L'odi i el menyspreu haurien de ser vetats en la política

El pitjor que pot passar en política és que l'odi, la ràbia, el menyspreu, i tot un seguit d'actituds del mateix estil estiguin presents en el dia a dia, tant dins de les institucions com a fora. No podem anar bé si els nostres polítics actuen empesos per uns instints grollers, primaris i sense escrúpols, perquè llavors és impossible posar-se d'acord en res. Ja no es tracta d'aconseguir dialogar, perquè el panorama no ho permet de cap manera.

El nivell que es desprèn en les intervencions dels nostres polítics al Congrés de diputats, Senat o parlaments autonòmics és molt baix i deplorable. L'altre dia parlava de la necessitat que els polítics donin exemple, i em referia sobretot en qüestió d'honradesa i transparència. També en la manera de parlar i d'opinar sobre els altres és important. Es pot ser molt crític sense arribar a l'insult i al menyspreu. Sense pretendre denigrar el contrari.

Ahir vàrem poder veure una sortida de to, infantiloide, però plena de ràbia, per part d'un eurodiputat del Partit Popular quan intentava boicotejar una entrevista d'un periodista de TV3. Els fets desqualifiquen l'autor, i el deixen al lloc que es mereix. De totes maneres no fan cap favor al conjunt del país, perquè donen una imatge molt poc edificant de persones que han estat escollides per representar-nos a les institucions públiques, en aquest cas a Europa.

Si una persona no és capaç de comportar-se amb educació i respecte no mereix ocupar un lloc de representativitat pública. Hi ha uns mínims que s'haurien de garantir i fins i tot exigir. La nostra societat hauria de ser capaç d'arraconar aquelles persones que no se saben comportar decentment i no saben acceptar la diversitat ni la discrepància. Pot ser per un sentit de culpabilitat mal acceptada, o per una incapacitat per argumentar amb elements suficients una posició que resulta difícil. Sigui el que sigui, han i hem de ser capaços de posar per davant de tot el respecte als altres, la seva feina, la seva opinió i la seva actuació, encara que no ens agradi o que puguem arribar a pensar que és anòmala i discordant.

M'agradaria pensar que la ciutadania castiga, negant-los el vot, aquells partits polítics i els seus representants, que no estan a l'alçada, que no saben defensar la seva opinió i ideologia sense haver de caure tan baix. Fan el ridícul, quan no aconsegueixen el seu propòsit, però ja han embrutat la imatge de tots plegats.

Lliçons jurídiques

Finalment el Parlament europeu ha retirat la condició d'eurodiputat a Oriol Junqueras, des del dia 3 de gener. Manté que abans ho havia estat, perquè no hi havia sentència ferma del Tribunal Suprem. A la història recent, Oriol Junqueras haurà estat eurodiputat sense haver pogut asseure's en cap moment al seu escó parlamentari.

Sense ganes, hem arribat a entendre moltes qüestions relacionades amb la justícia, i també les seves trampes legals. Hem pogut observar com de polititzada està la justícia a Espanya, i la manca de revisió al llarg de la transició, que no ha existit en el món judicial.

Tot i que m'imagino que encara hi haurà recursos i noves decisions jurídiques, d'alguna manera els neòfits aparquem el cas Junqueras i ens centrem en el que encara belluga, el cas del president Torra. Tant el Tribunal Suprem com la Junta Electoral Provincial han donat per fet que Torra ja no és diputat del Parlament català, però el seu president diu que encara manté l'acta, perquè no hi ha sentència ferma del Tribunal Suprem. Aquesta arribarà aviat i llavors caldrà dilucidar si, no essent diputat, pot continuar sent president. Una altra cosa que aprendrem, però ja no sé si dir mal aprendrem.

Això s'acaba, però continuarà

Tanquem l'any amb dues incògnites a resoldre, si més no que són prou significatives. Per una banda ens falta saber què dirà el Tribunal Suprem sobre la immunitat d'Oriol Junqueras i la possibilitat que exerceixi d'eurodiputat, i per l'altra estem expectants què dirà el Consell Nacional d'ERC sobre l'acord en les negociacions dels seus dirigents amb el PSOE, per fer Pedro Sánchez president.

En el primer cas sembla que el senyor Marchena creurà el Tribunal de Justícia de Luxemburg i farà cas a l'Advocacia de l'Estat, perquè d'alguna manera s'acabi aquest trist sainet. Tot fa pensar que cedirà i Oriol Junqueras, potser acompanyat de policia, podrà assistir a les sessions d'Strasburg i Brussel·les, però com que en aquest nostre país tot és possible, haurem d'esperar uns dies per saber-ho.

Quant a ERC sembla ser que la reunió del dia 2 de gener és una pura formalitat, i que tot està ja decidit. És a dir, que mereix poca confiança el que pugui dir el seu Consell Nacional. A vegades és una excusa dir que són assemblearis, perquè al final qui decideix és la direcció del partit. 

També el president de la Generalitat rebrà informació de què ha pactat el seu vicepresident amb el PSOE. Un fet que podria ser també una mica insòlit. És que el president a hores d'ara encara no coneix la lletra de l'acord? És cert que parlen de diàleg entre governs, perquè de moment és estrictament entre partits, però... fa mal, no?

Que acabeu l'any molt bé i, si és possible, que comenceu el nou any encara millor!

Sí, però tanquem-lo de seguida!

L'Advocacia de l'Estat ha demanat al Tribunal Suprem que deixi prendre l'acta d'eurodiputat a Junqueras, però que s'afanyi a demanar el suplicatori al Parlament europeu perquè li puguin treure la immunitat i tancar-lo ben aviat. La possibilitat de declarar nul el judici i per tant la sentència ferma de presó, no l'han contemplat. Això satisfà ERC?

La pregunta que ens fem és si amb la proposta de l'Advocacia de l'Estat, ERC ja en té prou per pactar el nomenament de Pedro Sánchez com a president del govern espanyol. Ho han treballat per desencallar les negociacions, però mantenint els presos d'acord amb la sentència del judici? Què n'ha tret ERC?

És ben clar que al PSOE només l'interessava l'abstenció d'ERC i a poder ser a canvi de res. Deixar que Oriol Junqueras actuï d'eurodiputat unes setmanes o uns mesos, és un regal suficient? M'imagino que els altres partits independentistes, sobretot la CUP, no estaran gaire contents. Ve a ser un vendre's per un plat de llenties, o no?

Suposo que amb aquesta declaració es tancaran les negociacions i tindrem president no interí ben aviat, però ens caldrà uns quants mesos per valorar si la jugada ha estat encertada, o bé si, com sempre, ens hem deixat enredar. Continuo pensant que anem amb el lliri a la mà, i així no s'arriba enlloc.

Cap a les eleccions del 26 de juny?

Espanya vol un canvi? Aquesta és l'afirmació de Pedro Suárez, però jo em pregunto si realment és això el que vol Espanya. El fet que Rajoy, amb tota la motxilla a l'esquena de corrupció del PP, el seu immobilisme, el refús al diàleg i la incapacitat de trobar amics i socis, perdés la majoria absoluta del Congrés, però no la del Senat, és pot concloure que Espanya volia un canvi? Jo penso que no.

Som molts els que volíem el canvi, però els resultats no ho fan possible. Per què? Perquè el PSOE no representa tant el canvi que diuen que són? Perquè Podemos insisteix amb el referèndum català? 

Era natural el pacte C's - PSOE? Hi estaven d'acord tots els diputats? I els seus votants? a Catalunya no gaire, oi?

Diuen que l'exfiscal anticorrupció Carlos Jiménez Villarejo, que va ser durant uns mesos eurodiputat de Podemos, ha trencat amb el partit, enfadat per no haver fet Pedro Sánchez president, abstenint-se en la votació. Segons Villarejo l'objectiu era fer fora Rajoy. Jo no hi estic d'acord. No n'hi ha prou en fer fora la gent, sinó que el que cal és construir, i amb el pacte entre Sánchez i Rivera no hi veig cap millora evident.

Villarejo és de les persones que després dels anys m'ha decebut. El tenia molt ben considerat, però m'ha sobrat les seves obsessions, que probablement amb l'edat s'han reforçat i li han fet perdre aquell carisma que em captivava. Potser sóc jo qui he canviat, però el cert és que no el veig igual.

No seran els polítics que vénen de fora els que aixecaran Catalunya!

Sempre he tingut el dubte de si la participació de polítics espanyols en campanyes electorals locals o autonòmiques és favorable als interessos del partit que els convida o no. Probablement la imatge de polítics que tenen poder i visibilitat a la televisió estatal anima els simpatitzants d'un partit i també a persones indecises, sobretot quan tenen bona imatge.

En el meu cas diria que ni els afavoreix ni els perjudica, perquè tinc la sort de poder escollir quin partit m'agrada en cada ocasió i per a cada tipus d'elecció, al marge de qui vingui o no vingui. Des d'un punt de vista de simpatia o antipatia, sí que hi ha una cosa que no tolero i m'enfada, i és quan vénen aquí a donar-nos lliçons. 

En aquesta ocasió crec que qui s'ha passat més ha estat el senyor Pablo Iglesias, que penso no és ningú per venir a proposar-nos un pacte contra Mas i Rajoy. Haig de dir que no sóc votant de cap dels dos, però en el cas de Mas és el meu president, i en canvi el senyor Pablo Iglesias és el líder d'un partit centralista com pot ser el PP i el mateix PSOE, que encara no ha demostrat res, ja que, com a eurodiputat, que és el que és, sembla ser que no hi va mai, i per tant no sé per què s'hi va presentar, ni per què el varen votar.

No és només el senyor Pablo Iglesias qui no m'agrada que vingui a dir-nos què hem de fer, també hi ha el senyor Sánchez que tampoc m'ha demostrat res fins ara. Qui sí que m'ha demostrat alguna cosa és el president del govern espanyol i del PP, el senyor Mariano Rajoy. El que m'ha demostrat, però, no em permet tenir-li cap tipus de simpatia, i no ho dic per la seva ideologia, sinó pel que ens ha fet als catalans des del primer dia. 

Fins ara només el PP i el PSOE tenien els convidats espanyols durant les campanyes, que a vegades amagaven perquè decididament no els afavoria, però ara també hi tenim ICV, que per altra banda ha amagat Joan Herrera i fins i tot la Dolors Camats, i en canvi ens ensenya a tort i dret el senyor Pablo Iglesias. Qui ho havia de dir ara fa pocs mesos! 

Jo em quedo amb els de casa, els que donen la cara i que poden ajudar a transformar el nostre país, perquè... que ningú s'enganyi que no seran els que vénen de fora els que aixecaran Catalunya. Que no s'ho pensin. Som nosaltres i per tant em quedo amb els de casa.

Es busca polític que doni la talla

No sé si ahir vàreu tenir l'oportunitat de veure el programa de TV3 ".cat", on una vegada més es va fer palesa la incapacitat de l'Ariadna Oltra per moderar el debat. Allò semblava una olla de grills i no hi havia manera que pogués controlar-ho i permetre que els televidents ens assabentéssim de tot el que estaven dient els tertulians.

Una altra cosa que vaig observar és la poca talla del representant del moviment Podemos, que sembla ser que aspirarà a presidir la Generalitat. Sense entrar a discutir la seva ideologia, resultava patètic com es defensava sense cap tipus d'argumentació mínimament intel·ligent. En aquest debat hi havia en Raül Romeva, que li passava la mà per la cara. És una llàstima que ICV se l'hagin deixat perdre.

Avui llegia l'article d'en Xavier Roig a l'ARA i l'he trobat molt encertat. Es queixava de la subordinació de l'esquerra catalana, en aquest cas ICV, als plantejaments espanyolistes de Podemos, tot defensant la valentia i coherència de la CUP. En certa manera és lògic que els hagin obligat a decantar en Joan Herrera, però és una llàstima que no tingui més protagonisme el seu eurodiputat Ernest Urtasun.

No sé com acabarà tot això de la llista única, ara sense polítics, ni si la CUP serà capaç de presentar una proposta prou interessant i amb suficient suport, per obtenir uns bons resultats. El que sembla cada vegada més difícil és que els parlamentaris sobiranistes superin el 50%, amb la qual cosa haurem d'esperar a veure què passa a finals d'any a les eleccions espanyoles. Una vegada més els catalans haurem fet el passerell.

Cañete, l'home de la trista figura

Llàstima és el que ens provoca el candidat a comissari d'energia i canvi climàtic. No sé si és víctima de la conxorxa d'eurodiputats o bé directament del propi president de la Comissió, com si volgués deixar-lo en evidència. No és estrany que desperti certs dubtes pel seu historial, pels interessos en companyies petrolíferes, ja siguin personals o familiars, i pel seu passat com a ministre d'un govern que ha fet tant mal a les energies renovables. És ell qui haurà de treballar contra el canvi climàtic? Tots recordem que el seu president té un cosí que li va explicar que això del canvi climàtic no era cert.

Com ens podem sentir orgullosos d'aquest govern espanyol? quina poca vergonya tenen d'escridassar Pujol, per més culpable que sigui, quan el seu partit polític té una llista inacabable de polítics corruptes! I amb això no justifico res del que haurà fet Pujol durant tot el temps que ha estat president i referent del govern català, però tampoc es pot ser hipòcrita ni demagog. Cadascú ha d'assumir les seves responsabilitats.

Per altra banda, demonitzar Cañete pot comportar un cert remordiment perquè com ell n'hi ha molts d'altres i semblaria que no és just que només es parli d'ell, però ja se sap que, quan un té una vida pública amb responsabilitats, en representació dels ciutadans, es converteix en diana de molta crítica, no sempre justa, però sí que ha de demostrar el seu impecable comportament, honestedat i capacitat de gestió. Aquest senyor té un passat molt tèrbol, amb un comportament i actituds prepotents i poc dignes. No estic parlant només de les seves paraules sexistes, sinó també de la seva primera època de ministre, quan s'entretenia complicant l'existència dels habitants de les Terres de l'Ebre.

Caldrà veure com acaba l'examen en què s'afronta per aconseguir el vistiplau dels eurodiputats. En cas que l'escullin, estarem a l'aguait de la seva gestió i quina influència pot tenir en el nostre país. Per cert, avui s'ha parlat de Rodrigo Rato no pas per rebre lloances, sinó per acusar-lo d'aprofitar-se d'unes targetes que els generava diners que no declaraven. Un espanyol que ha tingut càrrec internacional i que no pot anar amb el cap ben alt, perquè s'ha beneficiat dels càrrecs per benefici propi.

Arriba un Felip tres-cents anys després

El rei Joan Carles I abdica a favor del seu fill, qui serà proclamat rei Felip VI, un nom que els catalans tenim molt present. Avui em deien que hi vàrem entrar amb un Felip i en sortirem amb un altre. És evident que era una expressió molt peculiar en un dia que s'ha llegit de tot, molta sàtira i, amb l'ajuda de les xarxes socials, unes concentracions a favor de la república.

Els fets d'avui demostren una vegada més els efectes de la comunicació. Una notícia en relleva una altra i, a la ment de la població, els fets anteriors ja no existeixen. Algú recorda que fa vuit dies votàvem els nostres eurodiputats? que el PSOE i el PP varen rebre una sotragada? Gairebé ens hem oblidat que el dia 9 de novembre volem celebrar una consulta.

Avui només parlem de l'abdicació del rei, i és natural perquè això no passa cada dia, sobretot tenint en compte que fa 39 anys que regna. Aquesta decisió del rei tindrà alguna repercussió en el moviment sobiranista? pesarà més l'anhel republicà que l'independentista?

No sé què en pensa Navarro. Fa uns mesos que demanava precisament això. Que el rei abdiqués, i tothom va riure. Ara podríem dir que li ha fet cas. Ha esperat el millor moment: després de les eleccions europees, abans no es compliqui més el cas Nóos, i el novembre català.

Demanaria una anàlisi seriosa i reflexiva. Hi ha suficients motius per fer mofa del rei, però no podem oblidar-nos de la història ni del marc social i polític. La llàstima de les institucions i dels sistemes és la dificultat per revisar-les, per actualitzar-les, per avançar. Una mostra la tenim ben clara avui dia: la Constitució. Qui cregui que no es pot revisar té una visió de la realitat social molt específica, uns interessos molt clars i gens favorable a l'esperit democràtic, la representativitat de la ciutadania, la seva participació i l'encaix en la vida ciutadana.

Un càstig als partits polítics tradicionals

Continuen les conseqüències dels resultats de les eleccions europees de diumenge, sobretot pel que fa als partits que han sofert més la davallada de vots. El PP, tot i perdre un bon percentatge de vots i també d'eurodiputats, se'n surt més bé de la crítica perquè al seu adversari directe encara li ha anat pitjor. 

Ja ho deia ahir, que la responsabilitat de govern en èpoques adverses passa factura i és per això que se'ls perdona més la disminució de vots. Caldria pensar que el PSOE, a l'oposició, podia treure'n més rèdit, però encara està patint el càstig de quan va governar, sense que Rubalcaba hagi aconseguit esborrar-ho de la memòria. És per això que la crítica és més dura i ha provocat la sortida del seu secretari general.

A Catalunya, Mas ha aguantat, tot i els atacs que rep per cada costat, i les declaracions que Navarro, Sánchez-Camacho o Cospedal han fet contra el president, no deixen de ser una cortina de fum per amagar el propi fracàs.

Després de molts intents, Sánchez-Camacho havia aconseguit fer créixer, de manera moderada, el PP a Catalunya. Els seus antecessors havien fracassat. Ara, però ha estat un toc d'alerta que es podria agreujar en les properes eleccions generals de 2015.

Però a Catalunya el repte més important el té el PSC, tant per posar ordre a dins, com per evitar que en les eleccions municipals de l'any vinent s'acabi convertint en un partit polític residual. El que li va passar al PSUC - ICV, li podria passar ara al PSC, si no és capaç de fer una reflexió a fons i sincera, per acabar adonant-se que s'ha col·locat d'esquena a la ciutadania, que ha deixat de ser al centre polític del país, per desplaçar-se a la perifèria on hi fa molt fred.

Però el secret de tot plegat potser l'hauríem de buscar en el sistema democràtic occidental, en la manca de transparència del partits polítics en la seva gestió de govern, i en la gran escletxa que s'ha obert entre els polítics i la ciutadania. Potser això explicaria els resultats de partits com C's, UPyD o Podemos. Continuarà... 

Reflexionant sobre el meu vot de demà

Tal com està establert, avui he reflexionat sobre les eleccions de demà diumenge, i d'aquesta manera decidir a quina opció havia de donar suport. Diguin el que diguin no totes les eleccions són iguals i és per això que el vot no sempre es dirigeix al mateix partit polític.

Diuen que en les eleccions municipals el que compta són les persones i no pas els partits. Discrepo una mica en el sentit que en gran mesura sí que es vota les sigles, però és més fàcil que les persones que estan a les llistes tinguin un pes important a l'hora de prendre la decisió, més que en altres eleccions. 

La reflexió d'avui m'ha portat a decidir el meu vot en funció de la persona que liderava la llista electoral, o el català o catalana amb possibilitats de convertir-se en eurodiputat o eurodiputada. 

He pensat que votar PP volia dir donar el meu suport al senyor Cañete i afavorir que el senyor Santiago Fisas entrés al Parlament europeu. Votant el PSOE donava suport al jove Javi López i podia facilitar que Esther Niubó també anés a Brussel·les, i tota la gent del PSOE.

Si votés C's donaria ales al senyor Javier Nart, que té les seves simpaties amb Catalunya, i si ho feia a UPyD ajudaria a que la inestimable Teresa Giménez Barbat tingués alguna opció a entrar al Parlament europeu. Votant ICV-EUiA reforçaria que Ernest Urtasun defensés els interessos catalans des de Brussel·les.

Hi ha també dues opcions en què el cap de llista és català. La llista de CIU, que incorpora el PNB com a segon, o la d'ERC, amb el filòsof de Calella, el senyor Josep Maria Terricabras, al capdavant.

A part hi ha 34 llistes més, però us confesso que no me les he mirat i per tant les he descartat. Amb 7 opcions per escollir m'ha semblat suficient, sobretot perquè a l'hora d'analitzar les expectatives de qui ens podria defensar millor els interessos dels catalans, n'he trobat alguna que he descartat aviat.

Finalment m'he quedat amb dues opcions, de partits polítics ben diferents, i he mirat bé les dues llistes i els polítics catalans amb opcions d'entrar al Parlament, però sobretot la confiança que em donaven per defensar-nos a Europa, i això ha estat definitiu. No sé si m'equivocaré, però ja tinc clar a qui votar.