Acceptar un no per resposta

Cada vegada som més intransigents i ens costa més acceptar un no per resposta, encara que sigui d'una evidència aclaparadora, però potser no per a nosaltres. És lògic que quan volem una cosa ens pugui costar acceptar que no tenim raó o bé que no ens ho poden donar, però no és normal que la reacció sigui violenta, no física, però sí verbal. 

Les persones que fan atenció pública no s'ho estan passant bé. Llegim que els professors han perdut autoritat per part dels alumnes, però també dels seus pares. Els treballadors d'oficina estan exposats cada vegada més a les impertinències d'alguns usuaris i clients. Sortosament, no són tots, però quan n'apareix un es crea una situació incòmoda i desagradable.

Cal diferenciar bé entre rebre una bona atenció de no obtenir bons resultats de la gestió. Perquè no sempre tenim raó i quan en tenim llavors sí que l'hem de defensar i reclamar on sigui, però mai perdent la compostura ni actuar en calent, sense analitzar a fons qui té la raó i perquè m'han dit que no.

La violència que observem als espais públics, o en llocs de concentració de gent, és fruit d'una agressivitat sense escrúpols, fonamentada en l'error de creure que només nosaltres tenim la raó i que els altres, si ens porten la contrària no és perquè tinguin les seves raons, sinó simplement perquè ens volen fer la punyeta. Aquesta manera de viure i entendre les relacions humanes ens porten els problemes de convivència que patim.

Estem de sort si al nostre voltant no es respira aquest mal aire, i hem de procurar que es mantingui així. Nosaltres hi podem fer molt de la nostra part. Ens hem de mossegar la llengua abans d'aixecar la veu.

On hem nascut?

He vist que al Ple municipal d'aquesta tarda, a Arenys de Mar, es presenta una moció per demanar que la inscripció dels naixements es faci al municipi on estan domiciliats els progenitors. Ha passat a la història quan els naixements es produïen a la casa familiar. Des de fa molts anys la immensa majoria de naixements tenen lloc en hospitals o clíniques, les quals acostumen a estar ubicades en ciutats mitjanes o grans.

Haig d'entendre que si es presenta aquesta moció, sol·licitant que es puguin registrar els naixements al municipi de residència dels pares, encara que hagi estat a l'hospital d'una altra ciutat, és perquè algú ha decidit que s'han d'inscriure al municipi de l'hospital, i això m'ha generat alguna pregunta. És cert que la norma actual t'obliga a registrar-lo al municipi de l'hospital?

Si la llei vigent obliga a registrar el naixement al municipi on ha tingut lloc el part, és molt clar que els municipis petits deixaran de constar a les partides de naixement, i aquestes s'acumularan a les capitals de comarca, on hi ha l'hospital de referència, o a la mateixa capital catalana, on hi ha una gran concentració de centres hospitalaris.

He navegat per internet intentant trobar informació sobre el registre de naixements i enlloc he sabut veure que no es puguin registrar els naixements a la població de residència dels pares. En algun punt he vist que, si no es diu el contrari i la tramitació la fa el mateix hospital, el municipi que constarà el naixement serà el de l'hospital, però tens la possibilitat de registrar-lo al teu municipi, si demostres que és on tens la residència.

És cert, però, que he trobat una informació important sobre el procés de digitalització del tràmit del registre de naixements a Espanya (DICIREG) que quan s'implanti completament podria limitar les possibilitats de registrar els naixements als municipis de residència dels pares i forçar que sigui al municipi de l'hospital, i d'aquí sorgeix la necessitat de presentar la moció i fer-la arribar als organismes i institucions estatals, per intentar frenar-ho a temps.

Desconec si en el cas concret del Registre Civil d'Arenys de Mar ja s'ha implantat el nou sistema digital i, per tant, ja ens afecta a l'hora d'inscriure els nostres fills. En tot cas, suposo que tots els grups municipals del nostre Consistori hi votaran a favor.

Prohibir o educar?

Una de les notícies d'aquests dies és l'anunci del president del govern espanyol de prohibir l'accés a les xarxes socials als menors de 16 anys. A partir d'aquí ha saltat la polèmica amb comentaris a favor i en contra d'aquesta mesura, sovint sense analitzar-ho a fons, o bé per interessos econòmics, com podria ser el cas d'Elon Musk.

Si em deixen escollir, sempre prefereixo educar que no pas prohibir. Les prohibicions han de quedar molt justificades. Han de ser per fets molt evidents que resulten perjudicials en qualsevol sentit. En aquest cas la prohibició d'accedir a les xarxes socials als menors té la intenció de protegir-los de la contaminació de les xarxes, per un mal ús o la voluntat de manipular els usuaris. Si són menors, acostumen a ser més vulnerables. Tot i això, no podem suposar que els adults estiguem al marge d'aquesta manipulació. Malauradament, hi ha prou exemples que ho posen en dubte.

Sempre he defensat que l'educació s'ha de practicar a la família. No podem pensar que serà l'escola, els amics o l'entorn mediàtic qui se n'encarregarà. Massa famílies s'han alliberat d'aquest deure i després se'n penedeixen quan ja és massa tard. També és cert que no totes les famílies tenen capacitat per educar bé els seus fills, però segur que serien l'excepció. Ens hi arrepengem i que sigui un altre qui ho entomi!

Si des de casa es controlés més l'ús d'Internet i l'accés a les xarxes dels nostres fills, probablement no caldria arribar a l'extrem de prohibir-ho per llei. Potser és l'evidència que aquest control, que no és fàcil, no s'està fent, i per això es proposa la regulació per llei.

L'altre tema que va de bracet és la manera com es podrà fer efectiu el control perquè els menors no puguin accedir a les xarxes socials. Estic segur que hi ha maneres de fer-ho, però no seran senzilles i, com sempre, feta llei, feta la trampa. 

Segurament tindrem temps per anar-ne parlant. Ara només es tracta d'un primer avís. Seria interessant aprofitar l'avinentesa perquè els pares i mares reflexionessin amb els fills sobre els perills de deixar-se influir per les xarxes socials i la necessitat de créixer de manera crítica i ferma per enfrontar-se a tots els enganys amb què es trobaran al llarg de la vida.

Compromís

Fa uns dies vaig llegir la notícia que l'Associació de Famílies dels Alumnes (AFA) de l'Escola Sinera d'Arenys de Mar necessitava rellevar els seus membres. Els seus fills acabaven el cicle escolar i calia trobar nous pares i mares que volguessin rellevar-los. La bona notícia ha estat que amb pocs dies han aparegut una sèrie de pares i mares disposades a agafar el testimoni.

És important que a la vida assumim compromisos desinteressats en bé de la societat on vivim. Poden ser compromisos polítics, culturals, educatius, esportius o socials. Les coses no es fan soles sinó que sempre hi ha d'haver algú al davant per dur-les a terme.

Segurament que si ens animéssim més en participar de les entitats, tindríem menys temps per a nosaltres, però ben segur que ens enriquiríem. És en l'associacionisme que, a més de ser participatius, aprenem a conviure i a treballar plegats per uns objectius positius per a tots.

Ara que és tan corrent llegir, a les xarxes socials, crítiques sense donar la cara i amb pocs arguments, penso que si tots plegats ens arremanguéssim i ens comprometéssim amb els altres, potser no tindríem tant temps per criticar, i valoraríem millor la feina que es pot fer en equip.

Arenys compta amb un nombre important d'entitats i associacions de tota mena, i això vol dir que a la vila hi ha moltes persones que volen dedicar una part del seu temps lliure per ajudar els altres o per motivar-los en qualsevol disciplina.

No entendria la meva vida sense aquest compromís, amb el perill d'equivocar-me i no fer-ho prou bé, però sempre honestament i amb esperit de servei.

El principi d'autoritat per terra

Aquests dies he llegit més d'un article que parlava sobre el principi d'autoritat del mestre i de les dificultats que tenen avui els professors per dirigir una sessió lectiva degut al comportament cada vegada més violent i despectiu dels alumnes. Entenc que no de tots, però sí que uns pocs poden tirar per terra tota la feina dels professors i perjudicar la resta de la classe. 

    Puc imaginar la situació perquè a tots els àmbits es reflexa la realitat de la societat actual. De la mateixa manera que podem veure com es comporten els nostres polítics a les institucions, o l'incivisme que predomina a les nostres ciutats i pobles, no és d'estranyar que el comportament dels nostres escolars pugui diferir del que existia quan nosaltres teníem l'edat escolar. 

    La influència que els nostres infants i adolescents reben de l'entorn on viuen és significativa. Resulta complicat contrarestar segons quins missatges, però això no treu que la feina que es pot fer a la família sigui determinant. La pèrdua d'autoritat pot ser deguda al desvergonyiment dels joves, però també de la incongruència dels adults a l'hora de donar exemple de comportament i disciplina.

    La relació pares-professors també ha canviat en el temps. La desconfiança respecte els ensenyants ha anat en augment, posant a tots en el mateix cistell. Els de la meva generació segur que recordaran que a casa es defensava abans el posicionament del mestre que el de l'alumne, el fill. Avui acostuma a ser el revés, i les denúncies, a vegades injustificades, dels pares cap als professors són més habituals.

    Estic convençut que per redreçar la situació s'hauran de tenir en compte molts elements i que no tota la culpa és atribuïble als alumnes. El canvis en el sistema educatiu no han acabat d'encaixar, ja sigui per falta de formació del professorat, per presa de decisions del Departament, sense tenir en compte les persones que cada dia es troben amb el repte de conduir una classe, o per l'excés de protecció als alumnes, estalviant-los l'esforç, i mil elements més que els professionals de l'ensenyament ens podrien detallar. A casa, però, també és necessari educar els fills, en el respecte, en el compromís i en l'esforç per créixer en tots els àmbits, per aprendre a valorar les coses i saber escollir les que més ens interessen. Si ho deleguem tot als educadors, ens trobarem que les grans influències dels nostres fills vindran de fora, no sempre amb els valors que millor ens poden ajudar a créixer, amb les conseqüents dificultats dels mestres i professors per exercir la docència de manera profitosa per als nostres fills.

Jugar amb les baixes laborals

Hi ha temes que són delicats i potser per això no s'afronten amb diligència i seriositat. Les baixes laborals són un dret de tots els treballadors i cal defensar-les en tot moment. Una altra cosa és el control d'aquestes baixes per possibles abusos. Qui ho controla? Tot està en mans del metge de torn? En què es basa un metge per concedir una baixa? Els criteris són diferents en funció del metge que et toca?

    Segur que tots hem conviscut amb companys de treball que en algun moment o altra han obtingut la baixa laboral. Potser nosaltres mateixos ens hem trobat en aquesta situació, i per tant som capaços de valorar, en general, si els motius de les baixes concedides són justos o bé hi ha alguna cosa discutible. 

    Es dona la casualitat que hi ha persones que estan molt sovint de baixa. Algunes d'elles tenen la dissort de no gaudir d'una bona salut i per tant, de manera reiterada, són baixa laboral. D'altres probablement adopten el recurs de la baixa amb molta facilitat fins al punt que arribes a dubtar de la necessitat de presentar la baixa, o de la lleugeresa amb què el metge de família signa les baixes dels seus pacients.

    A l'administració pública és molt freqüent veure que hi ha part de la plantilla que està de baixa. Alguns circumstancialment, però d'altres amb una assiduïtat que genera certes sospites. El control sobre les baixes reiterades és molt light i es produeix després de molts mesos de baixa. Això afavoreix que el treballador pugui gaudir de la baixa durant molt de temps. 

    Que quedi clar que, a l'hora d'analitzar què passa amb les baixes laborals, no tothom que està de baixa és sospitós d'estar enredant l'empresa, sigui pública o privada, però sí que en alguns casos potser caldria anar a fons i valorar si les baixes aconseguides són plenament justificades o bé una excusa per abandonar el lloc de treball. També caldria investigar els metges que tenen la mà molt lleugera a l'hora de signar les baixes. Potser amb un control més exhaustiu s'evitaria la picaresca d'alguns.

    La notícia de la baixa laboral dels membres directius d'una escola de Sabadell, que ha tingut moltes queixes pel baix nivell educatiu que es presta, m'ha fet pensar en la facilitat per obtenir una baixa laboral. Potser és cert que la situació que es viu en aquest centre, amb tanta pressió dels pares i exprofessors, és prou motiu per estar sota mínims i necessitar la baixa, però el primer que penses és si això no és una manera de desconnectar i... ja us ho fareu. En tot cas no es pot jutjar a la lleugera, i en cap cas es pot eliminar el dret de tots els treballadors a disposar d'una baixa laboral retribuïda. Que ningú es cregui que podem prescindir-ne i perdre uns drets que varen costar molt d'assolir. Per tant, el control no aniria en contra del dret, sinó a favor de gaudir-ne correctament.

La tradició no és excusa ni justificació

Un any més la nit de reis ha estat protagonista a tots els pobles i ciutats del país, aportant il·lusió a moltes famílies que celebra la nit màgica, pensant en els seus petits. Un final de les festes nadalenques que té la seva part de crítica ja que no a tothom li sembla bé. De tant en tant et trobes amb persones que rebutgen l'engany als petits, i defensen dir la veritat i no fer somiar als petits amb uns reis que són tot un muntatge. És cert que a mida que et fas gran vas descobrint que no tot és tal com sembla. Arriba un dia que els pares no són els més intel·ligents del món, i que el rei, cap de l'Estat, és una imposició gens democràtica, encara que hi hagi qui ho defensi de totes passades.

    Als meus fills els vaig enredar amb els reis mags, i mai me n'he penedit. Cadascú, però és lliure de pensar i obrar com millor li sembli, i en tot cas se'n pot parlar, remarcant els pros i contres de prendre una decisió o una altra. Hi ha, però, un fet que provoca malestar en algunes poblacions que hauria de resoldre's definitivament. Em refereixo a la caracterització del rei Baltasar, home de pell negre i que encara hi ha qui ho resol pintant la cara a persones blanques.

    Fa uns quants anys era poc habitual conviure a les nostres viles amb persones de pell negra, i això feia que a l'hora de caracteritzar els tres reis de l'Orient, s'optés per pintar la cara del rei Baltasar i tots els seus patges. Ja fa uns anys que les nostres poblacions hi conviuen persones procedents del centre d'Àfrica, la majoria de les quals s'han arrelat perfectament i participen de les activitats que es programen, també en les festes nadalenques. Això ha permès incorporar aquestes persones en la cavalcada de reis, i que es deixés de pintar les cares. Però no pas a tot arreu. Hi ha encara ciutats del nostre país que es resisteixen a fer el pas, i acostumen a defensar-se per la tradició. Una excusa de mal pagador fàcil de rebatre.

    Sigui una cavalcada organitzada per una entitat privada, normalment subvencionada amb diner públic, o directament per l'ajuntament de la vila, cal posar fir a aquesta pràctica, per alguns titllada de racista, i per altres de mal gust i menyspreu vers una població que té els mateixos drets i deures, i que cal tenir en compte.

    Seria bo que aquest 2024 hagués estat el darrer any en què una població del nostre país passegés pels seus carrers un rei Baltasar i la seva cort, amb la cara pintada. Per respecte als nostres conciutadans, sisplau canviem aquesta pràctica que avui no té cap mena de sentit ni justificació.

No s’hi val tirar pilotes fora

Les proves PISA porten cua i encara no s'ha acabat. Ja vaig comentar l'altre dia que els resultats tan negatius per a la nostra comunitat, comparant-la amb les altres, havien encès totes les alarmes i tots els mitjans de comunicació i les xarxes socials n'anaven plenes. Certament és preocupant, encara que molts desconeixem la repercussió o fins i tot l'abast d'aquestes proves, però tenim molt clar, ja sigui per contacte directe o per informacions que ens arriben, que el model educatiu, sempre canviant, no acaba de funcionar.

    També comentava l'altre dia, després de llegir l'entrevista al filòsof i pedagog Gregorio Luri, que el problema no l'havíem de centrar únicament en el sistema educatiu, sinó en la societat en general. Vivim uns moments molt convulsos. D'alguna manera tot trontolla i es fa difícil actuar de manera estable en tots els àmbits, i l'educatiu, que és tan important per als nostres fills i, per tant, per al futur del nostre país i del món, ens ha de preocupar.

    No m'agrada la resposta que ha donat la consellera d'Educació. Una consellera que va arribar per substituir i oblidar-nos del nefast conseller que la va precedir, però que tira pilotes fora i, al meu entendre, no va de dret a barraca. No es tracta de donar culpes a tot ca i quitxo, però tampoc és bo que els polítics no assumeixin la seva responsabilitat davant de situacions que no agraden a ningú, però que ells han estat cridats a solucionar-les.

    Arremanguem-nos tots i posem-ho com a una prioritat. Mestres, professors amb els pares i mares dels alumnes. És una responsabilitat de tots que els nostres fills aprenguin, i això no es fa si no és a base de treball i esforç. Ai què acabo de dir! esforç, que sembla que es vol estalviar per no amargar l'existència als nostres joves, oblidant-nos que demà ho trobaran a faltar.

    Però els pares també han d'educar. No ho poden deixar tot en mans dels mestres i professors. És molt fàcil criticar el model educatiu, la formació i reciclatge dels professors, o la manca de recursos que el govern destina a l'ensenyament, i deixar d'educar els nostres fills. Comencem per casa i després anem a exigir que les escoles i els instituts funcionin correctament. Que es modifiqui tot allò que faci falta perquè l'aprenentatge sigui fluid i eficient. Després ja mirarem si les proves PISA demostren una millora en la comprensió lectora, o en el coneixement de la llengua o les matemàtiques. Comencem a casa. 

    I els polítics que escoltin una mica més a tota la comunitat educativa. A totes aquelles persones que cada dia es posen al davant dels alumnes per intentar educar i millorar el seu coneixement de les matèries que imparteixen. Que no s'ho mirin des d'un despatx, i comencin a redactar normes i lleis, sense trepitjar el carrer. Potser entre tots podrem canviar la situació. No ens alarmem més del compte, però intentem posar-hi remei.

Som a la cua

Recomano la lectura de l’entrevista del diari ARA a l'educador i filòsof Gregorio Luri, arran dels resultats del darrer informe PISA, que han fet trontollar i posar en dubte el sistema educatiu del nostre país i amb ell els responsables polítics que han anat passant pel govern sense ser capaços de millorar-lo.

Si bé no es podia esperar gaire res de bo, el fet de deixar Catalunya a la cua de tothom ha generat una alarma accentuada, potser perquè ens creiem que som els que ho fem tot bé i ara ens deixen en evidència.

L’ensenyament al nostre país té moltes mancances, des dels recursos que el govern no hi aporta, passant per la formació que reben els mestres, per acabar amb el model educatiu que, per més canvis que li facin, no acaba de funcionar ni genera la confiança necessària per portar-hi els nostres fills. Dit això, però, estic d’acord que el problema el tenim a la nostra societat. 

Veient com funciona la nostra societat catalana, què esperem que passi al sistema educatiu? Ni els governants, que ens representen, ni la societat en general podem estar gaire satisfets de com estem funcionant, i el futur el tenim força negre. 

L’entrevista, al meu entendre, toca tots els elements importants. No se centra només en l’escola, o en el professorat, o en els responsables polítics que decideixen el model educatiu, sinó que també parla de la responsabilitat dels pares, i aquí hi entrem una mica tots. Podem criticar la manca de recursos, la sobreprotecció dels alumnes, la pèrdua de la cultura de l’esforç, però no ens podem oblidar de la responsabilitat dels pares, que sobreprotegeixen els fills i han abandonat la seva implicació en l’educació dels fills, cedint tot el protagonisme a l’escola.

No cal tornar al passat, quan la por de l’alumne davant del professor es basava en una pràctica poc recomanable i i fins i tot violent, però tampoc no es pot permetre tot, i en això no hi podem deixar els mestres sols. Els pares els han de fer costat. Una cosa que no acostuma a passar per irresponsabilitat dels pares i mares.

La consellera diu que hi estan treballant i que necessiten temps, però estem cansats d'aquests discursos ambigus que no porten enlloc. Fa massa temps que anem de baixa i ningú ha fet res per evitar arribar on som en aquests moments. Però insisteixo que sí no hi col·laborem, ells sols ni sabran ni podran millorar la situació, i els grans perjudicats seran els nostres fills, que són el futur del nostre país.

Més que vandalisme

Arran dels aldarulls de les nits de la Mercè, són molts els comentaris que han aparegut i les opinions que s'han expressat al respecte. Estem tots sorpresos perquè no ens imaginàvem l'envergadura dels esdeveniments, ni l'agressivitat dels joves que s'hi troben implicats. La majoria gent normal, amb ganes de gresca i de passar-s'ho bé, però amb joves infiltrats amb moltes ganes de provocar terror i destruir.

N'hem parlant amb joves, fins i tot, i es mostren preocupats, perquè no ho acaben d'entendre. És tot culpa de la situació social i econòmica del país? Ho podem atribuir a fets externs, o bé es tracta d'excuses per justificar el desordre i les bretolades?

Els pares, que tenim joves en edat de sortir les nits i fer gresca, estem molt preocupats, no només per la integritat dels nostres fills i filles, sinó també pel futur que entre tots estem construint. Perquè sembla que els fets d'aquests dies a Barcelona no són aïllats, sinó que han tingut brots en altres indrets, i que van a més. Això és el futur que els hem donat?

No entraré a valorar si les mesures de seguretat han estat les adequades, ni si vistos els fets del primer dia es va actuar correctament els dies següents, preveient que podia anar a pitjor, però en tot cas sí que caldria reflexionar si des de l'administració pública, i des de les forces de seguretat, s'hauria de fer alguna cosa més. Si es confirma que hi ha bandes organitzades que s'infiltren per crear inseguretat, realitzar robatoris i agredir els joves, caldrà trobar la manera perquè no ho tinguin tan fàcil. Als joves no els podem prohibir trobar-se les nits, sinó que hem d'afavorir perquè aquestes trobades siguin segures i lliures dels perills que han existit durant els actes nocturns de la festa de la Mercè.

Sabrem anar sense mascareta?

S'ha convertit en una cosa tan normal i habitual que em pregunto si sabrem sortir de casa sense la mascareta. Aquests dies ja es comença a rumorejar que es podria eliminar l'obligatorietat de portar la mascareta en llocs oberts. Avui llegia que el contacte entre persones vacunades podria fer-se sense necessitat de portar posada la mascareta. 

Em pregunto, però, si el Procicat que és tan lent a l'hora de promoure la desescalada, veurà bé aquesta mesura, si permetrà que aviat puguem sortir al carrer sense portar la mascareta posada, només per entrar en llocs tancats, amb acumulació de persones.

De fet, d'alguna manera s'haurà de notar que la situació va millorant. Aquest dia comentàvem que els resultats després de Setmana Santa havien estat satisfactoris, ja sigui perquè la cosa va de baixa, o bé perquè som molt respectuosos en la proximitat i en l'intercanvi entre diferents bombolles.

No sé si us passa a vosaltres, però quan agafo les claus de casa per sortir, de manera inconscient em poso la mà a la cara, per assegurar-me que porto la mascareta. Ja ens hi hem acostumat, i fa riure pensar en les imatges que teníem, sobretot de ciutadans japonesos, circulant pel carrer amb mascareta, molt abans de la pandèmia que ens ha portat a tots posar-nos-la.

Avui han anunciat que a partir de dilluns ja podrem tornar a sortir de la comarca i que les classes de batxillerat seran totes presencials, però encara no ens deixen tornar a casa més enllà de les 10h de la nit, i els bars i restaurants només poden treballar fins a les 5h de la tarda. Aquesta normalitat es fa esperar molt, i cada vegada resulta més complicat ser obedient, sobretot els joves que no s'havien imaginat mai que algú, més enllà dels pares, els obligaria a arribar a casa tan aviat, fins i tot els caps de setmana.

Els petards no es deixen sentir

Els darrers anys havia observat que els sorolls de petards dies abans de la revetlla de Sant Joan eren més escassos que anteriorment. Deduïa que el cost n'era un bon motiu, atès que estàvem en crisi, iniciada el 2008. No sé si era una sensació errònia, però havia arribat a aquesta conclusió. Enguany, que un mes enrere encara no sabíem si podríem celebrar-la, s'ha de dir que pràcticament no n'he sentit a esclatar. 

Demà hi haurà revetlles familiars, de poca volada, però hi haurà petards, segur que en sentirem, però podem assegurar que a la vigília jo no n'he sentit. I s'ha de dir que jo m'hi trobo la mar de bé, perquè a mi no m'agraden els petards. Mai m'han agradat i a casa no n'hem comprat, ni quan era amb els meus pares, ni després amb els meus fills.

No hi he trobat mai cap gust fer petar-los i més aviat m'ha molestat sempre passar pels carrers anant sortejant-los i evitant que no en petés cap gaire a prop. Tampoc sóc amant dels castells de foc, ni de les fogueres, ni els correfocs. L'única excepció podria dir que seria la llar de foc, que no em desagrada, potser perquè no s'hi barreja la disbauxa, tot i que només tinc el record d'infància a Cantonigròs. Sempre he deixat prevista la seva instal·lació, però mai l'he acabat de col·locar.

M'imagino que en qüestió de focs soc força una excepció en un país que el foc és molt present en les festes tradicionals.

Cent un anys enrere

Avui és un dia especial a la família. Avui és Santa Llúcia, el dia que es lliura el premi Sant Jordi de les lletres catalanes, però a casa avui celebràvem l'aniversari de la mare. Ella va néixer el dia 13 de desembre de 1918, és a dir, ara fa cent un anys. Malgrat ens va deixar fa disset anys, durant tot el dia l'he tingut molt present. La mare és una persona que mai oblides, per anys que passin.

Han estat moltes les anècdotes i experiències viscudes que m'han vingut a la memòria. La mare que va viure la guerra, amb molta pressió a la família, sense pares i per tant sense el caliu familiar que la majoria de nosaltres hem pogut gaudir. Una infància dura i una adolescència traumàtica amb l'esclat de la guerra civil. Això s'impregna a la pell i no et deixa indiferent. 

A casa només vàrem conèixer episodis concrets de la revolució, però l'objectiu era passar pàgina i, malgrat viure sota la dictadura, procurar ser feliç i gaudir de la vida. Potser per això costava d'entendre el nostre rebuig al sistema polític impulsat, i les ganes de desempallegar-nos de les cadenes que ens imposava el dictador.

Però el record de la mare va més enllà i s'endinsa en les anècdotes del dia a dia, dels petits plaers de la vida, de les aficions i traça. I analitzant la pròpia vida, que et porta a prendre decisions, sovint difícils, renunciant a coses que no sempre hi estàs disposat, valores molt més l'esforç dels teus pares en uns anys sense tantes comoditats com ara, però també amb menys ambicions desproporcionades. 

Avui la mare ha estat la protagonista del meu dia. Un dia que he intentat viure plenament i en record d'aquells anys que vàrem compartir i que un set de gener va posar fi.

Aprendre a estimar

Des de fa temps hem deixat d'aprendre a estimar. Un fet tan simple que té gran abast. Estimar és la solució a molts mals, també a l'incivisme. Recordo que els meus pares m'ensenyaren a comportar-me a la via pública, respectant els altres, sobretot els més grans, i la base de tot era l'estima cap a les persones, les veïnes, les menys afavorides.

Al cap dels anys entens que estimes els altres quan defenses comportaments cívics a la vila, quan et fa mal veure que els altres l'embruten, sense que els vegis preocupats. Estimar també vol dir això. I la història, i la geografia, el país...

Una tradició, que no s'ha perdut encara que probablement sigui minoritària, era l'escoltisme, els grups d'esplai, les sortides organitzades a la natura, on s'ensenyava respectar les persones, però també les coses. Ja em crec que encara t'ho pots trobar, però abunda més l'incivisme, l'avorriment, el no saber en què dedicar el temps... I és potser això el que fa que hi hagi gamberrisme, actes incívics, i fins i tot delictius.

I això s'aprèn a l'escola, però també i sobretot a la família. Hem renunciat a l'educació dels nostres fills, i fins i tot els hem aviciat a l'excessiva competència, a menystenir el perdedor, a fer-ne escarni. Reivindico, doncs la necessitat que recuperem l'exercici de fer aprendre a estimar, no només els nostres, sinó també aquells que són diferents. A estimar l'espai públic i sentir-nos orgullosos de mantenir-lo endreçat. A treballar perquè la vida pública sigui harmònica, sense estridències i justa per a tothom.

Els pares dels nostres presos polítics

Llegint l'article d'avui de l'Albert Om he pensat en la relació pares i fills, no sempre fàcil, però que al final valoro positivament. Entenc molt bé què pot arribar a significar la mort d'un fill per a uns pares, però mai havia pensat en la situació d'uns pares amb el fill entre reixes, sobretot quan es té la certesa de la seva innocència.

Les reflexions de l'Albert en el seu escrit són interessants i commouen. Els que malauradament ja hem perdut els nostres pares no sentiríem el mateix si ens trobéssim en la pell dels nostres presos polítics que sí que els tenen a casa, resignats o no, però amb sofriment.

Ningú desitja el mal dels seus fills, i el dolor que puguin patir de ben segur que s'accentua, en part per l'edat, però sobretot perquè es tracta dels teus fills.

És cert, com diu l'Albert, que durant aquests mesos de captiveri hem parlat més de les parelles i dels fills dels nostres presos, però ben poc dels seus pares, i es mereixen que els tinguem presents cada vegada que recordem la injustícia que pateixen els nostres presos i exiliats.

Per un moment, mentre llegia l'article de l'Albert Om, he pensat en la Inés Arrimadas i m'he preguntat què estaria pensant si ho arribava a llegir. Es mantindria amb aquell cor dur que no s'immuta? Continuaria tranquil·lament amb l'odi que manifesta alegrement per la situació dels presos? Se'm fa difícil que hi pugui haver persones tan insensibles, que siguin incapaces de posar-se a la pell del que ho està passant malament. Sempre crec que estan dissimulant, perquè els toca jugar el paper de durs, però podria ser que estigués equivocat, i que hi hagués gent tan malvada. 

Pactem el futur, però mai retornar al punt de partida

Disculpeu-me que torni a utilitzar el mot fàstic en els meus escrits, però no em surt res més veient el panorama judicial, polític i mediàtic a Espanya. Sembla estrany la rapidesa amb què s'escampa la porqueria i el mal ús de les normes més elementals de relacions humanes. I tot va a modes. Ara es tracta d'insistir en l'adoctrinament a les escoles, no ja només a Catalunya, sinó que també apareix a València. Què tenen en comú? Una segona llengua a protegir. Això, els fanàtics espanyolistes no ho accepten.

Aquests dies també veiem les febles reaccions d'institucions europees al funcionament jurídic espanyol. Ho diuen amb la boca petita, o això és el que ens volen fer creure des de Madrid, però no ho poden dir més clar. Trist.

És que hi ha coses que són tan evidents que resulta molt cansat, avorrit i preocupant haver-les d'explicar o tan sols esmentar. Que uns secretaris d'estat es presentin per parlar amb els guàrdia civils, pares dels alumnes presumptament assenyalats amb el dit, i que no vulguin conèixer la versió dels acusats. És normal això? Això només té una explicació i aquesta, forma part del comú denominador dels darrers mesos: tots i tot en contra de Catalunya.

Algú diu que a poc a poc les coses tornaran a la normalitat, però jo els dic que la normalitat no ha existit mai, perquè sempre hi ha hagut un tracte desfavorable cap a Catalunya. A no ser que aquesta sigui la normalitat, que jo em nego acceptar. Segons Espanya la normalitat passa perquè els catalans abaixem el cap, i això és el que no farem lliurement. Poc a poc anem desprenent-nos de lligams que fins ara ens han subjectat, a contracor. El retorn és gairebé impossible. Podem pactar el futur, però mai tornar al punt d'on partíem.

Una nit diferent

De manera inesperada, avui no dormiré a casa, i per tant canviaré els hàbits sortint de la monotonia. Us confesso que com a casa enlloc! És ben cert que les persones som animals de costums i quan se't desquadra alguna cosa sembla que tot trontolli: on soparé? Com serà el llit? On tinc tal cosa? I aquells sofà tan còmode...

Tot això pot venir de nou a la gent més jove, ara que tot penja d'un fil, que la feina, si se'n troba, és interina, que el pis de lloguer no saps fins quan hi seràs, quan te l'apujaran ni quant, la incertesa de si el mes de setembre votarem en referèndum o en Rajoy ens enviarà abans la cavalleria...

Nosaltres, els de la meva generació, encara teníem algunes seguretats, no era com en temps dels nostres pares, que tot estava decidit, però sí que teníem on agafar-nos. Potser per això els canvis ens vénen més de nou. Fa més de 30 anys que vaig entrar a treballar a l'empresa i confio en jubilar-m'hi.

Tot s'ha de dir que cal estar oberts als canvis i, sobretot, evitar que et sobresaltin. Aquest matí, per exemple, he vist un racó de Barcelona que desconeixia, i de ben segur que hi ha coses interessants. A vegades la nostra imaginació és poc creativa i ho simplifiquem massa. Segur que la lectura, el viatjar, el compartir amistats, ajuda a volar una mica més i no crear tants estereotips. Segur que si coneguéssim més món no ens discutiríem tant per bajanades i seríem més dialogants i més oberts a tot allò que desconeixem. Espero passar una bona nit.

Cap de setmana amb Camus i la creu de Canet

Ahir divendres vàrem assistir a l’estrena de l’obra “El malentès”, d’Albert Camus, a càrrec de Fènix Teatre sota la direcció d’en Jordi Pons. Com que hi haurà més representacions durant el cap de setmana, i probablement més enllà, us recomano que l’aneu a veure.

Diuen que el text d’una obra ho aguanta tot, però segons com i quan es diu pot semblar que estàs criticant els actors i la seva interpretació o la mateixa direcció, i no és això. Simplement penso que una obra ben escrita té moltes possibilitats d’agradar a l’auditori, després la direcció i interpretació que se’n faci acabaran d’arrodonir-ho.

L’obra d’ahir el vespre no té res a veure amb la darrera producció que ens va preparar Fènix Teatre. En aquella ocasió, l’obra “Un barret de palla d’Itàlia”, d’Eugène Labiche no s’aguantava i per més que s’hi esforcessin els actors, en vàrem sortir molt decebuts. Ahir vam recuperar el Jordi Pons de sempre, gràcies al text de Camus, el seu bon art i una bona interpretació dels dos personatges clau de l’obra: la Martha i la seva mare. Felicitats Jordi!

I aquest matí ens hem ajuntat al grup que, passant arran del castell de Santa Florentina, pujava a la creu de Canet. Ha estat una bona estirada de cames, per acabar presenciant una bona imatge del Maresme. L’AMPA de La Presentació ha organitzat la matinal que afavoreix el compartir el lleure entre escolars i els seus pares, un dissabte de finals de maig.

Algú exclamava “som uns privilegiats”, i he pensat que tenia molta raó. Ens trobem en una bella comarca del país on és possible viure-hi confortablement. Només caldria que totes les famílies tinguessin la mateixa sort, els mateixos drets i les mateixes oportunitats. Si construïm una república catalana ha de poder ser amb aquests objectius principals, si no és així, no val la pena tants esforços.

Dinar familiar a la capital de la plana

Després d'una bona colla d'anys de no participar-hi, avui he assistit a la trobada dels cosins Febrer. No hi érem tots, doncs no és fàcil reunir-nos sense que a algú li sorgeixi algun impediment, ni tampoc a tothom li agraden aquestes trobades, o prefereix espaiar-les. És bo que ningú s'hi senti obligat, per més que puguis pensar que és bo no reduir les trobades als enterraments de familiars, un dels darrers el del pare, el petit de can Casas i el darrer en deixar-nos.

Som una família força nombrosa i amb un interval d'edats important. La cosina més gran té 92 anys i la més jove, la meva germana, en té 57. Els deu fills i filles vius es varen casar tots a la plana, la Guixa, on varen néixer, Malla, Vic. Els seus fills, els meus cosins i cosines, majoritàriament també, encara que no tots. Barcelona, Canàries, Cardedeu, Arenys... Tot això fa que no ens veiem si no ens ho proposem.

Avui, doncs, ens hem trobat a Vic, ens hem recordat i hem xerrat molt, res transcendent, però sí d'allò que ens passa cada dia, amb la família, els amics, els veïns. Hem compartit taula, parlant amb els més propers i recordant els nostres pares i els avis, els culpables de que tots els presents dinéssim junts.

Un egoisme que provoca moltes víctimes

Ahir vaig veure el vídeo del moment en què era tirotejat l’ambaixador rus a Ankara i em va impressionar. Estem acostumats a veure persones vives i persones mortes, però no és tan freqüent viure el moment que l’altre passa de la vida a la mort.

Les meves dues experiències han estat la mort dels meus pares, ja que he tingut la sort de ser present en el moment que deixaven de respirar.

L’enregistrament d’ahir és diferent i malgrat no ser-hi present observes com passa de la vida a la mort de manera molt expressiva. Un gest de sorpresa, de no saber què estava passant i... tot s’ha acabat.

A cada segon es produeixen diverses morts al planeta, però nosaltres vivim un temps en què moltes persones agonitzen lentament, víctimes de la injustícia, i no fem res per evitar-ho.

Ens hem convertit en uns egoistes que ignorem què passa al nostre voltant o simplement no hi donem cap importància, perquè creiem que no és cosa nostra. Ens queixem de moltes coses, però som vius. Ens preocupa el futur dels nostres fills, però els tenim sans i bons al nostre costat. Tenim la sort d’emocionar-nos amb una bella cançó, llegint o mirant una pel·lícula, i no recordem quantes persones no ho poden fer ni experimentar.

M’he negat a seguir el debat parlamentari del pressupost, perquè no estic d’acord que els partits polítics juguin amb les desgràcies dels altres. Tots diuen ser els que més pensen en els altres, però és pura hipocresia, perquè només els interessa mantenir-se en el poder.

Tot es fa de cara a l’aparador, però els poders econòmics i polítics continuaran dirigint els destins dels més pobres, encara que ho facin amb un somriure a la boca, sobretot ara que s’acosta Nadal, quan toca estar content i celebrar-ho.