Nou anys després

Arran del retorn aquest dimecres de qui fou conseller de cultura, l'honorable Lluís Puig, et preguntes si som capaços de valorar què significa nou anys d'exili, de manera objectiva, sense deixar-nos portar pels sentiments, els principis ideològics o els interessos polítics. Analitzar què representa per a una persona haver viscut nou anys fora del país, sense tenir clar quan podria tornar.

Fets com els del conseller Puig, o del també conseller Comín i el president Puigdemont, t'ajuden a veure què pot representar entrar en política, significar-te per uns ideals i mantenir-te ferm fins a les darreres conseqüències. Quan hi penses una mica no t'estranya que costi tant trobar persones de pedra picada en el món de la política, sobretot quan es defensen interessos i drets dels més febles, en tots els aspectes, no només econòmics, també culturals.

La història ens brinda molts casos d'exili. El nostre país, amb el cop d'estat del 1936 i els quaranta anys de dictadura és un bon exemple. Passa que quan et refereixes al passat la impressió no és la mateixa que estar-ho vivint dia rere dia. Els dies ens passen molt de pressa, i els anys també, però si vius en la incertesa de l'exili, no sé si el temps transcorre tan ràpidament. Només els que ho han experimentat ens ho poden explicar.

Puc imaginar-me l'emoció dels retornats, pensant que ha arribat el dia. Que recuperen la llibertat que un dia els varen prendre. I ho penso sense entrar a valorar l'encert o no de la seva actuació. Ells varen obrar d'una manera, que molts pensaven que haurien fet el mateix, però ells són els que en varen rebre les conseqüències. 

Feta la reflexió, voldria animar tothom a significar-se. No és bo viure en l'anonimat sense defensar els teus principis. N'hi ha que ho tenen molt fàcil, perquè juguen a casa. N'hi ha d'altres a qui se'ls complica l'existència, perquè juguen al camp contrari.

Homenatge a Fèlix Cucurull

Avui, Arenys de Mar recorda la figura de Fèlix Cucurull i Tey en el trentè aniversari de la seva mort. Cucurull, historiador, poeta, escriptor i polític, va deixar empremta i és bo recordar-ho. És bo recordar aquelles persones que han aportat coneixement, saviesa i energia a la societat, en positiu. Estem massa acostumats a recordar aquelles persones que ens han maltractat o desgraciat l'existència i poc aquelles que han contribuït a fer més culte i ric el nostre país.

Puc entendre que una persona que s'ha significat políticament pugui generar cert rebuig a contraris ideològicament, però quan una persona és tan completa i abasta tants àmbits, no només els polítics, crec que tothom ha de fer un esforç per valorar la seva tasca. No podem quedar-nos només amb aquells que pensen com nosaltres. Hem de ser més intel·ligents i reconèixer els valors, també dels que pensen diferent.

Arenys de Mar se sent molt orgullosa de prohoms que han nascut o viscut a la vila i han contribuït a fer-nos sortir de l'anonimat, de la rutina, i fins i tot de la mediocritat. Sempre he admirat aquelles persones que han deixat empremta en clau positiva. Sap greu que la vida d'una persona passi desapercebuda, sense cap mena de contribució a la societat. Algunes persones no tenen cap més remei que lluitar per la subsistència, per viure amb dignitat, però n'hi ha moltes que podrien sobresortir per la seva col·laboració a fer més justa i feliç la societat on conviuen. És bo esforçar-se per no ser una persona anònima.

Aquest matí s'ha descobert una placa, al rial de Sa Clavella, a la façana de la casa on va viure. A la tarda hi ha programat un acte d'homenatge a l'intel·lectual Fèlix Cucurull, organitzat per la secció local de l'ANC, amb la participació del Molt Honorable president del Parlament, Josep Rull; l'exvicepresident de la Generalitat de Catalunya, el senyor Josep-Lluís Carod-Rovira; l'escriptora Núria Cadenes, i el periodista Vicent Partal. Un acte amenitzat amb música i una projecció de vídeo. Un Teatre Principal que ben segur s'omplirà de gom a gom per recordar el nostre convilatà, que va lluitar en anys difícils per a la llibertat del nostre poble.

El dret a la llibertat

Avui he llegit una notícia al diari ARA que estic segur revolucionarà les xarxes socials, per la por que pot generar. Es tracta de l'alerta que el centre penitenciari de Ponent fa a la Fiscalia de Lleida de l'alliberament, aquest dijous, d'un home condemnat per dues morts i diversos atracaments. El pres ha complert la condemna i sortirà en llibertat.

El fet no seria notícia si no fos que les persones que l'han tractat hi veuen un "risc significatiu de noves actuacions delictives". El pres no ha volgut seguir cap mena de tractament i després de cinc mesos de llibertat va tornar a ser ingressat a la presó per un atracament. 

Se'ns diu que els delictes han disminuït, però no la sensació d'inseguretat de la població. És per això que saber que una persona amb tots els seus antecedents delictius i criminals, pugui tornar a la societat en plena llibertat, provoca certa angoixa. El dret a la llibertat no es pot negar a ningú, i si una persona ha complert la pena, té tot el dret a gaudir-ne. 

Després ve la dita que val més prevenir que curar, i això entra en contradicció en la presumpció d'innocència i pensar que la persona s'ha penedit dels seus actes i que no necessàriament hagi de tornar a delinquir. De totes maneres, si els seus cuidadors durant els anys de captiveri consideren que hi ha indicis que hi torni, això s'hauria de tenir molt en compte.

La notícia ja parla que des de l'any 2010 la llei preveu la llibertat vigilada en cas de delictes greus, però aquesta llei no és retroactiva, sinó que es té en compte en sentències posteriors. Cal pensar que alguna cosa s'haurà de fer, que no contradigui el seu dret a la llibertat, però que pugui minorar les possibilitats de reincidir i provocar noves víctimes.

Tal com deia al començament, segur que més d'un no hi estarà d'acord. Els drets i deures s'han de respectar i analitzar a fons, i et trobes en situacions que es fa molt difícil opinar i donar la raó. Esperem i desitgem que la persona en qüestió s'hagi redimit i no provoqui més morts ni atracaments.

Com se sentirà l'Ahmed?

L'articulista de l'ARA, Ferran Sáez Mateu, filòsof, ens recorda avui la infàmia comesa per Espanya contra el poble sahrauí, i la recent decisió de l'ONU, avalant el pla d'autonomia del Marroc i negant-los el dret a l'autodeterminació.

Vivim uns moments en què tots són dubtes i hem perdut confiança amb les institucions, també les Nacions Unides. I això és greu! A Espanya l'administració de la justícia està en mans de jutges, alguns dels quals són corruptes, però sobretot guiats per la seva ideologia. Europa, amb qui hem confiat des de sempre i que d'alguna manera ens alliberava de la repressió franquista, també ens ha decebut, posant-se al costat dels seus socis, els estats. I ara l'ONU, incapaç de ser efectiva davant del genocidi de Gaza, també ens ha regalat una galleda d'aigua freda amb la seva decisió sobre el Sàhara.

Durant molts anys el posicionament de l'ONU era clar, encara que no fos capaç de fer-lo complir. Ara, amb la pressió dels actuals dirigents mundials, ha canviat de criteri i s'ha posat d'esquena del poble sahrauí, antiga colònia espanyola, abandonada pel franquisme i pels dirigents de la transició. Vergonya que hem de patir tots plegats, veient com pensen i actuen els nostres dirigents, i això que tenim el govern més progressista de la història!

A casa, un estiu, quan els nostres fills encara eren menuts, vàrem acollir l'Ahmed. Era una decisió que no tothom entenia. Potser posaves la mel als llavis a uns infants que després tornaven a la crua realitat. La intenció era, però, alegrar-los l'estada estiuenca, compensant tot el seu sofriment i neguits, i l'abandonament del món occidental.

L'Ahmed s'haurà fet gran i si tenia l'esperança d'aconseguir la llibertat per al seu poble, s'haurà vist frustrat. La pressió i els interessos dels estats dominants han deixat a l'estacada els refugiats a Algèria, negant-los el dret a l'autodeterminació, que a diferència del cas català, estava totalment garantit (això creia) per la legislació vigent. 

Un nou revés a la confiança amb les nostres institucions. Una nova xacra que afecta moltes persones i que de manera injusta es tolera i permet.

Qui tenim de veí?

Hi ha dies que apareixen notícies que et semblen increïbles. Com pot haver passat? Ahir coneixíem que en una població del nord d'Espanya varen alliberar tres germans, de 8 a 10 anys, que havien passat quatre anys tancats en una casa en condicions insalubres. Els segrestadors, per dir-ho d'una manera, han estat els seus pares.

No és la primera vegada que sentim un fet com aquest i malgrat això, ens estranya que sigui possible. D'entrada semblaria que els veïns més propers han de conèixer qui viu en una casa. No es tracta pas de xafarderia, i la intimitat és important i s'ha de respectar, però d'aquí a desconèixer que en un habitatge del veïnat hi viuen o no tres germans, hi ha una gran diferència.

Em venen a la memòria, converses on comparàvem viure en una gran ciutat o en un poble. Els defensors de les ciutats grans acostumen a destacar el fet que no et sents controlat, cosa que en un petit poble és difícil de passar desapercebut. No sé exactament la ubicació de l'habitatge en qüestió, però en tot cas crec que si tots plegats tinguéssim més consciència de col·lectivitat i de compartir serveis i espais, potser això no passaria, o si més no seria més complicat.

I també em ve al cap aquella campanya de saludats on es convidava la gent a desitjar-se el bon dia, en coincidir al carrer, encara que no tinguessin lligams ni coneixença. Crec que actituds com aquesta no ens han de condicionar ni fer perdre la llibertat de moviments i, en canvi, són punts de millora a la convivència. No saps mai de qui t'hauràs de refiar, i no em direu que no us sentiu satisfets quan heu tingut l'oportunitat de fer una petita ajuda a un veí o veïna?

La natura diligent

Han estat molts mesos d’excavació continuada, dibuixant unes galeries plenes de giragonses al llarg d’aquest habitacle fosc i humit, sense contacte amb l’exterior, alimentant-se de les engrunes que es desprenien a mesura que anava avançant. Una vida en silenci sense compartir amb ningú més, a l’espera de trobar el moment oportú per transformar-se i socialitzar.

Ha arribat l’hora de fer el pas, de superar aquesta etapa monòtona i esclavitzada. Cal trencar barreres i sortir d’aquella presó i poder sentir-se lliure! El seu esforç final l’ha de permetre sortir d’entremig de les parets i veure la llum. Respirar un aire nou i buscar la parella ideal per reproduir-se.

El seu desengany és gran. Si bé és cert que ha aconseguit obrir forat i entrar en un espai molt més gran, la foscor persisteix i res fa pensar que aquell sigui l’indret ideal per poder-se realitzar. Probablement no ha encertat la direcció correcta. L’instint li ha fallat.

No només són quatre parets. Podrà compartir espai amb un rellotge de butxaca daurat, una medalla honorífica platejada, i una agenda de pell negra lligada amb una goma elàstica. Recorda, però, amb tristesa, el temps que ha estat vaguejant pels passadissos que anava construint, amb el menjar assegurat. Una fusta vella de qualitat, res a veure amb el que es fa ara. Res del que observa en aquests moments li traurà el ventre de pena.

Tot d’una, mentre dona voltes sobre què ha pogut fallar, un sisme inesperat ho ha fet trontollar tot, i ha esfondrat la muntanya de polsim, mig ocult per la tela esgroguida, que la seva dèria per sortir de l’amagatall havia originat. 

Aquella forta sacsejada, com si es tractés de la força emprada per a aconseguir fer lliscar un calaix qualsevol d’una calaixera mig oblidada, i l’enlluernada conseqüent, l’han il·lusionat: s’adona que finalment podrà complir els seus desitjos tant de temps somiats.

No és conscient, però, que aquesta llibertat aconseguida, després de mesos d’un incansable treball, d’un desengany momentani, i d’una alegria sobrevinguda, és efímera. Molt probablement trobarà la parella que li permetrà perpetuar la seva espècie, però la seva vida té els dies comptats. De què hauran servit aquests anys de feina ininterrompuda?

Avui fa 32 anys

Avui hem recordat l'assassinat de Guillem Agulló, ara fa 32 anys, a Montanejos. I ho hem fet amb senzillesa, però amb dignitat. Un assassinat que s'afegeix al llistat de greuges contra els països catalans, amb la connivència de l'Estat espanyol.

Cap circumstància és igual, però els crims són tots reprovables, i la nostra motxilla cada vegada és més feixuga i res no canvia. No compararem, però sí que ens venen a la memòria moltes actituds que no fan més que distanciar-te de qui s'aprofita de tu. 

Avui, amb tot el que està passant arreu del món, ho relativitzem tot, i així anem assumint un destí que no ens agrada, però que sembla que no podem canviar. Estem cansats i desanimats. Desconfiem de tothom i no veiem líders polítics capaços d'afrontar el gran repte que fa vuit anys algú ens va posar a la boca, però va acabar fugint.

La mort, però és irreversible, i això és el que recordem d'en Guillem, un jove a qui li varen estroncar la vida, els anhels, els somnis, les ganes de ser lliure, de poder expressar tots els sentiments i escollir el seu futur. 

Va d'això. De poder triar què volem ser de grans, i escollir-ho democràticament, sense subterfugis ni excuses de mal pagador. L'11 d'abril de 1993 va ser un dia trist perquè es va materialitzar un fet que les forces feixistes varen aplaudir, i continuen tan tranquils i satisfets. Tot l'engranatge polític, disfressat de democràcia, fa conxorxa per emmudir el poble que vol ser lliure, culpabilitzant-lo de desestabilitzar el sistema. Un sistema que va bé a uns quants, a costa de la resta. 

Por a una guerra?

Avui, quan llegia la notícia que el govern francès enviarà a les famílies un manual de supervivència per preparar-se davant la possibilitat de l'esclat d'una guerra, em preguntava si era realment això el que a mi em preocupava. És evident que pensar en una guerra et posa la pell de gallina. Sortosament, no n'hem viscut cap, cosa que no podrien dir els nostres pares, però hem vist prou exemples per a imaginar la tragèdia i el dolor que s'escampa.

No sé si aquesta tercera guerra mundial serà una realitat, Déu no ho vulgui, però sí que hi ha uns fets que estan succeint que sembla que no ens preocupin prou. Els nostres drets, la nostra llibertat, tot allò que hem aconseguit al llarg dels anys, amb prou dificultats, està en perill amb l'arribada d'uns dirigents polítics, arreu del món, amb el cas extrem, per la potència a qui representa, de Trump, en el seu retorn a la presidència dels EUA. 

A vegades em fa l'efecte que ens ho agafem massa de broma, i no ens adonem de la cruesa de les seves decisions, algunes de les quals han estat aturades, però sense la certesa que no aconsegueixi dur-les a terme.

No repetiré totes les actuacions que ha iniciat, perquè són prou conegudes i cada dia en tenim de noves, però sí que m'agradaria pensar que els europeus, pensant en casa nostra, serem capaços d'obrir els ulls i rectificar tot allò que no hem fet bé i que ens ha apartat del camí correcte per avançar conjuntament i amb decisió, per ser forts, no des del punt de vist militar, sinó econòmicament, socialment i solidàriament.

Les culpes ens les hem de repartir entre tots. Ningú pot llençar la primera pedra. Així i tot, hi ha un tema que ja n'he parlat alguna vegada, i és el greu error de l'obligatorietat d'haver d'aprovar per unanimitat els grans acords de la Unió Europea. Des de fa un temps hi ha uns estats que només posen bastons a les rodes. Hauríem de poder prescindir-ne i evitar que ens aturin les normes que ens han de salvar d'aquesta crisi mundial. 

La guerra és un infern que hem de poder evitar, però no ens acontentem en viure tot perdent els principis democràtics que ens fan lliures.

Sortir escollit per aconseguir la immunitat

Aquesta setmana està previst que s'aprovi, al Congrés de Diputats, la llei d'amnistia que ha estat segrestada durant uns mesos al Senat, amb majoria del PP, després que canviessin les normes per endarrerir la seva aprovació. Tot plegat és un conjunt de despropòsits que no fan res més que accentuar l'allunyament de la ciutadania de la gestió pública i dels partits polítics que monopolitzen i embruten la política. I la cosa no acaba aquí. Ja ens han avançat que una vegada aprovada pel Poder legislatiu, serà el Poder judicial qui continuarà jugant a la política per intentar desautoritzar els legisladors, que són els que hem escollit en votació, no pas els jutges. No és estrany, doncs, que la gent passi de la política i només es mogui quan li toquen la butxaca, i que sempre toca als mateixos.

    Vivim en campanya electoral contínua, amb una lluita pel poder, que no té res a veure amb l'esperit de servei al poble. Presenciem en tot moment els insults i els enganys que no tenen altre objectiu que aconseguir ser a dalt i dominar-ho tot. Avui ni tan sols s'intenta amagar-ho i t'adones que persones corruptes, estafadores i menyspreables es presenten a les eleccions amb l'únic objectiu d'aconseguir la immunitat parlamentària. Aquest seria l'exemple d'un, per a mi, desconegut influencer ultradretà, perseguit per la Justícia, i això que no provoca fàstics als jutges, en una formació anomenada "Se acabó la fiesta". Més aviat jo l'anomenaria "La fiesta continua".

    Davant d'aquest panorama hi ha dies que et venen ganes de tancar la porta i engegar-los tots a pastar fang. Tot aquell esforç, amb més o menys encert, per ajudar a millorar l'entorn, solucionant els petits problemes, i col·locant-te al costat dels més necessitats, se'n va a l'aire per culpa d'uns desaprensius que només busquen el seu anar bé, sempre a costa dels altres.

    A l'obra de teatre que ahir es va representar al Teatre Principal de la meva vila, et recordaven uns fets que creies que no tornarien a passar i que s'acabarien aviat, amb la victòria de la Justícia, la Pau i la Llibertat. Després veus que els humans som tan impresentables, que caiem una vegada rere l'altra en les mateixes trampes, potser guiats per un egoisme que no ens deixa respirar, ni pensar, i encara menys estimar.  

Deixeu-me dir-hi la meva

S'ha escrit molt sobre la decisió del president del govern espanyol de cancel·lar la seva agenda cinc dies per reflexionar si ha de continuar o dimitir, per tot el que s'ha dit i fet en contra de la seva dona. Tothom hi diu la seva i he intentat quedar-me amb els comentaris de les persones que, aparentment, no tenen un interès directe en la decisió que pugui acabar prenent el president. També m'he fixat amb l'actitud del PP, qui podria ser el gran beneficiat en cas d'anar a eleccions anticipades, i haig de dir que em refermo en el fàstic que em produeix des de fa molt temps.

    Em quedo amb la idea que probablement la decisió del president Pedro Sánchez no és la més encertada. Sobretot tenint en compte que no és la primera víctima dels atacs sense treva de la dreta i l'extrema dreta espanyola, amb l'ajuda fidel de jutges i mitjans de comunicació. Partint d'aquesta base, hauria d'haver estat més llest i no provocar que tots aquells que fa anys que ho estan patint, li tirin en cara el fet que el seu partit polític, i ell en concret, no han fet mai res per combatre-ho ni posar-s'hi al costat a defensar el dret a la llibertat d'idees i a la presumpció d'innocència.

    Estic, doncs, d'acord amb aquells que diuen que en tot cas la reflexió l'hauria de fer sense abandonar el barco, encara que sigui momentàniament. Ell ha demostrat molta valentia en moltes ocasions, no només per enfrontar-se amb els adversaris polítics, sinó també dins del seu propi partit. 

    Demà acaba el termini que es va fixar, i de ben segur que haurà escoltat els crits de suport dels seus i també la petició de dimissió dels adversaris. Sincerament penso que no pot prendre una decisió sense posar-ho a consulta, i la millor manera, i crec que la més encertada, seria plantejant una moció de confiança. És la manera que el sistema democràtic vigent té a disposició per refrendar o rebutjar un governant. Després, qui continuï al capdavant haurà de treballar seriosament per solucionar aquesta xacra que arrosseguem des de fa tant temps, de la politització del Poder judicial. Un món, el dels jutges, que encara no ha entrat en la dinàmica democràtica. Mentre això no s'arregli el país no funcionarà i la qualitat democràtica s'anirà deteriorant.

Pudor de socarrim per tot arreu

Han passat uns quants anys, però a Espanya encara es respira aquell aire pre-democràtic, d'enyorança d'un règim dictatorial on s'arracona a tots aquells que pensen diferent, sense permetre'ls que puguin opinar, i encara menys tenir la capacitat de dirigir el destí de la nació. Tot i que durant la transició hi ha hagut alternança política, l'esquerra sempre ha actuat en camp contrari. Sempre ha hagut de justificar per què feia les coses, o fins i tot per què les pensava.

Les manifestacions d'aquests dies, amb proclames feixistes i intransigents, demostren que la transició democràtica no ha funcionat. Ha estat un veritable fracàs. Ni el Poder judicial s'ha depurat, ni la premsa ha entès que el temps era un altre, i els poders fàctics, els que ja dirigien el país en temps del dictador continuen portant les rendes. I encara ens ve de nou?

És una llàstima que la ignorància sigui tan profunda i que hi hagi tanta gent que es deixi manipular per una extrema dreta que no només trobem a Vox, sinó en el propi PP. Un partit de dretes que no ha entès que el temps de l'autoritarisme ha passat a la història, i que el vol recuperar amb l'excusa de salvar una unitat que ens manté diferents perquè les desigualtats són cada vegada més extremes. 

Cada cop és més difícil endevinar què acabarà passant, però una cosa sí que tenim la clara, i és la manca de democràcia dins d'uns partits que es consideren els únics garants de les llibertats, sense adonar-se que aquestes llibertats només beneficien a uns quants, els de sempre. Unes llibertats falses, perquè només busquen sotmetre tothom a les seves regles, sense el dret a discrepar ni defensar-se.

Fa uns dies ja vaig escriure sobre la possibilitat de mobilitzar l'exèrcit, i la sort de viure a l'hemisferi nord, dins de la Unió Europea i, hi afegeixo, la OTAN. Aquests elements fan més difícil un cop d'estat, que en altres països es van succeint amb molta facilitat. Malgrat tot, queda un pòsit d'amargor, de rancúnia, de mala llet, que fa molt difícil la convivència i aporta molts entrebancs a la salut democràtica del país.

A vegades acabem dient que sap greu per la imatge de país que donem, però la cosa va més enllà. No és només un tema d'imatge, sinó de fàstic de viure en un país amb aquestes condicions i amb aquest mal fer dels nostres dirigents, empenyent la massa a fer qualsevol beneiteria, només per aconseguir el poder.

De què li servirà el Premi Nobel de la pau?

Avui s’ha conegut la nominació del Premi Nobel de la Pau 2023, que s’ha concedit a l’activitat iraniana Narges Mohammadi, que es troba empresonada, sense rebre atenció mèdica i sotmesa a tortures, segons informa Amnistia Internacional.

Tot i que ens queda lluny, hem rebut prou informació des de fa anys de tot el que passa en aquell país, on l’autoritarisme i la repressió té com a principal objectiu la degradació de la dona en tots els sentits. Amb l’excusa de creences religioses i tradicions reprimeix el 50% de la població pel simple fet de ser dones.

L’Acadèmia del Premi Nobel li ha concedit el premi com a reconeixement a la seva valentia per enfrontar-se a un estat repressor, patint vexacions i privació de llibertat, només per reclamar els drets de les dones a viure dignament. Un premi que no podrà recollir, com ha ha passat en altres ocasions, i que intenta posar a la primera pàgina dels diaris del món occidental una injustícia que s’està produint en ple segle XXI.

No sé si tindrà l’oportunitat de conèixer la notícia, espero que sí, ni d'assabentar-se del reconeixement mundial, que no la traurà de la presó, però que com a mínim pugui veure que tot el seu esforç i patiment no és inútil, malgrat sigui molt difícil capgirar la situació d’aquell país.

I nosaltres, els occidentals, els que ens pensem que estem de tornada de totes les coses, l’atorgament del premi hauria de servir per conscienciar-nos de la gravetat de la situació de la dona a l’Iran, i que els governants d’aquests països tant democràtics pressionessin les autoritats iranianes a canviar la seva conducta, si cal utilitzant totes les eines hagudes i per haver.

És lloable el treball del jurat del Premi Nobel de la pau, que en altres ocasions no ha estat tant encertat, i és bo que tots nosaltres, humilment i des del nostre espai d’influència, ens fem ressò de l’atorgament del premi, però sobretot de l’existència de milers de persones que, com l’ara premiada, viuen sota la dictadura del mal i la injustícia.

La Cultura ens farà lliures

Darrerament, parlant de l’auge del discurs de l’extrema dreta, del ressorgir del feixisme, comentava la importància de la cultura en sentit ampli, i com aquesta no és protagonista del discurs d’aquesta ideologia, sinó més aviat s’aprofiten de la ignorància i ja els està bé no fomentar-la. 

Hem pogut observar quina ha estat l’actuació dels nous governants del PP-Vox després de la victòria al País Valencià i a les Balears, i una vegada més s’ha constatat la repressió contra la cultura catalana, sense respectar els drets lingüístics d’una part de la població de l’Estat espanyol.

També hem pogut llegir moltes crítiques per la manca de lectura entre la població, els joves, però també les persones adultes, i encara afegiria, en clau local, la crítica, no sempre prou argumentada, contra la construcció d’una nova biblioteca amb una forta inversió.

I per què ho dic tot això? Doncs per fer una defensa aferrissada de la lectura i de la cultura en general, l’única manera de combatre la ignorància i la repressió autoritària d’aquells que mai pensen en el poble, sinó en aprofitar-se’n per als seus interessos personals i polítics.

No puc vanagloriar-me del meu passat lector, ja que no tinc un currículum brillant en aquest aspecte, però sí d’haver-ho reconduït i poder dir que m’he convertit en un lector habitual, i gràcies a això he crescut culturalment i, en conseqüència, socialment. Perquè una societat millora a mesura que s’enriqueix culturalment. La Cultura, en lletres majúscules, és la clau per a alliberament de la persona davant l’autoritarisme, les dictadures i el feixisme. Només un poble culte pot esdevenir lliure, i si tots ho tinguéssim clar i ho pregonéssim la nostra societat seria molt diferent de l’actual.

Llegim, aprenem i fem ús de les biblioteques per créixer com a persones, i fem-ho lluitant contra les desigualtats, fent possible que tothom hi tingui accés, al marge dels seus orígens, la seva cultura, la seva situació econòmica i les seves possibilitats reals.

L'alternança política a Espanya

La història política del nostre país des que ens vàrem alliberar del dictador, però no dels seus hereus i beneficiats, ens mostra una alternaça política entre el PP i PSOE, amb majories absolutes o pactes de conveniència, que ha representat un avançar i retrocedir constant en drets i llibertats democràtiques. La impossibilitat d'arribar a acords d'estat que quedessin al marge dels resultats electorals ha fet que cada canvi de color polític signifiqués la derogació de lleis substituïdes per unes altres de curta durada.

Ara que tothom dona per fer que el PSOE, amb els seus aliats, tenen els dies comptats i que la dreta, ja sigui amb el PP sol o amb l'ajuda de Vox, tornarà a governar, els diaris s'omplen de pàgines preveient els canvis legislatius que vindran, la majoria dels quals, per no dir tots, representaran una pèrdua de drets democràtics que amb moltes reserves i cautela havíem anat assolint.

Repassant els anys de la transició ens adonem que els diferents governs socialistes han avançant molt lentament, i que amb l'entrada del partit conservador els canvis han estat sobtats i dràstics. Ara també sembla que les coses aniran pel mateix camí, i novament les classes treballadores i els catalans, acabarem pagant els plats trencats.

Davant d'aquest panorama molts ens preguntem quina hauria de ser la nostra actitud, o concretament, el nostre vot per evitar un retrocés democràtic. La resposta no és clara, sobretot des del punt de vista dels catalans, els que defensem els nostres drets singulars i creiem en la diversitat de l'estat espanyol. Perquè... tampoc podem estar massa contents de les reformes introduïdes pels socialistes. Jo diria que, per estratègia o necessitat, aquests ens han fet més cas, però just per aprovar allò que volien. En el fons ni uns ni els altres ens estimen gaire, però, això sí, no ens volen fora. Els hem de pagar l'estada.

L'estratègia d'ERC ha resultat inútil i fa pena sentir la ministra de transports, l'exalcaldessa de Gavà, defensant les competències estatals en transport, dient que la Generalitat ja pot decidir les horaris dels trens de Rodalies, perquè això és el que en definitiva pot fer el nostre govern. Se'ns pixen a sobre i ERC diu que plou.

En el fons, sabem que la cançó no canvia ni la melodia ni la lletra. I el problema més greu és que els nostres polítics tenen un nivell molt baix. No són ni bons gestors ni bons estrategues, per no pensar en aquells prepotents que es creuen els reis del mambo, i que voldríem que desapareguessin aviat. Algú pensa en Educació?

L'evolució ideològica de Ramon Tamames

Aquests dies es parla molt de l'economista Ramon Tamames, de qui moltes persones n'hem estudiat les seves teories i hem seguit la seva evolució política durant els anys. Si bé és cert que hi ha qui no entén que una persona pot passar per diferents etapes, també polítiques, sí que esdevé estrany i remarcable el fet que es pugui anar a parar a un partit polític d'extrema dreta, com és Vox, quan s'ha passat per formacions com el PCE. 

Si analitzem la vida de molts polítics, sobretot del final del franquisme i primers anys de la transició, veurem que hi ha hagut força canvis. L'explicació pot venir donada per la singularitat de la situació en cada moment. En èpoques de dictadura, com va ser el franquisme, les forces discordants s'unien per tenir més força i d'alguna manera protegir-se. En el moment que els partits polítics es varen legalitzar, és lògic que es comencessin a produir diferències de matisos, a vegades prou importants, i que militants de forces com el PSUC passessin a formacions més de centre. En tenim diferents exemples, però no deixen de ser opcions democràtiques i contràries a posicionaments autoritaris. 

Personalment se'm fa difícil que militants o simplement simpatitzants de forces democràtiques d'esquerra o fins i tot de centre, puguin acabar abraçant posicionaments d'extrema dreta i, a la meva manera de veure-ho, lluny del sentit democràtic de la política i la vida en societat. Forces que s'aprofiten de la llibertat que ofereix la democràcia per combatre-la i arribar a aconseguir règims autoritaris i repressors.

Sobre Ramon Tamames hi ha qui diu que és qüestió de l'edat, i d'altres que es tracta d'un afany de protagonisme que li ha ofert una força que, malgrat no combregar-hi, no té cap mena d'escrúpols per beneficiar-se'n. Jo no sabria què dir-ne, però sí que em sap greu i voldria pensar que és una relliscada que no trigarà a adonar-se'n.

La llibertat que et dona no militar a cap partit polític és que durant la vida evoluciones sense contradiccions aparents, però haig d'entendre que sempre al voltant d'uns principis democràtics que afavoreixen la llibertat de les persones per expressar les seves idees i portar-les en pràctica, amb el respecte que es mereixen totes les opcions. Qui acaba en opcions predemocràtiques i repressores, té un problema greu, però al mateix temps el provoca a la resta de la societat. Vivim uns temps difícils, i cal estar atents a no justificar posicions intransigents per defensar-nos de realitats que no agraden i que voldríem que fossin diferents.

La justícia penal d’aquest país

Arran de la detenció i empresonament del causant de la mort de dos ciclistes a Castellbisbal, que comentava ahir, penso en el fet de privar de llibertat a una persona i el que això suposa. La reacció més immediata que tenim tots davant d'un fet com l'accident comentat, és que qui la fa la paga i que no pot quedar impune, sinó que se l'ha d'empresonar. És cert que tots som responsables dels nostres actes i quan, a més, fugim del lloc dels fets, no tenim excusa per afrontar el mal que hem provocat.

La presó és la solució a tot? Ingressant una persona a la presó queda tot resolt? Penso també amb la persona que finalment ha aconseguit l'eutanàsia i la insistència dels familiars de les víctimes perquè no se li autoritzés, per allargar la seva pena pel delicte comès. Tot és molt complicat i no es pot analitzar superficialment. Estem parlant de persones humanes, encara que hagin comès un crim horrorós.

La nova síndica de greuges és una gran defensora d'un canvi en la justícia penal d'aquest país, advocant per models de presó menys repressors, apostant per mesures penitenciàries com els tractaments en llibertat, els centres de dia i el control telemàtic del condemnat. M'imagino que no és fàcil acceptar segons quines concessions quan has estat víctima directa o bé un familiar teu, però estic convençut que hi ha d'haver alternatives a tancar una persona molts anys sense cap garantia que això serveixi per reparar els danys ocasionats.

No es tracta de no castigar qui no s'ha comportat com calia i ha atemptat contra la vida i la seguretat d'una altra persona, sinó de treballar la manera de reinserir aquesta persona a la societat de la millor manera en benefici de tots. Jo mateix deia que s'havia de castigar més rigorosament una persona que després de cometre el delicte fuig del lloc, i continuo pensant que la pena ha de ser més gran. Una altra cosa és defensar o no el sistema actual. 

Sempre és més fàcil prendre decisions genèriques i exemplars davant de qualsevol atac a la llibertat o vida de les persones, però entenc que hem de fer un esforç per estudiar cada cas i ser capaços de trobar una solució apropiada per a cada persona implicada. Desitjar que una persona es podreixi a la presó pel que ha fet, no és bo, encara que és evident que la irresponsabilitat dels actes requereix d'unes mesures correctores que poden afectar la llibertat de moviments, però que cal analitzar a fons i aplicar la justícia que sigui un bé per a tota la societat, també per al causant del delicte.

La sobirania del Parlament qüestionada

La sobirania del Parlament català està en entredit, però això no és cap novetat. Només acceptant tot el que ens ve donat des d'Espanya és quan sembla que tot funcioni correctament, amb totes les competències garantides, però en el moment que et rebel·les comencen a sorgir tots els problemes, i el que és pitjor, un s'adona que les institucions catalanes pengen només d'un fil i, com titelles, són manipulades per les institucions estatals.

El cas que ara ha provocat la paralització les comissions parlamentàries no és cap novetat tampoc. Ja va passar amb el president Torra, però en aquell moment el president del Parlament no es va voler mullar, probablement perquè eren massa recents els fets de l'octubre de 2017, i les conseqüències que se'n varen derivar, i que encara cuegen.

Els principis democràtics han sent vulnerats per l'Estat espanyol, i això es converteix en un tira i arronsa que al final queda en mans dels polítics de torn ser més o menys obedients, amb el risc del que no creure comporta. No és fàcil opinar al respecte, sobretot quan no t'hi jugues ni la teva carrera o fins i tot la llibertat. Aquest enfrontament constant, sobretot ara que la venjança de les institucions espanyoles és més forta que mai, no beneficia en res a Catalunya, però tampoc a Espanya.

Estem condemnats a viure en una situació de lluita constant per als nostres drets, i el que encara és pitjor, ser considerats com els causants de la desestabilització política i social del país. Em venen a la memòria les paraules del candidat a la presidència de la Generalitat, el senyor Illa, quan demanava passar pàgina. Per a ell passar pàgina volia dir abaixar el cap i continuar rebent totes les patacades provinents de la justícia espanyola, esperonada per una classe política autoritària i poc democràtica.

Pots passar pàgina quan hi ha un acord i es posen sobre la taula els pros i contres que han portat a una situació determinada. D'altra manera passar pàgina vol dir acceptar la derrota i ser submís al més fort. No, el senyor Illa no tenia raó, perquè no es donaven ni es donen les circumstàncies per oblidar el passat, perquè continua present: estem sotmesos a la voluntat de la majoria espanyola que no ens ha estimat mai.

Un nou revés a la justícia espanyola

Avui hem d'estar contents per la decisió de la justícia belga de no extradir el raper Valtònyc a Espanya. Una vegada més s'ha demostrat que en qüestió de drets Espanya va molt per darrere d'altres estats europeus. Un cop més la justícia espanyola rep una bufetada d'un tribunal de justícia europeu.

El dret d'expressió s'ha defensar encara que no t'agradi. És per això que ens costa tant haver de suportar segons quines declaracions feixistes dels partits d'extrema dreta. Aquests s'emparen en la democràcia per fer-la desestabilitzar. Nosaltres hem de defensar el seu dret a dir el que diuen, però ens trobem que la justícia espanyola no fa el mateix contra aquells que critiquen l'establishment.

No he tingut temps de llegir les notícies del dia, però sí que m'he fixat amb aquest titular que crec que val la pena comentar-lo. Malauradament la decisió del tribunal belga no servirà perquè el raper pugui tornar lliurement a Espanya, ni tampoc per alliberar l'empresonat Hasél.

La lluita d'una persona, acompanyada d'un bon equip d'advocats, ha permès deixar en entredit la justícia espanyola. M'agradaria que els membres del govern més progressista de la història s'adonessin del fet, i moguessin fitxa per resoldre la situació en què ens trobem. No és bo que un partit socialista en el govern, vagi acompanyat d'un poder judicial tan retrògrad, i a més li doni suport, o entengui que s'ha de creure el que sentencien. Hi ha prou motius com per dubtar de la seva imparcialitat i sentit democràtic.

És vergonyós el que està passant a Espanya, quaranta anys després del franquisme. Han estat capaços de perdonar tots els mals provocats durant la dictadura, i en canvi són incapaços de defensar un dret, com és el de la lliure expressió. No he llegit la reacció del govern, però m'imagino que anirà, dissortadament, en la línia d'acatar tot el que diu la (in)justícia espanyola.

Més sobre el català

Avui llegia l'entrevista al Cap de Govern Andorrà, al diari ARA, i em preguntava quin interès poden tenir per entrar a la Unió Europea. De fet, l'Antoni Bassas ja li preguntava, i responia que estaven negociant la llibertat de moviment de les persones, que penso que és el que més els deu preocupar. Segons l'entrevistat, aquí podia raure-hi el principal obstacle per entrar. Tots sabem les dificultats per esdevenir ciutadà andorrà de ple dret, i m'imagino que això els frena.

El català seria el gran beneficiat de l'entrada d'Andorra, ja que seria una llengua d'un país de la Unió Europea, que Espanya ha evitat fins ara, sigui quin sigui el govern de Madrid. Malauradament, el tracte que rep la nostra llengua, per part dels successius governs estatals, és denigrant i gens respectuós. No s'ha volgut entendre que era una llengua viva i sense connotacions independentistes, però que els líders espanyols han volgut fer veure a la població espanyola, que per manca d'informació veraç s'ho ha cregut.

Avui l'Ignasi Aragay, al diari ARA, parlava de convidar els líders espanyols del PP a passar una setmana a Catalunya, visitant escoles, empreses, espais públics... perquè s'adonessin de quina era la realitat sobre la llengua. Jo li diria, però que aquests líders del PP ja ho saben, però els interessa fer creure als espanyols que a Catalunya la seva llengua és maltractada. Això els dona vots. Sempre s'ha vist que contra Catalunya es vivia millor.

He nascut sota el franquisme que ens prohibia expressar-nos en català, i moriré que encara la nostra llengua serà maltractada. Aquesta realitat no ens la traurem de sobre, però això no ens ha de fer defallir, sinó tot el contrari. Hem de lluitar perquè el català tingui projecció més enllà de les nostres cases, i demostrar que és una llengua que no provoca disputes, sinó que és una llengua que retrata una realitat de la nostra terra i cultura.

Puigdemont continua en llibertat

Una vegada més el jutge Llarena ha perdut la batalla. No sé si al final guanyarà la guerra, però de moment sembla ser que les coses no li acaben de sortir prou bé. Reconec que no sé massa què està passant, ni què pretenen els jutges espanyols, i els tribunals corresponents, en la seva baralla amb la justícia europea, però mirat des de fora, per una persona que no hi entén, sembla que fan una mica el ridícul.

Està clar que la motivació principal dels jutges espanyols és la venjança contra uns fets que no haurien volgut que haguessin passat mai, i contra el fet que Puigdemont pugui bellugar-se tranquil·lament per Europa sense aconseguir que no l'extradeixin a Espanya, per castigar-lo severament.

No sé si al final Llarena i companyia aconseguiran que Puigdemont s'assegui davant la justícia espanyola i sigui jutjat per sedició. El procés és molt lent i llarg i diria que els advocats que assessoren el president estan força assabentats de tot plegat. Això desespera la dreta espanyola, i també al PSOE, encara que aquests darrers ho dissimulen. Espanya voldria castigar l'atreviment de Catalunya, en la persona del president, i no té cap mania a l'hora de fer el ridícul i perdre pistonades. Els jutges espanyols tenen a favor els fanàtics que ataquen tot allò que té a veure amb Catalunya, i el president Puigdemont n'és un clar exponent.

Procuraré llegir a fons les notícies relacionades amb la sentència de la jutgessa italiana, i poder entendre per què ha deixat en llibertat Puigdemont, encara que sembla ser que estava cantat que això és el que acabaria passant. També m'agradarà entendre quin és el futur immediat en tot aquest procés, i fins quan Puigdemont tindrà llibertat de moviments per Europa, mig rient-se dels jutges i polítics espanyols, que els tremolen les dents de ràbia.