Reconeixements i anonimat

A tots ens agrada el reconeixement, els premis i les medalles, però no hi ha millor satisfacció que l'orgull d'haver contribuït en un fet encara que sigui des de l'anonimat. 

Hi ha moltes ocasions en què tenim l'oportunitat d'agrair la feina desinteressada d'alguns per aconseguir guanys socials, però no podem oblidar que el dia a dia està ple d'actes que ignorem i que es porten a terme gràcies a la tasca d'uns quants que mai o rarament se'ls reconeixerà. Això, quan es fa amb la il·lusió d'ajudar els altres, no genera frustració, sinó satisfacció i el premi el reps a l'instant, sense que ningú t'hagi penjat la medalla.

Alguna vegada he plantejat que l'Ajuntament atorgués més títols d'arenyenc il·lustre a persones que han destacat per la seva col·laboració a millorar la nostra vila, sigui per la seva tasca cultural, econòmica o social. És cert, però que els reconeixements guanyen força i credibilitat si són escassos, davant el perill d'estar regalant títols a tort i dret, encara que caure en l'altre extrem tampoc és bo. Trobar l'equilibri no és fàcil.

La moda dels reconeixements ciutadans a través de votacions populars omple, en certa manera, aquest buit que podem trobar en l'escassetat de reconeixements institucionals. És bo que els vilatans valorin la feina dels seus convilatans, perquè ajuda a tenir en compte les persones que no només lluiten per viure, sinó que aprofiten el seu temps per ajudar els altres o que actuen de mirall per la seva tasca diària.

Al nostre país, anualment es concedeixen premis a persones que han destacat en la seva activitat professional, del lleure o social, i cal ser molt escrupolosos per no banalitzar els premis. És bo que tot reconeixement vingui avalat per una bona causa i no caure en el perill d'atorgar reconeixements per simpatia o compensacions. En un món tan castigat pel soroll, menyspreu i insults, trobar la manera de ser positius i buscar els mèrits de les persones, és el millor antídot contra la mediocritat imperant.

L'extrema dreta treu el nas a l'Argentina

Les eleccions d'avui a l'Argentina segueixen una mica el patró del que s'ha anat veient a molts països, on l'extrema dreta guanya terreny, fins al punt de quedar en primer lloc, gràcies a la desconfiança general a la vella política, als de sempre, del color que siguin, però que no han resolt els principals problemes de la societat, i en moltes ocasions han donat mostres de corrupció.

No he seguit la prèvia de les eleccions, més enllà d'algunes imatges d'un candidat d'extrema dreta embogit i amb moltes ganes de guanyar. Un candidat a qui li fan costat els partits d'extrema dreta de la resta del món, units pel desig comú de fer fora els governants de sempre. I la gent se'ls creu.

La situació econòmica d'Argentina convida l'extrema dreta, pel descontentament general i els problemes que la majoria de la gent pateix. També la corrupció històrica dels antics governants és una falca perquè personatges com Javier Milei puguin arribar al govern de la nació. Uns polítics que no seran la solució per a les classes populars i les més deprimides, però que el seu desengany amb els actuals governants fa que busquin una alternativa, i aquesta ve de la mà de l'engany, el populisme i el llenguatge xavacà.

Segons he pogut llegir tot fa pensar que la victòria serà pel candidat de l'extrema dreta i que el final es decidirà en una segona volta, a mitjans de novembre, entre ell i el que quedi en segon lloc en les votacions d'avui. No sé si serà el mateix que a França, on gràcies a una segona volta es varen estalviar ser governats per l'extrema dreta. Un país més, doncs, que l'extrema dreta arriba molt lluny i no acaba governant pels pèls. 

A Espanya, això encara no ha passat, però a nivell autonòmic ja tenim moltes comunitats governades amb el suport de Vox i, per tant, amb la pressió que exerceixen sobre un Partit Popular feble, amb les mans lligades i acceptant tot allò que probablement no gosarien fer sols, però que poden penjar-li la llufa al seu soci de govern. Només l'experiència d'aquestes comunitats ens pot alliberar de l'entrada de l'extrema dreta al govern de l'Estat. Tot això si tira endavant el pacte d'investidura a favor de Pedro Sánchez, ja que amb unes noves eleccions, el canvi de paradigma podria ser una realitat.

Que ve el llop (?)

Ahir en el meu post "A qui interessen els debats polítics", en referència als debats electorals que s'organitzen en campanya, posava en dubte la significança d'aquests a l'hora de decantar el vot. Estic segur que sempre hi ha algú que a darrera hora es decideix, i que potser li va bé escoltar què diuen els candidats mentre s'interpel·len entre ells, però no crec que siguin gaires persones. Avui, sense deixar de banda el tema electoral, vull referir-me al debat obert a les xarxes socials sobre el suposat perill d'un triomf de l'extrema dreta.

Tota la premsa que no destaca per donar suport als conservadors, ja siguin d'extrema dreta (Vox) o de dreta extrema (PP), va plena de comentaris editorials o de col·laboradors dels diaris, parlant del perill que pot suposar el triomf del més que probable pacte PP-Vox, que ja hem pogut veure a diferents comunitats autònomes gràcies als resultats electorals del 28 de maig passat. A Catalunya aquests comentaris van de la mà d'un altre tema que interessa al món independentista: és una bona estratègia l'abstenció, o els vots nul o en blanc, per castigar els partits independentistes, per la seva mala gestió i incapacitat de sumar forces per fer-nos valdre a Madrid?

En aquest punt també em pregunto si aquesta estratègia de posar la por al cos, d'avisar a tothom que ve el llop, pot ser eficaç i mobilitzar els votants per evitar el triomf conservador, o si ja està tot dat i beneït, i el canvi és un fet, per més alertes que es puguin escriure a pocs dies de la campanya electoral.

Aquí entra la famosa frase sobre les similituds entre la dreta i l'esquerra espanyoles, en referència a Catalunya i els catalans. Està vist i comprovat que la nostra lluita és permanent i que no podem badar. Sigui el PSOE o el PP qui governi, els catalans sempre tenim les de perdre, no només per culpa d'ells, sinó també d'alguns partits catalans que ja els va bé. Sucursals de partits espanyols que han perdut la iniciativa i la singularitat, si és que mai l'han arribat a tenir.

Dit això, però, avui ens trobem en una situació probablement molt diferent de quan es va escriure la frase, i el fet que el PP, desacomplexat, necessiti el pacte de Vox, que no té escrúpols de cap mena, potser trobaríem diferències, i malgrat no sortiré a defensar els socialistes espanyols, ni els actuals del PSC, perquè no ens ajuden gens, m'agradaria que fóssim capaços de valorar si no hi ha algunes diferències remarcables que ens haurien de fer pensar. 

Per tot això, defenso qualsevol iniciativa que desanimi els conservadors a donar el suport a la dreta més extrema de tots els temps postfranquistes, i animo a tothom a donar el vot a les forces que s'hi enfrontaran, sense oblidar que una majoria socialista tampoc no ens resoldria els nostres problemes. Ja s'ha vist com ha anat, fins i tot havent de necessitar el suport d'ERC. Però com molt bé diu Toni Rodon, a l'entrevista de Vilaweb, cal que els partits siguin propositius, i probablement això és el que ha fallat i ha provocat la desafecció de la gent, i ha augmentat l'abstenció. Tinguem-ho present!

Quart aniversari

Quatre anys d'uns fets històrics que varen revolucionar el país i que provocaren repressió i venjança per part de l'Estat espanyol i totes les seves institucions, fins al dia d'avui, i que continuaran en el futur. Quatre anys que han marcat una generació entusiasmada per l'anhel de ser independents, però que ens ha portat a abaixar el cap i rebre moltes plantofades.

Avui es commemoren els quatre anys d'una iniciativa que va sorprendre a propis i a estranys. Ni nosaltres ens ho acabàvem de creure, ni l'Estat espanyol va pensar mai que en fóssim capaços. Tota la maquinària desplegada per evitar la votació en referèndum sobre la independència del nostre país no va ser suficient, i a primera hora del matí hi havia les urnes als col·legis electorals per començar les votacions.

Després ha estat quan des del poder judicial i l'executiu s'ha fet mans i mànigues per venjar l'atreviment del poble català. Una venjança que no ha tingut aturador, i que ha posat un mur entre una part important de catalans i les institucions estatals, amb el rei al capdavant.

L'1 d'octubre passarà a la història com l'intent d'assolir la independència de manera unilateral, atès que l'Estat espanyol mai ha fet res per dialogar al respecte i pactar alguna solució al problema d'encaix de Catalunya. Probablement la independència no era l'única i tal vegada ni la millor solució als problemes, però s'havia de donar resposta a les queixes d'una part de la població que se sentia reprimida i explotada. Aquesta negativa va fer que molts catalans es convertissin en independentistes i que aquest 1 d'octubre acudissin als col·legis electorals a demanar la independència.

No sabem quin serà el futur. Les forces independentistes han mantingut l'aval de la majoria de la població, però caminen separades, barallades entre elles, amb estratègies diferents i opinions diverses. D'aquesta manera es fa difícil aconseguir res, perquè s'hi acudeix debilitat. Entenc que passaran molts anys abans no hi hagi un altre intent de solucionar un problema que existeix, encara que es vulgui amagar des de les forces unionistes. De moment és part de la nostra història, que l'hem viscut personalment, i que la podem explicar. Arribarà un dia que només en quedarà la memòria escrita. Qui sap si amb una Catalunya independent, o amb una dependència cada vegada més repressora per l'amenaça que representa a la sagrada unitat d'Espanya.

Campanya electoral amb els presos polítics

La broma fàcil és dir que no cal organitzar votacions quan qui decideix és el Poder judicial. El problema és que és més seriós del que podria semblar. Hem començat una campanya electoral que ha decidit el TSJC, al marge de la majoria de partits polítics, que són els que de veritat ens representen.

I l'hem començat amb els presos polítics participant-hi gràcies al tercer grau declarat per la Generalitat. Ja cal que ho aprofitin perquè no sé quant trigaran els jutges a revocar-ho. Està clar que la seva obsessió és trepitjar els catalans independentistes, sigui quina sigui la seva actuació. Per al Poder judicial res que vingui de l'executiu català té valor, i després parlen de separació de poders... haurien de parlar d'aniquilació de poders, si més no l'executiu català i ben adormit tenen el legislatiu espanyol.

És d'agrair el detall de la candidata de la CUP d'anar a saludar Junqueras, en el seu míting de campanya a Badalona. De ben segur que les dues formacions a qui representen se les tindran, però el gest és important i el suport a una situació injusta també.

Per cert, no sé si només m'ha passat a mi, però he intentat sol·licitar el vot per correu i no ho he aconseguit. He demanat ajut a Correus, però... suposo que és demanar massa que et responguin a temps. Els tràmits administratius són molt complicats, no pas per les dificultats tècniques, sinó per la resposta humana que tenim, i a tot això s'hi ha de sumar l'atac informàtic que va patir l'Ajuntament de la vila, perquè encara es compliqui una mica més.

No seguiré la campanya, més enllà del que m'arribi per distracció. Per una banda ha estat bé que el TSJC se n'hagi sortit amb la seva de no ajornar les eleccions, perquè d'aquesta manera acabarem abans. Farts estem de polítics, eleccions i inútils!

La Fiscalia no s'atura

Ens la prometíem molt feliç, però la fiscalia ha recorregut la sentència absolutòria de la Tamara. Havíem arribat al punt de preguntar-nos qui li demanaria perdó per tot el que havia passat, amb un final feliç. Ara, però la fiscalia no ha volgut quedar-se quieta i ha recorregut la sentència. Què pretén?

La fiscalia li demanava set mesos de presó i considera que amb els fets provats, n'hi ha prou per condemnar-la, i és per això que no està d'acord amb la sentència absolutòria. Em direu que la fiscalia fa la seva feina, i potser teniu raó, però segons com es miri, sembla que només desitgi fer la punyeta, i que es tracti de justificar-se davant d'una sentència que ens provocava, com deia al començament, moltes preguntes.

El que està clar és que des de fa temps, i això durarà molt, estem parlant de sentències, judicis, acusacions i recusacions, d'uns fets que havien de ser purament polítics, però que es varen judicialitzar, i que ara els jutges no deixaran passar fàcilment.

I mentre passat tot això, tenim la polèmica per la renovació dels jutges que ja se'ls ha expirat el càrrec, i que té bloquejada el PP. Avui llegia que la seva proposta és que els jutges siguin els que elegeixin els càrrecs i no el poder legislatiu. Ho justifiquen com una clara separació dels poders, i d'independència ideològica, com si els jutges no tinguessin la seva ideologia, que bé han demostrat.

Amb el poc espai d'un post no puc expressar tot el que seria necessari per opinar sobre un sistema o altre, però sí que és important puntualitzar que no és tan simple com ho presenten els populars. Jo sempre he defensat que la sobirania emana del poble, i que la millor manera de saber i respectar la voluntat popular és a través de les votacions. Només els membres d'un Parlament són votats pels ciutadans, doncs què més democràtic que derivar-ho tot a partir d'aquest. I dic del Parlament, i no dels partits polítics, que això és una altra cosa.

Els efectes de les enquestes

Segons el baròmetre del Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS), tot indicaria que l'actitud del PSOE a dialogar amb el govern català l'estaria ajudant a incrementar la distància respecte al PP. Tampoc és una gran diferència, però contra el que es podia pensar, que l'oposició del PP a la taula del diàleg l'afavoriria en el conjunt d'Espanya, resulta que no, sinó que perd una mica de suports.

A Podemos li passa una mica el que acostuma a passar als partits que donen suport al govern, i baixa respecte les últimes enquestes, i sorprenentment C's puja, potser perquè havia arribat molt avall. Tot això són, però, xifres que només es poden contrastar amb els resultats de les votacions, i a hores d'ara falta molt temps perquè se'n convoquin de noves, de generals, i han de passar moltes coses entremig.

No sé mai si les enquestes són el reflex de la realitat o bé aquestes serveixen per modificar-la. Sabem que la persona tendeix a ajuntar-se amb el guanyador, i això fa que si les expectatives són favorables a un partit polític, aquest rebi més suports de qui no vol perdre.

De moment som al començament del diàleg entre governs i caldrà seguir-ho molt de prop. Un fracàs de les negociacions pot condicionar l'expectativa de vot, i això segur que ho tenen molt clar des del PSOE, però també hi han de pensar la gent d'ERC, i en aquest cas, les eleccions són més a prop.

Som més a prop d'unes noves eleccions

Cada vegada són més les veus que apunten a un avançament de les eleccions catalanes, sobretot ara que el president, com deia jo mateix ahir, es troba a la corda fluixa. La resolució que se'n tregui de la situació del president de ben segur afectarà a la convocatòria o no de les eleccions.

Què en pensen els partits? A mi em fa l'efecte que a ERC li interessa unes noves eleccions perquè estan convençuts que en aquesta ocasió superaran a JxCat. Aquestes eleccions tindran aquest al·licient, de veure qui queda primer, però també es produirà un intercanvi de vots entre PSC i C's. Està per veure si la pujada del PSC serà significativa, però tot fa pensar, vistos els resultats de les generals passades, que C's ha de baixar i una bona part dels seus vots han d'anar a parar al PSC. Però això s'ha de veure.

El tercer repte i element a tenir en compte és l'equilibri entre els partits independentistes i els constitucionalistes. Ja portem unes quantes votacions observant-ho i les variacions no són gaire importants. Els vots passen d'una formació a l'altra, però respectant el bloc.

Una curiositat a tenir en compte és el fet que ara que es podria aconseguir aprovar els pressupostos, ara es convoquin noves eleccions.

Els partits independentistes perden les votacions

No he pogut seguir gens tot el que ha passat al Parlament català, però m'he assabentat del trencament entre JxC i ERC la qual cosa ha provocat que perdessin la majoria de votacions. No tinc prou informació per poder fer judicis i encara menys previsions de què pot passar els propers dies. M'imagino que el govern espanyol deu respirar una mica i veure amb millors ulls ERC.

D'entrada penso que la notícia no ens hauria de sorprendre tant, sobretot veient la tossuderia de JxC dels darrers dies. Estic d'acord que les formes són importants, però també crec que el fons s'ha de cuidar i probablement és la millor manera per avançar.

Del poc que he llegit fins ara, estic d'acord amb l'anàlisi que algú feia a les xarxes socials, sobre la voluntat d'ERC en prioritzar l'eixamplament de la base sobiranista en front del criteri de JxC d'anar pel dret. Veurem qui té més raó, si és que al final aconseguim sortir d'aquest atzucac.

No sé quina ha estat la reacció del president Puigdemont, ni tampoc la del president Torra. Aquest ha viscut molt a prop tot el procés del trencament de l'acord entre els dos partits independentistes. La CUP entretant pot tenir la consciència tranquil·la, perquè si han faltat vots favorables, aquests no han estat els seus, sinó dels diputats suspesos de JxC.

Els Comuns, ni carn ni peix

Com era d'esperar, les votacions d'aquest matí a l'assemblea del nou partit polític dels Comuns, han demostrat la seva opció per quedar-se amb la Puta i la Ramoneta, i continuar el paper que ha jugat fins ara Catalunya Sí que es pot al Parlament català. És allò de no definir-se clarament per intentar acontentar tothom, un fet que està vist i comprovat que a la llarga provoca descontentament a totes les parts.

El problema dels partits polítics és la indefinició, que sovint practiquen per evitar ser incoherents i faltar a les promeses. D'aquesta manera ningú els pot acusar d'haver mentit i incomplert les seves promeses electorals.

La indefinició també produeix desafecció i molt poca credibilitat dels partits i els seus dirigents. Veurem quins seran els primers passos d'aquesta nova força política sorgida del naufragi i rescat d'antics partits, i si la força que genera el començament dels projectes els deixa prou forts per fer bullir l'olla un quant temps fins que se'ls exigeixi definició i compromís al país.

Els resultats que s'han donat a les votacions de les línies independentista i unionista deixen veure que aquests últims predominen, si més no entre els assistents a l'assemblea d'avui. Això, però pot canviar segons l'evolució del procés que lideren Junts pel Sí i la CUP, però una cosa tenim molt clara: amb ells no es podrà comptar per res. Comoditat absoluta!

Una legislatura amb la vista posada al PSC

No tot s'acaba amb la investidura, sinó que aquesta va ser l'inici d'un període més o menys llarg en què moltes persones tindran els ulls a sobre dels diputats del PSOE i també del PSC. Els diputats socialistes no poden pensar que una vegada passat el tràmit de la investidura tothom s'oblidarà de què ha passat, sinó que amb més interès es voldrà seguir pas a pas, les decisions i votacions que es produeixin en el Congrés de Diputats.

Avui, en la votació del suplicatori a Francesc Homs, ha quedat palès a quin bàndol es troba cada partit polític i, concretament, què voten els diputats socialistes del PSOE i del PSC. Aquests darrers no ho tenen fàcil en aquesta legislatura quan necessiten recuperar tot el terreny perdut i no ser cruspits pel nou partit polític que vol crear Ada Colau. Facin el que facin condicionarà la seva reputació i el futur del PSC.

Tindrà molta importància la coherència i aquesta serà difícil de respectar anant de la mà del PSOE. Els socialistes espanyols, els actuals dirigents, han deixat molt clar què pensen de Catalunya, del procés i del dret a decidir. El PSC també ha evolucionat i ha deixat de defensar el referèndum, encara que en el seu moment l'havien defensat. Avui el PSOE s'ha posicionat en contra del diputat que va coliderar la consulta del 9-N, probablement el PSC hauria preferit l'abstenció, per coherència. 

La història ens ensenyarà quines hauran estat les decisions encertades i les que no, i quines penyores s'hauran hagut de pagar per tal de sobreviure a aquests moments tan tensos i transcendents per al futur de Catalunya. 

Votacions per passar l'estona

A pocs dies del debat d'investidura, presumiblement fallit, la notícia del dia passa pel resultat de la consulta interna del PSOE en relació al pacte amb C's. Poca participació i majoria favorable al pacte fan parlar a militants i aficionats a la política, en un moment que no acabem d'entendre si es tracta d'un joc o tot això va seriosament.

Com ja deia l'altre dia, el pacte entre PSOE i C's no porta enlloc, sinó va acompanyat d'altres suports que, de moment, no s'esperen. El PP està desitjant que passi de pressa la setmana i tornar a intentar construir el gran pacte, el que sí que donaria prou vots per escollir president i no ho tinc tan clar, per aconseguir estabilitat.

Diuen que la majoria dels votants de C's apostarien per un pacte amb el PP, que ja sabem que no sumen i que necessiten més vots. La gràcia de C's és haver aconseguit sembrar el dubte entre suficient gent sobre la seva ideologia. A Catalunya ho tenim clar des de molt el principi. Tot i que es va alimentar de militants i simpatitzants de PP i PSOE, la ideologia predominant és clarament de dretes i l'única cosa que els uneix és la seva lluita contra tot allò que fa olor de català.

No és estrany que els obedients i fidels seguidors del seu amo, del PSC, hagin faltat més a la cita de la consulta, encara que els que ho han fet han donat màxim suport a Pedro Sánchez. Per al PSC sumar-se a C's és molt gros i probablement si no en fan fàstics és perquè consideren que el pacte no tirarà endavant. 

Les CUP ensorren allò que varen aixecar fa quatre dies

La confiança que la política catalana i l'espanyola podien sortir de l'atzucac de corrupció, apatia i mediocritat on ens han fet arribat els partits polítics clàssics, gràcies al ressorgir  de nous polítics i les noves formacions, cada vegada és més qüestionada. Ho hem vist amb C's i força també en les agrupacions al voltant de la marca Podemos, però també en les CUP.

Si és cert que hi va haver una tupinada en les votacions del dia 29 de desembre, perquè no sortís el Sí, junt amb el vídeo de campanya que ha corregut per les xarxes socials, del discurs de la senyora Anna Gabriel, afirmant que votarien el president que fos, amb l'única condició que declarés la independència, només podem demanar als actuals dirigents de les CUP que es retirin i demanin disculpes pel trist espectacle que han ofert i la ridícula situació que han posat el nostre país.
Des del primer dia vaig desconfiar de la senyora Anna Gabriel, perquè la vaig veure poc coherent i massa prepotent, i aprofito per dir que els insults masclistes que han rebut les diputades només podem titllar-los d'indignes i deplorables. Una cosa no té res a veure amb l'altra. Tampoc era sant de la meva devoció el seu candidat el senyor Baños.

Amb el vídeo recuperat, però, la senyora Gabriel hauria de dimitir. Tots som esclaus de les nostres paraules, i quan actuem de manera contrària al que hem promès, només podem assumir-ho i deixar pas a altres persones que actuïn decentment i amb coherència.

Continuo pensant, però, que el president en funcions ha de convocar unes noves eleccions, i que els partits polítics catalans ens han d'explicar molt bé com s'hi presentaran i què ens aportaran. Després els exigirem que compleixin amb les seves promeses. En aquesta ocasió tot fa suposar que les CUP han incomplert el seu rol pactat i promès, i aquests dirigents hauran enfonsat tot allò que varen aixecar Isabel Vallet, David Fernàndez i Quim Arrufat. 

Pedro Sánchez qüestionat des de dins

La política està plena de personalismes. Tot i que estem parlant de partits polítics, i per tant de col·lectius, grups, assemblees... en  el fons el que acaba succeint és una lluita entre candidats a liderar una massa dòcil que els fa la vida fàcil per aconseguir sortint-ne beneficiats.

El PSOE no se n'escapa i aquests dies s'ha fet més palès que mai. De fet no és la primera vegada perquè ja ho vàrem viure en la lluita entre Alfredo Pérez Rubalcaba i Carmen Chacón. No es tractava d'una pugna entre dos candidats, sinó més aviat d'una lluita a mort per aconseguir el tron i desterrar el vençut. Ara és el cas de Pedro Sánchez i Susana Díaz.

Qui hagi seguit més de prop l'ascens de Susana Díaz i Pedro Sánchez que no pas jo, entendrà més fàcilment què passa, però jo hi veig la continuació de la lluita entre candidats a liderar el PSOE des de l'època esmentada de Rubalcaba i Chacón, que malgrat haver-se decidit en votacions, ningú s'ha donat per entès.

Aquesta lluita interna no beneficia la ciutadania i encara menys el partit i les seves aspiracions a governar. La gent apostem pels guanyadors i quan el que ens presenten són personatges debilitats i insegurs, girem el cap a una altra direcció. La pugna entre Sánchez i Díaz, alimentada per l'expresident Zapatero, dóna ales a Podemos i al mateix Partit Popular. Aquestes baralles per aconseguir la cadira els poden condemnar a una derrota encara més clara de la que ja tothom preveu.

I el PSC de rebot rep per dues bandes. El fet d'haver apostat per l'actual dirigent, pot provocar-los problemes amb una Susana Díaz que té molt clar que no vol cap canvi que beneficiï Catalunya. En segon lloc, les declaracions de Pedro Sánchez sobre federalisme i Catalunya, tampoc li fan cap bé a Iceta i al PSC, que acumula disgustos de cara les properes eleccions del mes de maig i el setembre.