Els comuns són l'alternativa per als pressupostos

Després que la CUP hagi confirmat que no retirarà l'esmena a la totalitat als pressupostos i la negativa d'ERC a pactar res amb el PSC, els Comuns esdevenen l'última oportunitat perquè els pressupostos per a l'any 2022 tirin endavant. Aquesta oportunitat serà molt ben estudiada, i els Comuns ja han advertit que no pactaran a cap preu, sinó que s'ho faran pagar.

La CUP va permetre que el govern català es constituís amb el concurs dels altres dos partits polítics independentistes, però els seus principis estan molt allunyats de JxCat i ERC, i ja ho havien manifestat en altres ocasions. 

L'equilibri de forces al Parlament català no segueix només el criteri independentista, sinó que es mantenen unes diferències sobre model econòmic i territorial. La CUP és molt coherent amb els seus principis, i no se n'ha amagat mai. Ens pot agradar més o menys, però no els podem acusar de res.

Estem parlant d'un pacte per uns pressupostos que determinen un model econòmic concret i que la CUP no comparteix. Tampoc és clar que els Comuns tinguin gaires punts de confluència amb els dos partits al govern, i per tant no està tan clar que puguin arribar a un acord.

L'alternativa del PSC podia ser vàlida, sobretot tenint en compte que a Madrid ERC i PSOE es troben més a prop de l'acord. M'imagino que el discurs d'Oriol Junqueras, poques hores després de sortir indultat, on afirmava que amb el PSC no hi havia possibilitat de cap pacte, pesa molt sobre ERC. Malgrat tot, penso que el diàleg no s'hauria de negar mai, i això és precisament el que defensa ERC amb la taula de negociació. Crec que en aquest cas ERC és una mica contradictori i que a la llarga, aquesta ambigüitat el pot fer perdre punts.

Iceta, l'estaquirot

Jo no li demano al ministre Iceta que defensi des de Madrid la independència de Catalunya, sinó simplement que defensi la nostra llengua, que treballi perquè el català no es vegi menystingut i davant la debilitat, el potenciï quan li sigui possible. Això crec que no és demanar gaire.

Per què ens serveix un ministre català a Cultura, si no és capaç ni té la voluntat de defensar el català? Aquesta és l'actitud del PSC i de tots els seus líders, que quan van a Madrid s'obliden de Catalunya. És per això que la representativitat territorial és nul·la. No volem que facin excepcions, però ja que són a la capital d'Espanya que no s'oblidin dels problemes discriminatoris que patim, i intercedeixin per nosaltres.

Iceta, però és ministre de Cultura com ho podria ser de qualsevol altre ministeri, i no es notaria en res. És per això que l'he batejat com estaquirot. No serveix per a res, només per fer embalum, per sumar, però no per afegir contingut. Ho podrem valorar al llarg del seu mandat. Ens adonarem que la seva presència a Madrid serà inútil i qualsevol altre ho hauria fet igual o millor.

Aquest és el típic personatge que haurà viscut tota la vida de la política en benefici propi, sense aportar valor afegit, sense tenir en compte l'administrat, només anant-lo a buscar per obtenir-ne el vot, però sense donar res a canvi. D'aquests personatges els partits polítics n'estan plens. Escalen posicions per ocupar cadires que els assegurin un sou. No tenen vocació de servei, sinó ànsia de poder. És una professió més, però mancada d'empatia i predisposició a millorar les coses.

Tots som capaços de fer un llistat de líders polítics que reuneixen les mateixes característiques que el ministre Iceta, i per això la política va com va. Mentre no siguem capaços de capgirar la situació i aconseguir polítics de veritat, amb ganes de millorar la societat, no podrem cantar victòria i ens haurem d'acontentar en anar passant anys, sense que res canviï, veient com els rics continuen sent rics i els pobres cada vegada més pobres. Això, tant si som independents com formant part d'aquest Estat espanyol que tanta mania ens té.

Miquel Iceta ja és ministre!

El canvi de cromos que comentava en aquest blog el 30 de desembre passat ja s'ha materialitzat. Iceta ha cedit la candidatura a president de la Generalitat a Salvador Illa, i aquest, plegant de ministre, ha fet que Pedro Sánchez nomenés Miquel Iceta ministre, i d'aquesta manera mantingués la quota catalana al consell de ministres del govern de coalició.

Duran i Lleida ho va somiar molts anys i no ho va aconseguir, i Iceta, amb tota la seva vida dedicada a la política, ha pogut tenir l'honor de formar part del govern de Madrid amb el ministeri de Política Territorial. Ara podrà seure com a mínim en una banda de la taula de negociació, si és que no es dissol definitivament.

Si una habilitat ha tingut Iceta durant tota la seva carrera política és la d'adaptar-se a les circumstàncies sense cap tipus de rubor a canviar d'opinió si això l'afavoria o el salvava d'un mal pas, encara que pogués entrar en contradicció. Això, que l'ha mantingut viu a la política, no és cap garantia per a qui vol confiar en ell per resoldre els molts problemes que sorgeixen dia rere dia, ja que avui et defensarà un model i demà tot el contrari. Aquesta manera de fer i ser, provoca que els seus adversaris no sàpiguen mai amb què els sortirà, i per a la ciutadania en general no és cap garantia de resultats positius. 

Miquel Iceta haurà de tractar amb totes les comunitats autònomes i no sé si la bena federalista que a vegades li ha sortit, la recuperarà o bé ja té clar que amb autonomies n'hi ha prou i suficient. Iceta sempre estava darrere movent fils i hi tenia una gran habilitat. Quan es va posar davant com a candidat a la presidència de la Generalitat no li va sortir tan bé. Caldrà veure si en aquesta segona ocasió, amb responsabilitat delegada, aconseguirà satisfer les expectatives creades.

L'organització territorial és un tema pendent

L'edició d'avui del diari ARA presenta un dossier sobre els micropobles on aprofundeix en els problemes que aquests tenen per sobreviure i les dificultats per trobar l'ajuda necessària per continuar existint. Tracta de les dificultats d'alguns d'ells de poder estar connectats a Internet o fins i tot rebre el senyal de televisió, i també de la manca de nens i nenes que provoca el tancament de les escoles.

No és una novetat, sinó que el tema s'ha tractat des de fa molts anys sense que s'arribi a cap conclusió. La comoditat de la gran ciutat o les àrees més poblades és un atractiu massa fort perquè a les primeres dificultats, els residents en petits municipis, quan aquests són en llocs de difícil accés, s'animin a deixar-los abandonats.

El problema és complex i cal diferenciar realitats distintes. No és el mateix discutir sobre les petites dimensions de molts municipis, si aquests estan ben comunicats o es troben a la muntanya. En el primer cas estaríem parlant de problemes d'organització i rendibilitat dels serveis, i en els altres s'hi afegeixen els problemes de comunicació, d'accés a l'escola, als serveis mèdics...

Mentre estudiem com solucionem els problemes dels petits pobles aïllats, podríem estar organitzant el dia a dia dels petits municipis que podem entrellaçar. Si no és per iniciativa pròpia, que sempre és preferible, caldria exigir-los mancomunar serveis. Podem entendre la voluntat de mantenir la independència i l'essència de cada municipi, i per això el fracàs de l'estudi Roca, però no es pot entendre que cadascun dels municipis vulgui tenir els serveis públics per ells sols. 

El gran problema del nostre país és l'excés d'institucions sobreposades, sense que tinguem clar quines han de ser les funcions d'unes i altres. A vegades fa l'efecte que es creen perquè els polítics ocupin cadira, sense analitzar a fons la conveniència. Són moltes vegades institucions sense recursos i per tant poc operatives.

Potser és demanar massa, i ara encara pitjor, però seria hora que el govern català afrontés l'organització territorial com a objectiu del seu programa de govern, i entre tots ho consensuéssim sense mirar els interessos de partit, sinó els de país. És això demanar massa?

El Senat a Catalunya

El PSC en campanya recupera la idea de Pasqual Maragall de portar el Senat a Catalunya. En aquests moments on estigui el Senat és el de menys, el que sí que importa són les funcions i la seva composició. Ja em perdonaran els socialistes, però si el gran canvi federal consisteix en portar el Senat a Catalunya, tal com és i funciona, ja es poden quedar el federalisme. Amb mi que no hi comptin!

És cert que també el PSC parla de renovar el Senat per convertir-lo en una veritable cambra de representació territorial. Hi ha algun altre partit que també ho diu, però n'hi ha d'altres que el suprimirien. Perquè es produeixi el canvi, diuen, s'hauria de modificar la Constitució, i això fins ara ha estat un tabú, que només s'ha modificat lleugerament quan ha interessat al PP i al PSOE, però... Estem segurs que volem modifica-la?

No n'hi ha prou de voler modificar la Constitució, sinó que a més cal que tothom, o la gran majoria, es posi d'acord en quins temes la vol modificar, i de quina manera. Això és molt complicat, perquè els interessos no són de país, sinó de partit. Ho hem vist, a nivell de Catalunya, amb la pretesa llei electoral que no ha reeixit per culpa dels interessos dels partits polítics majoritaris.

Amb una visió tan cega i interessada, es fa molt difícil pensar que els polítics del futur siguin capaços de moure i canviar res. Al final tothom decideix que per no posar-se d'acord ja està bé com està, i així anem passant anys.

Estic d'acord amb qui diu que ara no és hora de modificar constitucions, sinó de trobar diners per pagar les despeses. Això, si no em demostren el contrari, ho solucionaríem gestionant nosaltres els diners. Convé no enganyar la gent i dir la veritat, l'altra cosa és que no interessa que se sàpiga.

Un dia remogut i violent

Avui ha estat un dia força mogut. Hem tingut onze detencions de persones acusades de terrorisme. Arran d'aquestes detencions s'ha produït unes protestes al barri de Gràcia que han acabat amb enfrontaments amb la policia. Per altra banda s'ha revifat l'afer Pujol amb la imputació, per part del jutge, de l'expresident, la seva dona i tres dels seus fills.

Al Senat s'ha viscut una picabaralla entre la vicepresidenta espanyola, Soraya Sáenz de Santamaría, i la senadora d'ERC, Ester Capella, que ha recriminat a la vicepresidenta el poc sentit que tenia mantenir el Senat que, contràriament al que diu la Constitució, desenvolupa molt poc la seva funció de representativitat territorial.

Més lluny de casa nostra s'ha produït una tragèdia, al Pakistan, amb l'atac dels talibans a una escola militar, amb el resultat de més de 140 morts, la majoria estudiants, com a venjança per les morts de l'exercit pakistanès.

A Síria també s'ha registrat 180 morts en l'assalt d'una filial d'Al-Qaida a unes bases militars. I tot això l'endemà del rescat accidentat d'un grup d'hostatges en una cafeteria de Sidney, per part d'un iranià fanàtic que va resultar mort junt amb dos dels hostatges, i de la matança de cinc persones en un edifici de Philadelphia.

Com es pot comprovar el món està cada vegada més esvalotat i paranoic, i si no procurem posar-hi remei, el futur és molt incert. Tot això no ho arreglarà la independència, per la qual cosa cal que hi dediquem bona part del nostre temps per intentar posar seny i trobar solucions. Nosaltres no aconseguirem evitar les morts de Síria o Palestina, però podem afavorir l'ambient del nostre entorn i fer més fàcil la convivència.