde signi davant de testimonis. La resta es converteix fàcilment en paper mullat.