Trobar pis de lloguer

Tenim molt clar que el tema de l'habitatge és avui un dels més comentats i al mateix una de les principals preocupacions de la societat. Tot el que es faci per aconseguir facilitar l'accés a l'habitatge serà benvingut, però cal fer-ho bé i analitzar a fons les conseqüències de segons quines decisions o lleis proposades.

Fa por parlar d'aquests temes tan impactants perquè no sempre s'entén allò que vols explicar, o bé no ho saps fer de manera prou entenedora per no crear malentesos. En una societat capitalista com la nostra funcionem a través del mercat de l'oferta i la demanda. Qui no ho vulgui entendre té un problema. En tot cas en què ens podem discutir i opinar és en la llibertat o control d'aquest mercat. Hi haurà qui defensarà que el mercat ha de ser regulat perquè considera que el moviment no és prou just, i també hi haurà qui dirà que és el mercat qui ha de decidir els preus dels productes.

Si tenim escassetat d'habitatges i un excés de demanda, el mercat farà que els preus s'encareixin. Si no hi volem intervenir, les persones amb poc poder adquisitiu ho tindran magre per poder accedir a l'habitatge. Si creiem en la intervenció de l'Estat, caldrà analitzar quines són les millors mesures a tenir en compte per aconseguir que hi hagi més gent que pugui accedir al seu habitatge, un dret reconegut per la Constitució.

Hem vist fracassar moltes lleis aprovades o proposades al Congrés de Diputats, i ens hauríem de preguntar per què. L'article de Fernando Trias de Bes, avui a l'ARA, és interessant perquè manifesta clarament l'error d'incidir en el preu de l'habitatge. El darrer paràgraf del seu article és clau per entendre el problema, i per això el reprodueixo: "La política d'habitatge necessita augmentar l'oferta, donar seguretat jurídica i mobilitzar sòl. Posar un topall als preus ensorra l'oferta. Era de manual. El problema persisteix.".

I és aquí on em qüestiono la capacitat dels nostres representants polítics, siguin a govern o a l'oposició per prendre segons quines decisions o opinar al respecte. Considero que o bé van mal assessorats i no es refien dels professionals que hi entenen, o és que només juguen a fer política ideològica, sense un fonament lògic i intel·ligent.

Ens falla la memòria

Avui recomanaria llegir l'article de Xavier Bosch al diari ARA, "Felipe, amb efa de fatxa", perquè la nostra memòria ens falla sovint. Tenim lapsus importants que si ho corregíssim entendríem millors les coses i posaríem a moltes persones al seu lloc.

La jubilació de qui fou president del govern espanyol, Felipe González, se'ns fa una eternitat. No és que desitgi que desaparegui, però callat estaria millor i nosaltres més tranquils. No pretenc fer un repàs exhaustiu de la seva trajectòria política, ni tampoc recordar què va passar durant aquells anys del seu govern. Som molts els que sempre hem lamentat que es va perdre una oportunitat política de transitar d'una dictadura a una plena democràcia, però no sempre es fan bé les coses. El pitjor de tot, però és no tenir memòria i criticar allò mateix que es va fer en el passat.

Quan Felipe González critica el seu successor, l'actual president Pedro Sánchez, l'acusa de les mateixes coses que se l'ha acusat a ell, i en va sortir tan tranquil, permetent-se el luxe d'estar donant consells i lliçons de comportament, quan li hauria de caure la cara de vergonya, per no enviar-lo a la presó.

Em sap greu dir-ho, però quan el sento a parlar, si no soc a temps de tancar la ràdio, em venen ganes de vomitar. Com es pot ser tan cínic? No es tracta de defensar l'actuació de l'actual govern, que tenen prou problemes a resoldre i se'ls hi està escapant de les mans. Només es tracta de posar en solfa tot allò que va fer caure el govern socialista de Felipe González, per la corrupció dels seus assessors i alts càrrecs més propers. 

L'article de Xavier Bosch ho diu ben clar i, per tant, no cal reproduir-ho. Sap greu que persones que varen tenir tant poder i que haurien pogut fer tant de bé per a la democràcia d'aquest país, es quedessin a mig fer, i ara tingui la barra de criticar els altres per fets que no difereixen en res, amb el seu historial. 

Si l'extrema dreta progressa a marxes forçades és en gran part per culpa d'uns polítics que varen fer mal ús del seu poder i que, disfressats de progressistes, ens han pervertit la democràcia.

Els Comuns, la crossa del PSC

No ens sorprèn gens el canvi de la normativa del Parlament per legalitzar el pagament, per part del PSC, a dos assessors dels Comuns. Una altra cosa és que sigui entès per la gran majoria, els que no militen en cap partit polític. I dic que no ens sorprèn perquè afavoreix als dos partits polítics, i la resta de partits, que podrien fer fracassar el pacte, no saben si també els pot convenir en una altra ocasió. 

Hi ha un fort cansament de la política i molt especialment dels partits polítics. No s'acaba d'entendre tot el que passa dins de les institucions, amb falta de transparència, la qual cosa fa que la gent tingui molts dubtes sobre la feina que s'hi fa. Es pot entendre la diversitat ideològica, però quan es barregen les coses, per interès de partit, la gent arrufa el nas.

L'assignació de recursos als partits polítics és també motiu de polèmica. Potser el desprestigi generalitzat dels polítics i de la seva tasca, fa que es pugui confondre la funció del polític com a part del voluntariat i que, per tant, no li cal una retribució econòmica. Probablement, si tot fos més transparent, no hi hauria tants dubtes. 

El nostre sistema polític es basa en el concurs dels partits polítics, com estructures tancades, amb tot el que això comporta. El que passa a dins dels partits només ho saben ells, i la manera de grimpar a posicions de domini, tampoc és transparent. Si a aquesta opacitat li sumes els casos de corrupció, que no en són pocs, et fa entendre que hi hagi tanta desconfiança entre la ciutadania.

Els partits polítics petits han de tenir les idees molt clares i saber-les explicar bé, i treballar molt bé els pactes amb els altres partits, a l'hora de formar majories que els pugui permetre assumir responsabilitats de govern. Quan sistemàticament un partit esdevé una falca d'un altre, renunciant clarament als seus principis ideològics, és quan comences a dubtar de la seva honestedat, i considerar-los prescindibles. 

Al paper que varen jugar els Comuns, forçant l'avançament electoral i desfeta d'ERC, i el suport actual al PSC, que defensaven les seves línies vermelles, li sumes que els hi paguin el sou dels seus assessors, fa que no acabis d'entendre per què cal que continuïn al marge dels socialistes.

Colau vol entrar al govern municipal

Navegant per Internet m’ha semblat entendre que Colau exigeix a Collboni entrar al govern de la ciutat, tirant per terra l’excusa del PP de Barcelona per pactar l’alcaldia socialista fent fora qui va guanyar les eleccions, el senyor Trias. Haig de dir d’entrada que no puc posar la mà al foc que la notícia sigui certa, perquè cada vegada et fies menys del que veus publicat. No saps si s’ho ha inventat algú i ho deixar anar, i llavors tots ho donem per bo. 

Dit això, però, no ens hauria de sorprendre. Més d’un ja va dir que els Comuns estarien fora del govern fins passades les eleccions generals, i per això varen conservar totes les cadires d’assessors municipals de la seva òrbita. Ara ja només es tracta de fer el pas i tornar a ser-hi, amb un alcalde diferent, però amb la mateixa gent governant a la capital catalana.

Potser és la millor opció de govern en aquests moments, però en tot cas la manera com s’hi ha arribat no m’acaba d’agradar. Per dir-ho d’alguna manera, la considero poc ètica i enganyosa. Crec que els polítics haurien de ser més transparents i sincers, sobretot si pretenen que la ciutadania no els perdi la confiança, i continuï anant a votar quan es convoquin les eleccions.

Tot això passa mentre s’està a l’espera de la decisió de Junts pel que fa al govern espanyol. Se li demana, o exigeix que permeti a Pedro Sánchez revalidar la presidència del govern estatal, amb el vot favorable de tots o uns quants dels seus diputats. La pressió és forta perquè l’alternativa: govern de PP+Vox, és perillosa no només per a Catalunya, sinó per a tota la nació.

Els catalans que no vivim a la capital també ens interessa saber què s’hi cuina. És evident que Barcelona és significativa, tant pel nombre d’habitants, com per la seva pròpia dinàmica econòmica, social, cultural… I per això parlem, opinem i critiquem el que hi passa, no per pura xafarderia, sinó per interès. Que s’apliqui una política o una altra, ens afecta com a catalans. La llàstima que en aquests moments el fet que hi hagi un alcalde socialista no és garantia de progrés ni de govern d’esquerres, i encara menys si aquest és el senyor Collboni.

Pedro Sánchez ho va dir sense haver-ho vist

Com que estem tan acostumats a no rebre arguments ni justificacions de res del que fan les institucions públiques ni els polítics que tenim al capdavant, ja ni tan sols ho exigim. En una situació normal demanaríem que ens expliquessin perquè diuen una cosa o l'altra i reclamaríem responsabilitats pels errors comesos. Això no passa a casa nostra. Sempre s'ha demostrat que no hi ha dimissions, ni es demanen disculpes per allò que han fet malament, una vegada comprovat.

Criticàvem l'actitud i les paraules del president del govern espanyol en relació als fets de Melilla. Ens semblava que no tenien cap tipus de justificació les morts perpetrades per la policia marroquina, entrant fins i tot en territori espanyol. Pedro Sánchez va manifestar que l'actuació de la policia del país veí havia estat correcta i en tot cas culpava de les morts a les suposades màfies que traficaven amb persones per entrar a Europa. Ho vaig titllar d'immoral.

Avui hem sabut que Pedro Sánchez va dir tot això sense haver vist les terribles imatges de Melilla. Si més no això és el que ha manifestat en una entrevista radiofònica, però és evident que coneixent el president, no tenim cap garantia que això sigui cert. En tot cas, però, fins i tot creient-nos que són certes les seves paraules, penso que hi ha una manca de responsabilitat de la seva part, ja que no es pot dir tot el que ell va dir si no tenia el coneixement exacte de què havia passat. No ho podia dir per desconeixement, però al mateix temps se li ha d'imputar mala gestió, per no estar prou informat de temes tan greus.

En un país normal, i aquest no ho és, algú hauria d'assumir la responsabilitat i dimitir. Potser no li correspon al president del govern, sinó a les persones que l'assessoren i l'informen dels esdeveniments del nostre país. Sabem que no passarà res, perquè aquesta és la tònica del nostre país, i no cal parlar de prestigi, perquè la política al nostre país està prou desprestigiada com per intentar arreglar res.

Governar no és fàcil, però el que moltes persones demanem als polítics és humilitat, transparència i esperit de servei. Quan es va amb prepotència, es menteix i s'amaga la realitat, es perjudica la societat i provoca que la gent desconfiï dels nostres polítics. No tots són iguals, però tenim tantes proves de corrupció i engany, que se'ns fa difícil no caure en la temptació a la generalització. Pedro Sánchez ha donat prou mostres de no dir la veritat, com perquè ara ens el creguem.

Les poques habilitats del conseller

En tot l'enrenou que s'ha creat al voltant de l'ensenyament a Catalunya, hi ha un element important a tenir en compte, i que al meu entendre és bastant la causa de tota la polèmica, al marge de tot el que s'arrossega de fa temps i que sempre arriba un moment en què tot esclata.

L'element a què em refereixo és l'actitud del Departament d'Ensenyament, amb el conseller Gonzàlez-Cambray al capdavant, més típica d'una posició autoritària que no pas democràtica. Ja vaig dir el seu dia que si una cosa trobava criticable del conseller quan anunciava l'avançament del curs escolar, era la manera de justificar perquè no ho havia parlat amb els sindicats, representants del professorat. Dir que no ho parles perquè saps que no ho acceptaran, és una manera molt poc democràtica de definir-te políticament.

ERC té un problema amb els seus polítics, que tenen moltes dificultats de dialogar, encara que siguin els primers que parlin de diàleg, sobretot a l'hora d'exigir-ho al govern espanyol. Quan les coses van bé, tot rutlla, però quan hi ha dificultats, és quan has de demostrar la teva capacitat de liderar un projecte i arribar a la gent, no a través de la imposició de les decisions, sinó de parlar-ne i intentar negociar-ho.

En política passa que quan hi ha alguna cosa que no agrada els partits polítics troben la manera de despistar i intentar que la gent no s'hi posi. Crec que les declaracions desafortunades del diputat Rufián varen ser una manera de fer perdre l'atenció al problema que tenim aquests dies amb l'ensenyament, davant d'una posició poc dialogant del Departament.

Sense entrar, doncs, en el contingut de les queixes i la justificació de la vaga convocada pels sindicats dels mestres i professors, només amb el to i la manera de fer ja és suficient com per criticar el conseller i els seus assessors i col·laboradors. Quan el govern té tants problemes per avançar, amb tantes dificultats d'entesa entre els partits independentistes, el que sobra són actituds autoritàries i provocadores. El futur del país està en mans de l'educació dels nostres fills, i és prou seriós com per trobar la manera de consensuar com s'ha de fer per evitar el fracàs escolar. 

S'ha demanat la dimissió del conseller, però tots sabem que aquest verb no funciona al nostre país. Quan algú s'aferra a una cadira és molt difícil que se'l faci caure, encara que hi hagi motius suficients com per demostrar que la seva manera d'obrar no és la més idònia per solucionar els molts problemes que tenim, i que no es poden resoldre d'un dia per l'altre. Tal com deia fa pocs dies, l'eufòria d'ERC cada vegada trontolla més, i no ha de passar gaires anys perquè es demostri una vegada més que és un partit poc consistent, que va massa a remolc dels aires que corren a cada moment.

Un cas més de corrupció a la política

Arran del cas de l'exalcalde de Santa Margarida de Montbui, el senyor Teo Romero, en què s'ha comprovat la seva estafa continuada, i que no li havia passat res tot i haver estat denunciat dins del seu partit, t'adones que a la política del nostre país hi ha molta més corrupció de la que se sap i ens imaginem. Qui va rebre va ser el denunciant, perquè no se'l varen voler creure. Els interessava més defensar l'històric corrupte.

Els partits polítics s'han convertit en caldo de cultiu de gent corrupte que s'ha ficat a la política per viure bé i treballar poc per als altres. Hi ha polítics que no han fet res més que viure a costa dels altres, remenant les cireres i embutxacant-se els diners a cabassos.

Un dels llocs on més clar t'adones dels paràsits de la política és a les diputacions, amb una gran quantitat d'assessors. Això no vol dir que tothom sigui igual ni és saludable que paguin justos per pecadors, però sí que n'hi ha una bona colla que s'ho han muntat bé.

És una llàstima el desprestigi del món de la política i que no tinguem prou gent capaç a les institucions per servir el país i fer-lo tirar endavant. Ho estem patint en la pròpia pell, amb un govern a la deriva des de fa anys, i amb unes perspectives gens afalagadores.

Casos com el que avui comento són més freqüents del que ens sembla, però no tots arriben a conèixer-se. En aquesta ocasió, el denunciant va tenir la valentia de presentar la denúncia a l'Oficina Antifrau i d'aquesta manera es va arribar a descobrir totes les corrupteles amb Ajuntament, Diputació i Fons Català de Cooperació al Desenvolupament.

En democràcia, el poble té dret a votar-ho tot

Eva Granados s'ha equivocat i de ben segur no volia dir el que ha dit. En democràcia no es pot pensar que hi ha coses massa importants que la gent no pot votar. Pensar o dir això és menystenir la democràcia. Precisament la democràcia es diferencia d'una dictadura en que és el poble qui és sobirà i no el dictador, sigui rei o sigui militar.

La pobra Eva Granados no em cau bé, no sé si és perquè la trobo una mica cínica, però en aquesta ocasió vull pensar que no ho volia dir. No pot ser que el seu subconscient l'hagi traït. De totes maneres, als partits polítics se'ls ha d'acusar en més d'una ocasió, que es pensen que són els que saben fer les coses. Hi ha molts polítics que no es consideren representants del poble, sinó dirigents del poble que ha de fer allò que ells volen.

Si hi hagués formació de polítics, amb cara i ulls, potser sí que podríem pensar que estan en un altre esglaó, però no és així. La Diputació de Barcelona, per exemple, és un cas flagrant d'assessors sense coneixement, simplement es tracta de tenir el carnet del partit polític de torn per poder estar en nòmina. Que quedi clar que no és tothom, però... Déu n'hi do!

Jo puc entendre que a l'Eva Granados, com a militant del PSC, no vulgui que s'organitzi un referèndum d'autodeterminació, però arribar a dir que hi ha coses massa importants com perquè la gent no ho pugui votar, és més greu del que alguna persona benèvola la voldrà excusar.

El gran problema de l'encaix de Catalunya a Espanya és precisament aquest, on preval la Constitució, encara que alguns hi votessin en contra, que no pas la veu del poble que representa que és sobirà.

Els partits polítics tiren cap a casa seva

S'ha confirmat el pacte entre JxCat i el PSC a la Diputació de Barcelona i hi ha gent molt empipada, entre ells ERC i l'ANC. Com pot ser que es pacti amb un partit defensor de l'aplicació de l'article 155 de la Constitució contra Catalunya? Doncs no és el primer pacte, amb la mateixa gent. També ERC hi ha pactat, però llavors era diferent, oi?

Doncs sí, la presidenta de la Diputació de Barcelona és la socialista Núria Marín. I a la Diputació és on hi ha els calers, i molts assessors, molts dels quals en varen entrar un dia i no se n'han mogut. És una bicoca!

Per a alguns la jugada és allò de cornut i pagar el beure. A l'hora de criticar-ho s'ha de posar tot sobre la taula. Què està passant, des de fa ja molt temps, entre ERC i JxCat? Doncs, que no s'entenen, que es consideren rivals i lluiten per ser els primers. Que el tema procés ja és secundari, malgrat tinguem a nou persones a la presó i unes quantes d'exiliades.

Què passa a més? Doncs, que el nivell dels actuals polítics té molt que desitjar, amb un president de la Generalitat que ens avergonyeix a uns quants, i una resta de polítics que no mouen fitxa, i les poques coses que fan encara les fan malament.

Doncs, ja tenim presidenta socialista i a l'ajuntament de la capital un pacte de govern entre Comuns i el PSC que dóna a aquests molt poder, molt més del que es podien imaginar el dia abans de les eleccions. Potser aquest canvi de color ens anirà bé. No sé si això farà que s'eixereixin una mica els independentistes adormits, o bé els transportarà al son profund.

Donald Trump, president dels Estats Units d'Amèrica

Molts haurem seguit, sinó totalment, bona part de la presa de possessió del nou president dels Estats Units, el senyor Donald Trump, i de segur que no hem escoltat uns comentaris gaire imparcials, la qual cosa ens ha de fer pensar que a la vida les coses no són blanc o negre, ni bons o dolents, i que no ens podem deixar condicionar pels comentaris dels altres.

No cal dir que Trump ha estat una revolució en la història dels candidats presidencials dels Estats Units. Un candidat rebutjat inicialment pel partit a qui ha acabat representant. Un candidat amb el discurs típicament populista en el sentit de dir allò que la gent vol escoltar. La seva lluita contra l'establishment li ha donat bons fruits, perquè és això el que realment molesta a la majoria de ciutadans. 

El principal enemic del president serà ell mateix i el gran repte la capacitat per adaptar-se al nou rol i no decebre abans d'hora els que l'han votat. Haurà de negociar amb els líders dels republicans, que tenen majoria a la Càmera de Representants i al Senat, i aconseguir tirar endavant els projectes que més rebombori han provocat durant la campanya electoral.

Trump necessitarà bons assessors al seu costat, però el seu currículum es basa en tirar pel dret sense escoltar ningú. La seva inexperiència política, i encara menys la internacional, li pot jugar una mala passada.

Malgrat tot, qui cregui que amb Clinton les coses anirien molt millor, que hi pensi una estona. Tal com molts han estat dient durant les primàries i la campanya electoral, aquesta vegada deu haver estat la pitjor curricularment parlant d'ambdós partits majoritaris.

La regeneració democràtica no vindrà de Veneçuela

Les notícies que ens arriben de Veneçuela no són gaire afalagadores per al govern de Maduro. De totes maneres hem après a malfiar-nos del que ens ve de lluny per la intoxicació que acostumem a observar i patir. 

Fa temps que no sento a parlar a la Teresa Forcades i per tant no sé si continua essent una defensora del govern veneçolà, o bé ja no ho té tan clar. En aquests moments sembla que els més propers al país sud-americà són els intel·lectuals de Podemos. Desconec si la política que segueix l'actual president és una lliçó apresa dels assessors de Podemos, o bé aquells dies no va anar a classe.

Sigui com sigui, és trist veure com un país és notícia cada dia, sense que res faci pensar que els perjudicats de sempre se'n surtin, tot i que el govern digui defensar-los. Criticar els Estats Units i el president de torn sempre va bé com a defensa del que un fa, però no és menys cert que l'experiència de les relacions amb el país nord-americà no destaca pas per la brillantor, sinó que més aviat es mou sempre en la foscor més sospitosa.

Espanya, però, no pot dir massa res dels altres països, ja que cada dia que passa es complica més la situació política i judicial. Els jutges que s'han mantingut ferms contra personalitats fins fa molt poc intocables, aniran desapareixent i el control del poder executiu acabarà dominant tots aquells racons on semblava que s'hi resistien. Veurem com no només es rebutja qualsevol acusació a la persona del rei, la infanta o qui sap si al mateix gendre, sinó que el PP quedarà net com una patena de totes les imputacions rebudes a tots nivells, fins i tot al País Valencià. Tan sols cauran unes quantes víctimes per salvar el conjunt. Us asseguro que no sé veure per on ha d'arribar la regeneració democràtica. Deu ser que avui ho veig més negre que altres vegades.